¡Descarga INTRODUCCIÓ A LA PROGRAMMACIÓ y más Apuntes en PDF de Informática solo en Docsity!
TEMA 3 : ESTRUCTURES DE CONTROL I FUNCIONS.
Estructures de control
Hi ha tres formes bàsiques de composició de les accions que permeten definir l’ordre en què s’executen les instruccions en un programa. Aquestes tres composicions són suficients per escriure qualsevol programa:
1. Composició seqüencial 2. Composició alternativa 3. Composició repetitiva Composició seqüencial La composició seqüencial consisteix en executar una seqüència d’accions, ordenadament, una darrere l’altra. Composició alternativa La composició alternativa permet decidir quines accions s’executen en funció de quin sigui el resultat d’avaluar una condició (expressió booleana). Composició alternativa amb elif Existeix una estructura alternativa pels casos en què hi ha més de dues possibilitats: elif Atenció amb la indentació! En Python és important fixar-se en la indentació de les línies perquè ens indiquen si les instruccions estan o no dins d’una estructura de control. acció₁ acció₂ ... acció n Codi que escriu quin tipus de nombre enter s’ha llegit del canal d’entrada: positiu, negatiu o zero. Codi 2
Composició repetitiva La composició repetitiva o iterativa permet repetir l’execució d’un conjunt d’accions un nombre determinat de vegades o mentre es compleixi una determinada condició. Observacions:
1. En el disseny de codis on hi ha estructures repetitives (també anomenades estructures iteratives o bucles) s’ha de tenir en compte que la condició deixi de complir-se en algun moment per tal de poder sortir de les repeticions. 2. En el tema següent s’expliquen procediments per dissenyar estructures repetitives. 3. Existeixen d’altres estructures repetitives que veurem també més endavant.
Funcions
Entre les utilitats d’organitzar els programes en funcions, destaca la possibilitat de la reutilització del codi en diferents llocs del programa i en d’altres aplicacions. Codi 1 Execució codi 1: Execució codi 2: Codi que escriu els 10 primers nombres naturals Codi que calcula el factorial d’un nombre enter positiu donat Definició 1 En programació, una funció és un tros de codi que realitza un càlcul determinat, i que té un nom pel qual podem cridar-la sempre que necessitem fer el càlcul.
Per exemple, per calcular l’àrea d’una circumferència és necessari saber el seu radi, per tant, si dissenyem una funció area que faci aquest càlcul, el radi serà un paràmetre de la funció (en aquest cas, a més, l’únic). Els paràmetres d’una funció vénen definits en la capçalera de la mateixa: def nom_funció (par_1, ... ,par_n): Objectes mutables i immutables En Python, les variables són noms de referències a objectes que estan a la memòria. Els objectes que tenen valors que poden canviar s’anomenen mutables ; els objectes que tenen valors que no es poden canviar s’anomenen immutables. La mutabilitat d’un objecte depèn del seu tipus; nombres, booleans, cadenes i tuples són immutables mentre que llistes i diccionaris són mutables.
1. Objectes immutables: Un cop creats, no es poden modificar. Si una variable fa referència a un objecte immutable i li assignem un nou valor, estem fent que la variable referenciï un altre objecte (no modifiquem el que referenciava abans). Tipus d’objectes immutables que hem vist: int (enters), float (reals), str (cadenes de caràcters) i bool (booleans). 2. Objectes mutables: Un cop creats, poden ser modificats. Si una variable fa referència a un objecte mutable i el modifiquem, estem modificant l’objecte que teníem a memòria de forma permanent. La variable segueix fent referència al mateix objecte, però l’objecte ha canviat. Tipus d’objectes mutables que veurem: list (llistes). Pas de paràmetres en Python Assignar un objecte a una variable vol dir que la variable referencia al lloc de memòria on està l’objecte. Un pas de paràmetre és una assignació: 1. La variable que correspon a un paràmetre formal (nom de la variable amb què treballa la funció), passa a referenciar el valor apuntat pel paràmetre real (variable que conté la informació necessària per fer el càlcul). La variable que correspon a un paràmetre formal només existeix dins del cos de la funció. 2. Per tant, els valors creats o modificats dins d’una funció, si volem veure’ls al sortir de la funció cal que hi tinguem un accés des de fora. Per ara treballarem amb objectes immutables, per tant, les modificacions que es facin als paràmetres dins la funció no es mantindran en sortir de la funció. 1. La variable a és un paràmetre real (variable que conté la informació necessària per fer el càlcul). 2. En el moment de la crida, el paràmetre n rep una referència al valor apuntat per la variable a. Tant a com n referencien el mateix lloc on hi ha el valor 10. 3. n és un paràmetre formal (el nom de la variable amb què treballa la funció).
4. Quan n es modifica dins de la funció això fa que referenciï una altra zona de la memòria on hi ha el valor 20. Recordeu l’operació d’assignació. 5. A l’acabar l’execució de la funció es retorna el valor de n que s’assigna a dup. a no ha canviat de valor.
