La socialización del niño: desde la segunda infancia hasta la preadolescencia - Prof. Vale, Ejercicios de Psicología

¡Descarga La socialización del niño: desde la segunda infancia hasta la preadolescencia - Prof. Vale y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity!

PSICOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT I

Pac 3

Alumna:

Consultora: Anna Casadevall Sala

Aula 1

Apartat 2: en Pou, la nostra creació, també es comunica, sent, interacciona i reflexiona.

El nostre nen Pou ha fet dos anys, i des de aquest moment, on entra a l’anomenada segona infància (dels dos als sis o set anys) fins a la seva preadolescència, sobre l’edat de dotze anys, el nen Pou es socialitza, es relaciona socialment i es comunica amb els altres.

Aspectes que faran que es socialitzi correctament. El nostre nen Pou ha entrat ja al món social gràcies al clima afectiu familiar que li han proporcionat els pares principalment, i la família, a través del primer nínxol ecologicosocial quan era nadó. Durant la seva socialització, ha d’arribar a ser membre ple dintre un grup humà, i correspon als pares el fet d’introduir-lo, des de ben petit, a les normes, valors i activitats pràctiques vigents, fet que ajustarà la seva conducta al prototipus d’infant promogut al seu grup social (educació) (Perinat, 2014a:10-11) Amb l’analogia dels “marcs” del psicòleg K. Kaye (1982), els pares, “ emmarcaran” la seva vida infantil dins de la seva cultura.

A través de l’intercanvi emocional matern (o substitutori), el nen Pou crea una vinculació, necessària per al seu benestar i desenvolupament infantil normal. Nens amb mancances afectives o que han patit maltractaments son més susceptibles de patir pertorbacions psicològiques. La socialització d’en Pou serà més intensa durant la segona infància, segons Berner i Luckmann (1968) psicològicament es caracteritza perquè l’infant interioritza la significació de les normes, possible gracies al vincle afectiu que fa de via de pas a la comprensió i la motivació (Perinat, 2014b:14). Dintre de l’àmbit socialitzador familiar del nen, també pot haver-hi la figura del germà/a: “(...)hi ha molta cooperació, molta mutualitat d’afecte i una gran influència socialitzadora per part dels mes grans envers el petits” (Perinat, 2014b:16).

A banda de la família, el nen Pou es socialitzarà en l’àmbit escolar , iniciant-se en nous rols socials diferents als familiars_. Socialització_ exercida en dues direccions, vertical (relacions educatives jeràrquiques) i horitzontal (relacions entre iguals, amics i companys). A l’escola cultivarà una gamma d’aptituds mentals i d’actituds entre infants, socialitzant els hàbits i modes d’actuar i a l’hora socialitzant la ment. Els pares del nen Pou també han de controlar els mitjans audiovisuals, ja que la competència socialitzadora de la Tv. és inevitable, però supervisant la programació a la que accedeix el nen.

Primers intercanvis comunicatius entre POU i els seus pares. Com aniran evolucionant?

El nen Pou, abans de dominar mínimament el llenguatge ja comunica amb els seus pares mitjançant la comunicació preverbal, prerequisits de la qual són: la sensibilitat cenestèsica (on l’expressió primordial és el contacte corporal, pares/Pou nounat en aquest cas), les capacitats perceptives i expressives, i els ritmes i la pauta temporal. Al començament el nen Pou no tindrà intencionalitat comunicativa, no serà fins al tercer mes aproximadament que s’intueix aquesta per mitjà dels protodialegs com ara somriures, xerrotejos o estiraments de braços, etc. davant els quals els adults reaccionen. A partir dels sis o set mesos ja farà actes comunicatius plens com els protoimperatius (pallassades o bromes), i més tard, amb els actes protodeclaratius.

Un element imprescindible per la socialització d’en Pou en totes les seves dimensions (cognitiva, emocional i d’ajust social) és la comunicació pares-fills.

Dins de l’àmbit extra familiar on domina la “informalitat”, infants de l’anomenada segona infància, reprodueixen pautes culturals en vigor dins el món adult “de veritat”. El domini més típic de la segona infància fins la per adolescència és el joc.

El document/informe elaborat a continuació mitjançant l’observació d’un parc públic a Barcelona a l’hora d’esbarjo de la tarda, just després de sortir de l’escola, temps de joc lliure on infants de diferents edats i cultures juguen repartits per les tot el parc. La psicologia distingeix tres modalitats en el joc infantil : joc mogut, joc que reprodueix situacions socials (reals o fantàstiques) i jocs socials sotmesos a regles.

A una part del parc hi ha un improvisat camp de futbol, on els pals de les porteries son dues motxilles escolars, i nens (no hi ha cap nena) d’entre uns deu i dotze anys juguen un partit. Els nens dels dos equips segueixen les regles del joc, com si d’una regla moral es tractés, tant si és un gol com si es fan una falta, tenen molt clara la noció de regla i tots les respecten. Un nen a fet la traveta a un altre i és expulsat per els seus companys, s’ha trencat un valor, és una acció que està malament dintre d’un ordre moral simbòlic i té un càstig, l’expulsió. La resta, tant companys del mateix equip com algun jugador del contrari, van a veure el nen que ha caigut a terra i l’ajuden a aixecar- se, demostrant un comportament prosocial. Hi ha cooperació entre els membres d’un mateix equip tot i que entre els dos equips rivals hi ha molta competitivitat a veure quin és el millor.

A la zona de bancs hi ha un grupet de nens i nenes de sisè de primària (11 anys, que són de la classe de la meva filla) que juguen a les cartes del UNO, seguint les regles que estableix el joc, però han establert algunes normes noves dins del joc, mitjançant el consens, com per exemple que poden tirar varies cartes a l’hora fent escala de color. Aquí es veu un exemple de cooperació infantil establerta. (Periant, 2014b:29).

Aquets dos exemples estarien dintre del jocs socials sotmesos a regles, igual que ho serien els escacs, etc.

A la zona de sorral hi ha un grup de nenes d’uns quatre o cinc anys i dos nens més petits que elles. Les nenes juguen amb diferents estris a fer “comiditas” i les donen a tastar als dos nens més petits. Estan jugant amb un pot buit de l’actimel del berenar, un cubell petit, una cullera de plàstic, platets de plàstic i sorra. Les nenes juguen tot reproduint les situacions socials que viuen a casa , mares que fan el dinar o el sopar (joc simbòlic), i els dos nens més petits juguen a “fer com si...” , fan com si sopessin de debò, recreant en l’escena situacions típiques de la seva vida quotidiana (Perinat, 2014b:24-25).

Tres nens (dos nenes i un nen) corren entre rialles al voltant de les mares que parlen, sense cap tipus de regla o norma, tenen sobre uns tres anys i només corren i donen voltes sobre sí mateixos mentre riuen, seria la modalitat de joc mogut , de cop i volta una de les nenes ensopega, cau i comença a plorar perquè s’ha fet una rascada a la mà i li surt una mica de sang, els altres dos nens van de seguida a veure que ha passat i el seu semblant és seriós, mentre la mare de la nena que ha caigut l’atén, els dos infants han deixat de córrer i estan seriosos, es podria parlar d’una empatia precoç , base del comportament altruista adult (Perinat, 2014b:74).

A través de l’observació del temps de lleure en un context no formal dels infants de la nostra societat, es pot apreciar influencies culturals, com ara que al partit de fútbol només juguen nens, poder és una casualitat, o poder és perquè és un esport més reconegut socialment per a jugadors masculins. El nen que a fet la traveta ha trencat les normes del joc i les conseqüències són clares, l’han expulsat del partit. La resta de jugadors, empàticament i amb un comportament

prosocial , han acudit a ajudar el que ha caigut a terra sense buscar cap recompensa externa, només per solidaritat amb ell.

El grup heterogeni que juga a cartes, han modificat les regles del joc de cartes, sota consens i la “voluntat popular” dels jugadors, tot i que juguen per diversió, la intenció és de que només hi guanyi un, havent-hi certa competitivitat entre ells.

Mitjançant el joc simbòlic el grup de nenes del sorral, separades per la seva identitat de gènere , les nenes fan de mama i els nens (casualment més petits) fan de nens petits de la mare , reproduint conductes, ocupacions i activitats típicament associades a les dones a la societat, com ara ocupar-se de fer el dinar i els fills.

I per últim l’empatia davant el dolor de la nena que ha caigut al terra mentre jugava, provocant que els seus companys de joc parin i deixin el que estaven fent.

Els infants a través del joc informal en el seu temps lleure i esbarjo ens poden mostrar com és la societat que els educa, els valors i la cultura actuals.

Bibliografia