¡Descarga EGIPTETEMA 8: Introducció y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
EGIPTE
TEMA 8: Introducció
Inicis dels estudis moderns: En Egipte tenim un període que podem considerar com a l’inici de la tipologia moderna. La situació d’Egipte va exercir una mena de atracció de la intel·lectualitat tant grega com a romana, molts d’ells van fer viatges allí per a conèixer-ho. Va existir una mena de moda científic-turística que va posar així a Egipte de moda per a la part culta de romana. Bàsicament el que es coneixia en el Egipte antic estava condensat en Herodoto, Lutarco, Estrabon... del mon romà podem parlar de Seneca i inclús els pares de l’església ens van informar sobre aspectes faraònics, i per suposat la Bíblia.
Hem de destacar una obra coneguda com Aegyptilaca (Història d’Egipte) escrita al segle III aC (en època de Ptolomeo II) per Manetón (un sacerdot egipci, vinculat al deu Ton) i que estava encarregada per el rei grec Ptolomeo II d’Egipte. Aquest rei va instaurar en Egipte una dinastia grega, per tant tenim uns reis d’origen grecs en Egipte, va haver fins a 14 reis anomenats Ptolomeo (ací pertany Cleopatra VII, la del romanç amb el Cèsar). Els reis grecs d’Egipte es van a integrar perfectament a la cultura egípcia, d’ahí l’encàrrec que se li va fer a Manetón. A aquesta obra se li deu la divisió dels farons d’Egipte en 31 dinasties (tot i que ell va nombrar a 30, deixant a l’última sense entrar), va ser el primer en dividir-lo. Aquestes no son autentiques dinasties, ja que es van succeint de vegades monarques que no pertanyen a la mateixa família, per tant, tècnicament no son exactament dinasties però igualment s’anomena així. Mes que dinasties intentava nomenar moments concrets en la historia d’Egipte. Aquesta obra no ha aplegat de manera integra a nosaltres, sino que ha aplegat una síntesi, de tal manera que ara queda un llibre petit que bàsicament es una llista de les dinasties i reis i poc mes. Per aquesta raó a hores d’ara es coneixen diferents autors, que han anat fent aquest síntesis.
Realment si tinguérem que donar una data per a parlar d’egiptologia moderna hem de parlar de l’any 1798 , quan Napoleó Bonaparte envaeix Egipte per a intentar connectar amb l’Índia. Afortunadament la expedició no estava composta sols per militars, sino que anaven uns quants científics. A nivell científic marcarà un abans i un després, perquè quan part dels científics i coneixements arreplegats aplega a Europa es quan es marca realment l’inici. La primera edició d’aquesta obra donada per l’expedició va ser l’any 1809, l’obra s’anomena ‘ Descripción de Egipto’ que recopila tots aquests coneixements. Un dels aspectes mes cridaners d’aquests coneixements que aporten a Europa els científics va ser la qüestió de l’escriptura, els famosos jeroglífics (paraula grega, que ve de sagrat i gravat; el gravat sagrat), tant quantitat van arreplegar que va ser molta gent en Europa la que va intentar desxifrar aquesta misteriosa escriptura. L’autentica persona que va dur a terme la vertadera traducció va ser Jean-Françoise Champollion (1790-1832), aquest va ser el autèntic desxifrador. Les seues obres van ser pòstumes degut a la seua prematura mort, així que va ser el seu germà qui va editar les seues obres gramàtiques. En la historia de la traducció es on apareix la famosa Pedra Roseta, trobada en les obres de fortificació de la ciutat de Rashif. Aquesta pedra va ser la que va facilitar la tasca de traducció de Champollion i l’inici de l’egiptologia moderna.
La informació que dona es quasi nul, perquè va ser un decret d’un rei (Ptolomeo IV), però allò important es que aquest decret esta escrit en 3 sistemes d’escriptura distints i per això es tant important. La primera part va ser escrita escriptura jeroglífica, la segona en escriptura demòtica i l’última en grec. Champollion va deduir que era el mateix text però escrit en diferents escriptures, i les dos primeres en egipci i la tercera part en grec. El nom del rei estava escrit en la pedra, en la part grega apareixia el nom de Ptolomeu, així que es va intentar buscar el nom en els jeroglífics. Per tant, a partir del desxiframent de les lletres dels noms reals es posaren les bases de la connexió dels jeroglífics. De totes manera Champollion va canviar diverses vegades d’opinió, fins a que finalment el va catalogar com un sistema complex, una escriptura que es al mateix temps figurativa, simbòlica i fonètica, expressada en un mateix text, en una mateixa frase; per tant, va fer canviar l’idea de que únicament foren dibuixos pictogràfics, així que es una escriptura també fonètica. Hi ha que afegir que a més l’escriptura es de caràcter monumental, de normal esta plasmada en pedra, i té 5 posicions diferents.
Aquesta escriptura hi ha que dir que no es l’única egípcia, ja que d’aquesta escriptura jeroglífica deriva una lletra cursiva anomenada Hieràtica (anomenada així perquè en època d’Alejandro la utilitzaven sobretot els sacerdots). A partir del segle VII aC apareix una altra anomenada Demòtica (utilitzada quotidianament) i finalment l’escriptura Copta , que va aparèixer a partir de l’època hel·lenística, i que tenia una mena d’alfabet grec amb alguns signes afegits que representaven sons que no tenien els grecs (escriptura litúrgica de l’església cristiana copta actual). L’escriptura jeroglífica es va utilitzar fins al segle IV dC, quan es va tancar l’últim temple egipci per part dels cristians.
Hui en dia ningú posa en dubte el mèrit de Champollion, però en principi va tenir molts atacs, no tot el mon acceptava els seus postulats. Van tenir una sèrie d’anys per a admetre les seues tesis. La persona mes destacada va ser Karl R.Lepsius (1810-1884), que a partir del seus viatges a Egipte va corroborar el que deia Champollion; va ser descobridor del decret de Canoton. Agust Mariette, Gaton Maspero i Flandes Petri van ser els personatges mes importants en posar les bases a l’egiptologia moderna. Aquesta primera fase del primer segle de l’egiptologia moderna acaba el 4 de novembre de 1922 quan Howard Carter descobreix la tomba de Tutankhamón; gràcies a Carter aquest faraó va ser descobert i es va conèixer la seua història.
Hi ha que oblidar en bona part l’idea de l’estat actual d’Egipte i hi ha que pensar en l’estreta franja de terra que va des del Delta fins a la primera cataracta, el sud de Tebas. La terra negra, la terra que es pot cultivar, era la coneguda pels egipcis i els faraons. Hi ha que limitar, per tant, l’espai al riu Nil.
En època d’Herodoto es va fer famosa la frase de que “Egipte es un don del Nil”. Aquesta frase es incompleta, perquè enunciada d’aquesta manera es pot considerar que Egipte sols depèn del riu (riu-aigua-vida-cultura), però el riu no es el factor mes important.
El Nil es important, però sobretot es important la seua crescuda, un peculiar regim híbrid que fa que el riu tingui grans diferencies en el seu caudal, es un riu molt irregular amb unes fases molt marcades. Te unes fases molt marcades importants per a la
l’Imperi Nou no tenien nom, es mes tard quan es donen nom. (L’any té 365’25 dies (any tròpic) i açò ja ho sabien els egipcis, però aquests no van fer res per a arreglar-ho, se sospita que si hi ha una diferència entre el calendari astronòmic i el civil i necessitem un ajust perquè no coincideix segurament hi haurà un estament que ho ajustarà. NO)
Caràcter dual del país d’Egipte. Una qualitat que va estar sempre sentida pels egipcis, i mai va ser un contrapès amb l’idea d’estat. La unificació política de tota la vall del Nil es produeix cap a l’any 3000 aC, una edat molt temprana, però a pesar d’aquest caràcter primerenc la idea de la dualitat de país mai es va oblidar i no es va perdre de vista pels egipcis. Els egipcis van a combatre la idea dels deus amb la idea d’unitat de Deus, sempre hi ha una mena de Deu principal. Es una realitat dual, però compatible amb la idea de única.
Bàsicament aquest sentit d’unitat es fa en contraposició a una idea negativa, el deshret (“la terra roja”). Es basa en la dualitat, dos forces que se equilibren, com la contraposició de la terra negra (terra cultivable) a la terra roja (terra del desert). Aquesta idea del Egipte dual, apareix en molts aspectes de caràcter iconogràfic, com per exemple les dos plantes distintes: la flor de loto, com a símbol de l’alt Egipte, i el papir, com a símbol iconogràfic del baix Egipte; a més del Déu Horus que representa el baix Egipte (fill d’Ossiris) i el Déu Seth que representa l’alt Egipte (divinitat del desert, d’allò salvatge...), per tant, son dos forces contraries representades juntes però no enfrontades; i finalment al mig dels dos esta el Sematauyo , un símbol que representa la unió de les dos terres (aquest símbol es una tràquea i dos pulmons, que representa la unitat representant els pulmons com a les dos parts d’Egipte i la tràquea serà el que les uneix). Encara que sempre els símbols de l’alt Egipte es trobaran abans que els del baix Egipte. Alguns dels símbols tenen mes de 3 mil·lennis. Un altre símbol important es la doble corona, format per la corona blanca de l’alt Egipte i la corona roja del baix Egipte, la unió de les dos corones donarà lloc a la doble corona coneguda com Pschent. La doble corona es una de les mes importants, però els faraons tenien moltes mes corones depenent de la cerimònia, es posaven l’apropiada per al esdeveniment., aquestes corones eren molt importants. Un exemple es la corona blava, que seria la militar o de vegades s’utilitzava per a dirigir-se als deus.
La paraula Faraó s’utilitza únicament per a designar oficialment al rei a partir del segle XIV aC. Abans els termes oficials per a designar al rei eren Nesu (rei) i Neb (senyor). La paraula Faraó ve de la Bíblia, ja que no diu el nom del rei sino directament Faraó i d’ahí va passar als grecs. La paraula Faraó abans de ser oficial, era una mena denominació popular del rei, el poble es dirigia al rei com a “Per-aa”, que volia dir el de la gran casa, així que d’ací prové la paraula Faraó. La idea de vincular la gran casa on viu el rei amb la mateixa idea de reialesa o monarquia apareix des del principi de la cultura egípcia. Açò es veu simbolitzat en el Serej, on apareix el nom del rei amb el nom del palau, coronat amb el Deu Horus que estava vinculat a la protecció de la monarquia. Aquests elements que representen la idea de monarquia apareixen ja en èpoques molt tempranes, un dels mes antics remunten a la època de la unió definitiva, es la “paleta de cosmeticos” del rei Narmer (ca. 3065), una peça que representa un objecte de la vida quotidiana, però que no s’utilitza per a tasques quotidianes. En aquesta paleta ja apareix el Serej. En Egipte l’escriptura serveix des d’un primer moment per a anotar noms i títols, al contrari que en Mesopotàmia que naix per fer
comptes econòmics, encara que es creu que la idea i concepció d’escriptura si que pot provenir de l’orient.
Altre aspecte, tot i que es poc conegut, es que la titulatura completa del Faraó consta de 5 noms, quan neix te un nom propi però en el moment que puja al càrrec de rei se li afegiran quatre noms més. A més la elecció d’aquests noms no es casual i trivial, sino que es una mena de programa polític condensat en els seus noms, seria la concepció i el que va a fer respecte al seu govern. Un exemple seria Cambises (el fill de Ciro), quan aquest es elegit Faraó uns sacerdots intentaran elegir els noms necessaris, per tant, no es precís que vinga des de petit. El més antic que tenim constància es el NOM HORUS , que normalment apareix en el Serej, representa una divinitat; però des d’època molt temprana el mes important serà el NOM NESU-BIT (o nombre de trono), que representa la canya (alt Egipte) i abella (baix Egipte), per tant, representarà la dualitat. A banda d’aquests dos tenim el de NETBY (les dos senyores) que representa a la deessa buitre (Nekhbet) i la deessa cobra (Uadjet); en època del regne mig s’afegeix el nom HORUS D’OR (HOR-NUB); i l’últim serà el nom personal que es converteix en SA-RA, fill de Ra (representats per un ànec i un sol). La titulació sencera que tindrà un Faraó serà: Nombre-de-Horus, Nombre Nebty, Nombre del Hor-Nub, Nombre Nesu-Bity, Nombre de Sa-ra. Els Egipcis no podien pensar en un mon on no hi havia Faraó, el MAAT era un concepte fonamental i representava el equilibri, l’ordre perfecte de les coses, per tant apareix en molts noms dels Faraons.
El faraó es una figura important dins de la historia egípcia, però la seua importància va mes en enllà perquè es un element sense el qual no pot funcionar de manera correcta; es una cosmovisió, la manera d’entendre el mon. No es concibeix el mon sense el faraó, de fet, aquesta mena de tendència de explicar la historia egípcia a partir de les dinasties te que veure en el fet de que la figura del rei es un element fonamental.
Tan important es la seua figura que a pesar de que te caràcter de divinitat durant molt de temps, era compatible amb el seu caràcter humà. Tan important es la seua figura que va encunyar una festivitat, un acte religiós, que tenia com a objectiu regenerar els poders biològics del faraó. Aquest acte tan important s’anomena SED , aquesta festivitat esta documentada des de la primera dinastia, des de l’inici de l’Egipte unificat. Encara que hi hagués documentació d’aquesta festivitat, pot ser que sigui molt més antiga. Es molt possible que en els seus principis (abans de que es documentés) comportés el sacrifici de l’antic líder per a substituir-lo per la nova figura faraònica. En principi el faraó faria aquesta festa de renovació als 30 anys de regnat, a partir d’aquesta festivitat ja es podia fer més vegades en termes més curts. La seua antiguitat parla de la importància sentida de que el rei fos una persona amb totes les seues capacitats biològiques que li farien possible la seua tasca. Podem trobar diverses etiquetes que expliquen les ofrenes que li feien al Faraó, una d’elles es la tableta De Den (I Dinastia), en la que podem trobar el símbol del Serej (el nom del faraó, Horus), una figura que interpreta al faraó mort que ressuscita o una carrera ritual del faraó per a reafirmar els seus drets sobre el seu territori.
En aquesta festivitat una de les cerimònies que es feien (en total durava 5 dies la festivitat) era estirar una corda que estava nugada a un pilar, el pilar Djed. Açò simbolitzava l’equilibri perfecte del regne. Aquest pilar també té una base biològica, ja que aquest pilar representarà la columna vertebral d’Osiri.
que no s’imaginaven la historia sense un faraó. Tot i que Maneton va dividir les dinasties en 30, trobarem de normal 31 dinasties.
TEMA 9. EL NEOLÍTIC EGIPCI I EL PREDINÀSTIC. L’ÈPOCA
TINITA
Com totes les cultures posar un punt inicial i final no deixa de ser una convenció històrica, necessitem posar sempre períodes. Per tant, no podem dir en quin punt exacte començaria. La cultura faraònica comença cap al 3000 aC, però açò es conseqüència d’un procés que va començar molt mes abans, al final de l’última glaciació, cap al 10000 aC. El que hui en dia es el Sàhara (el desert d’Aràbia), en aquesta època, no tenia la forma que té ara. Açò ho podem saber per unes pintures rupestres que s’han trobat, on apareixen imatges de distints animals. Així que en un moment determinat aquesta terra era molt distinta a la que tenim ara. Els cabdals d’aigua poc a poc van anar desapareguent i secant-se, fent que els grups humans van agrupant-se cada vegada més en els llocs que si que quedava aigua. Ja que cap al 8000 aC, tota aquesta zona entra en fase de neolitització. De fet, es pensa que aquest mite universal del paradís es el record que es tenia de l’etapa privilegiada en la que el home no tenia que treballar per a aconseguir el necessari, seria com una referència al paleolític.
1. PREDINÀSTIC (5500-3100 aC)
A partir del V mil·lenni aC, s’inicia la etapa ja coneguda com el Calcolític i a partir d’aquí entrem en un període que es coneix amb el nom de PRE-DINÀSTIC. Es un llarguíssim període (2 mil·lennis), que es considerat de gestació perquè van apareguent ací alguns dels trets fonamentals egipcis. L’estudi arqueològic d’aquest període es prou difícil, tot i que s’han pogut identificar una sèrie de cultures que prenen el nom del jaciment més important, com per exemple El Fayum A, el Badariense., El Omarí.. Poc a poc com forma van apareguent les diferents cultures podem trobar alguns trets importants com les relacions comercials, la metal·lúrgia.
•Predinàstic mitjà o tardà (3600-3300 aC)
La última fase del predinàstic, el predinàstic tardà (3600-3300), es coneix com el nom de NAGADA II (un lloc de l’alt Egipte), en aquesta cultura pràcticament s’unifica tot Egipte. Els seus trets culturals ja son comuns en tot Egipte, es produeix una unificació cultura de tot Egipte. Però no se’n sap si la homogeneïtat cultural es també política. Maneton reconeix que abans dels reis reals, governen els deus i els esperits semi- divins, que van aconseguir unificar temporalment tot l’Egipte. Es molt probable que s’aconseguisca una unificació, tot i que no va ser duradora. El predinàstic es considera que acaba cap al 3300 aC, i entre aquest final i l’aparició de l’estat unificat en el 3100 aC tenim el PROTODINÀSTIC. Son els dos segles anteriors a l’aparició de l’estat unificat del que ja tenim constància plenament històrica.
2. PROTODINÀSTIC O NAGADA III (3300-3100 aC)
Al protodinastic se li ha atribuit la Dinastia 0, els reis que ja tenen alguna limitació història abans de la unificació (un exemple va ser el rei Escorpió). Aquest període
també es coneix com NAGADA III, i ací van guanyant importància alguna ciutat del Sud d’Egipte com Hieraconpolis i Abydos-Tinis. D’aquesta zona prové la monarquia que acabaria unificant Egipte, és a dir, el poder que va unificar Egipte prové del Sud. Aquesta primera monarquia meridional farà de Abydos la seua necròpolis reial, i curiosament en aquesta ciutat apareixen els primers jeroglífics documentats (cap al 3250 aC). El que més es repetia era l’escorpió, estaven fets en tinta sobre gerres funeràries. L’escorpió pareix ser que era el nom del monarca que enterren, les ofrenes funeràries demostren que ja creuen en una vida més enllà de la mort. Aconseguien fer pràcticament contemporània l’aparició de l’escriptura en Mesopotàmia, és a dir, es demostra que els egipcis no ho agafen de Mesopotàmia sino que apareixen cap al mateix temps.
3. L’ESTAT TINITA (I i II dinastia). 3100-2686 aC
A pesar de que es coneix algun nom de la dinastia 0, esta clar que hui en dia al rei que se li ha atribuït la unificació va ser NARMER. Amb aquest es pot dir que començarà la primera dinastia. Les dos primeres dinasties es coneixen amb el nom de Tinita, ja que aquestes dos estaven vinculades a la ciutat Abydos-Tinis. Tenim un document molt important, com la paleta de Narmer, la seua importància es que les representacions que apareixen estan molt carregades de simbolismes. El rei es el protagonista de la paleta, apareix 4 vegades: 2 com a imatge humana i 2 com a forma d’animal (com el falcó). A partir de Narmer el rei ja no es tornarà a representar com a un animal, es representarà ja amb forma humana, tot i que pot haver alguna concessió com afegir-li algun atribut de caràcter animal.
A partir de Narmer, s’unifica Egipte en un únic estat; comença així la primera dinastia. El seu regnat, a banda de tenir la importància perquè unifica (no de manera definitiva) l’estat, ho es també perquè els antics egipcis consideraran aquest regnat com l’inici d’una nova època. Els egipcis tenien consciència de que era una nova època, era un punt d’inflexió perquè apareixen elements propis del proto-dinàstic (com la paleta de Narmer), però a partir d’ell no es tornaran a repetir. A més alguns elements iconogràfics també desapareixeran i no es tornaran a veure. Així que es pot dir que es el començament d’algo nou. Mitjançant la paleta es pot veure aquest començament, es veu ja la dualitat del rei (apareix Narmer amb les dues corones, tot i que aquestes no es troben unides encara, sino que el personatge esta tocat de les dues maneres). En l’escena de la massacre, el faraó en la victòria militar contra l’enemic representa la victòria de l’ordre contra el caos. El nom de Narmer es representa mitjançant un sirulo, un peix. La unificació es va sentir com una victòria militar del sud (alt Egipte) cap al nord (baix Egipte), per això els símbols del sud sempre aniran primer que els del nord.
Narmer ha dut de cap als egiptòlegs, perquè tenim un altre nom amb el que es coneix: el Rei Mina (Menes), aquest serà el nom del tron; en un principi es pensava que eren dos reis diferents, però se’n sap que no, que es sols un rei. Aha serà el successor de Narmer.
Els documents que marcaven la seqüencia dels reis son les Llistes Reials, però els egipcis ho feien per a venerar als avantpassats. El més antic serà la Pedra de Palermo (dinastia V), altra font important es el Papiro de Turin on trobem ja al rei Mina. Les llistes reials van ser gravades en alguns llocs significats per tal de recollir tots els antecessors, un exemple es la Llista de Seti I en Abidos, on veiem a un rei i al seu fill
i això es el que explica els esforços per a protegir-lo (protecció dels cartutxos); una de les pitjors coses que podia passar-li a un monarca es que li’l pogueren esborrar (exemple d’esborrament del nom de Akhenton). L’OMBRA (SHEUT), es pensava que aquesta també reflectia la personalitat de la persona, és a dir, que contenia algo de la persona; era també molt important ja que tenia un significat protector. El IB/AB, simbolitzat pel cor, va ser considerat la seu dels pensaments i les emocions, es considerava que era l’element que es pesava en la balança en el judici final. El AKH, es considerava la forma que adopta l’individu en el més enllà i es representa mitjançant el ibis. Finalment el SAHU, era el cos espiritual, el que va obtenir un grau de coneixement, poder i gloria tornant-se incorruptible i durador; es la causa espiritual de l’home mateix. El SEJEM el podien adoptar els reis que es convertien en divinitats. Amb tot açò es pot veure la complexitat i rica concepció del més enllà. Açò podria explicar el fracàs de Amenofis IV (Akhenaton) en la seua nova religió.
Hi ha reis que tenien dues mastabes, una al sud i l’altra al nord. Aquests necessitaven dues tombes...
En un moment alguns historiadors han considerat que aquesta dualitat de tombes (en abidos i en Saqqara) es refereix a que una tomba es per al cos i l’altra per al Ka. Una altra interpretació, que a més encaixa en altres fets egipcis, es el fet de l’altura de la mastaba (eren blanques per a que fossin ben visibles) i de que dins d’aquesta es troba un element que es com un tronc de piràmide sobre un pedestal, realment aquest element esta relacionat amb les piràmides de la IV, III i V dinastia i que esta relacionat amb la idea de pujar i que te que veure amb certa idea d’elevació. A partir d’aquesta idea s’ha anunciat la teoria de que les mastabes estan relacionades amb la terra, es una concepció ctònica i, per tant, Osiriana (Osiris es una divinitat funerària i ctònica, que vol dir relacionat amb la terra). Mentre que les mastabes de Saqqara estan vinculades al cel, a la idea de ascensional. Estem davant d’una dualitat teològica. Esta ascensió del faraó es vincularà a les esteles i en concret a unes que tindrà molta importància en la cultura egípcia, les esteles circumpolars que com el seu nom indica estan orientades cap a l’extrem nord del pol i mai desapareixerien de l’horitzó. Estes esteles com a les que aspirava el faraó a la seua mort. Per tant, estem davant d’una nova dualitat geològica, que son perfectament compatibles. Les mastabes de Saqqara son la prova de que aquesta teologia va obrint-se pas.
Es podrà veure La importància que poc a poc tindrà el caràcter solar i una divinitat com a RA. Ra es el Sol (hi ha diferencia amb Atón, ja que aquest es el disc solar); tot i això i altres fases del rei. El Sol (Ra) te un caràcter cíclic així que es diferencien: el Jepri (el sol de l’alba, vinculat al escarabajo pelotero) i Atum (el sol de la nit). La fase de la plenitud del Sol (la del mig dia) es vincularà a Orus, Orus de l’horitzó. Tota aquesta teologia solar ix d’un lloc concret, te una ciutat bressol, de Heliópolis (com la coneixien els grecs), que curiosament esta molt prop de la necròpolis de Saqqara i de la capital d’Egipte Menfis.
La ciutat de Menfis serà la capitat en l’època tinita. Aquesta serà fundada pel primer rei de la primera dinastia, NARMER. No es d’estranyar que Menfis estigui situada en la frontera dels dos països, ja que dona entendre la unió de les dues parts, es com una balança d’equilibri entre ambdós països. A més Menfis va estar vinculat a un nou Déu, PTAH, que crea les coses de paraules i pensament. I va comptar amb un temple a la
ciutat per a aquest déu, Hikuptah (que segurament es l’arrel del nom que li donem nosaltres a Egipte).
Els faraons de la primera dinastia van seguir la tradició de tenir dues tombes (al sud en Abydos i al nord en Saqqara). Però els de la segona dinastia sols s’enterraran en Saqqara, ja no en Abydos, renunciaran a aquestes tombes ancestrals (tot i que no ho feren tots). Aquesta renuncia es pot relacionar a que un rei porta ja en el seu nom el nom del déu RE. Però al final de la segona dinastia passa algo que es trenca la tendència de soterrar-se sols en el nord, els dos últims faraons de la dinastia se soterren sols en el Sud, per tant, alguna cosa greu te que passar per a tornar a Abydos i abandonar Saqqara; aquests dos faraons van ser Peribsen i Khasekhemy. Aquests reis van a crear palaus funeraris on es duia a terme el culte funerari. Per tant, la primera dinastia tenia dos tombes; la segona sols tenia la del nord fins que els dos últims reis es soterren sols en la del sud i de manera tradicional. No se’n sap ben be que a pogut passar, però Peribsen portarà un nom Seth (apareix al serej un animal que no se sap ara quin es) i no Orus, a més de que Seth es una divinitat vinculada al sud. Segurament una crisi ha fet que l’estat es trenque en dos i els faraons legítims es tenen que refugiar en el sud; tot açò es una teoria però que es pot explicar. Egipte s’ha trencat i això explica la simbologia meridional d’aquest final de la dinastia. Però l’últim rei, Khasekhemy , portarà un nom que a la vegada es Orus i Seth (el seu nom ja apareix protegit pels dos deus), el seu nom ja esta vinculat amb el nord i el sud; ja porta els indicis del canvi. Tenim com a referència un got de pedra amb una decoració que pot donar-ho a entendre, tenim la imatge de la unió entre les dues terres (els pulmons i la tràquea), al Déu damunt del Serej, un enemic abatut, la deessa buitre Nekhbet esta posada sobre el cartutx que conté la paraula besh (rebel) i subjecta el motiu del Sematauy (unió de les dues terres); per tant, commemora una victòria del nord sobre el sud.
Aquest últim rei acaba amb el període de crisis, tot i que no sabem que va portar a la ruptura de l’estat, i el seu fill NETJERKHET serà el primer rei de la III dinastia. Aquest es considerat com un rei model i es considerarà que va ser una època daurada a causa de la prosperitat d’Egipte. Es el faraó que es farà construir la primera piràmide, que es trobarà en Saqqara (vinculat al nord), però no sols la piràmide sino tot un complex i un recinte important. Aquest estarà ja vinculat directament amb el Sol.
TEMA 10: El regne antic i el primer període intermedi
1. EL REGNE ANTIC (2686-2181 aC):
-III dinastia (2686-2613):
Amb la tercera dinastia comença el Regne Antic. El transit de la segona a la tercera dinastia va suposar la consolidació de l’Imperi que es va formar per la superació de la
S’atribueix a SNEFRU , el primer rei de la IV dinastia, la construcció d’una piràmide de parets totalment llices. En el transit de la III a la IV dinastia es produeix el pas a l’últim estadi de l’evolució de l’arquitectura. Al nou faraó Snerfu, en certa manera, se li pot atribuir l’autoria de tres grans piràmides fetes per a la seua glòria eterna. Podem pensar que en un moment determinat, quan va comprovar que la piràmide que es va derrumbar, la falsa piràmide (Meidum), no era viable va fer una altra, l’anomenada piràmide romboïdal (Dashur), tot i els canvis que va fer no va ser suficient i va fer una tercera piràmide, la piràmide roja (Dashur), que seria la seua tomba, encara que aquesta no serà la definitiva però s’apropa. Per tant, tot açò son intents per a aplegar finalment a la piràmide desitjada, serien com experiments per a aplegar a la piràmide final. Amb tot açò vegem el procés de les tombes des de que eren foses al terra. A més Snefru va quedar en la memòria del poble faraònic com una faraó modèlic, com es pot veure als textos egipcis.
La piràmide es pot considerar com una transposició volumètrica d’un raig solar. Els raigs que cauen a terra estan petrificats. Aquesta es la simbologia de la piràmide egípcia, aquesta reflexa el sol. El que esta dins o baix d’aquesta simbolitza al fill de Ra. Però la part mes important de la piràmide es la punta, el que s’anomena piramidón , realment tot el simbolisme de la piràmide es condensa en aquesta punta. Simbolitza una piràmide en xicotet, segurament aquesta forma fa referencia a un element molt important en la simbologia egípcia, la pedra benben , una pedra en forma cònica, així que la piràmide intenta imitar aquesta pedra. La pedra benben es una pedra que estava en Heliopolis i era una pedra meteorítica que va caure al terra i que tenia forma cònica i a partir d’ací apareix tota aquesta simbologia. En realitat no es incompatible la simbologia solar amb la colina primigènia (la primera terra que emergeix del caos i que li pega els rajos solars).
D’aquest regnat també tenim altres coses importants, com la Pedra de Parlermo , que es parla de que Egipte ha començat la seua expansió cap al Sud. Sempre que es compte amb una Estat fort aplegaran a la quinta cataracta, quan es una Estat dèbil no s’aplega tant lluny. S’aconsegueixen esclaus i or amb les expansions. Altra noticia d’aquesta pedra son les tempranes relacions comercials únicament entre el poder dels faraons i l’àmbit del Nil.
Snefru amb els seus invents dona peu a que el segon rei de la IV dinastia conegui la tecnologia i recursos per a construir la primera gran piràmide. KHEOPS va crear el conjunt de Guizeh, on es podien veure tres grans piràmides. En aquest es veu que la piràmide es l’element mes important d’un complex però on també hi ha altres elements. La piràmide es un element funerari que serveix per a que el faraó puxe al cel i es convertirà en el propi Déu Ra, per això tot el complex te una claríssima simbologia solar.
La piràmide s’ha de considerar simplement una mena de final d’un procés, que va començar en les mastabes, i la evolució arquitectònica en el procés junt a l’evolució del propi poder en si mateixa, per això es una qüestió reservada al faraó i a la seua família, reflexa el poder polític. La seua intenció es de que sigues visible el poder del faraó. Altre factor que explica l’aparició de les piràmides te a veure amb la evolució religiosa, el desenvolupament de la teologia solar. Per això esta prop de Heliòpolis, la capital religiosa. Es conseqüència d’un procés i duna evolució i que s’ha d’explicar dins d’un procés històric i s’ha de tenir en compte les seues conseqüències posteriors.
Des del punt de vista arquitectònic, forma part d’un complex funerari. En aquest complex es quan cobra la seua plena simbologia, aïllada no té tanta plenitud simbologica. Es l’element mes important però hi ha altres elements al complex funerari. Cada piràmide te una mena de recinte que les separa de les demés. El primer element es el Templo del valle , una construcció que esta feta als peus d’una mena de port i que s’arriba a través d’uns canals, es la primera construcció que rebrà el cos inanimat del faraó, es un element funerari. El cos del faraó aniria transportat en una barca i el primer punt on es pararà el cos serà aquest temple. El segon element es un corredor que s’anomena La calzada , una mena de corredor que en alguns casos podia estar tancat però de normal estava al descobert i esta decorat amb motius astrals (la primera idea d’ascensió estava vinculada a les estreles). Aquest corredor aplegaria fins al Temple Funerari de la construcció, situat sempre en la part oriental. Cada piràmide no te sentit si no se li afix aquest temple funerari i ací es faran les cerimònies cap al faraó. Realment el recorregut fúnebre el que fa es repetir la trajectòria del Sol, arribant al lloc on de nou se li donarà nova vida. El sentit es que quan es rep el cos del faraó es fa aquesta mena de ritual màgic repetint el recorregut del Sol. Finalment trobaríem l’ entrada a la Piràmide, l’última part del complex funerari. La entrada física de la piràmide esta al nord, mirant al cercle polar, on estan les estrelles circumpolars; es una vinculació amb les estrelles. Aquest conjunt es repeteix en les 3 grans piràmides de Kheops i es el model dels complexos funeraris que vindran després en la V i VI dinastia. Del faraó que ha deixat el major monument en pedra de la historia se’n sap ben poc sobre la seua vida.
La piràmide de KHEOPS es l’única que la seua cambra funerària no esta baix terra, sino que esta al centre geomètric de la piràmide. En aquesta podem trobar la Cambra de la Reina , on es col·locava una estàtua que albergaria el Ka del faraó (i no el cos de la reina) i la Cambra del Caos , una mena de trampa. Es molt probable que aquest faraó fos divinitzat en vida i com tal Déu, vinculat a Ra, es permet estar enterrat baix un raig de Sol que es la piràmide. El que no caça molt be es que els fills no es van soterrar dins de la piràmide sino baix. La cambra va ser saquejada, per aquesta raó no s’ha trobat el cos del faraó, però si el seu sarcòfag de pedra. Hi ha teories sobre la seua construcció, però els egipcis no van deixar cap document que ho confirme, per tant, no se’n sap exactament quin va ser el procés de construcció.
Un altre element important son les fosses que estan al costat de la piràmide i on s’han trobat dos vaixells solars. Estaven fets de cedro i açò es una senyal mes del comerç del mon del pròxim orient. Aquest era una mena de vehicle per al faraó en l’altra vida, per a fer el recorregut junt al Sol.
Es desconeixen moltes coses sobre les piràmides. S’ha dit que les dimensions de les piràmides reprodueixen algunes distancies còsmiques. També s’ha dit coses de la ubicació de la piràmide, de la ubicació de dels conductes de ventilació. L’única orientació en la que pareix que si que es va seguir en les gran piràmides va ser la d’Heliopolis, buscaven la orientació cap a aquesta ciutat. S’ha demostrat que el vèrtex sud-est es una línia perfecta que es dirigeix cap a Heliòpolis.
La superfície que ocupa la piràmide 54.000 m2 i el volum 2.521.000 m2. Esta formada tota per pedra, el pes mig d’aquestes es de 2,5 tones. Si pensem que la piràmide estiguera construint-se en el període de regnat de Kheops contem 23 anys. Fent els comptes en quant a les pedres i el temps s’ha aplegat a la conclusió que un bloc de
tant es pot saber com era aquest. S’ha dit que aquesta era una mena d’animal de protecció, (es trobava junt al corredor que portava a la piràmide), però no es cert perquè l’esfinx en la mitologia egípcia no te aquestes atribucions de protecció. El nom d’esfinx es un nom grec, en egipci era Sheps-Ank que significa imatge vident i esta vinculat amb el sol en el moment de l’alba. Per tant, en la mitologia egípcia té un valor d’element de resurrecció. Esta vinculat a la idea de resurrecció i no a la de protecció. Els grecs quan van aplegar a Grècia l’anomenen així perquè els recordava a les seus esfinxs, que si que tenien valor de protecció. No sols serà important en el moment de la seua construcció, sino que serà rellevant en el regnat de Tutmosis IV (abi de Akhenatón).
Khefren junt a Kheops representen el moment culminant d’aquest estat que assoleix una gran estabilitat, que no tornarà a ser el mateix fins després de molts segles.
Les coses segurament comencen a canviar a partir de MICERINOS (o MENKAURA), fill de Khefren, l’autor de la tercera gran piràmide (encara que aquesta es molt mes petita, sols 66 metres). La resposta per a açò es que s’havien quedat sense recursos i diners per a assolir una piràmide de tant grans dimensions, encara que era mes bonica a simple vista. Pot ser el moment d’inflexió on el poder reial va minvant en favor del poder religió, encara que es sols una hipòtesis encaixa perfectament en el que vindrà després.
L’últim faraó de la IV dinastia va ser SHEPSEKAF (ca. 2441-2436), fill que Micerinos, que ja no porta el títol de RE i ja no tindrà una piràmide, sino que es construeix una mastaba i se’n va de la necròpolis familiar. Encara que la mastaba te tots els elements propis del complex funerari. Es creu també que la construcció de la mastaba es deu a que sols va regnar durant 5 anys i no li va donar temps a construir la piràmide.
-V dinastia (2494-2345)
La V dinastia s’identifica amb la gran importància de la teologia heliopolitana en torn a RE, però que no va acompanyada de les grans construccions per al faraó, sino que son unes piràmides de 49 metres que tenen un nucli fet de cascots i no de gran qualitat. La diferencia entre els faraons en quan a les piràmides fa pensar que ja no estaven per a tantes despeses. Però no s’entén que en canvi construïsquen, a banda del seu complex funerari, un Temple Solar , com el Temple Solar de Niuserre en Abu Gurab. Per tant, no es que no tingueren recursos per a construir, sino que reparteixen els recursos, una part per a una piràmide molt modesta i l’altra per a un temple solar. Aquest temple estava fet per a complir els rituals a una divinitat concreta. Podem dir que en la IV dinastia tots els recursos era per a engrandir la imatge del faraó, però en la V dinastia es repartirà per a engrandir la imatge teològica.
Un document molt important es el Papir Westcar (ss. XVII-XVI aC), que copia diversos relats egipcis. En un dels relats apareix el faraó Kheops, on es veu la importància de RA, de tal manera que els faraons de la V dinastia aplegaran a sentir-se fills de RE. Es el declivi del poder del rei front a un estat on el clergat centrat en la ciutat d’Heliopolis esta guanyant importància, tant política com teològica. Quant aquest clergat se li afisga una noblesa providencial s’entendrà el col·lapse de l’Estat; s’estan assentant les bases per a que l’Estat començe a declinar i aplegue inclús a desaparèixer.
La primera qüestió hi ha que tenir en compte en aquesta part es l’increment de la importància política i econòmica del clergat. Les proves les tenim al papiro, el fet de que els faraons son ara fruit d’una concepció on intervindrà una dona i una divinitat, és a dir, els faraons son producte de la unió entre una dona i una divinitat. Segons el papiro, en aquest cas, la divinitat serà RA. Pràcticament tots els faraons de la V dinastia van construir temples solars, cadascun el seu (menys els dos últims). Tot i això, arqueològicament sols tenim constància de dos dels temples, situats en Abu Gurab i Abusir. Cada faraó tenia que construir el seu temple i aquest se situava al nord del complex funerari. El complex del temple solar recorda molt al del complex funerari, però el que mes interessa es l’altar que es trobava davant del temple solar. S’ha pensat que el pedestal del temple fa referencia a les cosmogonies egípcies, que te un element molt important, la colina primigènia (la primera colina que apareix en el moment del caos i la primera terra on cauen els primers rajos solars). Les cosmogonies del poble tenen que estar sempre relaciones amb la visió del poble sobre la naturalesa i les condicions naturals, per aquesta raó hi ha diverses cosmogonies. Per tant, s’ha pensat que aquest gran pedestal estaria relacionat amb aquest element tant important de la cosmogonia egípcia. Un altre element important era el vaixell que també trobem al costat dels temples. Els temples necessitaven una mena d’aprovisionament i recursos propis per a tal de subsistir. Aquests recursos podien ser terres, inclòs pobles sencers. Segons va incrementar-se el poder del clergat van disminuint els recursos del poder reial. Cada temple tenia el seu clergat propi i tenia les seus propietats, però el mes important era el d’Heliopolis, per tant, hi havia una mena de jerarquia d’uns temples a uns altres.
Paral·lelament a aquesta importància teològica del clergat de Ra assistim a una gran importància de les elits governants a banda de la família del faraó. Si pensem en un moment on el faraó esta enterrant-se en una piràmide modesta i pensem que els grans dirigents estan sent enterrats en mastabes de gran mida, podrem entendre que la distancia entre el faraó i els dirigents va minvant i acurtant-se. Les grans mastabes de la classe dirigent de la V i VI dinastia, que en alguns casos ja no pertanyia a la família reial, fa pensar que es van humanitzant.
En la V dinastia l’Estat encara tenia prou de força, mostra d’açò es l’estructura del govern provincial. Fins a la IV dinastia, pràcticament el govern residia en la capital de Menphis i els seus voltants, l’Estat governava la resta del país mitjançant una mena de funcionaris. A partir de la V dinastia apareixen com una mena de delegacions del govern, crear representació en les diverses províncies d’Egipte, apareixen així els governadors provincials. Poc a poc aquests governadors es sentiran en molta força com forme vaja minvant el poder reial, aquests inclòs faran el seu càrrec hereditari. Però en aquest moment, tot açò (clergat mes governadors) portarà a la desaparició de l’estat.
La piràmide de l’últim rei de la V dinastia, UNAS , i el seu anterior, ja no construeixen temples solars. Pot ser per falta de recursos o per problemes amb el clergat. Però afegiran una cosa nova, dins de la seua piràmide se fa escriure el que es coneix com els Textos de les piràmides. Aquests estan inscrits dins de la cambra funerària, estan pensats per a que el faraó repetisga les formules adequades i pugui assegurar-se la vida en el més enllà. La primera vegada que tenim escrita la famosa llegenda d’Osiris i Isis serà ací, en un dels textos de les piràmides. Fins a este moment no la tenim testificada però segurament es de fa un mil·lenni. Hi ha també referencies al
2. PRIMER PERIODE INTERMEDI (2180-2040 aC):
La VI dinastia desapareix en mig de la primera revolució de la història. Cronològicament el Primer Període Intermedi aniria del 2180 fins al 2040, i que compren les dinasties VII, VIII, IX, X i part de la XI. Ací per ser el primer període intermedi assistim a una VII dinastia que no va existir mai i que no se’n sap que va passar exactament. Es tenen noticies absurdes i contradictòries d’aquesta VII dinastia, així que se’n sap ben poc. Esta clar que els egipcis li donen forma de dinastia perquè no podien concebre que no hi hagués dinastia en un moment; no s’imaginaven la historia d’altra manera. Manetón menciona a 70 reis que governen durant 70 dies; aquest nombre 70 seria com un numero simbòlic que indica innumerable.
Es un període que es pot considerar revolucionari de manera literal. Tenim un text, “Lamentaciones de Ipu-Ur”, que es la primera constància històrica del que es pot anomenar revolució. En aquest text apocalíptic podem comprovar quins sons els tòpics que els egipcis associaven a una situació caòtica i de final. Per exemple destruir la concepció de la vida en el més enllà, referència a que el desert ha cobert el territori (el desert significava el caos), que el falcó sigui arrancat del seu sarcòfag com a referència de que aquest es el faraó; o deixar la terra sense reialesa. Segurament Menphis va ser governada per un grup de persones, sense lleis, i que ha deixat al país sense riquesa; açò es el que es pot pensar que ha passat després de l’últim representant de la VI dinastia. A poc a poc tot açò va aclarant-se i van aparegut diferents poders. En Menphis apareix la VIII dinastia, que gestionarien aquesta ciutat i els seus voltants.
Mes important son dos poders que s’estabilitzen en altres regions egipcis. El primer de tots s’estabilitza en Heracreopolis, i s’estableix el que es coneix com a IX i X dinastia (2160-2040), que van a passar a considerar-se reis del baix i alt egipci. Aquests reis van a expulsar a l’últim sobirà menfita i es proclama rei de l’Alt i Baix Egipte i a més van a intentar a expulsar als asiàtics que han ocupat el Delta i es possible que els nomarques li reconegueneren l’autoria però sols de manera nominal. Cap al 2130 apareix un nou poder al Sud, concretament a la ciutat de Tebas (nom donat pels grecs).
Apareixen uns nomarques que demanen els títols de la reialesa i son els que conformen la dinastia XI. Cap al 2130 tenim a Egipte dividit en 2 (no realment estats), assistirem a un segle que s’alternaran períodes de pau i de guerra entre aquests dos poders. Hi ha un rei reconegut però son els nobles els que tenen el poder local, per tant, els reis tenien un control indirecte. Aquesta va ser la norma en tots els períodes intermedis que tenim, el tret comú es la fragmentació política del país. Heracleópolis intenta heretar la cultura dels reis de l’època antiga. Es poc el que s’ha trobat d’aquesta ciutat. Els dos representants mes importants d’aquesta dinastia son MENTUHOTEP I, el fundador de la XI dinastia, i MENTUHOTEP II que en el 2040 pren la ciutat i acaba amb la fragmentació de tal manera que nominalment comença un nou període.
Des del punt de vista cultural aquesta etapa te molta importància perquè intenta seguir la tradició de l’època antiga. Seguim un poc l’estela del que s’ha vist abans, tenim un altre exemple d’ensenyances dirigides a Merikare (amb Re), l’últim rei de la dinastia Heracleopolitana abans de la conquesta per part dels tebans. En les “Instrucciones a
Merikare ” es fa referència al Maat; als períodes de coexistència entre el nord i el sud dins d’aquesta fragmentació; referència a les invasions asiàtiques i a l’expulsió del Delta; finalment fa referència a la divinitat, de manera monoteista. També son important els “ Textos de los sarcófagos”, que estaven compostos per un grup de formules que s’inscrivien en els sarcòfags, amb la finalitat de servir de guia i protecció al difunt en la seua deambulacio pel Mon dels Morts. En aquesta època, que s’ha passat per un desmantellament del desprestigi de la reialesa, s’ha perdut també el monopoli de al vida en el més enllà, per això es fa extensiva a altres capes de la població. Ja els nobles, els que pogueren pagar-se els textos i els sarcòfags, tenien assegurada la vida en el més enllà. Passen de les piràmides als sarcòfags. Aquests aporten novetats, son els antecedents de les formes que apareixen en el llibre dels morts posteriorment. Tot i que ja apareix al final de la VI dinastia, es en aquest període intermedi quan es generalitza.
TEMA 11. EL Regne Mig i el Segon Període Intermedi
1.L’IMPERI MIG (2040-1785 aC)
-Dinastia XI
Esta clar que en el primer període intermedi el concepte de la reialesa esta tocant els seus mínims. Va ser tasca dels reis que vindran a continuació elevar el concepte de reialesa recuperant el seu prestigi. La primera pedra que posen ho faran els faraons de la XI dinastia, aquest va ser MENTUHOTEP II (2061-2010 aC) , que inicia el procés de represtigiar la reialesa i l’Estat. Per tant a Mentuhotep II se’l pot considerar el fundador del Regne Medi. Aquest faraó, durant molt de temps va ser una mena de mal del cap als historiadors perquè va canviar el seu nom Horus al llarg de la seua trajectòria reial. Aquest va tenir 3 noms horus: Sankhibtway, “aquell que fa viure el cor de les dues terres”; Neteryhedjet, “divina es la corona blanca”; i Sematawy, “el que unifica les dues terres”. Després d’adoptar el nom Sankhibtway es quan unifica l’estat Egipte. El segon es el mes fort, perquè es l’autèntic any de la victòria expressat perfectament amb la frase, la imposició del sud sobre el nord. I l’últim nom fa referència al que ja ha aconseguit. Per tant el 1r seria el desig, el 2n a l’any d’aconseguir-ho i el 3r quan ja s’ha aconseguit.
Assistim a una període de recentalització de l’estat. No es un època on els poders provincials desapareixen, però si assistim a l’inici d’aquesta recentralització que significarà la revitalització de la figura del visir (mena de primer ministre). La figura del visir començarà a tenir altra vegada un gran poder. Un altra qüestió important es el reforçament de la religió osiriana (deu dels morts vinculat a les idees de l’inframón). No hi ha que pensar que Osiris hagués desaparegut en l’època anterior, sino que la gent havia desenvolupat uns cultes mil·lenaris que no reflecteixen aquesta religió. Durant la època anterior, la religió vinculada a Ra era el recolçament de l’Estat; en aquesta època hi ha una mena de convergència, de manera que la religió vinculada a Osiris torna a tenir la seua importància. Tenim una revitalització de la figura d’Osiris, en la figura d’Abydos com a centre. Apareixerà el Osireyon, que ho farà en Abydos, i serà un gran centre de pelegrinatge. Però la autèntica novetat religiosa serà tot allò que esta al voltant de la divinitat d’ Amón , la seua importància com a gran divinitat que recolzarà
