¡Descarga Els trobadors en català y más Apuntes en PDF de Catalán solo en Docsity!
1. INTRODUCCIÓ. En terres d’Occitània.
Hi ha diverses raons per les quals s'inclou l'estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era la pròpia: La poètica dels trobadors, que sorgeix al sud de França a finals del segle XI , afecta també els Comtats de Catalunya, el Regne de València i el de Mallorca i el nord d'Itàlia conformant una literatura d'una unitat notable, en un moment, a més, en què les diferències entre el provençal, la llengua de la poesia trobadoresca, i el romanç català medieval eren relativament poc importants. Ja en la plenitud de la seua producció literària -segle XIV i part del segle XV- en els territoris de la nostra cultura, un mateix escriptor feia servir el provençal , si es vol cada vegada més catalanitzat, en la seua obra poètica i el català/valencià en la prosa. Així ho feren trobadors destacats com Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany o Cerverí de Girona… Aquesta situació perviu fins Ausiàs March (1400-1459) , el poeta valencià més gran de l’Edat Mitjana i que escriu exclusivament en català la seua obra. Per últim, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia del segle XX, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de part de la lírica i la cançó contemporànies.
Guillem de Peitieu (1071-1126), comte de Poitiers i duc d’Aquitània (Guillem IX), amo de mig França i home bel·licós, és el primer trobador conegut. Darrere seu s’hi compten més de quatre-
cents trobadors, incloent-hi vint-i-trestrobairitz, com Alamanda, Almucs de Castellnou o la comtessa de
Dia, i autors anònims. En total, se’n conserven unes 2.500 composicions que parlen d’amor i de guerra, que idealitzen la dama, sempre bella, noble i virtuosa, i que descriuen amb realisme el camp de batalla. Aquestes obres ens han arribat transcrites en un centenar de manuscrits, anomenats cançoners , alguns dels quals són ben luxosos; de format gran, escrits en un paper de qualitat, contenen precioses miniatures, pintades amb colors vius i materials com l’or. Això vol dir que quan es van fer copiar, els que els pagaven tenien la clara voluntat de fer-los perdurar en el temps.
Presentem ja els trobadors i el seu món, encara que siga breument.
En aquest territori no existia una única entitat política o estat, sinó que estava dividida en petites entitats polítiques governades per nobles i senyors feudals independents: Aquitània, Gascunya, Tolosa, Llemosí, Alvèrnia, el Delfinat, Provença…, països que, per sobre de la seua independència política tenien un mateix idioma, la qual cosa va fer possible que compartiren una mateixa literatura creada en aqueixa llengua (l’anomenat “provençal”, “occità” o “llengua d’oc”). Aquesta poesia va constituir l’origen de la poesia culta feta en els territoris de llengua catalana que, com ja hem vist, no s’expressarà en la llengua pròpia fins al segle XV.
►Les causes per les quals l’occità va ser adoptat als territoris catalanoparlants de la Corona d’Aragó com a llengua de la lírica culta són diverses:
Les afinitats entre les nostres societats i Occitània es poden resumir en cinc apartats:
1. Per proximitat geogràfica. És una raó òbvia i de pes, sobretot si tenim en compte quins eren els països que vorejaven les fronteres d'aquestes dues nacions: els musulmans de la Península al sud, Castella a l'oest i França al nord. Del cantó intern, no s'ha d'oblidar que existia una configuració geogràfica i administrativa de fragmentació i disgregació molt semblant entre Catalunya i Occitània. 2. Per raons polítiques. D'ençà que els Comtats Catalans s'alliberen dels lligams vassallàtics del regne franc i assoleixen la independència durant el segle X, les relacions entre els comtes d'ambdues parts dels Pirineus s'intensifiquen. S'estableixen vincles matrimonials entre les famílies més poderoses dels dos països per tal de preservar el patrimoni i d'engrandir les propietats i el prestigi. D'aquesta manera, alguns nobles catalans arribaren a posseir terres a banda i banda de la serralada pirinenca que els permetia alhora controlar-hi el flux de mercaderies. El comte de Barcelona (i rei d'Aragó) Ramon Berenguer III es casà amb Dolça de Provença, comtat occità de gran importància. I el seu net Alfons I, en heretar Provença i esdevenir, així, vassalls seus un bon nombre de trobadors, va adonar-se del gran valor de difusió d'idees polítiques que aquesta pràctica implicava. 3. Per causes econòmiques. Era bo que hi hagués unes bones relacions diplomàtiques entre les dues zones a fi de facilitar el trànsit de productes a través dels Pirineus. Es tractava d'una ruta comercial molt important tant per als dos països implicats com per a la resta de nacions emergents, ja que pels comtats es transportaven mercaderies de primera necessitat des del sud peninsular i també des del centre d'Europa. 4. Per paral·lelismes socials. El feudalisme era el sistema d'organització social i política comuna a les dues nacions. Hi havia uns vincles de dependència feudal entre tots els estaments del tipus senyors- pagesos, amb esquemes molt semblants. 5. Per motius culturals i lingüístics. La llengua catalana i l'occitana són les dues llengües romàniques més semblants.
Així, doncs, la poesia trobadoresca es manifesta sobretot en els segles XII i XIII en el territori que, com heu vist, comprén Occitània, Regne de València, Catalunya, Regne de Mallorca-Rosselló i el nord d'Itàlia i s'escriu en llengua provençal -també la podem anomenar occità
Excepte dels reis i grans senyors, tenim poca informació sobre la resta de trobadors i la que ens ha arribat de vegades és poc contrastada i fiable. Fonamentalment aquesta informació prové dels Cançoners.
Els Cançoners
Són uns documents -en total se'n conserven 76- que consten habitualment de tres apartats:
vides, razos i composicions. D'alguns trobadors únicament s'incloïen les poesies sense cap altra referència… ►En el primer apartat s'explicava la vida del trobador.
►En el segon, les raons per les quals havia escrit determinat poema. Aquesta informació no solia ser freqüent.
►Per últim figurava el propi poema, en 256 casos amb la melodia corresponent.
En aquests documents es conserven 2542 poemes, que de vegades es repeteixen en diferents Cançoners i de vegades s'atribueixen a diferents trobadors. Quant a les vides n'hi ha de tot tipus: extenses o curtes segons el Cançoner, reals o inventades, com s'ha pogut comprovar en comparar-les amb altres documents de l'època.
Els joglars
Habitualment no eren els propis trobadors qui recitaven o cantaven les seues composicions, sinó que aquesta era una faena encomanada als joglars. Podríem dir que el trobador era l'autor i el joglar l'interpret.
Hi havia joglars que realitzaven activitats molt diverses, des de cantar els temes dels trobadors
a fer jocs de mans, acrobàcies, etc., tal com podem llegir en l'Ensenhamen de Guerau de Cabrera, i sembla que aquestes darreres activitats van ser l'origen d'aquest ofici. Més tard, alguns s'especialitzaren en una sola activitat. Aquells per als quals el més important era la transmissió d'un text els anomenem els joglars de gestes i els joglars de lírica. Aquests darrers, que eren els qui difonien les composicions dels trobadors, realitzaven la seua activitat entre els cortesans, eren absolutament fidels al text - difícilment podien improvisar a causa de les estrictes condicions mètriques a què estaven sotmesos- i feien servir músiques més elaborades que els joglars de gestes.
De vegades un joglar podia convertir-se en trobador i cantar ell mateix les seues composicions o donar-les a un altre joglar. De la mateixa manera, un trobador podia esdevenir joglar. De totes formes ni un ni altre cas eren habituals, malgrat que la distinció entre un i altre personatge no tothom la devia
tenia prou clara en la seua pròpia època (sobretot en el segle XIII), com mostra " Lo vers del saig i
del joglar " de Cerverí de Girona. Així mateix hi havia joglars que estaven molt lligats a determinats
trobadors i sembla ser que en transmetien únicament les seues composicions, mentre d'altres cantaven les obres de diversos trobadors. Entre els primers podem recordar el joglar anomenat Cabra que pertanyia, literàriament parlant, a Guerau de Cabrera. Finalment, cal recordar la importància dels joglars no només en els aspectes lúdics i socials de la societat cortesana de l'època, sinó també quant a la seua funció com a missatgers de confiança dels trobadors, que transmetien les argumentacions i peticions polítiques dels senyors feudals -i al mateix temps trobadors- a qui servien. En aquest aspecte podem llegir un poema de Guillem de Berguedà i un altre del rei Frederic de Sicília , en els quals es veu com els dos personatges posen el seu futur, i en darrer terme la seua vida, en mans d'uns joglars que devien gaudir de la seua total confiança.
ELS GÈNERES TROBADORESCOS
La poesia trobadoresca era sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris, etc.
A continuació teniu una classificació no exhaustiva de la seua literatura dividida en tres apartats:
► els gèneres condicionats per la versificació , en què es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica, que solia ser amorosa;
► els gèneres condicionats pel contingut , que és l'apartat més variat i extens; i
► els debats entre trobadors , és a dir, aquelles composicions en què dos trobadors s'enfronten a través d'un diàleg amb una temàtica variada.
