¡Descarga La civilización egipcia: los magazzines, las craetulae y la pirámide de Khafra - Prof. Gar y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
L’APARICIÓ DE L’ESCRIPTURA
- L’escriptura va néixer com una necessitat purament administrativa.
- Els magatzems, plens de productes, estaven vigilats durant el dia pels responsables, però podien sofrir robatoris en un moment d’absència o durant la nit. La solució va ser precintar cada tarda les cordes que tancaven la porta amb un pa de fang (abundant en una regió fluvial); el responsable deixava una marca amb un segell pla en el fang tendre i l’havia de trobar intacte al dia següent. Això es començà a fer al final del període Ubaid.
- Al principi d’Uruk Antic (c. 3500 a. C.), s’introduí una novetat: es feia rodar al damunt del fang una pedra dura tallada en forma de petit cilindre, en la qual un artesà havia gravat un tema. Era el segell cilindre personal, identificador de un responsable (figs. 1- 2), un element clau en l’administració de totes les cultures mesopotàmiques posteriors fins als perses històrics.
- En ple Període Uruk Antic (3500-3200 a. C.) s’utilitzaren les craetulae (paraula llatina que vol dir “sobres”). Consten de 3 peces i s’empren per justificar moviments de magatzem. En una petita superfície d’argila tendra, com si fos una fitxa, s’estén la marca del responsable amb el seu segell cilindre; en un segon tros similar s’indica el producte dibuixat amb una canya tallada en angle; i en un tercer bocí s’indica la quantitat. Totes les fitxes es posen dintre d’un petit “sobre” d’argila (fig. 3: exemples de la regió de Susa, que adoptà aquest invent mesopotàmic). La craetula feia les funcions de justificant entre administradors.
- El sistema es simplificà notablement en Uruk Tardà (3200-3000 a. C.): quan es passà a modelar directament una tauleta de fang, un sistema que durà tres mil anys. En una superfície plana, un xic més gran que una fitxa, es consignà tota la informació, prescindint dels “sobres” (fig. 4). A Uruk, al principi, els dibuixos s’ordenaven en vertical i esdevenien tauletes logogràfiques (literalment es dibuixaven les idees) (fig. 5).
- Recentment s’ha posat en dubte que les tauletes haguessin estat inventades a la Baixa Mesopotàmia, algunes senzilles tauletes procedents de Tell Brak (Eufrates siri) i ja semblen existir al voltant del 3300 a. C. Sigui com sigui, la Baixa Mesopotàmia les va emprar amb profusió.
- El darrer moment de la cultura d’Uruk és la fase Djemdet Nasr (3000-2900 a. C.) (en castellà: Yemdet Nasr). A grans trets és la mateixa cultura que Uruk, però ara comencen a ésser més actius els centres allunyats del Golf Pèrsic i es propaga una nova 26 ceràmica pintada en vermell, identificada per primer cop en el jaciment de Djemdet Nasr, proper a la futura ciutat de Kish. En època de Djemdet Nasr es deixa de dibuixar de forma lineal i es comença a fer-ne abstracció de la figura representada , que es plasma amb petites impressions efectuades amb una canya tallada en angle. És l’origen de l’escriptura cuneïforme (fig. 5). De fet els mesopotàmics imprimien més que no pas escrivien damunt del fang tou. Les impressions recorden cunys per la posició de la canya, d’aquí el nom cuneïforme.
La estela de los buitres L’estela és un privilegi reial. En ella text i iconografia van units, les imatges expliquen el mateix que les paraules. En l’anvers, els dos registres superiors recorden la batalla i els dos inferiors el banquet de la victòria sobre el rei d’Umma; en el revers, Eanatum destrueix els enemics d’acord amb la voluntat dels déus, que formen una al·legoria a sota. El nom de voltors que apareixen en el detall de l’anvers (figs. 7-8) és un error dels primers estudiosos, són en realitat coloms, símbols de la deïtat i ex-vots oferts (fig. 9).
LA PEDRA ROSETTA
A finals del segle XVIII la campanya de Napoleó en Egipte portà nombroses dades a Occident. En 1799, uns soldats francesos, cavant una trinxera, descobriren la Pedra de Rosetta (fig. 6), un edicte de Ptolemeu III (196 a. C.) gravat en grec, jeroglífic i hieràtic. La pedra en qüestió passà a poder anglès (avui al British Museum ), però algunes còpies del text arribaren a altres països. Era fàcil de llegir per la versió grega. De la versió egípcia es podien endevinar els noms de Ptolemeu i Cleòpatra continguts en uns ovals relligats, símbols de reialesa.
- Un jove francès interessat per qüestions lingüístiques, Jean François Champollion (1790- 1832), va donar amb la clau, abans havia fet l’esforç d’aprendre el copte. Procedint per deduccions va aconseguir trobar l’equivalència dels jeroglífics de Ptolemeu i Cleòpatra, i després de la resta de la inscripció, en 1822. Pot considerar-se que aquell any neix l’Egiptologia, una disciplina en constant renovació.
CAP DE MAÇA DE PEDRA EGIPTE objecte votiu ha aixecat molta polèmica. Es tracta d’un cap de pedra de maça (una arma) trencat (fig. 4), que representa en baix relleu els principis de l’art faraònic que després es reproduiran a gran escala: un faraó amb la corona blanca de l’Alt Egipte està obrint un canal (la funció de regular la naturalesa i construir un ordre, una societat i un Estat són prerrogatives reials). Al seu costat apareixen uns servents de mida menor, indicant clarament que ens trobem ja en una societat jerarquitzada. El nom del faraó apareix en jeroglífic: Escorpí. Durant moltes dècades s’ha considerat Escorpí com el faraó més antic d’Egipte, que hauria deixat com a rastre aquesta maça. Aquesta creença, però, troba alguns obstacles: el nom d’Escorpí només es coneix per aquest element i és mancat del corresponent serej. Una solució possible seria que Escorpí sigui un segon nom d’algun altre dels reis abans esmentats, potser del mateix Narmer, ja que el serej inclou un nom programàtic. En qualsevol cas, Escorpí no pot ni ha d’ésser considerar el primer faraó.
LA PALETA DE NARMER I EL PRIMER EGIPTE UNIFICAT (aprox. 3100 a. C.)
- Narmer es conegut principalment per la serva paleta ( vid. text final). La funció de molta de malaquita, encara que possible, deixa pas a un objecte votiu aportat pel rei al temple.
- En l’anvers apareix Narmer, clarament identificable pel serej , com a rei de l’Alt Egipte. El déu Horus, en forma de falcó, li transmet el seu poder, en el mateix moment en que
Amb fina pedra calcària es va construir una tanca al voltant d’un rectangle de 545 x 278 m. La tanca assolia els 6 m d’alçada i es va fer amb entrants i sortints, imitant les muralles de tovots de les ciutats o potser del propi palau del rei. La tanca no té gruix, no és una muralla autèntica, és només un decorat en pedra com no s’havia vist mai, destinat a perdurar en el temps (fig. 5).
Dintre (fig. 3) hi havia els magatzems funeraris , amb desenes de milers d’objectes, la majoria vasos de pedra reaprofitats de les dos dinasties precedents. Un patí delimitat per un mur de pedra rematat amb cobres esculpides (la serp protectora del faraó) segurament servien en vida de Djoser per realitzar el festival Sed (el jubileu), en el qual el faraó renovava els seus poders per controlar la naturalesa. Dos grans edificis tenien les façanes decorades amb capitells, en forma de lotus o de papir: representaven així “La Casa Blanca de l’Alt Egipte” i “La Casa Roja del Baix Egipte”. Els edificis són falsos, com la tanca, per dintre estan omplerts de material sobrant de la construcció, són simples al·legories del poder en vida del monarca (fig. 4). Davant de la piràmide esglaonada és va construir el temple funerari , on s’havien de fer les darreres oracions per l’anima del faraó abans d’emprendre el definitiu viatge al més enllà. El temple té uns propileus (entrades) amb columnes adossades a les parets, efectuades amb tambors de pedra, les primeres de la història de la Humanitat (fig. 6). Les columnes imiten els pilars de canyes relligades que sostenien les cabanyes, encara no hi havia referents de construcció en 81 pedra. A l’interior, la decoració amb rajola blava (fig. 3), també imitava una construcció del medi aquàtic.
PIRAMIDE KEOPS
Kheops és el constructor de la primera i més gran de les tres piràmides perfectes de Gizha (fig. 9). La piràmide tenia 146 m d’alçada (imagineu l‘augment de volum que això implica, unes 30 vegades més que la de Djoser), perfectament orientada i revestida de plaques de fina calcària de Tura. Avui li manquen 9 m, el revestiment fou saquejat i només amb aquest complement es construí, en l’Edat Mitjana, la Gran Mesquita d’El Caire, una de les majors de l’Islam. Des del segle XXVI a. C. fins al segle XIX d. C., amb la construcció de la metàl·lica Torre Eiffel a Paris, va ésser l’edifici més alt.
La piràmide conté més de 2 milions de blocs de pedra local d’unes dues tones cadascú. Per reforçar els passadissos i la cambra reial s’empraren enormes blocs de granit d’Assuan de fins a 15 tones. Uns passadissos calculats que s’havien de construir a mesura que s’aixecava el monument.
- En l’imaginari col·lectiu sempre s’havia donat per fet que Kheops havia esclavitzat al seu poble per efectuar aquesta ingent obra; res més lluny de la realitat. Els treballs de cantera
es feien per colles de camperols rotatòries i procedents de tot el regne, les rotacions feien que no es reduís la producció agrícola ni s’esgotés la població. La construcció pròpiament 85 dita va ésser feta només per uns quants milers d’autèntics artesans especialistes , pels quals es va construir tota una ciutat annexa: eren alimentats i encara van tenir temps per construir-se les seves tombes particulars. Aleshores Egipte ja tenia una llarga tradició administrativa i la piràmide és el millor exemple: s’ha calculat que en uns 20 anys de construcció el ritme diari de col·locació de blocs era d’uns 285 per acabar l’obra a temps. La coordinació dels grups era bàsica. És tot un exemple administratiu.
- Darrera dels simbolismes hi ha una realitat quotidiana, la clau potser es pot trobar en el retrat de Hemiunu , visir i cosí germà del faraó: mentre que el poder faraònic sempre apareix intencionadament idealitzat, s’ha representat al visir com un home amb gran naturalisme: obès i de nas prominent; era el responsable humà de coordinar l’obra.
- Les meravelles no acaben amb la piràmide: aquesta constava de temple funerari, corredor i temple de la vall. La barca de cedre que havia d’emprar el faraó en el més enllà és també un vaixell de gran complexitat tècnica. Al voltant de la gran piràmide hi havia petites piràmides per a prínceps i princeses, i també mastabes d’alts dignataris. La construcció de la piràmide fomentava la necessitat dels artesans , dit de forma planera: els donava feina, i justificava la tasca dels funcionaris i del propi faraó.
PIRAMIDE DE KEFRHEN
Khafra ( Khefren en grec), és el primer faraó que alhora utilitza el títol de Re i de Fill de Re (propi d’un dogma religiós). La reconciliació amb l’estament sacerdotal és evident, no cal insistir que el seu record millorà. Això no vol dir que manés 86 menys, en realitat inicià un procés d’incorporar els sacerdots a l’administració, al temps que s’esforçà perquè els funcionaris civils fossin també persones religioses.
- La seva piràmide, de 143 m , és lleugerament menor –avui dia es conserva millor i és la més alta-, però cal recordar que en el seu regnat es destinen recursos en altres direccions: es tallà la Gran Esfinx (un retrat idealitzat del mateix faraó) i el corredor funerari (fig. 10), per contra, es va fer tot amb blocs de granit i recobert de lloses de marbre blanc que filtraven la llum a les 23 grans estàtues del faraó fetes en diorita verd o basalt negre, que i descansaven en pilars de granit vermell.
El limitado conocimiento de la escritura de la civilitzación del Indo La escritura del Indo, esencialmente pictográfica, no parece estar relacionada con ninguna escritura contemporánea. Constaba de más de 400 símbolos o caracteres que se encuentran principalmente en los sellos, pero también en cerámicas, bastones de marfil, objetos de cobre y tablillas. El número de caracteres que forman una inscripción varía entre 1 y 26, siendo la media de 5. En el momento de escribir estas líneas (1994) aún no se ha encontrado una inscripción bastante larga que contenga de forma reiterada elementos que revistan algún interés. Los esfuerzos continuos dedicados al desciframiento de esta escritura aún no han podido establecer
té unes mides normals, ja que cada esglaó té una mida d’un metre aproximadament. Això s’entén quan sabem que aquests temples van ser erigits per a ser el lloc de descens dels déus a la terra. Aquests temples doncs van ser símbol d’escalinata per a rebre als déus a la terra.
MARI
ASPECTES URBANÍSTICS DE MARI
- El segon aspecte és urbanístic i permet entendre millor la organització social de Mari. La capital estava dotada d’una doble muralla, la de l’exterior, damunt d’un terraplè, tenia nombroses torres, la de l’interior protegia la ciutat pròpiament dita. Un canal la travessava (fig. 3). El Palau tenia una extensió de 2,5 hectàrees. Constava de 300 habitacions a la planta baixa i potser d’unes 50 o 100 més al pis superior, intuït en les restes visibles (fig. 5).
- Aquest palau s’ha conservat excepcionalment gràcies a l’incendi provocat per les tropes babilònies d’Hammurabi, pels voltants del 1758 a. C. No era l’únic palau mesopotàmic contemporani : es coneixen parcialment els d’Ešnunna i Larsa. No sabem res del d’Hammurabi perquè la Babilònia que es coneix arqueològicament és la posterior del Ier millenni (la de Nabucodonossor i dels perses).
- Els elements principals del palau de Mari són els següents (fig. 4):
- Administració de la porta principal.
- Santuaris de Palau.
- Magatzems.
- Porta dels magatzems.
- Pati distribuïdor.
- Capella del culte a Ištar.
- Pati de la Palmera (també fig. 6).
- Sala del tron.
- Habitacions del rei (en la planta superior).
- Habitacions del personal de servei.
- Zona d’administració estatal.
- Harem, amb alguns arbres a la terrassa (també fig. 6).
ESCRIPTURES EMPRADES EN L’ANTIGA CRETA
- Sorprèn els pocs llocs en que s’ha inventat una escriptura, el més pràctic sempre ha estat adaptar-ne una de veïna. Doncs bé, una illa relativament petita com Creta va conèixer tres sistemes d’escriptura durant l’edat del bronze, dos d’ells segurament inventats enllà. La base emprada era sil·làbica i el suport les tauletes de fang , dos elements que apunten a una influència del Pròxim Orient. Però el sistema decimal i el fet de dibuixar en el fang i no imprimir-ne apunten a contactes amb Egipte. La primitiva escriptura es desenvolupà en segells plans, senyal d’una experiència autòctona paral·lela a les experiències de Lerna i Egina, però en Creta continuada en el temps.
- La llengua de l’antiga Creta pertany a un substrat local i no s’ha pogut traduir.
- Deixem al marge el rar disc de Festos, amb caràcters impresos, una experiència no reeixida. Les escriptures emprades són:
- Jeroglífica (2100-1700/1450 a. C.) (fig. 8). Només es coneixen unes 270 inscripcions, totes molt curtes, majoritàriament segells o marques molt elegants. El nom jeroglífic és manté des d’Evans, però pot conduir a error, era un sil·labari (no un jeroglífic) que s’expressava amb 90 signes. Es característica dels Primers Palaus i, encara que s’emprà més tard, devia ésser poc pràctica.
- Lineal A (1800-1450 a. C.) (fig. 9). Es coneixen al voltat de 1400 inscripcions, moltes d’elles tauletes. Inventada més tard, però encara durant els Primers Palaus, la seva utilitat comptable és evident. El nombre de signes s’ha reduït a 70 i s’han simplificat. Segurament correspon a la mateixa llengua; tampoc s’ha desxifrat. Només apareix a Creta o illes pròximes on segurament hi havia enclaus comercials cretencs.
- Lineal B (originària del continent europeu, 1500-1200 a. C, [a Creta en el període 1450-1380 a. C.]). En tota Grècia es coneixen unes 4.500 inscripcions –més amb el recent publicat arxiu de Tebes-. Correspon a la forma més arcaica coneguda del grec i va ésser traduïda en 1952 per Michael Ventris. Aquesta escriptura deriva de l’anterior i, en adaptar-la a una llengua declinable, amplià el nombre de signes fins a 87.
- Les tres escriptures tenen numerals decimals: 1= I; 10 = _; 100 = O; 1.000 =¤;
ELS PALAUS AL EGEU
El principal element de poder eren els palaus i tots són pràcticament idèntics; el més gran és del de Cnosós (fig. 10). A Diferència d’Orient (Mari per exemple), la successió de patis i la divisió dual queda anul·lada. En el palau cretenc un únic patí central, el doble de llarg en sentit N-S que E-O, vertebra la distribució i sovint s’arriba a ell per llargs corredors (la idea del laberint). En l’extrem oest hi ha inevitablement els magatzems, la sala del tron i altres sales cultuals relacionades amb el poder. El sector nord és de representació, l’oriental correspon a tallers de palau i, excepcionalment, a altres dependències reials, com l’erròniament denominat mégaron de la reina. L’extrem meridional de palau l’ocupen els sectors de servei i alguns corredors processionals.
- Les tècniques constructives, amb pedres de llinda, són originals. Normalment es basteix amb pedra menuda i s’estuca per dissimular-lo, imitant les grans pedres.
- Les habitacions més destacades estaven decorades amb pintures murals, de gust propi, però amb fortes influències tècniques egípcies. Sorprèn el seu caràcter amable: front a l’exaltació oriental del poder militar apareixen temàtiques vegetals i marines, o dones en celebracions religioses. A primera vista semblen indicar un món pacífic. En realitat, es tracta d’un “art filtrat” que conté quelcom d’irreal. Es coneixien armes, que s’han trobat en algunes tombes. A l’illa de Tera, lluny d’un palau, les pintures locals de forta influència cretenca mostren els habituals temes de la naturalesa i el culte religiós, però en una paret els artistes van deixar també un grup de guerrers armats amb grans escuts rectangulars i pesades llances. La comparación entre los palacios minoicos y los micénicos nos ayuda a comprender las diferencias estructurales entre los dos sistemas palaciegos. En Creta, los palacios, normalmente desprovistos de defensas, se distribuyen en torno a un gran patio central y desligan el área domestica del resto del edificio destinado a servicios y exigencias administrativas y productivas. En cambio, las construcciones continentales, por regla
Cnosós, que ens indica el seu nombre i estat de funcionament.
ELS ENTERRAMENTS
- Els micènics eren enterrats segons les seves possibilitats : hi havia simples fosses amb algun modest objecte i també caixes de terrissa per contenir els ossos ( larnakes ). Alguns aristòcrates foren enterrats amb objectes més rics, per exemple el guerrer de la tomba de Dendra en Argòlida, amb tota la seva armadura i un ric conjunt d’armes (fig. 5).
- En alguns casos s’arribava a excavar un petit hipogeu d’un o dos metres. En l’entorn reial , les tombes arribaren a ésser complicades construccions adossades a un pendent del 204 terreny, que constaven d’una cambra circular (la tholos ), precedida d’un corredor (el dromos ). La tholos es tancava amb una falsa volta (per acostament de les filades); finalment cambra i corredor es recobrien amb terra des del pendent, per amagar la construcció dintre d’un túmul (fig. 6). Els dromoi generalment no passen d’un o dos metres, però a Micenes esdevenen corredors d’uns quants metres ; en època romàntica van ésser batejats amb noms de personatges mítics, sense que hagi cap evidència (tomba d’Atreu, de Clitemnestra, d’Egist, etc.). Un punt delicat era la unió del dromos amb la tholos , solucionable col·locant una gran pedra. En la d’Atreu, la major de totes i la major construcció europea 205 de l’edat del bronze, assoleix les 15 Tn. De fet, l’arquitectura micènica sembla recuperar solucions ja conegudes més d’un mil·lenni abans en Egipte, durant l’Imperi Antic, però el seu equivalent, l’Imperi Nou, adoptava una regular construcció arquitrabada. Fig. 6. Elements i reconstrucció d’una tomba de tholos (Micenes).
L’ESCRIPTURA LINEAL B
- L’escriptura Lineal B va ésser desxifrada per l’anglès Michael Ventris (1922-1956) en
- Ventris no era historiador ni arqueòleg, era un jove enginyer que havia treballat durant la Segona Guerra Mundial en els serveis d’intel·ligència britànics descodificant missatges xifrats dels nazis. Acabat el conflicte es dedicà a la Lineal B, partint de dues premisses que ja s’havien demostrat abans: devia ésser un sistema sil·làbic i podia correspondre a una forma molt arcaica de grec.
- Era un sil·làbic, però incloïa també vocals soltes, que devien ésser els signes que més es repetien; abans de Ventris pràcticament ja es coneixien, per lògica, la a i la e. Grècia ha conservat els topònims , per exemple, encara avui hi ha el poblet de Mikini al costat de l’antiga Micenes. El mateix succeïa prop de Cnosos: la localitat d’ Amnisos , podia correspondre a la a-mi-ni-so de les tauletes. La a inicial era pràcticament segura, els tres signes següents podien ésser síl·labes que podien correspondre a mi, ni i so. Ventris va avançar per deducció, treballat la documentació de Cnosos recuperada per Evans. Quan, poc després es va publicar la de Pilos es va confirmar la validesa de la proposta.
- L’escriptura Lineal B té com a base els sil·labogrames , un sistema inventat a Creta amb la Lineal A, ara adaptat al grec. El principi és el següent: un signe per a cada combinació d’una consonant i una vocal, com fan els nens petits: pa un signe; pe , un altre, pi , un altre, etc. Per lògica hi ha vocals isolades, però no consonants soltes. Les combinacions
possibles en grec micènic eren 87, més algun determinatiu, en total 90 (fig. 9).
- Sovint calia reforçar el discurs amb un ideograma , un signe que representés tota una paraula, com: home, dona, ovella, porc, oli, tela, bronze, llança, fletxa, punyal, carro o una variada col·lecció de recipients (alguns en la fig. 10). Fig. 8.
Definición de la pólis Aquest text és només un quadre sinòptic de la part final de la unitat.
- Segons la definició de R. Duthoy (1986): “és una comunitat micro-dimensional, jurídicament sobirana i autònoma, de caràcter agrari, dotada d’un lloc central que li serveix de centre polític, social, administratiu i religiós i que, sovint, és la seva única aglomeració”.
- Neix en el segle VIII a. C.
- Es basa en un equilibri, sempre precari, dels grups socials que han format el pacte.
- Implica una forma de vida caracteritzada per l’autosuficiència econòmica i una ideologia concreta. Una de les millors definicions antigues es pot trobar a Tucídides 7, 77, 7: “una ciutat són els seus homes, no les seves muralles, de igual forma no hi ha vaixells sense homes”. Per això els grecs deien atenesos, espartans, corintis, etc. i no com fem ara –i de forma inexacta-: Atenes, Esparta o Corint, etc.
- Significat en la Història de la Humanitat: per primera vegada apareix la possibilitat, per a una sèrie d’individus, de dotar-se dels seus propis instruments de govern, lleis i organització, prescindint no només d’un rei, també -i de forma particular- d’un referent sobrehumà; una experiència única que trasllada el poder als pólitai o ciutadans.
- La pólis sorgeix per a protegir uns interessos: els dels aristoi , un grup privilegiat. Tota forma de poder personal sempre serà considerà anòmala o provisional pel grup.
- El caràcter col·lectiu de la pólis pot implicar la participació en el poder de diferents graus de ciutadans, però queden exclosos de la plena participació les dones, els estrangers i els esclaus (en origen un grup francament minoritari, que augmentarà amb el temps); el concepte de ciutadania neix, doncs, de forma restrictiva.
- Un cop definit qui són els ciutadans (en realitat una fracció del total d’habitants masculins de la ciutat), hi haurà diverses formes de govern. Si la participació abasta a tots ells es dirà democràcia (literalment el govern del demos), formula rara a la que arribà Atenes a finals del segle VI a. C., i en el segle V a. C. altres estats per influència atenesa; si abasta només a uns pocs, els membres socialment més destacats, es dirà oligarquia (literalment el govern dels que “pesen” a la ciutat), una formula que fou més habitual en el món grec. Si abasta a molts ciutadans, però no estrictament a tots, en una mena de solució de compromís, es dirà democràcia moderada , també una de les organitzacions més reeixides.
