¡Descarga Art Romànic Hispànic y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Milagros Guàrdia
ART ROMÀNIC HISPÀNIC
(SEGLES XI-XII)
1. Introducció: abans del romànic i què entenem per romànic.
1.1 El romànic, un art important?
Situació històrico-artística:
A la Península Ibèrica trobem l‟Al-Andalus entre el 711 i el 1031, i per tant unes fronteres molt variables. Pelayo va ser qui va iniciar el procés de repoblació de territoris i per tant la capital se situarà en llocs estratègics com Lleó.
Al segle X regne cristià d‟Asturies (únic regne a la península ibèrica en aquest segle). Es produeix la consagració de Froilán com a bisbe sant i aquest fundarà el monestir de Tàbara i Morihuela a la província de Zamora. Un altre personatge important a aquesta època és Aquilà que serà bisbe de Zamora. La miniatura del Beat de Tàbara ens il·lustra un scriptorium típic d‟aquest moment i d‟aquests monestirs. En aquests scriptorium s‟elaboraven els textos destinats a la litúrgia, ja que hi havia una necessitat de llibres litúrgics.
Un altre exemple és La Biblia Sacra (920) feta per l‟Abat Maura en el monestir de Santa Maria, prop de Lleó. (En aquesta Biblia trobem poques escenes il·lustrades, però demostra el repertori ornamental i colorista tant eclèctic i característic de la miniatura dels monestirs). Sovint trobem la representació de les taules de cànon. En un dels folis apareix per primera vegada la creu grega de la qual pengen l‟alfa i la omega. A partir d‟aquests moments veurem com apareix la creu com emblema de la monarquia asturiana-lleonesa. Per tant, ens pot fer pensar si aquests manuscrits serien resultat de l‟aprovació reial.
Del monestir de Tàbara ens ha arribat el Beat de Tàbara. Aquest va ser il·lustrat per Maggius, i a la seva mort el va succeir Amateri en aquesta tasca. Amateri va treballar al costat d‟un altre escriba anomenat Senior.
Del mateix scriptorium de Tàbara sorgeix el Beat Morgan i a la vegada el Beat de Girona. En ells trobem un llenguatge molt acolorit, trets que ens poden recordar a les imatges carolíngies, i elements de l‟Al-Andalus.
Pel que fa al Beat de Girona , manifesta una adaptació de models de procedència
diversa, carolíngia i califal. Aquesta tendència carolíngia tindrà olt interès en la regió d‟Astúries i Lleó; aquest interès apunta sobretot al centre de Tours. La relació que s‟estableix entre les cultures ens ha arribat documentada a causa de que ambdues tenien un interès comú que és el Sepulcre de Santiago.
Com a mostra, d‟època d‟Alfons II, ens ha arribat un còdex anicònic que possiblement va ser produït a la cort d‟Astúries i es tracta d‟una Bíblia feta l‟estil carolingi. La Bíblia de Cava dei Tirreni. Aquesta no conté il·lustracions figurades però sovint hi apareix el símbol de la creu.
Aquests es tracta d‟objectes de luxe, no anaven destinats a la litúrgia, per tant les seves còpies se seguiran fent més enllà de la litúrgia. Es tracta d‟una herència carolíngia del gust pels còdex luxosos que es guardaven en els tresors dels monestirs. No tots els scriptorium produïen aquests objectes de luxe de manera que alguns s‟especialitzen. A
Beat de Tábara
Beat de Girona
Biblia de Cava
Milagros Guàrdia
la regió d‟Albares trobem que s‟especialitzen en la confecció i ornamentació de bíblies igual que al món carolingi. També trobem que a Ripoll cap al segle XI es crea una biblioteca i scriptorium a partir de la imitació del model carolingi.
Un altre dels personatges importants en aquesta època és Genarius, que era monjo, bisbe i sant, i possiblement estaria relacionat amb la família d‟Alfons III. Havia estat bisbe de Zamora i fundarà en aquesta regió, San Pedro de Montes.
També del segle X cal tenir en compte la consagració d‟algunes esglésies importants com per exemple la de Sant Miquell de Escalada (913); en aquest cas la consagració es va fer per part d‟un grup de mossàrabs de Còrdova que s‟estableix a la zona. Pel que fa a l‟arquitectura, es reprenen els models antics i paleocristians. Es tracta d‟una estructura basilical, mol amplia i que disposa de 3 absis a la zona de la capçalera. Les naus queden separades per arcs de ferradura. D‟altra banda, els capitells són reaprofitats d‟època tardo-romana. A l‟exterior, el pòrtic s‟afegeix en el costat sud de l‟edifici en una època posterior.
18/ *Moralia in Job – Gregori Magne: objectes sumptuosos. 960: aportacions califals: estem en el moment en el qual el califat de Còrdova es converteix en un esplendor, i també en el moment de màxim esplendor de les arts califals. *Beat de Maggio : signe característic de l‟art cordovès en el dovellat en color de l‟arc. *Beat de Girona : les aus també tenen trets que remeten a manuscrits de les comunitats mossàrabs d‟anys abans. L‟altra aportació és la derivada dels models carolingis. Arran de la creació d‟un santuari sabem que hi ha una relació estreta que existia d‟abans. L‟empremta carolíngia la trobem en aquests còdex. Això que observem en decoracions de manuscrits també ho podem observar en l‟arquitectura. L‟arquitectura del segle X és molt plural i no es pot classificar sota un sol estil.
Santiago de Compostela (a l‟inici era un santuari i no pas una catedral). Sabem que la primera església va ser construïda en època del rei Alfons (c. 813) i es construeix en un espai que es creu que és de nau única (parlem de martirium perquè estava destinat a commemorar un lloc i té un espai, estructura particular). Són estructures que no responen al model típic d‟església. D‟una banda hi havia la tomba, el sepulcre (el punt de referència que es commemorava) i a aquest espai s‟hi afegia la nau. En època d‟Alfons III es produeix una transformació, de manera que es passa a 3 naus, un baptisteri i un espai funerari a la zona meridional on s‟hi troba el sarcòfag de Teodomir. El bisbe d‟Iriaflavia era qui tenia cura de la tomba. Hi ha molts problemes que encara no s‟han resolt respecte el conjunt, i aquest es tractava d‟alguna cosa més que no pas tan sols el sepulcre, per exemple l‟església de la Corticela. Aquesta església estava unida a la tomba. En el moment de construcció de la catedral es fan fora els monjos i per tant, la nova capçalera es situa just al damunt de l‟arquitectura anterior. Alfons III el que construeix és un edifici típicament de tradició asturiana que es correspon amb les edificacions d‟aquesta zona durant els segles IX i X.
Milagros Guàrdia
L‟aspecte que demostra ens recorda a l‟arquitectura asturiana que es comença a modificar amb un doble arc de ferradura califal a l‟entrada de la torre sud. És un tipus d‟arquitectura que no incorpora cap tipus d‟ornamentació o revestiment. *Planta i alçat de l’església.
El conjunt és fruit d‟un encàrrec reial que executa un bisbe. La monarquia tenia un interès de poblar i recuperar la memòria dels lloc habitats per sants en època visigoda. Esveltesa de l‟espai del cor que s‟obre a l‟absis i a les sagristies. Sistema de coberta:
- Volta de segments a l‟absis.
- Cúpula de segments al centre.
- Segon absis (exedra semicircular). La seva funció era de capella, acollir les restes del fundador (Sant Genario). Recuperen aquest espai de privilegi i funerari (contra-absis). No es tracta d‟una capella que s‟afegeix més tard, sinó que respon a l‟estructura de l‟edifici ja des del seu inici.
*Breu incís a Palat de Rey. Es tracta del panteó dels reis de Lleó. És una església d‟estructura malmesa. Edifici que també té una estructura de contra-absis. Espai central cobert amb cúpula de segments. És probable que aquest edifici servís com a model per a l‟església de S. Peñalba, tant pel que fa a la qüestió estructural com decorativa. L‟acabat consisteix en un pintat que simula carreus regulars (es tracta d‟un mur ideal). El que hi veiem es tracta de la decoració original i de la que hi havia. Aquest tipus de decoració es prolongarà al llarg dels segles.
S. Peñalba. Es va dur a terme una restauració i per tant es van trobar les seves pintures originals que són pintures al fresc d‟una qualitat excel·lent. S‟hi utilitzava pols de marbre per aconseguir un acabat de lluentor. Coberta de mitja canya de l‟espai reduït dedicat al públic. Trobem bicromia, representació de maons i una catifa ornamental que cobreix la cobert de l‟edifici. L‟ornamentació es reservava a l‟inici de les cobertes, i les parets solien anar llises amb un sòcol de color vermell. A la cúpula la decoració també simula els maons. Tots els arcs de l‟església tenen desenvolupament de ferradura i incorporen l‟alfiz pintat de color vermell. Les dovelles es decoren amb bicromia.
Milagros Guàrdia
Els motius decoratius que presenta són anicònics. A la zona de l‟absis trobem la representació de les tres creus (tradició asturiana). El tema que decora els elements de la volta són califals, per exemple la palma i també els colors (que com podem apreciar es corresponen amb els que s‟han utilitzat en la mesquita de Còrdova). Tota la decoració és feta al fresc i s‟aprecia l‟ús del compàs. Aquesta tècnica, la tradició pictòrica és típica asturiana i s‟arrossega de l‟època musulmana (un exemple és el de
Medinat Al-Zahara). Bicromia en les dovelles i mur amb pintat que imita els maons. Els maons quan s‟utilitzaven (per exemple en les termes) sempre eren revestits, de manera que ens hauríem de preguntar per quin motiu aquí s‟estaria imitant aquest mur ideal de maons. El primer exemple que coneixem és de l‟any 1000, per tant no sabem quin seria el seu referent. La composició geomètrica de base és de mosaics de paviment tardo-antics (un d‟ells es troba a la mesquita de Còrdova). Aquesta composició ens permet tirar dels palaus omeies, de manera que es probable que aquest tipus de catifa decorativa tingués aquests orígens.
El conjunt de Santiago de Peñalba ens mostra com en una església promoguda directament pel rei, no hem d‟excloure que en la capital del regne aquestes influències califals haguessin arribat.
Santa Comba de Bande i San Pedro de la Nave. Edificis discutits que tenen nucli visigòtic, refets, remodelats. Aquesta arquitectura d‟ època visigòtica o de repoblació. Renovació dels espais a causa de la reforma o renovació de la litúrgia. La litúrgia d‟època visigòtica no es igual a la litúrgia hispànica del s X i XI- Hispànica de manera que trobarem espais més tancats, més segmentats.
Un altre exemple es situa en una àrea especialment sensible (Galicia). Rosendo és un personatge que pertany a una de les famílies gallegues més importants, ja que els seus avantpassats havien estat conqueridors del sud. És un perfil de personatge laic, fundador de monestirs privats.
Destaca el monestir de San Miguel de Celanova. Els contactes es produïen per la conquesta i l‟intercanvi d‟esclaus, però es pensa que també tenia informació privilegiada d‟allò que succeïa a Còrdoba. Aquest monestir ha desaparegut però en resta un petit edifici, un oratori funerari que va aixecar Rosendo en honor del veritable fundador que havia estat el seu germà. És un edifici que s‟ha comparat amb Santiago de Peñalba per tenir unes característiques pròximes. Hi trobem els típics permòdols amb rotlles. Era un oratori que tenia com a finalitat ser un recordatori i estava dedicat a Sant Miquel.
Cobertes en volta que caracteritzen aquests edificis. Espais reduïts a l‟interior. La coberta de l‟espai central en volta d‟aresta produïda pels quatre arcs, i ús del sistema d‟acabat del mur amb pintura que simula els carreus regulars. En aquest cas s‟utilitzen blocs perfectament tallats i a més s‟hi superposa una decoració que imita els
Milagros Guàrdia
de manera que el grup de siris, la minoria que havia dominat en el califat omeia, és radicalment apartada i substituïda per tropes berbers. A més, decideix emprendre un Yihad, une campanyes que tenen com a objectiu (no recuperar territoris) sinó d‟humiliar i vèncer l‟enemic. Això ens ho demostra amb els llocs on va projectar els seus atacs. No era per tant una campanya de conquesta. Els objectius d‟aquest yihad, eren les principals esglésies cristianes, i recuperar alguns centres o ciutats que puntualment estaven en mans cristianes, per exemple Coimbra. Fixaven les fronteres i territoris que ells volien; Lleó era un objectiu fonamental. A Lleó la ciutat va quedar arrasada excepte les muralles. També es va destruir la tomba de l‟apòstol a Santiago de Compostela.
Aquesta política d‟Almansur serà continuada pel seu fill, Hak-Al-Meric, fins la seva mort a Medinaceli.
Durant el segle XI es dona una situació de regnes taifes a la península, es tracta de petits regnes després de 20 anys de guerra. Aquests reis de taifes són els que demanen als cristians que no hi hagi guerra, de manera que els pagaven per tal que no intervinguessin. una altra versió era contractar els cristians com a mercenaris.
Després d‟aquesta situació hi havia d‟haver una recuperació que serà molt lenta; el regne de Lleó queda profundament afectat. En canvi el regne de Navarra té el seu moment més important en aquesta etapa en la qual destaca Sanç III (el major); la xarxa d‟aliances matrimonials que s‟havien creat, fan que aquest sigui el gran referent, com diu Abat Oliba, era el rei d‟Ibèria. Una de les accions en les que va col·laborar va ser arribar a la pau com a objectiu i base dels regnes cristians, i la guerra contra els enemics. L‟altre gran objectiu era la millora de la vida individual i de la vida col·lectiva (església i noblesa). En aquest moment ens trobem amb una profunda decadència de l‟església (finals del X principis XI).
El que promou Sanç III als monestirs del seu regne és simplement la introducció de l‟ordre benedictina. No li interessava promoure la influència de Cluny, perquè promovia una independència del monacat benedictí; Sanç el gran volia actuar com a rei, nomenar bisbes, etc. de manera que no era el moment de la introducció de les formes de Cluny. En l‟àrea d‟Urgell i Barcelona tenim dos personatges que influiran en el rei Sanç III: són Ponç de Tabèrbules, i l‟Abat Oliba de Ripoll. Aquests dos personatges, segurament van coincidir al monestir de Ripoll sota l‟Abat Arnulf.
El que introdueix Sanç III al seu regne és el benedictinisme a la manera catalana, el que es practicava en aquests monestirs, que no eren reformats segons la reforma de Cluny. Ponç venia d‟orient i havia intentat introduir les costums romanes, la litúrgia galo-romana que era la que es practicava en els comtats catalans.
Els monestirs on Sanç aplicarà aquestes formes seran: Monestir de San Juan de la Peña, i el Monestir de Leire.
2. Obres i promotors de la segona meitat del segle XI:
2.1 Monestirs, catedrals i altres estaments de producció artística.
Durant el regnat de Sanç III es realitzen a Navarra i Aragó, una sèrie d‟obres i una d‟elles és el Monestir de Sant Millán de la Cogolla (La Rioja). El primer monestir que creix a l‟entorn de San Millán ocupaven l‟espai de la part superior, actualment conegut sota el nom de Suso.
El monestir de Suso de Sant Millán de la Cogolla era un centre molt prestigiós perquè conservava el cos d‟un sant. El conjunt arquitectònic ha estat objecte d‟estudis i excavacions; una primera part seria una petita església que serviria a la celebració dels oficis, una obra amb una característica interessant que és una doble nau amb una coberta plana i sobre elevada per damunt d‟una sèrie d‟arcades de ferradura, i una capçalera també doble, que corona les dues naus, de planta quadrada i coberta amb una volta que remet a models musulmans (volta amb nervis). Aquesta devia ser l‟estructura bàsica fins a inicis del segle XI. En època de Sanç III (s.XI) s‟allarga la nau i s„hi afegeixen tot un seguit de trams que es resolen ara si, amb una volta, i organització
Milagros Guàrdia
d‟un pòrtic. Aquest monestir es regirà per la regla benedictina.
Aquest monestir és un centre molt important i en tenim constància de l‟existència d‟un important scriptorium, tenia una biblioteca molt important, i durant el segle XI viu un moment de plenitud, per tant en tenim constància de molts manuscrits. A més, és un centre situat en una posició geogràfica important, prop del comtat de castellà i d‟altra banda de Pamplona (sempre serà afavorit per uns i per altres).
Un altre d‟aquests monestirs d‟època de Sanç III és San Juan de la Peña , aquest serà una de les necròpolis de família comtal aragonesa i el monestir escollit per Sanç III per la imposició de la regla benedictina. És un edifici format per nau doble i dues capçaleres, en aquest cas les capçaleres encaixen directament a la roca. Més endavant s‟hi construirà l‟església superior i això suposarà unes modificacions. Es torna a apreciar l‟ús d‟arcs ultrapassats.
Després d‟aquestes intervencions, hi ha una construcció (època de Sanç III) que mereix atenció: Monestir de Leyre , situat a Navarra; parteix d‟una estructura prèvia, d‟una església preromànica. Es tracta d‟una església que crida l‟atenció perquè és un edifici amb tres naus i tres absis semicirculars, tallats plans exteriorment; estructura de porxo als peus, en definitiva un edifici tallat de manera bastant ambiciós respecte a les estructures conegudes fins al moment. Església de fundació pròpia i reial; i un dels panteons d‟aquesta família. L‟església era regida per un abat que alhora era el bisbe de Pamplona.
Sobre aquesta estructura, s‟hi construeix un ambiciós edifici que constarà d‟una cripta i una església superior; ambdues ocupen el mateix espai (tenen les mateixes dimensions). La cripta i l‟església ens posen davant d‟una arquitectura experimental; hi ha un pla molt ambiciós, sense models massa clars. Es construeix amb pedra de talla però s‟intenten fer cobertes (que resolen bé amb maons) però que no saben resoldre amb pedra ben tallada. Aquesta estructura del conjunt, segueix les formes de l‟estructura anterior.
La cripta, havia de suportar l‟església superior, i una certa por va forçar a col·locar una columnata que permetessin que la nau central aguantés el pes. Els suports de la cripta, són pilars molt baixos i amb capitells molt grans. Es tracta d‟una obra de la qual en coneixem la data d‟inici però que es prolongarà al llarg del segle XI. En aquest monestir també s‟imposa la regla benedictina però no en sabem el moment exacte.
En la consagració de l‟església i la cripta, s‟hi van dipositar unes relíquies importants de dues màrtirs (Nunilo i Alodia) dins d‟una arqueta d‟ivori produïda pels tallers de Cuenca i fabricada per Abd-al-Meric (fill d‟Al- Mansur) = Arqueta de Leyre , una de les peces més riques i més importants que coneixem d‟època califal. Conté descripcions dels qui la van treballar i per a qui va ser feta. Eulogi, personatge que és un dels dos personatges claus de la imposició extrema dels cristians de Còrodova. Va ser l‟encarregat de fer la difusió pel que actualment anomenem Europa, però per problemes militars no passarà del pirineus, de manera que romandrà molt de temps en terres aragoneses (Pamplona); fa un tour pels monestirs dels pirineus amb la intenció de trobar obres, obres que va fer copiar i que després es va endur cap a Còrodova. Entre altres moltes obres, va escriure el Memorial dels Sants o Memorial de Sant Eulogi, que tractava la passio dels sants. Entre aquestes hi ha la passio de Nunilo i Alodia (que no eren cordoveses, sinó pamploneses).
Milagros Guàrdia
A l’interior : decoració senzilla dels capitells. Espai laberíntic. Es resolen de forma poc clara els sistemes de coberta. Voluntat de construir un edifici monumental, el pla és molt ambiciós però la seva realització comporta bastants problemes. Tanmateix les portes, ens permeten veure aquesta evolució i prolongació al llarg de la construcció de l‟edifici. És una obra que es continua tot i iniciar-se ja en època de Sanç III.
Arqueta de Leyre: obra califal d‟origen (realització) cordovesa, conté relíquies de màrtirs suposadament cordovesos. és una de les peces importants de la muraria cordovesa i és un dels exemples on trobem més inscripcions sobre tots i cadascun dels artesans que van col·laborar en la seva creació. Actualment es troba al museu de Navarra.
Monestir de Suso (San Millán de la Cogolla ): Parteix de l‟estructuració de les coves, i la primera estructura de l‟església està directament relacionada amb el lloc on es trobava el cos de San Millán. Al costat d‟aquesta cova trobem dos espais que es tracta de la capçalera. L‟església tenia dues naus, amb uns absis que són coberts amb una volta de nervis (nervis que es creuen al centre de la coberta) que recorda a l‟arquitectura més habitual dins el món musulmà. Arcs ultrapassats o de ferradura, i organització del mur amb obertures; cal imaginar una coberta de fusta a l‟inici. L‟ampliació de l‟edifici es va fer en època de Sanç III, hi ha una prolongació de les naus i hi ha vestigis d‟un espai elevat que comunicaria amb les dependències monacals i que serviria com a cor per als monjos. S‟afegeix també una mena de pòrtic i una nova entrada a l‟església. Aquesta ampliació de les naus, incorporarà ja el sistema de coberta en volta.
Es tracta, per tant, d‟una intervenció en un edifici antic però sense que ens doni massa indicis de modernitat.
San Juan de la Peña : a l‟interior de la roca s‟hi introdueix l‟església i les estructures arquitectòniques. L‟església primera finalment esdevindrà la cripta, un cop es construeix la superior.
1r Espai dividit en dues naus que utilitza els arcs ultrapassats. Espais perfectament diferenciats: dues naus i dues capçaleres planes. Els espais no estan tancats en l‟estructura del mur ja que van directament encaixats a la roca. Tant Leyre com aquest monestir de San Juan de la Peña van ser escenaris escollit per a la introducció de la reforma monacal = benedictinisme.
Santa Cruz de Lacerós – Sant Capracio : introdueix el tema del llombardisme d‟una part de l‟arquitectura del comtat d‟Aragó. Articulació amb arcs cecs a l‟exterior. Interior: sistema de cobertes en quarta esfera a l‟absis, i cobertes amb nervis a la resta de la nau.
San Julián de Asprilla. En aquestes regions d‟Aragó trobem edificis que es tracta en general es tracta d‟esglésies pròpies, particular.
Santa Maria d’Obarra : l‟abat Galindo inicia la construcció de l‟edifici dedicat a Santa Maria. Mostra també les formes característiques que hem vist: arcs cecs, tres naus, tres absis... Però a l‟època de Galindo tan sols correspondria l‟ambició de construir un edifici gran, ja que la resta d‟actuacions pertanyen al segle XI.
Per iniciativa del bisbe de la seu ribagorçana, a l‟inici de les obres de l‟edifici de grans dimensions, trobem aquesta església a Roda.
Lárrede : s‟utilitzen uns carreus petits però més regulars. Voluntat d‟articulació clara i insistent dels murs interiors a través d‟aquestes arcades cegues. El que defineix millor aquest grup es la forma de cilindres decoratius que es disposen a la part alta (exterior absis).
Milagros Guàrdia
Busa : un altre d‟aquests edificis és aquesta església de Busa, amb una porta al costat meridional, una única nau, i una articulació d‟aquest motiu decoratiu en cilindres a l‟exterior de l‟absis.
Gavín: decoració en cilindres de pedra en la coronació de la torre. Un altre exemple és el de Lasieso.
En tots els casos es tracta d‟una arquitectura experimental, que tenen com a aspecte comú la voluntat i ambició de construir esglésies i estructures d‟una certa monumentalitat.
L‟abat Banzo construeix el monestir de Fanló, actualment és tan sols un vestigi. D‟aquest però en prové un beat que va ser fet al monestir de San Millán de la Cogolla (scriptorium principal en aquests moments).
L‟altre gran punt de referència és el Castell de Loarre. Aquest ens introdueix a l‟arquitectura defensiva i de castells. De principis del segle XI només tenim vestigis de l‟existència de dues torres i una primera capella castellera. Tot allò que pertany a aquestes dues torres mostra l‟ús de petits carreus, petit aparell constructiu i per tant és difícil atribuir-ho als constructors de les esglésies que hem vist fins al moment. De totes maneres, el fet de pertànyer a la mateixa època, fa que es relacioni amb aquesta arquitectura llombarda.
Altres estructures de caràcter defensiu i militar és el Castell d’Abizanda , i el Castell de Fantova. En aquest segon cas la torre té planta circular.
La organització del regne a la mort de Sanç III i la distribució entre els seus fills, Ramir fortifica límits del seu territori. Els seus successors posteriors faran que molts d‟aquests castells perdin importància.
En relació a Ramir I hi ha la fundació d‟una nova capital, una qüestió que s‟ha discutit molt; una capital que a més havia de tenir un bisbat. Per tant, la intenció era crear un bisbat nou; la capital i el bisbat coincidiran en Jaca, un punt estratègic, un punt de pas del Pirineu a la península. S‟ha debatut el tema de fins a quin punt Jaca té ja seu en època de Ramir. Jaca esdevé categoria de ciutat com a seu episcopal cap al 1077, per tant no podem pensar que la catedral de Jaca s‟iniciés en època de Ramir I; altres esglésies sí, però la catedral no. La Catedral^1 per tant, s‟inicia en època de Sancho Ramirez.
Ens traslladem a Lleó, aquesta ciutat havia estat brutalment destruïda per Almansur, però i fem cas a les fonts àrabs, les muralles es van deixar, de manera que a grosso modo se‟n conserva una part important. Dels edificis lleonesos que van quedar en peu (i per tant que eren anteriors a aquesta destrucció) un d‟ells és Palat de Rey. A la ciutat, abans de la destrucció, havia existit un monestir dedicat a Sant Joan Baptista, i és en aquest on arriben l‟any 966 les relíquies d‟un màrtir cordovès, Pelayo. Sabem que aquest cos va ser enterrat al panteó episcopal (dels bisbes de Lleó) que era a prop de l’església de Sant Juan Baptista. Prop hi havia un altre monestir femení que es dedicarà o tindrà com a funció principal tenir cura de les relíquies del nou màrtir. El tema, no resolt encara, és si l‟església de Sant Joan Baptista, és la mateixa que l‟església de Pelayo. En el moment en que l‟amenaça d‟Almansur era clara, es van endur les relíquies a Oviedo, i allà també es va construir un espai dedicat a aquest nou sant, Sant Pelayo. Anys després, els reis Fernando i Sancha
(^1) Primer gran edifici romànic peninsular.
Busa
Gavín
Castillo Abizanda Castillo Fantova
Milagros Guàrdia
Es va fer per contenir les restes del màrtir. Tenia una inscripció que donava una noticia importnt sobre el moment de la seva construcció (1059), i una dedicatòria a Sant Joan Baptista, San Pelayo i Fernando i Sancha. En realitat per tant el que contenia era la mandíbula de Sant Joan Baptista, i els fragments del cos del màrtir San Pelayo. Les formes d‟aquesta arqueta s‟aproximen a l‟arqueta d‟Astorga. Pel que fa a les plaques d‟ivori, s‟hi representen agnus dei , flanquejada dels quatre símbols dels evangelistes, i les plaques de l‟entorn mostren una sèrie de figures de les diverses jerarquies angelicals. A les quatre cantonades hi ha els 4 rius del paradís. També trobem les figures dels apòstols tot i que no estan identificats per cap tipus d‟inscripció. L‟estudi d‟aquesta peça es relaciona amb el treball de l‟ivori del món otonià. Hi ha també dues escenes que tenen relació amb Sant Miquel: arcàngel Sant Miquel envoltat de dos àngels i matant el drac amb la llança. Aquesta arqueta va ser revestida, el seu interior, amb un teixit molt ric que sabem que en el moment en que va ser utilitzat era nou, per tant s‟adquireix una peça nova (feta de seda amb fil d‟or, molt luxosa), per aquesta finalitat.
Arqueta de San Isidoro Se situa entorn a l‟ant 53. És una arqueta d‟argent quadrat i niellat. Per a la seva reconstrucció es van utilitzar peces i fragments d‟altres obres ja que en el seu moment la peça va ser malmesa. La coberta hi ha una plaqueta rectangular en la qual s‟hi veu un seguici reial. En els compartiments en els quals es divideix, hi trobem una sèrie d‟escenes del gènesi (n‟hi havia més però no s‟han conservat; sabem que existien perquè ens han arribat restes amb inscripcions). Un exemple és una plaqueta en la que es representa la creació d‟Adam, el pecat d‟Adam i Eva, el moment després del pecat, etc. S‟utilitza un tipus de lletra i formes que ens recorden al món otonià. Trets de les figures que esmenen el món germànic. Són interessants algunes escenes: quan déu ordena Adam i Eva que es vesteixin. Altres escenes: creació d‟Eva, Adam donant nom als animals, etc. entre aquest conjunt d‟escenes de la creació, hi apareix una figura (que seria un retrat) que seria el propi rei Fernando I (representació de Fernando I com a penitent?). L‟arquitectura d‟aquesta peça tampoc té antecedents en el món peninsular perquè segurament provingués dels tallers de Hildeshide, i es relaciona amb la famosa columna. L‟interior és revestit per dos teixits, un de seda, que el més probable és que provingui de l‟actual Tunisia (Efriquiya). L‟altre teixit, amb una distribució en quadres d‟animals, sembla que es tracta també d‟un teixit islàmic però no en tenim la certesa.
Vori del Museu del Louvre. És una plaqueta d‟ivori que té unes dimensions importants de manera que podia haver estat utilitzada en origen com a coberta d‟un còdex. En aquest cas s‟ha tret la hipòtesi que formaria part d‟un còdex antic que els reis van donar a San Isidor de Lleó i que seria la Biblia del 960??, un objecte extraordinàriament luxós. Apareix la figura de l‟agnus dei a la part superior, la figura de Mateu en posició mig agenollada i amb les ales (disposició centrífuga), i a la part inferior la creu decorada i les personificacions dels 4 rius del paradís.
Crucifix de Fernando i Sancha. Feta d‟ivori. Va patir l‟espoli madrileny; es conserva al museu arqueològic nacional. Es tracta d‟una peça que apareix en l‟inventari de les obres que ells van donar. Es tracta d‟un reliquiari de la santa Creu. Té una cavitat a
Milagros Guàrdia
l‟esquena que serviria per incloure la relíquia de la santa. És una creu que resulta extraordinària en el context europeu. S‟ha pressuposat que la inspiració seria germànica, tot i que no la podem relacionar directament amb cap obra. Des del punt de vista iconogràfic és complexa; apareix la figura de Crist viu amb els ulls oberts, i sota el supedanium (reposa-peus) trobem la figura d‟Adam. De perfil veiem la delicadesa i com és decorat tant frontalment com els laterals i el suport. Aquest Adam, presenta una posició particular i va acompanyat d‟una inscripció amb el nom dels reis. A la part superior del crucifix, trobem una imatge molt significativa que ja ens introdueix en la idea de la mort i de la resurrecció. Apareix Crist amb una creu amb un llarg suport que remet a la iconografia del que es coneix com anàstasi (baixada de Crist a l‟infern). Encara més amunt trobem la representació de l‟esperit sant amb els àngels i tota una sèrie de figures humanes als laterals, al·ludint aquí al judici final. Aquestes figures humanes i animals es van repetint al llarg de la vora de tot el crucifix. D‟altra banda hi ha motius ornamentals a la mateixa creu. Al revés de la creu també trobem decoració sobretot amb tiges i motius vegetals; a les quatre cantonades (en una disposició que no és la més habitual) hi trobem els símbols dels 4 evangelistes. Agnus deu al centre amb la creu al darrera. Temes heràldics, entortolligament de figures, animals, cossos humans, etc. La disposició de Crist, el cap torçat, és el que remet a models germànics. Un dels autors que ha estudiat la peça és O.K. Werckmeister. Aquesta creu va ser segurament la que es va utilitzar en la cerimònia dels funerals de Fernando I i és molt probable que fos feta veient aquesta circumstància que s‟havia de produir.
Aquestes peces que hem vist es pensa són peces produïdes en tallers lleonesos (se suposa que van ser fetes en els tallers de la cort). Arqueta de les Benaurances. Va ser restaurada en una sèrie de plaquetes d‟ivori. La disposició de les plaquetes que es conserven ha estat discutida. Una opció seria la de situar l‟agnus dei al centre i símbols dels evangelistes al seu entorn. Aquesta arqueta recull, s‟hi representa el que es diu en el text del sermó de la muntanya (Ev. Sant Mateu). L‟arqueta es completava amb pedres precioses i metalls. El text de les benaurances està escrit en l‟arc que aixopluga/inclou dues figures en cada cas. En general aquestes no porten nimba^2 , de manera que aquest element seria l‟únic que en dificultaria la seva lectura. Les benaurances (contràriament a la litúrgia romana) era molt freqüent dins la litúrgia hispànica de manera que és un monument de valor a aquesta pràctica de litúrgia hispànica que se seguia practicant a castellà. Per tant, de models de composició de figures, iconogràficament es tracta d‟una creació que no s‟explica si no és en un context pròpiament hispànic.
Altres exemples són les arquetes de San Millán de la Cogolla. J. Harris (estudiosa d‟aquesta obra). Altres objectes del patrimoni de San Isidoro, són els còdex manuscrits. Són bàsicament dos els més importants i el que es van elaborar en el seu moment per oferir-los a San Isidoro, o bé que eren d‟us personal dels reis.
(^2) Cercle que es dibuixa al voltant del cap de les figures.
Milagros Guàrdia
3. Santiago-Toulouse-Jaca: cronologia i significat.
3.1 Anàlisi dels monuments: catedral de Santiago, catedral de Jaca, castell de Loarre.
ARAGÓ
El successor de Ramir, Sancho Ramirez inicia l‟etapa expansiva d‟Aragó. Sancho Ramirez és un personatge clau en la transformació del regne i en establir uns forts lligams amb la zona de l‟altra costat dels pirineus.
Una de les primeres accions que faran els reis d‟Aragó serà la del pas de Somport (pas principal de comunicació amb allò que hi havia més enllà dels pirineus). De la mateixa manera succeïa a Navarra amb el port de Roncesvalles. En aquest cas, els reis d‟Aragó tenen molt interès en fomentar el camí de Santiago.
A partir de mitjans del segle XI, a Roma s‟inicia la reforma gregoriana (voluntat de prestigiar de nou el papat, i convertir-lo en cap de l‟església catòlica). Sancho el 1068 agafa els diners i es posa sota el papa, això vol dir que promet al papa donar unes quantitats anuals de diners, (al papat li interessava molt ja que tot allò que conqueria i ocupava Aragó anava en benefici de Roma), això és un punt important per explicar de quin costat estarà el papat quan hi hagi conflictes a Aragó. Fins i tot el papa arriba a actuar de manera contundent prohibint als membres d‟Aragó en la participació de les croades. Aquesta frustració de no poder anar a Terra Santa a les croades, alguns reis aragonesos ho viuran de manera intensa. Aquest lligam del regne d‟Aragó amb el papat té també una conseqüència, que és la de imposició de la reforma litúrgica, per aquest motiu en aquesta regió (abans que en cap altre) es fa el canvi de ritus litúrgic. Per tant, es suprimeix la litúrgia hispànica i s‟imposa la litúrgia romana en la qual el papat volia unificada.
Conquesta de Barbastre, Osca i Saragossa.
Creació de la seu de la monarquia i alhora seu del bisbat d‟Aragó: Jaca.
Per aconseguir aquest estatus de seu episcopal, Jaca havia de tenir un estatus determinat i aquest estatus sembla que ja s‟aconsegueix cap al 1070 i poc anys després rebrà els primers furs (drets, privilegis d‟una ciutat que atreien gent per a poblar-la) del conjunt de la península ibèrica.
1077: el bisbe d‟Aragó és anomenat ja bisbe de Jaca i per tant aquesta esdevé la seu del bisbat. El bisbe en aquell moment no podia ser altre que el germà del rei, Garcia. La gloria de Jaca serà curta, des del 1077 fins a 1096 aproximadament. és en aquest període que hem de situar la construcció de la catedral de Jaca i el treball del gran taller que es va ocupar de l‟escultura arquitectònica.
Podem afirmar a hores d‟ara que hi ha tres fàbriques importants de romànic que es fan a l‟hora: església de Saint Sernin de Toulouse, l‟església de Jaca, i l‟església de Santa Fe de Conques.
Catedral de Jaca.
Milagros Guàrdia
Edifici que es va planificar com una obra de dimensions importants, grans, com eren les seus pròximes. Al segle XVIII es va substituir la capçalera que originàriament era constituïda en tres absis esglaonats però no desenvolupa el tipus de capçalera complexa típica d‟edificis de pelegrinatge. L‟absis central per tant va ser substituït i de la decoració i estructura de l‟anterior tan sols en coneixem els vestigis que se‟n van aprofitar. És un edifici de tres naus i amb un sistema de divisió interior que consisteix en una alternança de pilars compostos i de pilars simples. Aquesta estructura havia donat peu a determinades interpretacions de reformes possibles, però actualment s‟entén l‟edifici com un conjunt unitari. L‟edifici tenia una coberta plana amb fusta. El transsepte no sobresurt de la caixa de l‟edifici i en el creuament s‟hi aixeca una cúpula de tradició califal, amb nervis. La progressió d‟obres va des de llevant i cap a ponent (es comença a la capçalera). A banda d‟una entrada lateral, trobem un gran porxo als peus que aixopluga l‟entrada principal i pública.
L‟absis actual, amb una sèrie de permòdols, hem de pensar que vindrien de l‟absis anterior, però no ho podem assegurar. A banda d‟aquests permòdols, provenen de la decoració anterior una sèrie de relleus dels quals s‟ha perdut la figuració però s‟ha pogut identificar tota una sèrie de fragments que componen un zodíac. El que sí correspon a la pimera fase d‟obres és l‟absis meridional, que ha estat per tant el punt d‟atenció a l‟hora de debatre si la catedral estava ja iniciada (en època de Ramir I) i posteriorment es fan uns canvis, o si pel contrari es tracta d‟un projecte unitari iniciat cap a 1077. En aquest exterior de l‟edifici ( absis meridional ) s‟aprecia la divisió en nivells marcat per el „ ’taqueado jaqués ’’ (que tot i que probablement no és d‟origen a Jaca) sembla que des de Jaca es difon per la península de manera generalitzada. És una articulació molt precisa, la part inferior té un gran sòcol des del qual arranca una columna que es prolonga fins la zona de la cornisa. La decoració es centra en els capitells, i a la part superior en els permòdols i les mètopes. La construcció i la decoració escultòrica de la Catedral de Sant Pere de Jaca s‟ha de posar en estreta relació amb els obradors de Santa Fe de Conques i Saint Sernin de Toulouse que estaven actius en aquests moments. La catedral de Jaca es converteix, ja des dels seus orígens, en una canònica regida per l‟ordre agustinià. En els mateixos anys aquest ordre de Sant Agustí és el que s‟imposa a Saint Sernin de Toulouse. Arquitectònicament la catedral de Jaca no segueix els mateixos punts que Santa Fe i Saint Sernin, ja que aquestes són esglésies de pelegrinatge.
Absis meridional
Milagros Guàrdia
Ex. Capitell figuratiu: figura aparentment femenina amb un pentinat que sembla una perruca, figura central que sembla que va coberta amb un vel, i àngel que apareix a costat i costat. La primera proposta que s‟ha fet és que es tracta de l‟anunciació, però els àngels a banda i banda no encaixarien. En els angles on es forma el pitón que és substituït per figures hi tenim una forma de mono, i a l‟angle oposat una figura femenina envoltada per una forma de serp. Es tracta de dues imatges aparentment negatives. L‟element sorprenent és la serp; en tota l‟escultura d‟aquest taller de Jaca la serp és un element molt utilitzat.
Ex. Capitell. Figura representada a la forma clàssica i amb una clàmide (de ressonàncies clàssiques); aquest element serà un altre que veurem sovint en l‟escultura de Jaca. Això ens resulta per resoldre quins són els models de Jaca.
Ex. Capitell. Caps que es barregen i s‟insereixen amb una resta de boles. Ex. Capitell. Figures que agafen uns lleons, caps de lleons al damunt, formes simètriques al damunt, tres figures que semblen àngels; dues de les figures agafen unes serps. Ex. Capitell. Posicions amb un cert contraposto que remeten a l‟escultura clàssica. Presència de la clàmide, i una altra figura situada sobre unes ondulacions que es prolonguen en el vestit i que sembla que volen simular les onades del mar. Finalment sota el pitón jaqués apareixen figures tocant un instrument (doble flauta) i que una vegada més remet a referents clàssics, dionisíacs. Ex. Capitell : figures que conversen, cames ben dibuixades, i cap dins una forma arrodonida.
Els sarcòfags, molts dels quals van ser reaprofitats, eren en l‟ús de l‟època, però la romanitat formava part del paisatge habitual en aquesta època, sobretot en determinats centres com Toulouse. Tornem a veure la vinculació amb el món de Roma com a possible font per explicar el que succeeix a Jaca en aquests moments, i que no té uns paral·lels clars. L‟observació d‟això, en el moment d‟analitzar la composició de les figures, va portar a pensar quins podien haver estat els models concrets per la formació de l‟estil escultòric de Jaca.^3 El raonament de Serafín Moralejo, que estudiava Jaca, es va fixar també en una església de la província de Valencia que és San Martín de Frómista; ell va observa que aquí hi havia una sèrie de capitells que s‟assemblaven molt a Jaca (2 únics capitells, la resta no els agafa per basar el seu discurs), i ell va descobrir que allò que veia a Jaca s‟assemblava al que trobem en el sarcòfag de Husillos. Per tant, ell fa una relació entre els tres centres. La observació i els models que expliquen la riquesa del taller de Jaca s‟explica pels models de Roma, més que no pas la teoria de Moralejo =(no cal anar buscar una obra concreta per intentar explicar tot el que es troba a Jaca).
(^3) Article de Serafín Moralejo: pes de l’escultura antiga en la formació de l’escultura romànica.
Milagros Guàrdia
Porta de Jaca (Lonja Chica). La primera porta que es va treballar a Jaca deuria ser la porta del costat meridional. Ens interessa la portada senzilla amb una fuga d‟arcs moderada, tornem a trobar el motiu jaqués, i capitells que estan treballats per totes les seves parts. Prové d‟aquest espai les dues figures que són el símbol de dos dels evangelistes i que en origen no estaven disposats així. Com podria estar disposada aquesta potada en origen? Moralejo fa una proposta. Ex. Dibuix.
Ex. Dibuix. Dels recents estudis de Garcia Garcia, se‟n deriva una altra que repeteix la iconografia del timpà però inclou un mainell o columna central i que es el capitell famós de David amb els musics i que pertany al primer taller de Jaca. Aquesta composició remet a coses que són posteriors però que deriven necessàriament a Jaca, com per exemple Morlaas, i que podem utilitzar per fer una idea de com seria aquesta porta de Jaca. Ex. Portalada de Morlaas.
Capitell de la columna central de la Lonja Chica segons la hipòtesis de reconstrucció que proposa Garcia Garcia. Capitell amb la figura de David i un seguit de músics. Capitell esplèndid amb composicions de figures molt estudiades, superposició dels músics. A vegades, les obres que imiten els models de Jaca ens permeten completar algunes coses. Un exemple en són una sèrie de capitells que provenen de la província de Simacourbe ; les cronologies d‟aquests conjunts ens poden donar també informació de datació per als de Jaca. Aquests capitells incorporen el pitón jaqués i així demostren la influència.
En la portalada, els capitells són treballats més enllà del que és visible, per tant la seva disposició no es correspondria amb la que tindrien en un origen. Són dos capitells que demostren dos episodis bíblics; el primer tracta el sacrifici d‟Abraham. A la cantonada del capitell, tenim una espectacular figura nua (al darrera de la qual hi ha els models antics) que seria Isaac; a més apareix una figura femenina que porta la bèstia per al seu sacrifici. L‟altre capitell, és el tema del profeta Balam i l‟ase; aquest profeta és enviat a maleir el poble d‟Israel. L‟escena es correspon en el moment en que el profeta i l‟ase són aturats per l‟àngel. Aquests dos capitells, i si cal afegim el de David, serien la mostra de maduresa d‟aquest primer taller; costa molt de datar però estaríem als anys 90 del segle XI.
Porta occidental (pública) de la catedral i que té unes funcions penitencials. Gran complexitat i aspectes a resoldre. S‟ha centrat l‟atenció en la decoració del dintell/timpà perquè és dels més antics que es conserven, i
