¡Descarga David Hume apuntes selectividad y más Resúmenes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
DAVID HUME
BIOGRAFIA I
David Hume Filosof escocès del segle XVIII Va neixer l’any 1711 a Edimburg Va intentar esdevenir professor universitari, no ho va aconseguir mai degut a la seva fama d’ateu. S’interessa per la filosofia desde jove. Publica una ambiciosa obra entre els anys 1739-
- El tractat sobre la naturalesa humana. Biografia II Passà absolutament desapercebuda, per la qual cosa publicà un Resum per donar-la a conéixer. Tanmateix, tingui força èxit amb altres obres, especialment una historia d’Anglaterra. Va reelaborar El tractat sobre la naturalesa humana dividint-la en dues obres: La investigació sobre l’enteniment huma publicada l’any 1748 Biografia III Va obtenir, fruit de la venda de les obres i la seva activitat diplomàtica, una bona fortuna, que li va permetre retirar-se a Ediburg, la seva ciutat natal. Alla morí l’any 1776. La investigació sobre els principis de la moral publicada l’any 1751 També tingue una important carrera diplomática. Esdevingué, junt amb Jean-Jacques Rousseau, la figura filosòfica mes destacada del seu temps.
INTRODUCCIÓ I
Hume és junt amb John Locke i George Berkeley un dels màxims representants de l’empirisme. L’empirisme britànic modern investiga la manera com el subjecte humà elabora el coneixement. Considera que no són les coses mateixes allò que es coneix, sinó les idees que el subjecte percep amb la ment. Totes les idees que el subjecte percep són el resultat de l’experiencia, externa o interna. INTRODUCCIO II El subjecte es passiu l’hora de rebre les idees directament de l’experiència. Tanmateix, és actiu quan combina aquestes idees per produir el coneixement. Locke (1632-1704) é el fundador de l’empirisme britànic Va fer una crítica al concepte de substància material. Entén la substància material com un suposat substrat que fa de suport a les percepcions sensorials LLavors, si el coneixement humà es redueix a les percepcions sensorials, no té sentit parlar de quelcom més enllà d’aquestes. INTRODUCIÓ III L’altra figura de l’empirisme britànic va ser George Berkeley (1685-1753). Va ser un ferm defensor de l’idealisme, la teoria segons la qual no existeix cop realitat material, només existeixen les espirituals o metals. considera que aquesta és la conclusió lògica de la crítica que locke havia fet a la idea de substància material. Segons ell les coses només existeixen com a objectes percebuts, com a fenòmens de consciència. Hume portà l’Empar isme britànic fins a les darreres conseqüències. (vivimos en una realidad divina)
RELACIONS D’IDEES I QÜESTIONS DE FET II
Les qüestions de fet, on les idees que formen el predicat no hi són compreses en el subjecte. Aporten informació: són les que componen les ciències de la naturalesa: física, química, etc. Tant les relacions d’idees com les qüestions de fet poden ser verdaderes o falses. La veritat o falsedat de les relacions d’idees pot ser determinada a priori per la sola raó. Les relacions d’idees falses són contradictòries per a la raó: no les pot concebre. RELACIONS D’IDEES I QÜESTIONS DE FET III Només cal comparar dues idees i comprovar si fan referència a les mateixes impressions. La veritat o falsedat d’una qüestió de fet només pot ser determinada a posteriori per l’experiència. Les qüestions de fet falses són possibles per a la raó: les pot concebre perfectament. CRÍTICA A LA IDEA DE CAUSALITAT I La raó pot demostrar que les relacions d’idees certes ho són sempre. . Com la veritat de les qüestions de fet és determinada per l’experiència només podem yhdemostrar amb la raó que han estat certes fins al moment present. No podem demostrar, amb la raó, que continuaran sent-ho en el futur, és a dir que sempre seran certes. Segons Hume molts filòsofs han defensat que la idea de causalitat permet demostrar racionalment la certesa absoluta de les qüestions de fet. CRÍTICA A LA IDEA DE CAUSALITAT II Per a Hume aquests autors han definit la idea de causalitat de dues maneres. La idea de causalitat pot entendre’s com la connexió necessària que hi ha entre dos fets: l’aparició del primer fet, la causa, necessàriament, és seguit per l’aparició del segon, l’efecte. Existeix, per tant, un lligam, una connexió, entre aquests dos fets. L’altra manera d’entendre la idea de causalitat és com la força o el poder que hi ha en un fet, la causa, que produeix necessàriament un altre mateix fet, l’efecte.
CRÍTICA A LA IDEA DE CAUSALITAT III
Ambdues concepcions són equivalents, perquè afirmen que uns determinants fets causen necessàriament uns efectes determinats. La causalitat permet determinar a priori la successió d’esdeveniments futurs. Si determinats fets produeixen necessàriament uns altres concrets, el fet de percebre determinats fets en un moment concret, la raó podrà inferir els fets futurs que s’esdevindran. La capacitat d’inferir a propi el futur només coneixent el present permet demostrar la certesa absoluta de les qüestions de fet. CRÍTICA A LA IDEA DE CAUSALITAT IV L’empirisme que Hume defensa implica que el significat del terme ‘causalitat’ consisteix en el conjunt d’impressions que han format la presumpta idea designada amb aquest nom. Tanmateix, segons Hume no existeix cap impressió que correspongui al terme causalitat, tant si se l’entén com a connexió necessària o com a força i poder. L’experiència ensenya que els fets sempre s’han donat un seguit de l’altre. CRÍTICA A LA IDEA DE CAUSALITAT V Primer es percep un fet i a continuació l’altre en una estreta contigüitat en el temps i en l’espai. No tenim cap impressió que correspongui a la definició de connexió necessària. Tampoc tenim cap impressió que es correspongui amb la definició de força o poder. Només percebem formes, colors, textures, sabors, aromes, sons, etc. Hume arriba a la conclusió que la idea de causalitat no prové de cap impressió externa procedent dels sentits. CRÍTICA A LA IDEA DE CAUSALITAT VI Defensarà que l’origen de la idea de causalitat es troba en l’experiència interna. Segons Hume existeix una naturalesa humana de la qual el psiquisme en forma part. Aquest psiquisme ha estat exposat a la successió regular dels fets percebuts a través dels sentits.
La metafísica tradicionalment ha tractat de deu, l’anima i el món CRÍTICA A LA METAFÍSICA II Hume sí que es mostra partidari dels arguments deistes: Déu com a creador del món i de les seves lleis. Però no com una demostració amb pretensions de veritat absoluta, només com a intent d’explicar l’origen de la realitat percebuda i les seves irregularitats. La idea d’ànima de la metafísica tradicional, el cogito cartesià, és anomenada per Hume com a idea del jo. Segons la metafísica el jo és una substància: una realitat eterna i immutable. CRÍTICA A LA METAFÍSICA III Aplicant els criteris empiristes de Hume a la idea de jo com a substància li hauria de correspondre una impressió que constitueixi el seu sentit. Aquesta hauria de ser una impressió interna constant i immutable durant tota la nostra vida. Però les experiències que constitueix les nostres impressions internes, la nostra activitat mental, són un flux canviat. Aquesta està formada per sentiments, pensaments, emocions i altres percepcions que varien inevitablement. CRÍTICA A LA METAFÍSICA IV No hi ha cap impressió que es correspongui amb la idea de Jo, ment o ànima. Per tant, els raonaments metafísics que tracten de l’ànima manquen de sentit. La metafísica també concep la idea de món com una substància amb realitat pròpia i independent. Hume, aplicant de nou el seu empirisme afirma que no tenim cap impressió que pugui correspondre a un món exterior independent del meu pensament.
CRÍTICA A LA METAFÍSICA V
Segon Hume les impressions de l’experiència externa són qualitats, colors, formes, sabors, textures i sons percebudes individualment i de manera subjectiva. No podem formar una idea de món en el sentit que ho fa la metafísica perquè les nostres impressions són, per naturalesa, subjectives. Podem creure en l’existència d’un món extern, però no demostrar la seva existència. Per tant, els arguments metafísics sobre la creació i destí final del món no tenen cap mena ni de sentit ni de fonament.
