¡Descarga El feudalismo y más Apuntes en PDF de Historia de la Edad Media solo en Docsity!
TEMA 6: EL FEUDALISME.
- Visions. Visió institucionalista (o tradicional). Elaborada des del punt de vista del dret, basada en les relacions i institucions de feudovassallatge. El feudalisme va ser un sistema polític que girava a l’entorn de les relacions entre un senyor i un vassall: el vassall prestava servei al senyor a la vegada que aquest li retornava el favor oferint-li protecció i manteniment. Va comportar un canvi en el sistema de relacions polítiques: l’estat va tendir a perdre súbdits mentre que apareixien uns senyors que mediatitzaven la relació entre la població i l’estat, diluint-la per obtenir-ne beneficis. L’únic lloc on ha existit el feudalisme és Europa, on aquesta relació s’establia només entre les persones lliures jurídicament. Així s’exclou una gran massa de població que no és lliure, principalment pagesos, i també tot allò que els envolta. Aquest és l’inconvenient d’aquesta visió, que no explica què li passava al poble, com vivia la gent; els institucionalistes responen que les relacions feudovassallàtiques no es poden deixar en segon pla. N’hi ha que van més enllà a l’hora de contrarestar les crítiques, i diuen que el règim feudal convivia amb un règim senyorial que englobava les relacions entre senyors i pagesos; aquests dos règims afectaven a àmbits totalment diferents però tenen importants punts de contacte. Pels institucionalistes, el règim senyorial no és feudalisme, sinó que és el conjunt de relacions que la gestió del feu va crear entre els tinents i els explotadors de la terra. En conclusió, les característiques del règim feudal segons la visió institucionalista són: -Gran desenvolupament dels vincles de dependència entre homes, que té com a resultat la supremacia d’un grup de guerrers professionals. -Gran fraccionament dels drets de la propietat de la terra. -Jerarquia de drets sobre la terra, derivats del fraccionament i que es corresponen amb els vincles de dependència. -Fragmentació del poder públic, que comporta una jerarquia de poders autònoms que exerceixen, sota el seu propi interès, els poders que fins aleshores s’atribuïen a l’estat.
F 0E 0Definicions institucionalistes de feudalisme.
François Louis GANSHOF El conjunt d’institucions que creen i regeixen obligacions d’obediència i de servei (principalment militar) entre un home lliure, anomenat vassall , i un altre home lliure, nomenat senyor , i obligacions de protecció i manteniment del senyor vers el vassall. Aquestes relacions es plasmen en la donació d’un bé –terres, rendes, honor– anomenat feu.
Robert BOUTRUCHE Sense contracte vassallàtic, sense feu, sense organització social i política sostinguda sobre els lligams privats de natura particular, no hi ha règim feudal.
Visió socioeconòmica , elaborada des del materialisme històric i el marxisme. Defineix el feudalisme com un sistema socioeconòmic totalitzador que radica en la distribució de la renda i la producció entre uns poderosos i la subordinació d’una gran majoria de població no privilegiada a aquesta minoria poderosa. Aquest sistema de producció no només ha estat vigent a Europa, on va tenir la màxima implantació entre els s. VIII i XV. El nucli del feudalisme és el conjunt de relacions de producció al voltant de les quals s’organitzen dues classes socials antagòniques: els súbdits han d’entregar una renda feudal al senyor, el qual té la propietat de la terra. Aquesta entrega es realitza sota coaccions extraeconòmiques, és a dir, els senyors s’aprofiten del seu poder militar i de la dissolució de l’estat per obtenir privilegis. Ambdues classes s’enfronten a causa de la possessió de l’excedent. L’inconvenient d’aquesta visió és que indueix a una gran generalització: pot haver-hi feudalisme a qualsevol lloc del món i durant qualsevol època. Els marxistes responen que s’ha de prestar més atenció als mecanismes d’apropiació i als mètodes de producció, els quals distingeixen el feudalisme europeu de la resta.
F 0E 0Definicions socioeconòmiques de feudalisme. Pierre VILAR Una societat agrícola amb lenta evolució tècnica, amb intercanvis limitats, en la qual l’excedent de treball de la majoria de població, constituïda per petits productors, és acaparat mitjançant una coacció extraeconòmica en benefici d’una minoria definida jurídicament.
Witold KULA
de complir certes exigències econòmiques del senyor, ja sigui en forma de serveis de treball, en diner o en pagaments en espècie.
- Formació del feudalisme. L’adveniment del feudalisme va acabar definitivament amb el món antic i va marcar una nova etapa de la humanitat. Trobem antecedents remots d’aquest canvi a partir de la Crisi del s. III: dins l’imperi es va produir una crisi de l’esclavisme i una pèrdua del colonat; fora l’imperi, els germànics es van establir en assentaments propers a la frontera, fet que va iniciar el clientelisme. També hi ha indicis propers: a l’imperi carolingi, els nobles obtenien beneficis a canvi de que l’estat els hi delegués poders per a que els exercissin; això va debilitar el poder de l’estat a favor dels nobles laics i eclesiàstics, i més després del capitular de Quierzy, on s’especificava la patrimonialització del poder.
A partir dels s. IX i X, es va deixar de fer la transmissió hereditària a parts iguals entre els fills: s’ordenaven els fills de més gran a més petit i es posicionaven els nois abans que les noies; els fills il·legítims acostumaven a quedar al marge de les herències. Això es feia per evitar la fragmentació del patrimoni, però es dificultava el casament dels membres de la família que no comptaven amb una herència: el seu matrimoni quedava limitat a membres de categories socials lleugerament inferiors.
Podem concloure, doncs, que entre els s. III i XI, Europa va viure una transició d’un sistema esclavista cap a un sistema feudal; durant aquest temps, van conviure formes i institucions antigues i protofeudals. El canvi feudal es pot produir des de moltes visions, en funció de si s’entén que l’imperi carolingi era un lloc on prevalia allò públic o bé si allò públic ja no hi comptava. També podem pensar que s’estava assentant la base del feudalisme sota l’aparença d’un poder públic.
Considerem la implantació definitiva del feudalisme vers l’any 1000: havia sorgit una societat europea diferent a l’antiga, la qual estava caracteritzada per l’esclavisme i per la naturalesa pública del poder polític. A partir del s. XI, però, el poder estava en mans d’una aristocràcia terratinent (també militar, en el cas de la noblesa laica) que monopolitzava el poder i que l’utilitzava en benefici dels seus interessos. Paral·lelament, la resta de la societat estava formada per homes teòricament lliures que van acabar caient en una tasca de servitud.
Existeixen diversos punts de vista pel que fa a com es va produir el canvi feudal: -Hi ha autors que defensen que es va tractar d’una revolució –canvi brusc, ràpid i inesperat–. -Altres autors, com Bonnassie, Bois o Duby –anomenats mutacionistes–, creuen que l’imperi carolingi era una monarquia pública, i que entre els s. X i XI es va produir un canvi inevitable, juntament amb la caiguda de la monarquia carolíngia. Creuen que l’esclavisme, tot i que va tenir una llarga existència, no va predominar durant tots aquests segles; és a dir, plantegen una doble ruptura: a finals de l’Imperi Romà va haver-hi un pas d’esclavitud a llibertat, i pels volts de l’any 1000 es va passar de llibertat a servitud. -Un tercer grup d’autors (D. Barthélemy, P. Freedman, G. Feliu) creu que ni tan sols l’última etapa del feudalisme va ser accelerada: els canvis van trigar a produir- se i a ser documentats i reconeguts per la societat. L’Imperi carolingi va ser una transició cap al feudalisme: abans hi havia un buit provocat per la crisi esclavista; aleshores, comença la preponderància de l’aristocràcia. Wickham creu que l’existència del poder públic era només teòrica durant l’Imperi carolingi; l’any 1000, el poder públic va ser obviat sense dissimular.
- Contracte feudal. És la unió del vassallatge (pacte personal) i del feu (realitat material), un contracte bilateral i sinal·lagmàtic; és a dir, dos homes lliures tenien obligacions mútues i recíproques. En el cas que algun dels dos homes trenqués el contracte, en quedava exclòs. Aquest pacte conferia estabilitat i permanència a una relació personal i privada feta per la simple voluntat de dos homes lliures.
F 0E 0Vassallatge. Era exercit per un home d’origen humil o, com a mínim, d’un origen
més humil que el del seu senyor. El vassallatge implicava l’usdefruit d’un feu per part del vassall a canvi d’una sèrie de serveis al senyor. Va substituir la relació de súbdits. El pacte no empitjorava la situació social del vassall, sinó que l’ascendia al relacionar-lo amb un senyor que tenia poder i prestigi. El vassall seguia tenint llibertats jurídiques, tot i que se li imposaven certes limitacions de la llibertat de fet.
Es realitzava un acte públic solemne on ambdós homes lliures tancaven aquest contracte, a partir del qual s’establia una relació de màxima confiança, de fidelitat
També hi havia el feu de cavaller, aquell format pel patrimoni imprescindible per a mantenir un cavaller i la seva família. Un altre tipus de feu era el franc, comprat per la burgesia; l’element personal, per tant, s’hi reduïa o desapareixia. El feu de càmara, de base militar, només servia per a produir rendes.
Els vassalls van superar la seva situació de simples usufructuaris dels beneficis atorgats, i els senyors van anar veient reduïts els seus drets de propietat a favor de les dificultats per exercir el poder de propietat i re-adquirir les terres cedides. Els vassalls, finalment, van acabar adquirint el feu com a patrimoni hereditari. A partir del segle XII, la correlació de forces genera un tipus de propietat, la feudal, integrada pel conjunt de drets que conserven els senyors (propietat directa) i els drets que els vassalls han aconseguit obtenir (propietat útil). Els vassalls, com a titulars del terreny, explotaven la terra i es feien amb els beneficis; mentrestant, els senyors tenien un dret de propietat que era més teòric que pràctic i que només s’exercia en situacions molt concretes.
Es podia subinfeudar, és a dir, cedir el que s’havia rebut com a feu a un altre vassall com a bé feudal. Els varvassors eren els vassalls de vassalls. Hi havia una jerarquia de feus: 1) grans honors; 2) feus varvassadors; 3) feus de cavallers; 4) feus de cambra. L’acció d’alienar la terra els vassalls es desenvolupà amb el temps: es va establir el lluïsme, un tant per cent que s’havia de pagar pel traspàs del domini útil d’una propietat; aquest el rebia el propietari directe. També es podia fer un retracte feudal: es podia recuperar el feu pagant el mateix preu pel que s’anava a vendre. A finals del s. XII, sorgeixen la continuïtat transgeneracional pactada i l’hereditament del càrrec, i els senyors també van introduir un pagament per confirmació del dret que equivalia als ingressos d’un any. El senyor podia recuperar el dret útil del feu mitjançant l’empara, que ho permetia quan el vassall incomplia les condicions contractuals; tot i així, no ho podia fer sense el recolzament de tota la cúria.
Els alous eren un tipus de terra que estava al marge del contracte feudovassallàtic. Implicaven la plena possessió i una propietat total i individual sobre la terra (es podia dividir, alienar, vendre...). Es tractaven de béns rebuts per herència i no per feu, és a dir, que estaven lliures de tota dependència feudal. Hi havia els alous eclesiàstics i els pagesos.
- Societat feudal. Començà a configurar-se durant el s. XI, i arribà al ple desenvolupament durant els s. XII i XIII. Era jerarquitzada, estamental, diferencial, basada en desigualtats socials volgudes, justificades i provocades per els que tenien el poder. L’ordre era establert per raons de treball, en funció del que s’aportava a la societat, i es feia entendre al poble que aquest ordre era necessari; el poble era sotmès i treballador, i a canvi rebia protecció militar i religiosa.
En primer lloc hi trobem els oratores , els que resaven, pensaven i controlaven l’escriptura i la cultura; per tant, tenien el poder de fer arribar a la societat allò que pensaven. Al ser els intermediaris entre el cel i la terra, tenien una consideració especial. No s’era oratore per naixement sinó per voluntat, sovint condicionada; només es demanada que els eclesiàstics estiguessin ben formats per a que exercissin el control adequadament, i en aquest aspecte cal diferenciar l’alt i el baix clergat. L’alt estava format per bisbes, fills de la noblesa i metropolitans. En canvi, el baix vivia al camp com els labratores , convivia amb ells, ja que ells mateixos eren fills de labratores; els càrrecs que ocupava eren els de capellà de parròquia o frare. El baix clergat vivia gràcies a les oblacions menors (donacions voluntàries que feien els fidels per aconseguir la salvació o redimir pecats), tot i que també absorbia una petita part dels delmes.
En segon lloc, hi havia els velatores , els que feien la guerra i tenien les funcions de protegir i defensar els que no tenien recursos militars (llauradors). Mantenien un cavall amb el que poguessin fer la guerra i oferir suport a algun senyor. Van començar a prendre consciència del poder que tenien a partir del s. X, quan es començaren a convertir en una classe tancada i elitista, formada per grans llinatges aristocràtics que posseïen terres i una consciència genealògica que era transmesa pel cognom masculí. Duien a terme una política matrimonial entre ells, de família en família. La dona noble podia heretar, posseir feus, exercir activitats de govern i fundar monestirs i convents. Les famílies estaven formades pel matrimoni conjugal (dues persones de diferent sexe) i pels fills del matrimoni; quan no hi havia fill mascle, l’herència passava a les filles casades o casadores.
En tercer i últim lloc, trobem els labratores , que treballaven pel benestar dels dos estaments superiors. Principalment eren pagesos que vivien al camp i del que els hi donava la terra. Hi havia diferències econòmiques importants entre aquests i les
en els poders sobre les persones; va aparèixer quan es fusionà el poder públic privatitzat i la possessió de terres. Englobava tots els habitats d’una mateixa terra, sobre els quals el senyor d’aquesta tenia els drets de manar, jutjar i castigar. Els habitants eren sotmesos a pagaments que comportaven un gran nombre d’ingressos, ja que es cobraven antics impostos (militars o de l’estat; ex.: host, alberga) i se n’afegien de nous (ex.: sobre forns, sobre molins, sobre pastures i llenya). La majoria dels senyors no tenien dret a exigir molts dels pagaments derivats d’aquesta senyoria. Aquests mals usos eren deguts a que un senyor no podia controlar si un súbdit marxava de la seva terra, per això va contribuir a la confusió entre la senyoria jurisdiccional i la territorial.
- Economia. Fins al s. XII, Europa va ser autàrquica; a partir d’aleshores, el sistema es va anar adaptant al gran comerç marítim i terrestre. Durant la fase autàrquica, hi havia un petit comerç entre pagesos.
Organiztació econòmica de les explotacions: -Reserva: terres que el senyor explotava directament amb mà d’obra esclava i mà d’obra dels serveis en treball. Part d’aquesta reserva es podia aparcerar. Hi havia graners, magatzems, molins, una ferreria i un trull (el senyor podia cedir aquests tres últims serveis a canvi d’un cens o pagament). Els serveis en treball els han de fer els pagesos tinents; aquests serveis eren molt diversos i obligatoris. El problema era la valoració dels serveis en treball, que sovint feien que els tinents haguessin de deixar la seva feina a mitges. -Terres comunals: erms, pastures, boscos i aigua són d’ús comú per a tots els habitants de la senyoria i exclusivament per a ells; normalment, però, el senyor es reservava el dret de caça i pesca. Els habitants de la senyoria tenien dret a utilitzar les terres i recursos comunals a canvi d’uns pagaments anuals i prefixats. Aquests recursos seran fruït de fortes disputes entre els senyors i els pagesos. -Tinences privades: cèl·lules econòmiques bàsiques del sistema feudal, on s’exigia el pagament de rendes al pagès. El senyor dividia la seva senyoria territorial i la cedia als pagesos en forma de lots que es repartien entre les famílies que hi anaven a viure. El mas va ser el principal model d’explotació d’aquests tipus a la zona mediterrània. Aportaven diversos tipus de pagaments segons la riquesa de la terra i el tipus d’edificacions que hi havia; aquests es feien en espècies
(formatges, pernils, aviram, anyells) o en diners (censos fixos per les cases o les terres). -Tinença a cens: els senyors podien cedir una parcel·la aïllada, sense mas. El pagament d’aquesta es feia en espècies i en diners. No donava prou com per a que una família visqués del que s’hi produïa, ni tampoc havia de satisfer les prestacions derivades de la senyoria jurisdiccional perquè ja ho cobrien els masos. Els que rebien aquest tipus de tinença eren, en zones de poblament agrupat, persones que vivien al nucli del terme. És una explotació molt habitual sobretot a partir del s. XIV.
La majoria de les tinences es van establir el s. XIII sota l’èmfasi de reintroduir el dret romà: domini públic (concedia l’ús de la terra al pagès que la treballava) i domini directe (permetia cobrar). En l’establiment del contracte emfitèutic es pagava una entrada i es posaven per escrit les condicions; aquest tenia un caràcter indefinit que permetia passar el domini útil per herència sense el permís del senyor. A la llarga, es va acabar afavorint els propietaris del domini útil, però per mitjà del dret jurisdiccional es va acabar imposant el pagament per la transmissió de terres. Els pagesos podien conrear la terra com volguessin, sense parlar-ho amb els senyors.
La servitud estava conformada per persones que, com a conseqüència de l’adveniment del feudalisme, van veure restringida la seva capacitat jurídica i econòmica. Els institucionalistes creuen que els serfs eren una minoria, que depenien de pocs senyors, i que la majoria dels pagesos eren lliures i que puntualment eren sotmesos a determinades servituds. Els marxistes creuen que tots els pagesos que estaven obligats a servituds haurien de ser considerats serfs. Els autors amb visió de síntesi creuen que sí que hi havia serfs, però no tots els pagesos ho eren ni tampoc eren tots els que tenien pitjor condició econòmica; sí que és cert que estaven sotmesos a la voluntat del seu senyor i que no tenien opció de defensa davant les arbitrarietats del senyor. Tenien una capacitat jurídica, per tant no eren esclaus, ja que tenien drets teòrics. De totes maneres, ja es veu que el terme “servitud” no té una definició uniforme; només en tenim algunes definicions en reculls de costums. Alguns serfs provenien d’antics esclaus, altres ho eren per sentència judicial o per entrega voluntària, altres per acció del ban.
