¡Descarga Catalunya Moderna y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
Catalunya Moderna:
FONTS PER A L’ESTUDI DE LA POBLACIÓ CATALANA:
- (^) Generals:
- Fogatges
- Censos de Floridablanca (1.787) Aquestes dues són les fonts demogràfiques fonamentals de l`època.
- (^) Territorials: 1..B (^) Bisbats de Solsona, Vic i Urgell (1.595) . Bisbat de Vic (1.626)
- (^) Locals: 2..B (^) Registres parroquials (1655) . Repartiment de contribucions
- (^) Recomptes específics: 3..B (^) Moriscos (1.610-1.615) . Matrícules de francesos (1.637)
- (^) Altres
No és fins al s. XIX que els estats s’interessen per censar la seva població. El cens de 1.787 (Floridablanca era el secretari d`estat de Carles III) és el primer cens estadístic de l’estat espanyol. Una altra font demogràfica recent és el registre civil. Per estudiar la demografia anterior ens hem de servir de fonts indirectes, és a dir, que els seus objectius no eren censar, sinó que es basaven en motivacions fiscals entre d’altres. A Catalunya les fonts principals són les exposades:
- Generals: obtenien xifres globals del territori català.
FOGATGES:
Els fogatges tenien un objectiu fiscal, l’Impost del Fogatge. Aquestes fonts (els fogatges) ja estan editades actualment, i són els únics recomptes que proporcionen una base estadística de la Catalunya dels segles XVI i XVII, però de fogatges en tenim molt pocs, i ens dificulta la tasca del recompte demogràfic. El que compten són els focs (o casa habitada), no pas els habitants de la casa. Es multipliquen els focs per una xifra mitjana de les dimensions familiars de l’època (normalment per 4) per arribar a un nombre aproximat d’habitants. Els fogatges són relacions de llars distribuïdes per localitats i termes. Però hi han factors que poden incidir en la mitjana de persones d’aquest quocient, com per exemple, el món urbà i el món rural, igual que la noblesa o els capellans. Apart, en èpoques de crisi, els grups domèstics eres més petits i en època de bonança econòmica més grans. Això significa que no es pot utilitzar un únic quocient, depèn del sector social, la conjuntura econòmica…
Per tant, estem parlant de dades poc fiables, només aproximades. A més, de vegades sota un mateix sostre vivia gent que no estava necessàriament lligada per vincles de sang, com podien ser els masovers, el servei domèstic de les grans famílies, els mossos... a part, que a la família nuclear de quatre membres s’hi afegia sovint gent com els avis, els tiets, etc. Les famílies més pobres es desestructuraven amb la marxa dels fills als 8-10 anys per anar a buscar feina (l’exemple castellà del Lazarillo de Tormes és ben clar). També els matrimonis, segons les conjuntures econòmiques, podien avançar l’edat de casament o retardar-la, i conseqüentment tenir més temps o menys temps per a procrear. Per tant, amb els fogatges ens trobem amb una sèrie de problemes afegits, que poden ser:
- ocultació fiscal de les dades, possible fraud;
- hi ha exclosos de fogatges com ara: els exempts fiscals, i els més pobres; les estructures socials poden variar en l`espai i en el temps;
- apart, els fogatges són escassos e irregulars en el temps. Tenim el de 1417, 1515, i 1553, després ja passem al 1717, i després ja vindria el cens de Floridablanca de 1787.
CENS DE FLORIDABLANCA:
També comptem amb els censos específicament demogràfics com el de Floridablanca del 1.787, que és el que té més credibilitat. Els censos que trobem al segle XVIII ja proporcionen el número d’habitants. El “Cens de Floridablanca” és el més important del segle XVIII, es va fer amb un objectiu purament demogràfic, és també el més creible, ja que per elaborar-lo es va esperar a un moment de pau.
1.Territorials: no abastaven tota Catalunya, sinó àrees geogràfiques concretes i limitades. El “Cens de Vic” és important per el tipus d’informació que dona (focs i habitants).
2.Locals: tracten una àrea de recompte reduïda (vil·la, ciutat...), i la seva font principal és la religiosa, és a dir, els llibres de bateig (cal comptar, però, que els que moren en néixer no són registrats), llibres de matrimoni i llibres d’enterraments ( la diferència entre enterraments i defuncions és que els albats, els nens menors de 12-10 anys, no es registraven –malgrat ser un període d’alta mortalitat infantil- i per tant no comptaven com a enterrament tot i ser una defunció). Altres problemes de l´ús dels registres parroquials amb que ens podem trobar:
- la seva pròpia existència: és a dir, que estiguin disponibles. És una font freqüent, sobretot a partir de finals del s. XVI, quan el
- Expulsions de població
2.1. Jueus (1492) 2.2. Moriscos (1610)
II. FACTORS POSITIUS
- Natalitat (augmenta)
- Corrents migratoris 2.1. Interns 2.2. Externs
FACTORS NEGATIUS:
La mortalitat es divideix alhora en ordinària (la que es dóna en una situació de normalitat) i en extraordinària (es pot parlar de mortalitat extraordinària quan es produeix un increment de les defuncions del 50% sobre la mortalitat estimada “normal”, o altrament dita, ordinària). La mortalitat ordinària fluctua segons factors econòmics, alimentaris, higiènico-sanitaris i urbanístics, que fan variar aquesta taxa, mentre que la mortalitat extraordinària depèn d’altres factors i causes com ara les epidèmies (és notable la pesta del 1650-1654), les crisis de subsistència degudes per males collites, que provoquen fam, les guerres (com ara la Guerra dels Segadors al 1640-1659) i les catàstrofes naturals, que poden ser terratrèmols, plagues, etc. A les crisis de mortalitat s’ha de tenir en compte la intensitat i la durada d’aquestes crisis (període de temps curt i molt intens). A la 2ª meitat del segle XVII, aquestes epidèmies desapareixen de Catalunya, encara que no desapareix la mortalitat epidèmica, ja que sorgeixen altres malalties (varola i paludisme). El “paludisme” és una malaltia associada a zones pantanoses, regadiu, conreu d’arrós… (a l’Empordà, Tarragona…).
Amb tot, cal esmentar que la taxa de mortalitat ordinària resultava molt alta, en part causat per l’elevadíssima taxa de mortalitat infantil (en aquelles èpoques els infants morien molt fàcilment durant els seus primers anys de vida; aquestes víctimes infantils se’ls anomenava albats ). La incidència sobre la mortalitat infantil (entre el 40% i 60%), i sobretot es produeix el 1r any de vida.
Les expulsions de població és un factor relacionat amb la política religiosa, ja que la monarquía busca la uniformització, així que les minoríes són expulsades, al 1492 són els jueus, uns 3.000 aprox. que residíen en poblacions molt concretes, en una dotzena de localitats (grans poblacions catalanes). Al 1610 seràn expulsats els moriscos, que previament havíen sigut obligats a convertir-se (1525), eren uns 5.000 aprox. que residíen en zones concretes (Ribera de l’Ebre, Lleida…
FACTORS POSITIUS:
Per contra, la variable de la natalitat es veu afectada pel conjunt de la situació, per un tot: les males conjuntures econòmiques i la previsió d’un futur no gaire bo fan que els matrimonis es facin en edats més tardanes i que descendeixi la taxa de fecunditat , i per tant la de natalitat, davant de males perspectives pel futur dels nounats. En canvi, davant d’una conjuntura global favorable la taxa de natalitat pujarà, ja que estimula la procreació i totes les seves circumstàncies. A més, cal esmentar que la natalitat d’aleshores era molt elevada per tal de compensar la forta mortalitat infantil que es produïa.
Un altre factor que contribueix en regular el creixement demogràfic és la immigració , que podem diferenciar segons siguin internes o externes. Parlaríem de migracions internes en aquells casos que els moviments de poblacions es produeixen dins del Principat (solen ser d’abast “comarcal” com ho podríem definir amb paraules actuals) i que sol dur la gent del camp a viles i ciutats manufactureres com seria Barcelona. Per contra, també es dóna la immigració de caràcter extern (és a dir, que gent estrangera immigra a Catalunya), especialment la immigració francesa durant el període comprès entre el 1490 i el 1630, encara que va ser més notable entre els anys 1540 i el 1620. De fet, aquesta la podem comptabilitzar a partir de la Matrícula de Francesos del 1637, ordenada per la Corona per tal de saber quants francesos hi havia a Catalunya arran de l’esclat de la guerra entre Espanya i França al 1635-1659.
Pel que fa l’evolució de la població catalana , podem establir tres fases (encara que el s. XVIII apunta a un canvi en el cicle demogràfic antic, preveient el fenomen industrial que comportaria una demografia diferent):
- Període 1 (1496-1626): aquest és un període de recuperació demogràfica (època de redreçament després de les crisis bèl.liques i socials de la baixa edat mitjana), ja que el segle anterior (s. XIV) va patir una gran davallada poblacional arran de la Crisi Baix-Medieval, a Catalunya en general i a Barcelona en particular. En aquesta etapa hi ha una alta natalitat durant la primera meitat del s. XVI, i una forta immigració durant la segona meitat del mateix segle, compensant-se una variable amb una altre i donant com a resultat una recuperació demogràfica. Hi ha un augment de la població de l`11,6%, resultat bona part de la immigració francesa.
- Període 2 (1626-1655): aquesta és una època de recessió demogràfica general , ja que dins d’aquesta etapa s’insereixen la pesta del 1650-1654, males anyades en collites
- El seu ofici.
- La seva procedència (especialment bisbat).
- L’edat, els anys de residència a Catalunya (amb la combinació de les dues dades podem deduir a quina edat van venir al Principat).
- El seu estat civil, la procedència de la muller (si en té), el nombre de fills i les seves edats.
- Si té béns o parents a Catalunya.
Característiques de la immigració francesa:
- La majoria d’immigrants (gairebé tots) eren homes , tot i que el percentatge de dones que van arribar es desconeix. Malgrat això sabem que va ser mínim.
- La majoria eren camperols (en els seus oficis fan constar que eren llauradors), i la majoria d’ells eren jornalers (parlem, doncs, de la capa més desafavorida del seu rang). També podem trobar-hi algun teixidor, algun carreter, bracers, etc.
- En general no tenien propietats dins del Principat, cosa que ens confirma la hipòtesi que ens diu que es tractava d’immigració de pocs recursos.
- Quan arriben a Catalunya són molt joves , tant, que no tenen gaire experiència laboral (a més, com a camperols que són, no són mà d’obra especialitzada, tret d’algun d’ells que arriba a especialitzar-se un cop establert aquí i esdevé menestral – fuster, teixidor...-). Molts d’ells arriben aquí com a aprenents d’ofici.
- Majoritàriament provenen dels Pirineus i Pre-Pirineus (eclesiàsticament hi ha molts lligams entre Catalunya i aquesta zona pirinenca francesa, com és el cas de la Vall d’Aran, que en aquest àmbit depenia de la regió francesa de Comminges).
Aquesta immigració jove arrela a Catalunya: aquí hi troben l’ofici, esposes, fills...,però també hi ha immigrants que no s’establiran a terres catalanes, sinó que immigraran en un viatge d’arribada i retorn en certes èpoques de l’any (són els temporers que, per exemple, venen a fer la verema), és a dir, que són mà d’obra francesa que ve a treballar aquí en èpoques concretes per després tornar a França.
A partir de la Matrícula de Francesos (1637) es pot establir una periodització d’arribada dels immigrants, amb la limitació que es tracta només d’un moment determinat de la cronologia (a partir del document podem saber a quina època van venir els immigrants entrevistats, però no pas tota la cronologia ni la intensitat de la immigració en general). A més, cal esmentar que alguns dels immigrants que van arribar a l’hora que els entrevistats podien haver mort quan es va fer la matrícula.
Com ens podem servir dels registres parroquials per comptabilitzar la immigració francesa? Doncs aquests recullen els marits francesos en els llibres de matrimonis, ordenat cronològicament. Però cal tenir en compte que aquests llibres no computen els francesos solters que també varen arrivar, ni els casats a França, ni els qui s’establiren a la localitat i s’havien casat en una altra, etc. Aquesta és una font indirecta. Jordi Nadal i Emili Giralt han fet servir una altra font indirecta: el registre de l’ Hospital de la Santa Creu al carrer del Carme, a Barcelona. Aquest registre avarca un període que s’inicia el 1457, és a dir, que ens podem remuntar fins a mitjans s. XV per constatar el nombre de francesos establerts a Catalunya, i contrastant aquesta font amb d’altres, podem deduir quina evolució segueix la immigració francòfona i establir unes etapes de seguiment en el temps:
*** Fase ascendent (finals s. XV-1540):** la pèrdua dels registres hospitalaris d`aquesta època ens impedeix conéixer amb detall aquest període. *** Fase de plenitud immigratòria (1540-1620):** és el moment en que els percentatges parroquials, els de Santa Creu i d’altres són més elevats. És el moment més massiu i intens d’immigració.
- Fase de decliu immigratori (1620-1660): el percentatge d`hospitalitzats i el de marits francesos cauen verticalment.
Però a que es deuen aquesta plenitud i aquesta davallada? Veiem-ho:
Fase de Plenitud (1540- 1620):
Trobem dos tipus de factors que hi influeixen: un d’atracció i un d’expulsió respecte de Catalunya i França respectivament.
(1) Factors d’expulsió:
- La sobrepoblació dels Pirineus i Pre-Pirineus francesos.
- La persecució dels protestants pels catòlics a França, és a dir, les Guerres de Religió franceses, que no acabaran fins el 1598 amb la proclamació de l’Edicte de Nantes. De fet, una de les zones més afectades per aquestes persecucions va ser ser la zona sud de França, d’on prové la majoria dels immigrants, ja que era la zona on abundaven més els hugonots.
(2) Factors d’atracció:
- La manca de població a Catalunya (està pràcticament despoblada).
- La conseqüent vacant de llocs de treball i necessitat de mà d’obra en un moment d’expansió econòmica: SENTÈNCIA ARBITRAL DE GUADALUPE (1486): que deixà la porta oberta
La xarxa urbana catalana està molt lluny de la mitjana europea de l’època (50.000 hab.). Aquesta distribució comença a canviar al segle XVIII, i d’aquest creixement destaquen alguns aspectes:
- Desigualtat territorial en el repartiment demogràfic, en general, tot el territori català es beneficia d’aquest augment demogràfic, però algunes zones més que d’altres. La població es reparteix per les zones litorals (del Maresme al Baix Camp); la zona menys densament poblada serà el Segrià i el Baix Ebre també creixerà al segle XVIII, i les zones del Pirineu tindrán les densitats més baixes de l`època.
- Progressió de l’índex d’urbanització cap a nuclis grans al segle XVIII.
En aquesta densificació urbana, la ciutat que més destaca és Barcelona, ja que es produeix un gran increment de la població barcelonina (es triplica), això és causat per la immigració que procedeix de Catalunya. Això repercuteix en l’estructura física de la ciutat, la qual encara està dintre de les muralles (estructura medieval). Es produeixen 2 grans canvis:
- La construcció de la Ciutadella
- La construcció del barri de la Barceloneta
Dintre de les muralles la població també està desigualment distribuida, les zones més poblades eren on històricament es concentrava més població (la façana marítima, el Born, Sta. María del Mar, el barri de Sant Pere…). En canvi, la part menys urbanitzada era la zona del Raval. Al 1854 es procedirà a l’enderrocament de les muralles.
LA SOCIETAT ESTAMENTAL:
Clergues regulars Eclesiàstic Clergues seculars
Privilegiats Magnats Nobiliari o militar Nobles Estaments Cavallers
Ciutadans o burgesos honrats
No-privilegiats General o popular Professions liberals (metges, advocats...)
Mercaders
Artistes (notaris, apotecaris,
llibreters...) col·legis
Menestrals (oficis d’arts mecàniques) confraries
Pagesia
Població marginal
A notar: la divisió estamental implica la noció de privilegis. La divisió de la societat encara es basava en la divisió trinitària medieval , que estava formada per tres estaments, cadascun amb una funció diferent assignada. Però en casos concrets la Corona podia concedir algun privilegi a algun col·lectiu determinat.
CARACTERÍSTIQUES DE LA NOBLESA (amb alguns títols):
- Molt poques famílies, al 1700, hi havia uns 24 títols;
- Concentren grans patrimonis territorials, força dispersos per zona; per tant, són posseïdors de gran riquesa,
- Tendència a vincular-se, mitjançant matrimonis, amb cases nobiliàries no catalanes, aconseguint concentrar títols i patrimonis. Ex: família de Cardona, que al s. XVII/XVIII queda sense descendència masculina. Llavors entronca amb els castellans de la casa de Medinaceli, amb qui acumula patrimonis. Al s. XVIII els Montcada també entroncaran amb els Medinacelli. Una bona part de Catalunya depenia dels Cardona,i per tant dels Medinacelli. La dispersió de terres d’una casa noble també es deu a la política matrimonial com ara hem vist.
El rang dels cavallers es diferencia del dels nobles per la preeminència social i poca cosa més, tot i que la diferència més important rau entre els magnats i la resta de l’estament nobiliari, ja que els primers tenen grans patrimonis i rentes immenses. Els eclesiàstics i els militars disposaven d’exempció d’impostos, ni se’ls aplicava determinades pràctiques judicials (tortures…), també teníen privilegis polítics.
L’estament general o popular, també anomenat tercer estament o tercer estat, constituïa la major part de la població. Segons el cens de Floridablanca el clergat el formava un 3% de la població, el de la noblesa un 0,5% i la resta pertanyia al tercer estament, tot i que era aquest 3,5% qui concentrava totes les riqueses globals. El tercer
llindar de la subsistència i en una situació en què qualsevol adversitat pot provocar-los la ruïna. A més, l’acumulació de riqueses és un procés lent que implica esperar generacions per veure’n els fruits reals, i per contra, arruïnar-se és possible en un temps d’una sola generació.
GOVERN LOCAL I REPRESENTACIÓ LOCAL (Abans del
.1 Utilitza l`exemple de la ciutat de Barcelona; .2 Reformes del règim municipal català (1493-1714): procediment electoral i composició social; .3 Ajuntament borbònic de regidors.
La composició del govern municipal de Barcelona:
- Consell de Cent (organització estamental). Òrgan de màxima representació local. Determinarà la política local.
- Consellers (Conselleries): executen els acords deliberats pel consell de cent. Són 5. Són càrrecs executius.
Qui formava part d`aquests òrgans?
- Gaudints: professions liberals: doctors, advocats...;
- L`èlit;
- Els mercaders;
- Els artesans de grau mestre.
La classe treballadora no hi tenia accès. Per tant, no tenien representació: els oficials, els pobres, els estrangers, els jornalers o treballadors, el clergat i la noblesa. Es produeixen tres canvis, tenen a veure amb lelecció dels càrrecs municipals, en principi sutilitzava el sistema de cooptació: els membres del consell participaven en l`elecció dels seus successors.
- El canvi que introdueix Ferran el Catòlic (1498), s
anomena: **SISTEMA DINSACULACIÓ.** Qui controlava l`accés a les bosses?: - en un primer intèrval, 1498-1516, ho controla el rei;
- a partir de 1516, fins 1653, torna als membres del consell de Barcelona, amb una comissió d
habilitadors. Recordem, que durant aquest temps es produeix la guerra del Segadors,i es dóna locupació de Barcelona per Felip IV; - 1653-1714, es torna al rei el dret de controlar les insaculacions (pot treure i pot vetar a qui vulgui).
- El segon canvi que s
introdueix, és una composició social del regiment municipal: **admissió de la noblesa** , que es farà de manera gradual. Primer, al 1498 els cavallers, al 1621 els nobles, i per últim al 1708 lalta noblesa. Al 1510, Ferran el Catòlic, equipara els ciutadans honrats als cavallers (excepte per les Corts, perquè els cavallers ja participaven en el braç militar). És a partir daquesta data que ja són reconeguts com a noblesa. Ladmissió de la noblesa de forma gradual, el que intentarà és canviar i poder participar en la política municipal, que al principi, pel fet de ser de la noblesa no es podia. - L
últim canvi, al 1641, durant la guerra dels Segadors, el grup dartesans aconsegueixen un altre conseller i així no shauran dalternar.
Amb Felip V tot aquest sistema saboleix. La Nova organització de govern municipal que simplanta a Catalunya està inspirada en els ajuntaments castellans:
- desapareix la representació estamental, poden participar els diferents grups socials;
- l`estructura orgànica està simplificada, desapareixen les conselleries i el consell de cent, que seran substituïts per un únic COS DE REGIDORS (hi ha una gradació depenent de la magnitud de la ciutat o poble) – gradació demogràfica;
- el rei es qui tria, o també ho pot fer a través de l`audiència (tribunal de justícia);
- el perfil del regidor, que seran de l`alta noblesa (típic borbònic).
AJUNTAMENT BORBÒNIC= AJUNTAMENT MOLT ARISTOCRÀTIC.
diferències en el grau de dificultat en lexamen per accedir a mestre..etc El fill del mestre partirà sempre duna posició més aventatjosa que no pas el nouvingut, fins i tot amb lherència, ja que el fill heretarà lobrador, el saber, la clientela..etc, cosa que el nouvingut no posseïa.
La pagesia: la diferenciació pagesa:
Pagesia: conjunt de persones que es dedica al conreu de la terra com a ocupació principal.
Tractarem dos punts principalment.
- les principals modalitats de contractes agraris;
- la Catalunya dels masos.
La pagesia no és un grup social homogeni. Trobem diferències:
- en termes de riquesa, no tots disposen dels mateixos recursos econòmics;
- en formes d`accés a la propietat i explotació de la terra;
- en termes d`ocupació laboral, moltes famílies pageses no només es dediquen a la pagesia, sinó que també recorren a
altres activitats complementàries, PLURIACTIVITAT: en la indústria, sobretot en el tèxtil.
Abans del`època moderna, ja hi havia pagesia, però en aquest període es quant es produeix un augment de les diferències en el sí de la pagesia. Trobarem una pagesia molt més polaritzada, trobarem diferències entre pagesia benestant i petita pagesia, que no hi havia tres segles abans. Ens trobarem davant un doble procés:
- Es produeix una tendència a endurir les condicions d
accés al treball de la terra, i per tant, a augmentar un sector de la pagesia, que es caracteritza per la seva precarietat (a lexplotació de la terra). - Famílies pageses que durant l`època moderna tendiran a augmentar el seu patrimoni, a la vegada que també viuràn del treball d’altres pagesos. La pagesia benestant es desvincularà del treball de la terra al segle XVIII, per acabar esdevenint “hisendats rurals” (rendistes). Aquest procés d’acumulació de patrimoni es va produïr sobretot a la Catalunya Vella, les característiques de la qual són:
- Marcada estructura de “mas” (explotació agrària familiar típica)
- Poblament que combina la població dispersa amb la població concentrada en petits nuclis rurals.
- Contracte enfitèutic.
Aquest procés d’acumulació de patrimoni es va donar a través de:
- ESTRATÈGIES FAMILIARS:
- Matrimoni (hereu – pubilla)
- ESTRATÈGIES D`INVERSIÓ:
- Adquisició de masos endeutats
- Adquisició de masos rònecs (que es quedaven sense gent / abandonats) S’ha de tenir en compte que el mercat de terres era molt actiu, ja que l’endeutament pagés era freqüent.
- ESTRATÈGIES DE GESTIÓ PATRIMONIAL:
- Augment de la renda de la terra: masoveríes, establiment de rabassaires i subemfitèutes.
Això passava per que la majoría de famílies pageses estaven endeutades, apart, havíen determinades conjuntures que podíen influir en l’estructura de les famílies. També havia períodes als quals s’intensificava el mercat de compra – venda de terres, com per
· transmissió en herència, amb les condicions establertes al contracte d’orígen. · dret de venda d’aquest domini útil, respectant els drets del domini directe, qui hagi adquirit el domini útil, també adquireix les mateixes condicions. · subestabliment, a un altre pagés, i aquesta cessió és a canvi d’un cens, que sempre serà més elevat del que s’ha de pagar pel domini directe.
→ Contracte de masovería (variant de la parceria)
La seva durada és definida i a curt termini (3 / 5 anys), soposa una inestabilitat per al pagès, que no sap que passarà passat aquest cinc anys. Les rendes s’actualitzen per part del propietari, és a dir, el que s’ha d’explotar i en quines condicions; aquestes condicions no són fixes, sinó que poden variar. El propietari també intentava millorar l’explotació dient el que s’havia de plantar. Hi ha un gran control del propietari sobre lorganització agrària. Apart, el propietari vol cobrar una renda i alhora millorar la producció, per tant aconseguirà una millora dels seus terrenys. La forma de pagament era en espècies. És igual que la parceria, l ´única diferència es que sexigia la residència del pagès en el mas. L`aventatge del propietari, es que pot comerciar amb les espècies, i pot jugar amb els preus, per exemple: en comptes de vendre just després de la collita, podrà esperar i fer-ho una mica més tard, quant els preus siguin més alts.
Diferències entre contracte de masoveria i contracte emfitèutic:
Durada del contracte:
Masoveria: generalment entre 3 i 5 anys (a curt termini). Emfitèutic: indefinit (per una o dues vides –pare i fill- o més; llarg termini).
*Conclusions: a curt termini el pagès no s’arriscarà a fer grans inversions, i el propietari pot actualitzar (o sigui, apujar) les rendes quan es renovi el contracte de masoveria. A llarg termini (contractre emfitèutic) això no passa.
Forma de pagament:
Masoveria: 1/4 part dels fruits o 1/2 d’aquests (com a tret general). Emfitèutic: a través dels censos com la tasca (1/11 part de la collita de blat) o el braçatge (1/20 part de la collita de blat).
*Conclusions: en masoveria, el propietari cobrarà més o menys en funció si posa també les llavors, les eines, etc.. Es paga en fruits, mentre que en el contracte emfitèutic si es paga en fruit es paga menys (1/11 o 1/20 part enfront d’1/4 o de la 1/2 que es cobra amb el contracte de masoveria). A més a més, amb l’emfitèutic s’acabarà pagant en diners, que al cap del temps es devaluaran i la quantitat a pagar serà ridícula (es pagarà el mateix preu al s. XVIII que al s. XVI).
Condicions d’explotació de la terra:
Masoveria: el contracte inclou una sèrie de clàusules i condicions per fer ús de la terra. Emfitèutic: hi ha lliure ús de la terra mentre es paguin els censos.
*Conclusions: en el contracte de masoveria s’exigeixen coses com ara com s’ha d’explotar la terra, si s’ha de tenir cura del bosc, si s’ha de tenir un determinat tipus de ramat, si es pot o no tallar arbres..., és a dir, que es posen condicions per preservar els recursos naturals propietat del qui fa el contracte. En l’emfitèusi no es posen condicions, només calia pagar els censos (mentre es paguessin, es tenia la llibertat per fer el que es volgués amb la terra).
Drets sobre la terra:
Masoveria: el posseïdor del domini útil cedeix una terra a un masover (però no pas el domini útil). Emfitèutic: el propietari del domini directe i útil (el senyor), en un primer pas, cedeix el domini útil a un pagès (el que serà el pagès de mas).
*Conclusions: en masoveria es cedeix la terra per conrear-la sota unes condicions determinades. En emfitèusi no es cedeix només la terra, sinó el domini útil, que comporta una sèrie de drets (es pot cedir la terra a un tercer, es pot vendre el domini útil o transmetre’l en herència). Però cap dels dos contractes tindran la propietat absoluta d’aquesta terra. Els drets del domini directe (del senyor) són: .B la propietat en sí i per tant el cobrament de censos.
. la venda del domini útil, que alhora es serveix del dret de fadiga (dret de rescat de la terra en un determinat termini de temps) i el cobrament del dret de lluïsme (dret de traspàs) al pagès que tingui el domini útil si aquest se’l traspassa.
