Hiatòria Mùsica- Època Contemporànea, Apuntes de Historia de la Música

¡Descarga Hiatòria Mùsica- Època Contemporànea y más Apuntes en PDF de Historia de la Música solo en Docsity!

HISTÒRIA DE LA MÚSICA EN L’ÈPOCA

CONTEMPORÀNIA

Professora: Magda Polo

APUNTS DEL CURS 2017- 2018

Paco Martínez Aula:

HISTÒRIA DE LA MÚSICA EN L’ÈPOCA CONTEMPORÀNIA

Companys coneguts : Rosa Maria, Lourdes , Carles Puig i Eduard. Professora: Dra. Magda Polo Pujadas Objectius:

a) Conèixer els conceptes essencials de la música del romanticisme fins a l’actualitat b) Introduir els elements bàsics de l’audició i dels agents musicals de les músiques des del romanticisme fins als nostres dies c) Reconèixer els compositors, les característiques particulars i els gèneres musicals des del romanticisme d) Aportar eines per comentar les fonts textuals i sonores més significatives de la música

Temari:

1. Característiques de la música del romanticisme Pg. 4

2. El Beethoven clàssic i el romàntic Pg.

3. La polèmica entre la música pura i la música programàtica Pg.

4. El lied. Música i poesia. Pg.

5. Schubert, Schumann, Mendelssohn, Chopin i Brahms Pg.

6. L’òpera romàntica. Weber, Rossini, Verdi... Pg.

7. El poema simfònic: Berlioz i Liszt. Pg.

8. Els drames musicals de Wagner Pg.

9. Els postromanticismes musicals (Brahms) Pg.53 i Pg.

10. El nacionalismes musicals Pg.

11. Característiques de la música del segle XX Pg.

12. L’expressionisme musical i l’atonalisme Pg.

13. La Segona Escola de Viena i el dodecafonisme Pg.

14. El neoclassicisme musical Pg. 15. Las musiques experimentals Pg.

a. La música concreta

b. La música electrònica c. La música aleatòria

d. La música minimalista

16. El jazz com a reinvenció constant Pg.
17. La música popular o música pop, rock

Amb Magda comentem que avui dia els espectacles i l’obra d’art integral coincideixen: l’opera al s.18- 19 i el videoclip al 21. Les Walkiries son pur mite nòrdic, divinitat que cavalquen després de la batalla per determinar qui es viu i que es mort. A la cançó Jericó tenim la mort present, les pateres. Tema semblant, doncs. Recuperació d’identitats: a Wagner a traves de la mitologia i a Jericó la identitat ètnica barrejada amb la tragèdia dels emigrants que fugen de la misèria i la mort. Al final hi ha una fusió amb missatges polítics i ideològics a diferents temps, però amb la mateixa intensitat. La musica es un manera d’entendre el mon real i el no real. La musica ha de ser analitzada como fenomen. Les escoltades avui son molt diferents, però amb connexions notòries. Romanticisme a totes dues.

Tema 1. Característiques de la música del romanticisme

Al s.18 hi es la llavor del romanticisme. El context històric: transició de un moviment. De la Il·lustració al romanticisme. La il·lustració es produeix al segle de la raó, de la llum, del racionalisme, de la conquesta dels sentiments....es el temps del contracte social de Rosseau, que ordena i legisla però manifesta sentiments. Destrueix el mur entre la raó i el despotisme....guanya la raó sensible, sensorial. L’home del s.18 es plenament conscient dels límits de la raó, que vol arribar a aquets límits. Musicalment es el classicisme musical entès com l’intent de recuperar l’ordre, la proporció i l’equilibri. Es la senzillesa i la simplicitat, però en canvi vol explorar en una forma musical por excel·lència, en el contorn de la forma sonata. Romanticisme es transgressió. Quan la raó es transgredeix tenim romanticisme, passió. TRANSGRESIO!!!

Dimarts 6 de Febrer 2018

Parlem de la forma de la sonata. L’esquema que veiem correspon a la representació d’aquesta Forma

Sonata ., típica del gènere de la sonata. Es una forma que hereten el romàntics del classicisme. Hi té tres parts diferenciades : exposició, desenvolupament i recapitulació. En totes tres es conjuguen dos Temes, l’A a i el B i entre ells hi ha un pont.

Hi han varis temps: el 1er. Es l’esquema allegro de sonata, el 2on. Es un temps lents, el 3er. temps son els Minuets i el 4t. temps es el rondó.

Sentim la Sonata en Do Mayor de Mozart (youtube sonata nº 16 C mayor K545 de Barenboim) on podem sentir el tema A i el B clarament diferenciats a l’exposició. Aproximadament al 1 ’ 48 ” entra el desenvolupament amb els temes A , pont i B. Al 2’ 57 ” acaba el desenvolupament. Es curiós que si el romanticisme volia sortir fora de constrenyiments de partitures i formes determinades, segueixen una estructura de sonata. Es xocant.

Parlem ara dels instruments del romanticisme. El piano es el del instrument per excel·lència. Evolucionarà del clavicèmbal el S.18 , d’un modo natural amb primers models fins arribar al l’actual amb capacitat de realització de matisos dinàmics amb nous mecanismes que el clavicèmbal no tenia. Aquest pinçava les cordes i donava un so metàl·lic. El piano glopeja la corda i això genera mes sonoritat a mes de mes dinàmica i una gran capacitat sonora. El romanticisme explora la sonoritat i per això aquest instrument serà bàsic. Amb la revolució industrial s’hi donarà la possibilitat, mitjançant la incorporació de la tecnologia, de aconseguir millores en la sonoritat. Aquesta sonoritat permetrà que instruments com el piano passin de poder ser escoltats a sales petites a anar a sales de concert.

Johan Schantz (Suècia, 1802- Rússia, 1880) va ser un director d’orquestra important a Manheim i es considerat com un music molt reputat del s.18. Era el director d’orquestra que mes expressivitat va donar a la música. Pur romanticisme. Manheim tenia una orquestra mol disputada. De 25 músics passa a 50. Introdueix mes instruments. I tots tenia la mateixa importància. Aconsegueix mes volum. Si creixia l’orquestra necessitava sales grans. Professionalitzà el music i farà que els concerts necessitin mes públic.

La paraula exacta del instrument era Piano-forte que es va quedar en piano. Veure historia piano a dalt. En torn al piano es crea un ecosistema amb creadors de partitures, professors i crítics de musica. Aquests últims amb la característica de que condicionen al oient. El segle d’or del piano es al 19 i durant el romanticisme amb Beethoven, Chopin i Liszt. Beethoven introdueix elements nous ja que no nomes la sonoritat li es suficient: amplia tot el teclat explorant-lo massivament. El poeta del piano es Liszt que fa conèixer el piano a tota Europa amb moltes actuacions, i dona lloc a parlar del virtuós.

barroc. Al romanticisme el paper dels segons violins no serà un mer acompanyament o melodia secundaria, seran tan importants con els primers.

La distribució de l’orquestra es el del gràfic de dalts. Aquesta distribució es fa ordenadament de l’agut al greu tant de esquera a dreta com de baix a dalt.

Parlem ara de característiques importants del romanticisme.

Com la concepció del mon del romanticisme. El romanticisme es infinit en les seves manifestacions. Cada un de nosaltres podrem fer una lectura del mon diferent. Weltanschauung es una paraula que el romanticisme alemany utilitza per “la visió del mon”; un concepte del romanticisme que associa a lo il·limitat o infinit. El Romanticisme es una conseqüència de la caducitat de la racionalitat de de la il·lustració. No hi ha visió newtoniana es un mon orgànic. Observaven per intentar simular els moviments del mon. Aquesta visió no es una visió objectiva si no que es subjectiva. La subjectivitat es molt important. Jo veig el mon al meva manera i els altres a la seva. Aquesta capacitat de manifestar el mon subjectivament serà la característica del romanticisme. Per això la sonata evoluciona per eliminar aquesta mena de “corsé”. L’altre característica es la interioritat : un mon viu en constant procés però dins seu hi ha un altre mon tan important com l’extern. El romàntic navega en la seva interioritat. No necessita la realitat per navegar, te suficient amb la seva interioritat per crear. I com crea? Amb un element que en perseguirà per sempre: el sentiment. Si no se sent no es pot crear. El sentiment es el objectiu del artistes romàntics. Junt al sentiment hi haurà la imaginació com manifest de creació en llibertat. Que imagina el romàntic? Que crea? Doncs: un mon ideal. Es pur idealisme. Perquè? Per que no li agrada el mon real. Per avocar el seu interiorisme, per sentir-se còmode amb si mateix.

Això implica moltes vegades una renuncia al mon real i comporta el concepte important del romanticisme: la mort. Vol morir per accedir a aquest mon ideal de modo ple. Per això el suïcidi es un alliberament, es la única possibilitat que tenen per pertany al seu mon ideal. Un suïcidi que no sempre es fa físicament, es una mort artística, literària , musical. Reflecteixen aquest sentiment de mort en les seves obres. Podem parlar d’una transfiguració com en les obres de Strauss.

La Mort per a ells significa una nova vida, no es covardia ni impotència, sinó un acte de valentia perquè la mort realitza el que en vida no s’ha pogut realitzar. Hi ha un rebuig tan gran de l’artista de la realitat que l’envolta que ha de trobar un altre món, que anomenaran món poètic i tindrà la funció de potenciar la creativitat artística. El món poètic estimula l’artista romàntic a anar més enllà del que veu La màxima culminació per arribar a copsar el món poètic és a través de la mort, la finitud d’allò matèric per substituir allò espiritual, abandonarel Jo.

La mort es el lloc misteriós i desconegut que alimenta el mon interior. Es el que trobem als poemes de Novalis sobre la nit com aliment de la vida, del crepuscle, dia i nit, finit, infinit. Sempre una dialèctica. Vinculat a la mort i el romanticisme hi es l’amor. El romàntic es un artista entregat al amor, la vida i a la mort. L’amor es el camí cap la mort. Amor es dolor, amor es patir. I el dolor i patiment es la mort. L’estimada mai es pot aconseguir plenament, es un amor ideal , la dels trobadors. I ha atracció i a pesar de que no es el complement perfecte, s’assumeix. Hi ha una realimentació : es vol arribar però es desitjable no aconseguir-ho. Per allò de lo que no es pot aconseguir te el seu romanticisme.

L’Amor, s’entén com aquella força vital que t’inspira i estimula la teva creativitat. (“Himnes de la nit”, Novalis). El dolor et porta al coneixement. L’amor és aquest impuls que et fa anar més enllà, quan el romàntic consuma l’amor finalitza la seva creativitat. Crearà coses per crear els obstacles que hi ha a l’Amor.

Un altre concepte: contemplant el quadre del Caspar David Friedrich El monjo davant del mar , podem entendre aquell sentiment que te el romàntic, de sentir-se un miserable davant de la immensitat del mon. La immensitat que ens amenaça. El romàntic esta perdut i amenaçat. Es sent miserable i petit.

El mar de núvols de Caspar ens dona la clau de altra característica del romàntic: que es la de controlar-ho tot. La grandiositat. Soc un deu. Jo creo un mon i el controlo.

Dilluns 12 de Febrer 2018

(dels apunts de la Maria Rosa i d’altres anys)

Recapitulem. El romanticisme es conseqüència de la il·lustració que sacseja les consciencies amb aquelles màximes de llibertat, fraternitat i igualtat. Al mon del romanticisme es fuig del mon real i es crea un nou mon ideal, on l’àmbit artístic trobarà el seu sentit. Trobarà sentit a aquesta utopia. Ja havíem dit que l’home romàntic fugirà del mon real a través de la mort i que el suïcidi li permetrà anar cap l’altra vida, la del mon ideal. Es quan necessita del amor. Para estimar has de morir, has de patir el dolor de la mort. L’home romàntic es nostàlgic, enyora el passat i construirà un mon ideal en base al retorn al passat.

Pels alemanys hi ha una expressió : “Sehnsucht” que porta implícit, en el seu significat, el passat i el futur i s’associa a la nostàlgia i l’anhel. L’home romàntic sempre al ser sehnsucht ha habita el passat i el futur. Ja amb Plató a la Grecia del s.V aC. Tenien el concepte de “alitheia” relacionat amb el desvelar de les cosses que els apropava a la veritat. També a l’època del gòtic hi havia el concepte de cristiandat que lligava l’home a Deu, aspecte molt del romanticisme. A “Abadia en el robledal” de Caspar David Friedrich es relaciona el Gotic , la profunditat espiritual, meditació, vanitas. L’artista romàntic pensa i sent, quan executen l’obra no poden deixar de sentir. Tot , en ells, es raó i sentiment.

L’element primordial per crear un revulsiu serà el sentiment, i tot gira al voltant d’aquest. S’ha d’entendre que només de manera sentimental es pot arribar al coneixement del món. Inclús es pot arribar al no-món, a la mort a través del sentiment.

- A partir de 1830 es produeix un canvi que culmina el 1848 amb la Primavera de les Nacions. Comencen a considerar més important el contingut que la forma, hi ha una voluntat narrativa que està per damunt de la voluntat formal, això té a veure amb la relació que estableixen amb altres disciplines. Una de les finalitats de la Simfonia del Romanticisme és mostrar el dinamisme de la música. Es trenca amb la forma i apareix el POEMA SIMFÒNIC que dóna a cada contingut una forma idònia, a cada motiu generador un esquema diferent.

La Suite entra en desús, però la seva influència porta a una sèrie de formes menors que tenen gran importància: nocturns, barcaroles, rapsòdies, berceuses, marxes, poloneses, masurques, valsos i tarantel·les.

El Nocturn és una peça pianística de caràcter intimista i sentimental, inventat per John Field, intenta emular la nit amb el piano. L’artista romàntic troba en la nit aquell lloc on refugiar-se i trobar-se amb el seu Jo, per tant és una nit que procura l’autoconeixement, és una nit que en certa manera agermana l’inconscient amb el conscient. Si el dia té a veure amb la raó i la llum, la nit té a veure amb allò irracional i la foscor. Treballa els elements d’ornamentació o arabescos. S’exposa el tema tres vegades però cada vegada expressa coses diferents malgrat usar el mateix tema, i està condicionat pel recurs d’unes semicorxeres en barcarola. La ma esquerra balanceja l’expressivitat de la mà dreta.

Chopin, Nocturne No. 8 Op. 27 http://www.youtube.com/watch?v=6cxkLZoEFEk

 La Berceuse evoca una cançó de bressol. L’acompanyament imita el balanceig d’un bressol. La Barcarola és semblant a la Berceuse, és balanceja però amb un material musical més complex, no tan simple com l’anterior.  La Rapsòdia és una peça de petita extensió de caràcter fantàstic i basada en músiques populars, dividida en dues parts, una lenta i una més ràpida, té un component narratiu molt important.

Altres formes tenen el ritme com a fet característic:

 La Marxa, amb ritme binari que repeteix mètricament els mateixos valors, té un caràcter molt marcat.  La Polonesa és una dansa de ritme majestuós i de vegades també guerrer, incorpora el substrat nacionalista.  El Vals està compost per un ritme ternari. Hi ha valsos ràpids i d’altres més lents. És una peça per ser ballada, serà una forma musical de les que participaran totes les nacionalitats.  La Tarantel·la és d’origen napolità ternari amb caràcter alegre i brillant. Està relacionat amb la picadura de l’aranya i amb el caràcter dionisíac que produïa.  El Lied és una forma típicament Romàntica molt vinculada amb la poesia, pretén arribar a la unió de la música i la paraula, que el que la paraula expressa ho expressi també la música, hi ha doncs un equilibri entre disciplines. Schubert i Schumann compondran els grans lieds.  Entenen la música com un reforç de la semàntica de les paraules. La forma per excel·lència és la ternària A-B-A.  L'Impromptus és una forma menor, una obra accelerada que intensifica l’expressivitat i serveix per exhibir el virtuosisme del pianista. La mà esquerra és més melòdica, té protagonisme, canta amb el registre del violoncel mentre la mà dreta realitza una sèrie d’arpegis. Els Impromptus requereixen un gran domini tècnic, l’estudi passa a ser no només una manera d’aprendre, al servei de la pedagogia del piano, sinó també un element important per a la recerca de l’expressivitat del músic. Schubert, Impromptus No. 4 Op. 90 http://www.youtube.com/watch?v=lZm3JbzFzrQ

En l’àmbit melòdic desbordaran les melodies. El ritme serà lliure i fugiran del patró. S’accentuaran les dinàmiques: es passaran de un moviment a l’altra en funció de les necessitats expressives. L’harmonia serà mes rica , mes atrevida. S’utilitzaran tonalites menors (se li diuen tonalitats nocturnes).

Donat que la musica es art per excel·lència, li pren el lloc a la poesia. Guanya la musica instrumental i això provocarà un perfeccionament i un lliurament de dels instruments. També serà motiu de naixement de noves formes musicals: ”imprompts” (d’imprimir: plasmar un moment), “nocturn”, “elegia”, “barcarola”.

L’home romàntica està molt arrelat a la seva pàtria i a totes les arrels popular que l’han vist néixer i el fan créixer. Aixecarà el nivell de la musica popular: “polonesa”, “polca”. Assistien al naixement dels racionalismes artístics musicals.

Escoltem

Somni d’amor (Liebestraum) de Liszt interpretat per Lang Lang: https://www.youtube.com/watch?v=2FqugGjOkQE

Una peça molt expressiva i de la que Lang Lang fa la seva interpretació gestual.

Chopin Nocturn nº 8 opus 27 nº 2 interpretat per Maurizio Pollini. https://www.youtube.com/watch?v=6cxkLZoEFEk (crear atmosfera i ambient)

Chopin , estudio en do menor Opus 10, nº 12 “El revolucionari”, interpretat per Valentina Lisitsa https://www.youtube.com/watch?v=iFT_IFoL2h8 (els estudis tenien una finalitat pedagògica, aquesta peça requereix molta habilitat)

Tema 2. El Beethoven clàssic i el romàntic

Ludwig van Beethoven (1770-1827), es una figura clau i actua com a frontissa per al Classicisme i Romanticisme. Músic que prové del Classicisme i que comença a transformar el seu llenguatge convertint-se en el compositor romàntic per excel·lència. La historiografia ha tractat el personatge des de diferents perspectives i aplicant-hi diferents metodologies, la qual cosa ha fet que s’hagin proposat diverses perioditzacions per a l’estudi de la seva obra. Hi ha autors que el consideren un autor clàssic, i un simple precedent del Romanticisme, d’altres el situen com al primer compositor romàntic i un model per a les generacions posteriors.

La gent, a la seva època, no l’entenia, tenia un caràcter agrí. Era molt exigent, no suportava l’error. Era molt perfeccionista. Vol crear a partir de lo nou. A continuació enumerem algunes efemèrides de la seva vida.

 1778 primer concert públic com a nen prodigi. La seva família volia que fes el mateix que Mozart.  1792 S’estableix a Viena. Viena representava la concentració mes important de musics. Amb mes oferta musical i concerts. Amb mes escoles i prestigioses. Estudia amb Haydn.

desenvolupament i la recapitulació. La gracia serà la d’expressar diferents temes que actuen com a tema base que s'exposen per al que els oients les captin, un cop s'ha fet la repetició entra el desenvolupament, és a dir, aquí el compositor transforma el tema canviant des de instruments, etc. la recapitulació no es repetició sinó que es torna a exposar amb la particularitat de els temes no són iguals, s'han transformat). El segon moviment, l'adagio és lent a diferencia del allegro i acostuma a estar estructurat com a un tema amb variacions, un tema que es va repetint però transformant-se. El minuet és una dansa on trencaven la secció central amb el trio, un tall en el discurs.

Finalment l'allegro molt vistós per acabar de manera brillant, acostuma a estar en forma de rondó (tenim un tema on anem combinant-lo amb un altre com ABACA) o una forma sonata més senzilla que la primera, amb un desenvolupament més breu. Un rondó és una forma musical que es basa en l'alternança entre un fragment o passatge que es va repetint un cert nombre de vegades (variable), i altres passatges, cada vegada diferents, que es van intercalant entre les successives aparicions del passatge repetit. El fragment que es repeteix s'anomena tornada, mentre que els variables i intercalats s'anomenen episodis. Generalment aquesta estructura temporal musical s'expressa de la manera següent: A-B-A-C-...-A de manera que A representa la tornada (invariable) i les B, C, D ..., els episodis Quan fem una composició que no és per a orquestra sinó per a grup de cambra tindrà una orquestra semblant però els instruments seran diferents i petits. La simfonia és sempre per orquestra. Si és per a grup de cambra serà per a una sonata. Amb un instrument sol, p.e: sonata per piano, tot i que sigui sonata sol tenir 3 moviments, tot i que sigui de dos instruments, si són més tenim el trio.

Dèiem que Beethoven porta les formes al límit, experimentant per eixample la forma sonata. Aleshores es quan apareixen les seves característiques: melodia, ritme, harmonia. Que seran el seu segell personal i característica dels romàntics. Es la època en que l’artista va a Viena per estar en contacte amb Haydn. Es un moment de formació. Si a la simfonia havia: 1 allegro, 2 adagio, 3 minuet i 4 allegro , Beethoven no vol aquesta rigidesa i canvia el tercer moviment per un típic d’ell que es el scherzo. El minuet era una forma barroca , una forma de dansa i Beethoven diu que si el 1 i el 2 no estan tan tancats, que implica la dansa del 3? Scherzo es broma; scherzare es bromear mes llibertat. Les seves sonates per piano i primers quartets estan molt influenciats per les sonates de piano de Mozart. Per exemple: https://youtu.be/dvPMXuU35QI (Simfonia No.9 en Re menor "Coral", Op.125 - Mov.2 Scherzo)

La Primera simfonia en do major Opus 21 de Beethoven es de aquest període i es va composar el 1799. Es notable l’influencia de Haydn. Les Sonates para piano de Beethoven son també d’aquesta època.

https://www.youtube.com/watch?v=cg9KQ610biU. Escoltem la Sonata No. 8 Op. 13 en Do menor, La Patètica (1789), q ue s’inicia amb un moviment lent, amb una introducció greu que transita cap a un allegro d’un primer tema molt viu. El segon tema és molt més melòdic i cantable. La Patètica fa referència al pathos. Que es lo patètic? lo trist. Patètic te doble significat. Trist i a més Pathos es passió. En la audició els cops de tecles bruscs i sonors son exclusiu de Beethoven. Això no ho faria Haydn. A aquesta sonata el que fa es crear tensió, elimina lo que pot ser agradable, i ho fa amb contrastes i esperes. Passió es el que posa, que es goig o patiment, dolor.

https://www.youtube.com/watch?v=mtHKQWY6m80 Altre obra clau es Claro de Luna (quasi una fantasia). Es una sonata nostàlgica i melancòlica. Composta el 1801. Aquesta obra es la sonata para piano nº 14. Comença molt calmada. Romanticisme amb el sentiment que transmet amb la atmosfera de la musica.

Cap 1802 entra en una experiència de dolor cada vegada mes profunda i una gran desafecció del mon. Es quan se li diagnostica la sordesa. Ell aposta per un lirisme i necessita comunicar aquesta sensació de malestar amb si mateix i amb el mon. Relacionat amb aquest esta d’ànim, hi ha un document que es una carta de Beethoven al seus germans i que es diu testament de Heiligenstadt. Es interesant llegir la. Una versió la podem trobar a

http://www.iesdonbosco.com/data/musica/testamento_beethoven.pdf

Mes info a http://www.lvbeethoven.com/Bio/LvBeethoven-Testamento-Heiligenstadt.html

Es paradigmàtic que malgrat la seva sordesa, es sent el salvador del mon a través de la musica. Te quelcom que fer en el mon. Ho considera el seu destí.

El segó període compositiu: 1803- 1812 El segon període de Beethoven s’inicia amb la creació de la Tercera Simfonia i avarca fins al conegut com el Concert de l’Emperador. Radicalitza les postures romàntiques, per tant, és aquí que podem dir que és el Beethoven romàntic, tot i que no el més agosarat. Destaquen una sèrie d’obres:

Simfonia No. 3 Op. 55 en Mi b menor, La Heroica (1803-1804), denominada L’heroica de una manera circumstancial, ja que inicialment estava dedicada a Napoleó. Beethoven l’idealitza ja que creu que ha de portar un nou ordre mes just i democràtic al mon, però quan Napoleó es corona a si mateix, es va decebre i al final no l’hi dedica. http://www.youtube.com/watch?v=y4WT0o68zTE

Simfonia No. 5 Op. 67 en Do menor, El Destí (1804-1808). En aquest període el minuet es substituït per el scherzo. http://www.youtube.com/watch?v=3cnv4G05vqY

Simfonia per violi i piano en fa major Op. 47 nº 9 : Sonata a Kreutzer (croitzer ) 1803. Dedicada al violinista francès Rodolphe Kreutzer (1766-1831). Veurem el canvi de llenguatge i de tractament del violí i el piano si comparem les dues sonates. El primer moviment també estructurat en forma sonata, però amb un tractament molt més agressiu, especialment el segon dels temes, protagonitzat pel violí, amb violents cops d’arquet i pizzicatti molt incisius, resultant una interpretació rabiosa i enèrgica, a diferència de la delicada “Primavera” del període precedent. No hi te presencia del classicisme i es pur romanticisme. Vol arribar a un estat de extenuació. https://youtu.be/v9YowLzeC0c?list=RD7Vx024wov

Sonata per a piano Op. 57, Appassionata (1804-1805), el títol és molt representatiu perquè el discurs és molt contrastat, hi ha canvis constants, marcats forts i pianos, hi ha silencis sobtats i és molt temperamental. El primer moviment torna a evidenciar que la constricció que representa l’ús de la forma sonata clàssica fa que Beethoven vegi reprimida la seva capacitat expressiva. Moltes vegades una obra presenta un tema que es desenvolupa en una altra obra. Això indica una manera diferent de treballar, no concep l’obra com una funció determinada sinó que explora com un tema pot esdevenir una obra. Agafa una idea musical i la deixa anar en una obra, després la torna a agafar i l’explota. De forma inconscient es produeix una relació amb l’audiència que és capaç de reconèixer parts, temes

Per tant hi hauran certes diferencies entre cada simfonia que escoltarem. Es interessant destacar que en realitat la nº6 hauria de ser la 5na i la 5na tindria que ser la sisena ja que el dia de l’estreno es van intercanviar en el programa. Som simfonies molt treballades i complexes. A la 9na es dona quelcom nou: introdueix la coral !!. O sigui afegeix la veu. El music ha de ser una persona culta, ha de llegir, veure pintura i entendre les arts com un tot. Beethoven que era això i més, emfatitza l’expressió de la musica.. Així la 9na es expressiva interdisciplinari ament: 4 veus coristes i el Cor!!. Es una gran innovació, típica o nomes de ell. Assumia un risc, el de ser incomprès, el que crea una separació entre l’artista o music i el espectador , els oients. Això li costarà molt de pair, com a tots els del seu temps. Hi ha molta investigació, i una de elles es centra en el ús polític de la musica de Beethoven, per intentar que no hi hagi esta connexió entre oient i music. Parlem de política per que la musica de Beethoven va ser utilitzada per introduir a la gent, al poble, en la manifestació del caràcter germànic. El compositor es possible que fos molt conscient de això, però el pensava més en la funció de la musica com transformadora de la societat, que no en una possible eina política.

Escoltem Simfonia nº5 Do Menor Opus 67. Coneguda com El destí, esta formada per 4 moviments, Un allegro de sonata, hi te un andante, un scherzo, i un final. S’estrena en Viena el 22 de desembre del 1808 i els crítics del moment coincideixen en que amb aquesta obra es crea un abans i un després. Es una simfonia totalment romàntica. E.T.A Hoffman crític del moment va dir que era la simfonia mes important de tots els temps i que la musica es l’art mes romàntic de totes. Una característica important a tenir en compta per entendre el que va dir Hoffman.

A qui tenim el pentagrama de les primeres notes de la simfonia que ha pintat en la pissarra Magda. Corresponen al famós tata-ta-TAN. El secret d’El Destí es que es una gran curiositat arstistique per el tema principal “A” de la simfonia: esta composta per nomes 4 notes i aquestes 4 notes constitueixen un motiu rítmic i melòdic. No hi ha una melodia gran, es una cèl·lula que es constituirà com cèl·lula generativa. Es a dir, que de una cosa petita es desenvolupa fins molt mes. El tema es trobarà a altres obres de Beethoven. Aquest tata-ta-TAN es un motiu que el va obsessionar. Es que aquest motiu vol dir moltes coses: com que la simfonia es coneix com el del destí , aquest es un destí que ell pensava que era el seu, la mort. Això, es clar , es una especulació. El que si sabem es que la melodia tata-ta-TAN si la transformem , la invertim de sol mi a so sol do (?), canviant la darrera nota a que pugi seria el crit de caça de la edat mitjana que es un crit d’alerta (tu-tu tu-tu TU TU) que significara moltes coses, alerta a la vida. Altre cosa important es que la simfonia es en do menor, que porta tres bemolls (el primers del pentagrama de la foto), l’única nota alterada es el mi que nomes porta un bemoll que sonaria igual que el bi bemoll major. Nomes amb aquestes 4 compassos tenim la ambigüitat de 4 tonalitats. Es correspon amb l’ambigüitat del destí que no sabem a on esporta: o sigui crea una ambigüitat tonal. Al escoltar-la, lo difícil es abstreure-s’hi d’aquesta melodia: però l’hem de intentar. Que escoltem doncs si ho aconseguim ?.......[en la meva opinió i no son notes de classe: una gran riquesa de tonalitats barrejades entre mig de la obsessiva melodia de trompas cridant al destí]

Hoffman va escriure a una revista musical, que a ell el que li estaca es el dolor de la mort.

El tema A es conforma amb les 4 notes .El tema B es melòdic i líric si el comparem davant del fort i enèrgic ton del A. Es crear una mena de dialèctica. Adorno diu que es molt Hegelià aquesta dialèctica. El final del B incorpora altra vegada el A. Hi ha connexió entre temes. La dialèctica intercanvia material. Sentim ara el desenvolupament: s’inicia amb la crida de la caça o guerra: el perill que pot venir, aquest serà el desenvolupament. La recapitulació es tornar cap el tema A d forma gradual amb suspensió del oboè en solitari...després tenim la recapitulació del tema B. La part final o coda(?).

6ª simfonia en fa major opus 68 coneguda com La pastoral , i estrenada el 1808. Es totalment diferent. Com es possible que Beethoven sigui tan dispar?. Doncs es perquè investiga. De la descripció tenebrosa del destí de la 5na passa a descriure la naturalesa. Es molt maximalista. En la 6ª es mes d’expressar que descriure, es menys musica descriptiva i mes lirisme. Es pura expressió. Beethoven vol despertar sentiments no descriure’ls. Un antecedent d’aquesta simfonia es la de Justin Heinrich Knecht simfonista de una molt similar a la de Beethoven 50 anys abans. La seva simfonia te 5 parts i no quatre com era usual. Beethoven se inspira amb aquesta. En tot cas la de Beethoven no es un quadre si no un joc. Escoltarem el segon moviment. Descriurem les 5 escenes de la 6ª de Bethoven, que es un numero diferent a les seves anteriors que eren de 4. Fa com en las de Heinrich:

1r moviment Despertar d’alegres sentiments en arribar al camp ; “allegro ma non troppo”. (no molt)

2n moviment Escena prop del rierol ; “andante molto mosso” (durament)

3r Animada reunió de camperols ; “allegro”

4t Llamp. Tormenta ; “Allegretto.”

5è Himne dels pastors , amb enllaços entre els tres darrers moviments, eliminant les pauses convencionals entre ells, llimant els límits de l’estructura convencional.

[ informació en relació amb els temps musicals]

En total 4 “allegros” i una “andante”; es, doncs, molt optimista. Hi ha influencia de les 4 estacions de Vivaldi. Tampoc es senzilla ja que la plantilla instrumental de cada moviment es diferent. Escoltem la segona on destaca un cant de ocell. Es una simfonia pintada: la flauta es el rossinyol , l’oboe es la guatlla, el clarinet fa el puput. Amb questa obra, a diferencia de la 5na, hi ha una referència visual.

9ª Simfonia op. 125 en re menor “Coral” (1814-1824). Es molt important sobre tot per el seu darrer moviment que incorpora la paraula, quelcom inusual a l’època. El dia de l’estrena tothom va quedar bocabadat i el risc que suposava la seva creació no va ser tal, ja que va ser compresa. L’incoporacio de la paraula es perquè tenia al cap el concepte d’obra d’art total. Beethoven tenia poc interès per l’Opera. Les arts s’han de unir com a la Grècia antiga. Sua de portar la llum al públic: vol una catarsi amb el públic. La part coral incorpora un poema de Schiller molt estimat per el compositor. Es l’oda a la alegria que ha de ajudar per que tothom la entengui sense saber musica. El poema mateix i tal com el va escriure Schiller, li diu a Beethoven que ha de haver un solo de quatre veus i un cor. Es textual al poema!!. Beethoven nomes segueix el que l’indica Schiller. Però schiller no pensava en musica, el poema era per ser recitat nomes per persones que recitan. A classe escoltem la part coral final.

A mi m’agrada la 9ª Simfonia del concert de la West East Divan Orchestra amb Daniel Barenboim.

Kant planteja el formalisme artístic : entès com una estructura com la sonata en musica. Una forma sense matèria, no material. Parlem, doncs, de formalisme musical. Hi haurà un tipus de musica que ens donarà plaer, no nomes por la forma, sinó per ella mateixa. La musica per la musica. Aquesta es la musica pura , que es val per ella mateixa, sense necessitat de reflectir res. Kant es el precedent al romanticisme.

Pels voltants del 1848, any del primer poema simfònic de Liszt i de la “revolució de la primavera de les nacions” o revolta de les nacions per reconèixer les seves nacionalitats i despenjar-se de l’absolutisme o sigui governar sense que algú ho faci per ells, apareix l’altre concepte que xoca amb el de la música pura: la música programàtica. Aquest concepte neix dins del liberalisme, el socialisme, el comunisme i l’anarquisme. A darrera hi ha una voluntat de democratitzar, donar poder al poble i democratitzar l’art. Apareix un nou tipus de musica que serà la programàtica. Nom que prové de l’acció de programar l’art amb exposicions, etc...programar per democratitzar. L’objectiu es fer entendre l’art a les classes populars. La musica ha de baixar d l’Olimp i que sigui mes clara, que expliqués coses que es puguin entendre; no es basarà en la forma si no en el contingut. Musica que explicarà batalles, temes culturals, etc. Programàtica per que tindrà un programa previ que explicarà el contingut del poema simfònic que escoltaran. Es deurà al contingut i no a la forma.

Característiques de la música pura i la programàtica.

En comú tenen la de totes dues son musica instrumental

Pura Programàtica

Instrumental instrumental

Musica en si mateixa, pensa en si Musica que es vincula en altres manifestacions (Proporcions matemàtiques) (arquitectura, literatura, arts plàstiques.)

Segueix regles de l’harmonia Segueix elements extra musicals (fora de la musica com arguments de novel·la, versos, relat o quadres, escultures, que conformen el contingut de la música

En comptes de basar-se en la melodia es Es basa en la melodia basarà en l’harmonia

Elitista, per pocs i difícil de entendre Democràtica

Predomina la forma Predomina el contingut

Pura es la simfonia (per excel·lència) El poema simfònic. Un poema-> musica serà poesia. Peces mes breus que seran condicionades pel contingut

Expressió abstracte. Expressió mimètica (de copiar la literatura p.e.)

Expressió de sentiments en general Sentiment concrets relatius a la bellesa adherent

Bellesa pura, indeterminació Determinació

No espera res de la societat Artística per ella com obra. Te una finalitat i espera ni vol fer res per ella. quelcom de la societat, que provoca una acció.

Dilluns 26 de Febrer

La musica pura estaria representada, com a mostra, amb la 5na Simfonia. Aquesta classificació ja es de E.T.A. Hofmman, del que ja vàrem parlar. La programàtica queda representada amb la 6na Simfonia. No es que sigui estrictament correcte, però es considera. Pensem que la musica programàtica no existia com tal en el seu període, es un concepte mes modern. Ja havíem dit que es planteja cap el 1848.

Tema 4. El lied. Música i poesia.

Tema 5. Schubert, Schumann, Mendelssohn, Chopin i Brahms

Parlem ara de Franz Schubert. Amb ell entrarem a la musica vocal. Schubert es el primer romàntic, encara que te molta influencia del classicisme, Es el creador d’una nova musica que es dirà Lied (traduït ‘om cançó) , que es un terme que prové de l’alemany : ” Das lied” o “die lied”

Franz Schubert ( Viena,1797 – 1828)

Compositor austríac considerat l’introductor del Romanticisme musical i la forma breu característica, però alhora continuador de la sonata clàssica seguint el model de Beethoven. Gran compositor de lieds, així com de música per a piano, cambra i orquestral. Va viure 31 anys, temps en el que aconseguí composar una obra musical excel·lent, de gran bellesa i inspiració. El seu talent va créixer a l’ombra de Beethoven, a qui admirava; va morir un any després que el seu ídol. No va ser reconegut en vida, després de la seva mort, el seu art va començar a conquerir admiradors. Va escriure més de sis-cents lieds.

Fill d’una família nombrosa i humil, el seu pare era professor d’escassos ingressos econòmics. El seu professor de música aviat es va adonar del seu talent i als onze anys (1808) va entrar com a cantor a la Capella Imperial, va aconseguir una beca que li va sufragar els estudis a l’escola municipal de Stadkonvikt, allà va ser alumne d'Antonio Salieri i gràcies a l’orquestra de l’escola, per a la que va escriure les seves primeres simfonies, es va familiaritzar amb l’obra de Haydn i Beethoven.

Als catorze anys va començar a crear els seus primers lieds, poemes musicalitzats per a veu i piano, i abans dels divuit ja havia composat algunes obres mestres com Gretchen am Spinnrade, el primer de molts lieds inspirats en poemes de Goethe. Als dinou anys havia escrit ja més de dos-cents cinquanta lieds. Ja fora de casa i havent decidit guanyarse la vida amb la música, es va refugiar a casa de Schober; així començà el peregrinatge. Mai va aconseguir mantenir-se sol amb les seves composicions i va necessitar l’ajuda d’amics. No va aconseguir estrenar ni publicar cap de les seves obres operístiques ni orquestrals, només es van interpretar algunes composicions vocals o pianístiques en les cèlebres schubertiades (reunions d’artistes de tots els àmbits que formaven un cercle brillant i animat dedicat a la música i a la lectura). Durant aquests anys va contraure la sífilis. En la seva darrera època va escriure peces magistrals, fruit i reflex de les seves experiències personals i sempre amb el segell personal d’una inesgotable inspiració melòdica. Dues de les seves característiques són l’expressionisme i el preciosisme, treballar coses petites però donant-les un gran valor. Era un gran compositor però no un gran intèrpret. Està molt arrelat a la tradició de la forma sonata.

Al 1814 treballa com mestre a la escola del sèu pare. Al 1818 va ser preceptor i mestre de música de la família del comte Johann Karl Esterházy al seu château in Zseliz (ahora Želiezovce, Slovakia). La família Estherhazy, eren uns melòmans de la musica i tenien una orquestra i encarregaven moltes obres. Schubert era el que les organitzava els concerts els estius. Compaginava aquesta funció amb la composició, ja que li proporcionava molt de temps lliure.