Dret Administratiu, Apuntes de Derecho Administrativo

¡Descarga Dret Administratiu y más Apuntes en PDF de Derecho Administrativo solo en Docsity!

URBANISME I DRET DEL TERRITORI

Tema 1. La formació del Dret Urbanístic

Prof. Carmina Llumà 2017-

TEMA 1. La formació del dret urbanístic

I. Conceptes d’Urbanisme i Dret Urbanístic.

II. Ordenació del territori i Urbanisme.

III. Els antecedents de l’urbanisme.

IV. L’urbanisme a l’Estat Espanyol. Evolució

històrica.

I. CONCEPTE D’URBANISME I DRET

URBANÍSTIC

Dret Urbanístic: conjunt de normes jurídiques que per si mateixes o mitjançant el planejament que regulen, estableixen el règim urbanístic de la propietat del sòl i l’ordenació urbana ; també regulen l’activitat administrativa encaminada a l’ús del sòl, la urbanització i l’edificació. Conjunt de normes que regulen la intervenció pública en la conformació de les ciutats i el procés urbanitzador. Branca especial del Dret Administratiu que sorgeix per a donar resposta jurídica als problemes d’ordenació territorial que planteja la societat urbana contemporània i que tenen l’origen en la ciutat industrial sorgida de finals del s. XVIII. l’urbanisme té per finalitat l’ordenació física del territori vinculant-la a la propietat per tal de fer compatibles els usos privats amb l’interès col·lectiu.

I. CONCEPTE D’URBANISME I DRET

URBANÍSTIC

• (^) El Dret urbanístic té com a objectius bàsics:

1- Fixar el règim jurídic de la propietat del sòl, determinant les

facultat i les obligacions (drets i deures) dels propietaris i altres

agents sobre aquests.

2- Fixar l’ordenació urbana, d’acord amb allò que determini el

planejament urbanístic a través dels processos d’urbanització i

edificació.

Finalment, resta indicar en aquesta introducció que l’urbanisme

és concebut com una Funció Pública: un conjunt de potestats en

mans de l’Administració per dirigir i controlar el procés de

transformació de les ciutats i en què es reconeix la necessària

participació dels operadors privats.

II. URBANISME I ORDENACIÓ DEL TERRITORI La planificació territorial, sobre el que la Generalitat ostenta competències reconegudes en el 148.1.3 CE, es troba regulada a Catalunya en la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de Política Territorial, si bé la veritable tasca de planificació de tot el territori de Catalunya ha estat impulsada fa relativament poc (primer decenni d’aquest segle) amb la finalitat d’assolir uns objectius que el planejament urbanístic ja existent no podia assolir i per fer front a determinades dinàmiques supralocals.

II. URBANISME I ORDENACIÓ DEL TERRITORI L’esmentada Llei té per objecte establir les directrius d'ordenació del territori català i de les accions administratives amb incidència territorial a Catalunya, per tal de corregir els desequilibris que s'hi produeixen i assolir un benestar més gran de la població. “L'Administració de la Generalitat, aplicant les prescripcions d'aquesta Llei, ha de prendre les mesures necessàries per a assegurar la utilització adequada del territori i per a promoure el desenvolupament sòcio- econòmic amb criteris d'equilibris social i territorial”.

II. URBANISME I ORDENACIÓ DEL TERRITORI Vist doncs quin són els objectius de la planificació territorial, és evident que l’àmbit de planificació d’aquesta és més gran, d’escala regional, que el del planejament urbanístic, que normalment té caràcter municipal. A Catalunya els instruments de planificació territorial són els següents:

• (^) Pla territorial general de Catalunya.
• (^) 7 plans territorials parcials (que sumen tot el territori de Catalunya). Són els Plans Territorials de l’Alt Pirineu i Aran, Comarques Gironines, Comarques Centrals, de Ponent, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i el Pla Territorial Metropolità de Barcelona.
• (^) Plans sectorials (infraestructures, mobilitat, ambientals, i altres) i Plans Directors Territorials (d’àmbit més reduït que els Plans Territorials Parcials, i que en s’han dut a terme en algunes parts del territori que es trobaven davant reptes importants diferenciats). L’aprovació dels plans correspon al Govern, excepte en el cas del Pla Territorial General, l’aprovació del qual requereix norma amb rang de Llei (actualment, es tracta de la Llei 1/1995, de 16 de març, d’aprovació del Pla Territorial General de Catalunya).

II. URBANISME I ORDENACIÓ DEL TERRITORI Pel que fa al contingut bàsic dels plans territorials, distingim entre: .- Normes: Disposicions de compliment obligat, directes i immediates (ex prescripcions sobre SNU d’especial protecció). .- Directrius: Indicacions adreçades a altres instruments de planejament que les concretaran, transformant-les en normes. (ex percentatge de creixement de la superfície d’un nucli de població). .- Recomanacions: S’han de tenir en compte en fer la resta de planificació, però no tenen caràcter vinculant. La planificació territorial no és un pressupòsit necessari per a la planificació urbanística; tanmateix la seva existència, com hem vist, sí que té efectes en aquesta.

III.Els antecedents històrics de l’urbanisme.

• (^) Els canvis que hem esmentat es donen en un context de Lliberalisme econòmic. Desinterès dels poders públics en la intervenció pública, i per tant també en l’urbanisme, que es deixa a favor de la iniciativa privada. Queda en mans d’aquesta el “fer ciutat” i fer front a la demanda d’habitatges. Davant d’aquesta situació apareixen els primers corrents que apunten a la necessitat d’una intervenció pública en l’urbanisme: a) La utopia del S XIX (model de ciutat alternativa a l’existent). Cerca d’una nova alternativa social. Ex Icària.

III.Els antecedents històrics de l’urbanisme. b) Línia Reformadora: Cerca un conjunt de mesures per a resoldre els problemes que es van creant a la ciutat. En què destaca com a principal objectiu garantir les condicions de vida de la classe treballadora. D’acord amb aquesta segona línia apareixen a a Anglaterra les primeres intervencions públiques en l’urbanisme de tipus higienístic, que són relatives al clavegueram, subministrament d’aigua potable, separació d’habitatges i indústries i salubritat. Aquestes mesures poc a poc es van estenent a la resta de països que han iniciat la Revolució Industrial. A Espanya, com veurem aquestes mesures arriben més tard, fruit de l’endarreriment en fer aquests canvis.

III.Els antecedents històrics de l’urbanisme.

• (^) A.- Actuació sobre centres històrics: La reforma interior de poblacions: conjunt de mesures destinades a resoldre la congestió dels centres urbans provocada per la revolució industrial. Aquests centres, de trama medieval, van sofrir un creixement descontrolat fruit de la demanda de nous habitatges pels obrers, la demanda es va cobrir compartimentant construccions existents, fent noves plantes i ocupant l’espai públic, fets que van comportar un augment de la densitat i insalubritat dels centres, de carrers estrets, sense ventilació i sense serveis urbanístics. Això va provocar que les classes benestant marxessin d’aquests centres històrics. Amb les actuacions de Reforma Interior es tractava (i es tracta avui) de recuperar els centres urbans i donar-los la funcionalitat requerida per a servir a la resta de la ciutat (en tant que s’hi ubiquen els serveis com l’Ajuntament, l’Església, l’hospital, els comerços, etc).

III.Els antecedents històrics de l’urbanisme.

• (^) Contingut de les actuacions de Reforma Interior:
  • Determinació del traçat dels nous espais públics (alineació).
  • Obtenció de terrenys públics (expropiació).
  • Construcció d’infraestructures i dotació de serveis bàsics.
  • Definició de característiques edificatòries.
  • L’actuació constructiva es deixa en mans dels privats. Com exemples d’operacions de Reforma Interior tenim París amb la construcció de boulevards i jardins. En el cas de Barcelona, en seria un exemple la construcció de la Via Laietana, encara que es produeix més tard (1910).

III.Els antecedents històrics de l’urbanisme.

• (^) Contingut: Es van haver de crear nous instruments jurídics ja que no eren vàlids els usats en la reforma interior atès que les dinàmiques dels dos espais eren diferents, destaquem:
• (^) La reparcel·lació com a tècnica per a transformar els terrenys rústics en parcel·les edificables.
• (^) La cessió gratuïta de terrenys destinats a ús públic per part dels seus propietaris, i que permet la participació de la col·lectivitat en les plusvàlues urbanístiques. A Barcelona, El Pla Cerdà de 1859. Aquestes intervencions que hem assenyalat (Reforma Interior i Eixamples) així com les seves tècniques constitueixen encara avui instruments fonamentals del Dret Urbanístic (junt amb d’altres d’incorporació més tardana, com anirem veient).

III.Els antecedents històrics de l’urbanisme.

• (^) L’URBANISME AL SEGLE XX. Al llarg del S. XX s’incrementa l’interès per la disciplina urbanística per part dels moviments intel·lectuals de l’època, i apareixen diferents escoles de pensament que propugnen models diversos de ciutat. Destaquem els següents: a) Urbanisme regionalista. La ciutat de mida urbana (30.000 habitants), formada per cases unifamiliars i amb integració amb el camp. El model de “ciutat jardí”, inspirat en el Romanticisme. A Catalunya hi hagueren seguidors importants i en tenim alguns exemples com ara al recinte Güell. b) Funcionalisme racionalista (Le Corbusier, Carta d’Atenes 1933). Ciutat desagregada en 4 zones segons les seves funcions: residència, treball, lleure i circulació. Es tracta d’un moviment més inspirat en el Racionalisme i en la funcionalitat més que en l’aparença.