¡Descarga El ieisme en la lengua valenciana: causas, efectos y soluciones - Prof. Paloma y más Apuntes en PDF de Comunicación Audiovisual solo en Docsity!
1. La palatal lateral i el ieisme
El fonema palatal lateral, representat pel símbol λ , és un dels més característics del valencià tradicional. La seva freqüència d’aparició en el discurs fa que les pronúncies defectives alterin notablement la fisonomia de la fonètica tradicional valenciana. El valencià sense λ és com el francés sense la seva r uvular o el castellà sense la seva j.
Fins als anys 50 del segle XX, el valencià quasi no coneixia el ieisme, un fenpimen que consisteix a pronunciar la ll com si fos una y en castellà.
La pressió fonètica del castellà, quasi del tot ieista, està arraconant la pronúncia genuïna de ll als valencians majors de 40 anys. L’ensenyament i la llengua estàndard han d’aturar la innovació i vehicular la pronúncia tradicional de ll et, mi ll or i co ll.
En un principi, el ieisme causa el canvi de lle per un tipus de ye , però entre les noves generacions, aquesta ye tendeix a sonar com una ge africada. Passem de llibre a yibre i finalment, a gibre. El final del procés s’anomena geisme, amb el cual paraules com lloc ja no es distingeixen de joc.
- El ieisme provoca confusions com ara: llaç/hi has, gall/gai, al coll/Alcoi...
Com pronunciar ll? Pronunciar com una l + i molt juntes. Per exemple dir: Poliastre en comptes de poyastre. Si pronunciem poliastre baixant la llengua i recolzant-la sobre la punta de les dents, la palatal lateral sorgirà de manera espontània.
2. ¿Informa bien quien habla mal?
“Vas pel bosc i trobes baies” - > “Vas pel bosc i trobes tanques”
Para las tanques catalanas empleó la palabra vallas, pero además pronunció vayas. En un medio de comunicación se tendría que partir de la base de que a aquella persona que no tiene una competencia muy buena de la lengua que sea se la debe recomendar que se retire de esta función hasta que adquiera tal competencia.
Hay un excesivo relajo, tanto en el catalán como en el castellano. Un periodista está obligado a ser claro en sus in formaciones partiendo de la precisión lingüística. El buen profesional es el que duda y consulta el diccionario, no el que toca de oídas.
3. Els mitjans de comunicació i l’ús de la llengua
Parlar de qualitat de la llengua reflecteix la sensibilitat per a generar i mantenir el respecte que devem a l’idioma, però no hem aconseguit tractar com cal la llengua catalana; no s’ha assumit el domini de l’idioma amb què s’haurà de treballar. Una de les raons més destacables és per la convicció que l’important per al bé de la llengua és parlar-la (és igual si bé o malament).
Les acadèmies de les llengües, tenen autoritat i cada comunicador hauria de respectar el que diuen en comptes de fer allò que els sembla millor, perquè creuen que tenen el dret.
En l’anàlisi de la qualitat lingüística dels mitjans de comunicació audiovisuals contrasta massa allò que és producte elaborat del que és fruit de l’espontaneïtat: en el primer cas, la qualitat és en general bona, mentre que en el segon, tot i que hi ha excepcions, sembla que s’hi parli una altra llengua. Des de l’època franquista, es diu que la codificació fabriana és difícil, i això ha arribat a crear en nosaltres el complex que, quan parlem el català normatiu, fem servir una llengua estranya.
Trets com fer el plural de paraules, vocals neutres, velarització de la ela, consonants palatals, escriptura d’expressions com sisplau o esclar... han anat canviant.
En totes les societats, els referents amb major potència per als models de llengua són els mitjans de comunicació. Per tant, la responsabilitat que tenen en el procés de normalització és ingent. Això, no obstant, utilitzar bé una llengua no és solament seguir-ne la gramàtica, sinó que implica també emprar un català diferent en la formalitat i en la no-formalitat.
Hi ha castellanismes que tot i ser correctes, han fet fora la paraula original (guardar/desar, assecar/eixugar, gros/gran...). També hem oblidat en el nivell de sintaxi, a fer el futur, ja que es recorre a l’imperfet del subjuntiu (s’ha d’escriure: Quan hauràs acabat, anirem al cine). Per això, la normativa de qualsevol llengua s’ha d’assumir disciplinadament. La veritable normalització d’una llengua té sempre dues cares indestriables: la de l’extensió i la de la qualitat d’ús (és qüestió que la parli tothom, sempre i correctament), i no rebaixar el rigor de la llengua per tal de guanyar- hi més adeptes. Per això per salvar el català s’ha de codificar, estendre’n la disciplina en l’ús i fer-lo present en qualsevol context o registre.
Les llengües neixen i moren sense que els parlants se n’adonin. Però la desaparició d’un idioma sovint es produeix pel fenomen de la linguofàgia: amb més o menys rapidesa, una llengua dominant va fent pròxima i seva una llengua subordinada, tot imposant-li com a normals solucions que no li són pròpies i, ensems, llevant-li les que més la distingeixen.
Els mitjans de comunicació poden assolir, sense inconvenients, els objectius del sistema lingüístic:
Situar-se en el registre que el context requereix. No recórrer a solucions que puguin fer estranya a ningú la transmissió. Plasmar el registre en tot l’ús. Consolidar el lèxic d’especialitat (formalitat/no-formalitat).
Proposta
S’escriuen amb lletres: o Nombres acabats en 1, excepte acabats en 11 (és el número u) o El nombre 2 femení, excepte els acabats en 12 (hi ha hagut 2 incendis, hi ha hagut dues persones mortes). o Qualsevol nombre que contingui el mot quaranta o seixanta (viu al número seixanta-vuit). o Qualsevol nombre que contingui centenes davant de nom femení (amb 212 homes i amb dues-centes 12 dones, dues-centes 99 dones). S’escriuen amb número: o La quantitat dels milers, milions, bilions... (100 mil habitants, dues mil quatre-centes 57 persones)
