¡Descarga conte brisa y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
E l conte que us vull explicar parla de dues famílies que viuen en llocs diferents però que s’assemblen en moltes coses. Les protagonistes de la història són dues nenes d’11 anys que es diuen Lluïsa i Brisa. La Lluïsa té un germà, en Tim, i la Brisa té un germà, en Lleó, i una germana, la Menta. Tots ells són nens i nenes com vosaltres. Van a l’escola, juguen amb els amics i amigues, fan gresca, miren el cel, miren la televisió... En Lleó és un gran jugador de futbol i li agrada molt la seva gorra vermella; en Tim no deixa d’abraçar el seu ós de joguina; la Menta abraça cada dia l’ametller que li va regalar la seva àvia quan va néixer; la Brisa dibuixa sempre que pot amb els seus colors i la Lluïsa és una gran cosidora de punt de creu. I a tu, què t’agrada fer? L a història que us espera a continuació parla de maneres de viure i de maneres de sobreviure, parla de pèrdues i dolor, però també parla d’esperança i d’il·lusions. És una història que parla de realitats, de coses que passen i no haurien de passar i per les quals val la pena lluitar. Però sobretot ens mostra algunes maneres de fer front a la injustícia, maneres petites però maneres possibles. Des d’allà on visquem, siguem d’on siguem
1. L a Lluïsa viu en un pis petit i lluminós d’una gran
ciutat. Ella i la seva família estan contents de viure-hi perquè el balcó del menjador dóna a la plaça del barri i no hi passen gaires cotxes. De dia tenen sol i, de nit, poden dormir tranquils sense massa sorolls.
2. A la Lluïsa li agrada molt fer punt de creu
i cada vespre després de sopar, mentre seu al sofà amb la mare, cus una mica. Està brodant un petit ós polar que abraça la lletra “T”, per regalar-li al seu germà petit el dia que farà set anys.
- La Brisa, els seus germans, la seva mare i la seva àvia viuen en una casa petita i lluminosa en un poble al mig del camp. La casa té un jardí assolellat però a la Brisa el que més li agrada és la cuina, sobretot la taula on esmorzen cada matí i sopen cada vespre. En canvi, a la Menta, la seva germana petita, el que més li agrada és l’ametller que tenen al jardí. L’abraça cada dia, quan comença a fer-se de nit, abans de sopar. L’àvia l’hi va regalar el dia que va néixer i ara ja havia fet sis anys. L’ametller era tan gran com ella! Com l’hi agradava aquell ametller quan era florit!
per motius diferents.
- P erò un dia de primavera, el poble
de la Brisa ha començat a cremar. Les persones criden espantades i corren pels carrers, fugint del foc i del fum. El cel s’ha tornat negre i els ocells han deixat de volar.
L’ametller florit de la Menta, arraulit al jardí de casa seva, s’ha pogut protegir. Però la guerra ha esclatat al país i s’ha apoderat de tot i de tothom.
7.La por ha començat a caminar entre les parets de les cases, ha entrat per les finestres i les portes dins les habitacions, fins a instal·lar-se a l’interior de cada persona. La por, quan la tens, costa molt de fer-la fora.
La Brisa i la seva família han hagut de fugir. No han pogut agafar gairebé res del que tenien a casa. La Brisa s’ha emportat un fulard de color taronja, de seda suau, que l’abriga i protegeix, i també una capsa de colors i un petit quadern de fulls blancs, per estrenar. Li agrada tant dibuixar que ha pensat que l’ajudaria a suportar aquelles pors. En Lleó s’ha emportat la seva estimada gorra vermella, aquella que li va regalar el pare abans de marxar. Però la Menta no s’ha pogut endur el seu ametller florit. Mentre les llàgrimes li regalimaven galtes avall ha decidit endur-se unes quantes flors d’ametller embolicades en un mocador i unes ametlles que tenia en un pot, a la cuina, i que es guarda a la butxaca. Tant que se l’estima, ella, el seu ametller!
Qui l’abraçarà ara?
- Durant uns dies caminen molt i molt, amb altres famílies veïnes del poble. La Menta i la Brisa s’agafen fort de les mans amb la mare. Alguns homes s’han quedat al poble. El pare feia temps que havia hagut de fugir i refugiar-se en un altre país, els explicava l’àvia, però ara el trobaven a faltar més que mai. Com els agradaria estar amb ell!.
A mesura que passen els dies es van cansant més i més, els fa mal tot el cos, però sobretot els peus i l’esquena. Cada un d’ells porta una bossa amb roba i alguna cosa de menjar. En Lleó porta la seva gorra vermella amb visera, no se la treu ni quan ja no hi ha sol al cel, ni tampoc per rentar-se la cara o per dormir. La gorra l’ajuda a fer fora la por que sent, sobretot al vespre. La Menta recorda el seu ametller quan era florit, i cada dia, desembolica el mocador i contempla les flors pansides i fa veure que l’abraça i pensa en ell,
en si s’haurà cremat i se l’imagina molt sol, allà al
jardí.
- La mare reparteix els pocs aliments que els queden. Cada dia passen una mica més de gana. Cada dia caminen més estona, envoltats de persones que ja no coneixen, que vénen de pobles diferents del seu. Cansades, arrossegant bosses, carregant paquets i estris de tot tipus. Hi ha qui plora tota l’estona,
11. A l vespre, quan en Tim dorm, la Lluïsa seu
al
sofà amb la mare, com cada dia. Miren juntes
un
programa que fan per la televisió. És un
reportatge
sobre un lloc del món on fa unes setmanes ha
esclatat una guerra. Les imatges de milers de
persones fugint dels seus pobles cremats són
esfereïdores.
A la Lluïsa se li encongeix el cor. Enmig de
tota
aquella gent ha vist una mare amb tres
infants, dues
nenes i un nen. Si fa o no fa de la mateixa
edat que
ella i el seu germà. Els ha vist despentinats,
prement
fort les mans de la mare, que sembla dir alguna cosa. “Què ha dit?” pregunta la Lluïsa a la seva mare amb els ulls mig anegats de llàgrimes. “No ho sé filla,
no ho he entès. Segurament parlen una
llengua
diferent”, diu la mare. Sembla que estan
fugint.
A la Lluïsa l’ha impressionat aquella nena,
amb un fulard taronja envoltant-li el cap,
el coll i les espatlles. Què valenta ha de
ser,
pensa. Quina por ha de tenir, pensa
també.
Com es deu sentir? Al seu costat un nen
amb una gorra vermella li recorda en
Tim, tot i que és una mica més gran.
- La veu del reporter explica la situació de moltes famílies que han hagut de marxar del lloc on vivien. Després de temps amb molts problemes en el seu país, de persecucions a persones que pensaven diferent dels que governaven, la guerra va esclatar. Les guerres són terribles. La venjança i els odis acumulats durant anys per motius molt diversos apareixen de sobte, com de sota terra, i escampen el dolor, la tristesa, la mort i la soledat per tot arreu. Per això la gent fuig i molta ho fa travessant la
frontera.
- La Lluïsa mirava i escoltava amb molta atenció a la Brisa. Li agradava més escoltar la seva veu, tot i no entendre el que deia, que no pas llegir els subtítols del reportatge. De sobte, a la pantalla apareix el nen de la gorra vermella que també havia vist abans i una nena més petita. El reporter li pregunta a la Brisa qui són i ella respon que els seus germans, en Lleó i la Menta. Ben a prop d’ells, en una gran esplanada, que fa de camp de futbol, hi ha una desena d’infants jugant amb una pilota feta per ells mateixos.
La Brisa abraça la seva germana. La Menta somriu a la càmera i, posant-se el palmell de la mà als llavis, fa el gest de llançar un petó. El reporter explica: “Totes dues assegudes a l’ombra d’un arbre esperen que arribi la mestra de l’escola del camp de refugiats per anar corrents a classe”. “Com és la vostra vida ara?” pregunta. La Menta diu que troba a faltar el seu ametller florit i que, encara que no és el mateix, cada dia rega una mica l’arbust que creix al costat de l’escola del camp de refugiats: “Potser un dia sortiran flors i ametlles... qui sap?”.
- La Brisa respira fons i explica al reporter que tot i que al camp també va a l’escola i ha fet noves amistats, troba a faltar les del poble, les converses a la vora de la font amb les amigues, les curses a la vora dels ametllers, els seus quaderns d’escriptura i els seus programes favorits de televisió. També troba a faltar els panets, la mel i la mantega. “Que passeu gana aquí?” li pregunta el reporter. “No, de gana no en passem. Quan vam fugir sí que en vam tenir, però ara no. Aquí mengem cada dia però no coneixem el menjar i el gust no ens agrada gaire. A més quasi bé sempre mengem el mateix, no hi ha gaire per triar. Però el problema més important és l’aigua. N’hi ha poca.” La mare assenteix, mentre continua agafant l’espatlla de la Brisa sense deixar d’estar pendent del reporter. Una llàgrima regalima per la galta de la Lluïsa. Li sap greu, molt de greu. Però no sap què fer, no sap què pot fer. S’acosta una mica a la mare i l’abraça. Totes dues assegudes al sofà miren amb tendresa i dolor la Brisa, la Menta i en Lleó. La Lluïsa s’aixeca del sofà i s’acosta al televisor. Les galtes les té vermelles i li fa mal el cap. Sent ràbia per dins. Està enfadada i no sap amb qui. No troba just el que han de viure la Brisa i la seva família i tants nens i nenes com ells.
