¡Descarga Els moviments de població y más Apuntes en PDF de Geografía solo en Docsity!
Els moviments de població
Les migracions
Les migracions són desplaçaments de població dins d’una mateixa regió o país, o bé entre països, de vegades al llarg de grans distàncies i en grups nombrosos. Les migracions poden ser involuntàries (com en el cas del tràfic d’éssers humans i de la neteja ètnica) o voluntàries. Les persones que es desplacen del seu lloc de naixement o residència cap a un altre indret són emigrants, respecte al lloc de sortida, i immigrants, respecte al lloc d’arribada. Cal distingir les migracions dels moviments pendulars diaris entre el lloc de residència i el lloc de treball o estudi, dels viatges, dels pelegrinatges i del turisme. Els moviments de capital comporten la creació o la destrucció de llocs de treball, segons si s’inverteix o es desinverteix en determinats punts del planeta, i això, al seu torn, fa que la població, com a mà d’obra, es desplaci. També els conflictes violents interns en alguns països continuen sent una font de moviments de població a escala mundial. Finalment, la globalització econòmica, amb les conseqüències sobre la lliure circulació de capitals i persones, és un altre factor que incentiva els moviments de població. Hi ha països, com ara Itàlia, els EUA o Austràlia, en què es dona una immigació neta; és a dir, el saldo migratori positiu és un factor important de creixement de la població. Contràriament n’hi ha d’altres, com Bulgària, Mèxic i el Marroc, on es produeix una emigració neta. Les conseqüències dels moviments migratoris són diverses, tant per al territori d’origen com per a la societat d’acollida.
Les migracions internacionals
Les persones que es desplacen, sovint recorrent grans distàncies, a la recerca d’un lloc de treball constitueixen un dels grans fluxos de l’economia global actual: el de mà d’obra. Aquests desplaçaments tenen una gran importància econòmica per als països receptors (que obtenen una mà d’obra relativament barata, jove i disposada a consumir) i per als països emissors (que reben ingressos econòmics mitjançant els enviaments de diners dels emigrants a les seves famílies).
Les condicions en què es duen a terme aquests grans moviments migratoris són molt diferents. Així, l’entrada de població a un país determinat es pot produir tant de manera legal (a través de contractes al país d’origen o com a immigració controlada) com de manera il·legal (per mitjà de xarxes de tràfic de persones o amb visats de turisme). Aquests fluxos també depenen de les diferents legislacions i dels tipus de controls policials i de selecció d’immigrants que imposen els governs dels països receptors, segons les necessitats del seu mercat de treball. Amb les transformacions econòmiques de finals del segle XX, els moviments migratoris han esdevingut més regionals i temporals. Això comporta que qualsevol regió rica estigui vinculada a una perifèria que li proporciona una part important dels treballadors que necessita i que aquests no restin vinculats forçosament per sempre al país on han anat. Es calcula que actualment hi ha 224 milions d’immigrants al món, el 57% dels quals viuen en països amb un alt grau de desenvolupament. Les persones immigrades constitueixen l’11% dels habitants d’Europa, el 15% dels habitants de l’Amèrica del Nord i el 21% dels d’Oceania. Els darrers quaranta anys s’ha incrementat el nombre de països amb un gran nombre de població immigrant, tot i que hi ha set estats que concentren gairebé la meitat de la immigració internacional: EUA, Rússia, Alemanya, Aràbia Saudita, Canadà, França i Regne Unit. Els països amb un percentatge de població immigrada més alt solen tenir una població nadiua escassa (per exemple, Kuwait o Oman) o un territori molt extens i poc poblat (com l’Aràbia Saudita, Austràlia i el Canadà). Gairebé sempre es tracta d’estats amb unes economies desenvolupades o amb força recursos naturals per explotar (es necessita molta mà d’obra). Malgrat que la gran majoria de moviments migratoris es produeixen per raons econòmiques, una part important, al voltant de 65 milions de persones, són migrants forçosos per causes polítiques o perquè fugen de conflictes bèl·lics. Àfrica i Àsia són els dos continents més afectats per aquests desplaçaments forçosos de població. L’any 2016 el volum de les transferències econòmiques procedents de la immigració arribava a 575 milers de milions de dòlars EUA. Més d’una tercera part d’aquests diners van anar a parar als cinc primers receptors: Índia, Xina, Filipines, Mèxic i Pakistan. França i Alemanya, malgrat ser països desenvolupats, també van rebre un volum important de transferències econòmiques dels seus emigrants. Per a alguns països poc desenvolupats, com ara el Kirguizistan, el Nepal, Libèria, Haití o Tonga, aquestes transferències representen més de la quarta part del seu PIB.
part dels habitants de Catalunya és originària d’altres indrets i mostra una gran diversitat cultural.
Espanya: finalització del cicle migratori
La distribució de la població espanyola en l’actualitat és conseqüència de dos processos de moviment de població importants en el temps: ● Un canvi a llarg termini, constant des de fa més de tres-cents anys, que va provocar el despoblament de l’interior peninsular i l’increment de la població a les zones litorals i prelitorals. ● Un canvi a curt termini, molt intens entre el 1960 i el 1975, que va comportar grans moviments de població dins de l’Estat espanyol com a conseqüència del desenvolupament econòmic. El procés de desenvolupament econòmic a Espanya comprès entre el 1960 i el 1973 es va concentrar a les principals àrees urbanes, que van créixer força gràcies a la immigració d’origen rural. Les ciutats menys importants van acollir població del seu entorn o de la seva província, mentre que les ciutats més grans i dinàmiques, com ara Barcelona, Madrid, Bilbao i València, van atreure immigració rural de províncies i regions força allunyades. Així, l’àrea metropolitana de Barcelona i algunes comarques de Catalunya van acollir un milió d’habitants de diverses regions espanyoles, especialment de la zona meridional de la península, mentre que Madrid, Bilbao i València es van nodrir, sobretot, de població immigrant procedent de zones rurals de l’altiplà central. Aquest doble desplaçament de la població, del centre peninsular cap a la perifèria i del camp cap a la ciutat, va minvar a partir del 1975, i el 1980 ja havia desaparegut pràcticament del tot. A l’Espanya rural, però, tant a les zones interiors com a les muntanyoses, el descens demogràfic va continuar perquè l’emigració de la població més jove va fer disminuir la natalitat i va provocar l’envelliment accelerat de la població local. Així, molts municipis rurals han continuat perdent població simplement com a conseqüència d’un creixement vegetatiu negatiu, i la pèrdua de serveis ha acabat d’accentuar la tendència al despoblament. Al contrari del que havia passat durant bona part dels segles XIX i XX, des del final del segle XX Espanya va esdevenir un territori receptor d’immigrants. Les causes immediates d’aquest canvi van ser la demanda de mà d’obra a causa de l’evolució positiva de l’economia espanyola entre els anys 1995 i 2007 i el buit demogràfic provocat per la baixada continuada de la natalitat a partir del 1975, com també un seguit de causes externes de caràcter econòmic, polític i cultural.
L’important creixement de població a Espanya, de prop de 6 milions d’habitants, en el període comprès entre el 2001 i el 2011, va ser degut, gairebé en un 90%, al creixement migratori. Aquest creixement va contribuir a dinamitzar la població espanyola i a elevar-ne la taxa de natalitat i l’índex de fecunditat, els quals havien arribat a ser dels més baixos d’Europa; també va repercutir en el rejoveniment de la població, ja que la majoria dels immigrants tenien entre 20 i 40 anys. A partir del 2006, una font important d’arribada de persones va ser la immigració per reagrupament familiar gràcies a l’estabilització de la població nouvinguda. Una característica especial del procés immigratori a Espanya va ser la rapidesa amb què es va produir: mentre que força països desenvolupats d’Europa, com ara Alemanya, Suïssa, Bèlgica, França i el Regne Unit, tenien importants contingents d’immigrants arribats durant el darrers cinquanta anys, Espanya va igualar i superar el percentatge de població immigrada d’aquests països en tan sols quinze anys. En el període 2000-2010 Espanya va ser l’Estat de la UE que va rebre més immigració. La majoria d’aquesta població està instal·lada, sobretot, a la costa mediterrània (des de Catalunya fins a Màlaga), a les illes Balears i Canàries, i a l’àrea metropolitana de Madrid. La crisi econòmica, començada l’any 2008, va fer que el creixement migratori espanyol anés disminuint fins a esdevenir negatiu entre els anys 2010 i 2015 a causa del retorn d’immigrants als seus països d’origen en trobar-se fora del mercat laboral. A partir del 2016, però, el saldo migratori va tornar a ser positiu i va anar augmentant de manera creixent els anys següents. La crisi econòmica també va provocar que s’incrementés notablement l’emigració espanyola a l’estranger. Aquests emigrants solien ser persones amb bona qualificació professional que no trobaven feina a Espanya o que tenien uns sous molt baixos. Entre els anys 2010 i 2017 la quantitat d’emigrants espanyols va superar àmpliament el nombre dels que tornaven, però a partir del 2018 el saldo migratori d’espanyols va tornar a ser positiu. Aquesta emigració es va dirigir principalment al Regne Unit, França i als EUA, però també a països llatinoamericans com l’Argentina, l’Equador i Cuba, ja que aquests emigrants tenen la nacionalitat espanyola però més de la meitat són originaris d’aquests països.
La immigració a la Unió Europea
La tercera part de les migracions internacionals tenen països de la UE com a destinació. A la UE hi ha 57 milions de persones (un 11% de la població) que viuen en un país diferent d’on van néixer. Dos terços dels immigrants procedeixen de països extracomunitaris i la tercera part restant, d’altres països comunitaris, especialment de l’Europa de l’Est, com
