¡Descarga introducció i temes y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
INTRODUCCIÓ
Dret: quelcom que puc exigir a un altre (sigui un tercer o l’estat) i quan exigeixo utilitzo la
força, la coacció, que la podré aplicar jo o un tercer (jutge, administració).
Dret/deure = 2 cares de la mateixa moneda. Si no és exigible amb una certa intensitat no és un
dret. Tot deure exigible davant d’alguna instància per fer-lo efectiu. Exigibilitat. Els fonamentals
són inalienables/inviolables. Els drets han de tenir algun tipus de contingut..... Sense garanties
els drets no són res. Ha d’haver una garantia que respongui. Sense aquestes no hi ha efectivitat
dels drets.
Drets fonamentals : tipificats directament a la CE, són fruit d’una construcció històrica.
Reconeguts per la CE que els hi donarà aquest status o bé fets pel legislador o bé pel dret
internacional. La dignitat humana és l’origen i la fi dels drets fonamentals (tribunals de
Nüremberg i Tokyo). La dignitat humana és indefinible. Grans debats sobre els drets a la pròpia
constitució.
Interès legítim no = a dret. (pots tenir l’interès legítim de tenir una farmàcia però no el dret)
La igualtat, la justícia... no són drets, són judicis de valor. Tenen la funció d’orientar l’OJ, per
això estan al preàmbul de la CE i no als altres títols.
Els principis en relació als drets són normes que inspiren l’actuació dels poders públics cap a
una solució o un ventall de solucions determinades però no a una en concret. Ens orienten a
solucions però no ens donen la solució exacta.
Les regles són normes. Ens donen opció de sí o no. Ens donen solucions.
1. EL SISTEMA DE DRETS: EVOLUCIÓ, RÈGIM CONSTITUCIONAL I MECANISMES DE GARANTIA. 1.1. EVOLUCIÓ DEL SISTEMA DE DRETS 1.1.1 Evolució històrica i conceptual: l’aparició de diversos tipus de drets.
[ -La societat estamental a l’Edat Mitjana. -El progressiu reconeixement de drets a l’Edad Mitjana a Anglaterra: de Magna Carta a Bill of Rights. -La progressiva construcció de l’Estat modern sota l’absolutisme monàrquic. -La proclamació de drets als textos constitucionals d’Estats Units: característiques -La revolució francesa i la proclamació dels Drets de l’Home i el Ciutadà. -El reconeixement de drets i llibertats a la tradició constitucional espanyola: de la Constitució de Cadis (1812) a la Constitució de la IIª República (1931). -El reconeixement de protecció internacional dels Drets i Llibertats després de la IIª GM. ]
L’origen de tenir articulat un OJ el podem trobar al dret romà (hi havia drets subjectius, personals... però no en un sentit modern, no drets fonamentals). Els romans van reconèixer i definir el que s’havia d’entendre per drets, per obligacions. De fet, la caiguda de l’imperi romà ens portarà als règims medievals. La caiguda de l’imperi = caiguda del centre de poder, parlem de la poligarquia medieval. Emergeixen una sèrie d’ estaments que organitzen la societat (organització molt ordenada de la societat), també hi trobem prínceps i el poble (el tercer estat). Emergeixen els drets quan el poder està als estaments, quan comencen a haver tensions sobre qui ha de tenir el poder (príncep vs poble). El poder estarà atomitzat. Els drets seran associats a l’estament, no seran drets individuals. Els drets com a drets col·lectius, privilegis. Quan aquests estaments entren en conflicte amb el príncep, quan apareixen les tensions, alguns (juristes) voldran tipificar/regular aquests pactes polítics. Aquest regulació seran l’embrió de les cartes de drets.
• Magna Carta (1215) obligava al rei a renunciar a certs drets i acceptar que estava
sotmès a la llei, els drets dels súbdits es trobaven especialment protegits. El rei ha de convocar assemblees estamentals per demanar permís pel finançament. Els nobles van aconseguir per escrit que es protegissin els seus privilegis feudals. La Magna carta recull el dret a la revolta si el rei no respecta el dret. Lluis XII (1650) volia ser absolutista però la noblesa s’hi oposa. Quan el monarca concentra tot el poder = rei fort. Hi haurà una aliança entre el rei i el poble. Emergiran necessitats de frenar aquests reis absolutistes amb, per exemple, noves cartes de reconeixement de drets (Bill of Rights – 1689, Habeas Corpus Act – 1679, Edicte de Nantes, Carta de tolerància...).
Per solucionar les guerres religioses s’arriba a un compromís => el rei marca la religió. Cada territori seguirà la fe que abraci al seu príncep i al que no estigui d’acord => ius emirandi (molt millor que ser heretge, podràs anar fins qualsevol territori on s’hi practiqui la teva religió), això és una gran evolució ja que hi haurà tolerància religiosa. Passos en la línia de reconèixer una capacitat individual de decisió. Igual que en religió (que es normativitzen aquestes pràctiques) també hi haurà evolució en altres camps. Amb la revolució francesa es fa possible tot això. => es necessita la separació de poders i els drets per tal de que hi hagi constitució (constitució entesa com a drets dels ciutadans) segons l’art. 16 de la declaració dels drets de l’home i el ciutadà. Els francesos hauran recollit un conjunt de drets, però els EEUU ja ho havien fet prèviament.
Les 13 colònies quan s’independitzen promulguen constitucions (bill of rights). Les garanties d’aquests drets vindran pel legislatius (el legislador no serà sempre el que garantirà els drets, podrà ser una amenaça pels drets), i això serà un fracàs per part dels francesos mentre que el americans podran anar donant garanties als seus drets (amb el judicial). -Són revolucions completament diferents (francesa i EEUU). EEUU : Els federalistes consideraven que es podia per una constitució on el parlament fos l’únic òrgan sobirà, de manera que aquest pogués decidir els drets (aquests només podrien emanar d’un parlament fort). En canvi els antifederalistes estaven amb la idea del model anglès front el que s’havien revoltat no era un model en el qual s’hi havia revoltat pel monarca sinó també perquè el rei aconseguia passar les lleis pel parlament fins arribar a la magnitud que es van revoltar. El parlament pot ser també un dictador, pot saltar-se els drets i per tant necessitem una constitució que contingui límit perquè “nosaltres, els americans no tindrem rei, només tindrem un parlament” per tant haurà d’haver una separació de poders (executiu, legislatiu...)
Aquesta és la principal diferència entre francesos-americans, a França hi haurà parlament i a EEUU no. (Cal interpretar a la Constitució quines funcions són les pròpies del parlament i quines del president/executiu).
Aquests dos models (federalistes i antifederalistes), són tots dos revolucionaris, amb grans diferències i hi haurà un tercer model, l’anglès, que pensarà que les reformes venen per la pròpia evolució.
A Anglaterra hi ha una certa efervescència de reconeixement de dret. Hi ha una convivència tensa entre el parlament i el monarca. Existència d’òrgans colegisladors. El monarca accepta que és cosobirà. Poder judicial: funciona per ordre del rei de manera autònoma però finalment té el parlament, que és legislador i que pot comprovar si el que diu el rei es lògic (esmena i supervisa allò que fa el rei). És un model molt patriòtic, sistema complexe. Constitució no escrita => tradicions => jurisprudència (sistema de Common Law )
Sistema americà : poder judicial=> “els jutges són els guardians de la constitució”. Els jutges estableixen els drets com a límits de l’estat. És un sistema judicial de control difús, qualsevol jutge, a qualsevol nivell pot suspendre una llei per anar en contra de la Constitució. Pensen que
(aprofundiment dels drets humans a l’esfera internacional, que no depenguin només nacionalment de les constitucions i dels legisladors => universalitat dels drets ). Necessitat de lligar aquests nous instruments amb els instruments nacionals de protecció dels drets que ja existien.
Després de la IIGM => reconstrucció d’Europa (Japó, Rússia, Xina...) i primeres doctrines de reforçament dels drets internacionals. Necessitat d’igualtat material (en el sentit d’oportunitats reals => que l’Estat s’impliqui per compensar les desigualtats que existeixin i diferencien els homes) i això implica la necessitat d’ intervenció estatal en tot. L’estat necessita entrar a llocs on abans no ho feia i això incideix en les nostres llibertats.
1.1.2 Protecció internacional i europea dels drets: sistema del Consell d’Europa i de la Unió Europea. (Tot lo anterior era anàlisi en clau nacional dels drets.)
Des de finals del s XIX i principis del XX emergeix un espai del Dret cada vegada més potent que és el Dret Internacional , no només en controvèrsies entre els estats sinó també pel que fa als drets. L’emergència de les Nacions Unides (ONU) marca una intensitat i un focus en especialització de la defensa dels drets fonamentals com no s’havia fet mai. Els drets humans (i la pau internacional) esdevindran elements articuladors i la finalitat de la pròpia existència de l’ONU.
• A la IIGM s’havien vulnerat/violat els drets de la humanitat i per això es fa èmfasis dels
drets humans com a inalienables i emergeix un Dret Internacional dels Drets humans. Els Estats són els subjectes del Dret Internacional, Estats i organitzacions internacionals (no els individus). Els estats s’obliguen entrant en tractats (per tant poden escollir si signar i ratificar o no els tractats). L’excepció és el ius cogens => normes del dret imperatiu (en contraposició al dret dispositiu, mínims del dret per regir les seves relacions, ha de ser obeït sempre).
A partir de la Carta de les Nacions Unides es posen límits de caràcter material a les accions dels estats (ex: dignitat humana element central que fa néixer tots els altres drets). Idea: que uns estats vigilin als altres o creïn mecanismes per vetllar pel compliment dels drets humans ja que els estats tenen una tendència a desviar-se d’això. Els altres estats han de poder forçar a “l’estat que es desvií” a complir amb els drets humans.
Drets de minories: enllaça amb la IIGM. A l’est i centre d’Europa estan creuats de minories (ètniques, religioses...). Amb la creació d’òrgans potents es poden supervisar els drets humans i poden interposar-se en un potencial conflicte.
Després de la IIGM, hi ha un conflicte entre dos maneres de veure el món, dos grans blocs (comunisme i capitalisme). Aquestes dos visions del món tenen també visions del Dret confrontades i les trobarem dins de Nacions Unides. Un dels primers textos internacional sobre drets humans que elaboren les Nacions Unides (després de la Carta de les Nacions Unides) és la Declaració Universal dels Drets Humans/DUDH (per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a la qual pertanyen tots els països de l’ONU). Diferència entre:
• Declaració: orientació (la DUDH sobre els drets humans en el món). Inspira però no té
un contingut obligacional. No caràcter vinculant.
• Tractat internacional: es regeix per la firma i ratificació dels estats que pertanyen i
s’entra en una xarxa d’obligacions mútues. Caràcter vinculant.
La DUDH no conté garanties de la seva aplicabilitat perquè és una Declaració. L’assemblea va fer un text sobre els drets (Tractat internacional) que sí que havia de ser signat pels diversos països però amb les primeres negociacions ràpidament hi ha una escissió en dos normes perquè hi ha decisions molt contraposades. Uns defensen molt més els drets socials (comunistes) i altres fan referència a la democràcia (EEUU). Això fa que ens trobem en dos pactes ( PIDESC – Protocol facultatiu del pacte internacional de drets econòmics, socials i
culturals vs PIDCP - Pacte internacional de drets civils i polítics) amb un contingut de drets molt diferents però és la sortida de l’encallament del bloqueig davant de les diverses decisions. Les particularitats d’aquests dos pactes seran que instituiran un Comitè (dels Drets humans dins de ONU) per vetllar per l’aplicació del pacte de drets civils i polítics. Aquests comitès elaboren informes/dictàmens que no tenen el caràcter vinculant típic dels tribunals (no tenen aplicació directa). El problema d’aquest instrument serà que les demandes encara transcorren una visió dels Drets Humans que encara estan massa entre els estats. La innovació serà quan acceptin les demandes individuals o col·lectives contra els estats ja que després multipliques exponencialment les possibilitats de portar l’estat davant del Comitè (protocols). Això preveu un major control per part dels estats en matèria dels drets socials. Possibilitat de demandes col·lectives i individuals.
A nivell d’Europa hi ha el que s’anomenen els Tractats Internacionals de Drets Humans (TIDH) de caràcter regional diferenciats dels universals.
Regional o continental: la protecció dels drets humans admet interpretacions diferents per ser fruit de fonts diferents. Fem aproximació continental dels drets. Diferents en que tenen textos i mecanismes de garanties diferents. D’Europa, fruit de la IIGM apareixen:
• Consell d’Europa : té 47 estats. És fruit de la divisió d’Europa amb el taló d’àcer. Es
vol que promoguin la democràcia entesa com l’estat del benestar (occidental, no comunisme) i els drets humans propis d’aquests estats. El seu estendard és el Conveni Europeu de Drets Humans (Conveni de Roma). Aquest conveni té quelcom que cap altre conveni tenia: un Tribunal Europeu dels Drets Humans (1 jutge per Estat i tots junts jutjaran les demandes entre estats i demandes d’individus contra els seus o altres estats). El nucli del conveni són una vintena d’articles (16 o 17) i després articles dedicats a la organització del propi tribunal. Reglament intern : el propi Tribunal es dota d’un regim ja no dotat pels estats. Quan un individu ha esgotat les vies jurisdiccionals nacionals, pot demandar davant del Tribunal i el Tribunal decidirà si s’admet o no la demanda i podrà convocar audiència pública. Aquest Tribunal funciona de manera que quan et condemna et pot donar una indemnització. Fan dictàmens declaratius (cosa que fa que no s’hagin de complir directament). I sistemàticament va revisant els casos. Per tant, és una combinació de jurisdicció i control polític. Resultat : els nostres tribunals quan jutgen sobre drets humans tenen molta consideració amb la jurisprudència del TEDH. Tres tipus d’òrgans :
1. Secció/comissió: admisió
2. Sales: es van configurant en cada cas, poden estar operant, uns 7 jutges per
sala=> casos
3. Gran sala: 17 jutges i sales de grup d’estudis per gran casos de 5 membres =>
només arriben:
• Opinions/dictàmens
• Estats que recorren contra altres estats o recórrer una decisió de l’altra
sala que ha estat negativa => “privilegi dels estats”(però en cas que es confirmi la negativitat es convertirà en jurisdicció consolidada)
• demandes individuals si hi ha casos que per la seva importància o
perquè pot haver discrepància entre sales del que es ressol. *també pot arribar un assumpte a la gran sala (si aquesta ho demana/ avoca) un cas que aniria a sala petita (casos importants) Ex: llibertat religiosa => burca a França guanyat per França. (Lautsi I (II) vs Itàlia => llibertat religiosa per preservar la tradició) ((Protecció “extesa”: no pots entregar una persona a un altre país perquè el torturi (ja que en el teu país no es pot). A Europa està absolutament prohibit torturar (sense restriccions) segons el
Alguns dels drets de caràcter més prestacional els trobem al principi rector (optimització d’aquell dret) => requereixen la voluntat del legislador (legislador paper clau). Tot i això, veiem que no tots els drets socials estan als principis rectors.
-Classificació:
• per la garantia: classificació utilitzada pel TC per garantir aquests drets. Hi ha drets
que estan més reforçats per garanties. Per exemple els principis rectors tenen garanties de caràcter general però la peça clau del legislador, ho limita.
• per la naturalesa: són drets de prestació/de participació/individuals/socials..
• pel contingut: classificació en funció dels continguts que tenen (polítics, processals,
individuals, col·lectius...)
1.1.4 Reconeixement dels drets en els estatuts d’autonomia. -Alguns referents en el Dret Comparat:
• USA: les constitucions contenen cartes de drets
• Alemanya: les constitucions tenen llistes de drets
• Canadà
-Sobre la possible incorporació d’una carta de Drets i Llibertats als Estatuts d’Autonomia: la discussió sobre les limitacions imposades pels arts. 139 (igualtat de drets dels ciutadans a tot el territori), 147 (contingut dels estatuts) i 149.1.1 (legislació bàsica estatal sobre els drets com a garantia d’igualtat dels nacionals) Els estatuts d’autonomia són la llei institucional bàsica dels territoris. Naturalesa doble:
• Llei orgànica
• Llei estatal
Connecten l’ordenament autonòmic amb l’Estatal. Els primer estatuts no contenien cartes de drets. Es planteja el debat a nivell constitucional sobre si podrien contenir reconeixement de drets. (A EEUU, s’entenia que les constitucions les aprovava l’estat i no havia de passar cap filtre federalment.) Cas de València, sentència que determina que els estatuts poden contenir drets. Les lleis orgàniques només les pot aprovar el parlament (que queden fora de l’abast dels parlaments autonòmics i per tant fora de l’abast de les lleis estatuàries). A més hi ha temes de competència exclusiva de l’estat. L’estat assegura un nivell mínim comú de drets de tot l’autonomia. Hi ha àrees on es possible que les autonomies tinguin drets recollits per l’estatut en aquells àmbits que siguin de la seva competència (per ex: educació, és competència de l’estat però a la vegada les comunitats autònomes dins del marc estatal tenen una certa autonomia). Competències exclusives.
-La tipologia dels drets i la estructura del Títol I nEAC -Problemes que pot plantejar el possible solapament, duplicitat o contradicció entre els drets estatuaris i els drets constitucionals. -La protecció jurisdiccional dels drets i les garanties estatuàries dels drets. El Consell de Garanties Estatuàries.
1.2. ELEMENTS CONFIGURADORS DELS DRETS
Les declaracions de drets inicialment eren una expressió popular o s’afegien a les constitucions (posteriorment totes les constitucions hauran de contenir una declaració de drets, després garanties i després que siguin eficaces). S’han d’identificar quins són els drets i les constitucions com a valors han de regular-los amb alguns paràmetres. Això ho trobem a la part dogmàtica (drets) de la constitució (a diferència de la part orgànica = separació de poders). Aquí trobem les normes de mandat i de contingut de drets. Aquesta necessitat de tenir una mínima regulació normativa vol dir identificació del dret, paràmetres principals i límits.
1.2.1 Naturalesa i estructura dels drets: dimensió subjectiva i objectiva.
Els drets són element estructural de l’estat de Dret. No cal veure els drets fonamentals com quelcom que té una única visió individual. Sinó que tenen una doble dimensió estructural:
• Dimensió subjectiva/individuals : rescabalament d’aquest estat d’autonomia de la
persona o del titular directe d’aquest dret. Són
• Dimensió objectiva/axiològica: de fonament del sistema. Els drets són el fonament del
nostre ordre i pau social. La funció del fiscal és fonamentalment defensar la legalitat en la vessant objectiva. S’ha de limitar l’estat per limitar els drets, però a la vegada demanem a l’estat que ens garanteixi els drets. Estat com a vulnerador però a la vegada com a protector => contrarietat => separació de poders. Establim un poder judicial per rangs jerarquitzat perquè no sigui una amenaça als drets i a sobre posem el TC (protector de drets) => constitucionalisme en xarxa (diferents tribunals + TC + DI) Són dues cares d’una mateixa moneda. Els drets són molt importants pel conjunt de la comunitat. La naturalesa dels drets: hi ha uns drets inscrits a l’ésser humà, els homes compartim una visió racional de la realitat i d’aquesta manera és possible compartir entre tots uns elements que són comuns en els éssers humans i que són la base de la societat. Les tesis jusnaturalismes volen posar de manifest que els drets són presents als reculls de drets per tant podríem dir que aquests preexisteixen les declaracions de drets, són una aspiració (després són redactats per algú en forma de norma) i aquesta aspiració existeix perquè algú considera que té els drets. Les tesis positivistes més radicals dirien que els drets existeixen com a tals des d’una perspectiva normativa per tal de buscar concreció (no una aspiració ideal), només hi ha drets des del moment que estan redactats. Les tesis mixtes, només es converteixen en drets amb la seva positivació (recull) en un text. Els drets són allò que les constitucions diguin que són els drets. Després de la II GM, les constitucions han anat incorporant mecanismes d’obertura a drets i principis o al dret internacional que són clàusules d’obertura d’un cert jusnaturalisme (dignitat humana). Hi ha alguns drets que es transformen en garanties constitucionals.
1.2.2 Vinculació jurídica i eficàcia dels drets. La part dogmàtica de la CE son els mandats de caràcter obligatori per l’estat i drets individuals pels ciutadans, hi ha dues qüestions relacionades a aquesta afirmació: en quina mida els drets fonamentals en constitucions normatives són normes aplicables i vinculants ex-constitucionem sobre els poders públics. Constitució normativa: té un contingut no només programàtic, és una constitució aplicable i hi ha d’haver un destinatari => l’estat, els poders públics.
- Vinculació positiva és fonamentalment dels poders públics, hauran de fer efectiva la constitució posant els mitjans necessaris (obligació positiva, de dret) -Però també hi ha una vinculació negativa , de no perjudicar la constitució i aquesta vinculació afecta a poders públics i particulars (que estem vinculats negativament per la constitució, ens hem d’abstenir a perjudicar els drets).
-L’OJ vincula a tothom, i per tant els drets fonamentals vinculen tant a ciutadans com a administracions. Aquesta vinculació té una projecció diferent:
• Dimensió negativa amb els ciutadans (s’hauran d’abstenir de vulnerar els drets però no
tindran cap obligació de promoure els drets)
• Dimensió positiva i negativa : hauran d’abstenir-se de vulnerar els drets, però una de
les funcions principals dels poders públics serà la de promoure els drets. La protecció dels drets dels individus beneficia als ciutadans. Creem l’estat per que garanteixi la pau i la seguretat (leviatan), donem llibertats perquè a la vegada se’ns garanteixin les llibertats. -Art. 9.1 + art. 51 CE: jutges i tribunals estan especialment vinculant (la seva llei orgànica els imposa com a referent de protecció dels drets).
Si el drets tenen diferent naturalesa, si entre ells alguns necessiten garanties addicionals (més fortes) que altres, l’eficàcia davant dels poders públics també té una graduació diferent en
manifestació legal es converteix en il·legal?) Abusos del dret (insultar a algú i llibertat
d’expressió) el que és un abús del dret és una construcció social (fa un segle no era tan estrany
anar a buscar al jutge a casa seva quan passava alguna cosa). Extern – va més enllà de la
projecció que li poguessis donar a un dret.
2. Interns : límits propis d’un dret, s’imposen en l’exercici legítim i ordinari d’un dret
(l’honor és un límit, llibertat d’expressió – pornografia vs protecció dels menors). Intern
- imposen limitacions a la expansió natural d’un dret. A EEUU es maximitzen els drets (pots fer publicitat nazi perquè es maximitza la llibertat d’expressió) i a Europa no és així. Els interns els trobes a la pròpia constitució (és més difícil localitzar els externs). Són imposicions d’exercicis legítims dels drets:
• Límits expressos
• de caràcter general : tots els drets de la CE s’han d’entendre amb els
altres drets CE.
• concrets per un dret: els d’abans (ordre públic = límit a la llibertat de
circulació)
• Límits tàcits/ implícits : el TC ha admès que hi ha límits que no estan adscrits a
la CE com a tal límits. Els podem derivar d’altres drets fonamentals o d’interessos generals però imposa dues condicions:
1. Han de constituir bens jurídico-constitucionals protegits (legítims i
constitucionalment protegibles) => que la finalitat d’aquesta limitació encaixi dins de la CE.
2. Els límits implícits han de poder-se inferir de manera encara que sigui
indirecte de la CE => forma (que es desprengui de manera mediata de la CE) i fons (finalitat admissible per la CE) Hi ha límits generals basats en interessos generals públics (salut, educació...) que estan a l’essència mateixa dels drets. Però hi ha límits que procedeixen directament d’altres drets individuals. Els drets són elàstics: ocupen un espai però són sotmesos a interessos generals o interessos d’altres drets poden canviar. L’abast dels drets pot ser més o menys ample. Els límits, com els drets, són una construcció social. El límit infranquejable pel legislador serà el contingut essencial del dret.
1.2.4 La interpretació dels drets i la clàusula de l’art. 10.2 CE. En funció de la teoria que hom esculli, poden haver interpretacions diferents dels drets fonamentals. La interpretació dels drets fonamentals té peculiaritats que no té la interpretació d’altres drets (com el penal), aquestes peculiaritats són:
1. S’han d’interpretar tendint a la seva maximització (màxima expansió del dret
fonamental) => optimització del dret. Interpretació restrictiva dels límits (si vull expandir un dret l’he d’interpretar de manera restrictiva).
2. Una altra tècnica és interpretar els drets partint de la base que tots els drets estan
connectats per un element central que és la dignitat de la persona. (La constitució vincula tots els drets fonamentals de la CE amb la dignitat humana (els drets emanen d’ella i la seva finalitat és garantir la dignitat de la persona, tot el títol 1r té aquesta finalitat). El terme dignitat és molt variable, és un valor (ens serveix poc per resoldre un problema concret però inspira a altres drets fonamentals que contenen normes més clares). La dignitat humana tot i ser un valor que no ens servirà per resoldre problemes dóna alè als drets fonamentals que aquests sí que solucionaran casos.
3. Art. 10.2 – interpretació dels drets conforme als tractats internacionals. Quan un estat
signa un tractat internacional aquest té rang de llei, però tota la matèria que regula l’extreu de l’àmbit regulatori de la llei, en el cas que sigui un tractat bilateral (d’Espanya amb un altre país) es pot jugar amb la regla general i les excepcions (“els argelins poden conduir a Espanya amb el carnet d’Argèlia perquè hi ha un tractat que ho regula”) i els tractats internacionals de drets fonamentals, en canvi, tenen una altra funció que és més elevada que la de la llei, inspiren la interpretació dels drets
fonamentals continguts a la CE (art. 10.2), donen contingut constitucional als drets. Hi ha dos explicacions respecte a això:
• Teòrica: interessa una obertura a la interpretació dels drets en el marc
internacional.
• Pragmàtica (no cal saber-la): a l’any 78 sense cap pràctica dels drets
internacionals després del franquisme, i sense tenir cap paràmetre, es maximitzen els drets fonamentals amb apertura constitucional dels drets fonamentals.
4. El dret comunitari és un paràmetre interpretatiu dels drets fonamentals (la carta de
drets fonamentals de la UE).
1.2.5 Els conflictes entre drets i amb altres béns jurídics: ponderació, raonabilitat i proporcionalitat. Aquests són criteris generals però cada dret pot tenir especificitats (per exemple, el dret a la protecció de dades té principis exclusius seus com el d’integritat de les dades). Cal mirar en cada drets si hi ha tècniques per interpretar-los.
Quan hi ha un conflicte entre dret fonamental i interès general o un altre dret fonamental, l'espai de protecció del dret tendeix a constrenyir-se:
Ponderació entre drets: tècnica interpretativa per resoldre conflictes entre drets (o entre aquests i interessos generals) que consisteix en trobar la màxima optimització de tots dos drets (la ponderació). Busquem una certa graduabilitat en aquesta ponderació per trobar un punt on es facin compatibles els dos drets. Aquesta tècnica admet una certa graduabilitat per maximitzar els dos drets però permetria dos escenaris diferents possibles:
1. Tenim un dret fonamental i una limitació d’aquest per ordre pur (sóc un legislador que
diu “prohibició de pornografia a internet per protegir als menors mitjançant uns tallafocs però es pot accedir a aquesta de manera analògica amb revistes, cds...” el dret queda constrenyit a uns determinats mitjans, en principi això seria acceptable)
3 criteris per aplicar la ponderació (triple test):
• Racionalitat
• Raonabilitat/idoneïtat
• Proporcionalitat: hem d’escollir la interpretació del dret que tingui efectes menys nocius
sobre el dret (més restringiu per aquell dret). Pot ser complicat (per exemple en matèria de discriminació, hi ha diferents instruments per lluitar contra la desigualtat), admet dues variants:
1. Proporcionalitat ordinària
2. Proporcionalitat estricte
El legislador normalment es mou amb la proporcionalitat ordinària, el TC no va més enllà, el legislador ha de tenir un marge per les eines que utilitzi per assolir finalitats polítiques. Tot i així, la CE hi haurà vegades que digui que per determinades matèries la proporcionalitat ordinària no és suficient, es necessita més intensitat i per tant, s’aplicarà “l’escrutini estricte”, en matèries molt importants i quan no hi hagi altra manera de solucionar el problema (ex: categories sospitoses de discriminació, art. 14 CE). (*La igualtat depèn de la comparació.)
1.2.6 Titularitat i condicions d’exercici dels drets: règim dels drets de les persones estrangeres.
Col·lectiu que no tenen tots els drets de la constitució: les persones estrangeres.
-Qui és titular d’un dret? La CE estableix que els estrangers seran titulars dels drets i les llibertats que aquesta afirma en els termes que estableix la llei i els tractats internacionals. La CE és la primera que diu que els estrangers tenen un règim diferent que els espanyols. Diguin el
(Davant de 3 interpretacions 2 són inconstitucionals i 1 seria constitucional podríem limitar la interpretació de la llei o podríem declarar-la inconstitucional. => tècnica d’interpretació conforme a la CE => aquesta opció d’autocontenció, el legislador com a més legítim dels òrgans constitucionals, defineix la voluntat del poble en termes de productes normatius, que és la llei). El TC vol preservar la llei perquè és producte de la voluntat del poble. => principi de conservació de la llei, aquesta tècnica obeeix a la voluntat expressa del TC de respectar al màxim l’acció del legislador transformada en una llei (té un substrat democràtic) => la legitimitat del parlament és molt forta perquè es renova contínuament (cada 4 anys) En la interpretació dels drets el 1r òrgan que pondera equilibris entre drets-interessos és el legislador i és bo que sigui així perquè és ell el que ha d’escollir a què dona més pes (perquè és l’escollit per majoria) no podrà fer el que “vulgui del tot” perquè ha de ser constitucionalment admissible. És el primer ponderador de drets => donar més/menys pes.
1.3.2 Reserva de llei i contingut essencial. S’han d’analitzar quins són els límits del legislador que li imposa la constitució:
1. Reserva de llei: els drets fonamentals estaran regulats per llei perquè el legislador és el
primer que pondera. La reserva de llei vol que les matèries de drets fonamentals estiguin en mans del legislador i no del govern (això no exclou que el govern pugui complementar en matèria de drets fonamentals => reserva absoluta/relativa => el legislador pot delegar al govern el desenvolupament dels drets fonamentals sempre i quan es respecti la reserva de llei (que contingui suficients paràmetres perquè no s’innovi) -LLEI ORGÀNICA (reserva de llei orgànica) articles del 15-29. No tots els preceptes d’una llei orgànica no tenen perquè ser sempre llei orgànica (votació per majoria absoluta del contingut essencial de la llei => comissions votació article per article (article orgànic cal majoria absoluta, article no orgànic pot aprovar-se per majoria simple) + votació general del contingut essencial de la llei per majoria absoluta => sistema per doble votació, això explica que calgui una clàusula final que indiqui quins articles són orgànics i quins no). L’article 14 no el regulem per reserva de llei orgànica perquè la funció legislativa és justament diferencial (graduar, crear categories diferencials), per tant si tu exigeixes llei orgànica per tot allò que afecti al principi d’igualtat, tot hauria de ser llei orgànica. -Els altres són reserva de llei orgàniques => capítol 2
RESERVA DE LLEI (ho diu l’art. 53CE) Capítol II (art.14 a 38 CE) Contingut essencia (art 53.1) RESERVA DE LLEI ORGÀNICA Art. 15-
RECURS D’EMPARA Art. 15-29 + 14 i 30.
La llei orgànica imposa, és una gran garantia de que no s’aprovarà regulació de drets fonamentals sense un suport suficient de parlament, és garantia però també una gran dificultat (fins a on una matèria està relacionada amb un dret fonamental?, quina part de la regulació ha de contenir-se obligatoriament en llei orgànica i quina part pot contenir-se en altres instruments en un rang diferent: llei ordinària o fins i tot reglaments. (El codi penal es regula per llei orgànica perquè afecta a la llibertat que és un dret fonamental => materialment toca el nucli dur de la llibertat; garantia de la llibertat, privació de la llibertat...). Hi ha matèries connexes (respecte drets fonamentals) i matèries que molt més allunyades del contingut del dret que no cal regular per llei orgànica (si es portessin a l’extrem, fent moltes connexions, totes les lleis les hauríem de regular mitjançant llei orgànica ergo el legislador no crearia lleis perquè no aconseguiria majories absolutes).
• Procedimentalment orgànic : majoria absoluta (congrés + senat)
• Materialment orgànic (segons el TC a la llei basca d’associacions): aspectes essencials
del dret fonamental i restriccions i límits i són matèries connexes però no orgàniques totes aquelles que “afecten” a elements no necessaris sense incidir en el seu àmbit o
límits. Per tant, aspectes essencials seran titularitat, exercici, àmbit d’aplicació, garanties principals i també serà llei orgànica limitacions (restricció a la llibertat religiosa per garantir un altre dret o la igualtat => si ets d’una religió que discrimina a les dones no pots posar com a excusa la llibertat religiosa).
2. Contingut essencial del dret : es remunta a l’època de Weimar, la Constitució
d’Alemanya era bona però massa formalista i sense garanties constitucionals adequades per la protecció de drets fonamentals => establia una preeminència del legislador i no suficients límits constitucionals. L’Acadèmia estableix una teoria de que els drets fonamentals tenen un límit: no es poden desnaturalitzar, l’Academia va imposar el contingut essencial dels drets per limitar l’acció del legislador => apertura per fugir del risc de la dictadura del legislador i aquesta apertura nosaltres la formalitzem, el contingut essencial del dret nosaltres si que l’incloem en la CE (art. 53). Dues tècniques per reconèixer el contingut essencial dels drets fonamentals (segons la STC 11/91 definits pel TC):
a. Naturalesa jurídica/mode de concebre o configurar cada dret: s’ha d’establir
una relació entre el llenguatge de les disposicions normatives i el que alguns autors han denominat el “metallenguatge” (jutges i especialistes en dret) => comunitat de juristes, no el que entén el poble per llibertat persona o discriminació, el que entenen els juristes. Naturalesa jurídica = concepte tècnic (no popular de comprensió d’un terme) però a més a més, ho hem de definir negativament, tot allò que pugui trencar aquest dret, fer-lo recognoscible o desnaturalitzar-lo.
b. Buscar els interessos jurídicament protegits: com a nucli i medul·la dels drets
subjectius, es pot parlar d’una essencialitat del contingut del dret que és absolutament necessària perquè els continguts essencials del dret quedin absolutament protegits (interpretació utilitària).
Els dos camins proposats no són alternatius ni antitètics, són complementaris per identificar el contingut essencial d’un dret.
Qualsevol dret fonamental s’haurà de reformar amb reforma constitucional = garantia de la CE, no es pot modificar per una llei ordinària. El fet que una reforma volgués modificar aquest títol I, s’hauria de fer mitjançant procediment agreujat. Per tant aquelles modificacions de la CE que afectin els drets fonamentals del 15 al 29 (I,II,I) caldrà una reforma constitucional per la via agreujada, (3/5 parts, un 66% de la cambra, es dissolen les dues cambres, les dues cambres després de la votació han de tornar a aprovar la reforma també per 2/3 + referèndum obligatori)
1.3.3 El Defensor del Poble i el Ministeri Fiscal. El Defensor del Poble és una garantia institucional (no processal). Creació d’una institució una de les finalitats de la qual ha de protegir/emparar una bona praxis dels drets fonamentals. Per les seves facultats va més enllà de la facultat de promoure o fomentar perquè inclou funcions de supervisió i fins i tot mecanismes processals d’acció jurídica per depurar l’OJ en cas de vulneració de drets fonamentals. No té funcions jurisdiccionals, no és un poder, és un comissionat parlamentari, està vinculat al parlament i només ret comptes a aquest. Només pot orientar, no té funció coactiva ni pot obligar a un funcionari. Pot passar informació a fiscalia tan aviat determini que hi ha indicis de delictes, pot fer dictàmens i el parlament l’ha de tenir en compte ja que el Defensor del Poble és una institució creada pels representants del poble amb àmplia majoria i té una legitimitat independent de la seva funció. El Defensor del Poble actua sobre el control d’acció del Govern (funció del Parlament), aquesta és la lògica del Defensor del Poble, la utilitzarà la oposició per fer control parlamentari (preguntes, interpelacions, mocions...) per tant, el Defensor del Poble és un mitjà per la oposició i per les minories parlamentàries (el Defensor del Poble dóna rellevància al fet en qüestió) => control indirecte o tàcit. El funcionari s’ho ha de mirar amb molta més cura, sobretot perquè si recomana coses i no són presses en compte passarà en informes anuals o específics i els enviarà al parlament. El Defensor del Poble s’aprova per 3/5 parts perquè les majories no es puguin retractar, té la legitimitat suficient, suficient consens perquè agradi a més d’un grup parlamentari.
• A més a més, té un rol central en els procediments jurisdiccionals que tenen a veure
amb drets fonamentals (defensa de drets i llibertats) és informat constantment i preguntat perquè doni la seva opinió.
1.3.4 Institucions autonòmiques de garanties. Mecanismes de garantia en el marc de les CCAA (sobretot estatut d’autonomia de Cat):
Estatut d’autonomia de Cat. Títol I, capítols I, II i III => reconeix drets. Art. 37 i 38 de l’estatut d’autonomia de Catalunya:
• (art. 37) el parlament de garantia (1a garantia) haurà d’aprovar per llei una carta de drets
i deures dels ciutadans de Catalunya
• (art. 37) la regulació essencial (contingut essencial) i el desenvolupament directe de
l’estatut s’hauran de fer pel parlament (reserva de llei), el desenvolupament directe de tots els drets de l’estatut hauran de ser pel parlament.
• (art. 38) tutela: els drets reconeguts en l’estatut i en la carta de drets i deures són tutelats
pel consell de garanties estatuàries (d’acord amb el que diu l’art.76.2) => els consell de garanties estatuàries dictaminarà l’adequació de l’estatut i CE els projectes de llei en matèria de drets i deures dels catalans. Existeix un consell de garanties que dictaminarà sobre projectes de llei si afecten a drets estatutaris (control previ d’estatut i de constitucionalitat), de manera que quan el parlament legisla, el consell de drets estatuaris haurà de donar dictamen per veure si aquestes proposicions de llei s’adeqüen a la CE i a l’estatut en matèria de drets. Si no s’adeqüessin el dictamen seria negatiu i el text tornaria al parlament per tal de fer les esmenes adients (esmenes = per la seva consideració). El dictamen no és vinculant pels parlamentaris però sí que és obligatori. Art. 78 i 79 de l’estatut: contemplen la figura del síndic de greuges => mateixa lògica que el Defensor del Poble => protegir drets i llibertats de l’estatut i supervisar la Generalitat, organismes públics i privats, empreses privades que gestionen serveis públics... allà on hi hagi serveis públics, el síndic de greuges intervé per garantir la protecció de drets. El defensor del poble i síndic de greuges col·laboren en funcions
1.4. GARANTIES JURISDICCIONALS (clàssiques) DELS DRETS 1.4.1 Protecció judicial ordinària i procediment preferent i sumari. Tradicionalment qui té atribuïda la protecció de drets dels individus és el poder judicial , Les vulneracions de drets poden venir de les institucions o dels particulars (àmbit particular). Hi ha 2 plans de garanties constitucionals:
1. Ordinària : molts dels drets emparats per aquesta garantia.
2. Constitucional : El TC és el recurs extraordinari i d’última instància de protecció de
drets, és el poder judicial el que ho fa normalment.
Art. 53CE sobre garanties => donat que la matèria de drets fonamentals és tan rellevant, els poders públics, el poder judicial (vinculat directament amb drets fonamentals), diu que qualsevol ciutadà podrà reclamar els seus drets (14 + 15-29) davant dels tribunals ordinaris per un procediment de precedent i sumari (especial per la protecció de drets fonamentals)
• preferent = passarà per davant de tota la resta de procediments tramitats en aquell
moment, no seguirà l’ordre d’entrada cronològica a efectes de la seva importància.
• sumari = accelerat => els terminis s’agreujaran moltísim, haurà de resoldre’s molt
ràpidament, fora dels terminis ordinaris amb una excepció: l’ordre penal (tots guarden la mateixa salaritat => no hi ha aquesta preferència perquè en l’ordre penal sempre hi ha drets fonamentals en joc)
Inicialment aquest procediment estava recollit a la llei 62/78, va ser aprovada al desembre del 78, com la CE, aquesta llei que establia el procediment preferent i sumari de tots els ordres jurisdiccionals, era molt útil al 1978. Progressivament, amb posterioritat, que hem anat superant la legislació processal anterior al 78 i hem construït codis processals en tots els ordres, s’ha anat incorporant el preferent i sumaria a les reformes de la llei. El que ha passat és que inicialment vam començar amb una llei que contenia tots els preferents i sumaris però a mesura que en els
30 anys posteriors la democràcia ha revisat totes les legislacions processals, cada codi processal ha interioritzat el preferent i sumari per encaixar-lo en la llei procedimental. Per tant, aquesta llei actualment està derogada, cal anar a cada llei processal segons l’ordre jurisdiccional per veure quins són els seus procediments de preferent i sumari.
Contenciós administratiu:
• existeix un preferent i sumari general => pot servir per protegir qualsevol dret. Art. 114,
115 i 116 de lo contenciós administratiu => es podrà recórrer qualsevol acte administratiu, omissió o via de fet (l’administració actua, deixa d’actuar o se segueix una via de fet = no hi ha cap cobertura legal ni competencial per l’actuació que ha dut a terme l’administració). Concepte ampli = vol incloure-ho tot. Tots aquests recursos tindran caràcter preferent i el termini per interposar-los serà de 10 dies. Quan vas per preferent i sumari has d’indicar expressament quin/s dret/s fonamentals són els que t’han vulnerat, si t’equivoques en això (perquè no l’has identificat o argumentat) se’t denegarà el recurs => comissió limitada. El mateix dia o el següent el secretari judicial diu a l’administració que ha d’enviar l’expedient en 5 dies i tenen 48h per fer al·legacions. Després intervé el ministeri fiscal en el preferent i sumari informant de que hi ha un dret fonamental vulnerat. Període provatori no serà major de 20 dies i es dictarà sentència en un temps inferior a 2 mesos.
• També hi ha un preferent i sumari específic (protegeix drets específics) =>
Art.122: dret a reunió o manifestació: quan es prohibeix una reunió/manifestació o es modifiquin, els promotors podran interposar un recurs (48h següents a la prohibició/ modificació), es remetrà l’expedient i en 4 dies improrrogables es convocarà a l’administració i al ministeri fiscal. Art. 122 bis: suspensió de serveis a persones que es descarreguen continguts especials per Internet, aquest procediment s’inicia amb els òrgans corresponents, l’òrgan rep una petició d’algun òrgan de l’administració o alguna entitat de protecció de drets d’autor que demana que es retirin continguts o que se li doni de baixa el servei d'Internet. Excepcions a la propietat intel·lectual: crítica, creativitat, funcions docents, funció social de la propietat.
Via laboral:
• llei 36/2011 “garanties jurisdiccionals de l’ordre social” => els jutges de lo social tenen
encomanada la tutela dels drets i llibertats públiques. Art. 177: tots els drets i llibertats que es produeixin en l’àmbit laboral (espai de l’empresa, treballadors...) i especialment dret a vaga i discriminació i assetjament laboral (aquests són els més repetits, però es refereix a tots) podran acudir al procediment preferent i sumari. El ministeri fiscal sempre formarà part d’aquests procediments (sempre que hi ha procediment preferent i sumari perquè vetlla pels drets fonamentals). Eventualment conductes de discriminació laboral poden tenir una vessant criminal. Només poden arribar qüestions que vinguin motivades per vulneració de drets fonamentals. La tramitació serà urgent en tots els efectes i tindrà preferència respecte tot els que es tramitin en el tribunal. La demanda haurà de ser molt clara pel que fa als drets vulnerats i la indemnització reclamada (estimant danys i perjudicis estimats). Art 180=> mesures cautelars en aquests casos => es podran sol·licitar (no d’igual manera que contenciós-administratiu). No obstant, en el cas que es vulneri la llibertat sindical, només es podrà suspendre quan afecti a la funció representativa sindical (afectació a la llibertat sindical, es protegeix la llibertat sindical => representativitat o elecció sindical). També es podran sol·licitar mesures cautelars si en cas de vaga s’han de garantir uns serveis mínims (80% de la plantilla ha de venir => no pots fer dret a vaga perquè hi ha “massa serveis mínims”). Mesures cautelars 48h el jutge i entre 2 i 5 dies judici + 3 dies = 8 dies en total per per exemple un acomiadament per drets fonamentals. La sentència pot declarar si hi ha o no emparament judicial de dret fonamental i per tant: declararà si hi ha o no vulneració de drets fonamentals i si hi ha nul·litat radical, a més, ordenarà el cessament immediat de l’actuació contrària al dret fonamental, a més integració i indemnització del treballador.
d’empara, podran ser recorribles en 3 mesos (ja tenim recurs i qüestió d’inconstitucionalitat, que són per normes amb rang de llei) => ex: deixar les minories parlamentàries sense veu art.23CE (no via ordinària).
2. Art.43: violacions dels drets fonamentals originades per disposicions, actes
jurídics, omissions o simple via de fet per part del govern (pot ser també un reglament) o les seves autoritats o funcionaris agents. Un cop s’hagi esgotat la via judicial preferent (ja suposem que el poder judicial controla l’activitat de l’administració). Termini = 20 dies (és molt poc temps)
3. Art.44: les violacions dels drets i llibertats que tinguessin el seu origen
immediat i directe en un acte o omissió d’un òrgan judicial podran donar lloc al recurs si es compleixen els següents requisits:
• S’han esgotat tots els mitjans d’impugnació previstos a les normes
processals (dins de la via judicial, s’ha d’haver esgotat la via ordinària)
• Que la violació del dret o llibertat sigui imputable de manera immediata
o directa a l’òrgan processal (imputable directament a l’òrgan amb independència dels fets)
• “En el seno” del procediment, precedent s’hagi informat de la
vulneració dels drets fonamentals si va haver oportunitat (és molt important esmentar des del principi que és una qüestió de drets fonamentals). Hi ha moltes sentències en les que el TC utilitza l’art.44, el reinterpreta i allà on ha subratllat, fa una ficció jurídica i hi inclou les vulneracions de drets per part dels particulars, que no estaven emparades a l’art.41 (ficció)
• Qui està legitimat? Persona directament afectada, Defensor del Poble i ministeri fiscal
i si es tracta d’un procés judicial, la resta de parts del procés. (El ministeri fiscal com a recurrent en empara i com a convidat en procés de recurs d’empara pel demandant.)
• Tramitació: fase d’admisió a tràmit:
1. Identificació del dret fonamental al·legant en fases prèvies.
2. Que el contingut del recurs justifiqui una decisió sobre el fons per part del TC
per raó de la importància constitucional (com la interpretació de drets fonamentals).
3. L’admissió o la no admissió a tràmit es pronuncia la secció composada per 3
magistrats, amb unanimitat (si hi ha dubte puja a sala). L’únic que pot recórrer una inadmissió a tràmit és el ministeri fiscal (3 dies per fer-ho).
• Quan atorguen recurs d’empara :
• Nul·litat de la decisió o acte impugnat.
• Reconeixement explícit de la vulneració del dret.
• Restabliment del recurrent en el seu dret (poden haver mesures per compensar-
lo) *es pot elevar a autoqüestió d’inconstitucionalitat. Reforma 2007, art. 8.2 i 57 => és possible que les sales deleguin en seccions el recurs d’empara. Això multiplicaria la capacitat de resoldre recursos d’empara del TC.
1.4.3 Protecció internacional i, en especial, Tribunal Europeu de Drets Humans. -Conveni Europeu de Drets Humans : TEDH dins del consell d’Europa, té funcions de control jurisdiccional dels drets humans sobre la base del conveni de roma de l’any 50. Part procedimental => mecanismes per protegir els drets humans (art. 2 – 18)
• El TEDH es composa per comissions (3), sales (7 o 5) i Gran Sala (17). Cada Estat
proposa 3 jutges i l’assemblea europea n’escull 1. En els casos on l’estat estigui en un procediment, el jutge del país estarà allà per informar, per ajudar (perquè coneix el Dret propi de l’estat que es tracti).
• 3 regles importants (art. 30, 31 i 43)
1. Art. 30 : com tenim diverses sales podria haver opinions divergents, per evitar-
ho fem una espècia de “cassació” i el cas s’enviarà a la Gran Sala. La sala elevar l’assumpte a la Gran Sala excepte si una de les parts s’oposa. El tribunal
podrà inhibir-se a la Gran Sala, la gran sala sempre pot “agafar” per si mateixa assumptes de la sala petita.
2. Art. 43 : recurs contra una sentència de la sala => les sentències de les sales són
definitives però si és una qüestió greu o si la solució és contradictòria a una sentència anterior, per evitar-ho ho enviem a la Gran Sala.
Art. 35: del conveni: admissibilitat de recursos d’empara, el TEDH és un recurs extraordinari. Termini per presentar recurs = 6 mesos (molt més ampli que el del TC = 30 dies com a regla general). El TEDH no admet demandes individuals quan siguin anònimes o essencialment una demanda que ja hagi estat examinada anteriorment pel tribunal (reiterativa i recaigui sobre el mateix objecte) o quan ja estigui sotmesa a altre instrument internacional de resolució de litigis. També es pot inadmetre si és incompatible amb el conveni o manifestament estigui mal fonamentada o sigui abusiva (abús del dret). Es pot rebutjar si el demandant no ha patit un perjudici important (si la vulneració del dret tot i existir té conseqüències negligibles) excepte que es plantegi una qüestió de drets humans que al TEDH li interessi molt esclarir. La decisió sobre la inadmissibilitat es pot donar en qualsevol fase del procediment. El TEDH pot convidar estats o persones a que participin en un procés si ho creu convenient.
Art. 34 : després d’una demanda d’un col·lectiu, individual, etc... les altes parts contractants es comprometen a no posar traves a l’exercici real d’aquest dret => contingut semiobligacional de les mesures cautelars adoptades pel TEDH => si no s’adopta mesura cautelar el recurs no seria eficaç i això enllaça amb l’existència de recursos eficaços a nivell intern.
-Altres mecanismes de protecció internacional de drets: -Carta social europea: reconeixement de demandes entre estats i col·lectives i informes periòdics elaborats per un comitè d’experts socials. Mirar mecanisme de la carta
1.5. SUSPENSIÓ DELS DRETS I LLIBERTATS
1.5.1 Suspensió general: els estats excepcionals. Art. 55CE: es planteja la possibilitat de que una Constitució pugui suspendre drets en moment excepcionals, sigui de manera general o particular.
