Comunicación Intercelular: Tipos, Neural, Endocrina y Mediadores Químicos Locales, Apuntes de Fisiología Animal

¡Descarga Comunicación Intercelular: Tipos, Neural, Endocrina y Mediadores Químicos Locales y más Apuntes en PDF de Fisiología Animal solo en Docsity!

comunicació intercel·lular

[grau en biotecnologia 2013-2014 - fisiologia animal] dr octavi martí-sistac, prof TU fisiologia

1. introducció comunicació entre cèl·lules té importància capital; ha possibilitat evolució cap a organismes pluricel·lulars, permetent desenvolupament, creixement i coordinació entre activitat de les diferents cèl·lules, teixits, òrgans, sistemes (homeòstasi). tipus bàsics de comunicació intercel·lular directa a través de GAP junctions unions especialitzades cèl·lula-cèl·lula que comuniquen directament els citoplasmes, permeten pas directe de petites molècules i coordinació del comportament d'aquestes cèl·lules. directa juxtacrina a través de l'anclatge de vàries cèl·lules a través de molècules de membrana; pot participar com a focus local de creixement tissular, interaccions immunològiques, reclutament cel·lular, etc. indirecta a través de sustàncies segregades; 3 tipus: neural, endocrina i per mediadors químics locals.

2.1 neural un cas especial: sinapsi elèctrica la vista anteriorment és la sinapsi química. També hi ha sinapsi elèctrica, que es dóna entre neurones però a través de GAP junctions (per tant, comunicació directa). És més ràpida que la química, però poc freqüent, i permet coordinar acció d una població neuronal.

un cas especial: comunicació neuroendocrina (indirecta) connexió anatòmica i funcional entre la comunicació neural i endocrina: té lloc entre hipotàlem (regió SNC) i hipòfisi (o pituïtària, principal glándula endocrina, fora SNC), perquè són neurones que en comptes d alliberar un neurotransmissor, alliberen un factor o hormona hipotalàmica , que és vessat a la sang que irriga específicament la hipòfisi. 3.1 neuroendocrina

comunicació indirecta per mediadors químics locals autocrina: sustàncies actuen sobre la pròpia cèl·lula secretora. paracrina: les secrecions d'una cèl·lula actuen sobre les veïnes.

4. mediadors locals a diferencia de les hormones, aquestes sustàncies no es vessen a la sang, tenen curt abast i durada, p.e. HIS (histamina), eicosanoides, gasos com CO (monòxid de carboni) o NO (òxid nítric), etc.

5.1 receptors receptors intracel·lulars en general, són receptors de molècules petites, hidrofòbiques, q atravessen i membrana cel·lular de la cèl·lula diana per difusió. un cop dins, s'uneixen al receptor (citoplasmàtic i/o nuclear), es trasloca al nucli on s'estimula o inhibeix la transcripció de determinats gens; p.e. receptors d’hormones esteroides, hormones tiroïdals, retinoides, vit D, etc. la resposta a una determinada sustància no té perquè ser universal, sinó que en diferents tipus de cèl·lules pot actuar sobre la transcripció de diferents gens, bt en funció de l'estructura del promotor d'aquell gen en aquell teixit. receptors de membrana receptors de neurotransmissors, hormones peptídiques, factors de creixement, citoquines, etc. actuen com a transductors de senyals, convertint un senyal extracel·lular en un canvi en: a. el potencial de membrana d’aquella cèl·lula, i/o b. la concentració intracel·lular de determinades molècules (segons missatgers) que actuen com a senyalitzadors bioquímics dins la cèl·lula diana. hi ha 3 tipus de receptors de membrana:

1. receptors lligats a canals iònics (o ionotròpics)
2. receptors lligats a enzims
3. receptors lligats a proteïnes G (o metabotròpics)

receptors de membrana

1. receptors lligats a canals iònics (ionotròpics) el receptor actua com a canal iònic (d’un ió determinat), que s’obre o tanca transitòriament quan s’uneix al lligand. això provoca un canvi transitori en la permeabilitat i excitabilitat de la membrana de la cèl·lula diana. dóna lloc a respostes ràpides i breus. 5.1.1 receptors

receptors de membrana

3. receptors lligats a proteïnes G (metabotròpics) el receptor actua a través d’una proteïna G : uneix GTP, formada per 3 subunitats α, β i γ; quan s'uneix el lligand al receptor, α es dissocia de β i γ, i actua sobre una altra proteïna, que pot ser un canal iònic o un enzim. el resultat final és l'alteració de la permeabilitat de la membrana a algun ió o bé canvis en la concentració intracel·lular d'algun segon missatger. dóna lloc a respostes més lentes i duradores que els ionotròpics. 5.1.3 receptors

receptors de membrana 5.1.3.2 receptors resum exemples seqüència esdeveniments segons missatgers

en resum, l’activació dels receptors metabotròpics pot canviar l’excitabilitat de la membrana i donar lloc a canvis ràpids en la cèl·lula diana, i/o provocar canvis en l’expressió de determinats gens, que origina canvis més lents. en el procés de transducció del senyal des de la interacció missatger-receptor fins als productes finals intracel·lulars, es produeix un producció d’amplificació. per últim i en general, l’especificitat de la comunicació a través de sustàncies segregades la dóna més el (subtipus de) receptor, la cèl·lula on es troba, i l’estat d’aquesta cèl·lula, més que no pas la pròpia molècula senyalitzadora.

6. epíleg especificitat amplificació