¡Descarga CIVIL TEMA 14 y más Apuntes en PDF de Derecho Civil solo en Docsity!
LLIÇÓ 14. LA RESPONSABILITAT CIVIL EXTRACONTRACTUAL (I) Joan Carles SEUBA TORREBLANCA, Dret de Danys , 2009: Introducció Viure suposa riscos a sofrir danys. Gairebé tothom ha patit algun tipus de dany en algun moment de la seua vida, però només alguns recorren a els tribunals per obtenir una compensació utilitzant els mecanismes que el dret posa a la seua disposició. Així ho va fer el pacient que va perdre el sentit del gust temporalment per haver-se pres un medicament per tractar una afecció cutània, o el conductor que va sofrir un accident a causa de l'existència de grava en la calçada, o l'espectador de focs artificials que va perdre la visió com a conseqüència de l'explosió d'un coet, o els pares d'un menor que va ser agredit per altres companys de l'escola... En la jurisprudència més recent de responsabilitat civil per danys, podem trobar altres casos més extraordinaris (i difícils de resoldre): així, per exemple, el dels pares que reclamen danys i perjudicis pel naixement d'un fill no desitjat, mentre que havia fracassat la intervenció d'esterilització; el del cònjuge a qui la seua parella li havia estat infidel i per això li reclama una indemnització pels danys morals patits; o les grans catàstrofes ambientals d'enfonsament de vaixells amb càrregues contaminants, com és el cas del Prestige , o de contaminació de sòls, com va ser el d'Aznalcóllar. Quins són els requisits perquè una pretensió de danys siga favorable a la víctima? Una vegada complits aquests requisits, quins són els mecanismes que el dret preveu per reparar el dany patit? […] Què és el dret de danys? El dret de danys és una disciplina, relativament jove, que estudia els instruments de reparació dels quals disposa una persona que ha patit danys. Aquests instruments són, principalment, la responsabilitat civil (la responsabilitat extracontractual), el segur i les ajudes i les prestacions públiques. A part de la reparació, el dret de danys també conté alguns elements que pretenen la prevenció d'aquells danys, bé mitjançant la pròpia dinàmica dels elements que componen la institució (per exemple, amb la definició de què constitueix un comportament negligent), bé mitjançant el reconeixement d'específiques accions que ho permeten. […] Quines són les fonts del dret de danys? Les fonts del dret de danys es troben disperses en l'ordenament jurídic, ja que depenent de la naturalesa del ben afectat i del fet que origina el dany, i també de la condició privada o pública del causant del dany, existeixen diferents regulacions. D'aquesta manera, han de tenir-se en compte tres grans textos: el Codi civil, quant a la responsabilitat extracontractual (art. 1902 CC i sig.), el Codi penal, respecte de la responsabilitat civil derivada de delicte (art. 109 CP i sig.), i la Llei 30/1992, en relació amb la responsabilitat patrimonial de l'Administració pública (art. 139 Llei 30/1992 i sig.). Així mateix, s'han de considerar les normes legals i reglamentàries de prevenció d'accidents laborals en relació amb l'art. 1902 CC i sig., així com la pluralitat de regles de responsabilitat que es troben en lleis sectorials i que, en virtut del principi d'especialitat, han de ser preferides en cas de produir-se el dany en l'àmbit d'aplicació de la llei. […] Per tot això, s'afirma del dret de danys que es tracta d'una matèria transversal , en la qual concorren regulacions civils, penals, administratives i laborals. També ho és perquè, encara que la seua finalitat principal és la reparació del dany, reconaix accions preventives, com les de cessació o negatorias, que es poden trobar en la regulació dels drets reals, en la protecció dels drets de la personalitat, en les infraccions contra la propietat industrial i intel·lectual, o en la responsabilitat civil derivada de delicte. Quins són els elements bàsics d'una pretensió de danys? Tradicionalment s'afirma que han de concórrer quatre elements perquè prospere una acció de danys; aquests són: una acció, un dany , una relació de causalitat i la concurrència de criteris d'imputació subjectiva (que són la negligència i la responsabilitat objectiva). A part d'aquests requisits, no han d'oblidar-se les especialitats relatives a la legitimació (activa i passiva) i a la prescripció.
Qui és responsable? És possible que algú responga per fets d'uns altres? Per regla general, el causant del dany és qui ha de respondre, amb independència de les circumstàncies personals que en ell concorran (molt especialment, les referides a l'edat i a la capacitat d'entendre). És el que es conaix com a responsabilitat per fet propi. Ara bé, hi ha casos en els quals algú respon pels danys que ha causat un altre: és l'anomenada responsabilitat per fet aliè. El fonament d'aquesta institució es troba en la relació especial que existeix entre ambdues persones (causant del dany i persona que resultarà responsable), sent les més importants les derivades de l'existència de filiació o tutela (els pares o els tutors responen pels danys causats pels seus fills menors o tutelats), de vincles laborals o funcionarials (els empresaris i l'Administració, pels danys causats pels seus treballadors i funcionaris), o de deures de cura i vigilància (els centres docents, pels danys causats pels seus alumnes). […] Acció i dany La regla de responsabilitat es vincula a una acció (o omissió) humana , per la qual cosa es converteix així en el revers de la llibertat; no es pot vincular, en canvi, a fets que una persona no pot controlar, com són els fets naturals, àmbit on la responsabilitat no desenvolupa un bon paper quan es tracta de reparar els danys. L'acció consisteix en una activitat humana capaç de controlar i de modificar el comportament propi o el d'altres persones, o el dels animals, o de tenir domini sobre les coses; també pot consistir en una omissió. Existeixen suposats en els quals, malgrat haver-hi acció, aquesta no serà rellevant a l'efecte d'una pretensió de responsabilitat. Es tracta de les causes d'exoneració d'entre les quals es poden citar la força major, el compliment d'un deure, la legítima defensa o l'estat de necessitat […] El dany consisteix en el perjudici que sofreix la víctima en el seu patrimoni o en la seua persona. Habitualment es distingeix, en aquest sentit, entre dany patrimonial (referit a béns i despeses econòmiques) i dany no patrimonial (referit a lesions corporals i al dany moral). La distinció entre una i una altra categoria és important perquè el legislador les utilitza per establir diferents regles referides, per exemple, al criteri d'imputació subjectiva, a la prescripció de l'acció, i als mètodes de valoració i de reparació del dany causat. […] Causalitat i criteris d'imputació objectiva La relació causal entre l'acció d'una persona i el dany de la víctima és un element necessari perquè es declare la responsabilitat de la primera. La relació causal és, en primer lloc, causalitat natural perquè es determina per lleis físiques , fet que, per definició, pot conduir a trobar infinitat de causes. Per evitar aquest abast omnicomprensiu, els tribunals utilitzen uns criteris de causalitat jurídica (els anomenats criteris d'imputació objectiva ) que permeten identificar la causa rellevant del dany. El criteri d'imputació utilitzat actualment per la jurisprudència és el de la causalitat adequada. […] La negligència com a paradigma i com a solució de defecte... No és suficient que s'acrediti la relació de causalitat entre la conducta d'una persona i el dany patit per una altra perquè haja de respondre aquella, sinó que, a més, és necessari que haja estat negligent. Una conducta negligent és aquella que no s'adecua a les regles previstes, ja siga legal o sectorialment, de manera que aquell comportament no es correspon amb el que la majoria de les persones en la mateixa situació duria a terme i que és generalment esperat per la societat. Correspon al demandant provar que el demandat va ser negligent, encara que en alguns sectors d'activitat (molt clarament, en aquells en els quals el demandat crea els riscos que són causa dels danys i, a més, obté beneficis d'ells) la jurisprudència ha invertit la càrrega d'aquesta prova en perjudici del demandat, que ha de demostrar que va ser diligent per poder exonerar-se de responsabilitat. La negligència (o règim culpabilístico) és el criteri d'imputació subjectiva utilitzat com a paradigma en la majoria de les lleis i és el defectiu quan no s'ha establert un d'especial. […] ...i la responsabilitat objectiva com a excepció Malgrat ser el règim culpabilístic el sistema paradigmàtic i defectiu del dret de danys, en alguns sectors d'activitat el legislador ha considerat oportú introduir un règim de responsabilitat objectiva, que prescindeix del requisit de la culpa del causant, per augmentar el nivell de protecció de les possibles víctimes. En un règim de responsabilitat objectiva, és irrellevant si el causant del dany ha estat diligent perquè, una vegada
cos legal per remissió de l'art. 1.092 CC (“les obligacions civils que nàixen dels delictes o faltes es regiran per les disposicions del Codi penal”). A aquesta responsabilitat la hi denomina responsabilitat civil “derivada de delicte o falta”. Amb els segons suposits s'al·ludeix a les accions o omissions danyoses no mereixedores de retret penal, en aquest cas el règim a aplicar és el dels arts. 1.902 et seq., per remissió de l'art. 1.093 CC, que estableix: “les (obligacions) que es deriven d'actes o omissions en què intervinga culpa o negligència no penades per la llei, quedaran sotmeses a les disposicions del capítol II del títol XVI d'aquest llibre” (a aquesta responsabilitat civil la hi encunya de “pura o autònoma”). Així les coses, en el Dret espanyol, la responsabilitat civil és objecte de doble regulació pel legislador civil i pel penal: quan el fet danyós està tipificat en el Codi penal com a delicte o falta, i una sentència penal així ho reconeix, les normes per al rescabalament del dany han de buscar-se, en principi, en aquest cos legal (així ho assenyalen, a més, els arts. 109 i 116 CP). La doctrina civilista, de forma unànime, ha considerat absurda aquesta dualitat de regulacions. No s'entén per què en el Dret espanyol les normes —civils, pel seu objecte— per al rescabalament del dany continuen regulant-se en el Codi penal, a més d'en el Codi civil: l'obligació de rescabalar naix pura i simplement de l'existència d'un dany sense que tinga rellevància la naturalesa de l'acte origen del mateix. Que la responsabilitat civil naix de el “dany” i no de l'acte que ho causa és una dada clara. De fet, hi haurà casos en què podrà articular-se la pena i no podrà, en canvi, exigir-se rescabalament algun (p. ex.: delictes de mera activitat o les formes imperfectes d'aparició de determinades infraccions)^1. La doble regulació de la responsabilitat civil, segons el fet danyós origen del dany siga o no un delicte o una falta, planteja molts problemes: d'un costat, quan s'ha d'aplicar un o un altre text legal (així, p. ex., si és necessari que existisca una sentència condemnatòria); l'existència de contradiccions entre les normes de responsabilitat civil contingudes en el Codi penal i les regulades en el Codi civil (així, p. ex., la diferent naturalesa de la responsabilitat civil dels empresaris pels danys causats pels seus dependents en els arts. 1.903.IV CC i 120.4º CP). No obstant això, malgrat totes aquestes crítiques, la jurisprudència ha consagrat , lamentablement, la distinció entre la “responsabilitat civil exdelicto ”i la “responsabilitat civil autònoma”, de manera que s'ha assegut una important doctrina sobre les diferències entre ambdues. Són innombrables les sentències que assenyalen que l'acció exdelicto és diferent de l'aquiliana de l'1.902 CC. Pot veure's, en aquest sentit, la STS 1 abril 1990 ( Tol 1.729.118). B) Responsabilitat civil contractual i responsabilitat civil extracontractual Tradicionalment, s'ha assenyalat que la responsabilitat contractual és aquella en la qual el dany s'origina per l'incompliment de les obligacions d'un contracte, mentre que l'extracontractual sorgiria quan el seu causant i la víctima no tenen una relació contractual, (^1) La doble regulació de la responsabilitat civil en el nostre Dret té, no obstant això, una explicació històrica: al moment en què es va promulgar el Codi penal de 1822 les víctimes dels il·lícits havien d'acudir al complicat sistema de les normes de les Partides per obtenir el rescabalament civil dels danys; per això, el legislador penal – a l'espera de l'entrada en vigor d'un Codi civil que regulara la matèria- va incloure en el text legal punitiu normes destinades a reglamentar l'anomenada responsabilitat civil “derivada de delicte o falta”. El veritable problema va sorgir quan el legislador civil de 1889 no només no va derogar aquestes normes de responsabilitat civil del Codi penal, sinó que en el propi Codi civil (art. 1.092 CC) es va remetre al Codi penal per a la regulació de les obligacions civils derivades dels delictes o faltes. Aquesta situació s'ha mantingut inalterada, malgrat les successives reformes legislatives, fins als nostres temps.
o, encara tenint-la, el dany s'origina al marge d'aquesta (p. ex., l'advocat que atropella al seu client). No obstant això, en l'actualitat, s'entén que les obligacions, l'incompliment de les quals origina la consegüent responsabilitat contractual, no són només les principals del contracte, sinó també altres accessòries (com les de seguretat i protecció) basades en la bona fe. D'aquesta manera, s'amplia l'àmbit de la responsabilitat contractual (p. ex., en el cas del metge privat que, a causa d'una imprudència en la conducció, es retarda a atendre a un pacient – que empitjora en el seu estat pel retard en l'atenció sanitària-, sense adoptar la precaució d'avisar a algú que li substituisca; o el del transportista que ha d'indemnitzar els danys que pateix el viatger en el vehicle que li transporta perquè s'entén que assumeix també, tot i que no estiga específicament pactada en el contracte, l'obligació de conservar la indemnidad de les persones transportades). El problema és que la regulació de la responsabilitat civil contractual (arts. 1.101 et seq. CC) i la de l'extracontractual (arts. 1.902 CC et seq. CC) presenta algunes diferències. La més important és la del termini de prescripció de l'acció per la qual es reclama la indemnització dels danys: 5 anys per a la primera (art. 1.964 CC) i 1 any per a la segona (art. 1.968.2º CC). Des d'un punt de vista processal, es planteja la qüestió de com ha de fonamentar la víctima la seua pretensió i de què ocorre si la qualificació de la responsabilitat no coincideix amb el criteri del jutge; en aquest sentit, dos són les tesis que s'han barrejat: a) Tesi de l'acumulació (o de l'opció) que parteix de la idea que entre la responsabilitat civil contractual i l'extracontractual, en ocasions, concorre una zona “mixta” (com ocorre en el cas de les actuacions mèdiques o del contracte de transport). En aquests supòsits, s'entén que és indiferent que la demanda es fonamente en unes o altres normes i això per diverses raons: 1ª) perquè la víctima pot optar per plantejar la reclamació per la via de la responsabilitat civil contractual o per la de l'extracontractual, i feta l'elecció queda així fixada la “ causa petendi” (a l'efecte d'incongruència, cosa jutjada, etc.); 2ª) perquè s'interpreta que hi ha un concurs de normes fonamentadores d'una única pretensió de rescabalament, i que el jutge és competent per triar l'aplicable amb base en el principi iura novit cúria. Aquesta teoria és d'acolliment per la jurisprudència majoritària, ja que és la més protectora per a la víctima. Així, en els casos en què la causació del dany constitueix tant la violació d'una obligació contractual com la del deure genèric de no danyar a un altre (meminem laedere) , amb base en la idea de la unitat de la culpa civil, hi haurà una juxtaposició de responsabilitats, que donarà lloc a accions que la víctima podrà exercitar alternativa o subsidiàriament, o fins i tot acumulativament, i el jutge decidirà quina és la norma a aplicar. b) Tesi de la no concurrència: exigeix una estricta qualificació de la responsabilitat, que haurà de ser contractual o extracontractual, amb el que si la pretensió indemnizatoria es realitza de forma equivocada, farà perillar l'èxit del procés. Es parteix que les dues pretensions indemnizatories són incompatibles i independents, i que l'existència d'una relació obligatòria entre el danyant i el danyat exclou l'aplicació de les normes de responsabilitat extracontractual.
suficients per acudir al criteri del risc, a l'hora d'interpretar una norma poc clara, podrà parlar-se de responsabilitat civil objectiva. LECTURA COMPLEMENTÀRIA: Encarna ROCA, “El risc com a criteri d'imputació subjectiva del dany en la jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol”, InDret , 2009- 4 http://www.indret.com/pdf/688_es.pdf II. ELS ELEMENTS DE LA RESPONSABILITAT CIVIL
1. Consideracions generals Els elements que han de concórrer perquè s'origine la responsabilitat civil són: el comportament, el dany, la relació de causalitat entre el primer i el segon, i un criteri d'imputació (la culpa o negligència o, si escau, el risc) per atribuir l'obligació d'indemnitzar al subjecte. Com assenyala la STS 7 juny 2002 ( Tol 202.875): “l'exigència de responsabilitat per culpa, tant contractual com a extracontractual, requereix l'existència d'una acció o omissió imputable a l'agent, que tal acció o omissió es caracteritze com culposa o negligent, l'existència d'un dany i que entre aquest i l'acció o omissió culposa o negligent existisca un nexe causal”. 2. El comportament: l'acció o omissió. L'antijuridicitat de la conducta El dany ha de ser causat per un comportament humà, que pot consistir en un fer (acció) o en un no fer (omissió). Així ho estableix l'art. 1.902 CC que es refereix al dany causat per acció o omissió. a) Quant a l'acció, cal assenyalar que és la causa més freqüent de producció de danys. Perquè el fet positiu siga qualificat d'acció és necessari que l'home intervinga, encara que siga remotament (així sol posar-se com a exemple el cas de l'operari que acciona la palanca d'un commutador que posa en moviment una maquinària que causa uns danys). A diferència del que ocorre amb la culpabilitat, la concurrència de la qual en moltes ocasions es presumeix, l'acció ha de provar-se sempre, o millor dit, el fet que el dany haja estat causat per aquesta conducta, i no per una altra diferent. b) Les omissions només són font de responsabilitat quan existeix un especial deure actuar que resulta omès, i que d'haver-se dut a terme hauria evitat que el dany es produira, o quan hi ha una norma sancionadora de la pròpia omissió. Entre els fets negatius poden distingir-se: a’) Omissions impròpies, que són aquelles en les quals l'omissió es produeix dins d'una activitat positiva prèvia (com, p. ex., l'automobilista que condueix sense haver encès els fars del cotxe i a conseqüència d'això es produeix una col·lisió);
b’) omissions pròpies o simples, en les quals sense que hi haja una activitat positiva prèvia, al subjecte se li retreu únicament la seua inactivitat o passivitat, sempre que puguen considerar-se vinculades causalment amb el dany (p. ex., mare que deixa d'alimentar al seu fill). En un altre ordre de coses, és lloc comú en la doctrina afirmar que la conducta ha de ser antijurídica perquè s'origine el deure indemnitzar. No obstant això, el nostre Dret de danys es basa en l'atipicitat (a diferència del que ocorre amb el Dret penal), amb el que gairebé sempre sol identificar-se l'antijuridicitat amb la vulneració del deure genèric de no danyar a un altre ( alterum non laedere ). Amb aquest punt de vista, l'antijuridicitat és supèrflua en la configuració de l'obligació d'indemnitzar (PANTALEON) i no pot considerar-se com un requisit independent per establir la responsabilitat civil. Les situacions en les quals s'exclou la responsabilitat quan el subjecte actua en legítima defensa o en l'exercici d'un dret no es justifiquen per la falta d'antijuridicitat de la conducta. Així, en el primer cas quan el subjecte actua en legítima defensa manca l'element de la culpabilitat i, a més, la conducta de la víctima és una concausa del dany; en el segon, a més d'excloure's la culpabilitat, també podrà veure's en moltes ocasions que l'actuació del damnificat contribueix a la causació del dany.
3. El dany Del dany s'ha dit que és l'element principal de la responsabilitat civil. Sense ell, per molt reprovable que resulte la conducta (imaginem un subjecte que intenta matar a un altre sense que aquest es percate d'aquest fet) mai podrà originar-se aquella, atès que la seua finalitat és la de rescabalar o compensar. Així les coses hi haurà conductes que podran ser sancionables o reprotxables des d'un punt de vista penal (p. ex., els delictes comesos en grau de temptativa o frustració) o administratiu (imposició de sancions, p. ex., per no posseir una llicència d'armes), però que mai originaran responsabilitat civil si d'elles no es deriva un dany. a) El dany consisteix en la lesió d'un interès jurídicament rellevant o legítim, però no és necessari que es produisca un atac a béns i drets subjectius. Encara que és difícil donar un concepte unitari de dany, la jurisprudència ho defineix com “la diferència que existeix entre l'actual situació del patrimoni que va rebre el agraviat i la que tindria de no haver-se realitzat el fet danyós, bé per disminució efectiva de l'actiu, bé pel guany perdut o frustrat, però sempre comprenent en la seua plenitud les conseqüències de l'acte lesiu” (STS 2 abril 1997, Tol 216.002). b) En la responsabilitat contractual, l'art. 1.106 CC fa referència a dos elements del dany que també en la responsabilitat extracontractual han d'indemnitzar-se: el dany emergent (va entendre com les pèrdues efectivament produïdes) i el lucre cessant (que són els beneficis o guanys que s'han deixat d'obtenir a conseqüència de la producció del dany). c) El dany ha de ser cert i no hipotètic o eventual. A més, no només són indemnitzables els danys actuals, sinó també els futurs , sempre que es presenten amb racional certitud (p. ex., en els casos de lesions que porten amb si seqüeles que es diagnostiquen per a un temps futur, els tribunals en lloc de fixar una quantitat determinada, estableixen l'obligació d'indemnitzar les despeses que després s'irrogen, amb el que hi haurà execucions contínues de la mateixa sentència). d) És lloc comú en la doctrina i en la jurisprudència classificar els danys en dos grans grups: danys patrimonials i danys morals.
discutit si la pèrdua de la vida és en si mateixa un dany, que després podria ser reclamat pels hereus iure hereditatis (quant a que el dret a la indemnització ingressa en el patrimoni de la víctima, i com tal s'integra en l'herència). En ocasions, s'ha entès que si el dany consisteix en la mort, naix quan la persona ja deixa d'existir – i, per tant, de tenir capacitat jurídica- amb el que els hereus no podrien adquirir aquest dret, perquè el mort no ha pogut arribar a tenir-ho. Molts autors han matisat aquesta tesi i han defensat que només és aplicable en els casos en què la mort és instantània, però no quan la víctima sobreviu, encara que siga uns segons, a l'actuació de l'altre subjecte. La jurisprudència del Tribunal Suprem, no obstant això, sol defensar que els hereus no adquireixen el dret a reclamar iure hereditatis (salvo per a les despeses de medicines, sanatori, enterrament, etc.), sinó iure propio , i així s'indemnitzen tant els danys patrimonials com els morals que als parents i persones afectivament lligades al mort, els irroga la seua mort. f) Finalment, cal assenyalar que, segons la Sala Primera del Tribunal Suprem, la fixació del quàntum indemnizatori correspon als Tribunals d'instància, sense que puga, en principi, revisar-se en cassació (STS 11 desembre 1989, Tol 1.731.883, amb abundant cita d'altres sentències). No obstant això, aquesta discrecionalitat dels Tribunals d'instància no va referida als conceptes i bases que s'hajan tingut en compte per fixar la indemnització.
4. La relació de causalitat A) La causa: definició. Els criteris d'imputació objectiva del dany La “relació de causalitat” o la “causa” és un dels requisits més controvertits en seu de responsabilitat. En una primera aproximació podria dir-se que la relació de causalitat pretén establir si el comportament (acció o omissió) de la persona cridada a respondre pot o no considerar-se la causa del dany. La causa es pot entendre en dos sentits diversos: un físic i un altre jurídic. Des del primer punt de vista, la causa pot ser qualsevol condició que contribuisca a la producció del dany; no obstant això, amb una perspectiva jurídica és necessari posar límits a aquesta definició que es revela massa àmplia; d'aquesta manera, el Dret no pot acollir la noció que les ciències naturals aporten sobre la causa, sinó que ha d'establir uns criteris que permeten atribuir les conseqüències danyoses al comportament d'un subjecte. A primera vista, determinar quina és la causa del dany sembla tasca fàcil, però en la pràctica és molt complexa (com a exemple didàctic d'aquesta dificultat sol posar-se el cas d'una persona que tira una pell de plàtan en la vorera i una altra es lesiona en trepitjar-la. De camí a l'hospital, el lesionat sofreix un accident a conseqüència de la conducció negligent d'un altre subjecte i mor). La doctrina i la jurisprudència han elaborat diferents teories sobre aquest tema: a) La teoria de l'equivalència de les condicions , segons la qual “causa” serien aquelles condicions sense la intervenció de les quals el dany no s'hauria verificat. Així, la STS 29 desembre 1997 ( Tol 216.340) assenyala que la teoria de la equivalència de les condicions “suposa senzillament que una conducta és causa de l'esdeveniment nociu, quan sense ella no haguera esdevingut”.
D'aquesta teoria s'ha derivat una altra, que en certa manera la limita, segons la qual “causa” seria aquella condició que eliminada mentalment ( condició sine qua non ) portaria amb si a la desaparició del resultat danyós. En qualsevol de les seues dues formulacions, la teoria ha estat criticada per diversos motius, però principalment perquè és excessivament àmplia i pot donar lloc a resultats injusts. No obstant això, en ocasions ha estat acollida per la jurisprudència. En l'exemple abans citat, segons aquesta teoria, el comportament del subjecte que tira la pell de plàtan podria ser considerat causa del dany finalment verificat. b) La teoria de la causalitat adequada , en canvi, assenyala que, entre els antecedents que precedeixen a la verificació del dany, només pot considerar-se causa el que normalment ho hauria produït; tots els altres son marginals i no tenen cap rellevància per afirmar la responsabilitat civil. Així un comportament no podrà considerar-se causa d'un dany quan la seua verificació es descarte com extraordinàriament improbable per un observador expert, amb les mateixes condicions que el dañador i amb base en un judici realitzat ex ante. Amb base a la teoria de la causalitat adequada, la mort no podria considerar-se causada pel comportament del subjecte que va llançar la pell de plàtan perquè cap observador expert, en aquest escenari, hauria considerat com a probable que aquest dany es derivava d'aquesta acció. c) La teoria de la causalitat propera entén que causa és el fet més proper a la producció del dany. Amb base a la teoria de la causalitat propera, la causa de la mort seria la conducció negligent del subjecte perquè és el fet que més pròxim està a la mort de l'altre. Observe's, no obstant això, que l'aplicació d'aquesta teoria es revela injusta en altres exemples diferents al proposat, com en el cas del subjecte que dispara a un altre, ferint-li greument, i de camí a l'hospital l'ambulància té un accident a conseqüència de la conducció negligent d'un altre subjecte. d) La teoria de la causa eficient , per contra, apunta que allò decisiu no és la proximitat al dany sinó que realment el fet siga el més eficient per la seua causació. Amb base a la teoria de la causalitat eficient, la causa de la mort també seria la conducció negligent del subjecte perquè és el fet més decisiu i determinant per produir el dany. De les quatre teories anteriors, la més utilitzada per la jurisprudència és la de la causalitat adequada, que, segons moltes sentències, ha superat la de l'equivalència de les condicions. i) En els últims temps, PANTALEÓN ha aconseguit donar, en la doctrina civilista, un nou enfocament a aquest tema. Es tracta de distingir entre dos ordres de problemes diversos: un, el de el “nexe de causalitat”; un altre, el de “la imputació objectiva del dany”. Les qüestions relatives al primer han de resoldre's amb les teories de les ciències naturals i de la lògica; en canvi, les de la imputació objectiva del dany han de solucionar-se amb criteris que els operadors jurídics han d'extraure del preceptuat pel legislador o de la funció i estructura de les normes de la responsabilitat civil. Per tant, des d'un punt de vista cronològic, per establir si un subjecte ha de respondre d'un determinat fet danyós, el primer que ha de verificar-se és si hi ha una relació física de causa a efecte entre el dany i el fet, i una vegada constatada la seua existència, ha de determinar-se si jurídicament aquest
observador expert amb els mateixos coneixements de l'agent i que haguera considerat la qüestió ex ante. f) Finalment, cal observar, a més, que la causa ha de ser certa , això és, que el resultat danyós ha d'atribuir-se al comportament de l'agent amb plena seguretat (STS 29 maig 1995, Tol 1.658.024 i STS 2 abril 1996, Tol 1.659.658). Si no existeix aquesta seguretat, la sentència ha de ser desestimatòria. No obstant això, hi ha ocasions en les quals no pot individualitzar-se el dany i aquest acaba imputant- se a diversos subjectes (com ocorre en els anomenats danys causats per un membre indeterminat d'un grup – en aquest sentit, pot veure's la STS 8 febrer 1983, RAJ 1983, 8 67 - ). Diferent, en canvi, és el supòsit en què diversos comportaments concorren en la causació del dany, perquè en aquest cas cal parlar de concurrència de causes , i intentar individualitzar en quina mesura cada comportament ho ha causat, i quan no resulta possible, la jurisprudència condemna solidàriament a tots els subjectes intervinents (en seu de responsabilitat extracontractual – a diferència del que ocorre en la contractual- s'apliquen els criteris de la solidaritat entre els cridats a respondre). B) Interferències en la relació de causalitat. Interrupció a) Consideracions generals En ocasions, a la producció del dany contribueix no només el comportament del subjecte, sinó que també poden intervenir altres fets – humans o de la naturalesa- que propicien la seua causació. Entre ells: la conducta de la pròpia víctima, la intervenció d'un tercer, el cas fortuït i la força major. Si a la causació del dany contribueix qualsevol d'aquests fets, a més, del comportament de l'agent, podrà parlar-se de concatenació de causes (diverses causes que intervenen en la producció del resultat danyós) i d'interferència en el nexe de causalitat. Serà, llavors, necessari determinar en quina mesura es veu afectada l'obligació indemnizatòria a càrrec de l'agent inicial; això és, per tal com el dany no ha estat causat només per la seua conducta, caldrà modular la seua responsabilitat mitjançant la consegüent disminució de la suma indemnitzatòria. Si, pel contari, qualsevol d'aquests fets que intervenen en la causació del dany té una força tal que el fet inicial del primer agent ja no pot ser considerat causa del mateix, la responsabilitat d'aquest desapareixerà. Vegem, cadascun d'aquests fets que poden interferir o fins i tot interrompre el nexe de causalitat: b) La conducta de la víctima La víctima pot intervenir en la causació del dany, de tal manera que aquest no s'hauria verificat – o, almenys, no d'aquesta manera- si haguera dut a terme una conducta diferent. La jurisprudència i molts autors plantegen la qüestió en seu de culpabilitat, i no de causalitat, atès que, segons es diu, el comportament de la víctima, al seu torn, ha de ser negligent. Es parla així de “culpa concurrent de la víctima” quan tant la conducta negligent de l'agent inicial com la d'aquesta contribueixen a la causació del dany (p. ex., el pacient, a qui li queden seqüeles després d'una intervenció quirúrgica realitzada negligentment, que no segueix el tractament postoperatori prescrit de forma correcta), i de “culpa exclusiva de la víctima” quan, al final, el dany només pot imputar-se objectivament al seu
comportament (p. ex., persona que vol suïcidar-se i es llança a les vies del tren per ser atropellada per aquest). Per això, en tots aquests supòsits s'acudeix a l'anomenada “compensació de culpes” i es modula – o fins i tot exclou- la responsabilitat civil. El suport legislatiu per fer-ho és l'art. 1.103 CC que faculta als tribunals a moderar la responsabilitat procedent de la culpa. El problema d'exigir la negligència en la conducta de la víctima se suscita en els casos en què aquesta és civilment inimputable (per tenir una curta edat o qualsevol altra causa d'incapacitat d'entendre o de voler). I això perquè caldria concloure que si el que pot reduir o excloure la indemnització és la intervenció de la conducta negligent de la víctima, serà necessari que aquesta siga civilment imputable, això és, capaç de culpa civil, perquè la seua conducta tinga rellevància a tals efectes. No obstant això, la major part de la doctrina i de la jurisprudència afirmen que no és necessària la imputabilidad civil de la víctima del dany perquè la seua conducta puga provocar una moderació o una exoneració de la responsabilitat de l'agent. En suma, segons quina siga la incidència del comportament de la víctima en el nexe de causalitat caldrà apreciar que: a) s'ha produït una interrupció o ruptura del nexe causal, quan es concloga que el resultat danyós, íntegrament, pot imputar-se objectivament a la víctima; b) la contribució de la víctima a la causació del dany només serveix per disminuir la responsabilitat del seu causant material perquè concorre amb l'actuació d'aquest últim^7 ; c) la conducta de la víctima no guarda relació de causa a efecte amb el dany, per la qual cosa no afecta a la responsabilitat de l'agent. c) La intervenció d'un tercer Consisteix que a la producció del dany concorre, juntament amb la de l'agent inicial, la conducta d'un tercer. Igual que ocorre en el cas de la anomenada “culpa de la víctima”, caldrà valorar l'entitat de la seua actuació amb vista a la causació dels danys: a) Si es conclou que el resultat danyós íntegrament és a causa de la conducta del tercer, haurà d'exonerar-se a l'agent inicial (perquè en aquest cas la seua conducta haurà estat una mera causa física del dany, sense que arribe a tenir rellevància jurídica). b) Si, per contra, es dedueix que l'actuació del tercer contribueix a la causació dels danys, haurà de distribuir-se – quan siga possible- el rescabalament entre ells en proporció a la participació de cadascun en el resultat danyós, i quan això no siga possible se'ls condemnarà solidàriament. En aquest últim supòsit cal parlar, de nou, de concurrència de causes. Interessant, en aquest sentit, el cas resolt per la STS 28 maig 1993 (RAJ 1993, 4082) que va apreciar tant la concurrència de diversos comportaments en la causació del dany, com la intervenció del de la pròpia víctima. La base fàctica de la decisió va ser la següent: dos menors jugaven al carrer i un d'ells va llançar un llumí a un bidó amb cola que hi havia en la porta d'una fusteria, produint cremades al seu company de jocs. Segons el Tribunal Suprem la gravetat de la culpa de l'amo de la fusteria era de (^7) Un exemple de concurrència de causes pot veure's en el cas resolt per la STS 14 de febrer de 2000 ( Tol 1.789): una xiqueta de tretze anys d'edat va sofrir greus lesions en llançar-se des de la finestra de la seua aula – que no reunia les mesures de seguretat indicades, per la seua accessibilitat i possibilitat d'obertura- situada en un setè pis. El Tribunal Suprem va apreciar que la conducta negligent de la xiqueta havia de servir per reduir el quàntum indemnizatori (de 20 milions de pessetes que se sol·licitaven en la demanda, es van concedir 10 milions): “En veritat, en el succés objecte de debat, no va intervenir culpa exclusiva de la xiqueta, que determinara la ruptura del nexe causal, sinó una conjunció de causes, ambdues rellevants per a l'efectivitat del fet, sense que cap d'elles estiguera proveïda d'eficàcia suficient per anul·lar a l'altra”.
Què ha d'entendre's per dol i per culpa? Sol afirmar-se que el dol és la voluntat directa de produir el dany, mentre que la culpa es dóna quan sense la intenció d'ocasionar el dany, no s'usa l'atenció o cura necessaris per preveure o evitar el resultat danyós. Dit en altres paraules, s'actua negligentment quan no s'adopten les mesures necessàries per preveure el que hauria d'haver-se previst, o per evitar el que hauria d'haver-se evitat. Ara bé, què és el que a cada moment s'ha de preveure i evitar, i que és l'imprevisible i inevitable? Per a la seua apreciació cal acudir a un paràmetre objectiu comparatiu o de referència. La doctrina considera, de forma majoritària, que aquest paràmetre ha de ser el de el “bon pare de família”; per tant, aquesta serà la diligència normal o mitjana amb la qual hem d'actuar. Així podria afirmar-se que actuarà amb culpa qui no adopte les mesures que hauria adoptat qualsevol ciutadà normal, ni molt diligent, ni molt descurat, amb vista a la previsió i evitació dels danys. Quant al dol, actua amb ell tant el subjecte que intencionadament busca causar el dany com aquell que és conscient que el seu comportament pot provocar-ho i no adopta les mesures necessàries per evitar-ho. Cal tenir en compte, no obstant això, l'evolució produïda en l'àmbit de la responsabilitat civil, a la qual es va fer referència supra. En aquest sentit, en certes parcel·les el criteri del risc ha substituït al de la culpa, amb la consegüent objectivació de la responsabilitat. A més, fins i tot en aquells àmbits en els quals segueix regint la culpa com a criteri d'imputació s'ha produït una relaxació en la seua demostració mitjançant l'expedient de la inversió de la càrrega de la prova : ja no ha de ser la víctima la que prove l'existència de dol o de la culpa, sinó que correspon a l'autor del dany demostrar que va actuar amb la diligència deguda. Amén que la jurisprudència està implantant un criteri de diligència molt més rigorós, que porta amb si la responsabilitat fins i tot per culpa levíssima. Luis DÍEZ-PICAZO, “La culpa en la responsabilitat civil extracontractual”, Anuari de Dret Civil, 2001, 3 “El concepte de culpa que s'utilitza en matèria de responsabilitat civil extracontractual em sembla extraordinàriament borrós i necessitat d'algun aprofundiment […] En termes generals, pot existir acord amb vista a que, en matèria de responsabilitat civil extracontractual, culpa significa la desviació respecte d'un model de conducta o d'un estàndard, si es prefereix parlar així. La qüestió passa a ser llavors, com es construeix el model i com s'enjudicia la desviació […] Suposat que culpa no és un concepte monolític, sinó que resulta graduable, segons la seua major o menor gravetat, la qüestió radica a determinar si el criteri que s'utilitza, o s'ha d'utilitzar, en la responsabilitat civil extracontractual, és l'estàndard unitari, homogeni i abstracte de l'home mitjà, de manera que, només la inobservança de la diligència mitjana genera responsabilitat o si, per contra, qualsevol tipus de culpa, fins i tot la trucada culpa levisima, serveix de fonament a la responsabilitat civil…”. C) El risc El risc és un criteri objectiu d'imputació del dany al subjecte (criteri objectiu d’imputació subjectiva), amb el que la responsabilitat derivada del mateix serà objectiva per contraposició a la qual prové de la culpa o negligència. És important fer aquí un aclariment terminològic. No han de confondre's els criteris d'imputació objectiva del dany , als quals es va fer referència supra, amb el criteri objectiu del risc. Els primers
serveixen per resoldre qüestions relacionades amb la causalitat, i, en particular, es destinen a esbrinar – en qualsevol tipus de responsabilitat, objectiva o subjectiva- quins danys poden imputar-se o atribuir- se a un determinat comportament. En canvi, el risc és un criteri que serveix per imputar a un subjecte l'obligació de rescabalar uns danys que no s'han a causa de la seua culpa o negligència. El criteri del risc pot ser entès en dos sentits: a) En el seu vessant econòmic, en aquest cas s'aplica als actes danyosos que es produeixen amb motiu d'una activitat, que és el fruit d'una decisió econòmica, realitzada amb un mínim de continuïtat i d'organització (en forma d'empresa). Aquesta formulació (en la qual el determinant és l'exercici d'aquesta activitat dins de l'àmbit de la qual els danys produïts poden considerar-se inevitables però previsibles i, per això, a més, assegurables), podria trobar les seues arrels, en els casos d'activitats que reporten un benefici, en el clàssic principi del cuius commoda, eius incommoda. b) Però també cal identificar el “risc” amb la creació de perill, en aquest cas serveix com a fonament de l'obligació d'indemnitzar els danys i perjudicis causats per l'exercici d'activitats que, per la seua naturalesa perillosa, porten amb si un alt risc de producció de danys, encara que aquestes activitats no es duguen a terme en forma d'empresa. Així les coses, la responsabilitat “per risc” és susceptible d'aplicar-se: a) a activitats d'empresa (risc, en el seu vessant econòmic); b) a aquelles que impliquen cert perill de producció de danys (risc, en el seu vessant d'activitat perillosa, p. ex.: conducció d'un vehicle); c) a activitats en les quals concorren ambdues qualitats: perillositat i economicidad; d) a aquelles que reporten un benefici no econòmic. D) La imputabilidad civil És lloc comú en la doctrina assenyalar que, perquè el comportament puga ser valorat en termes de reprotxabilidad, el subjecte que ho dugui a terme ha de tenir l'aptitud suficient per comprendre adequadament el valor social dels seus propis actes o omissions i comportar-se en conseqüència. És a dir: perquè hi haja culpa és necessari doncs que s'actue amb voluntat lliure i amb consciència. I en això consisteix, precisament, la imputabilidad civil. La imputabilidad és la possibilitat d'atribuir psicològicament un fet danyós al seu autor. És, per tant, un requisit estrictament subjectiu (referit a l'agent i no a l'acte), que implica una determinada capacitat natural d'entendre i de voler. Així, a l'efecte de la responsabilitat civil és imputable qui té la suficient capacitat de discerniment per valorar l'abast dels seus actes i actuar en conseqüència; o el que és el mateix, qui tinga maduresa de judici suficient per captar el significat social de “danyar a un altre”. El nostre Codi civil no conté cap norma sobre la capacitat que es requereix per respondre extracontractualment. No obstant això, la idea de culpa, ex art. 1.902 CC, imperant com a principi rector del nostre Dret de danys, porta també implícita l'exigència que l'agent siga civilment imputable per respondre conforme a aquest precepte. Això és: la imputabilidad és un pressupost bàsic de la responsabilitat civil clàssica o subjectiva, que pot deduir-se, per tant, de l'art. 1.902 CC^8. 8 Però, encara en un sistema culpabilístic, el legislador pot introduir, com és sabut, derogacions a aquest principi de responsabilitat per culpa. Així, en el que concerneix als majors d'edat inimputables, l'art. 118 CP estableix que l'exempció de responsabilitat penal no els eximeix de la seua responsabilitat civil directa (també pot veure's per als incapacitats sotmesos a la pàtria potestat o tutela l'art. 120, paràgraf 1º CP).
d) Quant a la fixació de la indemnització, pot fer-se judicial o extrajudicialment. En el primer cas, la sentència condemnatòria pot fixar el seu import o establir les bases conformement a les quals es farà la liquidació (art. 200 LEC). En el segon, seran les pròpies parts les que fixaran la quantitat a satisfer mitjançant un acord transaccional (atès que, conforme a l'art. 1.813 CC és una matèria sobre la qual es pot transigir). e) Finalment cal recordar que el termini per interposar l'acció d'indemnització és d'un any, a comptar des que ho va saber l'agraviat (art. 1.968.2º CC). Es presumeix que aquest coneixement és instantani. En els casos de lesions, sembla que ha de començar a comptar-se des de l'alta medica; i si quedaren seqüeles, des que es conega exactament el seu abast. En els danys continuats, segons la jurisprudència també caldrà començar a computar la prescripció quan els agraviats van tenir coneixement d'ells, o des que es concloguen les actuacions o fets en què es recolze l'exercici de l'acció, o des de l'últim estadi del total resultat.
