¡Descarga Estat i Confessions y más Apuntes en PDF de Derecho Eclesiástico solo en Docsity!
POSSIBLES PREGUNTES ESTAT I CONFESSIONS.
- Què és monisme i dualisme en les relacions Església-Estat?
Monisme: suposa la fusió dels dos poders en un, entre la Religió i la organització política. El món precristià és monista: religió i política constitueixen un conjunt harmònic.
Dualisme: separació política- religió. El Cristianisme parteix d’un principi separatista: “ doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu al que és de Déu”. El Cristianisme, al mateix temps que reconeix l’autoritat dels poders civils, proclama que pel que fa a la Religió i a la fe, és precís obeir a Déu, i no als homes.
- Conceptes, època, representant històric: Hierocratismo, Dualisme Gelasià, Cesaropapisme Regalisme (principals institucions)
Cesaropapisme: comença amb el reconeixement de la llibertat als Cristians, per part de Constantí, a principis del segle IV. Un reconeixement gairebé obligat, ja que la major part de la societat romana ja s’ha convertit al Cristianisme. La finalitat d’aquest reconeixement era política, ja que el Cristianisme posava a la seva disposició un factor de cohesió social i una ètica d’obediència al poder. Aquí és comença a entreveure una actitud Cesaropapisme per part de Constantí: ell s’atribueix potestats sobre l’Església i l’Església es deixa protegir. Es manté més o menys aquesta situació fins que l’emperador Teodosi, l’any 380, declara el cristianisme com a religió oficial; a partir d’aquí la Església i la seva doctrina passen a considerar-se com una part del ius publicum romà. Com a conseqüència, la potestat imperial reclama per sí l’autoritat en totes les qüestions referents a l’Església, i intervé en l’àmbit disciplinari i dogmàtic. Quan la intervenció a la Església per part del Cèsar es converteix en extrema, s’anomena Cesaropapisme.
Dualisme Gelasià: ens hem de situar a l’Imperi d’Orient després de que l’imperi es divideixi en dos. En l’imperi d’Orient es manté el Cesaropapisme, però abans de produir-se el Cisma d’Orient, el Papa Gelasi I a finals del segle V intenta restaurar el dualisme cristià (anomenat ara dualisme Gelasià) tractant de forçar a l’Emperador d’Orient a que respecti els dos poders. Formula dogmàticament l’existència d’una única societat, amb dos poders, cada un independent de l’altre en la seva pròpia matèria. El Papa s’ha de sotmetre a les lleis, ja que és un ciutadà, i l’Emperador s’ha de sotmetre als preceptes del Cristianisme, ja que és un fidel. Cada un és el màxim Pontífex en el seu terreny.
Hierocràcia: la màxima manifestació la trobem en el bula Unam Sanctam de Bonifaci VIII, el
- On es proclama que el poder espiritual és superior al poder temporal, pel qual els prínceps s’han de sotmetre al poder de l’Església en els temes espirituals. Tot això prové d’una mala interpretació de la doctrina de St. Agustí pensat per l’àmbit espiritual i mal aplicat a l’àmbit temporal. La traducció literal de hierocràcia és govern dels sacerdots. Aquesta situació que comença a desenvolupar-se en els segles VI i VII no deixa de desenvolupar-se fins la seva decadència al final de l’Edat Mitjana. Podríem també definir-ho com el revés del cesaropapisme, en aquest cas és el poder religiós el que envaeix competències que, en estricte aplicació del dualisme cristià, únicament pertanyen al àmbit temporal. És una interpretació abusiva del concepte dualista.
Regalisme: ens hem de situar en el principi de l’Estat en el món modern, en els països catòlics. En aquests països es manté el principi dualista de separació de poder polític i el poder religiós; no obstant el poder polític, el monarca absolut catòlic vol tenir un grau de poder fort. Per això,
recórrer a una legislació estatal limitativa del poder eclesiàstic, que pretén limitar el seu poder fàctic dins de l’àmbit i competències d’aquest nou estat modern. Aquesta legislació estatal que intervé en la regulació del factor religiós, o més concretament, en la limitació del poder de l’Església Catòlica, es coneix a Espanya com a Regalisme. Aquesta intervenció pretenia dues coses: per una banda, limitar el poder polític de l’Església retallant la seva possible independència doctrinal i econòmica; i per altre banda, afavorir al mateix temps a la pròpia església Catòlica com a un instrument més del monarca absolut catòlic. El regalisme per portar a terme la seva actuació es basa en dos instruments:
i. El dret de patronat: els reis es reserven la potestat d’escollir les jerarquies eclesiàstiques dins del seu propi territori, pretenen que els bisbes siguin més dependents i obligats al rei que al papa.
ii. Les llibertats de l’Església Nacional: es reprenen una sèrie d’antigue costums, privilegis i canons de l’Església Catòlica. Es recuperen per abusar-ne, constituint un cos jurídic propi que permeti la vida de casa església nacional amb un mínim de submissió al Papat i una màxima dependència del Rei.
El fonament doctrinal del regalisme el trobem en la idea de que el Monarca ha estat col·locat en aquest lloc per Déu, i que Déu vol que tingui poder temporal i que estructuri políticament als seus súbdits a la vegada que defensa la Religió. Déu li permet intervenir en certes matèries religioses per mitja de les anomenades iura maiestatica circa sacra, o potestats religioses.
- Influència de la pau de Westfalià en les relacions I-E a Europa?
La Pau de Westfalia posa de manifest el principi cuius regió eius religió que significa que cada Príncep imposa als seus súbdits la seva pròpia religió. Sorgeixen així les noves Esglésies Nacionals que tenen com a cap el Rei.
L'altre gran perjudicat va ser el papat que va deixar definitivament d'exercir un poder temporal significatiu en la política europea. Aquesta Pau va suposar la fi dels conflictes militars apareguts com a conseqüència de la Reforma protestant i la Contrareforma. Després de Wesfalia la religió va deixar de ser posada coma "casus belli".Fins aquell moment,, els motius de totes les guerres eren les diferències religioses, amb aquesta Pau es va començar a deixar enrere aquest concepte.
- Situar la Dignitatis Humanae: època, importància, tema.
Aquesta declaració l’hem de situar a l’etapa de 1965 a 1975, durant l’última etapa del règim franquista. En aquesta etapa canvien força les coses pel règim ja que el Concili Vaticà II desmunta tot el sistema per Espanya. La Declaració Dignitatis humanae és sobre llibertat religiosa, i modifica els criteris de la Santa Seu sobre les relacions Església – Estat. L’Església ja no propugna els Estats confessionals, sinó que sosté la necessitat de reconèixer la llibertat religiosa en tots els països. La Declaració declara que la persona té dret a la llibertat religiosa. Tots els homes han d’estar immunes de coacció en matèria religiosa.
Aquesta declaració canvia totalment el règim sostingut fins ara, ja que obliga al sistema franquista a obrir-se en contra de la confessionalitat religiosa i s’ha de promulgar la Llei de Llibertat Religiosa de 1967, que enquadra a les confessions no catòliques dins dels límits del dret d’associacions d’un Estat Autocràtic.
Mentrestant, l’església continuada tenint privilegis i Franco continuava tenint potestats regalistes, fins que el Papa Pablo VI demana a Franco que renuncia a les potestats, i aquest li
■ Per la violació per una de les parts, l’altre no estaria obligada a seguir respectant el Concordat en funció del aforisme fragenti fidem, fides non est servanda.
■ (^) Per la clàusula rebus sic stan-tibus, que actua com a criteri flexibilitzador del principi pactus sunt servanda.
■ Pel canvi en les parts contractants, de l’Església o de l’Estat, a partir d’un canvi constitucional o del canvi de règim polític; encara que la doctrina internacionalista està d’acord amb afirma la irrellevància dels canvis de règim en relació amb la permanència de les obligacions assumides en els tractats, en la pràctica ha passat en diverses ocasions.
- Situar els concordats de 1753 i el de 1851 amb una breu explicació del seu contingut. - (^) Concordat de 1753: va ser firmat entre Ferran VI d’Espanya i el Papa Benet XIV. El Concordat establia un major predomini de l’autoritat reial sobre l’esfera eclesiàstica, l’anomenat patronat regi. La seva principal característica és la de ser un concordat beneficial que derogava les reserves pontifícies en la provisió de beneficis eclesiàstics a la Monarquia Hispànica, amb conseqüències econòmiques d’importància relativa, donat l’establiment de compensacions. - Concordat de 1851: instrument jurídic que durarà fins la II República. Declara la confessionalitat catòlica de l’Estat Espanyol amb exclusivitat de qualsevol altre religió. Les raons que porten a firmar aquest Concordat són dues principalment: una d’ordre internacional (el Papa busca aliats polítics perquè ha perdut pràcticament tot el seu poder material), i una altre d’ordre intern (la Esg. Catòlica és el catalitzador que necessita Espanya per salvaguardar l’ordre públic envers la divisió política). A més a més, a Isabel II li enteresa la seva legitimació monàrquica de mans del Papa, com a mitjà d’afiancament envers els carlistes. Contingut: la majoria de les qüestions mixtes es tracten amb ambigüitat perquè així depenguin de la política de cada Govern (moderat o liberal). Es reafirma la unitat catòlica i per tant la confessionalitat de l’Estat. es va reconèixer el dret de l'Església Catòlica a fiscalitzar l'ensenyament no només dels col·legis religiosos sinó també de les escoles públiques (i així va quedar reflectit en la Llei Moyano de 1857), encara que no es va arribar a acceptar la pretensió de l'Església que aquesta controlés també el nomenament de mestres i professors i aprovés els llibres de text, tant en centres públics com a privats. En tercer lloc, l'Església va conservar la jurisdicció pròpia sobre els seus membres, així com la capacitat de censura. En quart lloc, es va reconèixer el dret de l'Església a adquirir i posseir béns que ja no serien objecte de desamortització. n cinquè lloc, es va permetre l'existència de tres ordes religioses masculines, la de Sant Vicenç de Paül i la de Sant Felip Neri més una tercera "a determinar" i quant a les femenines es permetien expressament les Filles de la Caritat i altres ordes que al costat de la "vida contemplativa reuneixen l'educació i ensenyament de les nenes o d'altres obres de caritat". Entre altres.
- Contingut de l’Acord de 1976 amb la Santa Seu.
El 1976 es va signar un acord nou, en complement al concordat de 1953, sense abolir-lo. [c3]^ Es dubta si el govern provisori durant la transició democràtica tenia el dret i la legitimitat democràtica de signar tal acord internacional. [4]^ El 29 de desembre de 1978 entra en vigor la Constitució espanyola. Cinc dies després, el 3 de gener de 1979, es van signar quatre acords que modificaran substancialment el concordat que no ha estat derogat i legalment segueix vigent.[5] [6]^ L'església catòlica va mantenir diversos privilegis (financiaris, fiscals, morals…) i es fixa la influència de l'església en el centres docents públics, del qual l'educació «serà respectuosa amb els valors de l'ètica cristiana».[7]^ Aquest acord és en contradicció amb el principi d'un estat neutre i laic.[8]^ També a l'interior de l'església s'aixequen veus per a suprimir els privilegis. [
- Concordats vigents a Espanya a l’ actualitat.
10.a. El Conveni de 5 d’abril de 1962, sobre reconeixement d’efectes civils a estudis no eclesiàstics realitzats a Universitats de l’Església.
10.b. (^) L’Acord de 28 de juliol de 1976 sobre renuncia a la presentació de Bisbes i al privilegi del “foro”.
10.c. Quatre Acoda de cooperació parcials de 3 de gener de 1979: sobre Assumptes Jurídics, sobre Ensenyament i Assumptes culturals, sobre Assistència religiosa a les Forces Armades i servei militar de clergues i religiosos, i sobre Assumptes Economics.
10.d. L’acord de 21 de desembre de 1994 sobre assumes d’interes comú a Terra Santa.
- Concordats que hi ha hagut a Espanya fins ara.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Concordat_del_
- (^) Naturalesa jurídica dels Acords amb les confessions minoritàries a Espanya.
Per respondre aquesta pregunta ens hem de basar en l’article 7 de la LORL. Els Acords s’aprovaran per llei de les Corts Generals, per tant significa que hi ha dues fases fonamentals: l’Acord entre el Govern i els Representants de les Confessions religioses; i la posterior llei de les Corts Generals.
No es tracta d’un Tractat Internacional ja que les confessions religioses no tenen personalitat jurídica internacional, a diferencia de la Santa Seu. Podem dir que es tracta d’una llei estatal interna que sorgeix com a conseqüència d’un pacte previ.
Les Corts Generals no podran modificar unilateralment el contingut de l’acord sense desvirtuar la seva naturalesa.
- (^) L’Administració competent estatal en matèria de Llibertat religiosa.
La Comissió Assessora de Llibertat Religiosa, és l’òrgan de l’Administració Pública dependent del Ministeri de Justícia que té com a funcions l’estudi, informe i proposta de totes les qüestions relatives a l’Aplicació de la LORL, i particularment, la preparació i dictamen dels Acords o Convenis de cooperació amb les confessions.
- Confessions amb notori arrelament.
- Procediment de Protecció Jurisdiccional dels Drets Fonamentals, de caràcter preferent i sumari.
- (^) Invocació davant dels Tribunals Ordinaris, per mitjà del procediment comú.
- Possibilitat de recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional per vulneració de la llibertat religiosa en resolució judicial.
- En virtut de la Convenció Europea de Roma de 1950, es pot acudir davant la Comissió Europea de Drets humans.
- És possible anar el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, ja sense el abans informa preceptiu, informe previ del Comitè de Ministres del Consell d’Europa.
- La tutela penal. Forma part també de la tutela judicial. La trobem als articles 510 a 528 del CP.
- (^) El reenviament i el pressupost.
- La menció de la E. Catòlica a l’article 16.3 CE.
Article 16.3CE : Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones.
Ens trobem davant el principi d’aconfessionalitat de l’Estat. Tot hi així, l’article no estableix el tipus de sistema aconfessional que s’adopta. La aconfessionalitat significa que l’Estat mai podrà:
a. No concórrer amb els ciutadans amb qüestions de fe.
b. Ni ser subjecte de llibertat religiosa.
c. (^) Ni se indiferent davant les creences religioses.
d. Ni escollir determinada confessió com oficial (confessionalitat formal)
e. Ni inspirar la seva legislació en determinats axiomes fideistes (confessionalitat material).
f. Ni reconèixer a una religió com a verdadera.
g. Ni reconèixer una religió per ser majoritària.
Per l’Estat Espanyol cap opció és millor ni pitjor que una altre, ni la de la majoria sociològica. No pot entrar a valorar, en cap cas, els continguts axiològics religiosos. Tampoc pot tenir finalitats religioses. No pot optar per cap confessió. El que ha de fer l’Estat és aconseguir que es pugui exercir la llibertat religiosa per part dels individus i dels grups, en un clima de pau i harmonia, perquè els que optin per unes determinades creences no siguin discriminats.
Principi de aconfessionalitat: permetre que es faci i no obligar a fer.
Menció expressa de l’Església Catòlica a la Constitució. La menció no podrà significar mai la consideració de cap confessionalitat, ni tampoc l’adquisició de privilegis per l’Església. Es diu que l’expressió no servia per res, només com una simple constatació d’una realitat social. El millor que es pot fer amb la menció és ignorar-la, hi ha altres moltes realitats socials que no han estat introduïdes a la Norma Fonamental. L’Estat Espanyol pot firmar Acords de cooperació amb qui vulgui sense que la Constitució li ofereixi facilitats de tramitació.
- Laïcitat i aconfessionalitat a l’Estat Espanyol.
Aconfessionalitat de l’Estat Espanyol, a l’Estat no li és possible prendre opció per cap confessió religiosa determinada, si no hi hauria una discriminació, ni que sigui la confessió majoritària.
Pregunta anterior.
- Manifestacions a Espanya del principi de cooperació.
El principi de cooperació és el definidor que precisa la llibertat religiosa, sense ell no podríem saber davant de quin tipus de llibertat religiosa ens trobem. El nostre sistema de llibertat religiosa és cooperativista amb les confessions.
L’Església Catòlica té el mateix grau de llibertat religiosa que les altres confessions nomes que, per la seva major implantació social, precisa d’un major nivell de cooperació en els diferents àmbits en que participa.
L’objecte de la cooperació mai pot significar la unió d’esforços entre l’Estat i una o més confessions tractant d’aconseguir una finalitat comuna. Per dues raons:
- L’Estat i les confessions religioses no tenen finalitats comunes. Les de les entitats religioses han de tenir caràcter essencialment religiós, i les de l’Estat mai poden tenir aquest valor.
- (^) En el cas que les finalitats coincidissin, perquè la confessió cobris una certa labor social, l’Estat no estaria cooperant amb la finalitat de la confessió com entitat religiosa en si, sinó que estaria ajudant a realitzar la tasca social. Seria una unió entre l’Estat i un grup social, que en aquest cas es dóna que és una confessió religiosa.
En aquest sentit, la confessió actua com a simple grup i pot realitzar activitats que tinguin un interès general, i l’Estat cooperarà amb elles perquè està cridat a protegir el bé comú. Però quan actuïn com a grups religiosos, les seves actuacions s’encaminen el foment dels mitjans perquè l’individu exerceixi la seva llibertat religiosa, i és aquí on entra la cooperació religiosa que parla l’article 16.
- (^) Límits de la Llibertat religiosa segons la CE i la LOLR.
Art. 16.1 CE, el límit és un, el necessari pel manteniment de l’ordre públic que protegeix la llei. A més a més, l’article 3 de la LORL afegeix un altre límit, la protecció del dret dels altres al exercici de les seves llibertats públiques i drets fonamentals, així com la salvaguarda de la seguretat de la salut i de la moralitat pública, elements constitutius de l’ordre públic protegit per la llei en l’àmbit d’una societat democràtica.
- Tutela de les festivitats religioses en els Acords.
i. Una Secció Especial on consten aquelles inscripcions o anotacions corresponents a les Esglésies, Confessions i Comunitats religioses amb les que s’haguessin establert Acords o convenis de cooperació, i les entitats religioses de naturalesa associativa creades per aquelles (en l’actualitat són les entitats religioses que pertanyen a la FEREDE, a la FCI i a la CIE). A més, en aquesta secció s’inscriuen les entitats de naturalesa associativa erigides canònicament per l’autoritat competent de l’Església catòlica.
ii. Una Secció General a la que li corresponen les altres entitats religioses, és a dir, aquelles que no han firmats Acords de cooperació amb l’Estat Espanyol.
iii. Una Secció de Fundacions on s’inclouen les Fundacions Canoniques de l’Església catòlica.
- Possibilitat de cancel·lació d’ofici d’assentaments d’una entitat religiosa.
La cancel·lació es tracta del supòsit on per mitjà d’un assentament nou, es nega el contingut d’un assentament anterior. Els seus efectes són els mateixos que els de la inscripció, la seva eficàcia és igualment constitutiva.
Article 5.3 LOLR estableix que la cancel·lació dels assentaments relatius a una determinada Entitat religiosa només es podran portar a terme a petició dels seus òrgans respectius o en compliment d’una sentència judicial ferma. L’article 6 del RRER diu el mateix, concretant que la legitimació la tenen els representants legals d’aquests òrgans, aquests representants poden ser els mateixos que consten com a tals al registre o els que es dedueixi que tenen aquesta facultat a partir dels estatuts de la confessió.
Hi ha una tercera legitimació, que existeix per la supletorietat de la Llei de Procediments Administratius Comuns, diu que l’Administració podria anular l’acte d’inscripció per mitjà de la revisió d’ofici dels propis actes. Trobem dues maneres possibles de cancel·lar la inscripció:
A. Anulació d’actes nuls de ple dret a iniciativa del Ministeri de Justícia, en qualsevol moment i amb el dictamen favorable del Consell d’Estat. S’ha d’haver esgotat prèviament la via administrativa i s’ha d’estar davant d’un acte amb causa de nul·litat.
B. Anul·lació d’actes anul·lables mitjançant el procés de lesivitat, es pot utilitzar per casos d’entitats que els faltin els requisits objectius que es reclamen. És per resolucions que es considerin lesives al interès públic. La impugnació es realitza davant la jurisdicció contenciosa administrativa.
- (^) Requisits per l’alienació de béns eclesiàstics.
Els béns mobles declarats d’interès cultural i els inclosos al Inventari General que estiguin en possessió d’institucions eclesiàstiques no es podran transmetre per títol onerós o gratuït, no cedir-se a particulars ni entitats mercantils. Aquests béns nomes podran ser alienats o cedits a l’Estat, a entitats de Dret Públic o a altres institucions eclesiàstiques. (art.28.1L.PH)
- Finançament directa.
Es considera finançament directa el finançament per part de l’Estat. Existeixen diversos sistemes de relació financera directa de l’Estat amb les confessions religioses:
i. (^) Sistema de consignació pressupostaria en peces eclesiàstiques. Es sufraga el cost personal efectiu dels membres de la confessió. Té el problema de resulta incompatible amb el principi de llibertat religiosa, a més a més de no cobrir la despesa patrimonial.
ii. Sistema de dotació pressupostaria. Es tracta d’una única quantitat establerta per l’Estat pel sosteniment de la confessió. És la pròpia confessió qui la distribuirà segons les seves necessitats.
iii. Sistema d’assignació tributaria. S’aplica un percentatge determinat de la recaptació d’un impost. És el propi ciutadà el qui escull si vol o no contribuir amb la confessió. No és un impost nou, és un % del que igualment haurà de pagar el contribuent.
iv. Sistema d’impost religiós. L’Estat recapta als fidels d’una confessió un cert tribut, que va directament a la confessió.
v. Sistema d’autofinançament. Més que un sistema de col·laboració, és la negació del mateix. Són les confessions qui han de sufragar la totalitat de les seves despeses.
El finançament directa de l’Església catòlica. Acord concordatari sobre Afers Econòmics de
- Es regeix per una sèrie de principis recolzats tots per la CE:
a. Principi de cooperació de l’Estat amb l’EsgC. L’Estat es compromet a col·laborar per l’adequat sosteniment econòmic.
b. Respecta al principi de llibertat religiosa. No discriminació, compromís de l’Estat a acceptar el mateix per les altres confessions.
c. Principi de respecte, però de modificació, de les situacions anteriors. No es poden ignorar les obligacions del Concordat de 1953, però s’han d’adaptar a la realitat actual.
d. Principi de aconfessionalitat de l’Estat.
e. Autofinançament eclesial com a punt de mira. El propòsit de l’EsgC. és aconseguir per si mateixa els recursos suficients.
A partir d’aquí es preveu un sistema en fases esgraonades:
- La dotació pressupostaria. L’Estat posarà en els pressupostos generals l’adequada dotació a l’Esg.
- Sistema mixt de dotació pressupostaria i assignació tributaria. S’aplica a la vegada una dotació pressupostaria i una assignació tributaria. Aquesta última és voluntària pel contribuent, si no vol col·laborar, aquesta mateixa quantitat del IRPF es destinarà a altres fins. És la fase que ens trobem en l’actualitat, tot hi que se suposa que ja hauríem d’estar a la seguent.
- Assignació tributaria. Substitueix totalment la dotació pressupostaria. Es va establir als P.Generals de 1988 que a partir de 1991 es donaria la suplència total. S’entregaria cada mes una dotzena part del total recaptat en el penúltim exercici.
- Deduccions en impostos a favor de donants a ens eclesiàstics. Les donacions realitzades per finalitats religioses tenen les mateixes deduccions en el IRPF que les previstes per les fetes per entitats benefiques o d’utilitat pública.
- Altres ajudes econòmiques per finalitats determinades:
1.e. Ajudes econòmiques directes: es preveuen subvencions i reserves de sol per la construcció de temples.
1.f. Ajudes econòmiques indirectes: retribució al personal que realitzi activitats de cooperació amb l’Estat.
1.g.Ajudes a les activitats socials realitzades per l’Església.
Altres confessions amb acord.
- Supòsits de no subjecció, no es sotmetran a cap tribut:
1.a. Les prestacions, col·lectes públiques, ofrenes i liberalitats d’ús.
1.b.Les publicacions.
1.c. Les activitats d’ensenyament de Teologia o disciplines referents a la seva confessió.
- Supòsits d’exempció:
1.d.IBI i Contribucions especials sobre els immobles dedicats a finalitats religioses o d’ensenyament o de vivenda de ministres de culte.
1.e. Impost Societats.
1.f. Impost sobre Transaccions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats sobre els bens destinats al culte o a la caritat.
- Beneficis fiscals de les entitats sense ànim de lucre, tindran els mateixos beneficis que aquestes entitats:
1.g.Esglésies o Comunitats de la confessió corresponen.
1.h.Associacions i entitats dedicades a activitats religioses, benefico-docents, mèdiques o hospitalàries o d’assistència social.
1.i. Deduccions del IRPF en favor dels donants a les anteriors comunitats.
- Exempcions fiscals a les Confessions.
Exempcions fiscals de l’Església Catòlica, contemplades a l’article IV de l’AE.
Les exempcions amb les altres confessions amb acord, hem d’anar a l’article 11.3 dels Acords. (pregunta anterior).
- (^) L’IBI de les Confessions.
- El model d’assistència religiosa de la e.catòlica en institucions penitenciaries.
En els centres penitenciaris és el lloc on, potser, l’assistència religiosa té més sentit, ja que és el lloc on les persones es troben més privades de la llibertat de circulació, i per això és molt difícil que puguin exercir la llibertat religiosa.
El sistema actualment establert és, per la religió catòlica, el Cos de Capellans d’Institucions Penitenciaries. La seva missió compren la realització dels serveis religiosos en l’establiment, l’assistència espiritual individualitzada i l’ensenyament religiós de qui ho sol·liciti. Si algun intern demana ser assistit per un sacerdot en especial, haurà de tenir una autorització del Director del centre i haurà d’anar acompanyat del Capellà corresponen.
Segons l’Acord sobre assistència catòlica en els establiments penitenciaris, l’assistència es prestarà per mitjà de sacerdots nombrats per l’Ordinari del lloc i formalment autoritzats per la Direcció General de Institucions Penitenciaries, pagats per l’Estat a través d’un tant alçat entregat a les diferents diòcesis, que podran ser ajudats per voluntariat catòlic. Els integrants del Cos de Capellans hauran d’estar afiliats a la Seguretat Social, però que és l’Església com a patronal, qui assumeix el pagament de les quotes.
- Possibilitat d’objecció de consciencia al jurat. Justificació en el dret positiu.
El individu es nega a jutjar a altres. El seu fonament religiós el solem, trobar en MT.7, 1-2 que diu: “no jutgeu i no sereu jutjats, perquè amb el judici amb que jutjareu sereu jutjats, i amb la mesura que mesureu sereu mesurats.
La solució pràctica que s’ha donat en països de tradició de jurat és exceptuar als objectors per alguna de les causes normals que els excusen.
A Espanya, la LO 5/1995 del Tribunal del Jurat no contempla expressament la objecció de consciència com una de les possibles excuses per formar part del jurat. No obstant, seria possible incorporar-la amb l’excusa final oberta, que permet la negativa als qui al·leguin i acreditin qualsevol altre causa suficient que els dificulti de forma greu el desenvolupament de la funció de jurat. En tot cas, dependrà de la sensibilitat del Magistrat-President la seva acceptació o no. Si no ho accepta, portarà al objector al incompliment de les seves funcions de jurat, i comportarà sancions penals pecuniàries.
- Reconeixement de l’objecció de consciència al avortament en el dret espanyol.
L’objecció de consciència a l’avortament és aquella negativa del individu a l’execució o cooperació, sigui directa o indirecta, en la realització de pràctiques abortives. El normal és que sigui plantejada pels metges o personal mèdic. El metge o sanitari no s’encara contra la Llei del avortament sinó contra l’Hospital on exerceix que imposa la pràctica d’avortaments legals.
Espanya reconeix l’objecció de consciència al avortament, però no la regula.
- La objecció de consciència fiscal: eficàcia.
Consisteix en detreure de determinades taxes o tributs, estatals o degudes a organitzacions de dret públic, aquell % pressupostari previst per l’Estat o per l’entitat que en principi anirà destinats a finalitats contraris a la consciència del individu.
El supòsit més característic a Espanya és la detracció voluntària del IRPF del % que estableixen els Pressupostos Generals de l’Estat per despeses militars o de defensa.
