H llengua 2 treball, Guías, Proyectos, Investigaciones de Filología Catalana

¡Descarga H llengua 2 treball y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Filología Catalana solo en Docsity!

75. LA LLENGUA DURANT EL PRIMER TERÇ

DEL SEGLE XX (1906-1939): ELS USOS

SOCIALS I INTITUCIONALS

Borràs Soler, Manuel Grau en Filologia Catalana Història de la llengua II

ÍNDEX

• 1. Introducció al treball realitzat
• 2. Exposició del tema
  • 2.1 Marc històric
  • 2.2 Situació socioeconòmica i lingüística als territoris de parla catalana
  • 2.3 Noucentisme, codificació fabriana i La Mancomunitat
  • 2.4 L'àmbit educatiu
  • 2.5 Premsa i literatura
• 3. Bibliografia
• 4. Ressenya d'un dels llibres consultats
• 5. Ressenya d'un dels capítols
• 6. Ressenya d'un altre capítol

del domini del català va evolucionar molt diferent en cada àmbit regional. La reivindicació política

que es basava en la recuperació del català només va prosperar a Catalunya. Al nostre territori i a les Illes no va haver una evolució similar. Però les dues societats, la nostra i la dels illencs, comparteixen les causes que van impedir que el català actuara com a base de cadascun dels regionalismes. El cas baleàric es ben clar, l'aïllament i el cas valencià els contactes continus amb Castella. A més a més, hi mancava l'existència d'un entramat industrial que afavorira l'aparició d'una burgesia i la feblesa dels moviments polítics afins al catalanisme.

Si es tracta cada territori individualment, es pot dir que Catalunya, en aquest període, fou una societat industrial. Cada vegada hi havien menys pagesos i el percentatge de la renda agrària va disminuir molt en el conjunt de la riquesa del país. Contràriament, la producció industrial es va triplicar en tres dècades. La meitat de la producció era el tèxtil i la metal·lúrgia representava més d'una cinquena part. Socialment, la cultura obrera fou l'antagonista d'unes classes dirigents que es situaven a dintre dels partits de la Restauració o al catalanisme que emergia en eixos moments. Dins del moviment obrer l'orientació que dominava era l'anarquista. A Barcelona es va crear el 1911 el sindicat Confederación Nacional del Trabajo d'ideals anarquistes. Els anarquistes feien servir el castellà com a llengua oficial tant en els seus escrits com en la majoria dels actes públics.

Superada ja l'etapa inicial de predomini del regionalisme conservador, el catalanisme popular es va imposar amb força perquè comptà des de primera hora amb dirigents preparats i amb les idees ben clares, capaços de canalitzar les aspiracions d'una part de la burgesia i dels intel·lectuals. El catalanisme avançà pel suport dels professionals liberals, que supliren els dèficits de l'Estat amb institucions corporatives i per la menestralia i l'artesanat que van assumir el catalanisme des d'entitats com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria.

Al País Valencià s'hi trobava una societat eminentment agrària on les opcions polítiques oferien un panorama incapaç de vertebrar una resposta àmplia al control burgés. El Blasquisme que devia el nom i l'origen al seu líder Vicente Blasco Ibáñez, destacava com a moviment polític circumscrit a la ciutat de València. Val a dir que el seu ideari és una barreja de republicanisme jacobí, un cosmopolitisme de caire espanyolista i el menyspreu dels particularismes culturals. Aquest ideari i el seu discurs va mobilitzar les classes populars de la ciutat del Túria i va alimentar un odi envers el valencianisme. Aquest era prou limitat fins que els líders d'Acció Valencianista Republicana, Joaquim Reig i Adolf Pizcueta van guanyar escons a les eleccions del 1931.

La recuperació de la llengua, institucionalment parlant, fou inexistent a terra nostra, on la burgesia conservadora, moguda únicament pels interessos econòmics, fou incapaç de fer possible qualsevol enteniment amb la burgesia catalana cosa que va impedir un moviment social per a la recuperació de la llengua. Gestos com el de 1922 de la declaració de la cooficialitat del valencià i del castellà feta per la Diputació de València foren

majoria dels escriptors valencians i de les entitats culturals que utilitzaven el català van adoptar les normes de l'IEC. L'assumpció del fabrisme va impulsar l'ús escrit i un ús limitat public de la llengua parlada. El Consell Provincial de València crea l'institut d'Estudis Valencians al 1937, en plena guerra civil, i, el govern republicà, va decretar la incorporació del valencià a l'ensenyament secundari.

A les Illes Balears es va produir un auge de l'agricultura i el comerç portuari. La indústria més forta fou la del calçat. En quan a la qüestió lingüística sols interessava els cercles erudits que buscaven la dignificació filològica i una reconstrucció literària limitada. El moviment cultural es va donar en rames: el progressista i el conservador. S'ha de dir que el primer va fracassar socialment i el segon tenia una fesomia ruralitzant.

Dins la Catalunya del Nord i a les primeres llums del segle XX, val a dir que aquest territori tenia una població escassa i una base socioeconòmica agrària i de xicoteta manufactura que era desfavorable a les situacions de canvi social, polític i cultural. El patriotisme francés va arrelar fortament després de la Gran Guerra. Tots els factors esmentats permeten entendre perquè el catalanisme cultural sorgit en el primer terç del segle XX va renunciar de manera voluntària a la plasmació política. La llengua de cultura era el francés, encara que, la llengua materna de molts il·lustrats poguera ser el català.

Temps després de la guerra, el catalanisme es mostrà, des de noves plataformes culturals, precursor de l'evolució que experimentava el regionalisme al Principat. Val a dir que la Catalunya francesa va servir de refugi de les activitats culturals i literàries proscrites en temps de la dictadura de Primo de Rivera. El sentiment catalanista no va aconseguir un suport social ampli, únicament alimentat pels sectors socials de l'esquerre.

El Noucentisme recull la visió cultural del catalanisme polític i es presenta com a ideologia de la burgesia emprenedora. Aquest heretava la visió il·lustrada, volia reformar la societat catalana des de les elits. El pes per a la formulació teòrica del moviment va recaure sobre Eugeni d'Ors que entre els anys 1914 i 1920 va assumir la conducció ideològica de la vida cultural catalana delimitant els objectius i les bases conceptuals.

L'objectiu principal era aconseguir el desenvolupament total de Catalunya que havia de superar les limitacions de la Renaixença per a avançar cap a una societat de progrés. S'havien d'abandonar els símbols de la catalanitat tradicional de terra endins pels símbols de la ciutat banyada pel Mediterrani, oberta al món.

Al 1913 s'inicia la codificació fabriana amb la publicació de les Normes Ortogràfiques, codificació que, si no s'hagués propagat a través del teixit cultural del catalanisme, no hagués tingut cap importància. Dit teixit abraçava la premsa i les institucions de la Mancomunitat entre d'altres. Malgrat que la Mancomunitat tenia escassos recursos econòmics desenvolupà una acció de govern cabdal que va contribuir a transformar el país i va posar les bases per a l'extensió de l'ús social del català durant el període republicà.

Regionalista i La Publicitat , òrgan d'Acció Catalana. El panorama de la premsa es completava mitjançant publicacions que generava l'associacionisme que elaboraven revistes i butlletins en català.

A terra nostra i les Illes Balears no hi hagueren alternatives de premsa diària a la llengua de l'Estat. Ací l'hegemonia periodística pertanyia a Las Provincias i El Pueblo. Al 1938 va aparèixer L'Hora que sols va arribar a llançar 3 números. A les Illes únicament sobreïx La Veu de Mallorca que fou la plataforma d'expressió del mallorquinisme.

Tractant l' àmbit literari val a dir que se'n reconeixen quatre grans àmbits, un d'ells és el de l'alta literatura, quasi sempre en castellà, i en català quan les creacions podien satisfer els requisits de la alta cultura burgesa. D'altre val a dir que és la literatura mesocràtica generalment feta i consumida per les classes mitjanes. També compartia escenari amb aquestes la literatura proletària, majoritàriament en llengua castellana, en català no va tenir ressò. Finalment es troba la literatura d'avantguarda que es diferencia de la resta per l'originalitat de les formes estètiques, elaborada en català.

3. BIBLIOGRAFIA

• BADIA I MARGARIT, Antoni Maria: Llengua i cultura als Païssos Catalans, Edicions 62, Barcelona, 1983.
• CAMBÓ i BATLLE, Francesc: Memòries (1876 – 1936), Alpha, Barcleona, 1981.
• FERRANDO FRANCÉS, Antoni i NICOLÁS AMORÓS, Miquel: Història de la llengua catalana, (pp. 349-386), Editorial UOC, Barcelona, 2011.
• GRAU, Josep: La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901 – 1923). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.
• POBLET, Josep Maria: El moviment autonomista dels anys 1918 – 1919, Pòrtic, Barcelona, 1970.

4. RESSENYA D'UNS DEL LLIBRES CONSULTATS

GRAU, JOSEP (2006): La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901 – 1924). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Com a conclusió, aquest llibre m'ha ajudat a aprofundir en el context sociocultural de l'època

6. RESSENYA D'UN ALTRE CAPÍTOL

GRAU, JOSEP: «7. La Lliga sota la Dictadura (setembre 1923 – gener 1924)» (pp. 435-442) dins de «III. L'hegemonia de la Lliga Regionalista» dins de La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901 – 1923).

En aquest cas, s'analitzarà i es comentarà un apartat de dins del tercer capítol, concretament l'últim, perquè el tercer capítol consta d'unes 300 pàgines i resulta bastant complicat resumir-lo amb una sola pàgina. Un cas paregut succeïx amb el segon capítol que consta d'unes 100 pàgines. És per això que s'ha triat aquest últim capítol del llibre.

Aquest apartat narra els fets i les històries que Primo de Rivera feu en contra de la cultura i llengua catalanes, com per exemple, el decret que firmà el 18 de desembre prohibint l'ús de la bandera i la llengua catalanes en àmbits oficials i obligant a les administracions catalanes a dur les actes en castellà.

És aquest fet el que fa que comence una petita guerra entre Puig i Cadafalch i Primo de Rivera mitjançant cartes que s'enviaven fins el moment que, una carta de Primo de Rivera, marcà l'inici de la repressió contra els polítics catalanistes com les detencions d'alguns alcalde si dirigents, molts d'ells membre de la Lliga.

Dins el context bel·ligerant del moment, Puig i Cadafalch opta per abandonar la presidència de la Mancomunitat i anar-se'n a França. Al mateix temps, es convoca una reunió amb Primo de Rivera de resultats catastròfics per a la Lliga, i així fou, un 13 de gener es publicava un reial decret que dissolia totes les diputacions provincials excepte les del País Basc i Navarra.

Durant els sis anys següents que estigué Primo de Rivera al poder, l'activitat dels regionalistes es limità a publicar en «La Veu de Catalunya». Espraven que el règim acabara col·lapsant-se i es restablira un sistema representatiu que permetera a la Lliga recuperar l'hegemonia perduda.

L'oportunitat no arribà fins el 1930, quan Primo de Rivera dimití i obrí d'aquesta manera el període de transició vers la monarquia parlamentària. En aquest moment reapareixerà la Lliga però amb un perfil rebaixat de caràcter conservador i monàrquic. Però en aquests moments la Lliga s'havia convertit en una mena de règim continuista que la gent no volia i és per això que en les eleccions del 1931 les forces d'esquerres obtingueren un 72% de les regidories front a un 20% de la Lliga. La Lliga ja no encarnava el futur.