¡Descarga egipte i mesopotamia y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
HISTÒRIA ANTIGA
TEMA1 EL NEOLÍTIC I L'APARICIÓ DELS PRIMERS
ESTATS
El pas de la prehistòria a la història antiga es produeix durant el neolític essent l'agricultura la principal activitat. Per prehistòria entenem aquelles societats de les quals no podem utilitzar-ne o no tenen escriptura. Hi ha una manca de jerarquització a la societat (protohistòria). ·Prehistòria: caçador- recol·lector (nomadisme) ·Neolític: hi ha noves tècniques de producció d'aliments (agricultura), es domestiquen els animals per tal d'obtenir-ne llet, pèl i força. El nomadisme dóna part al sedentarisme, apareixent així les ciutats estat. També aparegueren noves activitats econòmiques tals com el teixit, la ceràmica, la mineria, la metal·lúrgia i el comerç. La societat inicia un procés de jerarquització més complex tant social com laboral. El paper de la religió i dels sacerdots esdevé fonamental. El descobriment de l'agricultura vingué marcat per l'observació. L'agricultura no és quelcom humà, ja es donava de manera natural. A través de l'observació d'aquest fenomen s'arriba a desenvolupar l'activitat humana de l'agricultura com a tal. El sedentarisme suposà un augment demogràfic, motiu pel qual també era necessària l'activitat agricultora. Per altre banda l'acumulació d'excedent suposà l'aparició dels contenidors: d'espart i ceràmica. A la prehistòria no es necessitaven perquè el menjar es consumia al moment, no es guardava. Amb la ramaderia apareixen els animals domèstics: primer animals petits: gos (protecció), ovelles i cabres: carn, pèl i llet; porc: carn. Després animals grans: bous i ases: força. Normalment aquests animals són domesticats per un poble i venen i ensenyen als altres pobles com fer-ho. L'home ha domesticat allò que necessitava quan ho necessitava. El primer bou en ser domesticat fou l'ur. Un fet destacat del sedentarisme es l'abandonament de la cova. S'instal·len al costat dels rius per tal d'obtenir aigua amb facilitat i on puguin controlar els seus conreus.
Les cases es fan amb maons rectangulars i són de forma circular de manera que l'erosió eòlica i fluvial no desgastés gaire. A la llarga les ciutats s'allunyen
dels rius i es posen per exemple sobre d'un turó i es construeixen de forma rectangular. Es construeixen estables a les cases.
La nuclearització del poblament es dóna per la intensificació dels conreus i per necessitats defensives. Les primeres ciutats foren: Jericó (9000 aC), Çatal Hüyük (7500aC), Damasc (5000 aC), Uruk (3.500 aC). Quan apareixen les ciutats, es tracten de cases atapeïdes, pràcticament sense espais oberts o buits, les cases fan de muralla de la ciutat, s'aprofita l'espai, la gent va pels terrats i entra per sobre les cases. A l'interior de les cases hi ha caps de bous de ceràmica amb banyes reals, hi ha representacions de dones parint (per representar la fertilitat de la terra), són cases temple (Ç.H.). Tenen el sostre de fusta, canyes i fang.
MESOPOTÀMIA I EGIPTE
Egipte i Mesopotàmia son els dos imperis més antics i més importants de la Història Antiga. Tenien característiques físiques diferents:
- Mesopotàmia es trobava en una zona oberta i molt rica i fèrtil, sense cap defensa natural. Per això la seva història està plena d’invasions constants, que van aportar moltíssimes cultures, llengües i civilitzacions diferents.
- Egipte, en canvi, estava perfectament protegit. Al nord, per la mar Mediterrània, al sud per la selva africana, a l’est pel desert d’Aràbia i a l’oest pel desert de Líbia. Va tenir una sola civilització contínua i unida fins durant els seus 3000 anys d’història, amb una llengua i una cultura definides.
MESOPOTÀMIA
Mesopotàmia, que vol dir en grec “terra entre dos rius”, va néixer a la vall que queda entre els rius Tigris i Eufrates. El país es divideix en dues zones, l’Alta Mesopotàmia i la Baixa Mesopotàmia. El delta de l’Eufrates, antigament, estava en contacte amb el mar d’Aràbia. Avui dia els dos rius s’uneixen en un de sol que desemboca en el mar.
45
- Aglutinats: llengües formades totalment per radicals simples o compostos.
Totes les llengües provenen del sumeri antic. Totes.
El Neolític mesopotàmic
Mesopotàmia és la primera zona documentada on va aparèixer l’agricultura. Segurament va ser cap al 8000 aC, quan les societats caçadores-recolectores nòmades van passar a ser agrícoles i sedentàries. Aquest procés va ser molt lent, va durar uns 3.000 anys, i es va desenvolupar a l’anomenat “creixent fèrtil”, una llengua de terra que s’estén a la zona que ara ocupen Turquia, Síria i Iraq.
Cap al 5000 aC apareix l’escriptura, i les societats evolucionen. Descobreixen la ramaderia, en domesticar els animals que serveixen per menjar: cabres, bous i ovelles. Al tenir aquest animals domesticats, se n’aprofita la pell i el pèl per fer vestits. També per aquest període s’inicia l’edat de ferro.
Jaciments del Neolític al creixent fèrtil:
a) AL-UBAID (el-Obeid):
- Al-Ubaid I: Eridú
- Al-Ubaid II: Hajji Mohamed
- Al-Ubaid III: clàssic
- Al-Ubaid IV: tardà
45
b) UR / URUK
Aquests jaciments presenten mostres de civilització evidents des dels estrats més antics, com si la civilització hagués sorgit de cop. Hi ha dues hipòtesis per explicar això:
- que els estrats anteriors no han estat trobats.
- Que la civilització va venir a Mesopotàmia ja formada des d’una zona desconeguda.
Al-Ubaid IV
A Al-Ubaid IV ja trobem totes les característiques pròpies d’una civilització en marxa.
En primer lloc, es comença a fer servir el tovot com a material de construcció. Recordem que a Mesopotàmia no hi ha pedra, i que les cases estan fetes de fang cuit. Doncs el tovot és fang amb palla i altres elements afegits que creen un material molt més compacte que permet fer cases més duradores i sòlides.
Es descobreix la cervesa , que serà la beguda nacional mesopotàmica. Es construeixen els primers canals , la qual cosa indica l’existència d’un poder organitzador (un rei o un consell d’aristòcrates). Finalment, trobem evidències de jerarquització de la societat:
- Hi ha una casta sacerdotal que governa
Sumer. Els excedents van provocar l’aparició d’una nova classe social, l’artesanat. Els artesans treballaven sobretot als temples.
La fusta i la pedra eren molt escassos, i s’empraven sobretot per a la construcció d’edificis com ara temples i cases nobles.
El coure i l’estany s’utilitzaven per fer bronze, amb el qual es feien armes molt superiors a les dels veïns.
Sumer també va veure l’aparició de dos productes nous i desconeguts fins aleshores: la farina i les filatures de productes tèxtils. Ambdues coses eren produïdes per dones esclaves.
Els sacerdots tenien tot el poder a Sumer (era un estat-temple teocràtic). Fins fa poc es pensava, gràcies a unes tauletes trobades a Girsú, que tota la terra era propietat dels temples. Avui, però, ja se sap que els temples tenien el 50% de la terra, mentres que la resta eren terres individuals o comunals (pastures).
A Sumer hi havia tres classes socials:
- Lliures
- Semilliures o independents
- Esclaus
La meitat de la població era dependents que treballaven per als temples (agricultors, ramaders, pescadors, artesans). Els sacerdots estaven lligats al
temple i es consideraven semilliures. N’hi havia dues categories segons la seva proximitat al déu:
- En (Gran Sacerdot)
- Sanga (Administrador del temple)
Entre la meitat i dos terços de la població eren lliures. Dins d’aquests s’hi troben diverses subclasses en funció de la riquesa:
- Aristocràcia laica (grans propietaris)
- Càrrecs de governació civil (funcionaris)
- Comerciants i mercaders.
Només hi havia dues maneres de convertir-te en esclau:
- Presoner de guerra (la més comuna)
- Per pagar uns deutes
Els reis Enmetema i Urukagina van prendre mesures per erradicar l’esclavitud per deutes cap al 2400 aC.
Religió sumèria
Aquesta religió neix al Sumer Arcaic i perdurarà fins a l’època dels perses, la qual cosa son gairebé 3000 anys de continuïtat (!).
45
ISTAR (INANNA) és la deessa de l’amor, la joventut i la bellesa. Representa la fecunditat femenina. Però és molt colèrica (per la relació amor-odi).
NINHURSAG (NINTU) és la deessa mare, la fertilitat de la terra.
A banda d’aquests cinc grans, hi ha altres divinitats menors que també eren adorades:
- Dumuzi , que és l’amant d’Istar.
- Ereskigal , que és la deessa dels inferns.
El rei de Sumer s’identificava amb Dumuzi, i cada any passava sis mesos amb la sacerdotessa d’Ereskigal. Aquest ritual representava la fertilitat de la terra.
Respecte al més enllà, la religió sumèria era bastant dura: Era és una fortalesa amb 100 muralles, a l’interior de la qual es troba el palau d’ Arallu , on viuen Nergal i la seva dona Ereskigal. El mort ha de suportar un viatge molt dur per un desert, travessar un riu i anar fins a Arallu, on és jutjat. Si el veredicte li és negatiu, es transforma en una ànima en pena.
Accad
El Sumer Arcaic finalitza amb una gran guerra entre ciutats-estat de la Baixa Mesopotàmia. Urukagina (Lagash) es veu atacat per Lugalzagisi (Ur), i d’aquest fet neix la Mesopotàmia unida el 2350 aC, quan el rei Sargó d’Accad (Alta Mesopotàmia) conquereix i domina la Baixa Mesopotàmia. Es creen tres rutes comercials molt importants:
Les ciutats-estat es converteixen en grans regnes i en potències econòmiques.
terra que els egipcis no tenen més que posar-hi les llavors i esperar que vinguin les riques collites.
Tota la cultura egípcia es basa en aquesta crescuda anual, de la qual se’n feia responsable al faraó, que era l’elegit dels déus.
Sembla ser que Egipte té les seves arrels més antigues en la cultura africana, i que els primers faraons eren negres. Però de moment això és una hipòtesi que és rebutjada per molts, que consideren Egipte com el bressol de la civilització blanca.
Divisió d’Egipte
Egipte es divideix entre Alt i Baix Egipte, segons la seva posició al Nil:
- ALT Egipte: la vall que queda entre la primera cataracta i la ciutat de Memfis.
- BAIX Egipte: el delta que hi ha entre Memfis i la Mediterrània.
Al sud de la primera cataracta, és a dir, sota l’Alt Egipte, hi havia el regne de Núbia, que també es divideix entre:
- BAIXA Núbia (Wawat): entre la primera i la segona cataracta.
- ALTA Núbia (Kus): la resta del Nil conegut.
Fonts antigues
Les dues principals fonts d’informació que es tenen d’Egipte són, principalment, l’AT i Heròdot. Aquest últim va viatjar a Egipte cap al 450 aC, quan estava sota dominació grega, i escriu el seu llibre Històries en base al que li expliquen els sacerdots egipcis. Però pel que sembla aquests sacerdots li van prendre el pèl perquè la seva obra presenta moltes incongruències.
A l’Antic Testament es menciona freqüentment Egipte, sobretot a les històries de Josep i Moisès.
Hi ha altres historiadors que no són gaire importants, com els romans Dionís (autor de Bibliotheca Historica ) i Estrabó (autor de Geographia ).
Però la millor història antiga d’Egipte ve de la mà de Manethó , que va ser recollit per Flavi Josep al segle II aC. Aquest era un jueu romà que va escriure una obra, Antigüitats jueves , que volia ser un llibre d’història del poble d’Israel des dels orígens. Per escriure’l va buscar documentació sobre l’estada dels hebreus a Egipte (recollida a la Bíblia) i va trobar Aegyptiaca , una obra que no s’ha conservat fins als nostres dies però que gràcies al testimoni de Flavi Josep coneixem força bé.
Manethó va ser el primer que va escriure la història d’Egipte compartimentada; la va dividir en dos tipus de períodes: els imperis (moments d’unitat del Baix i l’Alt Egipte) i els períodes de transició (moments en que Egipte restava dividida en diferents estats).
Així, Menathó distingeix:
predinàstic). També s’ha allargat la Baixa època fins a la conquesta romana a principis de l’era cristiana.
Orígens de l’egiptologia
El 1799 Egipte estava a punt de caure en mans angleses, així que la Convenció revolucionària francesa va enviar el general Napoleó Bonaparte al capdavant d’un exèrcit per combatre’ls. Napoleó, com a bon il·lustrat, va portar amb ell un estol de científics i investigadors per estudiar les ruïnes que s’anessin trobant. L’objectiu, de fet, era demostrar que els pares de la humanitat no eren Adam i Eva, sinó que les arrels es trobaven a grans civilitzacions com l’egípcia. Dels resultats de les investigacions dels francesos es va escriure Description d’Égypte , una obra de referència. Entre altres troballes, es descobreix la pedra de Rosetta.
Desprès de la guerra napoleònica, Egipte es va tancar als europeus fins que al 1850 el soldà d’Istanbul va donar permís als occidentals; es funda el Museu del Caire i les missions arqueològiques permanents de França, Anglaterra i Alemanya.
La llengua egípcia
Els egipcis, al contrari que els mesopotàmics, van parlar una sola llengua durant tota la seva història: l’egipci. Gràcies als estudis de la pedra de Rosetta fets per Champollion, podem distingir quatre tipus diferents d’escriptura egípcia:
- Jeroglífic : descoberts per Tot, déu de la saviesa, cap al 3100 aC. Els primers eren molt primitius i estaven escrits sobre ós.
- Hieràtic (3000 aC): ve del grec “hyeros” (sagrat) perquè es pensava que només la utilitzaven els sacerdots. És una evolució dels jeroglífics per fer més senzilla, àgils i entenedora la llengua.
- Demòdic (segle VII aC): ve de “demos” (poble), perquè els grecs es pensaven que era la llengua que parlava el poble.
- Copte (segle IV dC): llengua tardana inventada pels cristians coptes. Senzillament és egipci escrit amb l’alfabet grec.
Totes aquestes llengües tret del copte van morir fa segles; per això només va ser possible traduir-les quan es va desxifrar la pedra de Rosetta, que és un edicte sobre un temple promulgat el 169 aC, durant la dominació hel·lenística, i que per tant està escrit en tres llengües: el grec (llengua dels governants), el jeroglífic (llengua del país) i el demòdic (car en aquella època pràcticament ningú entenia ja el jeroglífic).
El jeroglífic era una llengua divina, així que les noms dels faraons, que eren fills dels déus, estaven encerclats per un cartutx que el preservava per l’eternitat.
Els egipcis escrivien sobre pedra i sobre papir, el qual compraven a Biblos.
La llengua egípcia té el seu origen en el tronc camito-semita, d’on venen també el semític i el camític. A l’època preneolítica trobem rastres d’una llengua estranya, anterior a l’egipci, que ha estat anomenada nilòtic.
El sorgiment de l’escriptura a Egipte
En primer lloc es van crear ideogrames, símbols que representen objectes o altres coses. Els ideogrames , amb el temps, van anar evolucionant i es van començar a utilitzar per designar moltes coses:
- Ideogrames senzills (boca)
- Ideogrames d’acció (tocar)
- Ideogrames de realitat (Egipte)
- Ideogrames d’abstracte (cel)
En un moment donat es produeix el fet que hi ha milers d’ideogrames, i escriure’ls es fa molt complicat. Aleshores sorgeixen els fonogrames , ideogrames que representen sons. Hi ha tres tipus de fonogrames:
- Unilíters.
- Bilíters.
- Trilíters.
A partir d’aquí es comença a desenvolupar l’escriptura pròpiament dita. L’egipci, però, conservarà tant els fonogrames com els ideogrames en els jeroglífics (en aquest sentit és una llengua poc evolucionada).
Entenem per estat una societat jerarquitzada amb unes lleis i institucions pròpies que regeixen la vida dels habitants del país.
Distingim els diferents períodes culturals egipcis i la seva evolució a través de la col·locació de les sitges de gra i els aixovars de les cases.
Així, a les primeres cultures les sitges estan a dins de les cases i no hi ha aixovars, la qual cosa indica que no hi ha classes diferenciades. Però a la cultura Ma Adi ja trobem cases uniformes, amb camps treballats de forma independent i les sitges allunyades de les cases, la qual cosa significa que ja existeix un poder que recapta impostos sobre les collites. És més o menys en aquesta època quan el coure arriba a Egipte a través de Mesopotàmia. La ciutat de Biblos actua com a intermediari entre les dues cultures.
A partir del període badarià, apareixen les primeres tombes. Tenen aixovars i plaquetes que serveixen per moldre la malaquita amb la qual els pagesos es protegeixen del sol. S’intueix el poder.
A Nagada I apareix la irrigació, que delata un control sobre el medi. A Gerzeene s’han trobat signes evidents de civilització i d’irrigació expansiva. Es tracta de l’època del faraó escorpí; ja es troben objectes la possessió dels quals indica poder i atribueix autoritat. Això també ens permet saber que ja existien artesans especialitzats.
Els nomos
Nomos és el nom grec amb què es coneixen les ciutats-estat que composaven l’Egipte predinàstic. Cada nomos va adoptar un animal com a tòtem, el qual l’identificava i constituïa la seva insígnia. Per exemple, Edfú tenia el falcó i Mendes el dofí. També trobem divinitats no totèmiques, com Osiris a Àbidos i Seth a Kom Ombo.
Els nomos es formen a partir de Nagada II a tot Egipte, però sempre a prop del riu, mai a la vall. En aquest període comença la cultura calcolítica i l’escriptura pictogràfica. Això permet conèixer els noms dels primers faraons com Narmer.
Finalment, Nagada III és un període de transició que tendeix a la unificació del Baix i l’Alt Egipte.
La cosmologia
La cosmologia és la manera amb que els egipcis explicaven l’origen dels temps mitjançant la mitologia. De fet es tracta d’informació històrica mesclada amb mites i ornaments religiosos. La cosmologia següent procedeix de la ciutat d’Heliòpolis.
La mare fundadora és Num (el Nil), una massa líquida de la que va sortir Re (el Sol). El primer raig de Re (ben-ben) va fer emergir una elevació de terra de dins de Num. D’aquí vénen els obeliscos, que són homenatges als raigs de sol. De la terra sorgí Shu (condició de Sec) i Tefnut (condició d’Humit). De Tefnut van néixer Nut (el Cel) i Geb (la Terra). I d’aquests va néixer dos nois, Osiris i Seth , i dues noies, Isis i Neftis.
Isis i Osiris va formar parella, així com Seth i Neftis. Els primers van tenir con a descendent Horus , el Falcó. Aquests cinc són els protagonistes de la història d’Egipte.
Com que Seth era estèril i no podia tenir fills, va tenir enveja del seu germà Osiris i per despit el va matar, el va trossejar i va escampar els seus trossos per tota la terra. Isis va tenir por que Seth també matés al nadó Horus i el va enviar a Butó, on va ser alletat per Hathor , la Vaca. Isis es va dedicar a buscar les trossos d’Osiris, i els va trobar tots tret del penis, que havia estat menjat per Oxirrinc , el Peix. Isis va ajuntar les parts i va ressucitar Osiris. Però com que aquest havia quedat estèril, es va transformar en el déu dels morts i se’n va anar a l’Inframón.
En saber la trista sort del seu pare Horus va plorar i d’una llàgrima seva van sorgir els homes.
La història real
Pel que sabem, aquesta cosmologia es basa en uns fets reals: els déus representen ciutats que al període predinàstic estaven en guerra. Àbidos era Osiris i Kom Ombo era Seth. Al final la guerra la va guanyar Àbidos gràcies a la seva aliança amb Buto , el tòtem de la qual és Horus. D’aquesta manera Àbidos va unificar l’Alt i el Baix Egipte i va crear la dinastia I, i Seth es va convertir en el déu del mal.
La pedra de Palerm i el primer faraó
La pedra de Palerm és un document gravat sobre pedra que es conserva al museu de Palerm (Sicília). Es tracta d’uns annals sobre tots els faraons d’Egipte. Els primers noms són els d’Osiris i Horus. Després ve Ptah i altres déus. El primer faraó humà és Aha , del qual Menathó ens parla com a successor de Menes.
De fet hi ha diverses versions sobre el primer faraó. Menathó i el pergamí de Torí diuen que va ser Menes, la pedra de Palerm afirma que Aha i la paleta d’Àbidos diu que va ser Narmer. De fet, no hi ha consens sobre el tema. La versió més comunment acceptada és que Narmer i Menes són la mateixa persona, el faraó d’Àbidos que va unificar Egipte, i que Aha seria el seu successor, el segon faraó. Podem considerar que Narmer/ Menes és el darrer faraó de la “dinastia 0”, i que Aha és el primer o el segon de la dinastia I.
L’època tinita
Quan es va unificar Egipte la capital es va situar a Tinis (Alt Egipte), per això del període que va des de la unificació fins a la fi de la dinastia II se’n diu època tinita. Tinis és una ciutat bessona d’Àbidos. Com que Tinis estava al Sud, i per evitar revoltes al Nord, el faraó va fundar Memfis i hi va situar un governador delegat. És curiós, perquè les els faraons eren enterrats a Àbidos però es construïen còpies de les tombes a Memfis per recordar que el Nord estava sotmès al poder del Sud.
Les dinasties I i II van governar molts anys, entre 3150 i 2700 aC. Els faraons van ser els següents:
DINASTIA I
45
