Del text 13 – “El territorio como artificio” – Arturo Soria y Puig
Dins aquest text es pretén aproximar al lector a moltes de les teories que existeixen sobre les
necessitats i els tipus de territori a nivell organitzatiu i geogràfic. Un cop analitzades moltes
d’aquestes teories, l’autor, Arturo Soria y Puig, proposa la seva aportant noves idees innovadores
i comparant-les amb altres.
La seva teoria l’anomena com una construcció o artifici, d’aquí prové el títol del text. Defensa
que tant per modificar com per cultivar és necessari modificar la tipografia natural, és a dir, la ja
existent des de l’inici. L’autor defineix el territori com la representació del resultat de la
sedimentació de totes les actuacions, que des de la prehistòria fins als nostres dies, han anat
deixant marca i constància a la terra. Considera que cada marca té una història i un llenguatge al
darrere que fan de cada part i de cada zona un objecte cultural.
Argumenta que cal crear una nova forma d’expressar el concepte que coneixem ara sobre el
territori. Creu que s’hauria de fer un nou tipus de mapa on es resumeixi i quedi ressaltat el que és
essencial en cada territori.
Destaco la seva idea, la qual comparteixo, sobre que actualment existeix una separació o
incomunicació quasi absoluta entre el disseny urbà i la ordenació rural. Critica que l’urbanista
poques vegades veu el camp com un sòl “no urbanitzable”. Aquesta opinió la puc plasmar amb
un exemple molt clar i proper a mi: La costa brava, unes terres les quals han perdut la seva
fisonomia inicial per l’avarícia de construcció i especulació. Actualment han quedat lluny de la
seva funció i la seva capacitat i s’han dut a terme reformes que han acabat de trencar amb la seva
ordenació rural. En relació amb el text analitzat no han tingut en compte el que anomena l’autor
el disseny urbà.
Un cop feta la recerca sobre el tema, he descobert que hi ha dues formes d’entendre l’espai
urbanitzable: com un contenidor, és a dir, un espai buit. Definició que personalment trobo
limitada perquè considero que l’espai és molt més complex. I per altra banda, segons Henri
Lefebvre, s’entén com un progrés social produït per la interacció de tres accions diferents:
concebre, percebre i viure.
A l’apartat de “hacia una historia del territorio” hi ha un concepte que relaciono directament
amb l’esmentat anteriorment. Aquest concepte és el d’espai com a construcció social. Dins al text
queda reflexada amb la metàfora en què l’autor diu: “el territorio es la mar a la que todos los ríos
civilizadores y destructores van a parar, es el palimpsesto a la cera blanda sobre la que cada
civilización escribe sobre su poema y su tragedia”. La relació que hi veig és que la civilització és
qui hauria d’escollir segons les seves accions el que fer-ne de l’espai i aquesta és la idea que
reflexen els dos autors Lefebvre i Arturo Soria.
Personalment trobo molt encertada la primera frase del text: “A lo natural se opone lo artificial.
Al campo se opone la ciudad.” Penso que un text crític i innovació en el camp geogràfic no
podria tenir millor entrada. El que vol aconseguir l’autor és captivar el lector, capgirar-li la seva
visió actual envers el model topogràfic existent i conegut, proposant ell una teoria, pel meu gust
innovadora, encertada i diferent. Crec que són temes que difícilment se’n parla o es posa en
dubte, per això m’ha agradat molt conèixer un punt de vista d’algú qui ha estudiat i après de
geografia.
