¡Descarga Constitucional UOC conceptes més importants y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
CONCEPTES MÉS IMPORTANTS
MODUL 1
- La monarquia constitucional parlamentària es configura com a òrgan de representació institucional i de suprema autoritat de l’Estat. L’evolució que ha experimentat el constitucionalisme durant els segles XIX i XX ha dut les monarquies europees a ocupar actualment un doble paper: d’una banda, personifiquen la direcció de l’Estat; d’altra banda, però, no s’ubiquen ja en l’esquema de poders de l’Estat, atès que es troben fora del poder executiu, sense subjecció a cap responsabilitat política, i amb funcions de caire simbòlic i representatiu. La Corona, doncs, es configurarà a la Constitució de 1978 com un òrgan constitucional, però no com un poder de l’Estat. La seva extracció del poder executiu i la consideració com a òrgan independent li atorgarà aquesta nova naturalesa, però sense restar-li rellevància política ja que continuarà exercint un important paper en el vigent esquema constitucional. Caldrà estudiar l’abast d’aquest paper, especialment pel que fa a l’estatut jurídic-constitucional del monarca (en particular la seva irresponsabilitat i la institució del referendament), a les seves concretes funcions i atribucions, o a les regles de successió, la regència i l'abdicació.
- Especialment important per a la comprensió del sistema que deriva del text de 1978 serà el fet que en aquest es configuren les Corts Generals com a òrgan parlamentari de representació popular, titular de les funcions constitucionals més importants: la legislativa, la pressupostària i la de control de l’acció del Govern. La seva concepció bicameral i la seva especial dinàmica de relació amb el Govern seran objecte d’estudi en aquest mòdul.
- El Govern , com a titular del poder executiu, és un òrgan constitucional que ha anat adquirint especial importància al llarg del segle XX, a mesura que s’ha anat distanciant de l’antiga concepció de Govern del Rei passant a ser pròpiament el Govern de l'Estat, amb importants funcions com a director i artífex de la política nacional i amb una elevada càrrega de legitimitat democràtica, molt superior a la que tingué en el passat. A més a més, el seu especial protagonisme en l’elaboració dels pressupostos generals de l’Estat li reportarà un paper fonamental en l’articulació i execució de la política de l’Estat. Per tant, cal subratllar la posició cabdal que li correspon dintre del sistema constitucional, i la funció d’impuls que li pertoca. Seran, entre altres, objecte d’estudi les seves funcions, les formes d’exercici de la potestat reglamentària i la funció executiva, la seva formació i cessament, l’estructura i composició i l’estatut i responsabilitat dels seus membres.
- Veurem també un capítol dedicat específicament a les relacions entre les Corts Generals i el Govern. L’opció del constituent de 1978 per un sistema de govern parlamentari , en línia amb la majoria dels països de l’Europa occidental (Regne Unit, Itàlia, Alemanya, els Països Baixos, etc.) comportarà l’articulació constitucional d’una sèrie de mecanismes propis d’aquest sistema de govern, en el qual la relació de confiança entre el Govern i les Corts, tant en origen com en exercici, és un element determinant. Així doncs, analitzarem mecanismes d’atorgament de la confiança parlamentària al Govern –com la investidura de l’article 99 de la CE— i de retirada de l’esmentada confiança –com la moció de censura de l’article 113 de la CE—. En contrapartida, descobrirem també com el president del Govern té al seu abast la potestat de dissolució de les Corts i de convocatòria anticipada d’eleccions generals, descrita a l’article 115 de la CE. També serà rellevant estudiar, per exemple, els instruments d’informació dels parlamentaris.
- Un altre dels continguts fonamentals d’aquest primer mòdul didàctic serà el Poder Judicial , el tercer dels poders de l’Estat en el clàssic principi de separació de poders, que té atribuïda l’essencial tasca de jutjar, és a dir, de resoldre jurídicament les controvèrsies que es puguin suscitar tant entre els ciutadans com entre aquests i l’Estat. Per això, el Poder Judicial es veurà revestit d’independència en una doble perspectiva: com a prerrogativa, davant la ingerència d’altres poders i, com a obligació, en el sentit de deure’s només al compliment de les lleis.
- Finalment, analitzarem un òrgan que es generalitza al constitucionalisme al llarg del S.XX, i que és d’una importància innegable per al manteniment de la vigència de l’ordre constitucional: el
Tribunal Constitucional. Aquest òrgan es podria considerar fins i tot com un nou i quart poder de l’Estat per la rellevància de les funcions que compleix: és l'intèrpret suprem de la Constitució, el garant de la seva vigència per mitjà del control de constitucionalitat; és també el valedor últim dels drets i llibertats dels ciutadans mitjançant el recurs d’empara; i, finalment, té també atribuïda la transcendental funció de vetllar per l’organització territorial de l’Estat en comunitats autònomes, mirant pel respecte al sistema de repartiment de competències vigent a la Constitució i als estatuts d’autonomia. En el mòdul estudiarem la seva composició, l’estatut dels seus membres, el paràmetre de control que utilitza, els principals procediments existents per a controlar la constitucionalitat de les normes, o els tipus de resolucions que dicta i els seus efectes.
CONCEPTES MÉS IMPORTANTS MODUL 1
a) En relació amb la Corona, serà important desxifrar el paper constitucional concret que exerceix atès que –com ja hem assenyalat- no és un poder de l’Estat , sinó un òrgan constitucional en l’Estat. A més a més, veurem els criteris de successió a la Corona i les previsions constitucionals per als supòsits de regència i vacança del tron així com d'abdicació del Rei. Especial importància tindrà l’estudi de la contrasignatura o referendament , com a mecanisme de translació de la responsabilitat dels actes del monarca, de manera que la persona o les persones que els ratifiquin n'assumeixen la responsabilitat.
b) Molt probablement serà en relació amb les Corts Generals que estudiarem un major nombre de conceptes importants. En primer lloc, analitzarem com es configuren com a òrgan dipositari de la voluntat popular. Cap altre òrgan no té legitimació democràtica directa com elles ja que la resta deriven llur existència o legitimació, en gran part, de les pròpies Corts Generals. Veurem com el constituent de 1978 va optar per establir un parlamentarisme bicameral asimètric , en el que una de les dues cambres -el Congrés dels Diputats - té major pes específic i major importància que el Senat , cosa que es manifesta en les múltiples potestats de què disposa la primera i no la segona. En aquest sentit, és el Congrés dels Diputats el que atorga o retira al president del Govern la confiança parlamentària; és el Congrés també el que valida o no els decrets llei; és davant del Congrés on el president planteja la qüestió de confiança; en definitiva, tot i que ambdues cambres siguin per igual Corts Generals, el Congrés té un especial protagonisme en el sistema parlamentari espanyol. Observarem, igualment, com s’estructura el treball parlamentari i com, si en el segle XIX els parlaments funcionaven fonamentalment en Ple , durant el segle XX i actualment estructuren la major part del seu funcionament entorn de les comissions parlamentàries , perquè contribueixen a una major agilitat i racionalització de les seves tasques. Així mateix, estudiarem la Diputació Permanent com a òrgan que cobreix els períodes de buit parlamentari en que o bé les Cambres no es troben reunides (període entre sessions) o bé les Cambres han estat dissoltes amb vista a un procés electoral.
c) En relació amb el Govern , analitzarem el doble paper que exerceix com a director de la política de l’Estat i, alhora, com a òrgan superior en la jerarquia de l'Administració pública. Així mateix, ens interessarem per l’enorme rellevància que el sistema constitucional espanyol atribueix al president del Govern , cosa que es posa de manifest no només en la seva directa relació amb les Corts Generals, en concret amb el Congrés dels Diputats tant per la seva designació com per un eventual cessament, sinó també amb altres òrgans constitucionals com, per exemple, el Tribunal Constitucional, davant del qual és l’únic membre del Govern legitimat per interposar recurs d’inconstitucionalitat. El principi de solidaritat serà un altre concepte important que veurem en relació amb el Govern. Comporta que tot ell respongui unitàriament en els supòsits de responsabilitat: si el Congrés retira la confiança al president del Govern, també la hi està retirant - per aquest principi de solidaritat- a tot el Govern.
d) El concepte de confiança parlamentària serà central al llarg de l’estudi d’aquest mòdul, ja que és l’element vertebral de sustentació del sistema de govern parlamentari: el Govern sorgeix i es manté per la confiança del Congrés dels Diputats. Si aquesta confiança li és retirada, el Govern cessa per complet. Aquest concepte, amb totes les seves implicacions, serà objecte d’un estudi detallat.
CONCEPTES MÉS IMPORTANTS MODUL 2
a) Estat autonòmic: és el model d’Estat descentralitzat plasmat a la Constitució de 1978, hereu de l’Estat integral de la Segona República (i influït per alguns models estrangers, especialment l’alemany i l’italià), en virtut del qual la Constitució no estableix un sistema tancat d’organització territorial, sinó que reconeix a aquelles nacionalitats i regions que així ho pretenguin el dret a constituir-se en comunitats dotades d’autogovern: són elles, doncs, les que decideixen o disposen iniciar la seva conversió en CA (principi dispositiu). Contingut en el títol VIII CE, el disseny d’aquest model d’Estat gira a l’entorn dels principis d’autonomia, unitat i solidaritat de l’art. 2 CE, i del ja esmentat principi dispositiu. Partint d’aquest darrer, doncs, la Constitució va establir diverses vies d’accés a l’autonomia: les dues més importants són la via general de l’art 143 i següents, i l’especial dels arts. 151 i següents; el títol VIII CE, però, recollí d’altres particularitats per a casos concrets, i la disposició transitòria segona de la CE, per exemple, va servir perquè els territoris que havien plebiscitat un règim d’autonomia en la IIª República i que en el moment de promulgar-se la Constitució comptessin amb un règim provisional d’autonomia, no haguessin de fer el referèndum d’iniciativa autonòmica. A la pràctica, el model ha evolucionat cap a la generalització del fet autonòmic, fins a conformar-se un total de 17 CA, a les que es van afegir dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla).
b) Estatut d’Autonomia: L’estatut d’autonomia és una norma subordinada a la Constitució, però que la complementa, sobretot –però no només– pel que fa al sistema de distribució competencial, i per això mateix integra el bloc de la constitucionalitat. A més, és la norma constitutiva de la Comunitat (arts. 143, 146 i 151 CE) i la seva norma institucional bàsica (art. 147.1 CE). El seu procediment d’aprovació (formalment com a llei orgànica, però nascut com a resultat d’un procés on primer intervé el Parlament o assemblea autonòmic) i de reforma, el doten d’una especial rigidesa, tot i que el TC ha relativitzat força la seva posició en sentències com la 31/2010. El seu contingut necessari es troba a l’art. 147.2 CE, però el TC ha establert que pot contenir altres qüestions previstes per la pròpia Constitució, i fins i tot aspectes no esmentats per aquesta però que resultin coherents amb la seva funció i posició en el sistema de fonts (vg. SSTC 247/2007, FJ 7 a 10; 31/2010, FJ 57 i 58).
c) Sistema institucional de les CA: inspirat en la democràcia representativa i en el sistema parlamentari de govern, el sistema institucional de les CA es caracteritza per estar format, amb les seves particularitats, per una Assemblea legislativa o Parlament, un president i un Consell executiu o Govern –sota la direcció del qual hi haurà una administració pública—. No obstant, com s’ha dit, l’art. 147.2 CE estableix només un contingut mínim que els Estatuts d’autonomia poden ampliar amb altres previsions de caire institucional (STC 89/1984). El president ho és de la Comunitat i del Govern, i alhora és el màxim representant ordinari de l’Estat.
d) Sistema de distribució de competències: són els mecanismes que es fa servir per distribuir les competències entre l'Estat i les CA. En el cas espanyol, aquest sistema es basa en:
- un llistat de competències que la CE permet assumir a les CA amb caràcter exclusiu i que es troba a l’art. 148.1;
- un altre llistat de competències que la Constitució atribueix directament a l'Estat (l'art. 149. CE) tot i que en realitat en aquest article veurem que hi ha matèries que en part també poden assumir les CA, abans o després segons la via d’elaboració del seu respectiu estatut, tot compartint-les amb l’Estat sota diversos mecanismes;
- el principi d'atribució estatutària de les competències autonòmiques, en virtut del qual les competències de les comunitats autònomes són les recollides en els respectius estatuts d'autonomia en exercici de l’anomenat principi dispositiu;
- I la clàusula residual de l'art. 149.3 CE, en virtut de la qual les competències que no siguin assumides per les CA correspondran a l’Estat. A diferència d'altres estats compostos, aquest sistema permet que les competències de les diferents comunitats autònomes no siguin necessàriament les mateixes. A més, la Constitució contempla una sèrie de mecanismes per
a modificar aquest sistema al marge de la reforma de la Constitució i dels Estatuts (art. 150 CE).
e) Bloc de la constitucionalitat: és el conjunt de normes que tenen la funció de distribuir i ordenar el repartiment de competències entre l’Estat i les CA, així com el conjunt de normes que haurà d’aplicar el Tribunal Constitucional quan es tracti de resoldre un conflicte competencial entre les diverses instàncies de govern. És un concepte que no es troba contingut a la CE i que neix a partir d’allò que estableix l’art. 28.1 LOTC.
f) Lleis marc: són lleis estatals ordinàries previstes a l’art. 150.1 CE per mitjà de les quals es pot atribuir a una o vàries CA la facultat de dictar normes amb rang de llei en matèries reservades a l'Estat, sempre en el marc dels principis establerts a la llei estatal. Només han estat utilitzades en una ocasió.
g) Lleis orgàniques de transferència o delegació de competències: segons les quals l’Estat pot delegar (traspassar l’exercici conservant la titularitat) o transferir (traspassar exercici i titularitat) facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació. Estan previstes a l’art. 150.2 CE.
h) Lleis d’harmonització: mitjançant les quals l’Estat pot establir principis per harmonitzar les disposicions normatives de les CCAA (amb rang de llei o inferior), quan així ho requereixi l’interès general; estan previstes a l’art. 150.3 CE. El TC s’hi va pronunciar en la STC 76/1983 (sobre el projecte de LOHPA), advertint que són excepcionals, actuen ex post i no poden alterar el repartiment competencial.
i) Competència: és la potestat que té un ens territorial (ja sigui l'Estat o les CA) per actuar en els diferents àmbits. Des d'un punt de vista jurídic, les competències tenen dos elements: un material (és a dir, el sector de la realitat social sobre el que s’actua) i un funcional (les potestats públiques que es poden exercir en relació amb aquesta matèria: legislar o executar).
j) Competències exclusives: aquelles en que l’ens titular desenvolupa totes les funcions (la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva) respecte a una determinada matèria
k) Competències compartides (d’acord amb la denominació de l’art. 111 EAC o competències concurrents, segons la tipologia tradicional): són les competències en què a l'Estat li correspon establir les bases (enteses com a mínim comú normatiu en la majoria de casos) d'una determinada matèria, mentre que correspon a les CA el seu desenvolupament i l’execució de tota la normativa dictada, tant la bàsica com la de desenvolupament.
l) Competències executives (d’acord amb la denominació de l’art. 112 EAC o competències compartides, segons la tipologia tradicional): són els supòsits en que tota la legislació sobre una determinada matèria correspon a l’Estat, mentre que les CA es limiten a executar aquesta legislació. El TC ha sigut tradicionalment molt restrictiu amb la competència executiva autonòmica, tot limitant-la a dictar reglaments de mera autoorganització (amb efectes només cap a l’interior de l’Administració) i no reglaments de desenvolupament de les normes estatals, amb efectes ad extra (vegeu, entre altres, les SSTC 51/2006, FJ 4 i 31/2010, FJ 61). m) Conflicte positiu de competències: quan l’Estat o una comunitat autònoma consideren que l’altre ha envaït el seu àmbit competencial, poden iniciar el procediment del conflicte positiu de competència, previst a l’article 161.1 c) de la CE i regulat en els articles 62 a 67 de la LOTC. El conflicte té com a objecte reglaments o actes administratius. Si la norma presumptament invasora és una llei, el conflicte es tramita per la via del recurs d’inconstitucionalitat (art. 67 LOTC).
n) Conflicte negatiu de competències: és el supòsit contrari a l’anterior. En aquest cas, cap de les instàncies no es considera competent per a dur a terme una actuació determinada sol·licitada per una persona física o jurídica. Aquesta persona, després d’esgotar els recursos administratius
per a la seva interpretació, la reserva de llei per a la seva regulació, i la noció de contingut essencial com a límit de l’actuació del legislador en regular-los.
Un segon bloc de matèries inclouria els epígrafs 3, 4, 5 i 6. L’integren, d’una banda, els diferents tipus de garanties que es contemplen a la Constitució per a l’efectiva vigència dels drets i llibertats. Dins d’aquestes diferenciarem entre les garanties jurisdiccionals (aquelles que comporten la protecció del dret per part d’un òrgan jurisdiccional) i les garanties no jurisdiccionals. D’altra banda, veurem els mecanismes que preveu la Constitució per afrontar situacions extraordinàries de crisi (els anomenats estats excepcionals de l’article 116, en els quals es preveu la possibilitat que certs drets siguin limitats o bé suspesos temporalment amb caràcter general) així com la possibilitat de suspensió individual (referida a persones concretes) dels drets.
El tercer bloc de matèries d’aquest mòdul didàctic està format pels epígrafs 7, 8, 9, 10 i 11, dedicats a l’estudi dels drets i llibertats regulats a la Constitució, agrupats en cinc parts: una primera, dedicada al principi d’igualtat de l’article 14, que entra en relació amb tots els altres drets; una segona, dedicada al dret a la tutela judicial i als drets que se’n deriven; una tercera part, centrada en els drets de l’àmbit individual i privat, en què estudiarem el dret a la vida (i els aspectes problemàtics que en relació amb ell se susciten: avortament, pena de mort i vaga de fam), la llibertat ideològica i religiosa, els drets a la llibertat i a la seguretat, els drets a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, i els drets a la inviolabilitat del domicili, al secret de les comunicacions i a l’autodeterminació informativa; una quarta part, dedicada als drets derivats de la convivència en societat, com ara els de l’àmbit polític i de participació (exs.: dret de reunió, d’associació, de sufragi o de petició); i una cinquena i última part que girarà a l’entorn dels drets de prestació o drets socials, propis de l’Estat social o del benestar.
CONCEPTES MÉS IMPORTANTS DEL MODUL 3
- Principi d’igualtat. Recollit a l’article 14 CE, es concreta en el dret a no ser discriminat. El Tribunal Constitucional ha distingit entre tracte diferenciat i tracte discriminatori , tot indicant que la distinció rau en el fet que existeixi o no una justificació objectiva i raonable per tractar de manera diferent dues persones que estan en una mateixa situació. Si existeix tal justificació, hi haurà tracte diferenciat legítim, que no vulnerarà el principi d’igualtat. Si no, hi haurà tracte discriminatori, que el vulnerarà. El Tribunal admet, alhora, la insuficiència d’una concepció merament formal de la igualtat i, a partir de la connexió amb l’article 9.2 CE, considera legítimes les mesures del poder legislatiu adreçades a complir amb les exigències d’aquest precepte pel que fa a la promoció de la igualtat real de l’individu i dels grups en els quals s’integra, a més d’admetre mesures de discriminació positiva. - Dret a la tutela judicial. És un dret públic subjectiu de caràcter fonamental i de naturalesa processal que és al·legable únicament davant dels òrgans jurisdiccionals de l’Estat, i que a més de ser per si mateix un dret, serveix al mateix temps com a eina o via de protecció de la resta, en garantir als ciutadans i persones jurídiques privades i públiques l’accés als tribunals per defensar-se davant de vulneracions dels seus drets. També té un contingut prestacional: els poders públics han de mantenir una estructura d’òrgans judicials suficient que asseguri el compliment efectiu dels principis d’organització i funcionament que contenen els articles 117 i següents de la CE. - Contingut essencial. És el límit que restringeix l’autonomia del legislador a l’hora de regular l’exercici dels drets fonamentals. Segons el Tribunal Constitucional, “és el conjunt de facultats o possibilitats d’actuació necessàries per a que el dret sigui reconeixible com a pertanyent al tipus descrit i sense les quals deixa de pertànyer a aquest tipus i ha de passar a quedar comprès en un altre, desnaturalitzant-se per dir-ho així” (STC 11/1981). Si el legislador regulés un dret ignorant o vulnerant alguna d’aquestes facultats a les que es refereix el Tribunal, estaria vulnerant el contingut essencial del dret, i l’acte legislatiu podrà ésser declarat nul. - Reserva de llei. L’article 53.1 de la Constitució reserva a la llei la regulació de l’exercici dels drets
fonamentals del capítol 2n. del títol I. A més a més, l’article 81 CE reserva a la llei orgànica el desenvolupament dels drets fonamentals i les llibertats públiques, que el Tribunal Constitucional ha entès que són els drets i llibertats de la secció 1a. del capítol 2n. del títol I. El Tribunal ha entès aquest desenvolupament en el sentit de desenvolupament directe del dret, que és per tant quelcom previ a la regulació de l’exercici d’aquest.
- Eficàcia directa. Encara que tots els preceptes de la Constitució participen de la seva força normativa, la seva eficàcia pot diferir segons els casos. Pel que fa als drets, no tots ells tenen eficàcia directa de tal manera que la Constitució contingui tots els elements del dret i aquest sigui exigible de manera immediata davant dels Tribunals: els principis rectors de la política social i econòmica (capítol III del títol I) tenen una eficàcia mediata en el sentit que per a esdevenir drets exigibles (i invocables davant dels tribunals) necessiten de la intervenció prèvia del legislador. Els drets del capítol segon sí que tenen eficàcia directa i immediata, tot i que en el cas dels de la secció primera d’aquest capítol la seva protecció i les seves garanties són, com es veurà, majors.
- Recurs preferent i sumari. És un recurs previst a l’article 53.2 CE per a protegir els drets continguts en els arts. 14 a 29 CE (les lleis que el regulen en els diferents àmbits jurisdiccionals han afegit alguns altres drets). La preferència que té en la tramitació respecte de la resta de procediments, i el fet que el seu objecte de coneixement pugui venir limitat a l’examen de la possible vulneració del dret, fan que el justiciable pugui obtenir una resposta amb més celeritat en comparació amb els procediments judicials ordinaris.
- Recurs d’empara. És un recurs especial de caràcter jurisdiccional i extraordinari que se substancia davant del Tribunal Constitucional, previst per a protegir els drets fonamentals assenyalats per l’art. 53.2 de la Constitució (els continguts en els arts. 14 a 29 i 30.2 CE) enfront dels poders públics i, indirectament, enfront de subjectes privats, i concebut amb la finalitat de restablir al titular del dret vulnerat en l’exercici d’aquest, quan això no s’ha aconseguit recorrent als tribunals ordinaris.
- Defensor del Poble. És un alt comissionat de les Corts Generals, designat per aquestes per a la defensa dels drets compresos en el Títol I i, a tal efecte, podrà supervisar l’activitat de l’Administració, donant-ne compte a les Corts Generals. Està legitimat per interposar recurs d’inconstitucionalitat i també recurs d’empara contra un acte del poder públic que consideri lesiu d’un dret fonamental susceptible d’empara. Com hem vist, els drets constitucionals gaudeixen de diverses garanties, i no tots ells en la mateixa mesura, perquè el constituent ha establert un diferent estatus per als drets que preveu la Constitució. Pel que fa als drets fonamentals del Capítol II del Títol I, en els següents quadres podeu apreciar les seves garanties i les distincions que la Constitució efectua:
Drets de la secció primera (articles 15 a 29): Són drets fonamentals que responen a un estatut constitucional especial, en virtut del plus de + caràcter fonamental de que gaudeixen. Tenen les següents característiques:
_- Eficàcia directa i immediata
- Vinculació per als poders públics
- Reserva de llei orgànica per a la regulació del seu desenvolupament
- Reserva de llei ordinària per a la regulació del seu exercici
- Obligació del legislador de respectar sempre el contingut essencial del dret en regular-lo
- Protecció davant la jurisdicció ordinària, comptant amb un procediment preferent i sumari
- Recurs d’empara davant del TC
- Reforma constitucional pel procediment de l’art. 168 CE_
Drets de la secció 2a. (arts. 30-38 CE; veure, però, el que es dirà sobre l’art.30.2 al següent apartat) Són drets fonamentals amb un grau de protecció una mica menor. Responen a les següents característiques:
- Eficàcia directa i immediata
