Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


Expresión genética: Transcripción y maduración de los RNA, Apuntes de Genética

El proceso de expresión genética, desde la transcripción del adn en rna hasta la maduración y procesamiento de los rna mensajeros. Se incluyen detalles sobre la transcripción, las funciones de los rna transcritos, la terminación de la transcripción y la maduración del rna.

Tipo: Apuntes

Antes del 2010

Subido el 25/06/2008

tamaramakate
tamaramakate 🇪🇸

3.8

(313)

358 documentos

1 / 10

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
GENÈTICA Tema 13: Expressió gènica
Complementació amb el temari i diapositives de Rubén Artero
1
TEMA 13: EXPRESSIÓ GÈNICA
Expressió gènica: És el flux d’informació del DNA fins el RNA i d’aquest a les proteines. La
diftèria presenta un exemple dramàtic d’aquest flux, comença com un refredat comú però
després s’agreuja, i fou descrita per Hipòcrates. Va haver una epidèmia a Europa i a Espanya
on era coneguda com ‘garrotillo’. La causa està en un bacteri i una toxina, encara que el bacteri
no produeix la toxina sino que el gen que codifica per aquesta es troba en un bacteriòfag que
afecta al bacteri, integrat en el seu genoma. Aquesta toxina inhibeix un factor d’elongació
eucariota, eEF, necessari per a la traducció de proteines. En Anglaterra es va anomenar
CROUP i va ser descrita molt de temps després que a Espanya. Es van diagnosticar molts
casos de CROUP ‘incurables’ que hagueren tingut solució de saber que era la mateixa malaltia
que el garrotillo.
TRANSCRIPCIÓ:
Generalitats, definició de cadena amb sentit i antisentit, tipus de RNA i etapes de
transcripció:
Transcripció: És la primera etapa de l’expressió gènica. Significa literalmente ‘fer una còpia’,
en Genètica copiar de DNA en RNA, la seqüència de DNA no s’altera com a conseqüència de
la còpia. Pot ser reversa com el cas de la telomerasa, o la transcriptasa reversa dels retrovirus.
Dos conceptes fonamentals:
1. Les seqüències en el DNA proporcionen la informació subjacent: Senyals en cis
(mateixa molècula) o trans (molècula diferent), que reconeixen seqüències i duuen a
terme determinats procesos per al inici, final i regulació de la transcripció.
2. Les proteïnes reconeixen les seqüències controladores i duuen a terme el procés:
Factors entrants, la majoria proteïnes però també RNAs xicotets no codificants que
també participen en la regulació de la transcripció. Altres proteïnes modifiquen el RNA
transcrit per a fer-lo funcional.
Unitat de transcripció: Una seqüència de DNA que es
transcriu en un determinat RNA i les seqüències de DNA
necessàries per a la seua síntesi. Molecularment un gen
equival a una unitat de transcripció.
Definicions:
- Cadena motlle (antisentit): La cadena que es còpia a RNA durant la transcripció.
- Cadena codificant (amb sentit): La cadena complementària al RNA (canviant U per T).
Els gens al DNA poden ser copiats desde diferents cadenes motlle, no té perquè ser sempre la
mateixa.
Etapes de la transcripció:
Generalment tres etapes, totes amb interaccions DNA-proteïnes. Hi ha casos excepcionals
com rRNA d’amfibis que es poden visualitzar de manera interesant; estructures en ‘arbre de
nadal’.
1. Iniciació: El promotor es troba abans del punt on s’inicia la transcripció, i és reconegut
per factors de transcripció (proteïnes) que interaccionen i així localitzen els gens a
transcriure. Aquests factors s’uneixen al promotor i a la RNA pol creant un complex
‘promotor tancat’ (quan el DNA encara está unit) que pasarà a ser ‘promotor obert’
(quan el DNA estiga desnaturalitzat). Amb la incorporació del primer nucleòtid termina
la iniciació.
2. Elongació: La RNA pol es mou per DNA com un complex obert de cadenes.
S’addicionen els ribonucleòtids al extrem 3’.
3. Terminació: En una seqüència particular que s’anomena terminador, la RNA pol allibera
el transcrit i pot tornar a començar el procés.
pf3
pf4
pf5
pf8
pf9
pfa

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Expresión genética: Transcripción y maduración de los RNA y más Apuntes en PDF de Genética solo en Docsity!

Tema 13: Expressió gènica TEMA 13: EXPRESSIÓ GÈNICA Expressió gènica: És el flux d’informació del DNA fins el RNA i d’aquest a les proteines. La diftèria presenta un exemple dramàtic d’aquest flux, comença com un refredat comú però després s’agreuja, i fou descrita per Hipòcrates. Va haver una epidèmia a Europa i a Espanya on era coneguda com ‘garrotillo’. La causa està en un bacteri i una toxina, encara que el bacteri no produeix la toxina sino que el gen que codifica per aquesta es troba en un bacteriòfag que afecta al bacteri, integrat en el seu genoma. Aquesta toxina inhibeix un factor d’elongació eucariota, eEF, necessari per a la traducció de proteines. En Anglaterra es va anomenar CROUP i va ser descrita molt de temps després que a Espanya. Es van diagnosticar molts casos de CROUP ‘incurables’ que hagueren tingut solució de saber que era la mateixa malaltia que el garrotillo. TRANSCRIPCIÓ: Generalitats, definició de cadena amb sentit i antisentit, tipus de RNA i etapes de transcripció: Transcripció: És la primera etapa de l’expressió gènica. Significa literalmente ‘fer una còpia’, en Genètica copiar de DNA en RNA, la seqüència de DNA no s’altera com a conseqüència de la còpia. Pot ser reversa com el cas de la telomerasa, o la transcriptasa reversa dels retrovirus. Dos conceptes fonamentals:

  1. Les seqüències en el DNA proporcionen la informació subjacent: Senyals en cis (mateixa molècula) o trans (molècula diferent), que reconeixen seqüències i duuen a terme determinats procesos per al inici, final i regulació de la transcripció.
  2. Les proteïnes reconeixen les seqüències controladores i duuen a terme el procés: Factors entrants, la majoria proteïnes però també RNAs xicotets no codificants que també participen en la regulació de la transcripció. Altres proteïnes modifiquen el RNA transcrit per a fer-lo funcional. Unitat de transcripció: Una seqüència de DNA que es transcriu en un determinat RNA i les seqüències de DNA necessàries per a la seua síntesi. Molecularment un gen equival a una unitat de transcripció. Definicions:
  • Cadena motlle (antisentit): La cadena que es còpia a RNA durant la transcripció.
  • Cadena codificant (amb sentit): La cadena complementària al RNA (canviant U per T). Els gens al DNA poden ser copiats desde diferents cadenes motlle, no té perquè ser sempre la mateixa. Etapes de la transcripció: Generalment tres etapes, totes amb interaccions DNA-proteïnes. Hi ha casos excepcionals com rRNA d’amfibis que es poden visualitzar de manera interesant; estructures en ‘arbre de nadal’.
  1. Iniciació: El promotor es troba abans del punt on s’inicia la transcripció, i és reconegut per factors de transcripció (proteïnes) que interaccionen i així localitzen els gens a transcriure. Aquests factors s’uneixen al promotor i a la RNA pol creant un complex ‘promotor tancat’ (quan el DNA encara está unit) que pasarà a ser ‘promotor obert’ (quan el DNA estiga desnaturalitzat). Amb la incorporació del primer nucleòtid termina la iniciació.
  2. Elongació: La RNA pol es mou per DNA com un complex obert de cadenes. S’addicionen els ribonucleòtids al extrem 3’.
  3. Terminació: En una seqüència particular que s’anomena terminador, la RNA pol allibera el transcrit i pot tornar a començar el procés.

Tema 13: Expressió gènica Funcions dels RNA transcrits: Un gen estructural és aquell que codifica per a un polipèptid; els transcrits d’aquestos gens s’anomenen mRNA. El 90% dels gens són estructurals però també hi han que no son estructurals anomenats funcionals i que no codifiquen per a polipèptids; constitueixen la fracció principal del RNA cel·lular i presenten estructures secundàries, normalment crítiques per a la seua funció, en la qual una interferència suposa la pèrdua de funció. Tipus de RNAs: Estructurals:

  • mRNA: en bacteris i eucariotes codificant per a proteïnes. Funcionals:
  • rRNA: present en procariotes i eucariotes.
  • tRNA: amb estructura secundària específica.
  • RNA nuclears petits (snRNA): exclusius d’eucariotes participen en splicing.
  • RNA nucleolars... etc. TRANSCRIPCIÓ EN BACTERIS (models E.Coli i bacteriòfags): El promotor bacterià: Els promotors son seqüències de DNA que promouen l’expressió gènica, es localitzen corrent amunt d’on s’inicia la transcripció i ‘dirigeixen’ la localització exacta de l’inici de la transcripció. Es tracta de seqüències molt conservades, en les quals trobem dos tipus:
  • Posició - 10: Caixa Pribnow.
  • Posició - 35: Caixa TATA. La seqüència consens depén de la base nitrogenada més comú, i en base a com de pareguda siga aquesta seqüència al promotor trobem promotors forts quan es molt semblant, es tracta de gens que es transcriuen amb molta freqüència; o promotors febles quan la seqüència es diferencia molt, son gens que tenen una transcripció baixa. Iniciació: Durant la iniciació es dona es reconeixement del promotor. En E.Coli l’holoenzim RNA pol està format per quatre ‘cors enzimàtics’ α 2 ββ’ i un factor σ que interacciona aleatòriament amb el DNA fins que troba la regió promotora (-35 i - 10) a la qual pot reconèixer i interaccionar gràcies al factor σ. D’aquesta manera la RNA pol es pot situar en el punt correcte (+1) i crear un complex tancat que passarà a complex obert. El factor σ busca al promotor i participa en la desnaturalització local del DNA. La RNA pol comença la transcripció i només ha transcrit un poc, el factor σ s’allibera. Hi han diversos factors σ en bacteris, en E.Coli hi han quatre diferents que s’anomenen pel seu pes molecular en KDa. σ^28 , σ^32 , σ^54 i σ^70. La majoría de gens fan servir σ^70 , altres σ son utilitzats per gens particulars, per exemple: σ^32 per a l’estrés ambiental i σ^54 quan hi ha carència de nitrogen. Que la regió - 10 siga rica en A-T té el seu sentit, ja que és el punt per on s’inicia, convé que tinga menys ponts d’hidrogen per a gastar menys energia en la seua separació. Elongació: El complex obert està format per l’acció de la RNA pol i uns 17 nucleòtids. Per darrere de l’enzim el DNA torna a tancar-se en hèlix. La RNA pol pot colocar uns 45 nucleòtids per segon. Es forma una regió on tenim el dúplex de DNA-RNA (de uns 8 nucleòtids) i es crític perque la molècula de RNA es manté unida a la RNA pol per eixos 8 nucleòtids únicament. Terminació: Pot ser:
  • Dependent de rho (ρ).
  • Independent de rho (ρ). Quan l’híbrid de RNA-DNA es separa, el RNA i la RNA pol s’alliberen. Terminació dependent de ρ: Quan la RNA pol transcriu una regió que és lloc de reconeixement de ρ, RUT (rho utilization), ρ s’uneix i té una particularitat, és més lenta que la RNA pol trencant ponts d’hidrogen. Al final de la ruta en la regió terminadora (que quan s’ha transcrit forma autocomplementació amb ρ) la RNA pol s’atura en regions de tipus forqueta, això dona temps per a que ρ arrive, trenque els ponts d’hidrogen i també l’híbrid RNA-DNA terminant la transcripció.

Tema 13: Expressió gènica Promotor mínim eucariota (per a la RNA pol II): Un promotor mínim eucariota té almenys una de les seqüències consens següents.

  • Caixa TATA o Hogness (TATAAA) sobre - 25.
  • Lloc de reconeixement per a TFIIB (BRE) sobre - 35.
  • Element iniciador (Inr) sobre +1.
  • Element de reco- neixement corrent baix (DPE) sobre +30. Aquest promotor mínim és reconegut per proteïnes que s’uneixen i serveixen com a plataforma d’acoblament de la maquinària de transcripció basal. Y fa referència a una pirimidina i R a una purina. RNA pol II i factors de transcripció: Tres categories de proteïnes son necessaries per a que tinga lloc la transcripció.
  1. RNA pol II.
  2. Cinc complexos proteics o proteïnes anomenats factors de transcripció generals. Estudiarem els factors de la RNA pol II. La RNA pol III també té factors del tipus TFIII(-). La RNA pol I també té factors, però no s’anomenen d’aquesta manera. Ordre d’interacció dels factors: Els promotors mínims que contenen la caixa TATA són reconeguts pels factors de transcripció generals TFIID (format per 9 polipèptids diferents), TBP és la subunitat que s’uneix a TATA (la resta tenen altres funcions). La representació de TBP unida a TATA sembla una cadira per a cavall, interacciona pel solc petit i dobla el DNA per a que alguns residus d’aminoàcids es coloquen entre les bases (com triptòfan). Després TFIIB s’uneix al DNA, a TFIID i a TFIIF (que interacciona físicament amb la RNA pol) i fa de pont entre TFIIF i la RNA pol, marcant el punt on s’ha d’unir la RNA pol. Interaccionen també amb un complex format per TFIIE i TFIIH. TFIIH és molt important per a la transcripció perque marca la transició de complex tancat a obert i d’iniciació a elongació, mitjançant diferents subunitats hidrolitza ATP i fosforila CTD (domini carboxilo terminal) de la RNA pol II. CTD té un nombre variable (però propi d’espècie) de repeticions YSPTSPS (aminoàcids) i almenys 10 són essencials per a la viabilitat de l’enzim en llevat (que té 26 repeticions, mentre que en mamífers son 52). En la seqüència les serines (S) i les treonines (T) poden patir l’addició de grups fosfat i quan son fosforilades marquen els pas d’iniciació a elongació, eliminació d’introns, capacitat de la RNA pol per a transcriu-re, etc. Aquesta fosforilació allibera el contacte entre TFIIB i la RNA pol II. Altres subunitats de TFIIH actuen com a helicases, formen un complex obert i s’alliberen TFIIB, TFIIE i TFIIH, i roman només TFIIF. TFIIE participa en la desnaturalització parcial del DNA en la posició +1. Al conjunt de la RNA pol II i els cinc factors de transcripció generals se l’anomena maquinària de transcripció basal.

Tema 13: Expressió gènica

  1. Un complex mediador que és essencial. El complex proteic mediador és un complex gran que fa d’intermediari entre la RNA pol i els factors de transcripció reguladors perque, en general, no interaccionen directament amb la RNA pol, ho fan de manera indirecta. La composició de mediador és complexa, té entre 10- 15 subunitats i varia en funció de que interaccione amb un activador (enhancer) o silenciador (silencer). La seua funció consisteix en regular la capacitat de TFIIH de fosforilar CTD, també pot fosforilar CTD directament (algunes subunitats), inclús pot potenciar una seqüència on s’uneix el complex de la maquinària de transcripció basal en el promotor mínim. El cas de fosforilar CTD es crític per al pas d’iniciació a elongació. Promotor regulatiu eucariota (RNA pol II): Es troba aigües amunt de l’inici de la transcripció, abans del promotor mínim. Hi ha major o menor transcripció en funció de l’actuació del promotor regulatiu. A seqüències consens dels tipus següents s’uneixen proteïnes SP (specificity protein) que les reconeixen i activen la transcripció:
  • Seqüències GC (CCGCC).
  • Seqüències CAAT (CCAAT) s’uneixen proteïnes CP1, CP2, CP3 (una familia).
  • Seqüències ATTTGCAT (oct – octàmer) s’uneixen oct-1, oct-2, oct-3, que units a factors regulatius activen o reprimeixen la transcripció. Poden expressar-se en teixits concrets i regular aquestos teixits. Unitat de transcripció eucariota:
  • Seqüència que es transcriu.
  • Promotors: o Mínim (TATA). o Regulatiu (aigües amunt).
  • Seqüències reguladores (enhancers) que poden trobar-se en 5’, 3’, introns i a gran distància del promotor. A la regió que es transcriu hi han regions que no es traduiran (5’ líder, 3’ priler). El transcrit primari pateix diverses modificacions que inclouen 5’, 3’ (cua poliA) i eliminació de seqüències internes (introns). Una diferencia important entre procariotes i eucariotes es que els transcrits eucariòtics no solen ser policistrònics i sols donen lloc a una proteina. Altres diferencies es troben en que el DNA eucariota té nucleosomes i no està disponible de manera inmediata (transcripció reprimida per defecte) com pasa a procariotes i també l’existència de un control de l’expressió gènica molt més regulat per fer front a la pluricel·lularitat, l’expressió gènica és diferencial, hi ha un nivell de control transcripcional. Desplaçament de nucleosomes durant la transcripció: Els nucleosomes representen un problema per a la RNA pol, que no pot passar. Cal que els nucleosomes es desenganxen i tornen a ensamblar-se. Durant la transcripció la RNA pol amb el domini CTD obert i amb el patró de fosforilació adequat, a l’elongació CTD interacciona amb una acetil transferasa d’histones (HAT) amb la que forma un complex i acetila les histones per davant de la RNA pol. Això provoca el desacoblament total o parcial de les histones, que interaccionen amb xaperonines (Spt6 i FACT) encarregades de transportar-les a la part biotranscrita, i l’enzim metil transferasa Spt2 metila la H3 i les marca com de nou acoblament. Per últim la subunitat Eaf3 del complex Rpd3S (una desacetilasa d’histones) reconeix l’H3 metilada i desacetila el nucleosoma. Recordatori : En eucariotes, al contrari que en procariotes, els procesos de transcripció (al nucli) i traducció (al citoplasma) estan ‘separats’ en temps i espai, encara que es pot donar un cas especial de traducció al nucli; els mRNA madurs pateixen un control extra, una traducció al nucli per a comprovar que el mRNA no té codons d’aturada incorrectes, això és anomenat ronda de traducció pionera.

Tema 13: Expressió gènica Seqüències importants:

  • Lloc de tall i unió 5’ (5’ splice site o donor site ): Que té típicament G i U, a més tots els introns comencen per GU.
  • Lloc de tall i unió 3’ (3’ splice site o acceptor site ): Tots els introns acaben en AG.
  • Punt de ramificació o rama: Un adenilat en una posició completament conservada.
  • Regió rica en pirimidines: Situada pròxima al punt rama i al lloc de tall i unió 3’, de unes 15 bases. A aquestes seqüències s’uneixen els snRNA. Al problema afegit, de com diferenciar aquestes seqüències tan xicotetes dins d’un intró gran que pot tindre seqüències molt semblants, son les proteïnes les que posen solució, ajudant a aquesta diferenciació. El 95% dels introns son 5’GU → 3’AG, encara que hi ha introns en humans que no segueixen aquesta regla i son 5’AU → 3’AC. Per tant tenim dos tipus d’introns i gasten splicing diferents. Eliminació d’introns: Els precursors de tall i unió necesiten un complex conegut com spliceosome o complex de tall i unió (major per als introns més comuns i menor per als menys comuns). Químicament el procés és tracta de dos transesterificacions a nivell de la adenina totalment conservada del punt rama. L’extrem hidroxil del C2’ ataca l’enllaç éster del fosfat del lloc de tall i unió 5’ entre exó i intró trencant l’enllaç i formant-se un de nou entre C2’ oxi i l’extrem 5’ fosfat. Es forma una estructura en llaç i té lloc la segona reacció entre l’extrem 3’OH de l’exó alliberat que ataca l’enllaç éster del lloc de tall i unió 3’ i forma un enllaç amb el següent exó formant el mRNA. L’intró és alliberat en forma d’una estructura llaçada que serà posteriorment degradada. Aquest procés té lloc amb l’ajuda dels snRNP. Complex de tall i unió (spliceosome): Està format per varies subunitats conegudes com snRNP, dues partícules de RNA nuclears petits que porten moltes uridines i proteïnes. En concret, un conjunt de set proteïnes és comú de tots els snRNP, encara que també tenen proteïnes propies de cada snRNP. Les implicades en l’eliminació dels introns de la manera de abans son: U1, U2, U4, U5 i U6. Partint del transcrit primari:
  • U1 reconeix l’extrem 5’ de l’intró.
  • U2 reconeix el punt rama.
  • Unes proteïnes anomenades U2AF reconeixen la regió rica en U i el lloc de tall i unió en 3’ (en concret amb dos subunitats U2AF35 i U2AF65).
  • U6 interacciona amb U2 i l’extrem 5’ de l’intró.
  • U5 reconeix l’extrem 3’ de l’exó primer i l’extrem 5’ del segon exó i deixa pròxims els extrems, que s’uniran per donar lloc al transcrit madur.
  • U1 i U4 no participen directament en el tall i unió. U interacciona abans del procés i U4 s’encarrega d’introduir U6 al complex. Resulta interesant veure l’estat intermig, amb dos esterificacions. D’aquesta forma es catalitzen les esterificacions per a les que son essencials els RNA petits. Funcions dels snRNP:
  • Reconeixen el límit entre exó i intró.
  • Mantenen els components en la configuració correcta.
  • Catalitzen les transesterificacions. Autoprocessament d’introns : Hi ha introns capaços d’autoeliminar-se mitjançant un procés que es coneix com autoprocessament d’introns. No requereix cap proteïna perque el RNA adopa una estructura secundària especial i pot actuar com un ribozim; in vivo tenen proteïnes que s’anomenen ‘madurases’ que augmenten

Tema 13: Expressió gènica l’eficiència, però no son necessàries. Hi han dos tipus de introns que s’autoeliminen, classificats en grup I i grup II, i son relativament rars.

  • Grup I: Una guanosina interacciona de forma no covalent amb una estructura en forma de butxaca i actua com a ribozim. Un grup OH de la guanina ataca en l’extrem 5’ de l’intró a l’enllaç éster però no es dona un llaç, la guanosina s’afegeix a l’extrem 5’ de l’intró, i l’extrem 3’ que es genera ataca a la guanosina de l’extrem 3’ de l’intró, donant lloc als exons empalmats i alliberant l’intró. Els introns d’aquests tipus son molts rars, presents als rRNA de Tetrahymena i alguns tRNA, rRNA mitocondrials de plantes i fongs i alguns tRNA i als rRNA dels cloroplasts.
  • Grup II: És igual al procés que pateixen el 95% dels mRNA, però no intervé cap spliceosome. Thomas R. Cech i Sydney Altman van rebre el premi Novel de Química l’any 1952 per descobrir aquesta activitat catalítica. Splicing alternatiu : Serveix per un gran nombre de proteïnes codificants del genoma. S’ha observat que el 60% dels gens humans poden patir tall i unió alternatiu. En aquest tipus de tall i unió hi ha exons que es poden incloure en el transcrit madur o no. Exemple: A la imatge tenim quatre exons que poden unir-se de formes diferents donant missatges distints (reposa, asa, posa... etc). Hi ha mecanismes encarregats de posar uns exons i no altres, i les proteïnes resultants tenen funcions completament diferents. Es tracta d’un mecanisme molt important, degut al reduit nombre de gens que tenim al genoma, i permet explicar la complexitat biològica dels organismes (les mosques tenen uns 15.000 gens i els humans només 20. però la complexitat mosca-humà no s’explica amb únicament 5.000 gens de més). Un cas extrem el trobem al gen DSCAM (marca neurona) que pot produir 38.000 transcrits diferents que donen lloc a proteïnes diferents, degut a l’elevada quantitat d’exons. Exemple: En C.Elegans el gen que codifica per a la cadena pesada de l’anticós (pot ser per a anticós unit a membrana o secretat) pot patir un tall i unió alternatiu en el que un exó pot ser inclós o no parcialment. El procés de poliadenilació pot ser alternatiu, no sempre es dona en el mateix lloc, i sempre son procesos regulats per la cèl·lula. Exemple – Apoptosis : Les cèl·lules duuen a terme procesos propoptòtics o no en funció de la inclusió d’un exó o altre. En rares ocasions es poden combinar exons de transcrits diferents, fenomen que s’anomena transplicing (en un tipus de nemàtode sempre és així). Els transcrits madurs tenen un exó que porta una seqüència que no es tradueix i que prové d’un gen diferent. El processament del RNA és cotranscripcional , té lloc mentre la RNA pol està transcribint. En particular pot tindre lloc en funció del patró de fosforilació de CTD, que permet reclutar les proteïnes adecuades per a cada modificació del RNA. Edició del mRNA per substitució de bases: No té lloc sempre, però si te lloc és crític per a la funció del gen. Les seqüències nucleotídiques poden canviar després de la transcripció i abans de la traducció:
  1. Canvi de C a U per desaminació hidrolítica.
  2. Canvi de A a I (nucleòtid equivalent a G).

Tema 13: Expressió gènica la K de E.Coli. A partir de mutants que només creixen en la B es busquen mutants que també puguen crèixer en la K (revertients) i que poden ser de dos tipus:

  1. Mutacions que tornen a la seqüència salvatge.
  2. Una segona mutació que suprimeix l’expressió de la primera. Ambdós tipus es poden diferenciar per recombinació.

ELS DESCODIFICADORS – tRNA I AMINOACIL-tRNA SINTETASES: En la traducció s’empren dos descodificadors:

  • RNA de transferència, que reconeix els codons de tres bases en el mRNA i porta els aminoàcids específics.
  • Aminoacil-tRNA sintetases. RNA de transferència (tRNA): Reconeix i porta els codons de mRNA. Tots els tRNA comparteixen característiques estructurals comunes, com el paregut de l’estructura terciària, l’ús de nucleòtids modificats (metilats)... etc. L’estructura primària dels tRNA te una llargària de 73 - 93 nucleòtids que acaben en 3’ CCA, en bacteris i procariotes aquesta seqüència correspon al gen. En eucariotes s’afegeix posttranscripcionalment una seqüència que es plega en fulla de trèbol en la que es diferencien quatre braços: el braç acceptor (que uneix aminoàcids al extrem 3’), el braç de l’anticodó (seqüència complementària amb el codó), el braç D (dihidrouridina) i el braç T (pseudouridina). Aquestos braços tenen emparellaments no estàndar com G-U o U-U enfrontades. La seqüència CCA és de cadena senzilla, no forma part del braç de doble cadena. ************************************* (Falta una classe – diapositivas 46- 53 )