El modernisme Unitat 3 Català, Apuntes de Catalán

¡Descarga El modernisme Unitat 3 Català y más Apuntes en PDF de Catalán solo en Docsity!

ARIADNA GOMILA MERCADAL

2N BATXILLERAT

UNITAT 3 EL MODERNISME

LLENGUA CATALANA

1. EL MODERNISME El Modernisme és un moviment cultural, literari i artístic que neix pels volts dels anys 90 del segle XIX amb uns objectius clars: modernitzar i europeïtzar la cultura i la literatura catalanes. Els modernistes critiquen la societat i la cultura catalanes, que consideren anacròniques, és a dir, antiquades, i localistes. Es proposaran promoure una cultura i un art moderns i europeus, superant els models vuitcentistes.
2. LÍMITS CRONOLÒGICS DEL MODERNISME Podem dir que el Modernisme apareix com a moviment global l'any 1892 quan la revista L'Avenç es convertirà en la plataforma d’aquest moviment, ja que recollirà totes les novetats artístiques i literàries que s'estan produint a Europa. Es dóna com a data de tancament del moviment modernista l'any 1911, en què moren dos modernistes significats: el poeta Joan Maragall i el pintor Isidre Nonell. Amb tot, es considera que l'última obra literària modernista és la novel·la La vida i la mort d'en Jordi Fraginals , de Josep Pous i Pagès, publicada l'any 1912.
3. OBJECTIUS DEL MOVIMENT MODERNISTA Com s'ha dit abans, el Modernisme pretén renovar, modernitzar i posar a nivell europeu la cultura, la literatura i l'art catalans. Per tant, representa bàsicament una oposició entre present i passat, entre tradició i progrés. Per als artistes modernistes, l'art, la literatura, la cultura en general han de respondre als temps que corren i canviar al mateix temps que ho fa la història. Acusen la societat catalana d'estar endarrerida en tots els aspectes: científic, literari, cultural, artístic, polític, etc. En el terreny literari, el panorama que es troben els modernistes és el d'una literatura oficial, lligada encara als models romàntics de la Renaixença, representada pels Jocs Florals. Consideren que aquests ja no aporten res de nou a la literatura catalana: ni per la temàtica (recordem el lema dels Jocs Florals "Fe, Pàtria, Amor"), ni pel que fa al paper de l'escriptor, que no és un professional de la literatura. A més, la Renaixença havia perpetuat un català literari anacrònic, medievalitzant, que no tenia res a veure amb el que es parlava al carrer i que els modernistes consideraven que no era apte per fer literatura moderna. Per això, una de les preocupacions del moviment modernista serà normativitzar la llengua catalana i modernitzar-la, fer-la apta per escriure literatura moderna i a nivell de l'europea, objectiu que aconseguirà

el dipositari de les claus de la modernitat i del canvi. L'artista serà un "Superhome", un Messies que guiarà la societat, perquè aquesta és incapaç per ella mateixa d'engegar un procés de canvi. Per tant, el que destaca del paper de l'artista modernista és el seu individualisme.

2. L'ESTETICISME Al costat del grup modernista lligat a la revista L'Avenç , de tendència regeneracionista i que opinen que la modernització i l'europeïtzació de la cultura i la literatura catalanes s'ha d'estendre també a tots els àmbits socials i polítics, existeix un grup d'intel·lectuals que en general planteja les mateixes idees de renovació, modernització i europeïtzació, però des de plantejaments purament estètics, no socials ni polítics. Això vol dir que defensen una renovació només de l'art, sense entrar en consideracions socials. Són els esteticistes. Com a capdavanter d'aquest grup destaca el pintor i autor teatral Santiago Rusiñol. Els esteticistes , tot i que el seu objectiu bàsic pel que fa a l'art és el mateix que el dels regeneracionistes, consideren que, efectivament, és necessari renovar la cultura catalana i modernitzar-la en tots els seus aspectes, però no es preocuparan de qüestions polítiques ni socials, sinó que es limitaran a treballar pel canvi i la modernització des del punt de vista estètic, d'aquí la denominació d'"esteticistes". Practiquen l'anomenat "art per l'art", consideren que aquest no ha de tenir cap paper social regenerador, senzillament són creadors de bellesa, opinen que la finalitat de l'art és el gaudi estètic. Els esteticistes creuen que l'artista és un ésser superior i diferent a la resta de la societat perquè viu dedicat a la creació de la bellesa. Critiquen la societat en què viuen perquè afavoreix la uniformitat, la lletjor, la vulgaritat, mentre que ells defensen la bellesa, la poesia, la diferència, el gaudi estètic, l'individualisme. "BOHÈMIA DAURADA" I "BOHÈMIA NEGRA": Les actituds i els comportaments del grup modernista esteticista estan molt lligats al que s'anomena "bohèmia", una forma de vida, de comportar-se, de vestir-se, etc, propi d'aquells artistes que es volen presentar com a creadors de bellesa, que viuen totalment dedicats al seu art i que, per tant, han de ser diferents de la resta de la societat en tots els aspectes. Ara bé, els esteticistes, en general, formen el que s'anomena "bohèmia daurada". No podem oblidar que la majoria eren fills de famílies burgeses, amb negocis, que podien donar- los suport econòmic mentre ells es dedicaven exclusivament a la creació artística, per la qual cosa no s'havien de preocupar per qüestions

econòmiques. Però paral·lelament existia un grup d'artistes, la majoria d'ells provinents de comarques i que no pertanyien a famílies benestants, que no tenien cap suport econòmic en cas que no poguessin comercialitzar les seves obres. Formaven part de l'anomenada "bohèmia negra". Aquests artistes arribaven a Barcelona i sovint es trobaven inadaptats al medi urbà i sense cap suport econòmic, la qual cosa feia que haguessin de malviure fent feines poc satisfactòries que no els deixaven dedicar-se completament a l'art i dignificar- se completament com a artistes. Aquests conflictes derivaven de vegades en un desajustament entre els seus propòsits i projectes artístics i la realitat que els tocava viure. Molts cops aquests artistes que formaven la "bohèmia negra" van viure situacions de misèria, malalties, problemes mentals i, fins i tot, alguns d'ells van arribar al suïcidi. LES FESTES MODERNISTES Els dos grups: celebració de les anomenades "Festes Modernistes", que van ser tres i que va organitzar a Sitges Santiago Rusiñol. Aquestes festes van ser concebudes amb la finalitat de donar a conèixer totes les iniciatives que s'estaven produint per modernitzar la societat catalana i rebutjar l'art del passat. Cap al 1898 està acabant la primera etapa del moviment modernista. El regeneracionisme de tipus anarquitzant es dóna per liquidat, ja que s'arriba a la conclusió que no es pot canviar la societat des de posicions individualistes extremes. Tampoc ha donat resultat la postura esteticista d'evasió davant la realitat, de ancament en el "jo" de l'artista si el que es pretén és que aquest sigui professional i que el seu art sigui reconegut i acceptat per la societat. 2n batxillerat El Modernisme 2A ETAPA. 1900-1911. Mentre que la primera etapa del moviment s'havia caracteritzat per ser combativa i fonamentalment teòrica, la segona etapa significa l'acceptació de l'art i la literatura modernistes per part de la burgesia catalana. Es pot considerar que el Modernisme "triomfa" com a moviment cultural, literari i estètic. Els modernistes s'adonen que per canviar la societat necessiten el suport de les classes dirigents i per això moderen les seves postures radicals i agressives. Alhora, la burgesia, sensiblitzada arran del desastre colonial del 1898, comença a fer seves les idees de canvi i de modernitat que han defensat els modernistes i comencen a adherir-se a un catalanisme polític de caire conservador (representat per la Lliga de Prat de la Riba). Pel que fa a les publicacions que recolliran les iniciatives modernistes en aquesta segona etapa destaquen Joventut i El poble català.

6.1. LA POESIA MODERNISTA: CORRENTS ESTÈTICS Els poetes modernistes van adoptar els corrents poètics més importants de l'Europa de tombant de segle: EL PARNASSIANISME El parnassianisme és un moviment literari francès de la segona meitat del segle XIX creat com a reacció contra el romanticisme de Victor Hugo, el subjectivisme i el socialisme artístic. Els fundadors d'aquest moviment van ser Théophile Gautier (1811-1872) i Leconte de Lisle (1818-1894). El Parnassianisme va sorgir com una antítesi del romanticisme i els seus "excessos"; excés de subjectivisme, hipertròfia del jo (creixement excessiu i anormal), excés de sentiment. Per contra, que els parnassians preconitzaren una poesia despersonalitzada, allunyada dels propis sentiments i amb temes que tingueren a veure amb l'art, temes suggeridors per ells mateixos, bells, exòtics, amb una marcada preferència per l'antiguitat clàssica, especialment la grega, i pel llunyà Orient. Pel que fa a l'estil, els parnassians tenien molta cura de la forma. Continent i contingut havien d'anar d'acord. D'aquesta manera, si els romàntics van demostrar una preocupació pels sentiments, els parnassians ho van fer per la bellesa. El lema del parnassianisme era: “l'art per l'art”, art vist com a forma i no com contingut. EL SIMBOLISME Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del XIX, que presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'int uir. Un tema constant fou el de la dona, venerada o temuda, ésser angelical (Ofèlia) o maligne (Salomé). També ho fou el de la mort, amb l'al·lusió al més enllà. Sovint la dona i la mort van unides: l'una porta a l'altra, segons els simbolistes. Tècnicament i ideològicament els simbolistes no acceptaren ni l'academicisme ni el realisme, i s'allunyaren també de l'impressionisme. EL PRERAFAELISME

Aquest corrent poètic cerca la bellesa en un món idealitzat. Pren coma model els poetes i els cavallers medievals. Així mateix la dona a qui s'adreça és o bé una dona pura, virginal o innocent, o bé una dama sense pietat. 6.2. LA POESIA MODERNISTA: JOAN MARAGALL 6.2.1. VIDA Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911) va ser el fill hereu d’un industrial tèxtil. En contra de la voluntat del seu pare, que volia que continuàs el negoci, Maragall va estudiar la carrera de dret, però va exercir d’advocat molt poc temps. El 1890 va entrar com a secretari de redacció del «Diario de Barcelona», diari de tendència conservadora en el qual va publicar centenars d’articles en castellà sobre literatura, política i temes socials. El 1891 va començar la seva col·laboració a la revista L’Avenç , on va fer conèixer els autors europeus més importants del moment, sobretot Nietzsche, de qui va rebre una forta influència. El 1903 deixà el càrrec al «Diario de Barcelona», però hi va continuar fent col·laboracions; també va col·laborar en altres revistes, però no ho feia d’una manera fixa. Si la seva vida familiar va ser feliç i plàcida (va tenir tretze fills) no ho va ser, en canvi, l’entorn social que va viure; per això, tant la seva poesia com els seus articles periodístics expressen les seves preocupacions socials en una època en què es presagiaven ja els grans canvis que es van produir el segle XX, de qual només va viure una dècada. 6.2.2. OBRA Maragall fou un escriptor que, gràcies al seu coneixement de diverses llengües, obrí les portes de la literatura catalana als corrents intel·lectuals europeus del moment. Llegí i traduí autors on confluïen interessos estètics que anaven des de la serenitat neoclàssica i hel·lenitzant (Goethe), a les revolucionàries i exaltades propostes filosòfiques de Nietzsche, tot passant pel romanticisme més pur de Novalis. Maragall fou l’introductor de Nietzsche a la península. Aplicà les seves teories estètiques de la “Paraula Viva” : Els poetes tenen una gran capacitat de meravellar-se i de retornar als mots la plena intensitat de sentit; per això han d'expressar l'emoció estètica sense el filtre de l'elaboració racional, com si fos dictada per la veu interior que experimenta el sentiment. L'obra de Maragall abasta la poesia, el teatre i la prosa: OBRA POÈTICA:

tensions que vénen representades per les sèries binàries: personatge/ambient; home/món; individu/massa. TENDÈNCIES 1.- COSTUMISTA. S’adapta la unitat estètica del quadre de costums però no el contingut. És té menys tendència a la construcció d’una trama narrativa sinó a la desintegració de la novel·la en un seguit d’escenes/narracions independents. Santiago Rusiñol L’auca del senyors Esteve. 2.- DECADENTISTA. No reflecteix una realitat objectiva sinó una realitat interior, oculta; no descriu el món físic sinó els efectes que produeix. En aquesta novel·la, de caràcter tant subjectiu, la lletjor i el color són valorats estèticament i l’erotisme i la sensualitat esdevenen temes freqüents. Miquel de Palol Camí de llum ; Prudenci Bertrana Josafat. 2n batxillerat El Modernisme 3.- NOVEL·LA RURAL. Amb el Romanticisme començà a aparèixer un gran nombre de narracions curtes i de novel·les de tema rural que iniciaren una moda molt estesa durant la dècada 1900-1910: el ruralisme. Només una part recollí els conflictes ideològics de finals de segle, aquesta és la novel·la modernista. Adopta les tècniques de descripció i anàlisi típiques del Naturalisme: la influència que el medi exerceix sobre els personatges contra la qual lluita el protagonista o la interrelació home-medi. Conseqüència: predomini de la narració sobre el diàleg. CARACTERÍSTIQUES: 1.- LLENGUA I ESTIL NARRATIU. Inaugurat per Raimon Casellas. El llenguatge respon a una intenció estilística. Introducció dels elements emfàtics i afectius propis de la llengua parlada i concretament dels pagesos catalans: diminutius, augmentatius, exclamacions, renecs, vulgarismes, repeticions, pleonasmes,... 2.- VISIÓ TRÀGICA DEL MÓN RURAL. Les accions es desenvolupen en un marc no- ciutat, preferentment la muntanya. El món rural no és considerat com un indret idíl·lic, de vida no contaminada sinó que és enfocat d’una forma crua, negra i pessimista. La natura representa les forces primàries, brutals de l’instint, de les baixes passions. Es presenta com a destructora de l’individu, de la llibertat, de la força creativa. El pagès és la rutina, l’hostilitat a tot el que és nou, la submissió fanàtica a tradicions opressives, la dependència de les deficiències morals que se’n deriven: avarícia, egoisme, mesquinesa. Els modernistes idealitzen el solitari, el marginat, figura que cal interpretar com l’artista i intel·lectual modernista que s’enfronta a les masses, a les multituds, a les quals tracta de regenerar. Planteja les relacions entre un individu inquiet i revoltat i una massa social passiva, que intenta asfixiar les pretensions renovadores del personatge.

3.- SIMBOLISME. La narració modernista és un encadenament de símbols darrera un referent real. És la realitat mateixa que el Modernisme capta com un conjunt de signes de misteri, de l’inconegut. 4.- FORTA CÀRREGA ERÒTICA, d’un erotisme reprimit, que sovint esclata en forma de “sacré” (ordinari). 7.1. AUTORS DE LA NOVEL·LA MODERNISTA PRUDENCI BERTRANA (TORDERA, 1867 - BARCELONA, 1941) Vida Fill de propietaris rurals, va viure durant la seva joventut a Girona, on va formar part del nucli cultural de la ciutat, primer com a pintor, la seva vocació inicial, i després com a escriptor. Ja en la maduresa, va establir-se a Barcelona, on va continuar la seva producció literària, que compaginava amb la pintura i el periodisme. Obra Va conrear la narrativa i el teatre, encara que en aquest darrer gènere la seva producció no va assolir un grau alt de qualitat. D’entre els seus relats cal esmentar els recollits a Proses bàrbares (1911) i, entre les seves novel·les, destaca Josafat (1906), obra clau de la literatura modernista. 45 Bertrana ambienta majoritàriament la seva obra narrativa a la ruralia. Ara bé, en aquest cas, el marc rural no és un àmbit de desgràcies indefugibles. Més aviat, la ruralia idealitzada de la seva infantesa va ser per a ell el contrapunt de la ciutat alienadora. «Josafat» Josafat recrea el mite de la bella i la bèstia en la història de les relacions eròtiques entre el campaner de la catedral de Girona, Josafat, i una prostituta, la Fineta, dins l’espai sagrat de l’església, relacions que acaben amb la mort de l’una i l’embogiment de l’altre. Encara que sigui indirectament, la novel·la té una clara reminiscència rural. El seu protagonista, Josafat, campaner de la catedral, és un individu que prové de la ruralia més sinistra i aquesta circumstància en condiciona decisivament el caràcter. El seu cos estrafet i la seva ment malaltissa el converteixen en un personatge indefinit antropològicament, mig home i mig bèstia, capaç de la més gran generositat i, alhora, de la crueltat més extrema. Aquesta hibridesa fisiològica i la seva terrible indefinició de caràcter fan que embogeixi i acabi matant la Fineta. Consumat el drama, s’asseu a la barana del campanar de la catedral, fa sonar el seu flabiol de pastor que el transporta mentalment als orígens de la seva infantesa i s’allibera amb aquest ritu estrany de la seva culpa angoixosa.

2.- Teatre esteticista, simbolista, maeterlinkià (Maeterlink). Exposa realitats tranfigurades i simbòliques. Es vol commoure l’espectador a través de suggeriments o d’impressions. Els personatges són éssers vagues, idealitzats, dominats per la tristesa i la melangia. Autors: Santiago Rusiñol (1861-1931), Adrià Gual (1872-1943). 8.1. SANTIAGO RUSIÑOL (BARCELONA, 1861 - ARANJUEZ, 1931) Vida Va ser un artista polifacètic, veritable model de l’artista modernista pur, que destacà sobretot com a dramaturg i pintor. Fill d’una Família de fabricants tèxtils, aviat va mostrar la seva inclinació per la pintura. Amic i col·laborador de Ramon Casas, va viure llargues temporades a París amb ell i amb altres artistes com Miquel Utrillo, Ramon Canudas i Enric Clarasó. Ell mateix es considerava un pintor que de tant en tant escrivia. Organitzador de les Festes Modernistes celebrades a Sitges i participant assidu de les tertúlies artístiques de la cerveseria Quatre Gats, va dedicar la seva vida a conrear la seva vocació artística. Obra Seguidor del corrent simbolista i molt influït per Maeterlinck , va publicar un llibre de narracions, Anant pel món , el 1896, i un altre de poemes en prosa, Oracions , el 1897. 2n batxillerat El Modernisme L’èxit literari li va arribar com a home de teatre, i els primers monòlegs que va escriure ja van ser molt aplaudits. Però quan realment va destacar va ser amb la publicació, el 1898, de L’alegria que passa, obra decadent d’un sol acte musicada per Enric Morera que ja plantejava l’enfrontament de l’artista (en aquest cas artistes de circ, que encarnen la poesia) amb la societat, la prosa, “un poble indiferent, vulgar i ensopit”. L’any 1900 va publicar una altra obra, El jardí abandonat. Molt marcadament decadentista. Encara el 1901 va estrenar Cigales i formigues , un nou enfrontament artista- societat, poesia-prosa, com deia ell, en què les formigues representen la societat burgesa, treballadora i immòbil, i les cigales són els artistes bohemis i inquiets que viuen el moment. A partir d’aquest moment de compromís social amb la classe de la qual depenia econòmicament, Rusiñol va abandonar la pintura i va començar a

escriure només obres humorístiques i quadres de costums segons la demanda del públic. «L’auca del senyor Esteve» L’obra que trenca definitivament la primera concepció de l’artista enfrontat a la societat és L’auca del senyor Esteve , creada primer com a novel·la costumista unida a la idea de l’auca popular i reconvertida després en obra de teatre, estrenada l’any 1917. L’obra explica l’ascensió d’una família de comerciants al llarg de quatre generacions, cada una més estalviadora que l’anterior, que aconsegueixen fer d’una botigueta de vetesifils un gran negoci. Però a la quarta generació neix en Ramonet, que no vol ser botiguer: vol ser artista. L’obra, per tant, simbolitza de nou l’enfrontament artista-societat, però la diferència és el tractament que Rusiñol fa d’aquest enfrontament: el dramaturg hi expressa el reconeixement de l’esforç i de l’aportació de les dues classes socials en conflicte, perquè la burgesia fa diners però no sap gaudir de l’art i de la vida i enveja els artistes, mentre que aquests no podrien ser còmodament artistes sense els diners de la burgesia.