¡Descarga Conducta sexual i parental y más Apuntes en PDF de Psicología Fisiológica solo en Docsity!
TEMA 4. CONDUCTA SEXUAL I PARENTAL
1. Efectes Organitzadors i Activadors de les hormones sexuals
1.1. Hormones sexuals A continuació farem una detallada classificació de les hormones sexuals esteroides.
CATEGORIA PRINCIPAL HORMONA EN
HUMANS (lloc)
ALGUNS EFECTES
PRINCIPALS
Andrògens Testosterona (testicles)
Dihidrotestosterona
Androtenediona (glàndula suprarrenal)
Desenvolupament del sistema de Wolff; producció d’espermatozoides, creixement del pèl facial, púbic i axil·lar; desenvolupament muscular; creixement de la laringe; inhibició del creixement ossi; impuls sexual en homes
Maduració dels genitals masculins extens
En dones, creixement del pèl púbic i axil·lar
Estrògens Estradiol (ovaris) Maduració dels genials femenins; creixement dels pits, alteracions en els dipòsits adiposos; creixement de la mucosa uterina; inhibició del creixement ossi; impuls sexual en dones. Gestàgens Progesterona (ovaris) Manteniment de la mucosa uterina Hormones Hipotalàmiques Hormona alliberadors de gonadotropines (Hipotàlem)
Secreció de gonadotropines
Gonadotropines Hormona folícle-estimulant (adenohipòfisi)
Hormona luteïnitzant (adenohipòfisi)
Desenvolupament del folícle ovàric
Ovulació; desenvo-lupament del cos luti Altres hormones Prolactina (adenohipòfisi)
Oxyitocina (neurohipòfisi)
Producció de la llet; període refractari masculí
Excrecció de llet; orgasme
La testosterona i els seus derivats Gràcies a la Testoserona podem obtenir diferents hormones sexuals. La Testosterona en si mateix ja és una hormona sexual que pertany als andrògens; ara bé, combinada amb certs enzims, es capaç de donar lloc a altres hormones. Aquest és el cas de la Dihidrotestosterona i l’Estradiol. La primera hormona es forma gràcies a la l’acció de l’enzim 5α-reductsa sobre la testosterona mitjançant el procés de reducció; aquesta hormona forma part dels andrògens. Per altra banda, el procés d’aromatització es dóna gràcies a que diferents enzims ovàrics, en aquest cas l’aromatasa, converteixen la testosterona produïda en els ovaris en estradiol, que és un estrogen.
1.2. Efectes organitzadors de les hormones S’ha vist que si, el cervell d’una persona en el període prenatal no es exposat a andrògens, aquesta presentarà conductes sexuals femenines en l’etapa adulta, sempre i quant, en aquesta segona etapa se segreguin estradiol i progesterona. Ara bé, si durant la fase prenatal la persona veu exposat el seu cervell a andrògens, es donen dos fenòmens diferents: la desfeminització conductual i la masculinització conductal. La desfeminització conductal es refereix als efectes organitzadors dels andrògens que no permeten que la persona, o animal en general, mostri una conducta sexual femenina en l’etapa adulta. Aquest efecte s’aconsegueix suprimint el desenvolupament dels circuits neurals que controlen la conducta neural que controlen la conducta de la femella. Per altra banda, la masculinització conductual fa referència a l’efecte organitzador dels andrògens que permeten que la persona mostri en l’etapa adulta la conducta sexual masculina. Aquest efectes s’aconsegueix estimulant el desenvolupament dels circuits neurals que controlen la conducta sexual masculina.
1.2.1. Efectes organitzadors: Dimorfisme Sexual El dimorfisme sexual respon a la diferenciació sexual en la qual els individus desenvolupen una conducta i un cos masculí o femení. En els mamífers el procés comença abans del naixement i continua fins l’edat adulta. Entre totes aquestes característiques que permeten establir una diferencia clara entre mascles i femelles, trobem diferencies en els cromosomes sexuals, en els òrgans reproductors, en el tamany corporal, etc.
El gènere dels òrgans sexuals interns d’un fetus ve determinat per la presència o absència de les hormones segregades pels testicles, la testosterona. Si aquestes hormones estan presents, es desenvolupa el sistema de Wolff. Si no, es desenvolupa el sistema de Müller. Aquest últim no necessita cap estímul hormonal de les gònades per desenvolupar-se. Per altra banda, les cèl·lules del sistema de Wolff no es desenvolupen si no són estimulades a fer-ho per una hormona. Els testicles segreguen dos tipus d’hormones. El primer tipus és una hormona peptídica denominada antimülleriana, que actua impedint el desenvolupament del sistema de Müller. Com a conseqüència, té un efecte desfeminitzant. El segon tipus, un grup d’hormones esteroides anomenades andrògens, estimulen el desenvolupament del sistema de Wolff. Els andrògens tenen un efecte masculinitzant. Dos andrògens diferents són els responsables d’aquesta masculinització. El primer, la testosterona, es segregada pels testicles. El sistema de Wolff conté receptors d’andrògens que estan units als mecanismes cel·lulars que promouen el creixement i la divisió. Quan aquestes molècules d’andrògens s’uneixen a aquests receptors, l’epidídim, el conducte deferent i les vesícules seminals es desenvolupen i creixen. En canvi, les cèl·lules del sistema de Müller contenen receptors per l’hormona que no permeten el creixement i la divisió. D’aquesta manera, l’hormona antimülleriana impedeix el desenvolupament dels òrgans sexuals interns femenins.
Genitals externs Els genitals externs no necessiten l’estimulació de les hormones sexuals femenines per a convertir-se en femenins, es desenvolupen així de forma natural. En presència de dihidrotestosterona els genitals externs es converteixen en masculins. Així, el gènere dels genitals externs d’una persona ve determinat, per la presència o absència d’andrògens.
1.2.2. Efectes organitzadors: alteracions en la diferenciació de les gònades i els òrgans sexuals interns
El fet que els òrgans sexuals interns de l’embrió humà siguin bisexuals exemplifica dos trastorns genètics, el síndrome d’insensibilitat als andrògens i el síndrome del conducte müllerià persistent ; ambdós es donen en mascles. El primer es dóna quan alguna persona és insensible als andrògens. La causa d’aquest síndrome es deu a una mutació genètica que impedeix la formació de receptors per als andrògens funcionals. Les gònades primordials del fetus genètic mascle amb aquest síndrome es converteixen en testicles i segreguen tant la hormona antimülleriana com andrògens. La falta de receptors per andrògens no permet que exerceixin el seu efecte masculinitzant. Per tant, l’epídidim, els conductes deferents, les vesícules seminals i la pròstata no es poden desenvolupar. Tot i això, l’hormona antimülleriana segueix produint el seu efecte desfeminitzant, no permetent el desenvolupament dels òrgans sexuals femenins. L’úter i les trompes de Falopi no poden desenvolupar-se i la vagina és menor. Els seus genitals externs són femenins i en la pubertat desenvolupen cos de dona. Per descomptat, el no tenir úter ni ovaris, aquestes persones no poden tenir fills. El segon trastorn genètic, el síndrome del conducte müllerià persistent , té dues causes: la incapacitat per produir l’hormona antimülleriana o la no presència de receptors per aquesta hormona. Quan aquest síndrome apareix en mascles genètics, els andrògens produeixen el seu efecte masculinitzant però no es produeix la desfiminització. D’aquesta manera, la persona neix amb dos conjunts d’òrgans sexuals interns. La presència d’òrgans sexuals femenins addicionals normalment interfereix en el funcionament normal dels òrgans sexuals masculins.
En dones, una anomalia cromosòmica indica que els òrgans sexuals femenins no són necessaris per al desenvolupament del sistema de Müller. Aquest fet dóna lloc al anomenat síndrome de Turner. Les dones que pateixen aquest síndrome tant sols tenen un cromosoma sexual: un cromosoma X. En general, la majoria de casos el cromosoma X existent prové de la mare, el que significa que la causa del trastorn es deu a un espermatozoide defectuós. A causa de l’absència del cromosoma Y, els testicles no es desenvolupen. A més a més, degut a la necessitat de dos cromosomes X per a produir ovaris, aquests tampoc es desenvolupen. Tot i no tenir gònades, les persones amb síndrome de Turner es desenvolupen com a dones, amb
òrgans sexuals interns femenins normals i genitals externs, el que prova que els fetus no necessiten dels ovaris o les hormones que produeixen aquests per a desenvolupar-se com a femelles. Ara bé, és evident que no poden tenir fills a causa de la absència d’ovaris i la conseqüent no producció d’òvuls.
També trobem una patologia congènita que es caracteritza pel fet que les glàndules suprarenals secreten quantitats anormalment altes d’andrògens, en lloc de secretar corticosteroides. Rep el nom d’Hiperplàsia adrenal congènita. Es pot donar tant en XY i XX, i en el primer cas generen una pubertat precoç i en el cas d’XX provoca una disrupció del desenvolupament normal dels genitals. Tenen ovaris, però també penis i escrot.
Una altra patologia, és l’anomenada alteració en la 5-alfa-reductasa. En els subjectes XY es pot trobar una mutació genètica que altera la 5-alfa-reductasa, i que impedeix, per tant, la conversió de testosterona en DHT. L es gònades masculines i els òrgans sexuals interns es desenvolupen de manera normal, però l’absència de DHT fa que la masculinització dels òrgans sexuals externs sigui mínima, i aquests subjectes presenten un penis amb forma de clítoris i plecs genitals amb forma de llavis vaginals.
1.2.3. Efectes organitzadors: dimorfisme sexual cerebral El cervell humà és un òrgan sexualment dimorf. Aquest fet es creu que es el resultat de la exposició diferencial als andrògens (Estradiol) prenatals i durant el període primerenc postnatal. I com és evident, també es poden donar canvis addicionals durant la pubertat, que és quan es produeix una segona gran alliberació d’andrògen. Les diferencies poden ser, fins i tot, a causa del diferent ambient social entre mascles i femelles. L’alliberació d’esteroides testiculars que masculitzen els genitals també masculitzen el cervell en desenvolupament i, per tant, alteren permanentment la conducta. Alguns d’aquests canvis que s’han observat en diferents estudis són que els hemisferis del cervell d’una dona semblen compartir les funcions cerebrals en major mesura que els del cervell d’un mascle. També s’ha vist que el cervell d’un mascle és més gran que el d’una femella, probablement això es degut a que el cos dels mascle es proporcionalment més gran que el de les femelles. Alguns estudis amb animals de laboratori han mostrat que l’estrés prenatal redueix el tamany del nucli sexualment dimorf de l’Àrea Preòptica, que normalment és major en femelles i que juga un paper important en la conducta sexual del mascle.
També s’ha vist que si s’administrava andrògens en rates mascles adultes castrades perinatalment, mostraven una conducta sexual de femella. I si, en canvi, s’administren andrògens a rates femelles adultes que han estat androgeneitzades perinatalment, aquestes mostren una conducta sexual de mascle. Altres estudis, realitzats per Blanchard i els seus col·laboradors conclouen que les probabilitats que un noi sigui homosexual augmenten aproximadament un 3.3% per cada germà gran. Els
el creixement dels pits, l’alteració dels dipòsits de teixit adipós i el creixement de la mucosa uterina.
1.3.2. Efectes activadors, Maduració sexual i producció cíclica d’hormones sexuals (gàmetes) Dones Els cicles menstruals consisteixen en una seqüència d’esdeveniments controlats per les secrecions de l’Adenohipòfisi i els ovaris. El cicle comença quan l’Hipotàlem segrega gonadoliberines, encarregades de produir l’alliberació de gonadotropines a nivell de l’Adenohipòfisi. Aquesta allibera gonadotropines, principalment l’hormona fol·licle estimulant (HFE), que estimulen el creixement dels fol·licles ovàrics, que són petites esferes de cèl·lules epitelials que envolten cada òvul. Les dones normalment produeixen un fol·licle ovàric cada mes; si se’n produeixen dos i ambdós són fertilitzats,naixeran bessons dizigòtics. A mesura que els fol·licles ovàrics maduren, segreguen estradiol, que causa el creixement de la mucosa uterina, preparant-se per l’implantació de l’òvul en cas que sigui fertilitzat per un espermatozoide. La retroalimentació entre l’adenohipòfisi i els ovaris dels nivells d’estradiol acaba provocant en l’adenohipòfisi una massiva alliberació de l’hormona luteïnitzant. L’augment de l’HL produeix l’ovulació. El fol·licle ovàric es trenca, alliberant l’òvul. Sota la influència continuada de l’HL, el fol·licle ovàric obert es converteix en el cos luti, que produeix l’estradiol i la progesterona. Aquesta última hormona facilita l’embaràs, manté la mucosa de l’úter i inhibeix la producció d’altres fol·licles ovàrics. Mentre, l’òvul entra a una de les trompes de fal·lopi i comença el seu camí cap a l’úter. Si troba espermatozoides durant el seu viatge per la trompa de fal·lopi i és fertilitzat, comença a dividir-se, i varis dies després es fixa a la paret uterina. Si l’òvul no és fertilitzat o si es fertilitza massa tard com per desenvolupar-se lo suficient en el moment en el que arriba a l’úter, el cos luti deixarà de produir estradiol i progesterona, i llavors la mucosa de la paret uterina es despendrà. En aquest moment s’inicia la menstruació.
Homes L’activació de l’Hipotàlem produeix l’alliberació de gonadoliberines, encarregades de produir l’alliberació de gonadotropines a nivell de l’Adenohipòfisi. Aquesta allibera gonadotropines, l’hormona fol·licle estimulant i l’hormona luteïnitzant, que produeixen la formació d’espermatozous i testosterona a partir de les cèl·lules seminíferes i les cèl·lules de Leidyg, respectivament. 1.3.3. Efectes activadors: Conducta sexual Homes La conducta sexual en mascles depèn de la testosterona, i com s’ha vist en varis estudis amb rates mascle, si se’ls castra, la seva activitat sexual acaba desapareixent. Per tant, la principal funció d’aquesta en humans i en la majoria de mamífers és l’augment de l’activitat sexual i, fins i tot, l’anticipació d’aquesta. A més a més, es la responsable de la producció d’espermatozoides. L’efecte Coolidge consisteix en aquell efecte restaurador que produeix presentar una nova parella sexual a un mascle que ha arribat a estar exhaust a causa de la seva activitat sexual amb femelles repetides. Unes altres hormones relacionades amb la conducta sexual dels macles són la oxitocina i la prolactina. Aquestes dues estan relacionades amb els mecanismes d’erecció i d’ejaculació, i amb
els efectes inhibitoris durant el període refractari. A més a més, també es relacionen amb l’orgasme.
Dones En el cas de les femelles, veiem implicades en la conducta sexual, hormones com els estrògens, els gestàgens i la prolactina, encarregades de la producció d’estradiol, de progesterona i de la llet materna, respectivament. També trobem la oxitocina, que s’encarrega de les contraccions musculars que es donen durant el part, de l’ejecció de la llet materna i dels orgasmes.
2. Feromones
2.1. Naturalesa de les feromones
Les feromones són substàncies químiques que són alliberades per un animal i afecten la
fisiologia o la conducta d’un altre de la mateixa espècie. Són secretades per glàndules
epitelials especialitzades i s’ha vist que en mamífers, la majoria de feromones es
detecten mitjançant l’olfacte a través de receptors situats en una estructura anomenada
Òrgan Vomeronasal (OVN). Aquest òrgan consisteix en un petit grup de receptors
sensorials disposats al voltant d’una bossa connectada mitjançant un canal amb el
conducte nasal. Aquesta estructura que es troba present en totes les categories de
mamífers, excepte en el cetacis com dofins i balenes, projecta al bulb olfactori accessori
situat just darrera del bulb olfactori. Es probable que l’OVN no detecti molècules
transportades per l’aire, com l’epiteli olfactori, sinó que sigui sensible a compostos no
volàtils que es troben en l’orina i en altres substàncies.
Les principals funcions d’aquestes substàncies són, en primer lloc preparar i activar les
conductes reproductores com són el cicle d’estre, l’edat d’inici de la pubertat, al
receptivitat, etc. I per altra banda, serveixen per millorar les conductes sexuals i socials,
com la comunicació entre la mare i les cries, la demarcació del territori o produir
l’atracció d’altres individus.
Efectes de les feromones masculines sobre les femelles
· Efecte Lee-Boot: consisteix en un alentiment o eventual desaparició del cicle d’estre
en grups d’animals femelles que viuen juntes. Està provocat per una feromona en
l’orina de l’animal. Si s’exposa a les femelles a l’olor d’un mascle, els seus cicles
d’estre tornen a aparèixer i tendeixen a sincronitzar-se.
· Efecte Whitten: consisteix en la sincronització dels sicles menstruals o cicles d’estre
en un grup de femelles. Nomes succeeix quan hi ha una feromona en l’orina del mascle.
· Efecte Vandenberg: consisteix en l’avançament de l’inici de la pubertat, observat en
animals femelles que conviuen amb mascles. Està provocat per una feromona present en
l’orina dels mascles.
· Efectes Bruce: Consisteix en la inhibició de la gestació provocat per l’olor d’una
feromona existent en l’orina d’un mascle diferent al que va fecundar a la femella.
Efectes de les feromones femenines sobre els mascles
sexualment dimorfa, el nucli espinal del bulb cavernós (NEB), tamany del qual està
controlat pels andrògens als que ha estat exposat la rata en el moment de néixer. En
rates, com a mínim una part de la masculinització d’aquest nucli es conseqüència de
l’estimulació tàctil proporcionada per la mare a l’animal (efectes organitzadors
indirectes). És a dir, els andrògens fan que l’orina de les cries mascle, resultin més
atractives per les seves mares, la qual dedica més temps a llepar la regió anogenital
d’aquests, el que afecta a la seva conducta adulta. Varis investigadors ban descobrir
també que si les mares llepin els genitals de les cries mascle afecta també al
desenvolupament de l’estructura del SN. De tal manera, que si els llepaven menys, hi
havia una menor quantitat de neurones en el NEB. Per tant, tot i que els andrògens
exerceixen efectes directes sobre la supervivència d’aquestes neurones motores,
l’estimulació tàctil dispensada per la mare reforça aquests efectes.
3.2. Mecanismes Medul·lars (humans)
3.3. Mecanismes Cerebrals de la conducta Sexual Masculina
En els animals de laboratori, els mecanismes cerebrals que controlen la conducta sexual
masculina són diferents dels de la femenina. L’àrea preòptica medial és la regió
prosencefàlica més crítica per al desenvolupament de la conducta sexual masculina.
L’estimulació d’aquesta àrea provoca la copulació; la seva destrucció suprimeix de
manera permanent aquesta conducta. El nucli sexualment dimorf, localitzat a l’àrea
preòptica medial, es desenvolupa només si s’exposa a un animal als andrògens en una
etapa inicial de la seva vida. Aquest nucli també es troba en humans. El tamany del
nucli sexualment dimorf, es redueix amb l’estrès prenatal i correlaciona amb els nivells
d’activitat sexual de l’animal; la seva destrucció altera aquesta activitat.
Les neurones de l’àrea preòptica medial contenen receptors de testosterona. La
copulació provoca un increment de l’activitat de les neurones en aquesta regió.
L’implantació de testosterona directament en aquesta àrea reinstaura la conducta de
copulació prèviament suprimida per la castració de l’animal adult. Les neurones de
l’àrea preòptica medial formen part d’un circuit que inclou a les substàncies gris
periacueductal, el nucli paragigantocel·lular del bulb i les neurones motores que
controlen els reflexos genitals en la medul·la espinal. Les connexions del Nucli
paragigantocel·lular amb al medul·la espinal són inhibitòries.
En tests de preferència de lloc en la que es pretenia avaluar la motivació sexual en
mascles, s’ha observat que les rates mascles amb lesions a l’APM prefereixen el lloc
associat prèviament a la presència d’una femella receptiva, tot i no poder copular. Això
ha portat a la conclusió de que l’APM no és una estructura essencial per a la motivació
sexual.
3.4. Mecanismes Cerebrals de la Conducta Sexual Femenina
La regió prosencefàlica més important per a la conducta sexual femenina és el nucli
ventromedial de l’hipotàlem (NVH). La seva destrucció suprimeix la copulació, i la
seva estimulació facilita aquesta conducta. Tant l’estradiol com la progesterona
exerceixen els seus efectes facilitadors sobre la conducta sexual femenina en aquesta
regió, i s’ha confirmat l’existència de receptors de progesterona i estradiol en aquesta
conducta. L’efecte preparador de l’estradiol es produeix per un increment dels receptors
de la progesterona en el NVH. Les neurones del’NVH sensibles als esteroides envien
els seus axons a la substància gris periacueductal del mesencèfal; aquestes neurones, a
través de les seves connexions amb la formació reticular del bulb, controlen les
respostes específiques que constitueixen la conducta sexual femenina.
3.5. Estudis amb neuroimatges de la conducta sexual humana
Àrees cerebrals activades durant l’arousal sexual en amdós sexes
Com mostren les neuroimatges en ambdós sexes trobem una activació de les diverses
àrees cerebrals en moments d’arousal sexual. Tot i això, podem destacar zones com
l’estriada ventral on es veu una major activació per part del homes o la zona
occipitotemporal, on s’observa una major activació en dones.
Activació de l’amígdala i
l’hipotàlem davant estímuls
visuals eròtics
calor, protecció i estímuls sensorials i socials necessaris per al desenvolupament de la
cria.
4.1. Influència del Sistema Olfactori i de l’Auditiu
S’ha vist en varies investigacions que en rates femelles que no han passat mai per un
procés gestacional hi ha una certa resposta inicial negativa cap a l’olor de les cries
d’altres femelles. Però, després d’uns dies d’exposició a les cries acaben per presentar
conductes maternals. Aquest procés rep el nom de sensibilització.
L’audició també juga un paper molt important en el control de la conducta maternal, ja
que les cries de rata emeten dos tipus diferents d’ultrasons.
4.2. Modulació hormonal de la Conducta Maternal
La conducta maternal, en cert punt, no esta controlada pels efectes organitzadors i
activadors de les hormones. En primer lloc, perquè no hi ha cap prova que ho evidencií;
i en segon lloc, tot i que les hormones afecten a la conducta maternal, no la controlen.
Tot i que les hormones no són essencials per a l’activació de la conducta maternal,
molts aspectes d’aquesta conducta seran facilitats per les hormones. La progesterona,
que és la principal hormona de la gestació, facilita la conducta de construcció del niu.
Després del part, les mares segueixen
mantenint els seus nius i fins i tot en
construeixen de nous si és necessari.
La prolactina, que està produïda per
l’adenohipòfisi, és responsable de la
producció de llet. A diferència de molts
altres pèptids, el transport d’aquesta
hormona des de la sang fins al cervell
es realitza per mecanismes especials.
Les tres hormones que s’han relacionat
amb la conducta maternal són la
progesterona, l’estradiol i la prolactina,
totes alliberades a les gònades. Com
mostra la gràfica, es veu com just abans del part el nivell d’estradiol comença a
augmentar, i en aquest moment el nivell de progesterona disminueix dràsticament,
seguit per un increment marcat per la prolactina.
La prolactina, també present durant l’embaràs, pot tenir efectes estimulants sobre la
conducta maternal; i els seus efectes, igual que els de l’estradiol, poder tenir lloc a
l’àrea pràctica medial.
També trobem hormones com l’oxitocina i la vasopressina, alliberades a l’hipotàlem i
l’adenohipòfisi, en la modulació de la conducta maternal. En el cas de l’oxitocina,
facilita sobretot la conducta tàctil entre la mare i la cria. En canvi, la vasopressina és
alliberada en cas contrari, és a dir, davant l’estimulació tàctil de les cries sobre la mare.
4.3. El control neural de la Conducta Maternal
Sembla ser que l’àrea preòptica medial té un paper bastant important en la conducta
maternal. Numan (1974) va observar que les lesions de l’APM alteraven la construcció
del niu i el cuidat de les cries. Les mares senzillament ignoraven a la seva camada. Tot i
això, la conducta sexual de la femella no es veia alterada.
Numan i Numan (1997) van trobar que les neurones de l’APM que van ser activades
per l’execució de la conducta maternal. Enviaven els seus axons a ambdues regions del
mesencèfal, l’àrea tegmental ventral i el camp retrorrubral. El camp retrorrubral del
mesencèfal envia axons a regions de la formació reticular del tronc de l’encèfal que
poden estar implicades en l’expressió de la conducta maternal. Si es tallen les
connexions de l’APM amb el tronc de l’encèfal es suprimeix la conducta maternal.
Sembla ser que l’efecte de l’estradiol sobre la conducta maternal es produeix a l’àrea
preòptica medial. L’APM conté receptors per als estrògens. Giordano i col·laboradors
(1989) van observar que la concentració de receptors d’estrògens a l’APM augmenta
durant la gestació i sembla reflexar l’efecte preparador produït per la seqüència
d’hormones que es produeix durant aquest període. A més a més, els implants directes
d’estradiol a l’APM faciliten la conducta maternal; i les injeccions d’una substància
estrogènica a l’APM la bloquegen.
En la majoria de les espècies de mamífers és la mare la que cuida als recent nascuts i,
per suposat, és ella la que els alimenta. Tot i això, en algunes espècies de rosegadors, el
mascle comparteix la tasca de cuidar a les cries amb les mares, i el cervell d’aquests
pares criadors mostra algunes diferències interessants en comparació amb els pares no
paternals d’altres espècies.
Diversos laboratoris han estudiat la conducta parental amb campanyols de camp (una
espècie de ratolins) i els campanyols dels pins. Ambdós són monògams; mascles i
femelles formen parelles estables després de la copulació, i els pares ajuden a cuidar les
cries. Els campanyols de muntanya i els campanyols de prat són promiscus; després de
la copulació, els mascles marxen i les mares s’encarreguen de les cries soles. El tamany
de l’APM, que juga un paper essencial en la conducta maternal, mostra menor un menor
dimorfisme sexual en els campanyols monògams de camp que en els promiscus de
muntanya.
Kirkpartik, Kim i Insel (1994) van observar que quan s’exposava a campanyols del prat
mascles davant una cria, augmentava la producció de proteïna Fos a l’APM. A més a
més, les lesions electrolítiques o excitotóxiques de l’APM provoquen dèficits greus en
la conducta paternal de les rates mascle. Per últim, implantacions d’estradiol a l’APM
de rates mascle escurçaven el temps que es tardava en estimular la conducta paternal
mitjançant una exposició a les cries. Per tant, l’APM sembla jugar un paper similar a la
conducta parental tant en els mascles com les femelles.
