¡Descarga El catalanisme: història y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
T-8: EL CATALANISME (1833-1901)
1. LA RENAIXENÇA
1.1 LA SOCIETAT CIVIL, BRESSOL DEL CATALANISME
La majoria de població va mantenir la llengua catalana com a pròpia malgrat que el castellà era l’única oficial de l’administració pública, de l’ensenyament i de tots els actes oficials. La societat catalana va crear nombroses entitats culturals i cíviques d’afiliació voluntària (ateneus, societats literàries, editorials...) i també revistes i publicacions. Va ser la societat catalana que es va plantejar reivindicar l’ús de català i l’afirmació de la identitat catalana dins del nou règim liberal.
1.2 LA RENAIXENÇA LITERÀRIA I CULTURAL
La Renaixença va ser un moviment cultural que va sorgir als anys 30 del segle XIX per reivindicar l’ús públic i literari de la llengua catalana. El començament de la Renaixença el marca la publicació en català de l’oda a La pàtria de Carles Aribau i, sobretot, les propostes de Joaquim Rubió i Ors de recuperar el català com a llengua literària. Al volant d’aquest moviment es van agrupar nombrosos intel·lectuals i erudits que van rastrejar les arrels de la literatura , la història , el dret i el folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat pròpia. L’any 1858 es van començar a celebrar els Jocs Florals com una plataforma per promoure i difondre la llengua catalana i per estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Els escriptors es van començar a preocupar de crear un model de llengua literària i culta.
1.3 LA RENAIXENÇA POPULAR
Hi va haver uns quants escriptors, d’idees polítiques progressistes, que propugnaven l’ús del “ català que ara es parla ”. Aglutinats entorn de Frederic Soler, que es va fer famós amb el pseudònim de Serafí Pitarra, es reunien per celebrar els Focs Artificials , una paròdia dels Jocs Florals. Pitarra va començar escrivint un teatre caricaturesc i sarcàstic que parodiava el drama romàntic i la mitificació de les grans figures de la història catalana. Amb el temps, Pitarra es va integrar en el moviment de la Renaixença: va participar en els Jocs Florals i va escriure drames romàntics, un gènere que tant havia parodiat. Van formar part d’aquest grup Josep Anselm Clavé, polític, poeta, dramaturg i músic, que va contribuir a l’arrelament del català entre els obrers amb el repertori de cançons que interpretaven les societats corals que va fundar. Abdó Terrades va escriure las seva obra com a instrument de propaganda i d’agitació. Valentí Almirall va ser el primer a formular una doctrina del fet diferencial català a Lo catalanisme. Paral·lelament, van sorgir noves publicacions periòdiques que van incorporar l’ús de la llengua catalana. Els periòdics com La Renaixença de Gràcia o Diari Català i les revistes com La Tramontana , La campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa van ser uns instruments de difusió de la llengua en l’espai públic.
2. ELS MOVIMENTS ANTICENTALISTES
2.1 EL PROGRESSISME RADICAL I L’ANTICENTRALISME
Els moviments populars ( bullangues ) que es van produir entre el 1835 i el 1843 van fer palès aquest descontentament i van ser una primera mostra d’oposició al centralisme. Així, tant en la insurrecció de Barcelona del 1842 con en la de la Jamància del 1843 s’hi van formular projectes de reforma de l’Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular. Durant la Dècada Moderada (1844-1854) es va produir un augment del centralisme. Això va comportar que fins i tot els moderats catalans comencessin un cert distanciament dels seus homòlegs espanyols, que es mostressin descontents amb l’uniformisme cultural i que reivindiquessin el particularisme català. Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l’Estat.
2.2 LES PROPOSTES FORLAISTES DEL CARLISME
El carlisme va tenir un fort arrelament a Catalunya, fonamentalment a les zones rurals. A més de defensar els principis absolutistes i tradicionalistes, es va fer ressò de la defensa de les institucions tradicionals a Catalunya i de la seva particularitat. El carlisme es va oposar a la centralització política i administrativa que implementava l’Estat liberal.
2.3 EL FEDERALISME
El federalisme va començar de la mà del republicanisme, amb Abdó Terrades com a primer referent. Francesc Pi i Maragall, el principal teòric del federalisme, sostingué que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l’exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Defensava que l’Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península. L’any 1869 un grup de federals catalans, entre els quals hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb representants dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó van signar el Pacte federal de Tortosa. Aquest docent constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l’antiga corona d’Aragó i que es fonamentés en el concepte de la sobirania popular.
3. CATALANISME POLÍTIC
3.1 LA JOVE CATALUNYA I EL CENTRE CATALÀ
Al 1880 Valentí Almirall, considerat un dels principals impulsors del catalanisme polític, e va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista , que pretenia aplegar tendències diverses, des del federalisme republicà fins al corrent que pels volts del 1870 havia fundat la primera associació catalanista, La Jove Catalunya. Al 1881 Almirall es va distanciar de Pi i Maragall i es va decidir per impulsar una acció política específicament catalana al marge dels partits d’àmbit estatal. Es va formar un partit, el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu i de crear nuclis propagandístics del catalanisme.
5. EL CATALANISME CONSERVADOR
5.1 CATALANISME TRADICIONALISTA
El vigatanisme va ser un moviment cultural i intel·lectual impulsat en gran manera pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. La tradició vigatana va entroncar amb Josep Torres i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d’arrels cristianes. L’any 1892 va publicar La tradició catalana , en què defensava que l’esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió, refusava tot plantejament de canvi social i defensava una estratègia regionalista allunyada de l’acció política. Aquest moviment defensava el protagonista que havia de tenir el clero en la regeneració de la societat catalana.
5.2 LA UNIÓ CATALANISTA I L’ASSEMBLEA DE MANRESA
L’any 1891 es va constituir la Unió Catalanista amb la finalitat de propagar les idees regionalistes i elaborar un programa comú per a tots els grups catalanistes. Un dels primers actes de la Unió Catalanista va ser la celebració a Manresa (1892) d’una assemblea de delegats per aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquest document, conegut com a Bases de Manresa , reconeixia la plena sobirania de Catalunya, proclamava l’oficialitat de la llengua catalana i defensava restablir les antigues institucions del país.
7. EL CATALANISME COM REGENERACIONISME
7.1 EL DESASTRE DEL 98
A Catalunya va comportar també canvis polítics que van significar la irrupció del catalanisme en la vida política. La conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d’una nova generació d’intel·lectuals i activistes que defensaven un nou programa polític i la creació d’un partit que es presentés a es eleccions com a estratègia per accedir a l’autonomia.
7.2 LA CANDIDAURA DELS 4 PRESIDENTS
L’any 1899 es va crear un grup polític: la Unió Regionalista. El seu programa incloïa referències regionalistes explícites i demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya. Paral·lelament a aquesta iniciativa, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1900). Estava format per joves professionals que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. L’abril de 1901 la Unió Regionalista i el Centre Nacional van arribar a l’acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions. Aquesta iniciativa es va conèixer com la “ candidatura dels quatre presidents ” i el conformaven Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres.
La candidatura catalanista va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l’elecció dels quatre regionalistes.
7.3 LA LLIGA REGIONALISTA
L’èxit de la candidatura va afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política: la Lliga Regionalista (1901), un partit que va fer del diari La Veu de Catalunya el seu òrgan de difusió principal i que va consolidar la força electoral del catalanisme. Les victòries de les eleccions al 1901 van marcar una fita dins ell corrupte sistema electoral de la Restauració, perquè fou el primer cop que candidatures “no dinàstiques” van guanyar a Barcelona. L’hegemonia electoral es va disputar entre republicans i catalanistes , que es van convertir en les opcions polítiques majoritàries. La Lliga va provocar la fi del monopoli electoral dels partits dinàstics, va posar fi a la corrupció electoral, i va saber dotar-se d’una organització eficaç i moderna.
