Perspectives Feministes a l’Història de l’Art
2022-2023
CUB BLANC VESTIT DE DONA
Aprofitant la Barcelona Gallery Weekend visitem tres galeries: Bombon Projects,
Dilalica, Galeria Senda. Parlarem doncs, de les seves semblances i diferències,
centrant-nos en el tractament de l’artista (dona). La seva filosofia és real o hipocresia
amb tocs de Purple Washing?
Per començar entrem a Bombon Projects, una sala ‘White Cube’ petita que interacciona
amb la obra de Joana Escoval, Worldless and Earthen. La directora de la galeria ens
explica l’exposició i el funcionament d’aquesta. Es tracta d’una família artificial, on els
pares són els directors de la galeria i els fills tots els artistes que promocionen, però és
una família de nombre limitat. Tenen un quota d’artistes, però aquests pocs són cuidats
i gaudeixen del recolzament i promoció de la galeria tant en la distribució i exhibició com
en part de la producció. Coneixen molt be a cadascun dels artistes i la seva obra. També
mantenen un contacte continu i recíproc entre ells.
El fet de que sigui un projecte petit però ambiciós els ha portat i els portarà lluny, es nota
la cura i les ganes dels directors i creadors del projecte, trobo també important la
proximitat i compte amb els seus artistes. Tot i tenir una plantilla (d’artistes) de
aproximadament 50%-50% (Homes-Dones), fet que recalco positiu, tenir un nombre
tancat (i prou limitat) i invariable d’artistes els farà mancar de diversitat, tant d’obres com
maneres de fer, viure i experimentar l’art. És a dir, han creat una bombolla hermètica i
harmònica de cura i suport meravellosa, però que no els deixa veure més enllà, deixant
passar o obviant novetats i oportunitats diverses.
En definitiva, és una galeria ambiciosa, neutral i innovadora, però no tant com es pensen
o com podrien ser. Tenen una filosofia molt marcada i clau, amb equitativitat, integració
i sense discriminació de gènere. Molt correcte i oberta. Però els cega un hermetisme
circular que els podria fer fallar en quant a diversitat.
D’altra banda, la galeria Dilalica ens porta a un alre món, l’espai és una sala
completament buida, un ‘White Cube’ alternatiu, sense ser ‘white’ ja que veiem diferents
tipus de terres i parets, diverses textures i els elements com la llum, les canonades i
cables al descobert. Un local amb personalitat però sense de mobiliari i murs cortina. Es
mostra sense vergonya i ens explica les vivències de l’espai, amb esquerdes, forats,
claus i murs que han deixat la seva empremta.
En aquest espai ens endinsem, literalment, en la obra d’Ariadna Guiteras, Dos garras
que hacen un huevo. Que, així com la galeria, la obra s’adapta a l’espai i les seves
necessitats. Convidant-te a entrar en la seva essència i participar de la creació i
l’experimentació de l’art.
A diferència de l’anterior, aquesta galeria no promociona artistes sinó que promociona
projectes/obres. Això denota una filosofia oberta i acollidora per qualsevol artista sigui
quina sigui la seva trajectòria, si és un projecte en el que la galeria confia, el mourà
sense discriminació. D’aquesta manera es garanteixi una diversitat d’artistes, d’obres i
exposicions infinita. La seva filosofia fomenta la inserció d’artistes que normalment
queden a l’ombra del que insinua el principal mercat de l’art, per tant inclourà sense
problemes a dones, neurodivergents o artistes amb diferència/divergència de gènere,
d’entre d’altres aspectes als quals el mercat sol discriminar de primeres. Més que una
galeria és una iniciativa, de pràctica curatoria col·laborativa. I de diferents formats tant
d’exposició com de distribució i promoció de l’obra.
