¡Descarga Escultura Grega y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
L’ESCULTURA GREGA
La periodització de l'escultura grega es fonamenta en el desenvolupament de la figura del cos. L'anàlisi dels textos explica que el motor de l'evolució és el canvi estilístic. Les diferents maneres d'expressar marcaran les diferències entre els moments i els canvis. Estan basats en el desenvolupament formal de la plàstica en un sentit naturalista. Els artistes grecs van ser capaços de imitar de manera més exacte les formes naturals, sobretot de l’anatomia. Escultura arcaica (620-‐480 aC) Plini el Vell té un text sobre els pintors: “No era costum [entre els grecs primitius] representar les faccions d’individus que no haguessin merescut la immortalitat per una distinció especial. La primera d’aquestes distincions era una victòria als jocs sagrats, especialment els d’Olímpia. Era allí costum dedicar una estàtua en memòria de tots els que vencien als jocs; però només quan un atleta havia aconseguit tres vegades la victòria, llavors l’estàtua era un veritable retrat del vencedor.” Ens parla l’interès per la representació il·lusionista de l’art grec. Ens esta mostrant un gran interès que no es el desenvolupament natural sinó les proporcions i l’expressió. Aquest text ens diu que el desenvolupament naturalitat de les representacions plàstiques va ser fonamental i en determinat moment objectiu primordial però en l’art grec van ser importants diferents elements. El que marca la diferència segons Pollitt és una actitud diferent en la representació de les emocions i dels estats de la consciència. Al periode clàssic s’intentarà representar l’ethos i el pathos (emocions) mentre que l’arc arcaic tendirà a no fer-‐ho. Procés gradual d’adopció d’un naturalisme, passaran de fer obres conceptuals a fer obres que arriben a assolir un grau molt alt de naturalisme. A la vegada no s’ha produït només aquest desenvolupament naturalista si no també un desenvolupament expressiu. Les figures expressen més cada cop. Tant com el perfeccionament en la representació naturalista, el diferent tipus d’expressió de les figures marcarà clarament les diferències entre els moments arcaics, clàssic i hel·lenístic del món grec. (Pollitt): el que marca la gran diferència entre l’art grec arcaic i l’art grec clàssic és una actitud diferent en el tractament de la representació de les emocions i els estats de la consciència. En resum l’art del període clàssic tracta sempre de representar les emocions dels individus, l’ ethos i el pathos , el caràcter (interior) i el sentiment (exterior), mentre que l’art arcaic tendeix a no fer-‐ho. 4.1. Els kouroi i les korai On millor queda reflectida l’actitud dels artistes de l’època arcaica davant la representació de la consciència humana és als kouroi. Són homes joves despullats elaborats durant tot el període arcaic i part del clàssic. En un principi s'anomenaven “Apol·los arcaics” al ser atlètics i forts, però en realitat són figures d'atletes que han arribat a ser herois: no déus però tampoc persones normals. Es creien que eren representacions d’Apol·lo.
Pels textos antics se sap que hi havia moltes estàtues de difunts i atletes, però no kouroi que eren més importants – els grecs primitius no representaven les faccions d'individus si no mereixien la immortalitat (3 victòries en els jocs d'Olímpia). Amés de les estàtues als santuaris també se'ls feien escultures a la ciutats natals. Plini el Vell ens explica que: Aquests personatges importants a part de les estàtues que tindrien en els santuaris que han vençuts també se’ls feien escultures a les seves ciutats de procedència. Són les obres on millor queda reflectida l'actitud dels artistes de l'època arcaica davant la representació de la consciència humana. Per a Pollit la clau interpretativa per entendre aquestes figures és el text d'Heròdot sobre Clèobis i Bitó. Clèobis i Bitó (580 aC) Van dur a la seva mare a una festa estirant a la seva esquena un carro molt pesat, fet prodigiós per la força i petat. La mare demanà a Hera que els atorgués el millor premi, qui els va matar per deixar la seva vida en el punt més àlgid que havia arribat. La mutabilitat de la fortuna i la decrepitud ja no tenia poder sobre ells, en morir van ser alliberats. El que va fer la divinitat va deixar que els fills s’ananessin d’aquest món en el punt màxim de la seva fama. Els grecs temien estar lligats a la fortuna, l'atzar. Per tant aquestes estàtues són imatges del desig acomplert, per això el somriure que les caracteritza no és emotiu, no expressa en paràmetres humans, sinó simbòlic d'herois (ja no tenen sentiments humans) que estan per sobre de les emocions de les persones. L'art arcaic tendeix a no ser emotiu, representa personatges amb uns altres interessos. Hi ha una petits inscripció de l’autor que podria ser de Polimedes. Heròdot, I, 30 (Història de Clèobis i Bitó): “Per a la nostra mentalitat, per a les nostres conviccions, Tel·los fou un home afortunat, al qual advingué una mort esplèndida. Perquè els atenesos lliuraren una batalla contra els seus veïns a Eleusis; ell va prendre part en l’atac; els atenesos posaren en fuga l’enemic, i ell morí gloriosament. Els atenesos li feren uns funerals públics en el lloc mateix on va caure mort i li van retre més i més honres fúnebres solemnes. O sigui que Soló, amb un discurs tan prolix com elogiós referent a Tel·los, induí Cresos a preguntar-‐li qui veia més feliç en segon lloc, ben segur que fóra ell (^) qui s’enduria el tal trofeu. Però Soló li va respondre: Després de Tel·los els més feliços són Clèobis i Bitó. Eren germans i havien nascut a Clèobis i Bitó, c. 580 aC.
Segons Robertson diu que els escultors egipcis posseïen un coneixement molt més profund que els grecs de l’estructura del cos humà, encara que les seves obres reflecteixen, volgudament, molta menys vida. Aquesta era la diferència i el motor de canvi: mentre que els egipcis buscaven la permanència (no la vida), els grecs tendeixen al realisme, a l'expressió de la vida i el pathos. S'evolucionarà dels kouroi primitius fins als més moderns, fins arribar a l'escultura clàssica. Els kouroi es van fent naturalistes, i la recerca de visa farà que les figures comencin a tenir expressió facial. La recerca de vida és la diferència fonamental entre l'art del Pròxim Orient i el de Grècia. Les relacions orgàniques entre les diferents parts del cos són antinaturals, el cabell es totalment geomètric, va despullat amb un cinturó. Aquestes figures van desapareixen conforme va passar en temps, no es dona una permanència. En època arcaica hi ha un desenvolupament cap al naturalisme. La ultima continua tenint el convencionalisme de la cama cap endavant. Ho podem observar en Kouros Anavissos, c. 530 aC i Kouros Aristodicos, c. 500 aC. Aquestes obres mostren l'actitud arcaica vers la representació de les emocions i els estats de consciència. La vellesa i decrepitud obsessionaven els poetes del segle VI aC, i a la societat: els canvis sense control, l'atzar-‐fortuna,... Kouros de Súnion, c. 615-590 aC. Kouros de Súnion, c. 580 aC. Kouros de Tenea, c. 575-550 aC. Kouros de Múnich 169, c. 540-520 aC. Kouros Anavissos, c. 530 aC. Kouros Aristodicos, c. 500 aC. Kouros Anavissos, c. 530 aC. Kouros Aristodicos, c. 500 aC.
Els Kouros Malgrat la semblança de les últimes peces arcaiques i les primeres peces clàssiques pel que fa al grau de fidelitat de la representació de l’anatomia es tracta de figures essencialment diferents des del punt de vista de la representació dels estats de la consciència i de la representació de les emocions. Les estàtues arcaiques tendeixen a ser presències immutables. L’art arcaic no està en el món real: tendeix a no ser emotiu. Estàtues clàssiques representen una fase determinada en una sèrie de moments: emocionals. Polit posa com a exemple la comparació entre l’Apol·lo Strangford (c. 490 aC) vs. Efebus Criti (c. 480 aC). Pòlit diu que la primera estàtua és un exemple perfecte d’humanització superficial de la estatuària arcaica més tardana. Escala completament humana. Malgrat que presenta el canón de kouros té un aspecte molt més humà. Obra plenament natural, com les obres clàssiques. Rostre arcaic. Ignora la normal condició humana, està en un altre plànol d’existència. L’Efebus en canvi és diferent. Efebus (noi) de Criti (escultor). Trenca lleument amb la posició tradicional dels kouroi. Té la dreta avançada, postura de les cames diferent, eleva el maluc esquerre, lleu ondulació del tors subratllat perquè gira el cap lleument contra la dreta. Trenca la llei de frontalitat que segueixen els kouroi. Sembla doncs una figura que dubta. Està dintre del plànol d’existència humana. Diu Pollit: està viva i pensa. Robertson fa servir la mateixa comparació i afegeix una altra obra: cap Efebus ros c.480 aC. El rostre del jove s’està girant lleument cap a la dreta. L’escultura està prenent consciència del seu entorn. Personatge ja clàssic. ApolApol··lolo StrangfordStrangford (c.(c. 490 aC.)490 aC.) vsvs. Efebus. Efebus CritiCriti (c. 480 aC.)(c. 480 aC.) Les estàtues arcaiques acostumen a ser presències immutables Les estàtues clàssiques acostumen a ser dramàtiques Apol Apol··lolo StrangfordStrangford (c.(c. 490 aC.) 490 aC.) vsvs. Efebus. Efebus Criti Criti (c. 480 aC.)(c. 480 aC.) Les estàtues arcaiques acostumen a ser presències immutables Les estàtues clàssiques acostumen a ser dramàtiques Efebus ros, c. 480 aC.
Dedicada per Nicandre de Naxos a la deessa Artemis. Imatge de mides una mica superiors al natural. Característiques molt similars a les petites estàtues dedàliques d’època primitiva. Es tracta en tots els casos d’obres extremadament formalistes. Estan constituïdes per una sèrie de formes geomètriques, no és la imitació de les formes naturals. Elements ornamentals sobretot als cabells. Dama d’Auxerre c. 620 aC Dama de Nicandre de Naxos, c. 650 aC.; deesses dedàliques, c. 725-625 aC. Dama d’Auxerre, c. 620 aC.
No sabem d’on bé. Similars característiques amb l’anterior. Molt més fàcil veure les formes que caracteritzen aquestes obres. Blocs gairebé cúbics. Cinturó unió de la part de sota i la de dalt. Mà que va cap el pit habitual. Línies al vestit per a donar color. Anaven pintades com aquesta reconstrucció hipotètica de la dama d’Auxerre, c. 620 aC (Universitat d’Oxford). Figures arcaiques femenines i vestides són anomenades genèricament korai. Aquestes figures en realitat no són korai pròpiament dites, el tipus kore es crea cap el 550 aC a les costes d’Anatòlia. Té èxit i es comença a conrear per tot e món grec, especialment a l’àtica. Primera obra estil grec oriental d’aquesta tipologia és l’anomenada Hera de Samos c. aC. No és la deessa, està dedicada a ella per un tal Queramies. Tipus semblant a les obres anteriors. Caràcter plàstic diferent. No és angulosa, és cilíndrica. Aquesta figura es planteja la caiguda de les robes, la creació dels plecs de la roba, etc. Es plantegen nous problemes. Contribució molt important de l’escultura grega oriental a l’escultura grega àtica. La caiguda de les robes és ara important. Diferent al que passa a l’estatuària masculina (homes despullats). Aquest interès es pot resseguir en moltes altres obres com el grup escultòric al santuari de Samos de Geneleu (c. 550 aC). S’estan estirant la falda: creen un plecs, mouen les robes. Punt bàsic d’interès en l’anàlisi de les korai. Obres d’influència oriental. Reconstrucció hipotètica de la dama d’Auxerre, c. 620 aC. (Universitat d’Oxford) Hera de Samos, c. 560 aC. (dedicada per Queramies) Geneleu, conjunt escultòric al santuari de Samos (c. 550 aC.) scultòric al c. 550 aC.)
Aquestes figures són bàsicament exvots. Es donaven com a exvots als santuaris. El seu descobriment es va produir a la vegada que es van descobrir els kouroi (1885-‐1889) en les excavacions a l’acròpolis d’Atenes. L’any 480 es destrueix la acròpolis. Quan els grecs fan les estàtues clàssiques enterren les obres arcaiques. Per això hem conservat tantes i en canvi de clàssiques s’han anat perdent. Korai significa donzella, verge. Aquestes imatges eren doncs això representacions de donzelles donades als temples. Segurament representaven les donzelles que feien el seu servei litúrgic en aquests temples. No representen mai la divinitat. 4.2. Els grans frontons arcaics Relleu que deriven de les estàtues. Són uns relleus que tenen uns evidents condicionants d’ubicació. Vinculats a l’arquitectura, especialment als temples. No tenim relleus de època primitiva: temples no tenien escultura. En època arcaica es crea el tipus de temple que trobarem al llarg de tota la història de l’art grec trobarem també escultura en relleu. La més important és la dels frontons. Temple d’Àrtemis a Corcira (c. 600 aC) Temple octàstil fet de pedra íntegrament. No tenia mètopes esculpides però sí tenia frontons esculpits. Es pot reconstruir un dels dos. Al centre una gorgona agenollada o corrent (cames en esvàstica – convenció pel moviment); a banda i banda 2 lleopards mirant l'espectador i unes figures més petites Maqueta d’un temple primitiu
d'un cavall alat i una figura masculina; als extrems una figura asseguda, un personatge mort (estirat a l'angle) i Zeus llençant un llamp a un personatge agenollat. Es representen diferents escales, i no lliga amb els frontons posteriors de finals d'època. Té diferents lectures temàtiques: tema genèric de guàrdia (apotropaic) amb éssers salvatges que guarden el temple (Medusa es representava en escuts, era un personatge apotropaic). La història de Perseu qui talla el cap de la Gorgona, del que en surt Crisàor (home de l'espasa d'or) i Pegàs – no representaria un tema senzill sinó narratiu. Si l'home parant la llança fos Priam s'estaria representant la Guerra de Troia (Iliupersis), i a l'altre extrem la gigantomàquia; si fos Rea (s'explica pel vestit) es representaria la titanomàquia, que explicaria la falta de barba de Zeus. Aquest temple és una transició artística i iconogràfica, de confusió estilística i temàtica pels temes sense relació, la primera manera apotropaica de decoració de frontons deixa lloc als temes narratius de mites que s'aniran imposant i sobresortiran a partir del IV aC. Diferents lectures temàtiques: tema apotropaic. Guardians del temple. Sabem que hi ha diversos temples sicilians que tenien com a decoració del frontó una gran màscara de terracota de la gorgona Medusa acompanyada d’animals salvatges i per tant en algun temples també se sap que hi havia representacions a les mètopes. S’ha pensat doncs que aquest timpà podria formar part d’aquesta tradició. La gorgona es representa també en pintura (escuts). Zeus al seu escut també tenia representada una gorgona (Ilíada). Gorgona també associada a una narració mitològica. Perseu li va tallar el cap i de la ferida van sortir el noi que és Crísaor i Pegàs. Hi havia en realitat tres gorgones filles de Forcis i de Ceto. La més famosa és Medusa perquè era mortal. Les tres vivien a l’extrem occidental del món just abans del regne dels morts. Personatges terrorífics. Cap cobert de serps. Mans de bronze i ales daurades. A qui miraven es convertia en pedra. Els immortals també els hi feien por. Tot i això Posidó va estar amb Medusa i llavors Atenea va enviar a Perseu a matar a Medusa. Li va tallar el cap quan Medusa estava dormint. Crísaor i Pegàs (fills de Medusa i Posidó). En aquesta obra els veiem. Tot i que la gorgona està representada viva probablement està fent referència a aquesta narració mitològica. No s’està representant únicament un tema senzill sinó també un tema narratiu. De fet si analitzem el frontó no es representa únicament un tema si no diversos: hi ha altres figures. Personatge que llença un llamp a un altre (És Zeus malgrat no porti barba). Alguns autors diuen que és una gegantomàquia. Personatge assegut que para una llança a l’altra banda. Diuen que és Príam. Per tant grup sobre la Iliupersis. Llavors al frontó hi hauria tres temes. Hi ha autors que diuen que el suposat Príam és en realitat Rea. És probable que sigui una dona perquè està vestit. Rea lliga amb el Zeus sense barba: s’estaria representant una titanomàquia. Llavors només hi hauria dos temes. Aquesta és la resposta més probable però en realitat no és exacte del tot. El que ens interessa és veure que en aquest frontó hi ha dubte. Veiem una etapa de confusió en la manera de decorar el frontó tant des del punt de vista temàtic com des del punt de vista estilístic. Els diversos temes no estan
l'Oriental és Hèracles amb voluntat d'apuntar, forma part de l'acció. Cada vegada les escultures seran naturalistes. La diferencia que hi ha entre el primer arcaic i el final arcaic. És que el final representa una única escena. Els dos frontons d’aquest temple representen els dos setges de Troia. El setge d’Heràcles i Homeric. Els dos frontons estan presidits per Atenea, només es conserva la del frontó occidental (època arcaica). L’Atenea que presideix aquest frontó sembla una kore fins i tot fins al punt de vista del vestit (vestit decoratiu amb tots els plecs que cauen, interès ornamental és plenament arcaic). Té el somriure típicament arcaic. No és un kore perquè porta els atributs d’Atenea. L’arqué que ho ha és un arqué impàvid i immutable (Esta poc interessat en la guerra de Troia) port el gorro frigi. Hèracles de l’altre frontó que esta disparant una fletxa té un caràcter diferent (aquí veiem que esta apuntat, voluntat de matar algu). Aquest Hèracles es un personatge d’un drama perquè esta immers en la acció. Temple d’Afaia a Egina, Hèracles disparant una fletxa, frontó oriental
