¡Descarga La formación del Reino Franco y la decadencia del Imperio Romano de Occident - Prof. Lalue y más Apuntes en PDF de Formación y Orientación Laboral solo en Docsity!
7.1. Primer període, 409-507: de Tolosa a Toledo, de la Gàl·lia a Hispània (d'Ataülf a Alaric
- TEMA 3.- Els estats germànics successors
- La instal·lació dels bàrbars dins l'Imperi (Annex I)
- 1.1. Vàndals
- 1.2. Els Franks
- La concepció del que era privat o públic entre els germànics
- Itàlia, els ostrogots (Annex III)
- Els saxons i els angles a Britània
- 4.1. BRITÀNIA (del 407 al 800)
- Com vivia la gent?
- El paisatge
- 6.1. Fase 1............................................................................................................................
- 6.2. Fase 2............................................................................................................................
- 6.3. Fase 3............................................................................................................................
- Regnum Visigothorum
- II)..........................................................................................................................................
- Leovigild) 7.2. Segon període. 507-586: Leovigild, la unitat del regne (de Gesaleic i Amalaric a
- 7.3. Tercer període. el regne catòlic (de Recared a Recesvint)
- 7.4. Quart període. 672-710: el final del regne visigot (de Wamba a Roderic)
- El mon àrab.
- 8.1. Resum expansió àrab cap occident (Annex V)
- 8.2. Els esdeveniments de la conquesta musulmana..........................................................
- Temps de concilis. La recaptació fiscal dels bisbes visigots (segle VI)
- Annex I. Regne Germànics i Imperi Bizantí el 500.......................................................................
- Annex II. Divisió de Clodoveu
- Annex III. La Itàlia dels Otrogots..................................................................................................
- Annex IV. Heptarquia Anglosaxona
- Annex V. Regnes Germànics i Imperi Bizantí el
legalment Honori, emperador legítim, d’origen familiar hispà (fill de Teodosi). Constantí III desitjà incorporar a la seva obediència les províncies de la diòcesi d'Hispània. Honori, però, tenia partidaris i clients a la Lusitània. Constantí III hi envià Constant (fill de l’usurpador) i Gerontius (Geronci), un prestigiós general. S'inicià una etapa d'inestabilitat a les províncies afectades i d'enfrontaments entre les faccions. (Per a tota aquesta qüestió i l'entrada dels “bàrbars” a Hispània, vegeu: Javier ARCE , Bárbaros y romanos en Hispania (400-507 A.D.) (Madrid: Marcial Pons Historia, 2007). Poc després i per causes no del tot conegudes el general Geronci, a la vegada, s'aixecà contra l'emperador usurpador Constantí III i, alhora, mantingué l'enfrontament amb l'emperador legítim Honori. A Hispània, Geronci permeté que les seves tropes saquegessin Palència. Això i l'actitud poc respectuosa de Geronci envers els costums d'aquella part de l'Imperi, feu que esclatés una rebel·lió dels habitants de la zona. Per esclafar-la i créixer el seu nombre d'efectius, Geronci cridà a la seva obediència els pobles germànics establerts al sud de la Gàl·lia: sueus, vàndals asdings i silings i alans, els quals entraren a Hispània com aliats del dit Geronci. Tant Constantí III com Geronci fracassen en el seu intent de deposar l'emperador Honori, defensat militarment pel general Estilicó fins que fou assassinat el 408. Estilicó també s'enfrontà amb èxit als visigots en el seu camí cap a Roma. La rebel·lió de Constantí III i de Geronci tingué com a conseqüència el desplaçament dels vàndals i dels alans des de la Gàl·lia cap a l'interior de la península Ibèrica. Roma, amb Hispània dominada per Geronci, no fou capaç de fer tornar la situació al seu estatus anterior i hi hagué un repartiment de facto del territori de les províncies entre uns i altres l'any 411:
- els sueus i els vàndals asdings s’instal·len a la província de Gallaecia;
- els alans a la Lusitània i a la Carthaginensis;
- els vàndals silings a la Baetica;
- Roma mantingué l’autoritat només a la Tarraconensis. En principi, aquesta distribució i instal·lació dels pobles vàndal, sueu i dels alans no és pactat amb Roma, no hi hagué foedi (plural de foedus , pacte) que el regularitzés. A la pràctica aquell repartiment significà la fi de la Hispània romana. Gerontius s'enfrontà a Constantí III a Arles i tots dos foren derrotats pel general de l'emperador Honori, Flavi Constanci (411). Aquest general també va fer fora els visigots de Narbona, desplaçant-los a la part nord de la Tarraconense, el seu rei Ataülf s'instal·là a Barcino, on contragué matrimoni amb Gal·la Placídia, germana de l'emperador Honori. Després d'assassinat
i també el seu successor, romans i gots regularitzaren aquella situació per mitjà d'un foedus pactat entre el rei got Vàlia (415-418) i el general Flavi Constanci el 416. Com s'ha dit, Guy Halsall (2012, Las migraciones bárbaras y el Occidente Romano, 375-568), dubta de l'existència d'un foedus (el text o contingut del qual no es coneix per a la data expressada) i opta per considerar la instal·lació dels visigots a l'Aquitània com un acantonament de tropes auxiliars mitjançant el procediment de la hospitalitas o deure d'allotjament que tenien els ciutadans envers les tropes romanes. Tot plegat, deixant de banda el fet que tal acantonament es tornà definitiu, un fet que no es podia saber en el primer moment de l'any
El foedus implicava que els visigots havien de donar suport militar a Roma. L'emperador tenia la intenció de tornar a fer efectiu el control de Roma sobre Hispània amb l'ajut dels visigots. També lluitar contra l'acció dels grups de bagaudae (bagaudes) a la zona sud de la Gàl·lia i nord d'Hispània (ja sabem que no finalitzaran fins al 440). A canvi d'aquella col·laboració o aliança militar, els visigots reberen l'Aquitània II mitjançant pel sistema d'hospitalitas: concessió al rei got de dues parts (sortes) de la recaptació dels impostos d'aquell territori; la sors restant anava per a l'administració romana a la zona. Així, com es va explicar, no es tractava d'una cessió de terres pròpiament dita sinó que l'aparat administratiu i fiscal romà es mantenia intacte i desviava aquella part de la recaptació tributària als germànics. El foedus tenia període de vigència de 50 anys. Els romans aprofitaren l'oportunitat que el foedus els donava de disposar dels guerrers visigots: entre el 416 i 418 els gots desferen els vàndals silings de la Bètica i derrotaren els alans que es dispersen i integren entre els sueus i els vàndals asdings. El 419 els sueus i els vàndals asdings s'enfronten entre ells a la Gallaecia; vencen els asdings però la intervenció romana els fa desplaçar-se cap al sud i instal·lar-se a la Bètica (on hi havia hagut els silings abans de la desfeta a mans dels visigots). A la Bètica es feren forts i fins i tot venceren un exèrcit romà. Després, com ja sabem, passaren a Àfrica sota el comandament de Genseric. A la Gallaecia únicament hi romanien els sueus, mentre que la resta de la Península, amb els visigots a la Gàl·lia, els alans derrotats i els vàndals a Àfrica (426, Balears, 430 mort de sant Agustí, 455 saqueig de Roma, 633 final del regne vàndal), torna en teoria a l'obediència directa de Roma. Els sueus, des de les seves bases a la Gallaecia (també Galècia) s'expandeixen sobre la Lusitània i la Bètica entre 430 i 456: conquisten Mèrida i Sevilla, on obtenen un botí quantiós.
1. La instal·lació dels bàrbars dins l'Imperi (Annex I)
1.1. Vàndals
Els vàndals creuaren el Rin el 406, avançaren per la Gàl·lia dividits en dos grups (asdings i silings) i el 409 eren a Hispània. Els asdings s'instal·laren a la zona de Salamanca i els silings estaven, el 417, a la Bètica. Compartien veïnatge amb els sueus (situats a la Galaècia) i amb els alans (situats a la Lusitània). Només la Tarraconense romania plenament en poder de l'Imperi. El 429 Genseric (428-477) decidí creuar l'estret de Gibraltar i avançar pel Nord d'Àfrica, el graner de Roma. El 430 prengueren la diòcesi de sant Agustí, Hipona (Annaba o Bona actual). Reberen 10 terres, per part de l'Imperi, a la Numídia en un intent de frenar la desordenada invasió i canalitzar-la en un assentament de bàrbars federats. Aquell regne vàndal era cristià però de confessió arriana (d'Arri, final del segle III, religiós que defensava la diferència entre Déu i Jesucrist) va perllongar-se en el temps fins a la conquesta bizantina protagonitzada pel general Belisari, a les ordres de l'emperador Justinià el 534. Els successors de Genseric foren Huneric (477-484), Gutamund (484-496), Trasamund (496-523), Hilderic (523-530) i Gelimer (530-534) Els vàndals, malgrat les notícies de destruccions de llibres de comptabilitat fiscal dels primers anys del regne, mantingueren una estructura estatal a la romana. Les troballes arqueològiques demostren una riquesa material molt notable almenys fins al 500. El blat va ser encaminat a
1.1.1. Cronologia de l’expedicio dels vàndals
- El 439 prengueren Cartago.
- L'emperador d'Orient Teodosi II el 441 provà infructuosament d'organitzar un estol i enviarlo al nord d'Àfrica.
- El 442, el regne vàndal independent de Roma a les províncies d'Àfrica Proconsular, Bizacena i quasi tota la Numídia i la Tripolitània va ser reconegut de fet.
- El 455 Genseric havia fet seves les illes Balears, Còrsega i Sardenya.
- El mateix any 455 Genseric va entrar a Roma i la va saquejar.
- El Genseric 468 va conquerir i mantenir la part més oriental de Sicília.
Roma de manera intermitent i també es va seguir produint ceràmica nordafricana característica de la zona. Ja s'ha parlat que el nord d'Àfrica era una província d'una gran producció de cereal i també d'oli (especialment la Bizacena). No és casualitat que sigui a partir del 439 que es troben signes clars de crisi fiscal aguda en els textos de l'administració imperial romana.
1.2. Els Franks
Franci (FRANCUS-I) prové del germàni “frekkr” que té el significat de “ferotges”; posteriorment va rebre el significat de “lliure, no dependent ni subjecte”. El nom de Gàl·lia mudà aviat, a cavall del segle V al VI, per “Francie”: Regnum Francorum. Els frekkr entraren a l'imperi en gran nombre com els altres pobles “bàrbars” a l'inici del segle V i reberen l'estatus de foederati. Però ja abans havien tingut contacte amb els romans. Un tal Bautó va arribar a ser cònsol romà el 385 i el propi sant Agustí es referí a ell en un panegíric (escrit d'elogi). Una filla de Bautó va ser enviada a Constantinoble i es va casar amb l'emperador Arcadi.
qualsevol franc capaç de portar armes era legalment superior als altres habitants de la Gàl·lia... Però la llei estava escrita en llatí i Clodoveu tenia consellers romans. El 490 es casà amb Clotilde, que era cristiana i burgúndia, i poc abans del 500 es va declarar cristià i catòlic i va rebre el baptisme juntament amb tot el seu exèrcit (més de tres mil homes) de mans de sant Remigi, bisbe de Reims. Els cronistes ho van narrar així: “Batejat catòlic, Clodoveu atacà el rei got Alaric II el 507, en una campanya que prengué el caire de “croada” antiarriana. A la batalla de Vouillé (sud de Poitiers) Clodoveu derrotà Alaric II. El merovingi donà despulles de la batalla a l'altar de sant Martí de Tours i allà va ser reconegut pels ambaixadors de l'imperi romà d'Orient com a cònsol honorari. Talment com els grans generals de temps de l'Imperi, Clodoveu anà en processó a cavall des de la basílica a la ciutat repartint monedes d'or al públic.” A la seva mort, el 511, Clodoveu havia unificat les diferents famílies de francs assegurant-se que la condició de rei pertoqués a una sola família: la seva. Tot i així, a la mort de Clodoveu (511), el regne, considerat patrimoni propi del rei, fou fragmentat en quatre porcions, cada una a un dels seus fills: (Annex II)
- Clotari I, rei de Soissons (511-561), de Reims (555-561) i dels francs (558-561)
- Xildebert I, rei de París (511-558)
- Clodomir, rei d'Orleans (511-524)
- Teodoric I, rei de Reims (511-534) La diferència d'interessos entre els fills dels reis, dels bisbes —membres de l'aristocràcia gal·loromana—, l'establiment d'alguns grans monestirs (sant Columbà) i el sistema de divisió territorial franc en mallus i centenae, afavoriren la divisió del territori en diferents regnes (Austràsia, Nèustria i Borgonya) i en ducats (Champagne, Toulouse). A la mort de Dagobert I (639), rei d'Austràsia i poc després de Nèustria i Borgonya, les aristocràcies regionals imposaren la seva força política. Mantingueren la figura dels reis dels tres territoris però els qui realment manaven als palaus reials eren els majordoms de palau. Al mateix temps procuraren decidir qui havia d'ocupar les dignitats episcopals i les abadies dels monestirs. En aquell context, els majordoms d'Austràsia anaren acumulant més poder i capacitat militar. Des del començament del segle VII aquesta circumstància era molt evident: Arnulf de Metz i Pipí de Landen fusionaren les seves famílies per mitjà d'unions matrimonials. Pipí d'Herstal, nét d'aquells 12 dos majordoms, va unir en la seva persona les tres majordomies dels tres regnes.
Com a majordom únic va dirigir la conquesta i evangelització de Frísia i quan va morir el 714 el va succeir el seu fill Carles Martell, avi de Carlemany.
2. La concepció del que era privat o públic entre els germànics
Els germànics posen per escrit els seus codis jurídics arran de la seva entrada a l'imperi:
- Codi d'Euric, 461
- Llei dels burgundis (Lex Burgundiorum), 502 ( dels 105 articles, només 6 de dret públic)
- Llei sàlica (Pactus Legis Salicae), 511 (dels 78 articles, 8 són de dret públic) Per comparar la diferent importància que tenia el dret públic entre els bàrbars i els romans, s'ha de dir que el Codex Theodosianus (dret romà compilat el 438) té 16 llibres, des quals només la meitat del VIII i tot l'IX són de dret privat.
1.2.1. Gregori de Tours (Clermont, Alvèrnia, 538—Tours, 594)
Descendent d'una família senatorial romana de la Gàl·lia. Va ser educat en el cristianisme. Durant la seva jovenesa va sobreviure a la pesta que afectà Itàlia, Gàl·lia i Hispània (543-5). El 576 va assolir la dignitat de bisbe de Tours (mobilitat, de Clermont a Tours). Hi va fomentar amb èxit el culte a la tomba de sant Martí (316-397). Va escriure la Historia Francorum , també anomenada Deu llibres d'Història o Historiae i altres obres , entre elles diverses vides de sants, especialment la de sant Martí. La Historia Francorum abraça des de la creació del món fins al 591, però és d'especial interès la narració del període des de la cristianització de la Gàl·lia. És Gregori qui narra la conversió de Clodoveu / Clovis al catolicisme des del paganisme i ho fa abans de contar la batalla de Vouillé (507). Això li permet presentar l'enfrontament de francs contra visigots com una lluita entre catòlics i arrians en què vencen els catòlics (francs). “De hecho existen fuertes argumentos, basados en textos contemporáneos y que contradicen la versión de los acontecimientos de Gregorio de Tours, que verían a Clodoveo, así como a una de sus hermanas, como arriano practicante en lugar de pagano con anterioridad a su conversión al catolicismo. Con tal fisura en el corazón del relato de Gregorio sobre Clodoveo, se debe tener la mayor precaución al acercarse a él” (...) “La carta remitida por Remigio (de Reims) a Clodoveo hace virtualmente cierto que éste era cristiano en torno al año 486. De hecho, una vez que se aprecia que el punto de vista de Gregorio sobre la conversión de Clodoveo del paganismo no merece confianza, entonces no hay motivo para creer que en algún momento fue pagano. Tampoco su padre, Childerico I (muerto en 481), tiene por qué ser sino cristiano. El hecho de ser enterrado con un tesoro y en un túmulo funerario, descubierto y excavado en el siglo XVII, no es prueba de que fuera pagano, cuando se relata que el rey visigodo Alarico, cristiano sin lugar a dudas, recibió tal enterramiento”. (Roger Collins, La Europa de la Alta Edad Media , 300-1000, Ediciones Akal, Madrid, 2000, p. 155 [1a edició 1991 : Early Medieval Europe : 300-1000]).
llarg recorregut en la història d'Europa: el sinis-kalk (el més vell dels criats o servidors del rei), el conestable prové del comes stabuli o cuidador dels estables dels cavalls i el maris-kalk el cuidador dels cavalls. A la cort es recollien, perquè els les famílies riques els hi enviaven, els fills dels notables, eren els nutriti , perquè a la cort eren alimentats i ensinistrats en el servei al rei, que esdevenia el seu pare adoptiu (al respecte, cal recordar que des del segle IV, l'Església havia procurat limitar les adopcions de fills) Dels nutriti (alimentats) del rei, els propers al rei, els seus companys ( cum panis ), uns es convertien en el mapparius o portador del tovalló del rei mentre menjava, altre era l'encarregat del vi... i tots ells formaven l'schola o grup d'aprenents de servidors del rei, on guanyar-se la seva estima i confiança era l'objectiu més gran. Com afirma Michel Rouché “aquells grups de joves servidors podien convertir-se en veritables nius de serps”. En altres temps, l'schola havia estat una comitiva de soldats que formava la guàrdia imperial romana. També era el grup de clergues que formava la cort dels bisbes. Abans del segle IX mai no va significar escola. El grup d'antrustions o camarilla guerrera del rei tenia, a la vegada un esglaó inferior format pels gwas (celta), mot que en francès ha donat gars i garce (jove). Aquests joves es posaven al servei d'un senior (major, més vell, mot que ha donat senyor) per mitjà de la cerimònia d'encomanament (molt semblant a l'ordenació dels sacerdots i bisbes actual). El gwas es posava sota el poder ( mundeburdium o mainbour ) del senior (record del patrocini i ancestre de les relacions 16 feudovassallàtiques). De fet es diu que de la paraula cèltica gwas deriva vassall. Paral·lelament, s'ha de tenir en compte que el perjuri, no complir la paraula donada, era un pecat molt contemplat als penitencials de l'Església. Un senyal clar que el vincle entre el gwas i el senior no era etern ni indestructible. A la vegada, entre la gent d'origen romà, es detecta la pervivència d'estructures socials romanes, com les corporacions o collegia d'alguns oficis en què la transmissió del saber era important (picapedrers, o vidrers, per exemple, entre altres). En bona part, com a sistema de defensa enfront dels poderosos, havien sorgit les guildes o conjuracions, que eren agrupacions de pagesos o artesans o mercaders que, units per un jurament, s'oferien col·laboració i ajut mutu en cas de necessitat. Junts podien resistir millor les pretensions dels poderosos, laics, romans o germànics. En el cas dels mercaders, les seves guildes els permetien imposar els preus i protegir-se dels riscos del mercadeig marítim. Els
concilis prohibiren aquelles conjuracions el segle IX, acusades de practicar ritus estranys no cristians. La seva designació, guilda , prové del nom de la suma de diners , geld , que els seus membres havien de dipositar al fons comú.
3. Itàlia, els ostrogots (Annex III)
Després del 410 Roma va recuperar el control sobre els territoris italians. Roma va deixar de ser la residència dels emperadors, que es va situar a Ravenna i Milà. El 476 l'ostrogot, del poble dels hèruls, Odoacre va deposar Ròmul Augústul, com s'ha repetit en diverses ocasions. Odoacre no era a Itàlia en qualitat d'invasor sinó que la seva presència —i del seu exèrcit bàrbar— havia estat regularitzada —com de costum— donant-li una forma legal: era el cap de l'exèrcit romà. Així, Odoacre protagonitzà el que ara anomenem un “cop d'estat”. El fet que enviés les insígnies imperials a Constantinoble és una mostra de la consciència que l'Imperi romà d'Occident havia quedar dissolt: “[Odoacre] Al destronar l'emperador Ròmul Augústul i remetre les insígnies imperials a Constantinoble només estava acabant amb una ficció. I reconeixent, a més, que l'únic emperador digne de tal nom residia a Orient, a la vora del Bòsfor” (Emilio Mitre, “Los primeros reinos germánicos (siglos V-VIII)” a S. Claramunt, E. Portela, M. González i E. Mitre, Historia de la Edad Media , Ed. Ariel, Barcelona, 2010 [1a ed. 1992]). E. Mitre, a la mateixa obra qualifica l'Imperi d'Occident en aquesta època de “fantasmal”, en tant que no existia de facto , únicament de iure , i encara fins a cert punt. Els ostrogots, des del 370 aprox. I durant els vuitanta anys posteriors estigueren sotmesos als huns. També al rei Àtila, que atacà Occident el 451 i 452. Una vegada mort Àtila (453) la confederació en que els huns eren hegemònics es va desfer i, d'alguna manera, els gèpids en prengueren el relleu. Els ostrogots, comandats per Valamer, es posaren sota el patronatge de l'imperi d'Orient i obtingueren terres a l'interior de l'Imperi, a la província de Pannònia (al sud del Danubi). A la mort de Valamer el seu germà, amb una part del poble ostrogot, va procurar i aconseguir arribar al regne visigot de Tolosa i unir-s'hi. El nebot de Valamer, Teodoric l'Àmal, després de servir l'emperador d'Orient Zenó. Probablement per encàrrec d'aquest emperador va atacar Odoacre, el “tirà” d'Itàlia, el 488. D'aquesta manera l'Imperi d'Orient va aconseguir — com havia fet en altres ocasions— treure-se'l de damunt i desviar-lo cap a Occident. Després de dos anys de guerra, Teodoric i les seves gentes van assolir el control complet de la península Itàlica derrotant Odoacre.
Posteriorment hi destaca la figura de Beda el Venerable (672-735), monjo benedictí, del qual tractarem més endavant. La tènue romanització de Britània desaparegué del tot amb l'assentament dels saxons i els angles.
4.1. BRITÀNIA (del 407 al 800)
4.1.1. Fonts històriques escrites:
TITOL AUTOR/DATA CARACTERISTIQUES
Historia Brittonum Nennius, primers anys del IX i primer manuscrit del 830 Primera referència a Arthur, britó que lluità dotze batalles contra els saxons; Una part del text fa la datació dels esdeveniments a través dels consolats, un sistema abolit per Justinià el 551: part vàlida per al segle V que situa l'arribada dels anglosaxons entre 428- 429: molt discutit En general: dades insegures i llegendàries per als segles V i VI: poca fiabilitat històrica. Canu Aneirin o Gododdin Poema èpic gal·lès que narra els laments d'uns guerrers britons del rei de Goddodin que lluitaren contra els saxons a Durham devers el 600. És un text de molt difícil lectura i comprovació dels fets. Hi ha altres poemes gal·lesos d'elaboració posterior. Gildas, De Excidio Brittonum (Sobre la ruïna dels britons) Monjo Gildes, aprox. 540 Conté dades i narracions d'interès per a la història del s. V al VI. També va escriure Vitae, que té dades poc fiables. Historia Ecclesiastica Gentis Anglorum (732) Beda el Venerable (+735) Menciona bisbes i clergues del segle V però també mostra que fins a l'arribada de la missió de Gregori Magne el 597, els habitants de Britània eren pagans. Descriu l'arribada d'Agustí i els evangelitzador enviats per Gregori Magne el 597. S'instal·laren a Kent, amb la seu a Canterbury. Crònica Anglosaxona Final s. IX Elaboració dels orígens dels regnes (invenció), tot i que conté diverses dades d'interès.
4.1.2. Periodització acceptada entre inici del s. V i s. VIII:
- lluites dels britons contra picti i scotti, després de la retirada dels romans (post. 407- 410).
- Roma (general Aeci) (sembla, segons G. Halsall) federa els saxons per a la defensa de Britània contra pictes i irlandesos (aprox. 442). Instal·lació dels anglosaxons al nord-est.
- Desaparició de l'estructura romana i al s. VI (550) existència de diferents regnes (Heptarquia anglosaxona: Kent, East Anglia, Wessex, Deira, Mercia, Bernícia). Progressiva assimilació dels britons. Existència dels gal·lesos a l'est i els pictes al nord
- (re)cristianització a partir dels enviats del papa Gregori Magne (590-604) a Kent el 597. Conversió del rei de Kent, Etelbert (565?-616).
- Cap al 700, quatre regnes: · Northumbria (Bernícia i Deira) · Mèrcia (formada per unitats més petites anglosaxones i gal·leses) · Wessex (zona sud, en disputa amb Mercia per Kent) · East Anglia (petit però amb bones terres).
- Regnat d'Offa (Mèrcia) (757-796) (contemporani de Carlemany): · annexió, conquesta o posició hegemònica sobre altres regnes · formació d'una cancelleria reial · celebració de concilis eclesiàstics i relació amb el papat · relacions diplomàtiques amb el regne franc i influència cultural franca sobre Mèrcia · construcció de l'Offa's Dyke entre Mèrcia i Gal·les (això és discutit)
4.1.3. Pobles
- Angles, saxons i juts : pobles germànics procedents de l'actual Dinamarca instal·lats a Britània a partir del 430. Els angles s'assentaren a la zona est i nord, els saxons més cap a l'oest, a tocar dels gal·lesos i els juts al sud, al posterior Kent.
- Pictes: (del llatí picti 'pintats') Són mencionats per Ammià Marcel·lí que els descriu dividits en dos tribus (dicaledons i vecturions). No han deixat escrits però sí diferents representacions en pedra.
- Gaèl·lics o Scotti : irlandesos i irlandesos situats fent frontera amb els pictes, a Escòcia.
- Gal·lesos : britons, poble cèltic de l'est de Britània, dividits al segle V en diferents regnes: Gwynedd, Powys, Deheubarth, Glywysing i Gwent. Enfrontats amb els anglosaxons de Mèrcia. El rei Offa (2a meitat del VIII) construí el Offa's Dyke (un fossat i un terraplè) a la frontera entre tots dos territoris.
4.1.4. Personalitats rellevants
- Benet Biscop (Northumbria, 628-690), monjo benedictí, fundador dels monestirs de Sant Pau de Jarrow (674) i Sant Pere de Wearmouth (681). Es convertiren en importants biblioteques i scriptoria. Biscop anà sis cops a Roma com a pelegrí, hi adquirí llibres i
6. El paisatge
Hi ha notícies que indiquen una certa transformació del clima, però les dades són poques. Gregori de Tours descriu una gran sequera el 591 que va comportar la fam per falta de pastures per als ramats. Des del segle temps de l'Imperi la relació entre el CULTUS (ager ) i l'INCULTUS ( saltus ) va anar afavorint el segon tipus de territori: el bosc va avançar guanyant terreny als antics camps de conreu. En xifres, l'extensió d'un i altre no es pot calcula La periodització del procés és el següent:
- abandonament de terres iniciat el segle III i amb un màxim el segle VI. El bosc s'estén.
- recuperació de zones boscoses per al cultiu, a partir del final del segle VI.
- “civilització agrària” basada en els cereals però també explotació del bosc i del saltus. I de la vinya.
6.1. Fase 1
Final de les plantacions especulatives (coneixem l'ANNONA però, la resta de la producció cereal, ramadera, vinícola, oleícola; què se'n feia > proveïment / especulació als mercats urbans > aquesta especulació permetia l'existència i manteniment de les villae amb servi i coloni. Massimo Montanari > l'augment de la superfície de bosc afavorí els pagesos perquè era una font important d'aliments (recol·lecció, caça, llenya). Les construccions en fusta s'incrementen a partir del segle IV (entre alamans i francs): El paisatge característic dels temps merovingis és un tipus d'hàbitat dispers d'aldees formades per les construccions necessàries a grups d'unes poques famílies, voltades de petits camps separats per porcions incultes: les necròpolis excavades mostren la petitesa d'aquells grups humans. (J. P. Devroey): les villae romanes desapareixen del regne franc —i en general a tota la Gàl·lia— totalment entre la meitat del segle V i la meitat del VI. Al centre i sud de la Gàl·lia, que és on l'aristocràcia d'origen romà (l'antiga aristocràcia provincial) hi roman més temps: els mosaics més tardans a les seves villae son del final del segle V i l'inici del VI. No hi ha, però, un abandonament del camp. Els assentaments francs hi són presents, molt sovint desplaçats uns centenars de metres de l'emplaçament de l'antiga villa romana de l'indret.
Els sòls més pobres o més durs queden abandonats i s'embosquen. Aquestes terres es recuperaran per a l'agricultura en les rompudes dels segles XI al XIII. El moment culminant dels abandonaments de terres se situa entre el 450 i el 550.
6.2. Fase 2
Les anàlisi del pol·len barrejat amb el sediment mostra mostra un augment dels cereals al final del segle VI. A la fi del segle VIII i l'inici del IX certs documents i evidències arqueològiques permeten documentar rompudes als boscos de l'est del Rin i a les Ardennes. És una iniciativa reial i de senyors laics que a partir de 772 és seguida sobretot des del bisbat de Worms i les abadies d'Amorbach, Fulda (fundada el 744 pel monjo Sturm) i Lorsch. El monestir de Fulda va ser fundat, l'any 744, per Sturm “en un desert espantós”, però un desert de bosc, al lloc d'Eihloha: “una selva / bosc espessa, poblada només per bèsties salvatges”. L'arqueologia ha demostrat que el bosc contenia camps de conreu i que el monestir s'assentà sobre les restes d'una construcció merovíngia, de pedra, feta a l'estil d'una villa romana, destruïda cap a l'any 700, excepte l'església encara en ús el 740. El bosc és designat amb el mot FORESTA, però ja no és un desert, és un bosc amb utilitat que es pretén conservar limitant-ne la deforestació. Entre el 780 i el 825 es documenten les primeres rompudes de bosc a Catalunya i hi ha un apogeu entre 850 i 950.
6.3. Fase 3
Parlar de “civilització agrària” és poc menys d'un disbarat. Fins i tot avui dia el menjar —encara, però cada cop menys— prové de la terra, de l'agricultura i la ramaderia. Així, tant l'Imperi com les societats dels regna de l'Alta Edat Mitjana eren agraris. L'expressió es refereix a tot allò que certs grups socials van organitzar per extreure una part de la producció dels pagesos del si de les famílies pageses. Això és anomenat “excedent”, també de manera errònia. Insistirem més endavant, però la renda (el mecanisme pel qual s'extreu el dit “excedent”) és una acció, repetida cada collita, que modifica els processos de treball pagès. El força al cultiu de les espècies vegetals o a la cria de les espècies d'animals exigits com a renda. Això transforma o modifica eleccions agrícoles i ramaderes més espontànies, adaptades al mitjà o fàcils per als pagesos (espècies aprehensibles, M. Barceló).
