¡Descarga Definición de poder en nuestra sociedad y más Esquemas y mapas conceptuales en PDF de Derecho solo en Docsity!
REFLEXIONS PRÈVIES SOBRE EL PODER.
La noció de poder, no hi ha dubte, és una noció complexa. Molts autors la inclouen en la categoria de conceptes especialment disputats, és a dir, que ni tan sols posseeixen un nucli de significat indiscutit. S’explica que Claude Fréderic Bastiat, economista liberal del segle XIX, membre de l’Assemblea francesa, va oferir un milió de lluïsos d’or a qui fos capaç d’oferir una noció convincent de poder i no es té constància que ningú obtingues la recompensa. Hi ha moltes formes de classificar el poder i molts tipus de poder d’acord a diferents criteris. Aquí, ens centrarem en el poder d’uns humans sobre altres (deixant de banda, per exemple, el poder sobre la naturalesa, per bé que òbviament aquesta mena de poder està també relacionat amb els tipus de poder que analitzarem). En una primera aproximació general, podem definir ‘poder’ com la capacitat d’un individu o d’un grup d’individus de condicionar la conducta d’un altre individu o grup d’individus. En aquest sentit tan ampli, son molts els individus o grups que tenen, amb més o menys grau, poder. Només cal pensar amb la relació dels pares respecte als fills, amb la relació dels mestres respecte als alumnes, dels empresaris respecte als seus treballadors, de les autoritats religioses respecte als seus fidels... Analíticament podem diferenciar els següents tipus de poder:
- Poder Ideològic
- Poder Econòmic
- Poder Coactiu Aquesta no és la única tipologia possible. Diferenciem el poder ideològic, l’econòmic i el coactiu en funció del tipus de recurs utilitzat per a condicionar la conducta d’una persona o grup de persones. Així doncs, atribuïm poder ideològic si es disposa de la possibilitat de condicionar la representació social de la realitat (el que alguns autors anomenen l’imaginari social) en benefici propi; és un poder molt relacionat en la nostra naturalesa simbòlica i lingüística. Parlarem de poder econòmic, en canvi, si la font del poder és la possessió de certs recursos escassos necessaris per viure. I parlem de poder coactiu quan la font de poder és la possessió dels instruments necessaris per a exercir la força física, això és, la violència. El poder militar seria una manifestació d’aquest tipus de poder. Tots aquests tipus de poder classificats en funció del recurs utilitzat comporten relacions de dominació.
No sempre, però, necessàriament quan parlem de poder hem de fer referència a relacions de dominació. Podem pensar tipus de poder – en el sentit que condicionen la nostra conducta- que no suposen necessàriament relacions de dominació. Per aquest raó, mereixem un tractament diferenciat. El poder cultural. Aquest tipus de poder és el que potser ha passat més desapercebut durant més anys en el camp de les ciències socials, tot i que darrerament diversos autors s’han fixat en la seva importància. Alguns l’han anomenat també poder simbòlic. I el seu tractament diferenciat obeeix a que resulta primordial per una reflexió acurada de la realitat social. Com hem vist ja, la realitat per a nosaltres, els humans, té una dimensió simbòlica. Les ‘coses’ i els ‘fets’ que ens envolten no tenen únicament unes determinades característiques i propietats naturals (físiques, químiques, biològiques) sinó que tenen, a més, un significat. Aquesta dimensió significativa de la realitat – tot i que sovint en som inconscients, ens passa desapercebuda o la ‘naturalitzem’– és fonamental per a explicar moltes pràctiques i accions humanes. Així, per exemple, un tros de tela de determinats colors no té capacitat, per sí mateixa, per les seves propietats naturals, de mobilitzar els éssers humans, d’emocionar-los o fins i tot fer-los plorar. I, tanmateix, pot aconseguir tot això si li atribuïm el significat de ser una bandera.
El fet de posar de relleu la importància d’aquest poder ens ha de permetre, doncs, una visió més complexa de les relacions de poder entre els humans. Contribueix, per exemple, a: 1.- Desvincular la noció de poder del estudi del comportament efectiu, ja que aquest poder permet comprendre que a vegades el seu resultat no és un comportament, una acció sinó, al contrari, una inacció, la passivitat. 2.- Desvincular la noció de poder del conflicte efectiu, observable. Precisament un tret d’aquest tipus de poder és que fa que el conflicte no aparegui. La forma més eficaç d’aquest mena de poder és que precisament el conflicte quedi ocult. 3.- Desvincular la noció de poder del greuge. Si aquest poder aconsegueix conformar representacions i desigs, pot aconseguir una acceptació de l’estat de coses que faci que el subjecte no es senti agreujat. L’absència de greuge, per tant, no s’ha de veure sempre com un acord consensuat. Pot ser manipulat. Aquest enfocament radical del poder ens permet comprendre que els propis desigs dels éssers humans poden anar contra els interessos del propi subjecte. En aquest casos es relaciona els desigs que té amb els que hagués tingut si hagués pogut escollir lliurement. De fet, aquest poder és el que condiciona tota altra forma de poder. El poder ideològic. El poder ideològic el considerem aquí una variant de poder cultural, per bé que en algun cas es presentin com a sinònims. Ideologia és un terme que ha adquirit al llarg de la història molts significats. Ideologia. Origen històric de la noció. La noció de ‘ideologia’ neix com una ciència: la indagació racional de les lleis de la formació i desenvolupament de les idees (etimològicament: ideo-logia, ciència de les idees). El seu origen es remunta a la Il·lustració: al somni il·lustrat d’un món transparent a la raó, lliure dels perjudicis, supersticions i obscurantisme de l’ ancien régime. Va ser creat per l’escriptor francès Desttut de Tracy a finals del segle XVIII. Ser un ideòleg en aquella època era ser un ‘crític de la ideologia’ en el sentit que va ser predominant desprès; és a dir, ideòleg era qui criticava els sistemes de creences dogmàtics i irracionals de la societat tradicional. En un sentit molt ampli, ideologia fa referència al conjunt d’idees, creences, valors que conformen la cultura d’una societat. Aquí ideologia, doncs, denota tot el conjunt de pràctiques de significació i processos simbòlics d’una societat determinada. Aquest sentit es presenta com políticament i epistemològicament ‘neutral’ i seria equivalent al que hem denominat ‘poder cultural’.
Un segon sentit de ‘ideologia’, menys general, gira entorn a les idees, creences i valors que simbolitzen l’experiència d’un grup o classe concret i socialment significatiu (‘socialment significatiu’ vol dir que no considera grups com ‘l’associació d’ex-alumnes de la meva escola’, ‘el meu equip de waterpolo’, etc...). Aquí la noció de ideologia es sembla a la de ‘cosmovisió’ o ‘mentalitat’. Un tercer sentit incorpora a aquesta idea d’expressió simbòlica col·lectiva, la idea de promoure i legitimar els interessos d’aquest grup social respecte a altres amb interessos oposats. Aquest tercer sentit incorpora, doncs, una dimensió relacional i conflictiva. Aquí ideologia apareix com un discurs més retòric i persuasiu que guiat per la veritat. Un quart sentit, encara, seria un més específic: parlaríem també de promoció i legitimació d’interessos sectorials, però limitats a un poder social dominant. I un cinquè sentit, més específic encara, afegiria la nota de la distorsió i l’engany en benefici d’una determinada classe social. Aquest és el sentit que va tenir per Marx i Engels i potser és el que més utilitzat és en l’actualitat. Un estudiós del tema, el professor John B. Thompson, ha sostingut que l’ús negatiu és el més important ja que permet vincular ideologia i poder com dominació. Per aquest autor, la ideologia té que veure en com s’utilitzen les idees per a ocultar, justificar o legitimar els interessos dels grups dominants en l’ordre social. És també aquesta la nostra perspectiva al diferenciar el poder ideològic (sempre relacionat amb la dominació) com diferent al poder cultural.
El poder econòmic acumulat avui és enorme. Ningú pot ignorar avui el gran poder adquirit per las grans companyies transnacionals. Actualment, la gran empresa transnacional és la forma més desenvolupada d’organització capitalista, de concentració privada de poder. No ha de resultar estrany, doncs, que aquestes empreses en els darrers anys hagin aconseguit configurar una societat i una marc institucional a escala planetària a la mida dels seus interessos. El poder coactiu. El poder coactiu és el poder que deriva de la coacció física, entenen per coacció física l’ús o l’amenaça de la força física, és a dir, de la violència. El recurs emprat per aquest tipus de poder, doncs, és el més bàsic, existent ja en el nostre estadi d’evolució més primitiu com espècie. Ha revestit, però, moltes modalitats històriques diferents. Els botiguers, per exemple, que lliuren part dels seus beneficis al capo mafiós per por a que aquest pugui destruir el seu establiment o fer-li mal serien víctimes d’un poder coactiu. Una modalitat de poder coactiu prou important per a esmentar-la explícitament és el poder militar. El recurs d’aquest tipus de poder ve donat per la superioritat de les armes. Aquesta superioritat pot ser una superioritat numèrica, estratègica o tecnològica. El poder militar històricament ha estat molt relacionat amb altres diferents modalitats de poder i, en especial, com tot seguit hem de veure, amb la modalitat moderna de poder polític que representa l’estat. El poder polític. El poder polític tal i com aquí l’entendrem és el tipus més genèric de poder. És la dimensió de poder explícit de la societat. Es qui assumeix explícitament l’adopció de decisions que afecten a una comunitat. Tota societat, doncs, en té. La nostra naturalesa fràgil, vulnerable, el fet de que el nostre accés al món extern sigui necessàriament mediatitzat socialment i culturalment, ens torna éssers conflictius. Els humans, contràriament a la resta dels animals, mai no acabem d'encaixar del tot al món. Necessitem de la societat per poder subsistir i desenvolupar-nos com a individus, però el procés de socialització, ni tan sols a les comunitats més tancades, aconsegueix harmonitzar la vida social al voltant d'uns interessos comuns. Les tensions i conflictes, de forma més o menys explícita, i per una causa o una altra, han existit sempre a qualsevol etapa històrica. En les comunitats primitives, reduïdes i conformades a partir de relacions de parentesc, probablement han estat molt menors i fàcilment
resolubles a partir de ritus compartits. Però conforme les societats esdevenen més complexes, el nombre d'aquestes tensions i conflictes tendeix a ser més gran i la seva naturalesa és més diversificada, generant en el seu si clars antagonismes socials. Les tensions i conflictes es generen a partir de diferències que poden tenir diferents causes:
- El gaudi d'habilitats i talents diferents, considerats sovint com a 'naturals', encara que això no està exempt de discussió: intel·ligència, destresa manual, capacitat física, sensibilitat artística…
- En els rols assignats a les funcions reproductiva i familiar, a partir del gènere, l'edat, el parentiu…
- En la posició ocupada a la divisió social del treball productiu i en l'accés als recursos per satisfer les necessitats
- En el grau diferent de reconeixement social que s'assigni a un rol o funció.
- En els trets físics: color de la pell, sexe, fortalesa, …
- En trets culturals: diferents creences religioses, llengües, cosmovisions…
- A la ubicació dins d'un territori: centre-perifèria; rural-urbà; nord-sud; amb accés al mar o no; accés a recursos naturals o no… El que és determinant és el valor o disvalor que la societat assigna a aquestes diferències ja que tot i que algunes tenen objectivament més importància que altres, cal admetre que la seva rellevància depèn fonamentalment de cada context històric. Així, diferències o fractures que en un moment donat revesteixen una gran importància, poden en un altre moment aparèixer com a secundàries. D’aquí la importància del que hem anomenat ‘poder cultural’. El poder polític així entès tampoc ha de comportar necessàriament relacions de dominació. De fet, la realització del ideal democràtic suposaria l’abolició de tota relació de dominació en l’esfera política. En una societat democràtica, el poder polític coincidiria amb el poder social. Està clar que tot poder, en sentit ampli, és social. Però en sentit més estricte, podem entendre el poder social com el poder dels sense-poder, dels que no tenen altres recursos per fer sentir la seva veu que l’organització i l’acció col·lectiva.
