Apuntes de Derecho Civil I: Derecho Subjectivo, Ejercicios de Derecho Civil

¡Descarga Apuntes de Derecho Civil I: Derecho Subjectivo y más Ejercicios en PDF de Derecho Civil solo en Docsity!

03.511 – DRET CIVIL I

Mòdul 3

EL PATRIMONI. LA RELACIÓ JURÍDICA I EL DRET

SUBJECTIU

• Itinerari
• Presentació
• Continguts

• Bibliografia

Unitat d’aprenentatge 3 – GES 3

Itinerari

L’ITINERARI que convé seguir per al correcte aprenentatge de l’assignatura és el següent: Accions Lectura de la GES 3 Lectura i estudi del mòdul 3 Lectura del Glossari del Mòdul 3 Fer els exercicis d’autoavaluació del mòdul 3 Lectura de l’enunciat de la PAC 3 Lectura de la normativa i del material necessaris per a la realització de la PAC 3 Realització de la PAC 3 Lectura de les solucions a la PAC

Presentació

Una cop estudiat en el mòdul anterior els aspectes més rellevants del Dret de la persona, ens endinsem en l’estudi del patrimoni i els elements que l’integren. Els béns són l’objecte dels drets i el patrimoni constitueix la garantia del compliment de les obligacions. En la segona part del mòdul ens endinsarem en l’estudi de:

1. Definir el concepte de relació jurídica i la seva estructura.
2. Delimitar la idea de dret subjectiu , la seva estructura i classes.
3. Conèixer la dinàmica dels drets subjectius.
4. Comprendre els límits de l’exercici dels drets subjectius.
5. Conèixer els conceptes de bona fe, abús de dret i actes propis.
6. Distingir i delimitar correctament les categories de prescripció i caducitat. "La finalitat d'aquesta Guia d’estudi és facilitar a l'estudiant la preparació del mòdul III de l’assignatura “El patrimoni. La relació jurídica i el dret subjectiu” , proporcionant-li una visió general de les qüestions que són objecte d'estudi en aquest mòdul així com de les novetats legislatives i jurisprudencials que l'afecten. Es per tant un material complementari que, si be el material d’estudi propiament dit és el módul didactic, l'actualitza amb la normativa vigent avui dia. És per això que aquí us indicarem en groc, perquè us sigui més senzill la localització, si hi ha hagut cap canvi normatiu que modifiqui el mòdul." La finalitat d'aquesta guia d'estudi és la de servir a l'estudiant per a preparar l'estudi del Mòdul III de l'assignatura ( “ El patrimoni. La relació jurídica i el dret subjectiu” ) suggerint-li una visió general dels continguts més importants que són objecte d'estudi. Es per tant un material complementari, de lectura aconsellable, pero optatiu. El material d’estudi propiament dit és el módul didactic. Aquí us indicarem també, en groc perquè us sigui més senzill la localització, si hi ha hagut cap canvi normatiu que modifiqui el mòdul.

1.- Els béns i les coses. Un bé és qualsevol realitat material o immaterial amb existència autònoma i sotmesa al poder de les persones com a instrument per a satisfer les seves necessitats. Entre els béns es distingeix aquells que tenen caràcter immaterial (drets immaterials y serveis, cosa en sentit jurídic), i aquells que tenen caràcter material, (les coses). A més dels béns i les coses, els deutes també formaran part del patrimoni. a) Característiques dels béns.

1. Apropiabilitat : que implica la possibilitat de ser sotmès a la voluntat del seu titular.
2. Utilitat : el bé ha d’aportar una utilitat al seu titular ja sigui de caràcter econòmic o moral.
3. Individualització : el bé ha de tenir substantivitat pròpia i ser una unitat autònoma. La unitat pot respondre bé a criteris jurídics econòmics o naturals. b) La distinció entre coses en atenció a les seves qualitats. (Les classes de coses).
4. Béns corporals i incorporals. Són béns corporals aquells que són una realitat material (una cadira, un llibre), els altres són immaterials (l’electricitat)
5. Béns de domini públic i de propietat privada. Es distingeixen en funció de la persona a la qual pertanyen, així com del seu destí. Són béns de domini públic els que pertanyen a l’Estat i altres persones jurídiques de dret públic i es troben destinats a l’ús o al servei públic. La resta de béns són de propietat privada. (Art. 339 i següents Cc).
6. Béns mobles i immobles. En principi són béns immobles els que es troben units i no poden ser objecte de desplaçament (article 334 Cc). Però en ocasions l’ ordenament considera com a immobles béns que poden ser traslladats: de forma que a més dels béns immobles per naturalesa (la terra, les mines...) es parla d’immobles per incorporació (edificis, arbres...), immobles per destinació (maquinària, animals, ..) i es consideren immobles per analogia els drets que recauen sobre béns immobles (concessions administratives, servituds...). D’acord amb l’article 335 Cc són béns mobles, els que no es poden considerar immobles d’ acord amb els criteris anteriors (ex. el diner).
7. Béns consumibles i no consumibles. Són béns consumibles aquells que s’extingeixen amb el seu propi ús (art.482 Cc) ex. el pa. Pel contrari són béns no consumibles, els que es poden usar sense que es destrueixin, (la roba). En l’article 337 el CC confon els conceptes de consumibilitat i fungibilitat.
8. Béns fungibles i no fungibles. Són fungibles les coses substituïbles per altres en el marc d’una relació jurídica. Les no fungibles són les insubstituïbles. D’acord amb això s’ha de assenyalar que les coses fungibles són identificades principalment pel seu gènere o quantitat. Ex. un quilo de farina.
9. Béns divisibles i indivisibles. La divisibilitat o no dels béns és una distinció que s’efectua no en base al criteri físic sinó al jurídic. Així es considera que una cosa és divisible quan les parts resultants de la divisió tenen la mateixa funció que el tot. Ex. Un diamant pot ser indivisible des de el punt de vista jurídic perquè el valor de les parts pot ser inferior al del tot. 2.- Relacions entre coses. a) Coses simples i coses compostes.

Són coses simples aquelles que formen una unitat sense que puguem distingir diferents parts que podrien ser individualment considerades com a coses (per exemple un animal). Pel contrari en les coses compostes es poden diferenciar diverses parts que poden ser definides com coses en sentit vulgar, però que no constitueixen un bé en sentit jurídic. Aquestes parts podrien tenir una individualitat si es separessin del bé que integren, per exemple un cotxe. b) Parts integrants, pertinences i accessoris. A la cosa composta és possible distingir les unitats que la formen en relació a dos criteris el d’ estabilitat i el d’ accessorietat. En base al criteri d’estabilitat podem distingir entre: a) Components, són les coses que integren una altre cosa composta, de forma que no es poden separar sense que la cosa composta es destrueixi. b) Parts integrants, las quals tenen individualitat per si mateixes encara que desapareix la cosa composta que formaven (Ex. una porta d’un edifici). c) Pertinences són coses que malgrat entrar a formar part d’una cosa composta, conserven la seva identitat i s’uneixen a ella per aconseguir una finalitat econòmica (Ex. la maquinària d’una fabrica). En funció del criteri de l’accessorietat, les coses accessòries són aquelles que per voluntat del seu propietari han estat posades al servei d’una principal. c) Les universalitats de coses. La universalitat es caracteritza per estar formada per un conjunt de coses individuals (iguals o diferents) que es designen de forma unitària. Ex. una biblioteca. Les coses que integren una universalitat no perden la seva identitat i règim jurídic, encara que també és cert que en alguns aspectes la universalitat té el seu propi règim jurídic. d) Els fruits. Són els rendiments o les percepcions que la titularitat d’una cosa permet obtenir. Hi ha diferents classes de fruits:

1. Fruits naturals. D’acord amb l’article 355, són les produccions espontànies de la terra, les cries i altres productes dels animals.
2. Fruits industrials. Són els que produeixen els predis de qualsevol mena en benefici del conreu o del treball.
3. Són fruits civils el lloguer dels edificis, el preu del lloguer de terres i l’import de les rendes perpètues, vitalícies i altres anàlogues. En relació al regim adquisitiu hem de distingir entre fruits naturals i fruits civil. En el cas dels fruits naturals: si els mateixos es troben pendents, pertanyen sempre al propietari de la cosa que els produeix; si es troben separats, poden pertànyer o bé al propietari de la cosa o bé a un tercer amb el corresponent dret a fruir. Pel contrari en el cas dels fruits civils tant poden correspondre al propietari com al no propietari, sempre que hagi estat transmès el dret de fruir. (Art.472 y ss). e) Les despeses i millores. Entenem per despesa tota inversió patrimonial feta en una cosa. El propietari és lliure de fer les despeses que vulgui en tot el que sigui de la seva propietat, encara que es plantegen problemes en els supòsits en què són les persones diferents al propietari, posseïdors de la cosa, els que efectuen les despeses sobre les coses. Ha de fer-se la següent distinció:
4. Despesa necessària. És la que es realitza per a conservar la cosa que es posseeix. Dintre de les despeses necessàries es distingeix: despesa ordinària,

crèdits de la mateixa classe o rang segons unes determinades normes de prelació que ordenen els crèdits en situacions d’insolvència. c) Els patrimonis especials.

1. El patrimoni personal. Es caracteritza no només per la seva atribució a una persona física o jurídica, sinó també per la seva funció de servei respecte dels fins de la persona. Té una força expansiva per comprendre i englobar la totalitat de les relacions jurídic - econòmiques de la persona que no estan sotmeses a un règim jurídic especial.
2. Patrimonis separats. Presenten un caràcter excepcional ja que el dret objectiu únicament autoritza en certs casos a considerar unitàriament un conjunt de relaciones actives i passives independents del patrimoni general. No és possible la separació per decisió pròpia ni per negoci jurídic. En aquest apartat hi ha un exemple molt destacat en la nova llei de protecció del patrimoni dels discapacitats.
3. Patrimonis col·lectius. Es denomina així als patrimonis que pertanyen a una col·lectivitat de persones, sense que la seva unió o associació no es personifiqui especialment.
4. Els patrimonis en situació interina. Se caracteritzen per ser una massa de béns i drets que s’unifica en atenció a un destí que sembla cridat a esgotar-se aviat, o en base a una situació anormal que ha de desaparèixer, ex. herència jacent. EL PATRIMONI PROTEGIT DELS DISCAPACITATS En el dret comú, la llei 41/2003, de 18 de novembre, de protecció patrimonial de les persones amb discapacitat, va establir en benefici de les persones discapacitades la possibilitat de constituir un patrimoni especial i separat que es diferencia de la resta del patrimoni personal del seu titular, sotmetent-lo a un règim d’administració i supervisió específic. A Catalunya, però, la seva regulació la trobem a la llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, al Capítol VII del Títol Primer (articles 227.1 a 227.9). Es tracta d’un patrimoni per destí donat que té per finalitat el satisfer les necessitats vitals del seu titular. BENEFICIARIS : D’acord amb l’article 227.1 CCCat, poden ser beneficiaris: les persones amb a) discapacitat psíquica igual o superior al 33% o b) amb discapacitat física o sensorial igual o superior al 65%. També ho poden ésser les persones que estan en situació de dependència de grau II o III, d'acord amb la legislació aplicable. El grau de discapacitat o de dependència s'acredita per mitjà del certificat emès per l'òrgan administratiu competent o per mitjà d'una resolució judicial ferma CONSTITUCIÓ: Tota persona, inclosa la beneficiària, pot constituir un patrimoni protegit. La constitució d'un patrimoni protegit en interès d'una persona diferent del constituent requereix l'acceptació del beneficiari o, si escau, la dels seus representants legals. La constitució requereix necessàriament una aportació inicial de béns i drets, preveient tant la possibilitat d’aportacions coetànies a la constitució com posteriors realitzades per terceres persones, las quals hauran de tenir lloc sempre a títol gratuït (articles 227.2 i 227.3 CCCat). Amb la Llei 6/2015, del 13 de maig, d'hamonització del Codi civil de Catalunya, es modifica l'apartat quart de l'article 227-3 CCCat: que disposa: «4. Les successives aportacions a un patrimoni protegit s’han de formalitzar en escriptura pública i llur administració s’ha de subjectar al que s’hagi establert en l’escriptura de constitució, sens perjudici del que estableix l’article 227-4.6 en matèria de modificació de les normes d’administració.»

REGISTRE : D’acord amb l’article 227.9, els béns que integren el patrimoni protegit són inscriptibles en el Registre de la Propietat o en altres registres públics a favor del mateix patrimoni. En la inscripció s'han de fer constar les facultats conferides a l'administrador, les causes d'extinció del patrimoni protegit i la destinació establerta per al romanent ADMINISTRACIO DEL PATRIMONI: L'administració del patrimoni protegit està regulada a l’article 227.4 CCCat i determina que correspon a la persona física o jurídica designada en l'escriptura pública de constitució. El constituent pot ésser administrador del patrimoni protegit si no n'és alhora beneficiari. Si la persona designada no pot o no vol acceptar, o renuncia a continuar en el càrrec, qualsevol persona interessada o el ministeri fiscal poden sol·licitar a l'autoritat judicial el nomenament d'un administrador. Són aplicables als administradors del patrimoni protegit les normes del CCCat en matèria d'aptitud, excusa i remoció del tutor. MESURES DE CONTROL: Segons l’article 227.5, es poden designar persones que en supervisin l'administració i es poden adoptar les mesures de control de la gestió de l'administrador que es considerin convenients. Si els beneficiaris del patrimoni protegit són menors d'edat o incapacitats, s'ha d'aplicar el que l'art. 221-5 CCCat estableix sobre la facultat de l'autoritat judicial d'acordar d'ofici les mesures que estimi necessàries per al bon funcionament de l'administració del patrimoni protegit. Així mateix, l’article 227.6 preveu la rendició de comptes davant del beneficiari (o els seus representants legals). EXTINCIÓ: El patrimoni especial s’extingeix per les causes previstes a l’article 227.7 CCCat. La mort del beneficiari comportaria la liquidació del patrimoni protegit que hauria de fer la persona designada en l’escriptura de constitució o, a manca d’aquesta, l’administrador (227.7.3. CCCat). Pel cas que existís romanent, l’article 227.8 CCCat determina que, en defecte de previsió expressa a l’escriptura de constitució, aquest revertirà al constituent del patrimoni protegit. La legislació catalana difereix en alguns aspectes respecte al llei estatal. Entre les diferències destaca la destinació del romanent. Mentre en l'art. 227.8 CCCat, com hem vist, els béns reverteixen al constituent o els seus hereus si no s'estableix una altra destinació en el moment de la constitució del patrimoni o la Generalitat en la seva absència -descrivint la destinació d'aquests béns-, la Llei 41/2003 atribueix aquest romanent a l'herència del beneficiari.

4. La relació jurídica i el dret subjectiu La relació jurídica. Concepte i classes La relació jurídica es defineix habitualment com un tipus de relació social que s’estableix entre persones, que té com a objecte interessos lícits i considerats dignes de tutela per una regla de dret, i que amb aquesta finalitat atribueix poders i deures correlatius. Encara que la definició pugui semblar una mica abstrusa, l’anàlisi dels seus elements constitutius permet deduir els punts següents: - En primer lloc, no tota relació social és una relació jurídica. Hi ha relacions socials a les quals el dret no para atenció, i és per això que no tenen l’atribut de la juridicitat (penseu en la situació de les parelles de fet a efectes, per exemple, successoris, abans de l’entrada en vigor de la Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de parelles). Només quan es presenten els requisits establerts en una norma jurídica hi ha una relació jurídica pròpiament dita. - Les relacions jurídiques són sempre intersubjectives, és a dir, s’estableixen de manera estable entre almenys dues persones. Per tot això, podem afirmar que no hi ha relacions jurídiques entre les persones i les coses.

320 del Codi civil atorga als fills més grans de setze anys el dret subjectiu de sol·licitar del jutge l’emancipació en els casos previstos legalment. Hi ha dues figures jurídiques afins al dret subjectiu que no es poden confondre amb aquest: la potestat i les facultats.

• La potestat també atribueix a una persona un poder jurídic perquè defensi els interessos d’altres persones i en benefici precisament d’aquestes.
• Les facultats són possibilitats concretes d’actuació que s’atribueixen a una persona en el context d’un dret subjectiu ampli, i se solen identificar amb el contingut d’aquest. El supòsit paradigmàtic de potestat és el del poder que tenen els progenitors sobre els seus fills no emancipats i que s’ha d’exercitar sempre en benefici d’aquests (article 154 del Codi civil). D’altra banda, el propietari d’un bé és titular d’un dret subjectiu que es tradueix en diferents facultats, com la de poder-lo fer servir, obtenir-ne els fruits o vendre’l. L’usufructuari d’aquest mateix bé tan sols té la facultat d’usar-lo i gaudir-ne, no de disposar-ne. 2.2. Estructura L’estructura tècnica del dret subjectiu es compon d’un subjecte, objecte i contingut (o diversos). Tot dret subjectiu té un subjecte , una persona a qui pertany el poder que atribueix el dret subjectiu i que n’assumeix la “titularitat”, i es poden distingir diferents models de titularitats (plenes, de gaudi, representatives i plurals). Així, l’Aureli, copropietari d’una finca al costat de la seva germana Alícia, gaudeix d’una titularitat plena (ja que recau sobre el dret de propietat, màxima expressió del dret subjectiu) i plural (ja que hi ha una cotitularitat o titularitat compartida de la finca). El propietari d’una finca rústica hi exerceix una titularitat plena, ja que, en principi, té totes les facultats pròpies de qualsevol titular (ús, gaudi, disposició). L’usufructuari d’un paquet d’accions borsàries gaudeix d’una titularitat de simple gaudi, ja que pot gaudir dels rendiments econòmics de les accions, però continuen essent propietat del seu titular. Quan un advocat defensa en plet o davant tercers en un negociació els interessos del seu client exerceix una titularitat representativa o de gestió. Finalment, els veïns d’un edifici en règim de propietat horitzontal són copropietaris de les anomenades zones comunes (escales, ascensors, etc.), i com a tals gaudeixen d’una titularitat plural. Tanmateix, és possible que el titular d’un dret subjectiu sigui indeterminat, cas en el qual un tercer assumeix la titularitat de manera transitòria o interina. Es tracta del supòsit ja estudiat en el mòdul relatiu al dret de la persona del nasciturus. En el Codi civil conté una secció titulada “De les precaucions que s’han d’adaptar quan la vídua queda embarassada” (articles 959 i següents del Codi civil), en la qual s’estableix la paralització de la divisió de l’herència i es preveuen les mesures de seguretat i d’administració que s’ha d’adoptar en el patrimoni hereditari mentre es verifica el naixement del nasciturus (per a evitar la disposició incontrolada dels béns en perjudici d’aquest últim). Com es pot observar, el dret subjectiu té un potencial titular, però mentre no se’n verifica el naixement s’organitza una situació transitòria, amb la qual cosa queda clar que és impossible que hi hagi drets subjectius sense subjectes.

L’objecte del dret subjectiu és la realitat social exterior, en totes les seves formes possibles, sobre la qual recau, i es pot tractar d’objectes tangibles, intangibles (electricitat, programari electrònic) i de drets i tot. Finalment, el contingut es compon de les facultats específiques, això és, de les possibilitats d’actuació que el dret subjectiu atorga al seu titular. 2.3. Classes Esquema de les classes de dret subjectiu Per l’esfera del poder jurídic

• Drets absoluts Tenen eficàcia davant de tothom ( erga omnes ): drets reals, drets de la personalitat, dret hereditari, dret sobre béns immaterials.
• Drets relatius S’exerciten contra determinades persones: drets de crèdit (el dret del creditor davant el deutor). Per la seva adherència al titular
• Intransmissibles No es poden transmetre a altres persones (són personalíssims): drets de la personalitat i poders familiars.
• Transmissibles Es poden transmetre: drets patrimonials (reals o personals). Per la relació d’uns drets amb els altres
• Drets principals Existeixen de manera autònoma.
• Drets accessoris Se subordinen a un dret principal (la fiança que s’atorga per a garantir un deute és accessòria respecte d’aquesta, que és el dret principal).

constitueix un usdefruit sobre aquest a favor d’un tercer, l’adquisició és constitutiva, atès que el contingut del dret subjectiu cedit és inferior al del cedent (l’usdefruit no permet disposar del bé, només fer-lo servir i gaudirne). Un dels principis més importants que regeix aquest tipus d’adquisicions és el que “ningú no pot transmetre més drets dels que té”, com també que “la ineficàcia del títol anterior afecta el nou”. Tanmateix, l’eficàcia d’ambdós principis queda neutralitzada per la protecció de les adquisicions a non domino (això és, de qui no és propietari) en els supòsits de bona fe de l’adquirent, sempre que hi hagi una aparença de titularitat del transmitent posada de manifest per la possessió (béns mobles) o pel Registre de la Propietat (béns immobles). Així, en Joan no pot vendre l’ordinador de la seva germana a una tercera persona, ja que no li pertany i no pot disposar en conseqüència d’un dret que li és aliè. Igualment, si en Joan vengués l’ordinador a en Pep, i aquest al seu torn a en Xavi, tots dos títols d’adquisició serien com a principi ineficaços i afectarien el procés transmissor, viciant-lo des del començament. Ara bé, si en Pep ignora la manca de titularitat d’en Joan (i, doncs, adquireix de bona fe) i fa l’adquisició confiant en l’aparença possessòria (en Joan es comporta com un posseïdor a títol d’amo), l’adquisició de l’ordinador queda protegida ex article 464 del Codi civil. En aquest cas, la germana d’en Joan podria exigir responsabilitat a aquest, però no podria recuperar la propietat del bé sobre el qual s’ha disposat indegudament, ja que es protegeix l’adquisició a non domino per a garantir que el tràfic econòmic funcioni millor. Altres categories menys importants d’adquisició són les següents: ex lege, negocial, instantània i successiva. La modificació dels drets subjectius es pot produir per l’alteració del subjecte (modificació subjectiva), de l’objecte (modificació objectiva) o del contingut. Els hereus de la persona morta li succeeixen en tots els seus drets i obligacions ex article 661 del Codi civil (modificació subjectiva). En cas de sinistre total de la finca hipotecada, el dret d’hipoteca es transforma en dret sobre la indemnització de la companyia d’assegurances (modificació objectiva). Finalment, es produeix una modificació del contingut quan el cònjuge vidu, titular del dret d’usdefruit sobre un terç de l’herència, commuta el seu dret per un capital en efectiu (article 839 del Codi civil). Finalment, la dinàmica dels drets subjectius es completa amb la figura de l’extinció. L’extinció implica la desaparició d’un dret subjectiu. Una de les causes més rellevants d’extinció és la renúncia , entesa com a negoci dispositiu unilateral, clar, explícit, inequívoc i terminant, pel qual el titular d’un dret subjectiu decideix abandonar-lo. La destrucció de la cosa posseïda és una causa d’extinció de la possessió (article 460.3 del Codi civil), el transcurs del termini extingeix la servitud temporal (article 546.4 del Codi civil) i la mort extingeix els drets personalíssims. 2.5. Exercici i límits del dret subjectiu 2.5.1. L’exercici del dret subjectiu i els seus límits Els drets subjectius s’exerceixen, això és, es posen en actuació, segons el seu propi contingut i les seves característiques. Encara que en principi serà el titular qui els exercitarà, és possible

que ho faci un representant legal (en cas de menors o impossibilitats) o voluntari (un mandatari). Tanmateix, l’exercici d’aquests drets no és il·limitat, sinó que s’ha d’exercir de manera raonable i adequada a la seva pròpia funció. En aquest sentit, la dogmàtica distingeix tres límits fonamentals: extrínsecs, intrínsecs i temporals. 2.5.2. Límits extrínsecs Els drets subjectius de diferents titulars coexisteixen i poden col·lidir entre si, cas en què se n’ha d’ordenar la concurrència sobre la base de dos criteris:

• Preferència d’un dels drets sobre un altre Així, segons el vell aforisme prior tempore potior iure , prevalen els drets de més antiguitat (per exemple, la primera hipoteca inscrita sobre un bé immoble preval sobre les altres a l’efecte d’una possible execució hipotecària).
• Reducció de l’àmbit dels drets concurrents El cas arquetípic és el de la concurrència de creditors sobre un patrimoni insuficient del deutor (concurs), cas en què es redueixen els drets de crèdit a prorrata ( par conditio creditorum ).

Límits del

dret subjectiu

Extrínsecs Intrínsecs Temporals Col·lisió de drets Bona fe i honradesa Doctrina dels actes propis (^) Retard deslleial Abús de dret Prescripció Caducitat

La prescripció extintiva provoca la pèrdua dels drets subjectius pel transcurs del temps. És a dir, amb la prescripció s’extingeixen les “pretensions, enteses com el dret de reclamar d’una altra persona una acció o una omissió” (article 121-1 del Codi civil de Catalunya). No pot exigir indemnització la persona que va patir un dany fa més de tres anys, ja que haurà expirat el termini legal per a aquest tipus de reclamacions (article 121-21 d) del Codi civil de Catalunya). Hi ha una altra forma de prescripció, l’adquisitiva, que permet que una persona, en certes condicions d’aparença possessòria, adquireixi un dret pel transcurs del temps (usucapió). Així, si en Miquel posseeix a títol de propietari un bé moble aliè durant més de tres anys es converteix en propietari (article 531-27.1 del Codi civil de Catalunya). Encara que el Codi civil la considera una forma de prescripció, es tracta d’una figura jurídica diferent que serà objecte d’estudi detingut en l’assignatura Dret civil III. La prescripció, bàsicament, exigeix la concurrència dels requisits següents:

• Existència d’una pretensió susceptible de prescripció (no ho és, per exemple, la pretensió de fer la partició de l’herència).
• Transcurs del termini previst legalment sense que el subjecte actiu exerciti la seva pretensió.
• Al·legació judicial o extrajudicial de la pretensió, ja que els jutges i els tribunals no valoraran d’ofici l’existència de prescripció (article 121-4 del Codi civil de Catalunya). Els terminis de prescripció, una vegada iniciats, es poden interrompre i suspendre:
• Es produeix la “interrupció de la prescripció” quan el titular de la pretensió l’exercita abans que es consumi el terme previst, la qual cosa provoca que el termini establert comenci a córrer de nou. Les causes d’interrupció estan fixades en els articles 1973 del Codi civil i 121-11 del Codi civil de Catalunya, i es pot destacar l’exercici judicial o extrajudicial de la pretensió o el reconeixement del dret.
• La “suspensió de la prescripció” té lloc quan al titular d’una pretensió li resulti impossible exercitar-la per alguna de les causes taxades previstes legalment (força major, determinades circumstàncies personals o familiars...). La suspensió fa que el termini de prescripció es deixi de computar (article 121-19 del Codi civil de Catalunya) fins que desaparegui la causa de la suspensió, moment en el qual el còmput es reiniciarà precisament en el moment en què va quedar detingut. Així, si falten 38 dies perquè prescrigui una acció de reclamació de quantitat derivada d’un contracte de serveis i el creditor exigeix al deutor per carta certificada el pagament de la quantitat deguda (reclamació extrajudicial), comença a córrer de nou el termini de tres anys (article 121-21 b del Codi civil de Catalunya) d’acord amb el que es disposa en l’article 121-14 a) del Codi civil de Catalunya. Al contrari, se suspèn el termini de prescripció de tres anys per la concurrència d’una causa de força major que afecti el subjecte actiu de la pretensió en els sis mesos immediatament anteriors al venciment del termini esmentat (article 121-15.1 del Codi civil de Catalunya). En qualsevol cas, s’ha de tenir en compte que el subjecte passiu de la pretensió pot renunciar , expressament o tàcitament, a la prescripció consumada (la renúncia anticipada a la prescripció és nul·la ex article 121-10.1 del Codi civil de Catalunya) sempre que gaudeixi de

plena capacitat d’obrar i no perjudiqui els interessos legítims de tercers (article 121-5 b) del Codi civil de Catalunya). Els terminis de prescripció del dret civil de Catalunya es poden resumir de la manera següent: En qualsevol cas, s’ha de tenir en compte que:

• Els terminis són dispositius, per la qual cosa les parts poden pactar un escurçament o un allargament del termini no superior, respectivament, a la meitat o al doble del que és establert legalment, sempre que el pacte no comporti indefensió de cap de les parts (article 121-3 del Codi civil de Catalunya).
• Les pretensions, amb independència de quin sigui el seu termini concret de prescripció, s’han d’exercir en un termini màxim de trenta anys (preclusió) des del naixement de la pretensió (article 121-24 del Codi civil de Catalunya). Per exemple, el termini per a exigir una responsabilitat per danys és de tres anys. Ara bé, el dies a quo per al còmput del termini és el moment en què es tingui coneixement exacte del dany produït, i aquest pot tenir lloc fins i tot diversos anys després que passi l’esdeveniment danyós (penseu en els danys mediambientals, en els quals és habitual que entre el moment de la comissió de l’acte o omissió danyós i el del coneixement i estimació passi molt de temps). Per a evitar la incertesa i la inseguretat jurídica que es pot produir en aquests casos, s’estableix un termini general de preclusió de trenta anys, passat el qual és impossible exercitar una pretensió, per molt que en puresa l’acció no hagi prescrit. Els terminis de prescripció del Codi civil espanyol són considerablement més extensos, casuístics i, a més, no hi ha el concepte de preclusió :

CC

Catalunya

(articles 121- 20 a 121- CCCat) Prescripció decennal Termini general de prescripció per a les pretensions de qualsevol classe Prescripció triennal

• Pagaments periòdics per anys o terminis més breus.
• Remuneració de serveis i obra.
• Vendes de consum.
• Responsabilitat per danys. Prescripció anual
• Pretensions protectores de possessió.

Catalunya). Es podria incloure en aquest concepte l’acció de rescissió per lesió de la partició de l’herència (article 464-13 del Codi civil de Catalunya). Els terminis de caducitat es recullen en les lleis, cas per cas, i s’hi aplica el termini general de preclusió (article 121-24 del Codi civil de Catalunya). En qualsevol cas, també és possible que les parts acordin voluntàriament terminis de caducitat (caducitat voluntària). QUADRE COMPARATIU PRESCRIPCIÓ CADUCITAT

• Extingeix pretensions jurídiques. Ha de ser al·legada per l’interessat. És susceptible d’interrupció i de suspensió.

Extingeix poders de configuració jurídica i accions. La valora el jutge d’ofici. No s’interromp. 2.6. Deure jurídic El deure jurídic no és més que la contrapartida del dret subjectiu, i implica la necessitat de seguir una conducta determinada amb l’amenaça de sanció. L’arquitecte que ha fet un projecte pel qual encara no ha cobrat és titular d’un dret subjectiu patrimonial consistent a poder exigir al deutor la satisfacció del crèdit. El deutor, per la seva part, té el deure jurídic de seguir un comportament consistent a pagar la quantitat deguda, i pot patir, en cas d’incompliment, les conseqüències que li imposa l’ordenament jurídic, com el fet d’haver d’indemnitzar pels danys i perjudicis ocasionats al creditor.

Bibliografia complementària

.-Albadalejo García, M (ADC, 1963) Compensación de mejoras con desperfectos en el usufructo. .-Clavería Gonsalves, LH (1991)“Comentario al artículo 333 y Sg. del CC” (Comentario al CC Ministerio de Justicia). .-De los Mozos, J.L (RDP 1991) Aproximación a una teoría general del patrimonio. .-Diez-Picazo, L (RCDI 1977) Los bienes inmuebles en el Código Civil. .-Doral García, A (ADC 1983) El patrimonio como instrumento técnico-jurídico. .-García Cantero (RDN, 1955) El concepto de frutos en el Código Civil Español. .-Moreno Quesada (RCDI81967) Régimen jurídico de los frutos pendientes.

.-Roca Sastre R M (RCDI, 1926). El patrimonio. .-Cañizares Laso, A. (2001). La caducidad de los derechos y acciones. Madrid. .- Castán Tobeñas (1955). Terme "derechos subjetivos". Nueva Enciclopedia Jurídica , núm. VII. .- Dabin (1955). El derecho subjetivo , trad. esp. Madrid. .- De los Mozos (1965). El principio de la buena fe. Su aplicación práctica en el Derecho Civil español. Barcelona. .- Díez-Picazo (2007). La prescripción extintiva: en el Código civil y en la jurisprudencia del Tribunal Supremo. Barcelona. (1963). La doctrina de los propios actos. Barcelona. .- Ferreira Rubio (1984). La buena fe (El principio general del Derecho Civil). Madrid.

• (1982). "Algunas reflexiones acerca de la relación jurídica". RGLJ. .- Ferrer Riba (2003). “Los efectos de la prescripción en el derecho civil catalán”. Working paper de Dret català, núm. 3, abril, www.indret.com. .-López y López (1995). Terme "derecho subjetivo (derecho civil)". Enciclopedia Jurídica Básica , II, Madrid.
• (1995). Terme "relación jurídica" (derecho civil)". EJB , IV. Madrid. .-Miquel González (1989). "Observaciones en tomo a la buena fe". Libro homenaje al Prof. Roca Juan. Múrcia. .-Rivero Hernández (2000). “La prescripción y la caducidad. Perspectivas legislativas”. XI Jornades de Dret Català a Tossa. http://civil.udg.es/tossa/2000/Textos/p/3/rivero.htm (2003). “Primera valoració de la regulació de la prescripció i la caducitat en el Codi Civil”. RCDP , vol. 2, pàg. 97. .-Vaquer Aloy, Albert Lamarca i Marqués (ed.). (2005). Comentari a la nova regulació de la prescripció i la caducitat en el Dret civil de Catalunya. Barcelona. .-Vattier Fuenzalida (1981). "Observaciones críticas en tema de derecho subjetivo". ADC.