¡Descarga L'organització territorial de l'estat y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT:
CONSTITUCIÓ: conté uns principis relatius a l’organització territorial de l’Estat.
Segons quina sigui la manera com es distribueix el poder de l’Estat a través del seu territori, existeixen dues formes o dos models d’Estat:
- L’Estat unitari.
- L’Estat federal.
L’Estat unitari i l’Estat federal s’han de considerar com dos models històrics d’organització territorial que varen evolucionar i varen donar lloc a moltes variants, de manera que avui dia no existeixen com a tals.
L’Estat unitari:
- Neix a França amb la caiguda de l’Àntic Règim (a partir de les idees racionalistes dels revolucionaris).
- Es vol instaurar una organització uniforme i centralitzada del poder polític.
- Es basa en l’existència d’un únic centre de decisió política i un únic poder per dictar normes amb rang de llei (un Parlament i un Govern).
- D’aquest centre depenen TOTS els òrgans de l’Administració (estan subordinats a ell jeràrquicament).
- En aquest Estat hi ha una CONSTITUCIÓ, una única direcció política i una única llei per tot el territori.
- Així els principis en què es basa són:
- (^) La unitat (un sol Estat).
- La uniformitat (la mateixa llei per tot el territori).
- La centralització (direcció política i decisió administrativa des del centre).
ESPANYA és un model d’Estat unitari.
L’Estat federal:
- L’Estat federal sorgeix amb la Constitució dels EUA del 1787 (unió de les antigues colònies; s’agrupaven fins aleshores sota l’estructura d’una Confederació ).
- El seu origen es troba en el pacte entre diversos Estats sobirans (decideixen la creació d’un nou ESTAT mitjançant la Constitució).
- L’Estat federal és un “ESTAT d’ESTATS” en què el poder polític s’exerceix des de dues instàncies: - La instància central ( Federació ), que disposa d’uns òrgans propis que exerceixen les seves funcions sobre TOT el territori de l’Estat federal. - La instància territorial ( Estats membres ); cada Estat membre posseeix una Constitució pròpia, una organització política pròpia i uns poders propis.
- No hi ha només una divisió horitzontal del poder (legislatiu, executiu i judicial), sinó que també hi ha una divisió vertical (repartició territorial del poder).
- L’Estat federal implica pluralitat (de centres de poder), diversitat (de normes i orientacions polítiques) i descentralització (distribució territorial de la capacitat de decisió). Aquests tres elements es poden combinar amb la unitat (continua essent una unitat de poder).
SUÏSSA I ALEMANYA són exemples d’Estat federal.
L’evolució dels models:
L’Estat unitari i l’Estat federal han evolucionat en sentits oposats:
- L’Estat unitari ha introduït formes de descentralització.
- L’Estat federal ha passat un procés de centralització i uniformització.
L’Estat unitari centralitzat és un model que ha entrat en crisi -> degut a això ha adoptat formes de descentralització administrativa o de descentralització política. La descentralització administrativa consisteix en el reconeixement d’una certa capacitat d’autoadministració per als ens territorials: els seus òrgans de govern són elegits pels ciutadans i disposen d’una capacitat de decisió administrativa i de potestat reglamentària, tot i que es manté un únic poder de direcció política i un únic poder legislatiu a tot l’Estat.
“ L’ESTAT s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en les Comunitats Autònomes que es construeixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius ”. Cal doncs completar la unitat de l’Estat amb l’ autonomia dels ens territorials, atès que no són principis oposats.
Així la unitat NO significa uniformitat ni centralització sinó que és el resultat d’una pluralitat d’ens autonòmics integrada en una unitat estatal. La integració s’acompleix mitjançant un seguit de mecanisme i tècniques:
a) Tècniques d’integració constitucional previstes a la mateixa
Constitució i adreçades a estructurar un règim jurídico-constitucional unitari:
- El principi de SOLIDARITAT pretén evitar que l’actuació dels ens territorial atempti contra els interessos generals o els d’altres comunitats, però que també imposa a l’Estat l’obligació de garantir un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori.
- El principi d’ IGUALTAT DE DRETS I D’OBLIGACIONS de tots els ciutadans en qualsevol part del territori impedeix la discriminació territorial.
- El principi de LLIBERTAT DE CIRCULACIÓ I DE L’ESTABLIMENT DE PERSONES I DE BÉNS. El primer està regulat com a dret fonamental i opera com a límit negatiu a l’exercici de competències de els autonomies; mentre que el segon no impedeix que les autonomies incideixin en la lliure circulació de béns sinó que l’obstaculitzin.
b) Tècniques d’integració competencial , adreçades a assegurar un ordre competencial complet. El repartiment de competències a què dóna lloc el principi autonòmic disposa de mecanismes mitjançant els quals les competències sempre tenen un titular, de tal manera que mai puguin quedar àmbits de poder no atribuïts a cap instància. Les anomenades “clàusula de tancament” i “clàusula de superioritat” acompleixen aquesta funció (art. 149.3 C. E.).
c) Tècniques de relació entre instàncies: a través de la cooperació, la col·laboració i la coordinació s’aconsegueix que en l’exercici de les atribucions respectives es pugui assolir una actuació pública eficaç i el desplegament de polítiques coherents.
d) Tècniques de seguretat , adreçades a disposar d’una via pacífica per a resoldre conflictes. La pluralitat de centres de decisió no subordinats entre ells dóna lloc sovint a conflictes polítics i jurídics.
L’AUTONOMIA:
a) L’autonomia és l’altre principi constitucional bàsic que regeix l’organització territorial de l’Estat. Com a tal, és un principi estructural , que té un caràcter informador de tot l’ordenament jurídic i que implica una divisió del poder estatal, el qual s’atribueix a diverses instàncies o nivells territorials: la central i l’autonòmica. La divisió vertical del poder dóna lloc a l’existència d’una pluralitat d’instàncies de poder. En el model autonòmic el repartiment de competències no el realitza exclusivament la Constitució, sinó que es concreta als Estatuts d’Autonomia.
b) L’autonomia és un dret que la Constitució reconeix i garanteix a les nacionalitats i regions que integren la Nació espanyola (art. 2 C. E.).
c) Finalment, l’autonomia és el tipus de poder que disposen les entitats en què s’organitza territorialment l’Estat, segons l’art. 137 C. E. El precepte parla dels municipis i províncies i de les “ Comunitats Autònomes que es constitueixin ”, precisament perquè aquestes no les estableix la norma constitucional. EL TC ha distingit l’autonomia purament administrativa dels ens locals, de l’autonomia de les CCAA, que és qualitativament superior perquè es tracta d’una autonomia política , ja que disposen de potestats legislatives i governamentals que les configuren com a tals. Les CCAA són instàncies territorials de naturalesa estatal que disposen d’un poder jurídico-constitucional.
El tipus de poder que poden assolir les CCAA ja constituïdes es podria caracteritzar amb les notes següents:
- Es tracta d’un poder que no ve de l’Estat ni és disponible per aquest, a diferència dels ens locals.
- L’autonomia no és sobirania perquè es tracta d’un poder limitat. Les CCAA disposen d’una capacitat de direcció política autònoma.
- Les orientacions polítiques de cada CCAA són decidides per les seves pròpies institucions d’autogovern, independents de les de l’Estat central, les quals, arriben a formar la seva pròpia voluntat política.
- L’autonomia permet a les CCAA dotar-se d’un ordenament jurídic propi , encara que integrat en l’ordenament jurídic de l’Estat a través de l’Estatut d’Autonomia.
- L’autonomia implica disposar de poders de naturalesa estatal dins de l’àmbit de competències de cada CCAA.
iniciativa autonòmica, la Constitució assenyala el procediment d’elaboració de la norma institucional bàsica de la futura Comunitat Autònoma.
d) Determinació estatuària de les competències de cada Comunitat Autònoma. En el model autonòmic, no és la Constitució la norma que atribueix les competències a les CCAA, ni és l’Estat qui els hi delega o transfereix. Segons el principi dispositiu és l’Estatut d’Autonomia de cada Comunitat el que ha de determinar les competències assumides dins el marc establert per la Constitució.
El procés autonòmic que reestructura territorialment el poder de l’Estat té dues fases:
- En la primera fase de construcció de l’Estat autonòmic es consolidà la “generalització” de les autonomies i es dibuixà el mapa autonòmic; amb l’aprovació dels Estatuts quedaren constituïdes disset CCAA.
- La segona fase del procés autonòmic es caracteritzà per una intensa activitat del legislador estatal i una decisiva intervenció del TC, fruit d’una intensa conflictivitat competencial, que portà a parlar de l’”Estat autonòmic jurisprudencial”. En aquesta etapa també es varen dur a terme els traspassos dels serveis a les CCAA.
