¡Descarga La evolución del Derecho Eclesiástico en relación con el Derecho Canónico - Prof. Ribes Su y más Apuntes en PDF de Derecho Eclesiástico solo en Docsity!
LLIÇÓ 1: EL DRET ECLESIÀSTIC DE L’ESTAT
1.1.Fet religiós i rellevància jurídica
En quant que la religió forma part de la societat, ja que molts dels ciutadans estan afiliats a una determina confessió i reben els seus sacraments, com el bateig, la comunió o el matrimoni. Ha de tenir una certa regulació a l’ordenament jurídic, és a dir, al Dret. En quant que forma part de la societat i, aquesta a la seua vegada, forma part i vé regulada pel Dret.
Fil entre el Dret Canònic i el Dret Estatal
DRET CANÒNIC DRET DE L’ESTAT COACTIVITAT No imposa x la força les conductes que prescriu, perquè el seu origen i el seu fi reclamen una obediència x convicció.
Al focalitzar el seu comés en una justícia terrena en aques món, necessàriament deu d’imposar a la força tot allò que prescriu, exigint el compliment de prestacions.
INTERSUBJECTIVITAT Es pronuncia tb sobre accions que no excedeixen del fur intern o no poden ser provades al fur extern.
Sols es pronuncia quan les accions humanes gaudeixen de transcendència social.
DISCREPÀNCIES Abort / Matrimoni homosexual EQUITAT La més profunda connexió del Dret Canònic amb aquell Dret inventant per Roma i pensat per Grècia és la AEQUITAS ROMANA: que intenta plasmar criteris d’aplicació del Dret referits a un cas concret. -La Canonística ha destacat que la aequitas impedeix reduir el Dret Canònic a regles rígides, permitint-li adherir-se a aquesta circumstància canviant dels destinataris de la norma.
1.2. Origen i evolució de la disciplina
En un principi Dret Canònic i Dret Eclesiàstic anaven units, però posteriorment aniran separant-se. Factors:
·Polítics: -Configuració de l’Estat Modern, l’intervencionisme estatal en matèria religiosa. -Reforma protestant. Nacionalització de les Esglèsies. -Les doctrines regalistes i jurisdiccionalistes dels segles
XVII-XVIII. El rei s’atribueix privilegis.
·Científics: -Aparició de diverses escoles que estudien el Dret Eclesiàstic.
1) Escola Racionalista del Dret Natural. Thomasius, Roma. Preté canviar el concepte del justnaturalisme medieval per un Dret basat única i exclussivament en la reflexió racional per explicar la formació del Dret Eclesiàstic com quelcom independent del Dret Canònic.
2) Escola Històrica del Dret. Friedberg, Alemanya. La seua aportació tracta de concebre el dret com quelcom dinàmic, el resultat d’un devenir històric. S’interessen per com s’havia de regular el Dret a través de la història del poble alemany. La seua conclusió fou que el fet religiós estava regulat per diverses entitats: ·l’Estat ·l’Esglèsia Catòlica ·l’Esglèsia Protestant Coincideixen amb l’Escola Racionalista, definint el Dret també per la seua vigència.
3) Positivisme Jurídic. Alemanya. Preté reduir allò jurídic a la esfera estrictament positiva, així com també identificar Dret-Estat. Aquesta teoria té incidència a l’àmbit del D. Ecles., perquè al considerar que sols és Dret allò que emana de l’Estat, nega la juridicitat del Dret Canònic. Amb açó acaba la dualitat de fons que havia establert anteriorment l’Escola Històrica.
4) Escola Italiana. Ruffini, Itàlia. Aquesta entén que amb independència que el Dret Canònic emana de l’Estat, considera que el Dret Canònic pot ser font indirecta del Dret Eclesiàstic, sempre que la normativa canònica siga acceptada pel Dret de l’Estat. Es consolida amb l’Esglèsia dogmàtica que defén l’existència d’altres ordenaments distints a l’estatal i, estableix per primera vegada, la distinció entre Dret Canònic i Dret Eclesiàstic. L’autonomia pròpia de cada ordenament (SANTI ROMANO).
1.3. Concepte i objecte del Dret Eclesiàstic de l’Estat
Conjunt de normes jurídiques específiques donades per l’Estat, de forma directa o indirecta, unilateral o bilateral, mitjançant les quals es regula el factor religiós d’es d’una perspectiva civil o política. Són normes de
LLIÇÓ 2: SISTEMA DE RELACIONS ENTRE ESTAT i
CONFESSIONS. MODELS HISTÒRICS
Factor religiós i dualisme
En Egipte, Pèrsia, Grècia i Roma la concepció del poder i el Dret fou sempre una concepció monista, en el sentit que la dimesnió i el factor religiós estagueren sempre sotmesos al poder únic i absolut. La única distinció que es coneix en la història, la única resistència al poder únic i absolut advé pel fenòmen Diferenciació mosaica. EDICTE DE CONSTANTÍ (313): primera gran carta magna de llibertat religiosa per als cristians. Des d’aleshores es reconeixerà en la humanitat un doble principi del Dret i del poder: -político-temporal -religiós-espiritual (aparició del dualisme, clau del Dret Eclesiàstic)
Cronologia
Possible origen del Dret Eclesiàstic remontat als legistes de la Cort de Felipe el Hermoso de França que, al trencar l’equilibri intern del ius commune, es recolçaren en el Dret romà per a adoptar una actitud crítica front als textos de les col·leccions canòniques.
Món Antic: A l’antiga Grècia trobem un sistema monista que no distingueix entre política-religió. Unió del poder polític i el religiós.
Cesaropapisme: Conseqüència de la promulgació de l’Edicte de Milà per Constantí. A través del qual es concedeix la llibertat religiosa a tots els súbdits de Roma. La intenció principal fou acabar amb els problemes religiosos del Regne. Tenia interés en intervenir en les competències del poder religiós. Risc: els fins de l’Esglèsia podien estar al servei dels fins del poder polític.
Dualisme cristià: El Papa Gelasio I escriu una carta dirigida a l’emperador declarant que el poder espiritual és independent al poder temporal i, ho basa en els següents principis: ·Dualitat de poders: temporal / espiritual ·Major dignitat de l’espiritual sobre el temporal perquè té l’autoritat ·Legitimitat del poder reial, perquè entén que procedeix de l’autoritat divina ·Autoritat del Papa sobre els reis ·Incompetència de l’emperador en allò referent al tema diví
La cristiandat medieval; Hierocratisme: , el dualisme cristià és impossible de mantenir-se. Aquest moviment es basa en una relació Esglèsia-Estat on l’Esglèsia té una supremacia tant en allò polític com en ellò religiós (els papes consagraven als emperadors, acceptaven el vassallatge dels reis, autodesamortitzaven empreses de tipus polític i establien criteris d’actuació dels prínceps cristians). Bula papal de bonifacio VIII – Unam Sonetam Models del Hierocratisme:
TEOCRÀCIA. POTESTAT DIRECTA
D’ALLÒ ESPIRITUAL SOBRE ALLÒ
TEMPORAL
TEORIA DE LA POTESTAT INDIRECTA
Govern del món x Déu, a través de l’actuació del Papa, el seu major representant.
·Confusió poder espiritual i temporal. ·Desparició concepte Estat explícit, és l’Esglèsia amb els dos aspectes. ·En el papa està l’arrel de qualsevol p.
·Qualsevol poder humà és otorgat pel Papa.
Potestat espiritual de l’Esglèsia quan recau sobre coses temporals que temen l’espiritual.
Estan connexionats.
·Reconeixement dualitat poders amb dos legitimitats. ·Reconeixement del poder temporal encarregat de les coses temporals i, quan tinga relació amb allò sagrat, el Papa pot intervenir x regular-ho. · El papa pot derogar, modificar i crear noves lleis. Anul·lar sentècnies, impedir abusos de poder estatal…
Protestantisme: Segle XVI, Luter i Calví pateixen un enfrontament amb l’Esglèsia Catòlica. Moviment de tipus hierètic, alçament contra l’autoritat de l’Esglèsia i l’Estat jeràrquic de l’Esglèsia, no acceptaran l’autoritat del Papa i desvirtuaran el Sacerdoci. Propugnen, per altra banda, una Esglèsia recolçada amb les escritures prescindint dels sacraments, excepte del bateig. -Divisió de la cristiandat (AL/ Països Nòrdics) -Conseqüència de la creació de les Esglèsies nacionals (Suècia, ANGL), representades pel poder màxim d’aquells territoris, el monarca.
Regalisme: Moviment que impera als poders que no acceptaren el protestantisme, quedant Europa dividida. Les Monarquies Catòliques accepten el dualisme
l’Estat i les confessions religioses. (Gran treball de la jurisprudència)
Totalitarisme: Sistema polític, forma d’organització política caracteritzada per l’oposició als plantejaments democràtico-liberals. Organització d’un Estat fort que absorbeix totes les instàncies socials i preté realitzar tot allò necessari per als súbdits.
MARXISME NACIONALISME I FASCISME
-Revolució bolxevic -Ultra esquerra
-Estat ateu, laïc – anticristià– allòreligiós s’ha d’extinguir. -Absència dels tsars. -Fonamentat en una concepció materialista de l’home i de la vida. -Propagació ateisme científic.
Nazisme Fascisme -Exaltació raca ària, extermini altres races.
-Bel·ligerant amb l’Esglèsia, sobretot la Catòlica. No obstant, signen un Tractat en 1933:
-Pio XI(1931) crítica al règim -Pio XI(1937) condemna la política racista i totalitària.
-Problemes de relació entre la Santa Seu i el règim nazi.
-Moviment més pragmàtic que no arriba als extrems alemanys.
-Tolera més l’Esglèsia, intenten guanyar-se els catòlics, que estiguen de la seua part: -Firmen els Pactes de Letrano, que donen un Estatut jurídic als territoris papals: Estat del Vaticà.
Aquestes postures, nazisme i feixisme, foren analitzades pel Papa de l’època. Concili del Vaticà Segon: estableix els principis sobre els quals s’han d’assentar les relacions entre Esglèsia-Estat. Iniciat per Joan XXII (1961) i finalitzat per Pau VI (1965):
- Distinció societat civil i política
- Autonomia i interdependència entre les dos
- Cooperació al servici de l’home (Esglèsia-Estat)
- Llibertat religiosa que inspira la legislació, inmunitat de cohexió de l’Estat: no té poder per imposar-li cap religió i tampoc pot impedir que la practiquen.
- Principi del pluralisme polític: Els catòlics poder afiliar-se a qualsevol partit, mentre que aquest no s’impose als principis que defensen el ciutadà.
- Principi d’enjudiciament moral dels actes dels governants des de la perpectiva eclesiàstica.
Estat social de dret: Postcaiguda de Napoleó i conseqüent Congrés de Hiena. S’imposa ara el sistema liberal. Apareix el reconeixement formal de les llibertats individuals als textos constitucionals. Tutela de la llbiertat religiosa: -Declaració de drets humans de l’ONU (1948) -Conveni per a la protecció dels DD.HH i de les llibertats individuals. Conveni de Roma (1950) -Pacte Internacional de drets civils i polítics (1996)
LLIÇÓ 3: SISTEMA DE RELACIONS ENTRE ESTAT i
CONFESSIONS. MODELS VIGENTS
3.1. Estat confessional
· Reconeix una determina religió com a oficial de l’Estat, bé mitjançant lleis fonamentals o concordats. · Protegeix una religió en les seues lleis. · Es compromet a inspirar la seua legislació en base a aquesta religió. No hi ha una única llei religiosa que regeix allò polític i allò eclesiàstic. Tampoc subvenciona les confessions religioses i tampoc està en contra d’una llibertat de religió.
TIPUS DE CONFESSIONALITAT Segons el tipus de reconeixement que es fasa d’una determina religió
Segons el seu fonament
Segons el grau d’intolerància
Per reconeixement o no de dualitat de poders Confessionalitat de facto o substancial: l’Estat inspira la seua legislació en una determina religió. Però no x imperatiu legal, sinò basant-se en uns valors religiosos del poble que els fa seus.
Teològica: es fonamenta en motius religiosos.
Tolerant: admiteix la pràctica d’altres confessions
Monista: no hi ha independència
Confessionalitat formal: l’Estat reconeix una confessió com a pròpia.
Sociològica: es fonamenta en motius sociològics o històrics.
Intolerant: no admiteix la pràctica d’altres, sols accepta l’oficial de l’Estat.
Dualista: independència entre poder polític i religiós
LLIÇÓ 4: SISTEMA ESPANYOL. MODEL
CONSTITUCIONAL VIGENT.
4.1. Els valors superiors de l’ordenament jurídic espanyol i el
factor religiós en la Constitució de 1978
Allò que millor defineix el model espanyol és el principi de cooperació de l’art. 16 CE. Aquesta declaració constituciona té dos grans postulats:
- La declaració anticonfessional de l’Estat. El model espanyol es constitueix en un model garantista del pluralisme religiós i de la defensa de la llibertat religiosa de tots els ciutadans.
- El mandat de cooperació constitucional dels poder públics amb les confessions religioses.
Valor superior: normes jurídiques a les que se’ls atribueix un caràcter iinspirador de l’ordenament jurídic. La CE ens diu quins són a l’art. 1.1. Per altra banda, als artícles 9 i 10 estableix: els poders públics els han de garantir i remoure tots aquells inconvenients que dificulten la seua garantia (obligació de crear condicions necessàries perquè la igualtat i llibertat siguen efectives).
Conseqüència: el factor religiós, com a factor social, rep un nou tractament, diferent de les C’ del segle XIX. Perquè, al convertir-se l’Estat espanyol en un Estat Social i Democràtic de Dret atent a tots els drets dels ciutadans, també ho ha d’estar amb el factor religiós, garantint el dret a la llibertat religiosa.
4.2. Principis informadors del Dret Eclesiàstic:
Art. 14/16 CE. L’Estat assumeix un paper favorable al factor religiós i supera l’hostilitat i la indiferència. Accepta la rellevància social del factor religiós. Conclusió: els principis informadors del Dret Eclesiàstic són:
- llibertat religiosa
- igualdat
- laicitat
- cooperació Naturalesa jurídica: són principis civils, encara que facen referència al factor religiós. I a més a més, són jurídics, perquè la qüestió religiosa s’ha de resoldre mitjançant un Dret que el regule (Dret Eclesiàstic).
Funció primordial dels principis informadors:
- Integradora: a través de la qual s’unifica i especifica la complexitat, la varietat i la dispersió de les matèries eclesiàstiques.
- Hermenèutica: els principis informadors serveixen com a criteri interpretatiu de les normes i com a base per a resoldre les llacunes.
- Civilitzadora: la regulació del factor religiós s’ha fet sempre d’una perspectiva civil. · Principi de llibertat religiosa: -Primer i bàsic principi que defineix l’Estat en matèria religiosa. Inspira la resta de principis.
- Presenta una doble accepció:
- dret fonamental de llib. religiosa del que és titular tota persona- conté una idea o definició de persona
- principi – conté una idea o definició d’Estat. Tot dret fonamental és, inseparablement, un principi bàsic de l’orde jurídic, en la mesura en què constitueix un valor social que ha de ser realitzat pels instruments dels que el Dret disposa. Per això, gaudeixen d’una vertent objectiva que els converteix en principis de l’ordenament jurídic en el seu conjunt. Des d’aquest moment, han d’informar el conjunt de l’organització jurídica i política, de manera que la garantia de la seua vigència no pot limitar-se a la possibilitat de l’exercici de pretensions, per part dels individus, sinò que ha de ser assumida tb per l’Estat. -El sistema adoptat a la CE acaba amb la tradició de les C’ dels segles XIX-XX de confessionalitat-laicitat. -L’Estat, amb el reconeixement de la llibertat religiosa, assumeix davant els ciutadans diverses obligacions: 1)<<el principi de llib.religiosa reconeix el dret dels ciutadans a actuar en aquest camp amb plena inmunitat de coacció de l’Estat i de qualsevol grup social>>. (STC 24/1982). L’Estat no deu d’intervenir en la fe i la seua pràctica religiosa. ·Apareix un deure d’abstenció dels poders públics d’injerències en l’esfera religiosa dels ciutadans que els permiteix actuar d’acord amb el credo que profesen. ·L’Estat no podrà realitzar una activitat de control sobre la legitimitat de les creències religioses o sobre les seues distintes modalitats d’expressió, sempre que no siguen contràries a l’ordre públic protegit x la llei (és incompetent).
- L’Estat ha de promoure, fomentar i garantir la llibertat religiosa, així com tb l’exercici o pràctica de la religió.
De tot açó es deriva el deure de l’Estat de cooperar amb les distintes confessions religioses (art. 16.3 CE), sense que ninguna d’elles adquirisca caràcter estatal. Desemboca en la impossibilitat d’obligar a cap ciutadà declarar sobre la seua fe o pràctica religiosa (art. 16.2 CE).
·Principi d’igualtat: -Art. 9.2 CE. Igualtat substancial, entesa com l’obligació de l’Estat de crear totes les condicions favorables socials i culturals perque es puguen complir els drets dels ciutadans. (Aquesta està estretament vinculada a la seguretat jurídica i la prohibició d’arbitrarietat x part dels p.públics).
política, econòmica, cultural i social. -No apareix constitucionalitzat el mecanisme o la tècnica concreta a través de la que ha d’executar-se la cooperació. -Arribar a un enteniment amb l’Estat és un dret de tota confessió, xo no totes poden gaudir la possibilitat d’aprofitar-se dels mateixos mitjans de cooperació. -Un dels sistemes de major rellevància és la realització d’acords.
-Víes de cooperació a través de les institucions: 1)Comissió assesora de llibertat religiosa 2)Direcció general d’assumptes religiosos
-Destaquen dos subjectes: ·Estat, poders públics ·Esglèsia, confessions o comunitats religioses
· Principi de laicitat: -Intent d’equilibrar la necessària separació poders públics/confessions religioses. -Necessària valoració del fenòmen religiós en la mesura que inspira la realització de determinades conductes amb rellevància social. -Aquest equilibri s’ha aconseguit a través de la laicitat o neutralitat de l’Estat. -Art. 16.3 CE. <<Cap confessió tindrà caràcter estatal>> -L’aconfessionalitat impedeix que els valors o interessos religiosos s’erisguen en paràmetres per a mesurar la legitimitat o justícia de les normes i actes dels poders públics. -No hi ha proposta dels poders públics que no es fonamente, directa o indirectament, en alguna convicció (alguns dels valors d’origen religiós o ideològic, una volta positivitzats, són reconeguts com valors civils comuns a tots els ciutadans). -A través de la neutralitat religiosa de l’Estat es preté garantir la convivència pacífica entre les distintes conviccions religioses existents en una societat plural/democràtica. -En les qüestions ideològiques i religioses, <<és la pròpia societat la que evoluciona al compàs dels temps i l’Estat deu de respectar açó i limitar-se a acceptar-ho x acompasar el seu Dret Eclesiàstic i les institucions públiques a aquesta línia evolutiva>>. -La laicitat és, x tant, el principi que obliga l’Estat a · reconéixer · garantir · promoure a través d’unes normes jurídiques que constitueixen el Dret Eclesiàstic, el factor social del fet religiós. -Actuacions laïques de l’Estat:
- Quan reconeix el factor religiós com a factor social
- Quan reconeix com a titular de llibertat religiosa individus i comunitats.
- Quan possibilita que les confessions participen en l’elaboració de normes jurídiques que una vegada promulgada x l’Estat, regiran aquest.
- Quan assimila normes confessionals com a fonts de Dret Eclesiàstic.
LLIÇÓ 5: LES FONTS DEL DRET ECLESIÀSTIC
ESPANYOL.
5.1. Concepte de fonts i classificació
Al formar part de l’ordenament jurídic i del dret, seran les mateixes que les d’aquest: llei, costum, principis generals (Art. 1 CC) -No obstant, és a través d’un Dret especial com l’Estat pot: · garantir més la laicitat en termes anteriorment explicats
· satisfer més adequadament el seu compromís amb respecte i promoció dels comportaments socials que tenen el seu origen a les creències religioses.
-L’estudi de les fonts del dret està manat x dos criteris importants x a resoldre conflictes normatius: · principi de jerarquia normativa : (Art. 9.3 CE i art. 1.2 CC). La norma de rang inferior no pot anar en contra d’una llei de rang superior. CE -TRACTATS INT. – LOLR. · principi de competència: certes matèries sols poden ser regulades x certs tipus de normes. Qualsevol matèria que afecta drets fonamentals sols pot ser regulada x llei orgànica. CE- LOrg.
PER L’ÒRGAN QUE EMANA:
UNILATERALS CONVENCIONALS O PACTÍCIES
normes que emanen exclussivament dels òrgans estatals, de la voluntat de l’Estat i, regulen la dimensió social del factor religiós.
basades en acords entre l’Estat espanyol i les diferents corporacions. Dins d’aquestes:
Drets de l’home i de les llibertats fonamentals – 04/11/1950). ·Basant-se en el qual es constitueix el Tribunal Europeu dels Drets Humans i la Comissió europea dels DD.HH. ·Actuen quan hi ha conflictes x garantir aquests.
-Pacte internacional de drets civils (19/12/1966) art.28: preveu la creació d’un comité de DD.HH. -Pacte internacional de Drets econòmics, socials i culturals (19/12/1966)
2. LLEI ORGÀNICA DE LLIBERTAT RELIGIOSA (LOLR de 5 de juliol de 1980): Aprovació, modificació i derogació d’aquestes lleis exigirà majoria absoluta al Congrés (segons estableix l’art. de la CE). -La LOLR es refereix al desenvolupament de l’art. 16 CE i regula el contingut del dret, la forma i condicions d’exercici d’aquest i els seus límits en relació amb l’art. 14 CE. -Text breu de normes bàsiques que deixen la resta de la normatica a l’acord al que arriben entre l’Estat i les confessions religioses. -Característiques: ·Aplicable a totes les confessions religioses. ·Estructura, formada x 8 artícles, dividides en dos parts: 1) 1-3: contingut essencialment de dret de llib.religiosa. (3.2 esclareix allò que no es protegit x la LOLR) 2) 4-8: adquireix una perspectiva de caràcter institucional, enmarcada dins el pluralisme institucional reconegut x la C. La LOLR confereix als col·lectius religiosos un tracte basat en la igualdat. -Regula el dret de llibertat religiosa i s’estableix el règim legal de les entitats religioses.
-Relació amb altres normes jurídiques: · la LOLR està sotmesa als preceptes de la CE. · preté ser suficientment flexible com perquè dins d’ella es troben salvaguardes les múltiples formes de manifestació del fenòmen religiós, s’aplicarà a aquelles qüestions que no estiguen expressament regulades als acords amb la Santa Seu o als convenis de cooperació.
3. Altres lleis orgàniques: - LO 1/1996 protecció jurídica del menor - LO 4/2000 d’11 de gener sobre drets i llibertats dels estrangers en Espanya. 4. La jurisprudència: Segons el CC, aquesta complementarà l’ordenament jurídic a l’hora d’aplicar les normes. La doctrina del T.Suprem fa un establiment de manera reiterada de lleis i drets fonamentals. Entren a formar part de les fonts del dret.
Llei 3-10-1979: funció d’intèrpret suprem de la C’.
Per tant, les seues sentències tenen caràcter de cosa jutjada. A partir de la seua promulgació no hi ha cap tipus de recurs assequible. Té caràcter vinculant.
5.3. Fons peculiars o típiques
Són les més característiques del dret eclesiàstic. Perquè hui en dia quasi tots els països del món tenen acords amb la Santa Seu. -El fonament d’aquestes fonts pactícies el trobem a l’art. 16.3 CE. Basant-se en açó, firmen els acords el 3/01/1979 d’Espanya amb la Santa Seu. -Basant-se en l’art. 7 de LO es firmen acords amb l’Esglèsia Catòlica (1961-76). Com a conseqüència també entren els protestants i jueus en
·Via internacional: Estat espanyol- Santa Seu, perquè el Vaticà és un organisme internacional. ·Acords interns
1. Acords amb la Santa Seu: Instruments amb els que tradicionalment s’ha acordat el règim jurídic de l’Esglèsia Catòlica en un Estat, així com els Drets i Deures en matèria religiosa d’uns individus que, ademés de ser ciutadans del concret Estat, són també fidels a la confessió. -Pactes bilaterals entre Esglèsia-Estat en quant que són entitats autònomes que actuen i constitueixen dins un ordenament jurídic exterior però que els és comú. A l’hora de classificar-los, tenim dos criteris: · Per raó d’autor: pontificis (Santa Seu, caràcter internacionals) o bisbes (sense caràcter internacional). · Per duració: temporals / indefinits Naturalesa jurídica: internacionals amb peculiaritats que deriven de la naturalesa específica d’un dels subjectes que pacten (Santa Seu), perquè afecten a persones que, al mateix temps, són subjectes. -Pel seu caràcter espiritual, per la matèria objecte del Tractat, la impossibilitat d’acudir a una decisió arbitral superior.
Raons de perquè és internacional:
- Impliquen el reconeixement internacional de la Santa Seu
- Per la seua gestió, es segueix la via diplomàtica
- Requereixen l’autorització de les Corts x poder ratificar-les
- El TS i el TC així ho han decidit de manera unànime.
Tramitació:
- l’estipulen els plenipotenciaris del Cap d’Estat i del Romà Pontífex respectivament.
- per a l’Esglèsia, les normes queden establertes una volta han sigut
2. Acords amb les comunitats evangèliques, jueves i musulmanes: S’accepta que un pacte o conveni celebrat entre aquests subjectes es puga presentar com projecte de llei a les Corts per a la seua tramitació i aprovació, naixents en base a l’art.7 LOLR - Açó ha succeit amb les lleis 24,25 i 26 de 10 de novembre de 1992, que aproven l’acord de cooperació de l’Estat amb : 1. La Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (FEREDE). 2. La “ de Comunitats Israelites d’Espanya (FCI). 3. La Comissió Islàmica d’Espanya (CIE).
Les negociacions es duen a terme pel Govern, concretament el Ministeri de Justícia i La Comissió d’assessorament de llibertat religiosa, requerint-se la posterior aprovació del Consell de Ministres. Per la part religiosa, s’encarreguen els òrgans que legítimament la representen.
Aquestes normes, des del moment que es tramiten i s’aproven pel Parlament com una llei ordinària, són fonts formalment unilaterals. No obstant, el seu contingut material ha de ser establerts de forma conjunta x l’Estat i les confessions corresponents, sent també fonts materialment bilaterals. En el cas que les Corts introduiren modificacions en l’acord previ, la llei resultant seria unilateral. Seria una llei nova i no el resultat d’un pacte entre l’Estat-representants de la confessió religiosa.
El Govern es compromet a posar en coneixement de l’altra part negociadora les iniciatives legislatives que afecten al seu contingut amb l’objectiu que puguen mostrar el seu paréixer. Es preveu també, que els acords puguen ser denunciats x qualsevol de les parts, sempre que ho notifiquen a l’altra amb 6 mesos antel·lació.
- Requisits necessaris per a celebrar aquests acords.
- L’accés al conveni amb el Govern apareix restringit per l’art. LOLR a aquelles confessions que es troben inscrites al Registre d’Entitats Religioses i que, pel seu àmbit i nombre de creients hagen aconseguit notori arrelament en Espanya. Han de tenir personalitat jurídica civil.
- L’Estat va considerar que les confessions inscrites no tenien x si soles l’arrelament suficient. De manera que, s’agruparen en les corresponents federacions adquirint el notori arrelament que, individualment, els faltava. (FEREDE; FCI; CIE)
- La Comissió assessora de llibertat religiosa es qui determina el notori arrelament. Si es determina que no en tenen no es pot fer cap recurs contenciós administrativa davant la comissió o al recurs d’empar del Tribunal Constitucional.
3. Els convenis eclesiàstics menors: ·Els d’execució d’un acord o concordat, que serveixen per a desenvolupar-ho ·Els convenis que es realitzen sense necessitat d’acord o concordat previ.
Es tracta de pactes, l’efectiu compliment dels quals s’asegura una vegada han sigut publicats unilateralment en cadascún dels ordenaments jurídics, és a dir, quan pasen de ser un simple pacte, a ser normes jurídiques, amb independència que el contingut del pacte no puga patir modificació al publicar-se.
4. Els convenis internacionals: Fonts del Dret eclesiàstic en la mesura que en ells es veu la voluntat concorde dels Estats a l’hora de comprometre’s a adoptar una determinada legislació eclesiàsticaa interna amb un contingut comú.
El dret de llibertat religiosa apareix en la majoria de les declaracions internacionals de drets.
5.4. La presència del Dret confessional dins del Dret de l’Estat
Les diferents confessions religioses poden disposar dels seus propis ordenaments jurídics. El cas paradigmàtic: Esglèsia Catòlica, propi Codi del Dret canònic promulgat en 1983. Un reconeixements de la capacitat que tenen les confessions religioses de donar-se normes es tradueix que a l’article 6 LOLR reconeix la plena autonomia d’aquests col·lectius, si estan inscrits al Registre d’Entitats Religoses.
Procés de formació dels acords.
Fase executiva:
- Proposta de la confessió interessada davant el ministre de justícia a través de la direcció general de relacions amb les confessions (substitueix a la direcció general d’assumptes religiosos) juliol de 2011 direcció general de cooperació internacional i de relacions amb les confessions. Es davant d’aquesta comissió si s’admet o no la petició en base als requisits que la llei estableix.
- En el cas afirmatiu, serà la comissió assessora de llibertat religiosa la que junt amb el representant de la confessió qui negocie i redacte
