¡Descarga interv social - 2016 y más Resúmenes en PDF de Sociología Contemporánea solo en Docsity!
BLOC III. SOCIOLOGIA DEL CONEIXEMENT CIENTÍFIC:
TEMA 6. LA CIÈNCIA COM A COMUNITAT - R. MERTON (1910 - 2003)
6.1 - La “Sociologia del coneixement científic” de Merton i diferències amb la sociologia del
coneixement dels EUA vs. Europa.
Context : R. Merton (any-2003) – Estadaunidenc – se’l considera el pare fundador de la sociologia del coneixement científic (Escola de Columbia) gran escola entre els mitjans dels 40 i mitjans del 70. Els 30 gloriosos anys del capitalisme. S’entén la ciència com una empresa pública, oberta, porosa, tothom la pot debatre, esmenar, com una responsabilitat pública. Es converteix en una gran institució social. La ciència va deixar de ser una pràctica per convertir-se en un conjunt d’institucions. La sociologia es converteix en una ciència en si mateixa i en una professió. També hi havia una gran perspectiva sociològica (anglosaxona) Època dels anys 40. Després de la IIGM, període històric de canvi de paradigma. Punt d’inflexió de la tradició dominant del coneixement científic. Final de la ciència clàssica i inici de la contemporània. Reben una influència marxista – sobre el determinisme-materialista. La tesis de Merton (Science, Technology & Society in 17th century in England - Tesis doctoral de Merton, 1936): Emergència i desenvolupament de la ciència, com el país de referència de la ciència. El país més avançat en aquests coneixements. 1era Hipòtesi: El desenvolupament de la ciència es deu a la acumulació de millores i observacions en les tècniques experimentals. Hipòtesis internalista o Desenvolupament de lleis i mètodes de caràcter acumulatiu (Es parla de mètodes acumulatius perquè les societats han anat acumulant tots aquests coneixements) o Fins als 40 l’estudi del coneixement científic tenia caràcter historicista , per entendre la ciència donaven importància a l’evolució històrica de la ciència. Els autors clàssics es dedicaven a estudiar els factors racionals i interns. o Història de la ciència = Acumulació de factors: racionals i interns. Codificació de lleis de caràcter universal i acumulatiu. La tendència general fins als 40 havia sigut entendre l’aparició del coneixement científic com l’acumulació històrica de factors racionals i interns, aquella codificació de lleis de caràcter universal i acumulatiu, les matemàtiques, la química, la física. o La ciència no són el conjunt de pràctiques aïllades, sinó que s’ha descobert que la història de la ciència és aquest conjunt de factors. Factors endògens (interns): en el propi corpus científic L’ús del mètode científic (prova i error) Mètode de l’observació sistemàtica i comprovació empírica Ús creixent dels instruments matemàtics
2na Hipòtesis: Es divideix en dues parts: Hipòtesis externalista – 1950/1960 – Context Guerra Freda o Hi ha una convergència una unificació de la ètica puritana i el coneixement científic. o Genera un canvi d’interès social respecte la ciència – es tradueix en un augment de la demanda de ciència tecnològica, química, militar... o És una societat que requereix la ciència, requereix que estigui desenvolupada en el coneixement científic. (Protestants – no creuen en el pecat de la religió – es basen en que des de Adan ja som essers de pecat per tant, ens hem de redimir vivint pel coneixement, ciència– per això la societat anglesa) La ciència no ha de ser un dogma (creença) és vàlida per ella mateixa, no pot ser refutada. – Ha de ser el àgora de Atenes – internalista Descobriment i ús expansiu del mètode científic universal (contrastació d’hipòtesi, observació, ús de l’estadística i la matemàtica, etc.). Ús de mètodes acceptats per la comunitat científica universalment i per la societat. Aquest mètode es converteix en una cosa prescriptiva. Com és una visió que es fixa en factors interns i racionals considerarem que és una visió INTERNALISTA Dues visions: Tendència “estrictament científica” (internalista / Perspectiva històrica / endògens) Si, el que entenem avui per ciència només pot ser un mix dels factors racionals i interns de caràcter universal i acumulatiu. Entenem la ciència com una cosa relativa a les comunitats científiques consideraríem una visió internalista de la ciència. Aquest factors de tipus racional i intern de la ciència es poden entendre com l’acumulació de lleis de caràcter acumulatiu Ex. Medicina moderna No científica (externalista), per explicar el desenvolupament de la ciència apel·lem no només als factors interns a ella sinó a factors que no són estrictament científics (com per exemple l’expansió del capitalisme). Entendre la ciència com l’evolució de la societat en conjunt seria considerada una visió externalista. Ex. mitjans de transport, química armamentística, indústria de guerra. La ciència fins al voltant dels 40 no tenia interès comú, però a partir d’aquella època es va començar a generar un interès, van veure que la ciència tenia una utilització. L’expansió dels sistemes de producció capitalista genera un major ús de la ciència i per tant desperta un interès per part de les institucions polítiques, econòmiques i religioses pel desenvolupament d’aquesta. Lligat a la visió externalista que tenen les ideologies socialistes. Factors externs = força productiva del capitalisme. L’expansió del capitalisme modern. El que explica sobretot l’evolució de la ciència és que aquesta ciència s’ha donat en un món en el que la majoria dels països tenen establert un sistema capitalista, també està explicada per factors interns però seria secundari.
Característiques d’aquest externalisme: El desenvolupament de la ciència moderna té molt a veure amb el desenvolupament i l’aparició del capitalisme. A diferència de la visió clàssica que es basa en lleis internes i universals, tendeix a explicar el desenvolupament de la ciència moderna a l’inici del capitalisme. Un exemple: el desenvolupament de la cartografia naval a Anglaterra del segle XVII - XVIII, és un bon camp per veure com es desenvolupa la ciència: qui fa millors mapes té més a guanyar. Aquesta perspectiva més moderna utilitza dos factors per explicar el desenvolupament de la cartografia naval :
- Factors interns: és el desenvolupament de vaixells, navegació, cartografia, matemàtiques per calcular distàncies. Són mètodes i lleis científiques (propis).
- Factors externs: comerç i necessitats d'expansió de comerç → necessitats comercials i necessitats militars. “Si tu tens necessitats comercials, ja et preocuparàs segur de desenvolupar la cartografia”. Aquesta importància als factors externs abans del 50 ja es respirava, aquesta importància es deu: 1. Popularitat de les teories marxistes entre els pensadors occidentals del 1920-1930; modes intel·lectuals influenciades pels marxistes. 2. El gran impuls / inversió que va fer la unió soviètica en ciència. 3. Dècada dels 30: Ciència ària (Hitler) versus ciència jueva. Hitler defensava la ciència Ària (en contraposició amb la ciència jueva), amb el suport de moltes universitats i catedràtics. Per Merton aquests factors externs són impossibles. – Per ell lo interessant és la dependència del coneixement científic respecte a la posició social dels individus i respecte al context dels individus. – Els problemes epistemològics ja no els interessen. La sociologia del coneixement científic, nova sociologia amb caràcter externalista – es fixarà doncs en la influència social, econòmica, ideològica, política en la producció de la ciència, del coneixement científic. Merton als anys 40 està en plena producció científica. S’inclou dins dels exponents de la ciència clàssica. Està influït per la teoria marxista, visió estructuralista i funcionalista. Merton suavitza l’efecte de l’externalisme. Marx externalista perquè creu que les bases materials determinen el coneixement. Merton, tot i que és molt influenciat per la visió estructuralista de Marx, suavitza la seva tesi. El fet de que Anglaterra sigui la primera potència científica en el seu moment i que aquesta no es degui només a factors externs fa canviar la seva perspectiva. Elimina la tesi en que diu que la infraestructura determina la superestructura. Ell el que diu és que el marc de referència determina el contingut. El contingut propi de la ciència està determinat o no pel marc de refrència. Merton intenta combinar l’explicació internalista amb l’externalista per explicar el desenvolupament de la ciència. Quan parlem de ciència com una comunitat i es consolida l’Estat de Benestar a Europa, la ciència s’entén com una institució social, un conjunt d’institucions (universitats, institucions privades i públiques de recerca, escoles, etc.)
Mentre l’ensenyança és una institució privada (càrrec de l’església) no hi havia debat sobre la ciència, però quan els estats comencen a desenvolupar l’educació com un servei públic comença a tenir un caràcter més obert i reflexiu. Contrari al dogma, entenen la ciència com un debat públic, que pertany a tots que ha de poder ser criticada, debatuda i esmerada. La sociologia del coneixement durant els 40 a Estats Units té un caràcter més empíric, els europeus no són tan teòrics. Diferència a nivell metodològic. “ Mentre que els sociòlegs europeus acostumen a parlar sense rigor de temes interessants, els americans parlem amb precisió de coses sense interès. “ Merton diferencia en: A) Coneixement positiu B) Concepcions del món. Tenir una concepció del món X no implica que personalment haguem de comprovar-ho. Tenim una concepció del món gràcies al coneixement positiu que ha creat la ciència com a institució social. Si la ciència no s’hagués convertit en una institució social. Per unificar una mica les dues perspectives (Americana i Europea), fa incidència en distingir què és el coneixement positiu (dades empíriques) de les diferents concepcions del món que poden tenir els científics i les persones del món. (EX: Una concepció del món és pensar que hi ha desigualtat en el món, però això no implica que tu ho hagis de provar empíricament, que tu tinguis aquest coneixement positiu demostrat. Pots tenir aquesta concepció del món sense provar-ho empíricament.) Acceptar una concepció X (sigui científica, religiosa, ideològica...) no implica necessàriament que l’haguem de validar/ provar empíricament de forma personal (EX: Que l’aigua estigui formada per àtoms i hidrogen no implica que ho haguem de probar personalment empíricament/ Que les dones cobren menys que els homes no implica que hagis de passar-te la vida fent estadístiques per demostrar-ho). Sabem que la terra es rodona i no ho hem de comprovar empíricament. Hi ha tres etapes de creació del mètode científic (per Merton) :
1. Conjunt de mètodes científics. Tornant a Francis Bacon, per accedir al coneixement (extern), hem d’utilitzar mètodes específics, com per exemple el “mètode de la prova i l’error”. – (societat eminentment agrària) 2. Conjunt “corpus de coneixement” demostrable. Acumulació d’hipòtesis, conjunt de coneixements que hem anat adquirint i acumulant al llarg dels segles. – (perfeccionament de mètodes, coneixement robust) 3. Conjunt de valors/tradicions culturals. Entenem la ciència com un conjunt d’aquests, la creen, pròpies de les institucions socials, en aquest cas de les científiques. Normes de producció científica inherents a que la ciència s’hagi convertit en una institució social. (ex. Una persona estudia una professió però per exercir-la s’ha de col·legiar, sense ser reconegut) – això només passa en la tercera etapa
- Efecte MATEU (Bola de neu): Basat en una dinàmica circular, qui més reconeixement ha obtingut, més se li reconeixen els altres mèrits que pugui tenir. Un cop ja tens reconeixement qualsevol desenvolupament que facis, teoria, aportació... rebrà molt més reconeixement que la gent que està fora d’aquest cupo. (EX→ I no només la ciència funciona així (espais familiars, d’amistat...) que aquests 3 efectes es donen. En els espais d’oci juvenils això es reprodueix, amb els “populars” hi ha un efecte butaca ja que no tots formem part dels “populars” i els que estan fora del cupo els hi costa més entrar en aquest cupo.) Ell descriu: ciència moderna a Anglaterra s.xvii- xviii és resultat de l’acumulació d’un “corpus científic” (factors interns), més el creixement interès per temes determinats. a veure amb això). La ciència ha de ser escèpticament organitzada. Explicació internalista/externalista Suavitza el “externalisme extrem” d’una part del marxisme. I d’alguna manera també funcionalista. Merton exagerava el poder de les estructures socials per sobre dels individus. Val a dir també que no va ser mai constructivista, hi ha una veritat més enllà de la nostra percepció ni molt menys relativista, mai va menysprear el poder de les idees. Se’l considera el pare de la sociologia del coneixement científic fins a mitjans dels anys 60. Merton és dels últims clàssics. 1950 EEUU → Força del reconeixement intern comunitat científica. Dos grans perspectives més influents de la sociologia la ciència política:
- Estructuralisme (estructura per sobre l’individu) Estructuralisme: Molts autors marxistes (escola Frankfurt) se’ls acusa de ser massa estructuralistes, de determinar massa força per part de les estructures socials sobre els individus. Atorga a les grans estructures un pes sobre els individus.
- Funcionalisme (Trets disfuncionals (fenòmens que van en contra de l’orde i l’estabilitat). Entenem l’existència d’un fenomen en quan a la funció que compleix o que no compleix. (“Tret disfuncional” vs. Canvi social)
- El funcionalisme és una de les teories amb més aplicació, els seus seguidors
- Condicions externes (ex. Crisis econòmiques en les societats occidentals)
- Procediments interns (ex. Pobresa infantil a Espanya/Barcelona) Merton tenia una part estructuralista i funcionalista, exagerava els poders socials per sobre els individus. No va ser mai constructivista ni relativista, mai va menysprear la importància de les idees. Però està interessat en unificar les grans teories i la recerca empírica aplicada (estudis de grans autors, estadística). Creia que els diferents autors estaven molt separats, sobretot pels mètodes aplicats, per tant el que pretenia era unificar aquestes teories, aproximar-les. Unir les grans teories i la recerca empírica aplicada. Se’l pot considerar un funcionalista, fins a cert punt, es preocupa molt per la relació entre les grans teories més abstractes i la recerca empírica concreta, cosa que la majoria de funcionalistes no acostumen a fer. Una de les aportacions de Merton va ser l’interès per les teories d’abast mitjà , que el que fan és unificar les grans hipòtesis de les teories més importants i uniformitats empíriques.
Merton diferencia entre dues funcions del funcionalisme: Funcions manifestes : Accions, comportaments que tenen conseqüències objectives (=funció). La funció no només és objectiva sinó que també és subjectiva. Contribueixen a l’ordre social, grup, societat. ex. Funcions escola primària Transmissió d’ensenyament, formació Funcions latents : conseqüències d’actes o accions de comportament que contribueixen a l’ordre social però no són observables o desitjables. Té conseqüències objectives però no subjectives. (ex. Funcions escola primària Interioritzar pautes de la socialització primària i sociabilitat) Context d’EEUU. Crac del 29. Reacció científica apart de política i econòmica. Una de les expressions d’aquest impacte és el reforçament de les teories funcionalistes. 1965 → Nova sociologia de la ciència = és un corrent de visions molt més constructivista (Merton no té res
TEMA 7. LA SOCIOLOGIA DEL CONEIXEMENT CIENTÍFIC (T. KUHN I STRONG
PROGRAM)
7.1 Desenvolupament de la Sociologia del coneixement científic: Thomas Kuhn.
(1922-1996, USA)
El coneixement científic es veu cada cop més malvat per el debilitament d’aquestes salvaguardas – El coneixement s’esta mercantilitzant 1962 - la estructura de las revolucions científiques Revolució científica : convulsions o canvis radicals en el progrés científic. El que fan és permetre qualificar una activitat com una activitat científica. 4 passos que segueix tota revolució científica (o canvi de paradigma):
- Apareixen explicacions contradictòries o complementàries de fenomen/s similars. Confrontació entre explicacions.
- Les disputes s’acaben quan una de les explicacions acaba sent preponderant, s’imposa a la resta a través de mètodes intel·lectuals, interns, propis de la ciència, i també s’imposa a través dels factors externs a la ciència, factors polítics, socials, culturals, etc. Debat entre explicacions i paradigmes.
- Els científics apliquen de manera unànime aquesta manera d’entendre el món, aquesta nova ciència preponderant, i això ajuda a construir un monopoli teòric i metodològic. Paradigma científic (aparició i consolidació)
Context de justificació : Processos racionals, demostrables i experimentats amb els quals establim la validesa del coneixement científic. Factors de tipus intern.
Visió (Kuhn) :
1. Perspectiva Internalista : Acumulació de coneixement científic. “Corpus científic”. Entén el progrés del coneixement científic com l’acumulació de factors cognitius del treball dels científics i de procediments lògics i empírics de caràcter universal. (Tots són factors de tipus intern). 1.1. Moderada: Els factors interns serveixen com a mecanismes de protecció per la ciència o com a filtres per evitar l’esbiaixi del context social. 1.2. Forta/radical: Els factors interns no només son mecanismes de protecció sinó que blinden internament la ciència. La ciència està internament blindada del context que l’envolta. 2. Perspectiva Externalista : Desenvolupament/transformació de la societat. La idea principal és que l’individu actua en un context social concret que determina la nostra forma de pensar i per tant la nostra persona. Instints plàstics al context que els acaba determinant. El coneixement científic s’entén només gràcies al context històric/social. El context determina el marc de referència, i aquest determina el contingut, és a dir, que les idees i els procediments científics venen determinats pel context. El context construeix el contingut de la ciència. 2.1. Moderada: El coneixement científic està socialment condicionat, però no el determina. 2.1.1. Local : les comunitats científiques influencien o condicionen el treball dels seus membres. Els científics no treballen per comte propi, de forma aïllada o desconnectada, sinó que ho fan com a membres de la comunitat científica. Han de respectar doncs les normes de la comunitat científica que es mouen pel reconeixement que han obtingut per la seva feina, els seus iguals. (S’assembla a la perspectiva internalista, perquè fa referència al comportament de la comunitat científica, com aquest condiciona el desenvolupament científic). 2.1.2. Global: A diferència del local que creu en la influència de la comunitat científica. El global creu que hi ha influència del conjunt de la societat cap als científics. El desenvolupament del coneixement científic està més subjecte al conjunt de la societat que no a la regulació interna de la comunitat científica. Qui afecta no són els propis procediments de la comunitat científica, sinó el desenvolupament de la societat. (Semblant al marxisme). 2.2. Forta/radical: Tot coneixement científic és coneixement social, en el seu contingut i en el seu origen. El context construeix el coneixement científic. El marc de referència (el context) és el mateix que el contingut de la ciència. (Idea semblant a la teoria de Durkheim). L’individu no pensa per ell mateix sinó que pensa a través de la comunitat científica. No hi ha diferència entre les nostres capacitats cognitives i el context de la ciència. La nostra consciència ve determinada pel context en el que vivim. El context de la societat no es diferencia del contingut de la ciència (ho trobaríem en la visió més global i radical de la perspectiva externalista, constructivisme extrem, gairebé relativisme). No hi ha diferència
entre fer un experiment dintre un laboratori que fer-lo al mig del carrer. Laboratori = societat. Context social o marc de referència = contingut de la ciència. Crítiques a la visió més radical i externalista
- Que el contingut de la ciència estigui influït pel seu context no vol dir que no es puguin diferenciar. El marc de referència condiciona la ciència però en cap cas és el mateix. El context determina la ciència però no la construeix al 100%. Ex. En matemàtiques, un anunciat matemàtic o una teoria matemàtica han de ser objectes matemàtics. Quin és el contingut “social” de H2O? O que 1+1=2? No ens explica res de la societat, per tant societat no pot ser el mateix que coneixement científic. A més a més són fórmules que des de que es van crear sempre seran així. Per molt que passin els anys i canviï el context social 1+1 no deixarà de ser 2.
- Que per poder crear teories científiques necessitem disposar d’altres idees científiques no vol dir que aquestes idees científiques sigui per si mateixes fets socials. Ex. El fet de que per crear coneixement científic com el de la composició de l’aigua sigui H2O, i que per crear aquesta composició hem hagut d’entendre què és l’oxigen i l’hidrogen, no deixa de ser coneixement matemàtic i físic i no contingut social.
- Els externalistes tenen raó quan diuen que els científics no viuen aïllats, però tot i així acceptar això, encara que sigui trivialment cert, l’error és dir que les contingències socials, la pròpia evolució de la societat construeix la ciència, ja que seria com afirmar que els humans estem creats per l’oxigen que respirem, o fins i tot dir que nosaltres mateixos som oxigen. Dir que la societat condiciona el coneixement científic és molt arriscat i limitat. 6 característiques de la nova sociologia científica, (strong program) que comparteixen: Externalisme radical massa fort: el context determina el contingut de la ciència Constructivisme fort. l’investigador no nomes construeix el seu punt de vista sinó el seu objecte d’estudi. Relativisme: no existeixen realitats objectives o universals. Ordinarisme: No volen reconèixer al ciència com una institució social pròpia, ni com un coneixement especialitzat. Posen la ciència al mateix nivell que qualsevol coneixement Conductisme i psicoanàlisi: teories liquidades per poca credibilitat. Reemplaça tota la tradició il·lustrada en favor de metodologies que no són científiques pròpiament dites: (fenomenologia, lingüística, semiòtica)
7.2 “Noves sociologies del coneixement científic”: S trong Programme , estudis de vida al
laboratori (Latour i Woolgar), etnometodologia, teoria de l’actor xarxa.
Strong Program o nova sociologia de la ciència (1960-1970) (vs. Ciència = institució social – Merton) Al final de l’escola mertoniana sorgeix l’Strong Programme (Universitat d’Edimburg)
El més característic d’aquest externalisme tant fort del SP, es que defensa que tota la ciència, fins i tot la matemàtica pura (1+1=2), es refereix a la societat. -> Paradoxa a la pròpia disciplina matemàtica, acabaria sent CCSS i no CCNN.
8. L’ORGANITZACIÓ SOCIAL DEL CONEIXEMENT EN EL CAPITALISME
CONTEMPORANI
8.1 La ciència condicionada i la dinàmica de la universitat: competència i
mercantilització de coneixement científic (farmacèutiques).
Lectura - Salvaguardas, deriva institucional e industrias farmacéuticas: Preguntes per a reflexionar sobre el text:
1. A partir del text, què és el "context de descobriment" i què el "context de justificació"? 2. Sobre l'estatus epistèmic de la producció de coneixement científic, el text sosté que és possible una postura "internalista" o que només és possible una postura "externalista"? 3. Sobre els esbiaixos en la producció de coneixement científic, què significa passar d'un enfocament tradicional (detectar i eliminar la "corrupció individual") a un enfocament nou (detectar i tractar de mitigar o eliminar la "deriva institucional" o "institutional corruption")? De quins factors està potencialment composada la "deriva institucional"? 4. Com es defineixen les "salvaguardes" i quins factors les composen? Tenen alguna relació amb tractar d'institucionalitzar la ciència com un context deliberatiu? Salvaguardas, deriva institucional e industrias farmacéuticas 1. Punts clau: El negoci de les industries farmacèutiques ha canviat d’estratègia, de per necessitat a per lucrar-se econòmicament: estrategia guiada por la publicidad Deriva institucional: principal causa en la insuficiencia de las salvaguardas de las que se ha dotado la medicina para modular los posibles efectos de la priorización de intereses particulares sobre los de pacientes y poblaciones profundización en la autorregulación ética de todos los agentes, con más y mejores normas legales y regulatorias, capaces de contribuir efectivamente a la democratización del sistema de salud recomponer la alianza entre la medicina y las industrias farmacéuticas alrededor de los valores esenciales de la medicina como no hacer daño, beneficiar a los pacientes y poblaciones con la aplicación de conocimiento relevante y seguro, y la distribución equitativa de los bienes clínicos que son comunes 2. La deriva institucional y la insuficiencia de las salvaguardas tradicionales
Salvaguardas: entramado institucional, metodológico y ético del que se ha dotado la medicina para prevenir la posible interferencia de los intereses privados (industriales y otros) sobre los intereses generales de pacientes y poblaciones.
- Crisis en la innovación y epidemia de efectos secundarios IF han perdido capacidad de innovar porque se han especializado en desarrollar y vender medicamentos muy parecidos a moléculas antiguas, en los que el riesgo y la inversión en investigación resultan mínimos. Las IF dedican apenas un 1,3% de sus ganancias al desarrollo de moléculas verdaderamente innovadoras. Además es uno de los sectores que más facturan anualmente la estrategia guiada por la publicidad ha demostrado ser altamente exitosa en términos económicos, pero, para muchos analistas1,5, al estar basada en una menor innovación y la aceptación de más riesgos para los pacientes, podría ser el principal enemigo de la propia sostenibilidad económica y legitimidad social de las IF en el largo plazo
- Primera salvaguarda: instituciones y organizaciones (los filtros) s medicamentos que llegan al mercado han pasado filtros rigurosos y que las instituciones y organizaciones responsables de evaluar la efectividad y la seguridad de los medicamentos funcionan. Sin embargo , están sometidos a una labor de influencia tan intensa y continuada por parte de las IF, que logran que sus propios intereses acaben estando por encima de los intereses públicos. Los razonamientos que emplean las IF: las leyes deben facilitar y apoyar la innovación y la investigación, y permitir la introducción más rápida posible de nuevos medicamentos = obtiene un amplio consenso político que obvia argumentos como la crisis de la innovación, los graves y crecientes problemas de seguridad, la sobreutilización inducida, la distribución inequitativa de medicamentos esenciales = un médico o una organización no pueden confiar plenamente en un nuevo medicamento, dispositivo o tecnología
- Segunda salvaguarda: el conocimiento científico (la medicina sesgada por la evidencia) Las IF son las principales financiadoras de la investigación clínica, y eso tiene consecuencias. Sus objetivos, principalmente vender productos y no que el medicamento sea seguro o relevante para los pacientes. los ensayos clínicos patrocinados obtienen resultados favorables con cuatro veces más frecuencia que los ensayos independientes Las IF también son la principal fuente financiadora de las sociedades científicas que se encargan de la elaboración de las guías de práctica. Sesga las recomendaciones hacia los intereses comerciales Las revistas científicas tienen importantes intereses comerciales con las IF «medicina sesgada por la evidencia» que es una expresión provocativa que pretende señalar la instrumentalización por parte de las IF del método científico y los procesos de difusión y síntesis del conocimiento, para ponerlos al servicio de la venta de
invención y exageración de enfermedades, el énfasis sin fundamento en la atención preventiva sobre la curativa y de esta sobre el cuidado, la polimedicación innecesaria, la pérdida de confiança de la población en la medicina convencional y el crecimiento de las terapias «naturales» (muchas veces fraudulentas), la insostenibilidad de los sistemas públicos de salud o la inequidad en el acceso a los medicamentós (dentro de los países y entre países). Si no cambiamos entre todos la actual deriva institucional de la medicina mediante el refuerzo de las salvaguardas, todos perderemos: la ciencia, los profesionales y sus organizaciones científicas, los pacientes, la sociedad, la equidad y las propias IF, que, al priorizar modelos de negocio cortoplacista, están poniendo en riesgo su sostenibilidad económica en el medio y largo plazo, y haciendo peligrar la legitimidad social y la confianza ganadas
Def deriva institucional: La deriva institucional es una situación que se produce cuando intereses
privados modifican los objetivos de la medicina como institución, a través de una influencia sistemática que altera rutinas y transforma la cultura de la organización y el comportamiento de los agentes, con consecuencias difícilmente identificables y que es debi Da a conductas inconscientes, socialmente aceptadas y/o legales. El modelo de negocio de las industrias farmacéuticas, dirigido por una estrategia basada en la publi cidad, ha generado un contexto de insuficiencia de las salvaguardas institucionales, científicas y profesionales que está poniendo en peligro la seguridad de los pacientes, el prestigio de la ciencia y la medicina, la sostenibilidad de los sistemas de salud, la equidad y la pròpia viabilidad de las industrias farmacéuticas en el largo plazo. Las soluciones deben venir por extremar la autorregulación ética de todos los agentes y mejorar el marco legislativo y normativo que permita la profundización democrática del sistema de salud.
És un dret excloent que és d’una persona i per tant exclou a una altre, és concedit per l’estat que proporciona a l’autor o el representant un nou producte o una nova patologia susceptible de ser explotada comercialment per un període de temps determinat. Les patents normalment s’apliquen a productes o tecnologies. No s’apliquen per idees s’apliquen per coses físiques, no pots patentar una cosa que ja està patentada, ha d’haver-hi una innovació. Per això no s’aplica a coses culturals, ja que no es concedeixen com genuïnament mai noves. Qui posseeixi la patent te la sobirania absoluta de fer-ne ús, explotació i comercialització d’aquella obtenció. Té el monopoli artificial sobre l’objecte. La persona inventora si ho sol·licita a l’empresa de les patents, rep el monopoli d’explotar durant un mínim de 20 anys, un cop passen aquesta anys, l’autor rebel·la els detalls d’aquell invent, passar a ser propietat comuna, és a dir, de coneixement general. TRIPS (Trade related aspects of intel·lectual propiety rights) dins el GATT (general Agreement on tariffs and trade) de la OMC 1995 A través d’aquests acords van oficialitzar que la duració de les patents no podia ser inferior als 20 anys. – afavorint el monopoli – les patents s’han convertit en una mercaderia Tota invenció – ha de complir 5 característiques bàsiques
1. Ha de ser reconeguda en una propietat privada 2. Ha de convertir-se en una propietat privada dels propietaris que no són els descobridors 3. S’ha de reconèixer en una mercaderia (no la invenció) sinó la patent en si mateixa 4. La patent ha de respondre a les lleis del comerç internacional 5. Les patents han de protegir els interessos dels seus propietaris - va en detriment dels usuaris. És a dir, en contra dels pirates d’aquestes invencions.
10. PERSPECTIVES TEÒRIQUES ALTERNATIVES SOBRE EL PROBLEMA DELS BÉNS
COMUNS I L’ACCIÓ COL·LECTIVA: DE HARDIN A OSTROM.
Bé com a propietat comuna: el coneixement científic era una institució pública i deliberatiu, es
necessiten les salvaguardes per a que protegeixin de la influència dels interessos privats de
qualsevol agent, o del propi govern.
Anem a entendre el coneixement com a un bé comú, i queda exposat en mig d’un interès
particular. Metàfora famosa: la tragèdia dels bens comuns; Garret Hardin.
Al 1968, va publicar un article al Science, que es titulava “la tragèdia dels bens comuns”, el
transfons d’aquest article, va aconseguir penetrar colonitzar la forma de pensar de molts
científics i en conjunt de forma publica, la metàfora ha acabat formant part dins del nostre
sentit comú. Les persones no eren gens escèptiques, no dubtaven.
Hardin, fa seva aquesta preocupació Malthusiana, alertava el perill de la sobreexplotació que
pateixen els recursos naturals que comparteixen en comú (terra) o posseïts de forma comuna,
degut a la inexistència “d’incentius” que garanteixin la seva conservació. Pretén convèncer
que els recursos comuns (la terra de pastura) manquen d’un propietari particular, estan
condemnats a la sobreexplotació excessiva, a desaparèixer. Perquè no són propietat de ningú.
Diu que els humans parteixen sempre a intentar maximitzar el recurs d’utilitat i ha
sobrexplotar aquell terreny. Som uns humans homoeconomicus i com que no tenim propietat
privada aquella terra acabarà desapareixent. La ideologia que hi ha darrera de l’argument –
teoria econòmica neoclàssica (teoria del homoeconomicus) – la teoria de l’actor racional.
Solució que proposa : que hi hagi un sol propietari definit i clar. – per tant la propietat privada
aporta incentius per cuidar-lo – perquè allò passa a ser teu i si no vols que desaparegui ho has
de cuidar. Proposa privatitzar-ho tot o que tot sigui propietat del govern.
Els drets comunals han existit des dels romans – a la època medieval el rei donava permís per
utilitzar aquests béns comuns en règim comunitari.
Aquesta tragèdia és modelitzable també amb el dilema del presoner (joc de suma 0) – un joc
en que o cooperes o traeeixes. Ens permet modelitzar la vida social (l’acció racional) el que
permet és modelitzar aquesta acció de maximitzar-ho tot. El joc del presoner es un punt
d’equilibri que és subòptim. Estratègia del joc:
1. Si “A” i “B” confessin mútuament, es delatin l’un a l’altre, els cauria a cada un 10
anys.
2. Ningun dels dos confessa, els hi cauen 1 any per cada un. Perquè no tenen
suficients proves.
3. Si un confessa i l’altre no, un es quedarà lliure i l’altre 10 anys.
En la vida social, aquesta situació passa contínuament. En relació a la teoria de la tragèdia de
Hardin, Hardin diria que passa el número 1 perquè és lo més racional, ja que els humans volem
maximitzar i aconseguir el mínim d’anys de presó es delatarien l’un a l’altre i els hi caurien 10
anys a cada un.
Suposits de la teoria de l’actor racional:
