¡Descarga ELS TEIXITS ANIMALS (U1) y más Apuntes en PDF de Biología Animal solo en Docsity!
UNITAT 1: MORFOLOGIA I ORGANITZACIÓ ANIMAL
4. Els teixits animals
Un teixit és un conjunt de cèl·lules semblants que acostumen a tenir un origen embrionari comú i que funcionen en associació per desenvolupar activitats especialitzades. CAVITATS Son espais delimitats a l’interior de l’organisme que contenen òrgans i els protegeixen. TEIXIT EPITELIAL Un epiteli és, normalment, una capa cel·lular que recobreix una superfície externa o interna del cos. En algunes superfícies, les cèl·lules epitelials es modifiquen per formar glàndules o receptors sensorials. Les funcions de l’epiteli son:
- Donar protecció
- Funcions sensitives
- Funcions de secreció
- Funcions d’absorció
Característiques del teixit epitelial
- Les cèl·lules estan molt unides, per fer una capa protectora que no deixi passar res, en forma de barrera.
- Les cèl·lules queden enganxades a un altre teixit per un costat i mai tenen res enganxat a la zona exterior.
- Tenen polaritat morfològica i funcional.
- Els epitelis es formen d’acord a: ◦ la forma de les cèl·lules ◦ el nombre de capes que presenten ◦ especialitzacions superficials
- Els epitelis no tenen vasos sanguinis.
- Els epitelis tenen innervació
- Els epitelis estan subjectes a certa quantitat de desgast, lesions, ... Per això tenen una elevada capacitat de renovació (elevat índex mitòtic)
- Els epitelis tenen orígens diversos i deriven de les tres capes germinals primitives: ◦ la major part de les cèl·lules epitelials que recobreixen la pell i algunes cavitats naturals (boca, foses nasals, anus) són d’ origen ectodèrmic. ◦ l’epiteli que recobreix quasi tot el tub digestiu i el sistema respiratori, i les glàndules annexes a l’aparell digestiu (pàncrees, fetge) deriven de l’ endoderma. ◦ altres epitelis com el que recobreix internament els vasos sanguinis tenen origen mesodèrmic. Microvellositats Estereocilis Cilis Tipus de teixit epitelial EPITELI MEMBRANÓS (de cobertura i revestiment) Es descriu en funció de: (^) Epiteli simple
- Escamós o pla^1
- Cúbic^2
- Cilíndric^3 Epiteli pseudoestratificat
- Ciliat^4
- No ciliat Epiteli estratificat
- Escamós o pla^5
- Cúbic^6
- Cilíndric^7
- De transició^8 El nº de capes La forma de les cèl·lules L’especialització de la regió apical
- E. simple
- E. estratificat
- E. pseudo- estratificat
- E. de transició
- Plana o escamosa
- Cúbica
- Cilíndrica
- Cilis
- Microvellositats
- Queratina Tipus:
Conclusió
- Els epitelis que participen en l’absorció i secreció acostumen a ser simples.
- L’altura de les cèl·lules està lligat al grau d’activitat secretora o absortiva.
- L’estratificació va lligada amb la impermeabilitat EPITELI GLANDULAR La seva funció principal és la secreció de substàncies. Dos tipus de glàndules: Exocrines i endocrines. Amb 3 subtipus:
- Glàndules unicel·lulars intraepitelials
- Glàndules pluricel·lulars intraepitelials
- Glàndules multicel·lulars: ◦ En exocrines→ alveolar, acinar, tubular, simple i composta ◦ En endocrines→ illots/cordons i alvèols/folículs Classificació funcional de les glàndules exocrines Membranes És una estructura fina, en forma de fulla, que pot tenir moltes funcions diferents al cos. Hi ha dos tipus:
- Membranes epitelials → formades per teixit epitelial i una capa subjacent de teixit conjuntiu. ◦ CUTÀNIES: Epiteli estratificat pla (epidermis) i capa gruixuda de teixit conjuntiu (dermis). ◦ SEROSA: Epiteli simple pla (mesoteli) i teixit conjuntiu ◦ MUCOSA: La capa epitelial és molt variable d’una part del cos a l’altre; teixit conjuntiu
- Membranes de teixit conjuntiu → constituïdes exclusivament de diferents tipus de teixit conjuntiu sense cèl·lules epitelials (membranes sinovials).
TEIXIT CONJUNTIU
És el teixit més abundant i més àmpliament distribuït en l’organisme. Està format per poques cèl·lules i molta matèria intercel·lular: aigua, sals, proteïnes, polisacàrids i fibres proteiques. Les diferents funcions dels diferents teixits conjuntius reflexa el tipus de cèl·lules i fibres que hi ha en el teixit i les característiques de la substància fonamental. Està format per tres elements bàsics: les cèl·lules, la substància fonamental i les fibres. Les cèl·lules Les cèl·lules del teixit conjuntiu poden ser:
- Fixes o residents → Son les cèl·lules principals del teixit que elaboren la matriu i hi resideixen. Són bastant estables. ◦ Cèl·lules mesenquimàtiques indiferenciades ◦ Típiques de cada teixit especialitzat (fibrocists, osteòcits, ...)
- Errants, mòbils o visitants → Són cèl·lules que han emigrat al teixit des de la sang en resposta a estímuls específics i algunes només són residents temporals. CÈL·LULES MESENQUIMÀTIQUES Són algunes cèl·lules del teixit conjuntiu de l’adult que mantenen la potencialitat múltiple de les cèl·lules del mesènquima (teixit conjuntiu embrionari). Aquestes cèl·lules tenen la capacitat d’originar qualsevol cèl·lula del teixit conjuntiu. Actuen en la reparació i la formació de teixit nou , per exemple en la curació de ferides, o en el desenvolupament de vasos sanguinis nous. FIBROBLAST O FIBRÒCIT És la més abundant del teixit conjuntiu madur o de l’adult (lax i dens). La cèl·lula jove és l’encarregada de la síntesis de les fibres: reticulars, de col·lagen i elàstiques, i del manteniment de la matriu. La cèl·lula madura és l’encarregada del manteniment de la matriu del teixit i pràcticament no tenen capacitat per dividir-se. En els teixits conjuntius especialitzats enlloc dels fibròcit hi ha la cèl·lula específica de cada teixit: adipòcits, osteòcits o condròcits. LEUCÒCITS En general, els leucòcits o glòbuls blancs de la sang són cèl·lules que es troben de forma freqüents en el teixit conjuntiu per migració de la sang a través de les parets dels capil·lars i vènules. Aquesta migració augmenta molt en un procés d’inflamació. En el teixit conjuntiu normal, els leucòcits més freqüents són els eosinòfils i els limfòcits. MACRÒFAG O HISTIÒCITS Són cèl·lules amb una gran capacitat de fagocitar , amb una morfologia variable depenent de l’estat funcional i la localització. Hi ha dos tipus: fixes/histiòcits o lliures/errants matriu
La matriu La matriu extracel·lular és una xarxa estructural complexa que rodeja i sosté les cèl·lules del teixit conjuntiu. Cada tipus de teixit conjuntiu té propietats especials derivades de l’acumulació entre les seves cèl·lules de materials específics. La matriu està formada per fibres proteiques submergides en una substància fonamental que pot ser líquida, gelatinosa o sòlida. SUBSTÀNCIA FONAMENTAL La substància fonamental és amorfa, no té forma definida. Les cèl·lules del teixit conjuntiu la produeixen i dipositen al seu voltant. Conté les substàncies típiques presents en el líquid extracel·lular i, a més a més, conté varis tipus de grans molècules que són combinacions complexes de polisacàrids i proteïnes:
- Àcid hialurònic (glucosaminoglicà)
- Condroitinsulfat (glucosaminoglicà)
- Proteïnes d’adherència FIBRES DE LA MATRIU Proporcionen força i sosteniment als teixits conjuntius i hi estan presents en quantitat variable segons la necessitat estructural i la funció del teixit. Cada tipus de fibra està produïda pel fibroblast o la cèl·lula típica del teixit, i està formada per proteïnes de cadenes peptídiques llargues. Es distingeixen tres tipus de fibres:
- Fibres de col·lagen → Fortes i resistents
- Fibres elàstiques → Formades per dos components estructurals: un nucli central de la proteïna elastina i una xarxa circumdant de microfibrilles de la glucoproteïna fibrilina
- Fibres reticulars → Fibres delicades i fines i formen xarxes ramificades per fer una carcassa de sosteniment. Tipus de teixit conjuntiu El mesoderma , la tercera fulla embrionària (capa intermèdia), dona lloc als teixits conjuntius de l’organisme per un procés de migració i diferenciació cel·lular. A partir de la migració i proliferació de les cèl·lules mesodèrmiques es forma un teixit embrionari anomenat mesènquima que donarà origen a:
- els diferents teixits conjuntius de l’adult i les seves especialitzacions
- el teixit muscular
- el teixit epitelial del revestiment del sistema cardiovascular (endoteli)
- el teixit epitelial de les membranes seroses que recobreixen les cavitats corporals i els òrgans que hi ha en elles (mesoteli).
TEIXIT CONJUNTIU MADUR
És el que trobem en el recent nascut i en l’adult. És una especialització del teixit mesenquimàtic de l’embrió. En aquests grup hi trobem aquells teixits conjuntius en els quals no hi ha predomini de cap dels elements constituents, o si n’hi ha, és de fibres de col·lagen. Esta poc diferenciat en invertebrats. Es distingeixen dos tipus:
- Teixit conjuntiu lax (teixit areolar): ◦ És un teixit de consistència delicada, flexible i poc resistent a la tracció. ◦ Les cèl·lules més comunes són els fibròcits i els macròfags. Les fibres de col·lagen són de tipus I. ◦ Funció→ Recolzament i nutrició de cèl·lules epitelials. ◦ En aquests teixit hi tenen lloc reaccions inflamatòries i immunitàries. ◦ Una variació del teixit areolar és el teixit reticular ; en ell hi ha una proporció molt més gran de fibres reticulars enllaçades. ◦ Es troba en els òrgans formadors de les cèl·lules de la sang: melsa, ganglis limfàtics i la medul·la òssia, constituint l’estroma^1 dels òrgans.
- Teixit conjuntiu dens : ◦ Està format pels mateixos elements estructurals que el teixit conjuntiu lax però, amb més abundància de fibres de col·lagen , menys cèl·lules i poca substància fonamental. ◦ És menys flexible que el lax i molt més resistent a la tracció. ◦ Es diferencien dos tipus de teixit conjuntiu dens: - Teixit dens no ordenat → Les fibres es disposen en feixos orientats en moltes direccions diferents; dona resistència a la força exercida des de qualsevol direcció. - Teixit dens ordenat → És un teixit fort i una mica flexible amb moltes fibres de col·lagen i poca substància fonamental. En aquests cas els feixos de fibres de col·lagen tenen una disposició ordenada i paral·lela segons una organització fixa. L’ordenació pot ser en feixos paral·lels o en feixos entrecreuats (les fibres es disposen orientades en capes o plans). ◦ Una modificació del teixit dens dona el teixit elàstic : - Hi predominen les fibres elàstiques que donen al teixit una coloració groga i una gran elasticitat. - Pot estirar-se i recuperar la forma original i proporciona resistència i capacitat de distensió (permet la distensió de varis òrgans). - És poc freqüent i es troba a nivell de lligaments grocs de la columna vertebral. (^1) Estroma: teixit que forma la substància de fons, la base, l’estructura d’un òrgan, en oposició a les seves porcions funcionals.
Composició de la sang Quan fem centrifugació de la sang s’obtenen dues fases:
- Plasma (55%)→ S’observa la matriu liquida : ◦ 91% d’aigua ◦ 7% de proteïnes: mantenen la pressió osmòtica de la sang i el volum sanguini de l’organisme. Tipus de proteïnes: - Albúmines (58%)→ transport - Globulines (38%)→ estructura rugosa. Immunoglobulines (anticossos) i no-Immunoglobulines - Fibrinògens (4%) ◦ 22% d’altres soluts: - Ions → Moltes funcions de l’organisme necessiten les concentracions adequades de ions per tal de regular la sang. Ex: calci, sodi, potassi, ... - Nutrients → El procés digestiu degrada els aliments i absorbeix els nutrients, els quals acaben a la sang. Van al fetge i poden ser absorbits o enviats a les cèl·lules.
- Elements formes (45%)→ Precipitat. És el conjunt de cèl·lules de la sang: plaquetes, leucòcits i eritròcits. El sèrum és un equivalent al plasma però amb menys components. S’obté per coagulació de la sang. És el líquid que queda sense cèl·lules ni factors de coagulació. Les cèl·lules queden atrapades en la xarxa de fibrina, en el coàgul. El sèrum conté proteïnes plasmàtiques, nutrients, material de rebuig, substàncies reguladores, ... L’hematopoesi És el procés de formació de cèl·lules sanguínies mitjançant un teixit específic, les quals no es multipliquen normalment al torrent sanguini. Tenen un període de vida més o menys curt, acabat pels macròfags , i son substituïdes per noves cèl·lules produïdes en òrgans especialitzats. La mèdul·la òssia és un teixit conjuntiu lax especial amb consistència tova i aspecte esponjós present en les cavitats dels ossos amb moltes cèl·lules indiferenciades. Hi ha dos tipus:
- Medul·la òssia vermella → es troba en els extrems dels ossos llargs i en els ossos plans. Produeix cèl·lules sanguínies.
- Medul·la òssia groga → es troba a les cavitats medul·lars dels ossos. Teixit d’emmagatzematge d’energia. Les cèl·lules de la sang GLÒBULS VERMELLS Son els elements més abundants i tenen una forma de disc, la qual els permet tenir més eficàcia en l’acumulació de molècules d’hemoglobina. A nivell superficial presenten proteïnes que actuen com a antígens. La seva funció és de transport :
- Transport d’ O 2 mitjançant l’hemoglobina: una molècula d’hemoglobina por transportar 4 molècules d’oxigen de forma reversible.
- Transport de CO 2 : es pot unir a altres molècules i té una alta afinitat amb el monòxid de carboni (unió irreversible). L’organisme no rep l’oxigen necessari per sobreviure. En mamífers, son cèl·lules que no tenen nucli ni orgànuls. Hi ha animals que les presenten amb nucli i d’altres que directament no en presenten. Hemoglobina
LEUCÒCITS O GLÒBULS BLANCS
Son cèl·lules amb nucli i no contenen hemoglobina. La seva funció és combatre els elements estranys que entren a l’organisme, mitjançant la fagocitosi o provocant una resposta immunològica. Es classifiquen en:
- Leucòcits granulars : ◦ Neutròfils → Son els leucòcits més abundants. Son molt mòbils i fagòcits molt actius. ◦ Basòfils → Son poc abundants i més petits que els neutròfils (mida mitjana). Presenten un nucli bilobulat o de forma irregular i participen en les reaccions inflamatòries i al·lèrgiques. Surten dels capil·lars, entren als teixits i es transformen en mastòcits , els quals poden alliberar heparina, histamina i leucotriens. Presència de grànuls molt basòfils; es tenyeixen de color lila. Poden sortir de la sang i quedar-se a les cèl·lules del teixit conjuntiu en forma de mesòfils ◦ Eosinòfils → Presenten un nucli amb 2 lòbuls connectats i grànuls grans de mida uniforme al citoplasma. Es tenyeixen de color vermell-taronja amb colorants àcids. La seva funció és de protecció davant infeccions provocades per paràsits; també participen en reaccions al·lèrgiques. A més, alliberen substàncies antiinflamatòries i fagociten complexes antígen-anticós.
- Leucòcits sense grànuls o agranulòcits : ◦ Limfòcits → Son els leucòcits més petits, els quals tenen un nucli compacte gran, esfèric i rodejat per una quantitat molt petita de citoplasma. Representen un 25% dels leucòcits. Son cèl·lules que han adquirit la capacitat de reconèixer antígens i respondre a ells (transformació a cèl·lula plasmàtica i producció d’immunoglobulines). Hi ha 3 tipus de limfòcits: - LIMFÒCITS T→ Reconeixen antígens units a molècules del complex major d’histocompatibilitat II. - LIMFÒCITS B→ Es transformen a cèl·lula plasmàtica i produeixen anticossos. - LIMFÒCITS NK→ Destrueixen cèl·lules infectades per virus i altres cèl·lules tumorals. ◦ Monòcits → Son els leucòcits més grans. Tenen el nucli en forma de ronyó i estan rodejats de grans quantitats de citoplasma de color blau-gris. Per la sang emigren cap als teixits, on augmenta- ran de mida i es diferenciaran en els diferents fagòcits del sistema fagocític mononuclear. Es poden trobar en diferents cèl·lules en forma de macròfags. PLAQUETES Son fragments de citoplasma dels megacariòcits rodejats per membrana cel·lular. En el citoplasma hi ha:
- Grànuls → Contenen fibrinogen, factors de coagulació i factor de creixement derivat de les plaquetes (PDGF).
- Grànuls densos o → Contenen ADP, ATP, Ca2+, serotonina i histamina.
- Grànuls → Son grànuls semblants als lisosomes amb sistemes enzimàtics complexos.
Estructura Els cartílags, a excepció del cartílag fibrós, estan rodejats per una beina de teixit conjuntiu dens que s’anomena pericondri. Te dues capes: la capa fibrosa ( 1 ) i la capa condrògena ( 2 ). Classificació CARTÍLAG HIALÍ És blanc-blavós i translúcid en estat viu. Proporciona flexibilitat i sosteniment i en les articulacions redueix les friccions i absorbeix els xocs. Forma el primer esquelet de l’embrió, el qual posteriorment serà substituït per un esquelet ossi. En adult el trobem a les fosses nassals, tràquea i bronquis, en l’extremitat ventral de les costelles i recobrint les superfícies articulars dels ossos llargs. Matriu El 40% de la matriu està formada per fibres de col·lagen , el qual té una composició química típica però diferent: molt fina i de tipus II. La part amorfa o substància fonamental està formada, principalment, per glicosaminoglicans (àcid hialurònic, condroitin sulfats) combinats amb proteïnes, formant els proteoglicans. També hi ha proteïnes d’adhesió que ajuden a fixar els condròcits a la matriu. Aquests proteoglicans es poden trobar en gran quantitat formant aglomeracions a la matriu cartilaginosa que ajuda a suportar pes, sobretot en punts de moviment constant, com les articulacions sinovials. Donen rigidesa al cartílag ja que les fibres de col·lagen i elàstiques son més flexibles. Al voltant dels condròcits existeixen zones estretes, riques en glicosaminoglicans i pobres en col·lagen que s’anomenen llacunes o condroplasts (càpsules). Estructura dels proteoglicans Estructura molecular de la matriu 1 2 Pericondri
CARTÍLAG ELÀSTIC
És semblant al cartílag hialí però conté, a més de fibres de col·lagen, una abundant xarxa de fibres elàstiques fines ( elastines ) que continuen amb les del pericondri; això li dona al cartílag propietats elàstiques, distensibilitat i mal·leabilitat, que son característiques pròpies del cartílag hialí. A diferència de la matriu del cartílag hialí, que es calcifica amb els anys, l’elàstic no es calcifica durant l’envelliment. CARTÍLAG FIBRÓS El cartílag fibrós o fibrocartílag és un teixit amb característiques intermèdies entre el teixit conjuntiu dens i el cartílag hialí. És un teixit que suporta forces de compressió i distensió i que actua com amortiguador; a més, resisteix la deformació per forces externes. EL TEIXIT OSSI El teixit ossi està format per cèl·lules i un material extracel·lular mineralitzat (fosfat de calç en forma de cristalls de hidroxiapatita). En aquesta matriu calcificada no existeix difusió de substàncies. El teixit ossi presenta varies funcions:
- Sosteniment : forma l’esquelet
- Emmagatzematge i protecció de la medul·la òssia - Punt d’unió pels músculs - Regulació homeostàtica de la concentració de calç de la sang Cèl·lules i composició del teixit ossi Les cèl·lules majoritàries son:
- Osteoblasts → Cèl·lula secretora. Prolongacions citoplasmàtiques. Canals i llacunes.
- Osteòcits
- Osteoclasts → Son cèl·lules gegants multinucleades fagocítiques relacionades amb la reabsorció del teixit ossi, que participen en els processo de remodelació dels ossos. Com a conseqüència de la seva activitat, en l’os situat sota d’ell apareix un forat poc profund anomenat llacuna de reabsorció.
- Cèl·lula osteoprogenitora → Deriven de les cèl·lules mare mesenquimàtiques de la medul·la òssia que tenen la potencialitat de diferenciar-se en molts tipus cel·lulars diferents: fibroblasts, osteoblasts, adipòcits, condròcits i cèl·lules musculars. A més, responen a estímuls moleculars que les transformen a cèl·lules formadores de teixit ossi o osteoblasts. Es troben al endosti i periosti.
- Cèl·lula de revestiment o limitants → Deriven dels osteoblasts i es creu que intervenen en el manteniment i la nutrició dels osteòcits inclosos en la matriu òssia pròxima; a més, regulen el moviment del calç i el fosfat des de la sang a l’ós i viceversa. Les superfícies òssies, en llocs on no hi ha remodelat el teixit ossi, estan revestides per una capa de cèl·lules aplanades amb citoplasma molt aprimat i pocs orgànuls.
Si es talla un os, s’observen parts sense cavitats visibles i parts amb moltes cavitats intercomunicades. Es pot classificar: OS COMPACTE És una estructura única en anells concèntrics, en forma de roda, que permet l’arribada de nutrients i l’eliminació dels productes de rebuig de les empresonades però, metabòlicament actives, cèl·lules òssies. La unitat bàsica de l’os compacte és l’ osteona o el Sistema de Havers. OSTEONA O SISTEMA DE HAVERS És la unitat bàsica de l’ os compacte. Les cèl·lules òssies, tancades en una matriu calcificada i sense vida aparent, son metabòlicament actives gràcies als vasos sanguinis que hi penetren a través dels canals de Volkmann , els quals comuniquen amb els canals de Havers. SISTEMES INTERSTICIALS DE LAMINETES Entre els sistemes de Havers que s’observen com cilindres complerts, apareixen sistemes de laminetes que constitueixen fragments de cilindres entre les osteones. Corresponen a restes d’antigues osteones que han sigut parcialment destruïdes en la remodelació de l’os. OS ESPONJÓS L’os esponjós, a diferència del compacte, no té osteomes, té un aspecte irregular i està format per unes primes plaques d’os o espícules ( trabècules ) on hi ha les cèl·lules o osteòcits. La distribució de les trabècules no es aleatòria, sinó que les espícules estan disposades seguint línies d’estrès i la seva orientació varia en els diferents ossos d’acord amb la naturalesa i la magnitud de la càrrega aplicada. MEDUL·LA ÒSSIA Les cavitats de l’os esponjós i el conducte medul·lar de la diàfisis dels ossos llargs estan ocupats per medul·la òssia. En l’organisme d’un nen, quasi tots els ossos tenen medul·la vermella. Amb l’envelliment, la medul·la vermella es reemplaçada gradualment per medul·la groga, en ella les cèl·lules estan saturades de greix i són inactives per la producció de cèl·lules sanguínies. Ossificació/Osteogènesis L’os sempre es forma on ja existeix un teixit conjuntiu mesenquimàtic (ossificació intramembranosa ) o un cartílag ( endocondral ). En els dos tipus d’ossificació, primer es diposita el teixit ossi immadur o no laminar i, seguidament, s’anirà organitzant i serà laminar; a més, primer es forma l’esponjós i després, tot o una part, es convertirà en compacte al omplir els forats. En qualsevol cas, el procés d’ossificació implica la calcificació de la matriu extracel·lular. llacunes laminetes
Remodelació òssia L’organització interna de l’os canvia constantment tot i que l’externa es conserva. Això implica dipòsits d’os en algunes parts i reabsorció en altres. Primer s’observen cavitats de reabsorció produïdes pels osteoclasts, que destrueixen l’os ja format. Aquestes cavitats s’uneixen formant cavitats cilíndriques en les que penetren els vasos sanguinis. Seguidament, els osteoclasts son substituïts per osteoblasts i en les parets d’aquestes cavitats es dipositen laminites concèntriques òssies que formen verdaderes osteones. Existeixen dos tipus de remodelació òssia:
- Substitució de l’os no laminar per os laminar
- Remodelació durant el creixement i al llarg de la vida Regulació metabòlica de l’os Els ossos del sistema esquelètic serveixen per emmagatzemar el 98% de les reserves de calç corporal. Tenen un paper clau en el manteniment dels nivells constants de calç en la sang. Per mantenir la homeòstasi dels nivells de calç dins d’un interval molt estret, el calç entra i surt de la sang durant la remodelació continua de l’os. L’equilibri que existeix entre els dipòsits d’os pels osteoblasts i la destrucció i reabsorció de la matriu òssia pels osteoclasts ajuda a regular els valors de calç:
- Durant la formació de l’os, els osteoblasts actuen retirant calç de la sang, i disminueixen els nivells de calç circulants.
- Quan s’activen els osteoclasts i predomina la degradació òssia, el calç s’allibera a la sang i s’incrementen els nivells circulants. L’homeòstasi del calç és essencial per:
- La formació de l’os
- La coagulació sanguínia
- La transmissió de l’impuls nerviós
- El manteniment de la contracció muscular Els mecanismes homeostàtics que intervenen en la regulació dels nivells de calç sanguini inclouen la secreció de dues hormones: la paratiroidea (per la glàndula del paratiroides) i la calcitonina (per la glàndula del tiroides).
EL TEIXIT MUSCULAR
És el teixit que canvia l’energia química (ATP) en energia mecànica per generar força, realitzar un treball i produir moviment. A més, és responsable dels moviments corporals quan caminem, correm, parlem, respirem (contracció dels músculs esquelètics), quan el cor batega (contracció de musculatura cardíaca) i quan l’aliment es mou pel sistema digestiu (contracció de la musculatura llisa). El teixit muscular està format per cèl·lules allargades anomenades fibres musculars , caracteritzades per la presència d’una gran quantitat de filaments citoplasmàtics característics. Gràcies a la contracció mantinguda o a l’alternança de la contracció i relaxació, el teixit realitza 3 funcions fonamentals:
- Moviment
- Manteniment de la postura i regulació del volum dels òrgans
- Generació de calor (termogènesis) El teixit muscular té quatre característiques principals que li permeten realitzar les seves funcions, contribuint així a la homeòstasi : excitabilitat (irritabilitat), contractilitat, extensibilitat i elasticitat. A més, es classifica tenint en compte la seva anatomia microscòpica, localització i el control que realitza el sistema nerviós i endocrí. TEIXIT MUSCULAR ESQUELÈTIC És un teixit estriat , format per fibres musculars esquelètiques (cilíndriques i plurinucleades) que es disposen paral·leles unes a les altres. Presenta bandes clares i fosques, és voluntari i es localitza, normalment, al costat dels ossos; dona moviment, postura i calor. A més, té molta irrigació sanguínia i molta innervació. Una fibra esquelètica aïllada és més o menys cilíndrica, plurinucleada i presenta bandes clares i fosques de forma alternativa ( estries ) en posició perpendicular als eixos llargs de les fibres. Existeixen varis tipus de fibres musculars esquelètiques des del punt de vista fisiològic:
- Fibres blanques
- Fibres vermelles
- Fibres tòniques
- Fibres fàsiques^3 Miofibril·les Són cossos cilíndrics i allargats que es distribueixen longitudinalment a l’interior de la fibra muscular, ocupant quasi per complert el seu interior. Són de naturalesa proteica i les proteïnes més importants són la miosina , l’ actina , la tropomiosina i la troponina ; aquestes proteïnes s’estructuren en dos tipus de filaments: el gruixut i el prim. (^3) Fibres fàsiques: lentes oxidatives, ràpides oxidatives i ràpides glucolítiques.
Contracció muscular El múscul esquelètic s’escurça durant la contracció degut a que els filaments gruixuts i fins llisquen uns sobre els altres. El model de Jean Hanson i Hugh Huxley (1950) es coneix com el mecanisme de lliscament dels filaments de la contracció muscular. TEIXIT MUSCULAR CARDÍAC És un teixit estriat i involuntari , format per fibres cilíndriques ramificades amb 1 o 2 nuclis centrals. Formen columnes que s’uneixen irregularment i estan recobertes per una fina capa de teixit conjuntiu, equivalent a l’endomisi del múscul esquelètic. Les fibres musculars cardíaques s’uneixen entre si per engruiximents transversals del sarcolema (capa de t. conjuntiu que l’envolta) anomenats discs intercalars. TEIXIT MUSCULAR LLIS És un teixit no estriat (llis) i involuntari que està format per fibres llargues en forma de fus i un nucli; normalment estan disposades en capes. Es localitza a les parets dels òrgans interns buits, com els vasos sanguinis, les vies aèries fins als pulmons, l’estómac, l’intestí i la vesícula biliar.
