¡Descarga La Inmigración Francesa en Cataluña: Orígenes y Evolución - Prof. Sánchez y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
Catalunya Moderna:
FONTS PER A L’ESTUDI DE LA POBLACIÓ CATALANA:
- Generals:
- Fogatges
- Censos de Floridablanca (1.787)
- Territorials:
- Bisbats de Solsona, Vic i Urgell (1.595)
- Bisbat de Vic (1.626)
- Locals:
- Registres parroquials
- Repartiment de contribucions
- Recomptes específics:
- Moriscos (1.610-1.615)
- Matrícules de francesos (1.637)
- Altres
No és fins al s. XIX que els estats s’interessen per censar la seva població. El cens de 1.787 és el primer estadístic de l’estat espanyol. Una altra font demogràfica recent és el registre civil. Per estudiar la demografia anterior ens hem de servir de fonts indirectes, és a dir, que els seus objectius no eren censar, sinó que es basaven en motivacions fiscals entre d’altres. A Catalunya les fonts més principals són les exposades: Generals: obtenien xifres globals del territori català. Els fogatges tenien un objectiu fiscal, l’Impost del Fogatge. Aquestes fonts (els fogatges) ja estan editades actualment, i són els únics recomptes que proporcionen una base estadística de la Catalunya dels segles XVI i XVII, però de fogatges en tenim molt pocs, i ens dificulta la tasca del recompte demogràfic. El primer que trobem data del 1.497, el segon del 1.515, i el tercer del 1.553. Però al 1.553 els fogatges s’aturen, i ens hem de servir de fonts de ja entrat el s. XVIII, és dir, que de l’any 1.553 al 1.787 tenim un buit d’informació demogràfica. A més, el que compten són els focs, no pas els habitants de la casa, i es multipliquen els focs per una xifra mitjana de les dimensions familiars de l’època (normalment per 4) per arribar a un nombre aproximat d’habitants. Per tant, estem parlant de dades poc fiables, només aproximades. A més, de vegades sota un mateix sostre vivia gent que no estava necessàriament lligada per vincles de sang, com podien ser els masovers, el servei domèstic de les grans famílies, els mossos... a part, que a la família nuclear de quatre membres s’hi afegia sovint gent com els avis, els tiets, etc. Les famílies més pobres es desestructuraven amb la marxa dels fills als 8-10 anys per anar a buscar feina (l’exemple castellà del Lazarillo de Tormes és ben clar). També els matrimonis, segons les conjuntures econòmiques, podien avançar l’edat de casament o retardar-la, i conseqüentment tenir més temps o menys temps per a procrear.
També comptem amb els censos específicament demogràfics com el de Floridablanca. N’hi ha diversos, però el del 1.787 és el que té més credibilitat. Territorials: no abastaven tota Catalunya, sinó àrees geogràfiques concretes i limitades. Locals: tracten una àrea de recompte reduïda (vil·la, ciutat...), i la seva font principal és la religiosa, és a dir, els llibres de bateig (cal comptar, però, que els que moren en néixer no són registrats), llibres de matrimoni i llibres d’enterraments ( la diferència entre enterraments i defuncions és que els albats, els nens menors de 12-10 anys, no es registraven –malgrat ser un període d’alta mortalitat infantil- i per tant no comptaven com a enterrament tot i ser una defunció). A diferència dels fogatges, les fonts parroquials ens donen dades més regulars. Podem comptar amb aquests registres des de la segona meitat del s. XVI, quan a partir de llavors davallen les dades a causa de la separació del Concili de Trento ??. Pel que fa al repartiment de contribucions a nivell local (censos fiscals per fer el repartiment d’impostos i contribucions econòmiques o militars com les lleves) són més regulars en el temps que els fogatges: a Girona se n’han localitzat 89 entre el 1.472 i el 1.572. Recomptes específics: el seu objectiu és el control de part de la població com va ser en el moment de l’expulsió dels moriscos entre el 1.610 i el 1.615. la Matrícula de francesos del 1.637 ens permet saber quants immigrants francesos hi havia a Catalunya en aquell moment. És un cens ordenat per la monarquia, ja que al 1.635 Castella havia entrat en guerra amb França dins del context de la Guerra dels Trenta Anys. Altres: s’inclouen en aquest apartat dades de població com ara les que podem trobar en documents coetanis de literatura, cròniques, informes municipals, etc. Però són poc fiables, ja que el recompte demogràfic es pot exagerar o reduir segons la finalitat del document en demostrar una cosa o una altra per tal d’aconseguir quelcom.
L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA CATALANA:
Actualment es qüestionen els càlculs antics i se’n proposen de nous, que tendeixen a establir xifres més a l’alça. Quins són els factors generals que marquen la trajectòria de la població barcelonina (i en general la catalana)?
infantil ordinària adulta mortalitat
Creixement vegetatiu extraordinària
produeixen dins del Principat (solen ser d’abast “comarcal” com ho podríem definir amb paraules actuals) i que sol dur la gent del camp a viles i ciutats manufactureres com seria Barcelona. Per contra, també es dóna la immigració de caràcter extern (és a dir, que gent estrangera immigra a Catalunya), especialment la immigració francesa durant el període comprès entre el 1490 i el 1630, encara que va ser més notable entre els anys 1540 i el 1620. De fet, aquesta la podem comptabilitzar a partir de la Matrícula de Francesos del 1637, ordenada per la Corona per tal de saber quants francesos hi havia a Catalunya arran de l’esclat de la guerra entre Espanya i França al 1635-1659. Pel que fa a la periodització de l’evolució de la població catalana, podem establir tres fases (encara que el s. XVIII apunta a un canvi en el cicle demogràfic antic, preveient el fenomen industrial que comportaria una demografia diferent):
- Període 1 (1496-1627): aquest és un període de recuperació demogràfica, ja que el segle anterior (s. XIV) va patir una gran davallada poblacional arran de la Crisi Baix-Medieval, a Catalunya en general i a Barcelona en particular. En aquesta etapa hi ha una alta natalitat durant la primera meitat del XVI i una forta immigració durant la segona meitat del mateix segle, compensant-se una variable a una altre i donant com a resultat una recuperació demogràfica.
- Període 2 (1630-1670): aquesta és una època de recessió demogràfica general, ja que dins d’aquesta etapa s’insereixen la pesta del 1650-1654, males anyades en collites (que ara se succeeixen freqüentment), guerres com la d’Espanya i França (1635-1659) i la Guerra dels Segadors (1640-1659), i la crisi comercial. En la segona meitat del segle XVII ens trobem molts factors negatius per a la demografia que apareixen combinats. Aquest període és doncs un període de davallada demogràfica, una recessió poblacional.
- Període 3 (1670-1787): aquesta és una etapa de redreçament demogràfic. Baixa la mortalitat catastròfica: al s. XVIII desapareix la pesta al Principat, i al s. XVII només es compten prevencions d’aquesta, no pas contagis, tot i que també és cert que apareixen noves malalties infeccioses com el paludisme i la verola infantil, tot i que són menys virulentes que la pesta. Ara les guerres tenen menys incidència que en el període anterior (exceptuant la Guerra de Successió del 1702-1714 i la Guerra Gran del 1793-1795). Al s. XVIII les crisis de subsistència ja no sovintegen tant ni són tan intenses (és l’època de l’expansió de la vinya). El s. XVIII és un segle d’expansió econòmica, però la mortalitat infantil segueix sent molt elevada. Malgrat això, augmenta la població gràcies a l’increment de la nupcialitat (gràcies alhora a la bona conjuntura econòmica) i la taxa de fecunditat, la de natalitat i les migracions (ara internes procedents del nord cap a la zona barcelonina). Veiem doncs, que hem passat la crisi econòmica i
comercial, cosa que afavoreix un nou augment demogràfic i moviments migratoris estratègics.
LA IMMIGRACIÓ FRANCESA (1490-1630):
Pel que fa la immigració francesa, disposem del document de la Matrícula de francesos datada del 1637, feta arran de la Guerra Hispano-francesa del 1635-1659. El seu objectiu era identificar els francesos que residien a la costa catalana (la zona més poblada de Catalunya a l’època) per tenir dades disponibles de cara a represàlies de guerra. Aquesta matrícula té interès per la informació quantitativa que ens dóna (es comptabilitzen més de 4000 immigrants), però el cens és també important per les dades qualitatives que ens aporta: quan es va fer el recompte, les autoritats reials van convocar els immigrants per interrogar-los sobre les seves dades personals. A partir d’aquestes, podem saber i deduir coses tals com d’on provenien majoritàriament, a quines edats emigraven, a què es dedicaven i per tant de quin estrat social estem parlant, etc. Però quines són les dades que recull aquesta matrícula? Les següents:
- El nom de l’ immigrant.
- El seu ofici.
- La seva procedència (especialment bisbat).
- L’edat, els anys de residència a Catalunya (amb la combinació de les dues dades podem deduir a quina edat van venir al Principat).
- El seu estat civil, la procedència de la muller (si en té), el nombre de fills i les seves edats.
- Si té béns o parents a Catalunya.
Cal notar que de la mostra estudiada a classe tots els immigrants són homes, i que tots els que estan casats ho estan amb dones catalanes, amb qui tenen fills (és a dir, que hi ha un arrelament al Principat per part dels immigrants). Cal esmentar que només es descriu l’edat dels fills si aquests són varons, i si són dones es diu si són casades o no. A partir de l’estudi d’aquestes dades podem establir els trets generals que caracteritzen aquesta immigració francesa:
Característiques de la immigració francesa:
- La majoria d’immigrants (gairebé tots) eren homes , tot i que el percentatge de dones que van arribar es desconeix. Malgrat això sabem que va ser mínim.
- La majoria eren camperols (en els seus oficis fan constar que eren llauradors), i la majoria d’ells eren jornalers (parlem, doncs, de la capa més desafavorida del seu rang). També podem trobar-hi algun teixidor, algun carreter, bracers, etc.
- En general no tenien propietats dins del Principat, cosa que ens confirma la hipòtesi que ens diu que es tractava d’immigració de pocs recursos.
Pel que fa als registres parroquials hem de recordar que no se’n troben des de sempre, sinó que van començar a ser habituals cap a la segona meitat del s. XVI, ja que només serien regulats a partir del Concili de Trento (1545-1563). Com ens podem servir dels registres parroquials per comptabilitzar la immigració francesa? Doncs aquests recullen els marits francesos en els llibres de matrimonis, ordenat cronològicament. Però cal tenir en compte que aquests llibres no computen els francesos solters que també varen arribar, ni els casats a França, ni els qui s’establiren a la localitat i s’havien casat en una altra, etc. Aquesta és una font indirecta. Jordi Nadal i Emili Giralt han fet servir una altra font indirecta: el registre de l’ Hospital de la Santa Creu al carrer del Carme, a Barcelona. Aquest registre avarca un període que s’inicia el 1457, és a dir, que ens podem remuntar fins a mitjans s. XV per constatar el nombre de francesos establerts a Catalunya, i contrastant aquesta font amb d’altres, podem deduir quina evolució segueix la immigració francòfona i establir unes etapes de seguiment en el temps i d’intensitat d’aquesta:
- Fase ascendent (finals s. XV-1540).
- Fase de plenitud immigratòria (1540-1620): és el moment en que els percentatges parroquials, els de Santa Creu i d’altres són més elevats. És el moment més massiu i intens d’immigració.
- Fase de declivi immigratori (1620-1660).
Però a que es deuen aquesta plenitud i aquesta davallada? Veiem-ho:
Fase de Plenitud (finals s. XV-1540):
Trobem dos tipus de factors que hi influeixen: un d’atracció i un d’expulsió respecte de Catalunya i França respectivament.
(1) Factors d’expulsió:
- La sobrepoblació dels Pirineus i Pre-Pirineus francesos.
- La persecució dels protestants pels catòlics a França, és a dir, les Guerres de Religió franceses, que no acabaran fins el 1598 amb la proclamació de l’Edicte de Nantes. De fet, una de les zones més afectades per aquestes persecucions va ser ser la zona sud de França, d’on prové la majoria dels immigrants, ja que era la zona on abundaven més els hugonots. (2) Factors d’atracció:
- La manca de població a Catalunya (està pràcticament despoblada).
- La conseqüent vacant de llocs de treball i necessitat de mà d’obra en un moment d’expansió econòmica (?).
Fase de Davallada (1620-1660):
A la davallada de la immigració van influir-hi els següents factors:
- Les guerres (com la Hispano-Francesa del 1635-1659 i la Guerra dels Segadors a Catalunya entre el 1640 i el 1659).
- La crisi econòmica del moment (si el segle XVI és favorable econòmicament, el s. XVI és d’índole negativa en aquest sentit).
- El redreçament de la situació francesa, on acaben les Guerres de Religió al 1598 i hi ha una nova demanda de mà d’obra.
Podem veure en l’últim punt com es dóna una inversió de la situació entre Catalunya i França: al s. XVI els factors positius i atraients els té Catalunya, mentre que al XVII amb la crisi general de l’estat espanyol i la bonança i redreçament francès el rol s’inverteix. Durant la segona meitat del s. XVII continuaran venint francesos, però sense la intensitat d’abans. Al s. XVIII en un moment donat (la Revolució Francesa) tornaran a venir en massa, però aquesta vegada com a exiliats (seran els nobles, els clergues, etc. els qui fugin del seu país i vinguin a buscar refugi, o sigui, que parlaríem ja d’immigració de les classes altes, no com al s. XVI, quan venen les classes més humils).
LA SOCIETAT ESTAMENTAL:
Clergues regulars Eclesiàstic Clergues seculars
Privilegiats Magnats Nobiliari o militar Nobles Estaments Cavallers
Ciutadans o burgesos honrats
No-privilegiats General o popular Professions liberals (metges, advocats...)
Mercaders
Artistes (notaris, apotecaris,
llibreters...) col·legis
Menestrals (oficis d’arts mecàniques) confraries
Pagesia
monarquia tendirà a comparar aquest rang amb el dels cavallers. Aquests ciutadans gaudiran dels privilegis dels cavallers amb una petita diferència: a la convocatòria a Corts els cavallers hi aniran dins del seu propi estament, diferenciats de l’estament popular i per tant del ciutadans/burgesos honrats, que anaven dins del tercer braç. No s’acaben d’integrar en el rang dels cavallers, no són de l’estament privilegiat de la noblesa, tot i que tenen una situació privilegiada similar a la d’aquests.
- Mercaders: es refereix als grans comerciants.
- Món dels oficis (artistes i menestrals): no tots els oficis tenen la mateixa valoració social. Els oficis manuals (manufacturers) o mecànics són menys valorats (parlem dels menestrals), i per contra, els llibreters, apotecaris, etc. són millor valorats. Per això les seves corporacions tenen noms diferents (col·legis per als artistes i gremis o confraries per als menestrals).
Cal dir que un mercader de Barcelona (o altres oficis del tercer estat) podia tenir més riqueses que un cavaller dels Pirineus, ja que aquest segurament tenia menys ingressos pel fet de ser senyor d’un petit poble de muntanya. També és possible que un clergue rural, tot i ser de l’estament privilegiat, sigui més proper a la pagesia del que ho estaria un clergue d’àmbit urbà de més prestigi. En l’enfrontament de famílies d’alt rang, aquestes estableixen vincles amb altres estaments creant dos bàndols d’enfrontament, és a dir, que una família noble es lligarà a un sector de la pagesia i clients urbans mentre que la família noble oposada influirà en un altre sector plebeu conformant així dos bàndols de disputa entre àrees d’influència de dos llinatges aristocràtics oposats. En aquesta època existeix també la mobilitat social , tan sigui per ascendir com per a baixar d’estatus, cosa que és més freqüent que la primera opció (un procés d’empobriment pot canviar-te de grup social). Parlem d’una societat en què gran part de les famílies estan al llindar de la subsistència i en una situació en què qualsevol adversitat pot provocar-los la ruïna. A més, l’acumulació de riqueses és un procés lent que implica esperar generacions per veure’n els fruits reals, i per contra, arruïnar-se és possible en un temps d’una sola generació. Quins factors han contribuït a l’ascens social de la família Magarola (la qual prendrem com a exemple de mobilitat social tot i ser del 3r estament)? Doncs en primer lloc ha estat important l’acumulació de riqueses (es tracta d’una família de mercaders i comerciants) que han invertit en l’educació i carreres dels descendents, que els du a un ascens social immediat (no té la mateixa consideració un lletrat que un menestral). Parlem d’educació universitària. Aquest ascens social també afectarà les filles de la família, que podran disposar d’una millor dot i per tant de la possibilitat de casar-se amb algú d’un millor rang, com és el cas d’Elisabet, filla d’Antoni Magarola (apotecari), que es va poder casar amb Jeroni Guimosachs, un doctor en dret. El fet de ser doctor ja t’equiparava en ser ciutadà honrat per la qüestió del
prestigi social de la professió, tot i que aquesta equiparació social no es transmetia en herència, sinó que era aconseguida per mèrits propis. També és una via d’ascens social el vincle matrimonial que podem resumir en dues branques si tractem d’esbrinar com el matrimoni podia reportar-te prestigi social i ascens:
- A través del casament hereu-pubilla i la conseqüent unió de patrimonis i per tant de riqueses.
- A través del casament amb algun membre de la noblesa (com és el cas de Magí Magarola, que es casà amb Fancesca Perelló, filla d’un noble).
Si hem de parlar del primer punt, del casament hereu-pubilla, dins del context de la família Magarola, veiem que el sector més baix (en aquest cas els Magarola) aportava generalment els diners i el patrimoni de riqueses que havien aconseguit al llarg dels anys, i a canvi l’altre sector aportava el títol nobiliari. Es tractava, doncs, d’un enllaç entre un plebeu enriquit amb un noble arruïnat, cosa que acontentava les aspiracions d’uns i d’altres: el plebeu passava a formar part de la noblesa, i la noblesa arruïnada recuperava riqueses. També podia donar-se que un eclesiàstic d’alta jerarquia vinculat a la família que es volia promocionar socialment pogués influir en les recomenacions a tercers per tal que la seva família pogués ascendir. També comptaven amb el servei prestat a l’administració reial (hem de tenir en compte que dos dels Magarola són buròcrates de la Reial Audiència, és a dir, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, des d’on també podien exercir la seva influència i “col·locar” la resta de la família. En aquest aspecte és interessant observar que les dates en que se’ls concediren càrrecs a la Reia Audiència i al Consell d’Aragó són dates clau: el 1630, 1632 i el 1641 dins del context de les guerres hispano-franceses i la Guerra dels Segadors. Això podia donar-se com una mena de “compra” de suport per part del rei, és a dir, que a canvi de donar-li suport des d’alts càrrecs, els Magarola podien accedir a aquests alts càrrecs). A més, el rei podia donar-los títols com a recompensa a algun acte.
La manera tradicional catalana de “col·locar” els fills solia ser la següent:
- 1r. fill: hereu.
- 2n. fill: militar o advocat.
- 3r. fill: eclesiàstic.
- Filles: a través del casament.
I què cal dir sobre l’estructura dels ingressos dels Magarola i dels Sentmentat (nobles)? Doncs els ingressos del rang militar (estrat inferior de l’estament nobiliari) i els dels ciutadans honrats no són tan diferents. Això vol dir que ser d’un estament superior no significa tenir ingressos majors, i menys amb l’aparició d’una burgesia forta amb l’expansió econòmica. Els censos agraris dels Magarola provenen d’àrees urbanes. La noblesa ara anava a viure a la ciutat,però cobrava encara les seves rendes al camp, en territoris dispersos (a causa de la
Forma de pagament:
Masoveria: 1/4 part dels fruits o 1/2 d’aquests (com a tret general). Emfitèutic: a través dels censos com la tasca (1/11 part de la collita de blat) o el braçatge (1/20 part de la collita de blat).
*Conclusions: en masoveria, el propietari cobrarà més o menys en funció si posa també les llavors, les eines, etc.. Es paga en fruits, mentre que en el contracte emfitèutic si es paga en fruit es paga menys (1/11 o 1/20 part enfront d’1/4 o de la 1/2 que es cobra amb el contracte de masoveria). A més a més, amb l’emfitèutic s’acabarà pagant en diners, que al cap de temps es devaluaran i la quantitat a pagar serà ridícula (es pagarà el mateix preu al s. XVIII que al s. XVI, quan al XVIII aquesta quantitat a pagar resultarà ridícula).
Condicions d’explotació de la terra:
Masoveria: el contracte inclou una sèria de clàusules i condicions per fer ús de la terra. Emfitèutic: hi ha lliure ús de la terra mentre es paguin els censos.
*Conclusions: en el contracte de masoveria s’exigeixen coses com ara com s’ha d’explotar la terra, si s’ha de tenir cura del bosc, si s’ha de tenir un determinat tipus de ramat, si es pot o no tallar arbres..., és a dir, que es posen condicions per preservar els recursos naturals propietat del qui fa el contracte. En l’emfiteusi no es posen condicions, només calia pagar els censos (mentre es paguessin, es tenia la llibertat per fer el que es volgués amb la terra).
Drets sobre la terra:
Masoveria: el posseïdor del domini útil cedeix una terra a un masover (però no pas el domini útil). Emfitèutic: el propietari del domini directe i útil (el senyor), en un primer pas, cedeix el domini útil a un pagès (el que serà el pagès de mas).
*Conclusions: en masoveria se cedeix la terra per conrear-la sota unes condicions determinades. En emfiteusi no se cedeix només la terra, sinó el domini útil, que comporta una sèrie de drets (es pot cedir la terra a un tercer, es pot vendre el domini útil o transmetre’l en herència). Però cap dels dos contractes tindran la propietat absoluta d’aquesta terra. Els drets del domini directe (del senyor) són:
- la propietat en sí i per tant el cobrament de censos.
- La venda del domini útil, que alhora se serveix del dret de fadiga (dret de rescat de la terra en un determinat termini de temps) i el cobrament del dret de lluïsme (dret de traspàs) al pagès que tingui el domini útil si aquest se’l traspassa.
L’exemple del mas Sant Martí:
masos comprats
Mas Sant Martí masos rònecs
masos integrats via matrimonial Dins del Mas Sant Martí trobem diferències internes tals com podrien ser el contracte de masoveria i l’emfitèutic (que ja hem vist abans), l’últim dels quals no té perquè ser de la mateixa condició per a tots els pagesos, sinó que el contracte emfitèutic pot variar de forma i acollir més o menys avantatges, encara que pel general, aquest tipus de contracte oferia més seguretat en la possessió de la terra, quan el masover és més dependent sobre el conreu d’aquesta.
- Comentari sobre les fotocòpies del dia 9 de novembre del 2004:
Ens presenta una relació de noms de pagesos que aconseguiren viure del seu treball com a pagesos i d’altres que van aconseguir desvincular-se de la terra per esdevenir remences. Però quines van ser les estratègies que van contribuir a la consolidació dels pagesos de mas emfitèutics com a pagesia benestant? Aquestes van ser principalment la inversió, l’explotació de la terra i els llaços familiars (veure esquema a dalt). En aquest cas, el domini directe del Mas Sant Martí sempre va pertànyer al monestir de Sant Benet del Bages, i el domini útil correspongué a la Família Sant Martí, les filles de la qual es casaren principalment amb hereus d’altres masos, mentre que també van annexionar-se altres masos per via de la compra.
- Estratègies d’inversió: cronològicament durant els segles XIV i XV es va desenvolupar una crisi durant la qual molts masos quedaren deshabitats, els que coneixem com a masos rònecs. Però aquests van ser absorbits per altres masos que se’ls apropiaren i van ampliar així el seu patrimoni. OOOOOOOO
- Estratègies d’explotació: que bé es podien dur a terme a través de la masoveria (la rabassa morta, amb menys zones – bastant marginals- per al conreu de la vinya) o bé a través del contracte emfitèutic, que fragmentava així l’explotació sense dividir el patrimoni i es donaven les parcel·les fragmentades a d’altres pagesos perquè les treballessin a canvi d’unes rendes. Així ampliaven el territori conreat sense cap inversió en costos de producció.
- Canvis socials de la pagesia: cap al 1800 hi ha més polarització social : pagesos d’alt rang (pagesos de mas) i pagesos pobres. Les diferències entre pagesos ara són més grans que no pas feia uns segles:: els pagesos de mas han prosperat i ara (1800) s’han enriquit fins gairebé a l’ennobliment i esdevenen ciutadans honrats. En el moment en què s’urbanitzen (els pagesos de mas van a viure a la ciutat) vol dir que són pagesos rendistes, que viuen de la renda i ja no de conrear la terra (tot i que aquesta millora només afecta a un percentatge molt limitat). Al llarg del temps (1500-1800) s’ha incrementat el nº dde pagesos, i ara (1800) hi haurà una cadena de pagesos lligats a d’altes (pagesos que treballen per altres pagesos, que alhora treballen per altres pagesos, etc.) a causa de l’augment de la població. però l’estrat pagès que més havia augmentat era el que no disposava de terres (jornalers i petits pagesos tipus masovers, rabassaires, subemfiteutes... ) en condicions d’explotació de la terra més precàries. Podríem dir que en el món rural de la Catalunya vella del 1500 hi havia un predomini dels masos, i que en el del 1800 el predomini era de les masoveries i dels pagesos sense terres.
NOVES ORIENTACIONS DE L’ECONOMIA CATALANA:
Evolució general de l’economia:
- S. XVI: etapa marcada per la recuperació econòmica amb represa de les activitats econòmiques després de la crisi medieval. Però aquesta recuperació té els seus límits.
- 1600-1660: fase marcada per la crisi d’aquestes diferents activitats. S’aguditzà la cris als anys centrals del s. XVII a causa de la Guerra dels Segadors.
- Del 1660 en endavant: represa de les activitats econòmiques novament, fet que tindria la seva continuïtat durant el s. XVIII (amb el parèntesi de la Guerra de Successió). És important lligar el creixement econòmic del s. XVIII al període immediatament anterior a la instauració dels Borbons, com de fet fa Pierre Vilar, que diu que les transformacions més importants, les que permeten el redreçament econòmic després de la guerra, es donen abans de la mateixa. Es tracta de canvis qualitatius (és una economia encara bàsicament agrària del tot i la incipient indústria).
Expansió econòmica del segle XVIII:
L’agricultura és el sector predominant. Al s. XVI en destaquen tres aspectes:
- Encara està orientada fonamentalment a l’ autoconsum (encara que també existeix el mercat).
- La policultura : les explotacions pageses no estaven especialitzacdes a un sol conreu, sinó que cultivaven diferents productes. La distribució de la superfície de conreus, però, no es fa de forma igualitària, sinó que predominen els cereals panificables, la vinya i l’olivera (la dieta bàsica i trilogia mediterrània).
- L’ escàs desenvolupament tècnic : no hi ha mecanització del treball i les tècniques de conreu són molt simples i rauen en un factor clau: el treball humà.
Pel que fa el s. XVIII, el canvi més trascendental és la tendència cap a l’especialització agrària: el qu hi destaca és el protagonisme de la vinya, que ara té una gran expansió. El vi i l’aiguardent seran (sobretot al s. XVIII) el primer component de l’exportació catalana. Les regions viticultores del XVIII són les comarques del litoral meridional com el Garraf, el camp de Tarragona, el Baix i l’Alt Camp..., i la capital del vi era Reus , el primer centre vitícola de la Catalunya de l’època. De fet, els preus del mercat dels dilluns de Reus van passar a ser el referent dels preus de l’aiguardent. El port d’exportació de vi i aiguardent més important era el port de Salou, i l’Anoia i el Bages van ser àrees d’expansió de la vinya. La vinya significará una nova orientació agrícola: la comercial, i ja no pas d’autoconsum. La vinya és un conreu comercial orientat al mercat i l’especialització va tendir a substituir la policultura. Aquesta va ser la gran transformació agrària.
Les activitats industrials: el tèxtil:
El tèxtil és la indústria més important de Catalunya per la quantitat de persones que hi estaven ocupades. A més, és una indústria urbana, tot i que també es va estendre a zones rurals. No era una indústria nova a l’època moderna, sinó que ja comptava amb una llarga tradició procedent dels segles XII i XIII. La indústria tèxtil ja a l’època medieval estava no només orientada a l’autoconsum o als mercats locas, sinó també era una dels principals components del comerç exterior català, ja que era un producte d’ exportació. Per estudiar el tèxtil, ens servirem d’una de les principals capitals del tèxtil a la Catalunya moderna, Girona, que a més era un gran centre demogràfic.
Rànquing del tèxtil català: 1-Barcelona 2-Perpinyà 3-Girona
crisi del tèxtil al llarg del s. XVII. La data que ens és donada com a inici remarcat de la crisi a Girona és el 1651, tot i que alguns historiadors diuen que la crisi generalitzada ja feia un temps que s’arrossegava i que de fet ja començà a mostrar els seus efectes a partir de la dècada del 1620, tal i com mostra la vaga de teixidors de Barcelona del 1626 feta arran la temptativa dels paraires d’oferir salaris més baixos dels que marcava la tarifa dels preus. El 1628 va haver-hi també a Barcelona una “manifestació” (van sortir al carrer) de dones filadores a causa de la situació de desocupació a la ciutat. Les causes del retrocés del tèxtil urbà són:
- La competència dels productes estrangers: teixits que arribaven massivament des de França i del nord d’Europa. Eren teixits de qualitat més baixa que els autòctons, però amb més atractius pels consumidors (eren de colors més vistosos i de preus més baixos que no pas els teixits catalans).
- La ruralització del tèxtil : la nova tendència a la implantació i desenvolupament d’una nova forma d’organització del treball del tèxtil: la indústria rural o domèstica. Però què oferia el món rural com a avantatges? - Salaris més baixos , que podien reduir costos de producció. - La possibilitat de mà d’obra més barata i en abundància. - La llibertat a l’hora d’organitzar el procés productiu, ja que a les ciutats estava molt regulat per les disposicions gremials com ara com s’havia de produir, en quina qualitat, en quines relacions laborals...
Quins són els processos del treball tèxtils que tendiran més a ruralitzar-se? Doncs aquells implicats en els primers estadis de la producció i les feines més simples que no necessiten mà d’obra especialitzada o qualificadad com ara el cardat i el filat de la llana, feina simple que podia fer el camperol ras. És així com al camp incrementen els oficis tèxtils preparatoris o de base.
La geografia del textil de la llana a Catalunya:
1- Perifèria de Barcelona (Terrassa, Sabadell, etc.). 2- Zona del Pirineu i pre-Pirineu (el Berguedà, la Garrotxa, Ripoll...). 3- Zona central de Catalunya (Bages i Anoia; a la primera hi trobem Manresa, on el tèxtil més important era el de luxe basat en la seda, i en el segon cas i amb Igualada com a gran centre, la tradició tèxtil ja arrancava des de l’època medieval). 4- La plana de Vic (Osona).
Per contra, Barcelona es dedicà més al tèxtil del cotó , del qual en seria el principal nucli de fabricació.
Així es completa un procés d’ especialització territorial de la vida econòmica catalana, però per què? La raó la trobem en la capacitat de disposar mà d’obra o no per part dels paraires, els “industrials” del tèxtil: la vinya no deixa mà d’obra pel tèxtil a causa de l’increment de la superfície conreada i pel costós esforç que precisa al llarg de tot el cicle agrícola, fet que requereix força mà d’obra al llarg de tot l’any. Per això a les zones on hi havia predomini de la vinya no hi trobem tèxtil de rellevància i viceversa. Cal dir en aquest sentit , però, que tot i que a l’Anoia i al Bages hi havia vinya, també hi havia tèxtil important, ja que es tractava de zones d’expansió de la vinya, no de zones vitícoles d’alta intensitat com ho podien ser el Garraf o el camp de Tarragona, és a dir, que compartien activitats per tractar-se de zones de frontera en aquesta divisió de l’economia entre el nord i el sud de Catalunya.
El comerç exterior català:
ÀREES MERCANTILS EXPORTACIONS IMPORTACIONS
Mediterrània
Manufactures Peix salat Vi/ aiguardent
Cereals Primeres matèries
Península Ibèrica :
- litoral mediterrani
- Castella
- Medina (al s. XVI)
- Madrid
- Galícia
- Lisboa
Manufactures Vi/ aiguardent
Cereals Llana Peix salat Productes colonials
Colònies :
Vi/ aiguardent Manufactures
Productes colonials Metalls preciosos
Europa del Nord Vi/ aiguardent Fruits secs
Cereals Peix Salat Productes colonials Manufactures
