¡Descarga El Procedimiento de Concursal: Solución a la Insolvencia Mercantil y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
CONTRACTES MERCANTILS. TEORIA GENERAL DE LES OBLIGACIONS I
CONTRACTES.
Parlem de fer, no fer, entregar alguna cosa, que si no es compleix n’haurem de respondre patrimonialment. La cosa té una valoració i a vegades la podem valorar en diners en el contracte. Per què ens obliguem? La donació en el nostre ordenament està regulada com un acte de disposició patrimonial. Per què la donació la pensem com un acte de disposició i la compravenda la pensem com a obligació i no també com a acte de disposició si també s’entrega una cosa? L’obligació té sentit en la mesura en que hi hagi termini. Si no hi ha temps, per què vull que te m’obliguis si ja ho estàs fent? Si la cv es compleix tot en el moment, no cal que s’obliguin perque ja s’ha complert tot. Article 50 CC contractes mercantils. Els contractes mercantils, pel que fa als requisits, les modificacions, les excepcions, la interpretació i l’extinció, i pel que fa a la capacitat dels qui contracten, s’han de regir, per a tot el que no estigui establert expressament en aquest Codi o en lleis especials, per les regles generals del dret comú. Aquest article tracta sobre el dret comú, es a dir, el CCE. Els contractes mercantils son contractes, per tant, els apliquem al règim mercantil si esta regulat i sinó al règim dels contractes. Amb caràcter general, les obligacions tenen termini? No, en principi son pures: tu t’obligues i has de complir, no tenen termini. Quan hi ha un termini funciona de la següent mantera: exemple: jo m’obligo d’aquí tres mesos. Quan passen els tres mesos, l’obligació serà exigible. El creditor, quan hagi passat el termini, s’ha de dirigir contra el deutor per reclamar la mora del deutor. A partir d’aquest moment, el deutor entrarà en responsabilitat. Tornant a l’àmbit empresarial, aquí l’equilibri rellevant no és el de la sola operació, sinó es el de la resta d’activitat del conjunt de les empreses de les parts. A l’àmbit mercantil sempre hi ha termini: perque la lògica es que jo et compro unes coses que encara no tens amb uns diners que jo encara no els he obtingut. I això ha d’encaixar tot en els temps previstos, perque sinó no me’n sortiré amb les relacions amb els proveïdors i se’m pararà el procés de producció. Normalment en l’àmbit mercantil els terminis s’estableixen i les obligacions neixen quan s’acaben els terminis. Només en el cas de la lletra de canvi a la vista, per reclamar fa falta un acte que inici el termini. La morositat no requereix un acte especial del creditor, les conseqüències esdevenen automàticament. En l’àmbit mercantil hi ha operacions gratuïtes? En principi no, però en algun supòsit. Mercantil ens sona a onerós perque tot el conjunt mercantil es mou pels diners. El negoci mercantil serà per defecte onerós i si és gratuït s’ha d’indicar. El contracte de préstec mercantil sembla que sigui un contracte gratuït (315), però no ho es quan llegeixes el 315, que estableix els interessos que es poden pactar per escrit. S’ha de pactar per escrit perque sinó es produeixen abusos. L’operació mercantil és solidaria per a que la resta d’operacions funcionin.
En l’àmbit mercantil hi ha una certa tendència a la tipicitat: identificar supòsits per maneres de ser. Els contractes mercantils no estan definits, només se’ns diu que és mercantil. hi ha aquesta tendència, perque les operacions es repeteixen, més per allò que es diu que no pas per allò que estàs fent. De la mateixa manera que la lletra de canvi, per a que ho sigui, requereix que digui que és una lletra de canvi. Per una altre part, al règim mercantil hi ha alguna regla específica d’interpretar els contractes (intentar descobrir el significat de la declaració entre les parts). Aquestes regles operen quan les parts no s’han posat d’acord. El criteri d’interpretació per excel·lència és veure què es el que volien les parts, i s’interpretarà en virtut del significat estàndard de les paraules.
En l’àmbit mercantil, el deutor que té i no torna, què n’està fent d’allò que ah de tornar? Ho està fen servir en una empresa que produeix diners. El creditor és una persona que tenia les butxaques plenes i no sabia què fer- ne. No ens centrem nomes en la relació concreta sinó que contemplem tota la relació mercantil. A partir de quin moment es perfeccionen els contractes mercantils? Quan coincideixen la oferta i l’acceptació sobre la mateixa cosa i causa? I això quan passa: quan ambdós diem que sí. Quan les parts es troben en llocs diferents, com sabem en quin moment s’ha perfeccionat el contracte? Quan l’altre sap que ha acceptat. Les declaracions d’acceptació del contracte son receptícies, han de ser rebudes. 25 novembre. DRET CONCURSAL. (encara que no haguem acabat contractes mercantils, parlem de dret concursal, però de manera general sense entrar en casos específics). Llei Concursal 2003. (l’examen de la setmana que ve serà bàsicament sobre contractes). Com ha de tenir una llei especial, hi ha un problema alhora de determinar on encaixa el dret concursal. El codi civil, després de regular el dret d’obligacions i contractes, tenia una part dedicada al concurs de creditors. El Codi de comerç de 1885 tenia un últim llibre final on incorporava les fallides, que solucionava el mateix problema del concurs de creditors d’una altre manera. Després s’incorpora la suspensió de pagaments com un procediment semblant. Als anys 20 es troba a un Banc de BCN que l’aplicació dels règims en vigor suposava problemes pels administradors, i ràpidament es va fer una llei provisional de suspensió de pagaments, per solucionar el problema concret d’aquella empresa. Aquesta llei va seguir en vigor fins 2003. De manera que hi havia 3 procediments diferents per a situacions molt semblants. El codi de comerç s’aplicava a traves d’una previsió de la LEC i es remetia al primer codi de comerç de 1829, anterior al vigent. Després hi havia una llei especial que era la de suspensió de pagaments, que no sabíem si tenia l’àmbit d’un o de l’altre. Ara tenim una sola llei.
la suspensió de pagaments i vaig fent temps, vaig perdent diners i finalment ah mira fallida. L’any 2003, el legislador unifica les legislacions. El que fa el legislador és adonar-se que la situació concursal és la situació d’algú que no pot més. Hi ha una complexitat de mecanismes que en realitat son un caos de supòsits que no acaben d’encaixar, el legislador ha d’anar afegint. Un empresari ordenat ho veu venir i intenta sortir-sen de manera normal. I si no se’n surt, “deixa’l morir tranquil”. El dret concursal té un problema d’aplicació pràctica. Abans hi havia una corrupció institucionalitzada en el sistema. Quan ho veies venir apartaves els béns de més valor per a que ningú pogués cobrar excepte tu que et queda aquest raconet. La llei de 2003 no solucionava aquest problema, sinó que intentava arreglar el problema de gestió. El que sí que fa el sistema és unificar qüestions. Tenim una sola llei, un sol supòsit: la situació a partir de la qual s’aplica la norma és sempre la mateixa. D’altre banda, hi havia una unitat de procediment. Ara és una unitat a mitges, perquè al final el procediment pot tenir diferents variants. El que sí que hi ha ara és una unitat de procés: tot es condueix a través d’un sol procediment. El deutor que entra en el procediment concursal, tot el que té a veure amb ell (amb el patrimoni del deutor) ja només es pot solucionar mitjançant el procediment concursal. Per a poder fer això, el legislador va establir uns jutjats específics, que son els jutjats mercantils per a poder fer això tan complexe.
9 desembre 2014.
Llei 22/2003 Concursal. L’esquema de la norma és l’esquema de les etapes del procediment judicial. És molt complicat ja que al final de cada etapa hi ha diferents sortides. Estudiarem el procediment judicial de concurs. Segons la llei, declarem en concurs, al deutor comú insolvent:
• Deutor.
• Comú (té més d’un creditor)
• Insolvent.
• Es declara concurs.
Davant d’algú que deu a més d’un, es planteja el problema de com atén a tots, i que és insolvent, el que fem davant d’aquesta situació és declarar-lo en concurs: cridem tots els creditors (interessats) x poder trobar una solució. La característica del procés concursal és que en principi s’ha de declarar i un cop declarat el concurs és l’únic lloc on se soluciona el problema i deixa d’existir cap altre via per solucionar-ho. Això té sentit en el context empresarial. Pot passar que la mesura d’allò que hagi deixat de pagar sigui tan irrellevant que als interessats tampoc els vingui d’aquí, pot ser que els interessi més seguir treballant que resoldre allò que ha quedat pendent. (conveni: es formalitza això). Això es documenta per a que ningú no enredi a ningú. En el dret concursal la característica es dóna per que el deutor deu a més d’una persona, per tant s’ha d’arreglar. El nostre procediment concursal a la
legislació s’aplica independentment de la qualitat de les persones. La llei no discrimina i sembla que s’hagi d’aplicar a tothom, però una cosa es que es pugui aplicar a tothom i una altra es que realment s’apliqui a tothom. I realment no s’aplica a tothom, perquè a depèn qui li surt més car. La complexitat normativa del concurs té sentit només si son empresaris. Tot i això, si un no té diners per pagar els creditors té diners per pagar la declaració de concurs?. Mecanismes tradicional:
• Ajudar l’empresari que no té líquid però n’acabarà tenint per a que es
refaci i aleshores pugui pagar els creditors. Es va al jutge per a que aturi el procediment per a que amb aquests diners que quedaven pugui refer el negoci i pagar a tots. Podia servir per tirar endavant una empresa.
• Feia venir a tots i que s’ho reparteixin com puguin. Mecanisme de
liquidació. Això no va funcionar mai, perquè normativament estava fet per a que no funcionés. L’esquema normatiu actual no discrimina entre supòsits, estableix en un mateix procediment la possibilitat de les dues solucions. Davant de la situació en que l’empresari veu que no pot pagar, se li ofereix un mecanisme que es una via de solució i alhora un deure, per la qual segons allò que cregui que pot acabar fent pot reorganitzar-se o deixar-ho està, però tot això en un sol procediment des del començament que evita anar amunt i avall a jutjats. Declaració d’insolvència: declaració que obre el procediment: (article 2 LConc) es troba en insolvència aquell deutor que no pot complir regularment les seves obligacions exigides. No ens preguntem si té prou patrimoni per cobrir, sinó que ens preguntem es, tal com té organitzat el seu patrimoni, podrà anar pagant tots els deutes que té? La raó per la qual es podrà pagar o no és irrellevant. Per declarar algú insolvent s’ha de ser empresari: s’ha de saber entendre en quina situació està el deutor. No és una situació que entra pels ulls. La trampa és que això és molt maco, però els empresaris també son persones i quan ho veuen intenten solucionar per si sols el seu problema fins que ja els explota a la cara. El legislador converteix en un deure del deutor la seva declaració d’insolvència. Quan ha vist que és insolvent el que ha de fer, no és intentar solucionar-ho ell, sinó anar al jutge i dir-li no puc atendre els meus creditors regularment. Aleshores el jutge el declararà insolvent. El legislador estableix dos mecanismes:
1. Deure de l’empresari que es trobi en insolvència de demanar una
declaració d’insolvència al jutge, dóna lloc a la iniciació voluntària del procediment de concurs.
2. Si l’empresari no ho fa, o sent desordenat no se’n ha adonat, permet
que siguin els creditors(que han intuït que el deutor és insolvent) qui facin la declaració necessària al jutge perquè el declari insolvent. El mecanisme processal és diferent: en l’1 el deutor ha de DEMOSTRAR que és insolvent. Hi ha una precaució, els creditors no poden declarar i prou, sinó que han de declarar la insolvència davant el jutge en base a una sèrie d’indicis que
L’altre que ha de fer l’administració és la massa activa: l’inventari.
La segona feina que té l’administrador és classificar aquests creditors:
1. Creditors privilegiats: atesos abans que ningú.
2. Creditors ordinaris: concorren tots iguals proporcionalment.
3. Creditors subordinats: s’han d’esperar. Son aquells que tenen a veure
amb el deutor, tenen una relació estreta amb ell. Article 92 llista de crèdits subordinats. Dóna una pista de com NO hem d’oferir crèdits per a no quedar subordinats. Efectes de la declaració de concurs: Efectes sobre els crèdits: ja no els pots reclamar singularment (individuals). Com l’empresa, per hipòtesis seguirà funcionant, el que està funcionant no forma part del procés.
Vigència dels contractes i obligacions reciproques. Articles 61 i següents. Quan la massa passiva quedi coberta sabrem qeu hem arribat a un acord. La determinació de l’inventari (massa activa) genera dos problemes:
• Tot allò que no és d’ell, fora.
• El procediment hauria de permetre recuperar tot allò que s’ha distret,
i regular-ho. Per saber el que tenia el deutor, el que hem de fer es separar el que no és seu i recuperar tot allò que s’ha despistat, que ha desaparegut. Procediment de reintegració de la massa activa. Article 71: els actes (que no formen part de l’activitat normal) que han perjudicat la massa activa durant els dos anys anteriors son desfebles per a poder recuperar la situació anterior. Son els casos que estan en insolvència perquè vas fer ua opració fora del comú i n’has sortit perjudicat.
Acabat això tindríem l’informe de l’administrador. El publiquem. Qualsevol dels interessats pot impugnar-lo per revisar la posició en que s’ha quedat. En aquest punt del procediment, en principi és quan es decideix quina via s’agafa: liquidació, continuació empresa. Tot i això, aquesta decisió es pot anticipar.
Accions de reintegració. Permeten refer aquelles coses que l’empresari que veu que acabarà en concurs ha fet malament per intentar salvar-ho. Els empresaris fan operacions perjudicials per desviar patrimoni i l’administrador les pot detectar i demanar al jutge que les rescindeixi per a poder refer-les. No es pot fer això amb qualsevol operació ordinària, sinó que només es tocaran les operacions afegides, aquelles que no son pròpies de l’explotació de l’empresa. Exemple: si durant aquest període pre-concurs, l’empresari ha utilitzat els diners que li quedaven per agafar un local més gran, amoblar la casa, etc. Article 61 llei concursal (Crec).
Quan l’Administrador ho detecta, demana al jutge que rescindeixi: restitueix les operacions perjudicials. Quan ja hem recuperat allò que es va distreure en l’últim moment, efectivament tenim l’inventari acabat i podem comparar-lo amb la llista de creditors i la prevalença dels crèdits de cadascú. L’informe es publica i el fem saber a tots aquells creditors que hem posat a la llista. Aquí es quan tothom s’ho juga tot, és el moment en que els creditors poden impugnar per q la solució del procediment es farà sobre el contingut del que hi ha en aquest informe de l’administrador.
Conveni article 100 LC. El que fa el legislador és tipificar el contingut, no pots en realitat pactar el que vulguis. Pots pactar això i a més afegir això altre:
1. Conversió del deute en capital.
2. Transmissió de l’empresa.
Si no es fa el conveni, es pot liquidar, però no es poden fer les dues coses alhora. La cessió de béns (jo us dono, creditors, tot el que tinc i em deixeu en pau) no pot ser objecte de conveni perquè s’assembla massa a una liquidació. El conveni, un cop formalitzat, té una revisió. Un cert nombre de creditors pot demanar al jutge fins a quin punt això que diu el conveni és factible o no. La diferencia qualitativa del conveni és que aquest substitueix la situació concursal que teníem per l’acord del conveni, si complim l’acord ja està. Ara, com hi ha crèdits privilegiats, etc.. aquests permeten que no se li apliqui el conveni si no volen. Si hi ha diversos privilegiats ens n’hem d’oblidar del conveni. S’ha de tenir una previsió de futur suficient per a que als privilegiats els vagi millor acceptar el conveni.
Si, abans de la declaració de concurs, però quan l’havia de demanar: li dius al jutge “l’he de demanar però més tard perquè estic negociant” negociant un conveni amb prou gent per a que la solució sigui semblant. Quin tipus d’acord es pot fer abans de la declaració per a que això fins i tot si entres en concurs, entra i no es pot tocar aquest acord es manté fins el final.
A la liquidació, a diferencia del conveni, el procediment no acaba quan s’han satisfet els crèdits privilegiats, perquè falten els crèdits ordinaris i s’han d’esperar a que vinguis a millor fortuna. Tot i això, la millor fortuna sol arribar quan els crèdits ja han prescrit.
