¡Descarga La imagen de Cataluña y catalanes en el teatro del Siglo de Oro y más Apuntes en PDF de Catalán solo en Docsity!
Resum
Aquest article s’ocupa del paper de certes produccions literàries en la configuració de determinades
visions mútues entre Catalunya i Castella. D’una banda, la idea dels castellans continguda en la
poesia de caire popular català generada durant la Guerra dels Segadors (1640-1652). De l’altra,
la imatge de Catalunya i dels catalans transmesa per les obres de teatre del Segle d’Or de les lle-
tres castellanes. Tot plegat, tenint en compte els contextos en els quals s’originaren aquestes
obres, els objectius de llurs autors i el públic al qual s’adreçaven.
Paraules clau: Catalunya i Castella, poesia de to popular, comedia nueva , identitats col·lectives,
segle XVII.
Resumen. Literatura e historia. Identidades colectivas y visiones de «el otro» en el siglo XVII
Este artículo se ocupa del papel de ciertas producciones literarias en la configuración de deter-
minadas visiones mutuas entre Cataluña y Castilla. Por un lado, la idea de los castellanos conte-
nida en la poesía de estética popular catalana generada durante la Guerra de los Segadores
(1640-1652). Por otro, la imagen de Cataluña y de los catalanes difundida por las obras de teatro
del Siglo de Oro de las letras castellanas. Todo ello teniendo en cuenta los contextos en los cua-
les se originaron estas obras, los objetivos de sus autores y el público al que se dirigían.
Palabras clave: Cataluña y Castilla, poesía de estética popular, comedia nueva, identidades colec-
tivas, siglo XVII.
Abstract. Literature and history. Collective identities and visions about «the other» in the XVII th
century
This article deals with the role of some literary productions in the configuration of certain visions
between Catalonia and Castile. On the one hand, the idea of the Castilians contained in the poems
of popular aesthetics wrote during the Segadors’ War (1640-1652). On the other hand, the image
of Catalonia and the Catalans that was spread by the Castilian Golden Age theatre. All this bea-
ring in mind the contexts in which these works were written, their authors’ aims, and the public
to whom they were destined.
Key words: Catalonia and Castile, poems of popular aesthetics, comedia nueva , collective iden-
tities, XVII th^ century.
Manuscrits 24, 2006 167-
Literatura i història. Identitats col·lectives
i visions de «l’altre» al segle XVII
Núria de Lucas Val
Universitat Autònoma de Barcelona
Departament d’Història Moderna i Contemporània
Facultat de Lletres. Edifici B
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Sumari
1. Introducció
Durant el segle XVII , certes formes de les literatures catalana i castellana repro-
duïren, en tant que reflex de la societat en què s’originaren, determinats aspec-
tes relacionats amb les visions recíproques entre els pobles castellà i català, així
com els conflictes ideologicopolítics que s’originaren entre la cort dels Àus-
tries i les institucions catalanes. Es tracta d’un corpus literari que, per la seva
naturalesa, representa també una font per a la recerca històrica, tenint en comp-
te la capacitat d’aquestes obres per conformar certes concepcions identitàries
en l’imaginari col·lectiu. En concret, l’estudi de determinades produccions literà-
ries del sis-cents, tant castellanes com catalanes, aporta coneixement sobre
aspectes al voltant de les relacions entre Catalunya i Castella no continguts en
altres tipologies documentals. Principalment, en nombroses obres de teatre del
Segle d’Or es troben referències a la imatge col·lectiva que la resta dels pobles
de la península Ibèrica tenien sobre Catalunya i els catalans, i la manera com
aquesta imatge va anar evolucionant a mesura que avançava el segle. Alhora,
en certes produccions poètiques catalanes, s’hi poden apreciar nombrosos mati-
sos sobre la concepció catalana dels castellans, especialment en composicions
sorgides durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) i estretament relaciona-
des amb la publicística de guerra, tant pels arguments com pel públic al qual
s’adreçava. Finalment, cal tenir en compte el dirigisme ideològic present darre-
re les plomes dels autors i la influència d’aquest tipus d’obres en la perpetua-
ció o en la transformació de certs tòpics i imatges mentals assumides entre la
població.
Com a premissa metodològica, esdevé necessari, en primer lloc, establir a
què ens referirem aquí quan parlem d’«obres literàries». Grosso modo , es trac-
ta d’obres de ficció, de composicions sorgides de la invenció de l’autor, el qual
ha imaginat una trama i l’ha volguda narrar. Obres, bé siguin de poesia, novel·la
o teatre, elaborades seguint els paràmetres esteticoliteraris del moment en què
foren produïdes, i en les quals, tot i poder-se basar en una realitat més o menys
certa, els arguments són construïts en funció de certes convencions artístiques.
Així, no ens ocuparem de les produccions directament relacionades amb els
camps del pensament i la filosofia, com tampoc tindrem en compte les obres
dels historiadors o d’altres àmbits de les ciències socials. És a dir, delimitarem
el concepte de literatura ampli dels historiadors il·lustrats, els quals hi incloïen
- Introducció
- La situació de la literatura catalana culta del sis-cents
- La poesia catalana de caire popular i el conflicte entre la cort i el país
- El teatre i les visions de l’altre: tòpics i identitats
- Conclusions
168 Manuscrits 24, 2006 Núria de Lucas Val
Hi ha uns altres estudis que s’adrecen a les fonts literàries per tal d’analitzar un
aspecte concret de la societat en la qual sorgeix aquella literatura. Per exemple,
Baltasar Fra Molinero analitza els estereotips envers els negres i el paper que desen-
volupaven en la societat hispana dels segles XVI i XVII a partir de comèdies del Segle
d’Or; i Noël Salomón s’ocupa de la imatge del villano present en aquest teatre 6.
Alhora, utilitzant també els drames del Segle d’Or de les lletres castellanes com a
font, María Concepción Ortiz ressegueix la visió coetània de la ciutat d’Alger i els
estereotips que s’aplicaven als seus habitants^7. Dolores Franco, per la seva banda,
presenta una antologia de textos per estudiar l’evolució, des del segle XVII fins l’any
1955, del tema literari de la preocupació per Espanya; Ricardo del Arco, seguint
una metologia i uns plantejaments similars a l’anterior, rastreja la idea d’imperi en
la literatura hispànica des dels temps de l’Imperi romà fins al franquisme, i Miguel
Herrero García recorre també a escrits literaris com a font per al seu llibre Ideas
de los españoles del siglo XVII^8. Finalment, s’ha de destacar també l’article de Porfirio
Sanz sobre el paper de la comèdia barroca castellana en la conformació d’unes
visions determinades sobre Flandes a la societat hispana peninsular; així com la
breu però eloqüent anàlisi que realitza Antoni Simon i Tarrés sobre la funció que va
exercir el teatre i la literatura del Segle d’Or de les lletres castellanes en la difusió
d’una «emergent idea de pàtria espanyola, formulada per la intelligensia cortesa-
na» 9. Evidentment, no es tracta d’una bibliografia exhaustiva, sinó tan sols d’al-
gunes mostres per tal d’emmarcar el nostre estudi sobre el paper de certes
produccions literàries del segle XVII en la creació d’unes visions recíproques deter-
minades entre Catalunya i Castella, i d’uns sentiments identitaris reforçats per les
tensions i el posterior encontre bèl·lic entre les institucions catalanes i la cort reial.
2. La situació de la literatura catalana culta del sis-cents
En relació amb les literatures catalana i castellana del sis-cents, no descobrirem aquí
res de nou si afirmem que, si bé el segle XVII representa per a les lletres castellanes la
segona centúria del seu Segle d’Or, no es pot afirmar el mateix per a les catalanes^10.
170 Manuscrits 24, 2006 Núria de Lucas Val
- B. FRA MOLINERO (1995). La imagen de los negros en el teatro del Siglo de Oro. Madrid: Siglo XXI; N. SALOMÓN (1985). Lo villano en el teatro del Siglo de Oro. Madrid: Castalia.
- M. C. ORTIZ (1987). Argel en el teatro español del Siglo de Oro. Tesi doctoral, Madrid: Universidad Complutense de Madrid.
- D. F RANCO (1960). España como preocupación. Antología. Madrid: Guadarrama; R. del A RCO (1944). La idea de imperio en la política y la literatura españolas. Madrid: Espasa-Calpe; M. HERRERO GARCÍA (1966). Ideas de los españoles del siglo XVII. Madrid: Gredos.
- P. S ANZ. «Las relaciones entre el Teatro y la Política en la creación de imágenes y propaganda sobre Flandes en la España del barroco». A: F. J. A RANDA PÉREZ (coord.) (2004). La declinación de la Monarquía Hispánica en el siglo XVII. Actas de la VII reunión científica de la Fundación Española de Historia Moderna. Cuenca: Universidad de Castilla la Mancha, p. 957-989; A. SIMON I TARRÉS (2005). Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l ’ es- tat modern espanyol. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 110-122. La citació correspon a la pàgina 111.
- Sobre el Segle d’Or espanyol, vegeu B. BENNASSAR (1983). La España del Siglo de Oro. Barcelona: Crítica. També, AA. DD. (2000). Calderón de la Barca y la España del Barroco. Sala de exposi-
En primer lloc, cal tenir en compte la influència dels models literaris castellans,
no ja sobre la literatura catalana, sinó sobre el conjunt de les literatures europees del
moment^11. Així, és ben natural que els autors catalans cultes intentessin incorporar
les formes barroques castellanes a la seva producció, la qual cosa topava amb una
llengua literària catalana ancorada en el model d’Ausiàs March. A falta de recur-
sos lingüístics, els escriptors catalans van haver de recórrer a la incorporació de
castellanismes, tant en el lèxic com en la mètrica i en la sintaxi^12. Aquest fenomen
hauria impulsat la castellanització de la llengua culta catalana, tot i que hi troba-
ríem uns altres motius que hi haurien contribuït, principalment la creixent fasci-
nació pel castellà dels grups intel·lectuals i de poder catalans, iniciada ja a principis
del segle XVI. Amb el temps, la progressiva penetració de la llengua castellana
entre les elits culturals del país derivà en una castellanització del català literari i
en la substitució de la literatura tradicional culta en català pel nou model de la
moderna literatura castellana^13.
El concepte de «Decadència» amb el qual històricament s’ha denominat el pe-
ríode que abasta els segles XVI , XVII , XVIII i part del XIX , fins a la Renaixença, ha
estat posat en qüestió o, si més no, reformulat, per la història de la literatura cata-
lana de finals del segle XX 14. Així, intentant superar l’estigma de la Decadència,
s’ha imposat una nova terminologia molt més concreta i propera a la realitat
d’aquells segles. Seguint la tesi de René Wellek, segons la qual el terme «barroc»
s’usa en la història general de la cultura per denominar gairebé totes les manifes-
tacions del segle XVII 15 , la literatura catalana produïda durant aquell segle rep la
denominació de «literatura catalana del barroc», que es divideix, al seu torn, en
tres períodes: un primer des de finals del segle XVI i fins al 1640, un segon que
abraçaria la Guerra dels Segadors i la seva postguerra més propera, i un tercer
que englobaria la generació del darrer quart de segle i que acabaria amb la Guerra
de Successió 16.
Literatura i història. Identitats i visions de «l’altre» al segle XVII Manuscrits 24, 2006 171
ciones de la Biblioteca Nacional del 16 de junio al 15 de agosto de 2000. Catálogo de la exposi- ción. Madrid: Sociedad Estatal-España Nuevo Milenio.
- J. MOLAS. «La literatura catalana del barroc». A: A. ROSSICH i A. RAFANELL (eds.) (1989). El barroc català. Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987. Barcelona: Quaderns Crema, p. 507-511.
- Sobre la introducció de castellanismes en les lletres catalanes durant el segle XVII, vegeu C. CAMPS. «L’Emploi du castillan et du catalan dans les lettres roussillonnaises de la première moitié du XVIIe siècle». A: C. CAMPS i C. HEUSCH (eds.) (1998). Languedoc-Roussillon-Catalogne. État, nation, iden- tité culturelle régionale (des origines à 1659). Actes du Colloque 20-22 Mars 1997. Montpellier: Université Paul Valéry, p. 351-363.
- Vegeu A. R OSSICH (1997). «És vàlid avui el concepte de decadència de la cultura catalana a l’è- poca moderna? Es pot identificar decadència amb castellanització?», Manuscrits , 15 , p. 127-134.
- Sobre el període tradicionalment denominat per la historiografia catalana com «La Decadència», vegeu, entre d’altres, A. C OMAS (1986). La Decadència. Barcelona: La Llar del Llibre; M. de RIQUER, A. COMAS i J. MOLAS (1964). Història de la literatura catalana (vol. 4). Barcelona: Ariel; o, més recentment, A. R OSSICH (2000). «És vàlid avui el concepte de decadència…», i la veu «Decadència» del Nou Diccionari 62 de la literatura catalana. Barcelona: Edicions 62, p. 206.
- R. WELLEK (1974). Teoría literaria. Madrid: Gredos, p. 63.
- X. B ARÓ (2005). La historiografia catalana en el segle del barroc (1585-1709). Tesi doctoral, Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 50-55.
no s’han constatat ni obres ni referències dels principals autors barrocs catalans,
la qual cosa donaria suport a la hipòtesi del poc pes d’aquesta literatura en la con-
formació, entre les capes mitjanes i populars, d’unes concepcions identitàries en
relació amb les tensions entre les institucions catalanes i la cort de Madrid.
Evidentment, la literatura culta catalana conté exemples que prefiguren o que es
refereixen obertament al conflicte entre Catalunya i Castella i que defensen les
grandeses de la pàtria i l’especificitat catalana, però, al nostre entendre, aquests
missatges romangueren desconeguts per a bona part dels catalans 22.
3. La poesia catalana de caire popular
i el conflicte entre la cort i el país
A l’hora d’analitzar el paper de la literatura en la configuració de sentiments iden-
titaris col·lectius, per al cas de la Catalunya del sis-cents, en són representatives
certes produccions poètiques de to popular, concretament aquelles originades arran
de la Guerra dels Segadors (1640-1652). Els anys 1626-1652, des de les inacaba-
des corts catalanes fins a la capitulació de Barcelona davant les tropes de Joan
Josep d’Àustria, esdevenen el període àlgid del segle XVII pel que fa a la confron-
tació entre el Principat i la Monarquia. El cim de les hostilitats s’assolí d’ençà el
1640, amb l’inici de la guerra i la posterior aliança de Catalunya amb França (gener
de 1641). Paral·lelament, al llarg procés polític i militar, es va desfermar una «gue-
rra de papers», amb la qual cadascun dels bàndols pretenia justificar les pròpies
accions^23. A més dels grans textos ideologicopropagandístics, promoguts tant per
les institucions catalanes com per la cort reial, i de la publicística en forma de rela-
cions, avisos i notícies adreçada als grups pagesos i populars de la societat, s’ori-
ginà una abundant producció poètica d’estètica popular. És un conjunt de versos,
sàtires, cobles i cançons compostos majoritàriament en llengua catalana, i en menor
nombre en castellà i llatí^24 , que foren escrits amb un pretès caràcter popular, i que
es transmeteren en forma de plecs solts, bé impresos o manuscrits. Tanmateix,
aquest volgut to no significa que siguin obres sorgides entre els sectors pagesos i
populars de la societat catana, sinó que els propis textos delaten que llurs autors
—anònims en la majoria dels casos— formaven part de les elits culturals del país,
principalment clergues i juristes, els quals posaren llur talent al servei de la causa
de les institucions catalanes^25.
Literatura i història. Identitats i visions de «l’altre» al segle XVII Manuscrits 24, 2006 173
literàries a les biblioteques dels barcelonins del primer sis-cents», Revista de Catalunya , 179 (2002), p. 81-104.
- Vegeu, en aquest sentit, F. V. G ARCIA. Desengany del món. A: A. R OSSICH (a cura de) (1985). Antologia poètica del Rector de Vallfogona. Santes Creus: Fundació Roger Belfort, p. 57; F. F ONTANELLA. Oració panegírica a la mort de Pau Claris (1641). A: M. M. M IRÓ (a cura de) (1998). Antologia poètica de Francesc Fontanella. Barcelona: Curial, p. 22-23.
- Vegeu A. SIMON I TARRÉS (1999). Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 163-257.
- J. COROLEU. «Claris y son temps. Quadros de costums políticas del segle XVII», La Renaixença , 1880, p. 161; A. M. TORRENT (1984). «Poesia barroca de la Guerra dels Segadors», Els Marges , 31 p. 81.
- A. M. TORRENT. «Poesia barroca…», p. 82-83.
Es tracta, així, d’una literatura generada des dels grups polítics i culturals i
adreçada a un públic ampli, fins i tot a capes illetrades de la societat, ja que la ver-
sificació facilita la memorització i la transmissió de forma oral. És a dir, una lite-
ratura de consum intern que comparteix objectius amb la publicística: presentar i
justificar els principals arguments de les institucions catalanes en llur oposició
envers les tendències homogeneïtzadores de la política del comte-duc d’Olivares;
informar sobre les accions militars relacionades amb la Guerra dels Segadors, prin-
cipalment aquelles victorioses per part de les tropes catalanofranceses, i, alhora,
crear, entre els receptors d’aquesta literatura, una consciència de lluita catalana
conjunta contra l’enemic castellà. Aquest enemic castellà queda representat, d’una
banda, per la figura dels soldats reials, ben coneguts, al seu torn, per aquelles pobla-
cions catalanes que en patiren l’allotjament. D’altra banda, en bona part d’aquests
poemes es presenten els ministres reials, essencialment el comte-duc i el protono-
tari del Consell d’Aragó Jerónimo de Villanueva, com a màxims responsables de
la guerra, ja que han enganyat el rei moguts per llur antipatia envers el Principat.
Els arguments més crítics i punyents contra el mal govern, l’absentisme reial,
els abusos dels soldats castellans i la defensa del dret dels catalans a rebel·lar-se
contra la tirania, comencen a aparèixer principalment a partir de 1639, d’ençà
de l’agreujament de la guerra amb França, iniciada el 1635. Arran de les campanyes
de Leucata (1638) i Salses (1639-1640), el Principat hagué de suportar un nombre
més elevat de tropes allotjades, amb la qual cosa es contravenien les constitucions
catalanes^26. El poema Unas dècimas a la era corrent , de finals de 1639 o principis
de 1640, reflecteix les queixes per les contrafaccions a les constitucions, alhora
que destaca la lleialtat dels catalans al seu sobirà:
Senyor, Vossa Magestat,
evitant tota discòrdia,
use de misericòrdia
ab esta pobre ciutat,
que, si·l rigor ha portat
de pastor a president,
los privilegis rompent,
a sos bassalls, la paciència,
no abonant la inobedièntia,
és molt just lo sentiment.
També es demana la presència de Felip IV com a solució a tots els mals del
país:
Mostrau-nos vostra presència,
com a Senyor natural,
per·a que cesse tot mal
y viureu per la experiència.
174 Manuscrits 24, 2006 Núria de Lucas Val
- Sobre aquesta qüestió, vegeu J. S ANABRE (1656). La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa, 1640-1659. Barcelona: Real Academia de Buenas Letras, p. 35-55.
Diu-se qu·és, lo Compte Duch, un ruc,
y la Real Magestat un fat,
y lo seu Protonotari sectari.
Puig no·ns apar gran desvari,
sens considerar-o abans,
subjectar als cathalans
un ruc, un fat, un sectari?
[…]
Demana, aquesta milícia, justícia,
puix volgué trencar lo Rey la ley,
anullant-nos ab ultrajes los usages.
Servint los uns de misatjes,
altres de traydors jirats,
no aguardant, com a obligats,
justícia, la ley y los usatges.
[…]
Ya no haguardem del Rey remey,
ny, de qui tant nos vol, consol,
ny, de qui trahir nos ha volgut, quietut.
Y així tinch per gran flaüt
qui las armas no pendrà,
puix ab ellas se ha de alcansar
remey, consol y quietut 29.
En la composició, s’hi aprecien algunes de les característiques comunes entre la
producció poètica originada durant la Guerra dels Segadors: crítica punyent contra
el monarca i els seus ministres, que en aquest cas arriba fins a l’insult més groller;
referència a esdeveniments polítics i bèl·lics coetanis, i justificació de la rebel·lió amb
arguments senzills, però que entronquen amb elevades formulacions juridicopolíti-
ques (per exemple, la lluita unitària dels catalans per llurs constitucions pròpies).
Des d’un punt de vista més irònic i sarcàstic, el romanç manuscrit titulat Sàtira
aprofondeix la burla envers Felip IV, presentant-lo com un malalt al llit, sotmès a
Olivares i Villanueva (els dos infermers que el governen) i absent dels problemes
i dels planys dels territoris que conformen la seva corona:
De súbet està malalt
lo gran monarcha Phelip.
Diuhen que de mal govern
poch a poch se va morint.
No adverteix res quan li parlan,
perquè sempre està dormint,
ab tal excés que no hi bastan
de tots sos Regnes los crits.
No respon quan lo preguntan
y si acàs repon és dir:
176 Manuscrits 24, 2006 Núria de Lucas Val
- Fragments de Glosa cathalana , B.C., F. Bon. 6191. Text publicat íntegrament per A. M. TORRENT, «Poesia barroca…», p. 85-86, qui data l’aparició del poema a finals de 1640.
—¿De hont veniu? Cinch sous me costa.
¡Qué llàstima estiga així!
No·l visita ningún metge,
perquè no·u volen sufrir
dos enfermers que·l governan
sens deixarlo dia y nit.
A títol de no cansar-lo
han procurat esclohir
los recaudos y visitas,
que tots ne tenen despit.
Veritat és que procuran
tinga substància y delit,
però com li·n donan massa,
lo accident se va enfortint.
Tots sos amichs se llastiman,
ploran la muller y fill,
però ab tot, lo mal que té
no·y ha qui li gose dir.
Per a despertar-lo un poch
Fransa li dóna passichs,
Holanda fa fumassolas,
més tantost és adormit.
Tan solament Cathalunya
ab ruda y vinagre fi
a pesar dels enfermers
lo procura dexondir 30.
Es tracta, així, de temes parells als de les relacions, els avisos i les notícies
compostes durant la guerra, tot i que es presenten amb una estètica literària deter-
minada —en vers, amb rimes que faciliten la memorització i la cantarella. Sigui
en prosa, sigui en vers, l’objectiu és compartit: crear, entre els grups populars i
pagesos de la societat catalana, un estat d’opinió favorable a les accions seguides
per la classe política dirigent^31.
D’altra banda, a més de fer-ho contra el govern reial, els versos d’aquest cor-
pus literari carreguen contra els soldats reials, els terços. El camp català havia patit
els allotjaments de les tropes des de principis de segle 32 , per la qual cosa els habi-
tants d’aquestes poblacions, després dels llargs anys de convivència amb els mili-
tars, assimilaven la figura del soldat amb una esbiaixada idea sobre els castellans.
Literatura i història. Identitats i visions de «l’altre» al segle XVII Manuscrits 24, 2006 177
- Sàtira , BUB, ms. 211, f. 235, i BC, ms. 2072, p. 180. Publicat per J. COROLEU. Claris y son temps… , p. 163-164.
- Sobre la publicística produïda durant la Guerra dels Segadors, vegeu H. E TTINGHAUSEN (1993). La guerra dels Segadors a través de la premsa de l ’ època , (4 vols.). Barcelona: Curial; A. SIMON I TARRÉS (1992). «La imagen de Castilla en Cataluña. Guerra de propaganda durante la revuelta de 1640», Historia 16 , 193, p. 91-102.
- Per a la cronologia dels allotjaments de les tropes reials a Catalunya, vegeu J. A BAD (2003). La vila de Sabadell davant la Guerra Patriòtica o dels Segadors (1598-1659). Sabadell: Arxiu Històric de Sabadell, p. 45-107.
No obstant Déu omnipotent,
y la gloriosa Eulària,
y los Sants que estimes tant,
te seran en bona guarda.
[…]
Tots te guardaran de mal
y a nosaltres de las garras
del gran lleó castellà
y al gall doni Déu la gràcia 34.
I als versos Resposta que fa Cataluña a una carta que li ha enviada la vila de
Perpiñà, ab la qual plora sas desdichas pateix en recompensa de innumerables
servicis , es titllen els castellans de «sacrílegs i inhumans». A la vegada, es pre-
senten com a còmplices de l’heretgia el comte-duc i el protonotari, i al monarca
se l’acusa de desídia per haver-los delegat el seu poder.
Ma ventura és estada
que no·m emprenien sola
que de la Iglesia sagrada
volien no·y restàs cosa.
Esta es cosa averiguada
que prendre les armes ma gent,
no foren mas bofetadas
sinó per lo sant Sagrament.
[…]
Vols veurer si és del cel
l’elecció que d’ell ha feta
sant Narcís los feya infels
quant Castella era perfecta.
Però ara que ha pervertit
y han cremat los sacraris,
y en castigar són únics
lo Duch y Protonotari.
Y lo Rey tan adormit
me han acusat tals desvaris,
estos tres que antes t’he dit,
que per señors m’eren cossaris^35.
Finalment, la Cançó de la Victòria de Montjuïc al to del faralarala presenta,
a manera de relació versificada, els motius pels quals s’havia declarat la guerra
entre Catalunya i el seu rei, i narra els principals esdeveniments del conflicte fins
a la batalla de Montjuïc.
Literatura i història. Identitats i visions de «l’altre» al segle XVII Manuscrits 24, 2006 179
- Clarí de veritats, valentia catalana, derrota de castellans alumbrats, retiro y galliner de Madrit, gall y flor de lliri de França , Gabriel Nogués, Barcelona, 1641 (B.C., F. Bon. 7625).
- Resposta que fa Cataluña a una carta que li ha enviada la vila de Perpiñà, ab la qual plora sas des- dichas pateix en recompensa de innumerables servicis , Jaume Matevat, Barcelona, 1641 (B.C., F. Bon. 6153).
180 Manuscrits 24, 2006 Núria de Lucas Val
- Romance de la Victoria que se alcansó en Monjuyque, contra el exército de los Castellanos a 26 de Enero de 1641. També hi ha altra cançó de la Victòria de Monjuich al to del faralarala , Jaume Matevat, Barcelona, 1641. El text transcrit correspon a la cançó íntegra al to del faralarala. Hem cons-
Per tot lo món se conta
y és molta veritat
y és cert que·l Rey de España, farara
ha viscut engañat, lum fa la la larara,
Perquè tots sos Ministres
l’han mal aconsellat
subjectàs Cataluña, lararà
ab gran riguritat, &c.
Lo Marquès de los Véles
ab gran rigor és entrat,
cremant los llochs y vilas
fent·hi molta maldat.
Lo pendrer a Tortosa
molt poc vos ha costat
no·s estat molt rendira
perquè ells se sont donats.
Dels de Cambrils me pesa
vist vostras crueltats,
que a bona estil de guerra
tots los heu degollats.
Cinch dies pelearen
com a valents soldats,
preguem tots a Maria
que·ls perdon sos pecats.
Brivons de Tarragona
ara sou molt honrats,
esperau tots lo premi
dels sis Archebisbats.
Ni a Martorell tincheras
no·ns han aprofitat,
perquè·l Marquès n’estava
de alguns molt confiat,
De entrar en Barcelona
ab exèrcit format
més lo Francès tenia
Monjuich avisat.
Dissabte antes del día
alarma aven tocat,
per pendre la montaña,
ab gran riguritat.
De Creus de Santiago
lo Rey vos ha premiat
molts lo tribut dexareu
en aquesta Ciutat.
Lo fill de Torracusa
gran llàstima és estat
que·ls braços de son pare
vol Déu que haja finat.
Dolça prenda li deya
lo que més me ha pesat,
que a tal injusta guerra
vos sol ho hajau pagat
Que·s dichosa la terra
que sempre ha defensat
a sos bons privilegis fararà
conserve llibertat, &c.
Lo un Marquès y l’altre
retiran anujats,
ay mal consell de España
en que·ns han aportat.
Santa Eulàlia gloriosa
sempre von sou burlats,
que·s linda bugadera
que amolts vos ha rentats.
Diu que·u tingut ventura
quant vos sou retirats,
que ab lo sol que tenia
bé·us auria axugats.
Profasons li han votadas
ab gran solemnitats
no estaran per banderas
los senyors Deputats.
Animo os suplich donas
qu·estich molt confiat
si·ls Castellans tornavan
de la vostra bondat.
Portareu com a hòmens
las armas al costat
no vulla·u ser covardas
ara que·u començat.
També algunas senyoras
que ab gran necessitat
per pendre la ferritxa
a Puigcerdà han pujat.
Los guardinfants són causa
que no ni hagué cap,
lo día de la pelea,
que haurian ocupat.
Moltas ne són tornadas
que han cobrat sanitat
que si color tenia
las sanch se han refescat.
Santa Eulàlia y Madrona
y·ls sants del Principat,
nos vullan dar victòria
a la necessitat^36.
Entre la producció teatral dels dramaturgs castellans del Segle d’Or, aquelles
peces ambientades a Catalunya, o aquelles on apareixen personatges catalans, van
contribuir a difondre una determinada imatge de la realitat catalana entre els recep-
tors d’aquestes obres. El bandolerisme esdevé un dels principals leit-motifs pel que
fa a la representació del Principat en aquestes obres i, per assimilació, els catalans
sovint hi són presentats amb les caracterísiques dels bandolers: gent violenta i eixu-
ta, tot i que se’n reconeix la noblesa i llur defensa a ultrança de l’honor. Així ho
sintetitza Pedro Calderón de la Barca (1600-1681) a El pintor de su deshonra
( c. 1648), quan el personatge de Fabio afirma sobre Catalunya:
Y es de suerte
que con ser tan belicosa
nación esta y tan celosa,
no ha sucedido una muerte 40.
I no es casual que Lope de Vega (1562-1635) compongués una comèdia inti-
tulada El catalán valeroso —o El gallardo catalán — (escrita abans de 1604), basa-
da en la llegenda de l’emperadriu d’Alemanya, la qual va ser defensada pel comte
de Barcelona davant l’acusació d’adulteri. En un moment donat, el cavaller
Rocabruna es dirigeix al comte Ramon, i li recorda la seva valentia i les victòries
aconseguides al camp de batalla:
Tente, señor, tente: para,
advierte, escucha. ¿Qué es esto?
¿Tu tienes sangre Moncada?
¿Eres tu aquél que en el mundo
por tantas hazañas llaman
el catalán valeroso?
¿Eres de quién tiembla el Asia?
¿Eres el que tantas veces
venciste tantas batallas,
que te llama el africano,
el Julio César de España? 41.
Pel que fa al bandolerisme, ja Miguel de Cervantes (1547-1616) havia recollit
el fenomen en algunes de les seves obres, com ara, per exemple, a la novel·la pas-
toril La Galatea (1585), on apareix un episodi amb un grup de bandolers catalans
dirigits per un bandoler cavaller o bandoler noble, qui posa pau entre els homes i
és just en les seves accions. També, en una de les Novelas ejemplares (1613), La gita-
nilla , es troba de nou la figura del bandoler honrat, d’origen noble. Fins i tot la
simpatia de Cervantes pel personatge del bandoler noble i honrat, obligat per les
circumstàncies —normalment per un motiu d’honor—, arriba al punt d’incloure
182 Manuscrits 24, 2006 Núria de Lucas Val
- P. C ALDERÓN DE LA B ARCA. Comedia famosa: El pintor de su deshonra , s.n., s.l., s.a, Jornada Segunda.
- LOPE DE VEGA (1610). «El gallardo catalán», a Segunda parte de las Comedias de Lope de Vega Carpio. Madrid: Alonso Martín, f. 86v.
en el seu entremès La cueva de Salamanca (1615), una breu referència a Perot
Roca Guinarda. En realitat, l’autor veu en els catalans l’essència de l’honor cava-
lleresc, per la qual cosa considera el bandolerisme com un excés gairebé inevitable
en la defensa d’aquest honor. Així, a la segona part del Quijote (1615), al capítol
LX, de camí a Barcelona, el cavaller i el seu escuder tenen una trobada amb un grup
de bandolers, el capità dels quals resulta ser de nou Perot Roca Guinarda, qui
s’apropa a Don Quijote i li diu: «No estéis tan triste buen hombre, porque no habéis
caído en las manos de algún cruel Osiris, sino en las de Roque Guiñart, que tiene
más de compasivas, que de rigurosas». A això, contesta l’ hidalgo : «No es mi tris-
teza —respondió Don Quijote— haber caído en tu poder, oh valeroso Roque (de
cuya fama no hay límites en la tierra que la encierren)». I, en referència a Perot,
l’autor l’eximeix de les barbaritats comeses pels bandolers comuns afirmant: «Viva
Roque Guiñart muchos años, a pesar de los lladres , que su perdición procuran»^42.
Altres autors castellans també recullen el fenomen del bandolerisme i el rela-
cionen amb el caràcter i el territori català, com ara Tirso de Molina (1584-1648),
qui, a Deleitar aprovechando (1635), presenta El bandolero , relat basat en la lle-
genda de Pere Armengol 43. Hi apareixen tots els estereotips dels catalans: valor,
honor, justícia, però també violència, còlera, gelosia, rudesa i aspror de la gent i
del paisatge. De totes maneres, la visió de conjunt és més positiva que no pas en la
seva obra anterior, Cigarrales de Toledo (1621), on els bandolers són caracterit-
zats amb més cruesa:
A la media noche entraron en la venta, de tropel, hasta cincuenta bandoleros, cuyo
caudillo era un cavallero catalán, que como es costumbre en aquel Principado, había
librado la venganza de sus agravios, contra otro más poderoso que él, en las armas
de aquella gente perdida, pagándoles el sueldo, a costa de los desapercibidos cami-
nantes, y señalando sus alojamientos por aquellas ocasionadas asperezas, tan caras
para inocentes peregrinos. La grita con que embistieron la solitaria venta fue tal,
que juntándosele el ruido de algunos arcabuces, que dispararon, y muchos pedreñales,
parecía acometimiento de algún formado ejército^44.
Aquí s’ofereix una imatge molt violenta dels bandolers catalans, potser una de
les descripcions més ferotges de la literatura castellana del Segle d’Or. Tenint en
compte que Tirso de Molina, mercedari, va viure a Catalunya entre 1632 i 1639,
segurament aquesta imatge no estaria gaire allunyada de la realitat, contràriament
a la visió més amable transmesa per Cervantes. I justament és aquesta imatge més
agradable, fins i tot bucòlica, la tònica general a les comèdies castellanes, on es
presenta el personatge del bandoler noble caigut en desgràcia per una qüestió d’ho-
nor i al qual el destí no ha donat més alternativa que convertir-se en bandoler. Com
a contrapunt a aquesta figura refinada, de nobles sentiments, apareixen els altres
bandolers de la seva «cuadrilla», homes aspres, sense moral ni honor. El paradig-
Literatura i història. Identitats i visions de «l’altre» al segle XVII Manuscrits 24, 2006 183
- Miguel de C ERVANTES Y S AAVEDRA (1672). Vida y Hechos del Ingenioso Cavallero Don Quijote de la Mancha, Parte Segunda. Ambers: Gerónimo y Juan Bautista Verdussen, f. 527v.-528r.
- TIRSO DE MOLINA (1635). Deleitar aprovechando. Madrid: Imprenta Real, f. 189r.-306r.
- TIRSO DE MOLINA (1631). Cigarrales de Toledo. Barcelona: Jerónimo Margarit, f. 240r.
para comprar un gipó
con buen passaman d’or
en Barcelona.
Las dos. Dineros, y más dineros
en cualquier lengua son buenos.
1. Pues de los míos dirán
los del barrio cortesano,
que los guardo en Castellano,
los niego en Catalán 48.
Les festes del Carnestoltes tipifiquen Barcelona i, per extensió, Catalunya.
Així, a El pintor de su deshonra , de Calderón de la Barca, de nou es troba una
escena de les festes amb uns versos en català:
Mujer 1. Veniu las miñonas,
a baylar al Clos,
tararera,
que en las Carnestolendas
se disfraz Amor,
tararera.
Hombre 1. Veniu los fadrines,
al Clos a baylar,
tararera,
que en las Carnestolendas
Amor se disfraz,
tararera^49.
També, a la novel·la picaresca Lazarillo de Manzanares , de Juan Cortés de
Tolosa (nascut el 1590), es descriuen les celebracions amb profusió de detalls:
De sus fiestas te diré, o no te diré nada, ¿nunca oíste decir las Carnestolendas de
Barcelona? Mas porque sepas dellas algo digo, que desde Navidad empiezan. Allí
los caballeros muestran que son tan hábiles para las burlas, cuanto determinados
para las veras: salen los que te he dicho, y las demás gentes ordinaria que dello
gusta, de mascara con diversidad de invenciones, cual saca tres, o cuatro carros,
que parecen los del Sol con diferentes músicas, y graciosas apariencias, cual a caba-
llo vestido de moro, con costosas, y nunca vistas invenciones, tirano de las volun-
tades que le miran, cual vestido de viejo, reprimiendo los bríos de mozo, acompaña
cuatro, o seis damas, y a cada una dellas cuarenta corazones. Éstas van más de ordi-
nario en coche, y sin más invención que una máscara margenada del mismo ros-
tro, pero muy bizarras. Otras veces van a pie, y entonces se goza mejor de su mucho
entendimiento, porque llegándose a ellas se les puede decir los que cada uno gus-
tase, como sea honesto a que ellas responden con agudeza.
A la noche hay sarao en diversas partes: los señores en la casa de uno dellos, los
que no lo son en otra de otro […]. Puestos pues en la sala viene una copia de menes-
Literatura i història. Identitats i visions de «l’altre» al segle XVII Manuscrits 24, 2006 185
- A. COELLO , F. de ROJAS, L.V ÉLEZ DE GUEVARA. El catalán Serrallonga… , f. 479r.
- P. C ALDERÓN DE LA B ARCA. Comedia famosa: El pintor de su deshonra… , Jornada Segunda.
triles, y otros instrumentos, y todos juntos empiezan el sarao, danzando después
dos, o cuatro solos, galán, y dama […]. Las invenciones de los tocados, la canti-
dad de diamantes, y otras joyas, con ser tanto, y tan rico no llega a la excelencia
del arte con que está puesto 50.
Segons aquesta descripció, el carnestoltes barceloní era un esdeveniment que
bé devia impressionar els visitants de la ciutat, i com a tal fou recollit en escrits de
distinta naturalesa. Així, en un text pretesament àulic i de mera relació d’un viat-
ge reial, com és el Viaje del Infante Cardenal don Fernando de Austria , escrit pel
secretari reial Diego de Aedo y Gallart, es dóna notícia sobre aquestes festes i la bona
impressió que en va tenir el rei Felip IV:
Su Alteza vio algunos saraos en Barcelona de rebozo y muy entretenidas y lucidas
Carnestolendas, que las hacen en esta ciudad con grandes y no creíbles ventajas,
entre otras fiestas vio un torneo de a pie en el Borne, y un muy real y grandioso
sarao en casa del Duque de Cardona, que comenzó con una danza de doce enmas-
carados, que los más de ellos eran títulos catalanes ricamente vestidos. Tras eso
siguió el sarao, al cual asistía grandísima cantidad de damas espléndidamente ador-
nadas; luego se hizo una comedia, y tras ella un torneo de a pie de doce caballeros
con vistosas y galanas libreas 51.
De manera relacionada amb la fama del Carnestoltes, apareix un altre dels
tòpics sobre Catalunya presents en aquestes obres: el de Barcelona com a ciutat
rica i pròspera. A Las dos doncellas , una de les Novelas ejemplares de Miguel de
Cervantes, s’afirma sobre la Ciutat Comtal:
Con todo esto no se descuidaron de darse priesa de modo que llegaron a Barcelona
poco antes que el sol se pusiese. Admiroles el hermoso sitio de la ciudad, y la esti-
maron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espan-
to de los circunvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores,
amparo de los extranjeros, escuela de la caballería, ejemplo de lealtad, y satisfacción
de todo aquello que de una grande, famosa, rica, y bien fundada ciudad puede pedir
un discreto y curioso deseo 52.
I elogis gairebé calcats a aquests apareixen posteriorment a la segona part del
Quixot , concretament al capítol LXXII , on l’ hidalgo atribueix a la ciutat els quali-
ficatius d’«archivo de la cortesía, albergue de los estranjeros, hospital de los pobres,
patria de los valientes, venganza de los ofendidos, correspondencia grata de fir-
mes amistades, y en sitio y belleza única».
186 Manuscrits 24, 2006 Núria de Lucas Val
- J. CORTÉS DE TOLOSA (1620). El Lazarillo del Manzanares, con otras cinco novelas. Madrid: Viuda de Alonso Martín, capítol IX.
- D. de AEDO Y GALLART (1635). V iaje del Infante Cardenal don Fernando de Austria, desde 12 de abril 1632 que salió de Madrid con su Majestad D. Felipe IV su hermano para la ciudad de Barcelona, hasta 4 de Noviembre de 1634, que entró en la de Bruselas. Anvers: Juan Criobbant, capítol III.
- M. de CERVANTES Y SAAVEDRA (1614). Novelas Ejemplares. Madrid: Juan de la Cuesta, f. 173v.-174r.
