¡Descarga Dret internacional public y más Apuntes en PDF de Derecho Internacional solo en Docsity!
Dret internacional públic
I. NOCIÓ I EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL DRET INTERNACIONAL
TEMA 1. LA SOCIETAT INTERNACIONAL I EL DRET INTERNACIONAL
PÚBLIC
Dret internacional públic → ordenament Jurídic, conjunt sistemàtic de normes que regula les relacions entre els estat i altres subjectes que conformen la societat internacional o la comunitat internacional, i que evoluciona al compàs de la societat internacional. Característiques bàsiques:
- Ordenament jurídic
- Regula relacions entre estats formant una societat internacional
- No son normes estàtiques, tenen caràcter evolutiu
Societat internacional→ s'entén que les persones que formen el mon no viuen donant- se l’esquena, sinó que interaccionen entre elles formant una societat internacional per ajudar-se. Aquesta societat esta formada bàsicament per estats però no únicament. “ubi societas ubi lex” On hi ha una societat hi ha un dret.
En relacions internacionals s’utilitza actor internacional que son les entitats, perquè actor? Perquè actuen el primer actor son els estats però hi ha altres com les multinacionals, la ONU, ONG… tot això son actors internacional perquè poden incidir en les relacions internacionals. El terme subjecte de dret s’utilitza perquè un subjecte es titular de drets i obligacions. L’estat es subjecte i també es actor perquè participa en relacions Internacionals. Hi ha moltes ents que son rellevant en les relacions internacional però no son subjectes de dret, exemples: les ONG i empreses multinacionals. El dret s’adapta a la societat i si no s’adapta es un desastre
Quan comença el dret internacional? Perquè hi hagi dret internacional es necessita 3 o mes entitats que tinguin:
- base territorial = estats
- políticament independents
- necessitat de coexistir Amb aquest tres ingredient ja tens una societat internacional. Ens podem remuntar als grecs, ciutats que eren independents, amb relacions; la Grècia clàssica era una societat internacional reduïda, ja que tenia colònies i interactuava amb elles. Hi ha hagut altres dret internacional, però el dret internacional tenen unes característiques que es produeixen entre la edat mitjana, es basa en la descomposició del imperi roma que reten formalment obediència al imperi però es va descomponent, al s. XV es descompon.
La data de naixement a la creació de la societat internacional es la final de la guerra dels 30 anys westfalià (1648). La pau westfalià fa que uns 300 principats fessin fora l’emperador, manifesten que no accepten cap superior jeràrquic, en fer això
indirectament proclamen un principi d’igualtat. No emperador, ni cap superior = igualtat; això avui dia anomenem principi d’igualtat sobirana i es declara el principi de no intervenció, ens reconeixem amb els límits territorials, integritat territorial. Les decisions les prenem entre tots a través del consentiment.
La societat d’estats europeus sorgeix al 1648, aquesta societat internacional genera un dret internacional molt minimalista, la idea era jo no imposo res i els altres no imposen res. Son societat que coexisteixen.
Al 1776 es dona la independència del estats units, i a principis del 19 la independència de sud-americà, a partir d’aquest fet ja no es pot parlar d’uns estats europeus. Quan EEUU es declara independent ningú es qüestiona que formen part de la societat internacional, gaudeix del conjunt normatiu de la societat internacional.
En el transit del seg. XIX aquest societat de coexistència es torna en un nivell de cooperació (Concert europeu i evolució industrial). Les grans potencies europees configuren un ordre europeu, això es inimaginable amb la pau de werfast. Al final del 18- 19 la societat evoluciona a una societat de cooperació, es comencen a formar entitats permanent, una cooperació que tendeix a la institucionalització, en mig d’aquest procés 1856 es fa la declaració de parís, posa fi a la guerra de Crimea (Rússia vs. els països europeus) quan els europeus son forts els otomans es van agrupant. La declaració de parís declara que la societat internacional es com un club, si no estàs dins no tens drets, si t’admeten al club s’apliquen les regles.
La societat internacional contemporània comença al 1945 al final de la 2GM. Entre la primera y la segona GM ja hi ha alguns esdeveniments que apunten a la universalització.
La Carta de les Nacions Unides es un document d’importància capta’l en les relacions internacional, referma alguns principis clàssics del dret internacional, també imposa dret nus. Recull valors entesos com aspiracions de la societat Internacional Clàssica, però apareixen nous valors, com: el desenvolupament (objectiu que abans no existia), la dignitat del ser humà... Es configura un dret internacional que sense perdre moltes de les característiques UE tenia abans, s’incorporen nous àmbits material de regulació. Un dret internacional de contingut mes social relativament mes democràtic, major participació d’estats petits i mitjans en les relacions Internacionals. A partir del s. XX trobem una societat amb estructures que faciliten la cooperació. La ONU esta integrada per mes de 20 organitzacions Mundials y mes de 300 organitzacions Regionals. La guerra freda, juntament amb el bloc dels aliats, comunistes...marca les relacions internacionals durant 40 anys. La descolonització del Paganda te 2 efectes:
- Definitiva universalització de la societat internacional y
- Nou trencament entre rics i pobres. La guerra freda desapareix al 89, queden encara remoles d’aquella època. Els valors i els principi de la carta de les Nacions Unides continuen sent vigents i amb cooperació.
ORGANITZACIONS INTERNACIONALS:
TEMA 19. L’ORGANITZACIÓ DE LES NACIONS UNIDES (ONU)
La proliferació d’organitzacions Internacionals aporta una major instituciona-lització entre les relacions internacionals, ja no depenen tan de l’estat. Les 3 estructures de la societat Internacional : coexistència, oposició i cooperació , a introduït canvis en la societat internacional, i ha expandit el dret internacional, hi ha mes DIP, perquè hi ha mes institucions. Una de les mancances que hi ha es l’aplicació de les obligacions i els drets per part dels estats, però hi ha mes mecanismes de control. En el àmbit de les relacions internacionals, les organitzacions han afavorit la proliferació de noves institucions, i donen veu per ampliar el missatge, han afavorit la publicitat de la democràcia. Les organitzacions canvien però no substitueixen els models anteriors; intensifica la cooperació però sense canviar el model. Entre les organitzacions internacionals, la que ocupa la posició central es l’ONU, es el lloc on es troben tots els estat per debatre qualsevol tema,
Societat de nacions, es el primer intent de fer una nova organització on estiguessin tots els països, la idea es la mateixa que la gran confederació mundial, tot i que principalment era europea, intenta establir un nou ordre internacional, i fer-ho de forma internacional. L’objectiu era mantenir la pau i la seguretat internacional. La societat de nacions en el primer objectiu fracassa, perquè 20 anys després hi ha la 2GM, aquest fracàs estrepitós fa que al acabar la 2GM es plantegi renunciar a aquesta societat. S’ha de crear una nova organització. Una de les raons perquè la societat de nacions va fracassar va ser perquè les gran potencies no estaven (EUA no estava, Alemanya va entrar tard i Rússia va ser expulsada). En tota la carta de les nacions unides no hi ha esmencio a la societat de nacions. Durant la 2GM hi ha un seguit de trobades entre les potencies aliades. L’ONU que avui dia es una organització mundial i universal, neix com una aliança de guerra. L’expressió de Nacions Unides, equival als estats que va contra l’eix, això explica moltes coses d’ara de l’ONU. Hi ha reunions entre EUA i Rússia, anomenada carta de l’atlàntida. La conferencia de Moscou ja reuneix Gran Bretanya, Unió Soviètica i Xina a la conferencia de dumbarton oaks (1944). Al febrer de l’any 45 es troben a la Unió Soviètica: Rusbel, Stalin i Charchil a la conferencia de ialta; en aquesta conferencia es convoca la conferencia de San Francisco(45) en aquesta conferencia participen 55 estats que tenen en comú haver declarat la guerra als països de l’eix, aquestes reunions es formen quan encara hi ha guerra. Ara l’ONU es una organització de pau, però en un principi l’ONU va ser una organització pensada pel països aliats.
- Importància de la carta de les nacions unides:
Es un Tractat internacional, es obligatori pels estats que firmen; es un tractat constitutiu d’una organització Internacional, el tractat no nomes estableix drets i deures entre països, sinó que construeix una organització Internacional. A banda daixò, es el mes
semblant a una “constitució mundial”. Es un tractat internacional que esta per sobre d’altres tractats, això es fonamenta en les característiques de la carta.
Característiques singulars de la carta:
Els dos primers articles de la carta:
- Art. 1 els propòsits de la ONU
- Art. 2 principis fundadors de la ONU En veritat estan formulant els valors de la societat internacional. Pel seu contingut es un tractat que aspira a mes, duració en el temps i sigues vinculant a tots els estats. Això queda mes clar quan veiem el principi d’autoritat art. 2.6 declara que els estats que no ratifiquen el tractat, malgrat això estaran sotmesos al principi de la carta i si no els compleixen l’organització els hi farà complir, en relació aquest article també s’ha de veure el art. 103 de la carta en relació a altres tractes: diu que qualssevol tractat que els països firmin en contra de la ONU serà nul.
- Membres de les nacions unides
Ara te 193 membres, es una organització Universal, això no vol dir que accedir-hi sigui necessàriament senzill, la carta diferencia 2 tipus d’estat per accedir:
- Membres originaris art. 3 son 50 estats , van participar a la conferencia de San Francisco, l’únic que van fer ratificar la carta, amb això ja eren membres.
- La resta han estat admesos. Si es vol ser membre s’ha de seguir les condicions i el procediment del art. 4.1= han de ser estats, amants de la pau i que acceptin les obligacions de la carta.
No tots eren estats, la India encara no era independent, 2 anys mes tard d’entrar es va independitzar; Ucraïna i Bielorússia estaven dins la Unió Soviètica; un altre exemple es Palestina no va entrar pel procediment; Kossovo no ha entrat perquè no passa pel procediment; hi ha altres estats o seudo estats que passarien el filtre. El que mes importa es el procediment, però qui decideix qui entra segons el art. 4.2 es l’Assemblea general, a recomanació del consell de seguretat, si aquest el veta no entra a la ONU. La carta també preveu suspendre la condició de membre o la expulsió; però mai ha passat, tot i que hi ha membres que s’ho han merescut.
- Estructura orgànica de ONU
L’article 7 diferencia entre:
- òrgans principals → els crea la carta, els fa molt poc flexibles, qualsevol modificació significativa d’aquest òrgans requereix reformar la carta. Alguns òrgans son: AG,ECOSOC,CAF,TIP (son 6 òrgans art. 7.1)
- òrgans subsidiaris → estan creats per la ONU, normalment creats per un altre òrgan. També hi ha òrgans molt importants com UNICEF. No se sap quants òrgans subsidiaris hi ha, amb aquests no cal modificar la carta, l’abast de
El problema es que enlloc diu que es un afer de tràmit i que es un afer de fons, i decidir aquest tràmit es un afer de fons. Però s’ha interpretat que el vet nomes s’exerceix amb el vot negatiu, una abstenció no produeix vet.
3. Tribunal Internacional de Justícia
Composició: Es un òrgan principal de l’ONU; es el principal òrgan de justícia, es independent, els altres son òrgans intergovernamentals , es ha dir òrgans que hi ha representants del estats. Les persones que composen el tribunal no son representats d’estats, el composen 15 jutges escollits per l’assemblea i el consell de seguretat, mandat de 9 anys(renovable), en el seu conjunt han de representar les grans corrents de tradició jurídica de tot el mon. Te 2 grans funcions:
- Contenciosa → coneix els litigis entre estats. Els estats es posen d’acord per presentar-li una controvèrsia i aquest òrgan emiteix una sentencia obligatòria i vinculant per les parts.
- Consultiva → no es una sentencia sinó un dictamen. La legimtimacio no la tenen els estats, sinó l’assamblea general, el consell de seguretat, altres organismes institucionals. Aquí no hi ha un litigi, una diferencia entre les dues funcions es que aquí hi ha un dubte. El resultat es una opinió consultiva=dictamen, no te caràcter vinculant, però ates que es un òrgan importat, aquestes opcions tenen molt pes. El que se’n desprèn a efectes de jurisprudència no te valor, es un instrument no obligatori per les parts. 4. Secretaria
Composició: òrgan administratiu, dóna suport als altres òrgans, es tot un aparell administratiu de la ONU, s’ha d’escollir per uns exàmens. S’afegeix el principi de distribució geogràfica equitativa, hauria de tenir una composició que reflectís la composició de l’organització. En el marc de la seva feina deuen lleialtat a l’organització sense rebre cap ordre seu, al capdavant hi ha un secretari general, l’actual es el Ban ki mon. Per accedir-hi cal la recomanació del consell general, el mandat es de 5 anys renovable, la previsió es que es renovi un cop. La clau es tenir el suport del consell del membre permanents del consell de seguretat; el secretari general te una funció que va mes enllà de la simple organització administrativa, aquest pot cridar l’atenció al consell de seguretat, això s’estableix a la carta.
TEMA 3. PRINCIPIS BASICS DEL DRET INTERNACIONAL CONTEMPORANI
Propòsit i principis de la comunitat internacional →Els grans valors de la Comunitat internacional els trobem a la carta de la ONU. Al art. 1 de la carta apareixen els propòsits de l’organització, els objectius son valors i les aspiracions de la comunitat internacional, aquest son:
- Mantenir la pau i la seguretat internacional
- Fonament de les relacions de l’amistat , basada en l’autodeterminació dels pobles, basat en el dret internacional
- Cooperació per resoldre problemes (art. 3) → desenvolupament
- Protecció del medi ambient Art. 2 principis de la organització, d’aquest principis els 4 primers son principi de dret internacionals, alguns clàssics i altres innovadors.
- Igualtat, sobirana entre estats → igualtat d’estatus jurídic, igualtat davant la llei; la sobirania es igual per tots ells. Ni tan sols es una igualtat de drets i deures.
- Principi de bona fe → principi general del dret, es un límit a la discrecionalitat. Funció de limitar la discrecionalitat al exercici de sobirania dels estats. El comportament d’un estat afecta al compor-tament d’altres estats ex: tractats.
- Principi d’arranjament pacífic de les controvèrsies → principi mes contemporani;s’ha d’entendre com una obligació de comportament dels estats. Es un principi de comportament, s’ha de resoldre la controvèrsia amb mitjans passius, aquesta obligació es tradueix en 2 obligacions:
- Actiu→buscar una solució rapida i justa
- Passiu→ abstenir-se d’agreujar la controvèrsia. Art. 33 enumera alguns mitjans per solucionar les controvèrsies. Els estats tenen llibertat d’agafar els mitjans per eliminar les controvèrsies.
- Principi de prohibició de l’amenaça i l’ús de la força→ principi nou de la carta però te precedents, abans del any 45 la força era un mitja dels estats per resoldre conflictes. En la convenció del Haia es prohibeix l’ús de la força armada pel cobrament de deute extern. Antecedents: En el tractat de Versalles s’estableix una moratòria de 3 mesos, els estats devien esperar 3 mesos per entrar en guerra es preocupava pel manteniment de la pau. El Pacte Briand-kellogg va promoure el pacte de renuncia a la guerra, això es un pas molt gran, el va promoure França i Gran Bretanya, el van signar 60 estats l’any 1928, el problema es que prohibeix la guerra però no l'ús de la força, hi ha un error formal important. Desprès de la 2 GM la preocupació es màxima i es formula la prohibició d’amenaça i l’ús de la força en les relacions internacionals. La resolució 2526 prohibeix la guerra d’agressió i usos de força indirecta. Aquest principi te dues excepcions: dret a legitima defensa a atac armat, previ o imminent (art.51). La legitima defensa pot ser individual o col·lectiva (OTAN). També immediatesa, proporcionalitat i tenacitat; segona excepció es l’autorització del consell de seguretat, a mes a mes es l’únic òrgan de la comunitat internacional que ha estat dotat de legitimitat per permetre l’ús legal de la força armada, quan el consell de seguretat ho permet, això es legal.
Estan formulats com si fossin principis d’alguna formació. La resolució 2625 s’hi estableix altres principis de rellevància:
- Principi de cooperació (es obligatori)
- Principi de no ingerència (no coaccionar als estats)
- Protecció internacional dels drets humans
- Principi autodeterminació dels pobles colonials → principi establert al art. 1de la carta. L’any 60 la resolució 1514(15 anys desprès de la carta) la composició
el consell de seguretat te la competència per fer aquesta recomanació. El consell de seguretat actua amb plena discrecionalitat del que entra i que no entra en amenaça de la pau. L’Art 40 li permet prendre mesures provisionals, això implica certa urgència, el mes important es que no prejutja cap responsabilitat. No ho diu explícitament a la carta però el consell de seguretat pot prendre decisions de fons, quan no es fa cas. Si no es compleixen la carta dona 2 possibles sancions:
- Art. 41 : sancions que no implica l’ús de la forca → aquestes sancions poden ser:embargaments econòmics i comercials, prohibicions en el àmbit de les comunicacions i trencament o suspensió de les relacions diplomàtiques. Però aquestes accions van dirigides al conjunt dels estats. Un efecte col·lateral es que afecta als països no implicats i el segon efecte es el que passa amb la població civil, normalment els que estan sancionats son els estats dictatorials i en la majoria dels casos la població no podrà accedir a la sanitat,patiran fam... en els darrers 10 anys s’han intentat solucions mes acurades.
- Art. 42 i ss fins el 50 : implica l’us de la força → Si aquetes mesures no son efectives o semblen que no ho seran, podrà exercí per mitja de forces aèries, navals o terrestres l’acció que sigui necessària. Del 42 endavant hi ha un autèntic mecanisme de seguretat col·lectiva, es pretén que els estats cedeixin a la ONU l’ús de tropes, materials, drets de pas, logística... que hi hagi una disponibilitat gestionada pel consell de seguretat des del punt de vista polític i des del unt de vista militar el comitè d’estat major, però això no passa perquè el dia següent de l’entrada en vigor de la carta s’inicia la guerra freda. El consell de seguretat substitueix tot això per un mecanisme d’autorització de l’ús de la força. Detecta una situació i Autoritza que els estats que vulguin a utilitzar la força. El consell de seguretat nomes autoritza la foça quan sap que hi ha un conflicte, acaba sent un instrument de legalització d’instruments militars de les grans potencies. Segona conseqüència del canvi del consell de seguretat es que no controla l’ús de la força.
Operacions de manteniment la força → tropes que se despleguen sobre el terreny en una situació de conflicte, no son tropes d’imposició de la pau, sinó de manteniment de la pau. El pressupòsit per poder desplegar els cascos es que hi hagi un acord, mediat per la ONU o no. En el marc d’aquest conflicte les parts li demanen a la ONU el desplegament de les tropes per evitar que torni a sorgir el conflicte. Aquest soldats son neutres estan al mig del conflicte. La decisió sobre el desplegament es gestiona al consell de seguretat, les tropes les ofereixen els estats. El comandant en cap es el secretari general. A partir del anys 90 es dota als cascos d’altres funcions.
Ha donat lloc a una funció que es pot donar pràcticament per esgotada que es la colonització. Fina als anys 60 la ONU va mantenir un paper molt actiu en el foment de la descolonització. Capítol XI i XII, en ambos casos parla que s’ha de promoure l’autogovern. A partir de l’any 60 s’aposta per l’autodeterminació dels pobles colonials, a partir d’aquí es crea l’òrgan dels 24, determina quins territoris son colònies i quins no, aquesta llista ha anat minvant. Abans els estats notificava a la ONU quins territoris eren colònies. Una de les funcions mes importants de la ONU a partir dels anys 60 ha sigut la cooperació pel desenvolupament art.1.3, una de les conseqüències de la descolonització es l’abismal diferencia entre països pobres i rics. Per tant la tasca es promoure el desenvolupament dels països en vies de desenvolupament. La tasca de la ONU es estratègica, nomes representa el 5% com a donant d’ajuda oficial al desenvolupament. La ONU no te un paper donant sinó un paper estratègic, s’hi reuneixen els estats per decidir com es fa la cooperació pel desenvolupament, quins son aquest mitjans per assolir objectius. L’estratègia a passar per diverses fases:
- 1960 → aproximació estratègica a llarg termini, es coneix com el decenni pel desenvolupament. La cooperació no pot ser conjuntural, ha de tenir una estratègia a llarg termini. En aquesta primera etapa els objectius del decenni es son bàsicament de creixement econòmic, es a dir, desenvolupa-ment es igual a creixement econòmic.
- 1970 → segon decenni, a final d’aquest període ha de créixer la riquesa un 6%; el mitja fonamental es l’ajuda exterior, els països rics dediquin el 0,7 del seu PIB a aquesta tasca, han passat 43 anys i nomes hi ha 34 països que ho compleixin. A partir de 1973 sobre una nova fase, es proclama el canvi de l’estructura econòmica mundial.
- 1990 → tercera fase i actual, dona per superat i fracassat el desenvolupament econòmic. S’hi incorpora el concepte de desenvolupa-ment humà, el desenvolupament ha d’estar basant en la persona no en l’estat, per tant, els objectius no han de ser econòmics. L’economia ha de ser el mitja per aconseguir els instruments del benestar.
- A l’any 2000 s’aprova la resolució en que es marca l’objectiu per assolir en 15 anys. objectius del mil·lenni : eradicar la pobresa extrema i la fam, ensenyament, promoure la igualtat entre generes, salut, eradicar la mort infantil, garantia la sostenibilitat del medi ambient, crear una aliança del desenvolupament.
- Protecció dels drets humans
La protecció dels drets humans es un dels principals objectius de la carta (Art.3). La carta es el primer tractat que protegeix els drets humans. Fins l’any 45 el tracte que un estat dispensa als seus ciutadans es un tema intern, ni el dret internacional ni altres estats poden dir res, però la carta canvia directament aquest panorama. Art. 55 i 56 estableix obligacions dels estats a respectar els drets humans. La ONU imposa 3 línies d’activitats:
- el consentiment dels estats →es un consentiment coordinat. Els estats s’obliguen a partir del seu consentiment, les normes nomes podran existir per acord entre les parts.
- El consens general dels estats → es l’acceptació general per part de la comunitat general, el consens pot incloure alguna imposició, en canvi en el consentiment una oposició es un vet. El consens no requereix unanimitat, però si acceptació personal. Es un instrument d’anàlisis dels diferents documents, textos, que a vegades no se sap que es reflecteix. La seva existència permet diferenciar normes de dret imperatiu, normes que estan inclús per sobre del consentiment dels estats. Això ho han reconegut els estats a l’art. 53 del Conveni de Viena, un tractat contrari a una norma imperativa es nul. Una norma de dret imperatiu es una norma acceptada per la comunitat internacional, te dos efectes: no admet acord en contrari i nomes pot ser modificada per una norma de la mateixa condició, imperativa. La violació de normes imperatives hi haurà una responsabilitat agreujada. Tampoc hi ha un acord clar en la identificació de quines son les nores del dret imperatiu, la comissió de dret internacional n’ha identificat algunes: la prohibició d’agressió, colonialisme, genocidi, esclavitud... no hi ha un catàleg clar que identifiqui quines son aquestes nomes.
Els estats també fan altres coses, hi ha tot un seguit d’instruments de difícil definició en al seva naturalesa jurídica perquè no son instruments estàndards (no son tractats), en aquest casos es bo aplicar-ne aquest criteris, consentiment coordinat (acceptar drets i obligacions) i consens general.
TEMA 5. EL COSTUM INTERNACIONAL
El costum internacional es la font mes important del dret, tot i que ara ha perdut part de la seva rellevància Es una font espontània, no escrita, producte dels comportaments dels estats que generen unes pautes jurídiques que esdevenen normes. Art. 38 Estatut internacional de justícia diu que les fonts es el costum acceptat com a dret. Antigament s’havia entès com un pacte tàcit, basada en el consentiment. Avui aquesta noció esta superada, no esta basat en el consentiment individual sinó que es general. Es necessiten 2 element perquè sigui costum:
- Element material → practica de l’estat. L’element material comporta repetició i precedents, com actes atribuïbles als estats, la suma d’aquest comportaments genera una practica. Aquest precedents poden ser actes materials, legislatius, d’abstenció (actes de fer o no fer). La suma de precedents generar una practica, perquè aquesta practica sigui element material internacional, el precedent ha de ser uniforme, constant i general. No qualsevol suma de precedents genera una practica. Aquest termes s’han interpretat en la practica: - Uniformitat: s’ha interpretat davant de fets iguals els estats es comporten de forma similar. Els precedents son uniformes si davant de
situacions comparables els estats es comporten de forma comparada. Ex. Davant de costes els estats fan polítiques de legislació de 200 milles de zona econòmica exclusiva, dret d’us exclusiu dels recursos d’aquella zona. ■ Practica no uniforme : ex: regne unit es queixava que noruega demanava massa espai marítim. Uniformitat no vol dir identitat a la practica no tot es idèntic. Sobre tot en practiques antigues, però sempre ha d’haver un tronc comú.
- Constància → s’ha associat al pas del temps. Autors clàssics, com Hugo Grocio, explicaven que la practica havia de ser de 100 anys, consolidada. Això avui esta superat. El requisit del temps es purament instrumental, es a dir, no es un fi en si mateix que passi el temps, però es indispensable que passi el temps perquè hi hagin precedents, ates que avui en dia les comunicacions son molt mes rapides que fa 100 anys, el requisit serà molt mes ràpid. Es un requisit en doble sentit: permetre que hi hagi un gruix suficient de precedents.
- Generalitat → àmpliament acceptada pel estats. Nomes s’explica amb el costum internacional. Practica general no vol dir que una practica sigui seguida per tots els estat de la comunitat internacional, però s’han d’acceptar generalment, quan una amplia majora participen en aquest precedent i la resta no s’hi oposa, amb això hi ha prou per parlar de practica general. En aquest punt Apareix una figura controvertida mes teòrica que real de la figura de l’objector persistent, es l’estat que en el procés de naixement d’aquest costum de forma clara i constant s’oposa als precedents, el tribunal internacional de justícia diu que aquesta excepció no contradiu la generalitat, la practica es general la majoria l’accepta i malgrat que un estat s’oposa la practica es general, però aquell costum no es exigible al objector persistent. Perquè aquesta practica sigui rellevant jurídicament a d’anar acompa-nyada de la convicció de la rellevància jurídica que es l’opinió jurídica. Es un requisit reclamat pels estats.
- Element espiritual → opinio iuris (convicció de la rellevància jurídica de la practica). No hi ha prou amb uns usos, sinó que ha d’haver un element espiritual o pràctic. El problema de la opinió iuris es la prova, el mes senzill es sentir o llegir el que diuen els representants dels estats.
Classes de costums :
- Costum universal → practica que te abast mundial, afecta a tota la comunitat internacional. El dret internacional diu que la norma que obliga a tota la societat internacional segur que es constitudinaria. Hi ha molts pocs tractats que siguin universals.
- Tractats contracte Una altre classificació es el nombre d’estats part en el tractat, qui participa en el tractat:
- Bilaterals → 2 estats part
- Multilateral → 3 o mes, es pot fer una altre subclassificació segons si es un nombre taxat o no depenen si el tractat es:
- Obert →els tractats que s’elaboren a la ONU son tractats multilaterals de caràcter obert.
- Tancat → tractats trilaterals, el signen tres estats i ningú mes pot afegir- se
- Semiobert → tractats que es firmen nomes els estats de la UE, però si s’estenen es poden obrir a altres estats.
Codificació →dret dels tractats, el dret dels tractats estan regulats pel dret internacional i dret intern que regeixen i regulen tota la vida dels tractats , des de que s’elaboren fins la seva decadència o fi, passant per totes les vicissituds , canvis, producció d’efectes jurídics... el tracte mes important es a Conveni de Viena de l’any 1969, es el text que recull, que codifica, les nomes ja existents posant-les per escrit. El CV nomes recull els convenis celebrats entre estat, no recull quan un dels subjectes no es un estat. La successió d’estats esta regulat en un altre tractat es tot el seguit de canvis territorials que pot haver en un estat, que pot implicar la separació, dissolució o unificació d’un estat. Hi ha altres coses que no estan regulats en cap conveni, com que passa si hi ha una guerra sobre tractats... El dret del tractat en dret internacional es el conjunt Normes diverses de caràcter consuetudinari, bona part d’aquetes normes codificades recollides en el conveni de Viena ha tingut una bona recepció però no es universal del tot, continua havent aspectes que formen part del dret consuetudinari. El dret dels tractats regula la conclusió dels tractats, conclusió no vol dir finalització, sinó que vol dir el tractat, elaboració, realització. La formació dels tractats passen per una sèrie de fases, però hi ha una qüestió prèvia, ja que hem de veure qui te la capacitat per elaborar un tractat, es pot analitzar a 2 nivell:
- A nivell de Subjectes → art. 6 CV tot estat te capacitat per celebrar tractats; Tot subjecte internacional pel sol fet de ser-ho poden celebrar tractats. Es una qualitat intrínseca de la subjectivitat internacional. Hi ha alguns supòsits en que estats renuncien total i parcialment la seva capacitat per celebrar tractats en favor d’altres estat, son estats internacionals, membres de l’ONU.
- A nivell d’Òrgans → Dintre de l’estat qui te la capacitat de representar l’estat en la conclusió dels tractats, aquell individu que disposi del document plens poders, ho defineix el CV, es un document que normalment emana del ministeri de afers estrangers que se designa a una o varies persones per a representar l’estat en qualsevol de les fases de conclusió dels estats. Els plens poders defineix l’òrgan a la persona que te capacitat per participar en les diferent fases de conclusió del tractes. Excepció: Hi ha certs individus que no necessiten plens poders per representar l’estat art.7 cv : cap d’estat, cap de govern i ministre d’afers d’exteriors. Els ambaixadors tampoc necessiten plens poders però nomes fins a la fase d’adopció del poder. Els ambaixadors poden negociar i adoptar
negociacions bilaterals sense necessitat de plens poders, si l’estat vol que continuïn en les següents fases i a l’adopció d’aquest tractats llavor si que caldrà plens poders fins a la fase d’adaptació.
TEMA 8. LA CONCLUSIO DELS TRACTATS INTERNACIONALS
Fases de conclusió : el CV distingeix 4 fases d’elaboració dels tractats:
- Negociació → els futurs estats parts, els negociadors, es reuneixen, fan propostes, ofertes , contraofertes, dialoguen, redacten textos, tot el diàleg necessari per arribar a un acord. Hi ha poques normes jurídiques de les negociacions. La forma es lliure, però es sol distingir entre la negociació de tractats bilaterals i tractats multilaterals. La negociació bilateral es flexible, en canvi en els multilaterals ha d’haver regles i ha de ser presencial, per això s’utilitzen les conferencies internacionals. L’únic principi que el tribunal de justícia ha establert es que les parts han de respectar el principi de bona fe, si les parts s’asseuen s’ha d’intentar que sigui de bon acord, no posar obstacles per les negociacions, es l’únic principi que modula i afecta aquesta primera fase. Tot això pot acabar de 2 maneres amb acord o sense acord. Si hi ha acord es passa a la següent fase.
- Adopció (art. 9) → final de les negociacions, arribar a un acord sobre el contingut del tractat internacional bilateral o multilateral. Això es fa votant, es a dir, manifestant la voluntat. En la conferencia es fa per votació , si no ha establert una configuració especifica l’adopció es fa 2/3 dels estats que participen, en una negociació mundial seria inviable una adopció per unanimitat. Aquí el tractat no produeix efectes jurídics i cap estat esta obligat. Es defineix el text.
- Autenticació (art. 10) → acte purament notarial, els negociadors certifiquen, donen fe de que efectivament aquest i no un altre es el text de l’acord. La manera de certificar que el text es bo es posar una firma o rubrica. L’autentificació es fa en diversos idiomes, normalment en 6 idiomes, aquestes 6 versions son autentiques. En aquesta fase tenim un tractat tancat, però encara no vincula als estats. En els tractats rellevants s’obre una fase intermitja entre la 3 i 4. La fase en la qual un estat es compromet a acceptar unes obligacions es la següent.
- manifestació del consentiment → es la fase en que els estats es comprometen jurídicament a assumir dret i obligacions. Això es fa a traves d’una tipificació de les forma pot ser: - simplificada → tenen lloc en un únic acte a mode de certificació. Requereix la firma del representant, te valor de manifestació del consentiment. Una altra forma es el bescanvi d’instruments: després de negociar es redacta el tractat en forma de carta i l’estat accepta i l’altre li contesta amb una carta o acord. - Solemne → requereixen 2 actes, típicament firma mes ratificació. Hi ha dos actes diferents, es un procediment complexe, el tractat es firma
- En la resta de casos, art. 94.2, no cal autorització prèvia, l’únic que es demana al govern es que comuniqui al Congres dels diputats que hi ha hagut una ratificació d’un tractat. Això ho controla el consell d’estat, els seus dictàmens no tenen força obligatòria, el govern decideix si ho fa per l’art. 94 o 94.2, si hi hagués un abús el TC pot anular el consentiment espanyol i per tant no podria complir el tractat. Per la resta d’estats, continuaran exigint a Espanya que compleixi amb les obligacions, ja que aquest problema es d’ordre intern.
TEMA 9. INTERPRETACIO I EFECTES DELS TRACTATS
Aplicació i efectes:
El Conveni de Viena diu a l’art. 26 pacta sunt servada = els pactes s’han de complir. Es fixem en la seva dimensió espai veiem que obliga a les part, l
- Aplicació en l’espai : coincideix amb el territori llevat que les parts hagin decidit un altre cosa, Hagin exclòs total o parcialment el territori d’alguns estats parts.
- Aplicació en el temps : tot tractat amb vigor obliga a les parts, aplicació en el temps, es parla del moment inicial (entrada en vigor) i moment final del tractat internacional. - Els tractats bilaterals entren en vigor quan es ratifiquen, en el multilaterals es mes complicat, perquè hi ha un nombre elevat d’estats, normalment entren en vigor desprès de X mesos de obtenir la ratificació. Ex: el tractat de conveni del mar entrava al cap d’un any desprès de la ratificació num. 60, com nomes hi ha 59 estats encara no esta vinculat. S’han de veure les pròpies regles dels tractats pel que fa a com s’apliquen i quan entra en vigor. Principi de irretroactivitat, el tractat no te efectes retroactius. Principi final → el Conveni de Viena distingeix dues figures:
- Terminació(deixa de produir efectes jurídics)
- Suspensió. En tots dos casos els tractats deixen de produir efectes. si les causes de determinació o suspensió estan en el tractat es compleixen d’aquesta forma, sempre que hi hagi un acord no hi ha cap mena de problema, ocorre sempre que les parts vulgui. El problema es quan una vol i les altres no vol, no hi ha acord, el Conveni de Viena preveu aquesta causa però demana un requisits molt estrictes en l’art. 62 Conveni de Viena. Un tractat es nul quan no produeix efectes jurídics. El Conveni de Viena preveu 2 causes de nul·litat dels tractats:
- Caràcter absolut (art. 51-53):
- Coacció sobre un estat sobre l’amenaça o us de la força= firmes el tractat o et bombardejo
- Coacció sobre el representant de l’estat
- Tractats contraris a una norma imperativa de dret internacional art. 53
- Caràcter relatiu (art. 46 a 50): la diferencia es si son circumstàncies reversibles, son causes taxades.
- Dol
- Error
- Corrupció del representant de l’estat, Restricció especifica en plens poders al representant
- El consentiment de l’estat ha estat manifestat violació a una disposició. El dret intern no pot ser excusa per incomplir un dret internacional art. 46. Aquesta causa de nul·litat relativa noves es valida quan havia de ser evident per la resta d’estats negociadors que l’estat ho estava incomplint.
Reserva dels tractats internacionals :
Estan definides al art. 1CV→ Declaració que fa un estat en el moment de manifestar el consentiment en un tractat multilateral i que te per objecte excloure o modificar algun objecte jurídic d’alguna disposició en la seva aplicació en aquell tractat. Obligar-se a un tractat multilateral que te com objectiu excloure o modificar.
- Acte unilateral nomes ho demana un país
- Acte formal ha de ser per escrit i en un moment concret: en la manifestació del consentiment
- Aquet que te com objecte excloure o modificar una part del tractat, però no amb caràcter general, no estem reobrin les negociacions, ja esta tancat. Estem excloent o modificant una part del tracte nomes en relació a l’estat que fa la reserva.
- Aquesta figura nomes es viable, te sentit, en tractats multilaterals, en un tractat bilateral no pot haver reserva. El tracte es com un contracte en el qual una de les parts no s’obliga perquè no li agrada, això es justifica amb:
- Sobirania → els estats son sobirans i tenen dret a escollir el nivell d’abast del seu comprovis en el tractat
- Universalitat → en tractats d’abast internacional, aconseguir quants mes estats millor i que nomes per una condició no han de deixar de comprometre’s al tractat. Per aquesta raó que els estats pugui posar reserves te el límit , el límit es l’objecte i el fi del tractat , no son valides les reserves que vagin contra el tractat. Això inspira la regulació del art. 19-23 Conveni de Viena, regulen el regim de reserves en dret internacional estan permeses amb 2 excepcions: no estan permès les reserves que vagin contra l’objecte i el fi del tractat. El problema sorgeix saber que pot determinar quan passa això, son els propis estats parts els que determinen amb la seva reacció respecte la reserva. El Conveni de Viena preveu 3 possibles reaccions davant una reserva:
- Silenci → passen 12 mesos i un estat no diu res, el silenci equival a l’acceptació.
- Acceptació → passen 12 mesos i l’estat part envia una declaració acaptant
- Objecció → en aquest mateix termini envia una carta enviant quines parts vol modificar. En les relacions bilaterals l’objecció ordinària, no s’aplica la reserva
