¡Descarga Psicofisiología: Comunicación Celular Hormonal y Sistemas Endocrinos y más Apuntes en PDF de Psicología Fisiológica solo en Docsity!
Tema 1 Comunicació cel·lular Hormonal Concepte El cos humà està format per 30 bilions de cèl·lules; bàsicament glòbuls d’oxigen. Mamífers són pluricel·lulars i estan formats per teixits que formen òrgans i aquests sistemes els quals cadascun te una funció. Diferenciem dos sistemes de comunicació: Sistema nerviós : a través de neurones. Receptors: neurona, glàndula i múscul. Canal: sistema nerviós (axons, tractes) Missatge: impuls nerviós i neurotransmissors. Eficàcia específica, molt ràpid i transitori. Sistema Hormonal: a través de glàndules. Receptors: cèl·lules diana (que es poden trobar per tot el cos) Canal: la sang (ja existent) Missatge: hormona El fet que vagi per la sang fa que tingui abast en moltes coses, és lent perquè no hi ha potencial d’acció i té un efecte durador perquè costen de netejar les hormones. Les cèl·lules diana contenen un receptor o bé a la membrana o bé a l’interior del nucli. En distingim dos tipus: Pèptids o polipèptids: cadena d’aminoàcids. Cèl·lula diana hi ha un receptor específic. Cascada de 2ns missatgers. Esteroides (Ex. Testosterona): derivats del colesterol. Es filtren en la membrana cel·lular i el seu receptor es troba en el nucli. Aquest activarà la transcripció de l’ADN. Treballen en proteïnes. Glàndules per diferents parts del cos. Les més clàssiques són: hipotàlem (S. nerviós i hormonal), glàndula pineal, tiroides, glàndules adrenals (sobre els ronyons) i els genitals. -Hipotàlem És l’eix central del sistema simpàtic i parasimpàtic. Es situa sota el tàlem. Es l’integrador de la resposta vegetativa però també conductual i endocrina. Ex. Falta d’aigua al cos. Funcions:
- Regula la pressió i la concentració sanguínia comprimint o dilatant vasos sanguinis. Disminueix la concentració eliminant per la orina.
- Metabolisme energètic: la ingesta. Ex. Gana, digestió...
- Conducta reproductiva: tant el comportament sexual com filial.
- Regula la temperatura corporal: funciona com termoregulador (sudoració).
- Regula el comportament defensiu: estrès, expectativa, alerta, defensió.
- Son-vigília: rellotge cirquedià. RESUM : realitza una funció de homeòstasi, ja que, regula tant l’interior com l’exterior. -Hipòfisis Es situa sota l’hipotàlem. S’hi distingeixen dues parts:
Neurohipòfisis: (posterior). Formada per neurones (falsa glàndula) que tenen el cos cel·lular a l’hipotàlem i l’axó i els botons a la neurohipòfisi. Segrega oxitocina i vasopressina. La síntesi d’aquestes es realitza a l’hipotàlem ja que el cos cel·lular d’aquestes es troba en aquest. Llavors s’emmagatzema en els axons (que estan en la hipòfisi) i s’alliberen pels botons cap als vasos sanguinis. Adenohipòfisis: (anterior). Adeno glàndula. El sistema circulatori porta connecta l’hipotàlem amb l’adenohipòfisi a través de vasos sanguinis. No hi ha neurones, esta format per teixit glandular. Segrega hormones amb curt recorregut (factors inhibidors). Aquest tipus d’hormones són les hipofisiàries, que poden actuar directament sobre el teixit o bé sobre una altra glàndula.
La Oxitocina.
oxi ràpid cina part (contraccions uterines). Responsable de la segregació de la llet en els canals mamaris. Formada per 9 aminoàcids. Neurones de l’hipotàlem Neurosecretores, dos tipus: Magna cel·lulars : responsables de la major quantitat d’oxitocina. Formen la via hormonal de l’oxitocina. Parva cel·lulars : responsables de petites quantitats d’oxitocina que s’allibera en diferents parts del cervell (medul·la, amígdala). Formen la via neuronal de l’oxitocina. Hi han altres òrgans que sintetitzen petites quantitats d’oxitocina. Els nivells perifèrics d’oxitocina no reflecteixen necessàriament la concentració d’aquesta. El receptor d’oxitocina varia al llarg de la nostra vida i en temps fèrtils. Ex. El part. En les dones hi ha més receptors d’oxitocina però en el cervell no hi ha cap mena de dimorfisme sexual. Té a veure amb la conducta reproductiva i social.
- Reproductiva: durant l’orgasme tant femení com masculí. Obertura vagina i estimulació del penis. *Accelera el procés del part però no el desencadena. L’accelera dilatant el coll de l’úter i empènyer el fetus. Un cop el part, té una funció en la lactància. És un circuit simple Receptors sensorials als mugrons que van a parar al hipotàlem. Allà es detecta i segrega oxitocina a partir de la neurohipòfisi i viatja fins les glàndules mamàries. Triga sobre uns 30 segons. Intervé en altres etapes de la vida. També està implicada en la formació de díades, amb la hormona social (memòria de les cares, reconeixement(amígdala)), reducció de l’estrès, ansiolític, relaxació, alleugera el dolor i intervé en l’aprenentatge, cicatrització, antiinflamatoris, recuperació. En homes en concret: a prendre decisions arriscades i fa augmentar la concentració d’oxitocina. Comunicació entre parelles i també entre fills. Comportament confiat i generós. A causa de l’apreciació que genera en les díades pot provocar agressivitat després del part però això només s’ha trobat en animals ja que defensen molt a les cries. L’oxitocina interacciona molt amb altres hormones.
- Oxitocina + Dopamina plaer.
- Oxitocina + Serotonina ànim, més contents. Ambdues secreten oxitocina.
En les femelles: efectua el que la testosterona fa amb els homes, és a dir, estimula els caràcters sexuals primaris i secundaris. Els nivells mes grans d’estrògens durant la copula. Canvien propietats del moc cervical. En els mascles: ajuden a que els espermatozoides tinguin un vida més llarga. c)Progestàgens (a favor de la gestació): progesterona En femelles: prepara les parets de l’úter per a l’òvul fecundat i també prepara les glàndules mamaries per a la secreció de la llet. Es dispara durant la gestació. Es comença a produir de manera exponencial al llarg de la gestació. Primera baixada radical de producció indica l’inici de part. Manté el part.
Alguns aborts es produeixen per falta de progesterona.
Com es regulen? nivells varien al llarg del cicle vital. En cas de les dones varien d’una forma cíclica, en el cas dels homes no presenten un patró. El cicle menstrual varia entre 21 i 35 dies. Com és un cicle hormonal la variabilitat normal. Data d’inici: primer dia de sagnat. Duració: 2-5 dies. Menstruació: despreniment de la capa superficial de l’úter (endometri). És una propietat estranya, no tots els éssers la tenen. Tots els mamífers ciclitzen. Però la diferencia entre mamífers que menstruen o no es la preparació de l’úter per a la fecundació. Hi ha que no preparen l’úter fins que no veuen que es pot donar una possible fecundació. Els que menstruen, quan preparen la paret de l’úter per una possible fecundació i no es dona llavors no poden tornar enrere i s’ha d’expulsar en forma de menstruació. Quan no hi ha hagut fecundació hipotàlem segregació de funiculoestimulant i d’estrogens per fer madurar l’òvul i dura fins l’ovulació que ve marcada pel pic de dues hormones la funiculoestimular i la luteitzant. Un cop l’ovulació, estrògens baixa i progesterona puja. El que queda d’ovari es cos luti i produeix progesterona a grans magnituds. Comença fase lútia que va des de ovulació a fase lútia. La progesterona prepara l’úter per a la possible gestació. Aquesta fase és la mes estable. Quan baixen els estrògens i la progesterona es l’inici del següent cicle. On actuen els anticonceptius orals (pildora)? Tenen estrògens i també progestàgens. El que fan és enganyar al hipotàlem, el fan pensar que aquests nivells de progesterona son alts i pensa que s’està gestant i l’hipotàlem no segrega gonadotropina i l’adenohipòfisi no segregarà les dues hormones i per tant no hi haurà ovulació.
4)Tiroides : hipotàlem segrega hormona reguladora tirotropina que sobre l’adenohipòfisi fa que
aquesta segregui tirotropina. Aquesta viatja pel torrent sanguini i troba receptors a la glàndula tiroidea i la hormona tiroidea segrega tiroxina (T4) i tri-iodotropina (T3). Aquestes regulen processos metabòlics, especialment hidrats de carboni. *metabolisme: processos de formació de cèl·lules. Són reaccions químiques. Catabolisme (producció molècules petites a partir de la lisi de molècules) i anabolisme (molècules més grans a partir de reaccions químiques). En aquests dos processos estan implicades la T3 i T4. -Hipertiroïdisme: producció alta de tiroxina. Símptomes: es poden confondre amb una persona hiperactiva. Activitat muscular, problemes amb la son, problemes de tensió. -Baixa producció de tiroxina es pot confondre amb la depressió. No recorden molt, falta concentració, en els nens si no es detecta amb antelació provoca retard mental, problemes motors.
5)Glàndula suprarenal : hipotàlem segrega hormona reguladora de la corticotropina, aquesta
actua sobre l’adenohipòfisi i produeix corticotropina. Escorça adrenal segrega dos tipus de substància: -glucocorticoides (cortisol) increment del nivell de glucosa en sang, ho fa ràpid. Si no troba glucogen va a les grasses del cos (procés més lent). Baixen les inflamacions. En situació d’estres el cervell necessita més energia. -mineralcorticoides (aldosterona) eliminar ions a traves de l’orina, reté els de sodi i intervé en el balanç iònic.
6)Hormona del creixement: hipotàlem segrega hormona reguladora del creixement que
actua sobre l’adenohipòfisi que segrega hormona del creixement que actua sobre els ossos perquè aquests creixin, es segrega durant el dia. Inhibició de la hormona manca d’alimentació, manca de son, estrés i exercici físic intens.
perquè s’ha adaptat. Però quan es canvia l’estímul torna a respondre perquè és un estímul nou. Vies: Sensorials (posteriors). La informació viatja a través de relleus sinàptics. Tots aquests processen informació. En aquests es poden: Modular la informació (augmentar, amplificar la resposta o al revés). Convergeix (recollir informació de diferents tipus i sumar-la). Processos més complexos com l’abstracció (convertir informació en més complexa). Tàlem realitza aquestes últimes funcions. També té per sobre d’ell hi ha neocòrtex que el governa. Nucli de relleu important. Controla la part dreta del SN. Relacionat amb la fugida. (és una hipòtesi). Camp receptiu: Zona que controla una cèl·lula. Ex: camp receptiu d’un fotoreceptor, part de la retina. Les neurones també tenen camp receptiu. S’organitzen: Mapes neurals. Van descobrir que hi havia una organització topogràfica. Cada lloc del cervell correspon a una informació sensorial determinada. I aquestes no són equitativa. Quan més important sigui una zona més neurones implicades. Representacions internes cerebrals. Activació d’un patró neural que ens permet identificar una persona coneguda. Ex: quan penso amb la meva mare penso amb la imatge, la veu... però no deixa de ser una imatge que he muntat jo al meu cap. Jeràrquica: o Àrees primàries: informació del tàlem. Unimodals o Àrees secundàries: reben informació de les primàries però també del tàlem (en paral·lel). Camps receptius més grans. Unimodals o Àrees terciàries: reben informació de les secundàries. Són multimodals. També reben informació d’altres terciàries.
- Parietal d’associació. Rep informació de l’occipital (visual), relacionada amb l’orientació en l’espai. Part via dorsal Funció: orientació de l’espai.
- Temporal: aferència auditiva, somatosensorial i visual.
- Frontal: planificació del comportament.
- Límbica: memòria autobiogràfica SISTEMA GUSTATIU És un sistema evolutivament antic per detectar estímuls químics (tant el gust com l’olfacte). El relacionem amb la ingesta, el sexe, detecció de substàncies verinoses o potencialment nocives. Ex: CO2.
Receptors : Quimioceptors. (gust i olfacte). Gust: Som capaços de detectar 5 gusts bàsics: Salat: contenen ions. Agre o àcid: contenen àtoms d’hidrogen. Dolç: contenen grasses Amarg: àmplia gamma de substàncies. Umami: aminoàcid que conté glutamat. “deliciós”. Existeix una correspondència química entre les substàncies i els gustos. El paladar, la faringe i la epiglotis tenen receptors. Sabor: és la combinació d’olfacte i gust. En el gust també intervenen la temperatura dels aliments, la textura... Els receptors gustatius es troben a la llengua (la majoria); a les papil·les gustatives. Són visibles. Si ampliem, veurem que estan formades per 200 corpuscles gustatius. Aquests últims formats per 50-150 cèl·lules gustatives. Les cèl·lules gustatives tenen una vida molt curta ( setmanes) per això n’hi ha tantes. A la part superior, té unes microvellositats que és on es troben les parts receptores de les substàncies químiques. Per l’altra part estan connectades a les neurones. Quan la papil·la gustativa detecta una substància química, llavors canvia la polaritat de membrana i activa la neurona primària a la que es troba connectada. Transducció de les cèl·lules receptores: Energia química resposta elèctrica. Per cada gust una sèrie de mecanismes. Transducció mediada per ions : similars als ionotròpics. Detecció del gust salat: tenen receptors sensibles al sodi. Són canals de sodi no dependents de voltatge, és a dir, estan sempre oberts, no estan regulats. Quan mengem salat entra lliurement a la cèl·lula receptora. Si augmentem el sodi dins la cèl·lula provoca una despolarització de la membrana receptora. Llavors els canals de sodi i calci (regulats per voltatge) s’activen. Les substàncies que es troben en vesícules passen a l’exterior i actuen com a neurotransmissor aferent. Per a substàncies àcides: tenen protons d’hidrogen. És una molècula petita que passa bé pel canal del sodi. Aquesta entrada + el bloqueig que realitza l’hidrogen als canals de potassi (als receptors) provoquen una despolarització de la membrana. Llavors s’activen els canals de sodi i calci regulats per voltatge aquesta provoca l’alliberament del neurotransmissor. Transducció mediada per proteïnes G: similars a canals metabotròpics. Gust dolç, amarg i umami: Receptors gustatius acoblats a la proteïna G, això vol dir que la substància no entra dintre la cèl·lula. Activen aquets receptors i activen la obertura de canals de sodi i calci que fan que s’alliberi el neurotransmissor. Hipòtesi de la línia marcada Cada cèl·lula gustativa expressa de manera preferent algun tipus de gust. És a dir té receptors específics segons el gust. Es pot marcar cada via de cada estímul sensorial que percebo. Hipòtesi del codi de població El cervell pot identificar el gust que estem percebent per una combinació de activacions. Axó 1 poc i axó 2 molt amarg Axó 1 molt, axó 2 bastant i axó 3 poc sabor X *En qualsevol part de la llengua tenim receptors de sabors de tot tipus. Via gustativa:
Un estímul olfactiu es dissol en la capa fina de moc i s’uneix als receptors situats en els cilis. Tots es troben acoblats a una proteïna G. Produirà una resposta metabotròpica, ja que és una neurona. Reacció en els 2ns missatgers i aquesta reacció provoca una obertura de canals de sodi. Funciona com una neurona PEPS i PIPS que produiran PA a la neurona. La teoria més acceptada en l’olfacte es: La teoria de la forma existeix una correspondència entre la forma molècula del odorant i el receptor olfactiu. Cada receptor té una forma determinada igual que els odorants. Un mateix odorant encaixa bé amb un dels receptors i també pot encaixar amb diferents. Hipòtesi de línia marcada un odorant només activa un tipus de receptor. Hipòtesi del codi de població Via olfactiva : Les neurones olfactives que es troben repartides per tot l’epiteli són les neurones de primer ordre (origen de la via). Es dirigeixen cap al bulb olfactori, part més inferior i interior del cervell. Aquestes fan sinapsi amb les segones neurones: neurones mitrals. És una sinapsi curiosa que es fa formant glomèruls (el lloc on sinàpten les neurones que expressen un tipus de receptor olfactiu). Fan sinapsi amb la neurones mitral que llavors envia la informació al cervell. Cada glomèrul fa referència a un tipus de cèl·lula olfactiva que expressa un tipus de receptor. No només és important saber d’on ve sinó la temporalitat, el seu patró d’activació. Si una olor activa uns mateixos glomèruls però te un patró temporal diferent, aquella olor tindrà una representació neural diferent. Rep informació “top down”: l’escorça a modula la resposta al bulb olfactori. No passa pel talem a diferència dels altres sistemes. Les neurones de la via: soma al bulb i axons a l’escorça piriformesituada a la cara interna dels hemisferis cerebrals a nivell de la unió dels frontal i temporal. La seva part anterior forma la part primària; percep. La part més temporal es la secundària uniforme o unimodal; identificar olor. Arriba la informació homolateral i contra lateral (es duplica), això no és habitual en la resta de sistemes. El bulb olfactori també envia informació a: L’hipotàlem (part lateral) que s’encarrega de regular la ingesta. L’amígdala: que s’encarrega de les emocions. Hipocamp: envia informació a l’escorça entordinal i aquesta a l’hipocamp. Relacionat amb la memòria. Consciència d’una olor. Hi ha una via que el bulb SI passa la informació al talem i aquest l’envia a l’escorça orbito frontal Integra informació de l’olfacte, el gust i altres somatosensorials, temperatura, textura...
SISTEMA AUDITIU
Serveix per comunicar-nos i reconèixer l’entorn. Es considerat un dels sistemes més desenvolupat en el creixement dels nens. També és una font de plaer. No només es tracta de percebre els sons i desenvolupar la oïda sinó també produir els sons. Especialitzat en detectar ones sonores. Les ones sonores tenen una característica de viatjar a través de l’espai sense que es produeixi moviment de matèria. Quan un cos vibra posa en moviment les molècules de l’aire que hi ha al seu voltant i a la vegada les partícules posen en moviment a les seves veïnes. El que es propaga es el moviment i no la matèria. Les molècules van i tornen des d’una posició concreta. Diem que es propaga la ENERGIA a 340m/s. Quan les molècules del aire: S’ajunten compressió Es separen rarefacció Cicle : distància entre dues masses d’aire comprimit. Freqüència : numero de cicles que hi ha per segon. Unitat per freqüència Hz Intensitat : Masses d’aire comprimit que arriba a les nostres oïdes per segon. Unitat Ona sinosoidal. Sabrem la freqüència si un to es agut o es greu. La intensitat del so la representem per l’amplitud de la ona: Si es gran so fort, + decibels Si es baix so suau; - decibels. Identifiquem entre 20 i 20.000Hz. els ultrasons i els intrasons no els percebem. Percebem entre 10 i 80 decibels. Depèn de cada espècie té la seva pròpia banda de freqüències. Ex: Ratpenats per sobre de 20.000Hz. Elefants per baix dels 20Hz. Això es per la mida. Òrgan en detectar l’ona sonora és l’oïda. Formada per: Oïda externa : formada pel pavelló auditiu i el conducte auditiu (2,5cm). Permet enfocar l’ona sonora cap a l’interior. Oïda mitja : cavitat aèria connecta la trompa d’Eustaqui amb el conducte auditiu. En aquesta connexió trobem el timpà que necessita vibrar lliurement per això necessitem aquestes entrades d’aire perquè les pressions es trobin equilibrades. També trobem els tres ossets : el martell, enclusa i estrep. Oïda interna : trobem la còclea (medi aquàtic). Com funciona : Ona sonora entra pel canal auditiu i fa moure el timpà. El timpà mou els ossets i l’estrep, unit a la coplea per la finestra oval, fa moure el líquid de l’interior de la còclea. Reflex d’atenuació: el martell i l’estrep tenen uns petits músculs que quan l’estímul es molt fort aquets músculs es contrauen i quan l’estímul es molt fluix no actuen.. És un reflex lent. La còclea esta formada per: M’HE PERDUUUT!!! SOS!! Escala vestibular separada per
Tonotopia: organització sistemàtica de la freqüència característica. (segons zona canvia la freqüència). És important perquè així a nivell de còrtex podem reconèixer les freqüències escoltem i percebem el so. Per freqüències baixes la tonotopia no existeix, no tenim mapes per baix de 200Hz. Per això tenim un altre sistema que es diu correlació amb fase. Això vol dir que la neurona ganglionar dispara (PA) la informació com una ona sonora. Com localitzem el so? Pla Horitzontal : el so m’arriba per la dreta o per l’esquerra. Hi ha retard entre orella i orella retràs temporal inter-neural. Neurones de l’oliva superior capten específicament aquest retràs i estan tan especialitzades que cada neurona esta codificada per a un tipus de retràs. Aquest retràs variarà segons per on vingui el so. Pla Vertical : el fet que sigui d’una forma o l’altra importarà molt en aquest cas. El so quan arriba xoca contra el pavelló i entra. Lesió: Si tenim una lesió a l’escorça primitiva unilateral no tindrem una lesió visible pel fet de que hi ha moltes estructures. Implants coclears: estimulen els nervis de la còclea.
SISTEMA VESTIBULAR
Es un sistema que ens determina l’equilibri. Ens ajuda a controlar els moviments i la nostra postura. Es inconscient. Si funciona bé passa desapercebut però sinó provoca vòmits, marejos etc.
Continua a partir de la oïda interna. Ones de moviment que captaran moviments de rotació o moviments de captació. De que esta formats: Conjunt de cavitats que dividim en dos parts: Òrgans otolitics: Otricul i sàcul Canals semicirculars En la oïda interna hi ha líquid, és a dir, en tots els òrgans anteriors també. Endolimfa Òrgans otolítics : Otricul i sàcul Detecten la força de la gravetat, ens determinen la posició estàtica i les inclinacions del cap amb l’eix gravitatori. Otricul: més sensible a l’acceleració horitzontal. (córrer) Sàcul: més sensible a l’acceleració vertical. Receptors: Macula : epiteli sensitiu format per les cèl·lules receptores vestibulars, són cèl·lules ciliades. Aquestes estan envoltades per una massa gelatinosa que són otòlids (de calci). La seva funció es que aquesta massa es desplaci en la direcció del cap és a dir ajuda els cilis. Ex. Si estic corrent llavors aniran en direcció contraria a la direcció del cap (enrere). Canals semicirculars : tenen una part mes ampla ( ampolla ) a la seva base que és on es situen les cèl·lules receptores, és on està l’epiteli sensorial: cèl·lules ciliades envoltades d’una substància gelatinosa anomenada cúpula. Dins la cúpula hi trobem líquid endolimfàtic. Responen moviments de rotació del cap o moviments d’acceleració angulars. La endolimfa mou cap al sentit contrari i provoca un moviment dels cilis que seran el senyal que faran activar el sistema. Si jo giro a l’esquerra un anirà en sentit del cap i l’altre en sentit intern. Segons el moviment un s’hiperpolaritzarà i l’altre es despolaritzarà. Per cada eix tenim dos canals semicirculars i la imatge de la imatge dreta presenta imatge especular a l’orella esquerra. El fet que estiguin orientats en 3 direccions fa que puguem rotar el cap. Via vestibular: Els soma de les primeres neurones al gangli d’escarpa (gangli vestibular) que son les que reben la informació. En l’altre extrem pujaran per SNC per anar a buscar les segones neurones. Aquestes situades a nivell de tronc de l’encèfal (protuberància i bulb) i d’aquí fins al tàlem que obtindrem la tercera neurona de la via. Del tàlem va a varies zones perquè el sistema vestibular no té una àrea primària ni secundària concreta, sinó que, hi arriben “ inputs ” d’altres fonts d’informació, d’altres vies sensorials. Reflex oculo vestibular: mantenir la imatge visual tot i que el meu cos s’està movent. Es gracies a que les neurones del nucli vestibular o d’escarpa es projecten en altres nuclis del tronc de l’encèfal, ja que, aquests controlen els músculs oculars. Aquest moviment és automàtic ,no és conscient. Posició dels ulls. Reflex vestibulo-espinal: Posició del cos. Les neurones vestibulars també envien informació a nivell de medul·la que donaran informació a les moto neurones perquè puguem mantenir una postura estable. Reflex vestibulo-cervical: controla els músculs de les meves cervicals. Posició estable del cap.
Bastons 20 vegades més de bastons que de cons. En els seus segments extrems hi ha fotopigments. Sensibles a poques quantitats d’energia. Visió nocturna. Són monocromàtics. Colors negre i gris. Cons la majoria estan a la fòbia. N’hi ha 7-8 milions. Necessiten altes intensitats de llum. Encarregats de la visó diürna. Tenim tres tipus de cons segons el fotopigment que contenen: Cons blaus: absorbeixen radiacions d’ona curta. (5-10%) Cons verds: radiacions de longitud mitjana. Cons vermells: radiacions de longitud llarga. 3 receptors s’activen blanc Transducció: energia electromagnètica bioelèctrica. El potencial de repòs dels receptors es de -3mV. En absència de llum els fotoreceptors estan despolaritzats 30mV. Quan arriba la llum llavors s’hiperpolaritzen. En absència de llum els canals de sodi estan oberts. I en presència de llum es tanquen. Quan la llum entra a la cèl·lula el fotopigment canvia la seva .... que acaba degradant GMPc. Quan aquest compost disminueix la seva concentració llavors els canals de sodi es tanquen. I es dona la hiperpolarització. Un cop s’ha produït la transducció s’allibera el neurotransmissor. Aquest va activar o inhibir les neurones que trobem a la capa intermitja de la retina. Una única cèl·lula ganglionar controla a varies bipolars i questes ultimes controlen a molts fotoreceptors. Aquests fotoreceptors normalment tenen una forma de cercle. Camps receptius : L’àrea de la retina on es rep cada tipus de receptor és el camp receptiu. Camps receptius de les neurones ganglionars són de forma circular. Els camps de les neurones ganglionars on hi ha màxima visió (part central de la retina) són petits i abundants. A la perifèria controlen més fotoreceptors i són grans, la resolució de la imatge però es més dolenta. Estan formats per un centre i una perifèria. *Tant és dir cèl·lula que neurona ja que són petites i s’anomenen així. Dos tipus de cèl·lules ganglionars: Centres on: quan el centre està il·luminat s’activen. La seva perifèria esta apagada. (despolarització).
Centres off: el seu centre està apagat i la seva perifèria té llum. (hiperpolarització). Via de la retina: receptors de membrana de les neurones en una via “on” s’acoblarà i provocarà una despolarització de la membrana. El mateix neurotransmissor en el cas de les neurones off funciona en el patró oposat.
Via visual:
Via talamoprincipal: És la més simple de totes les vies a nivell subcortical però la més complexa a nivell cortical. Les neurones de primer ordre són les bipolars, les neurones ganglionars són les segones. Aquestes segones són les que conformen el nervi òptic. Surten pel punt cec de la retina i una part d’aquestes accedeixen al cervell homo lateralment i altres decussat. Al lloc on decusen es el quiasma òptic. La informació que es reté a les dues hemiretines farà cap a l’hemisferi dret. Part esquerra: temporal. Part dreta: nassal. I tots dos reben informació d’un camp i es projecta al invers. El seu relleu abans d’arribar a l’escorça és el tàlem. Cada ull envia informació, el tàlem processa un milió de neurones. El tàlem processa una part important i desprès l’envia a l’escorça visual primària (part externa occipital). Altres vies: Tecnopulvinar: Més antiga, el 10% de informació viatja cap al col·licle superior. Es diu així perquè el nervi òptic viatja pel tecto. Un cop passa la informació pel col·licle superior passa al nucli pulvinar. Es va descobrir amb els pacients que presentaven visió cega. Permet coordinar moviments a aquelles persones que són totalment cegues però que tenen el 10% que correspon a aquesta via. Talamocortical: també se li diu via geniculoestriada. Les cèl·lules que formen l’escorça principal tenen forma d’estrella. L’escorça està organitzada en columnes. (en primats). Si mirem la informació que es processa en cadascuna d’aquestes columnes trobarem una representació diferent de cada informació visual. Dominància ocular perquè cada una de les columnes duu informació d’un ull en concret. Columnes que responen a un específica orientació columnes d’orientació. I així amb totes les columnes especialitzades.
o Nociceptors: poden respondre a qualsevol tipus d’energia. Poden detectar dolor per energia mecànica, per energia tèrmica o per energia química. Terminació lliure, núa no hi ha res específic. Axons no mielinitzats o poc mielinitzats. De petit diàmetre. La pell te una funció protectora. La pressió que fa un objecte a la nostra pell ens fa reconèixer- lo. Ens permet detectar la pressió. També ens permet detectar textures, detecta les vibracions. Podem diferencia dos tipus de pell: Pell Glabra: Pell sense pèl. Pell amb pèl : El moviment del pèl permet conèixer. Capes de la pell: Epidermis (exterior) i Dermis (més profunda). CAPA GALBRA (dreta) CAPA AMB PEL (esp) Els camps receptius son les àrees de la pell que controlen. Quan és gran serà l’estructura encapsulada més gran serà el camp receptiu. Hi ha dos tipus de receptors: Tònics : d’adaptació lenta. Fàsics : adaptació ràpida. A la capa profunda trobem un parell de receptors de cada (fàsic i tònic). I a la capa exterior igual. No tota la pell te la mateixa quantitat de receptors. La pell glabra és la que té menys densitat de receptors. Tindrem els camps receptius més solapats. Pell amb pèl té més receptors. Camps receptius solapats. Quan més solapats més sensibilitat. En una zona de l’esquena hi ha dos punts que els percebem com un únic punt per falta de solapament. Mecanoceptors de la pell:
Identifiquem 5 tipus de receptors sensorials: Epidermis: o Corpuscles de meissner : es troben a la pell glabra. Són fàsics. Informació dinàmica. o Discs de Merkel : pell glabra i pell amb pèl. Adaptació tònica. Informació estàtica. Dermis: o Corpuscles de Pacini : adaptació fàsica i informació dinàmica de les vibracions, pressió profunda provocada pel pes de l’objecte. o Corpuscles de Ruffini : també als tendons i lligaments. Tònics. Informació estàtica. Estirament de la pell 2 parells amb terminacions lliures: o Fol·licle pilós : els trobem a la pell amb pèl a la dermis. Fàsic. Ens permet identificar sensibilitat pilosa. o Terminacions nervioses lliures : el trobem a tot arreu a la pell. Tònics. Estructura no encapsulada i per tant el tacte que percebem es groller. Activació de les terminacions nervioses lliures també provoca el dolor. Termoceptors de la pell: N’hi ha de 4 tipus:
- 2 pel fred: temperatures al voltant de: Sobre de 10 graus fred. Sota de 10 graus molt fred.
- 2 pel calor: 30-50 graus calor Sobre de 50 molta calor Al voltant dels 20º tenen un patró de descarrega tònica. Quan hi ha una activació brusca responen ràpid. Hipòtesi del codi de població Com codificar la temperatura per la interacció de l’activitat relativa de cada tipus de receptor. La menta també activa els receptors de fred. El picant activa els receptors de calor. Nocicepors de la pell: Detecten lesions al teixit disolar. o Una punxada, un cop o Tèrmics que provoquen dolor o Multi o polimodals. Aquests últims detecten subtàncies que en condicions normals es troben al citoplasma. Al haver lesió disolar aquestes substàncies passen a l’espai extracel·lular.
