¡Descarga JOAN MARAGALL, VISIONS & CANTS y más Apuntes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity!
VIDA DE MARAGALL
Joan Maragall i Gorina va néixer el dia 10 d’octubre de 1860 en una casa de la Barcelona vella, en els baixos de la qual els seus pares tenien una petita indústria de teixits. Als catorze anys patí el primer trasbals important quan el seu pare l'arrencà bruscament de davant dels seus llibres i el col·locà davant la tauleta de treball en la indústria familiar a què venia destinat. El desballestament de les seves aspiracions el portaren a la rebel·lió: la seva passió per la poesia. Sentia una espècie de misticisme per la Naturalesa que el portaven a l’amor pel vers.
Als vint-i-cinc anys Maragall reconeixia haver estat feliç en dos temps: el primer període correspon a la seva infància, fins als quinze anys, i el segona a l’època d’estudiant de dret a la Universitat de Barcelona, entre els dinou i vint-i-quatre
anys. En arribà el fi dels seus estudis ja s’havia fet un lloc entre el mon dels adults i comença la seva carrera com escriptor.
L’any 1886 es féu soci de l’Ateneu Barcelonès i conegué a Josep Yxart i Joan Sardà, els quals l’encoratjaren ene els incis de la seva activitat poètica. A través de tertúlies a l'Ateneu s’incorporà al moviment modernista i col·laborà a l’Avenç ; participà activament en la vida de la institució: fou secretari de la Junta que presidí Àngel Guimerà l’any 1895 i visqué directament les lluites entre catalanistes i anticatalanistes: Més tard també fou president. El seu discurs
presidencial fou l’Elogi de la paraula. L’interès per la música es traduí en la participació a la tertúlia musical d’Enric Granados i en l’assistència continuada a les representacions operístiques del Liceu.
Acabats els estudis treballà durant un temps com advocat. Però ben aviat es decantà cap a una altre zona d’interessos que li era més atractiva: el periodisme. L’any 1890, trebllà com a secretari personal del director del Diario de Barcelona , Joan Mañé i Flaquer, fins a la mort d’aquest. I compaginà aquesta tasca amb les col·laboracions periodístiques que l’havien de fer famós arreu de l’Estat, molt abans que no pas la poesia. S’interessà fonamentalment per temes de l’actualitat política contemporània, per la crítica literària i per la teatral.
Maragall gaudí d’un gran prestigi entre la burgesia barcelonina gràcies als seus articles al Diario de Barcelona. Alguns provocaren l’estupefacció entre els seus col·legues de l’Avenç. El fet que l’any 1903 Prat de la Riba intentà de fixar-lo per la Veu de Catalunya, però Maragall s’hi resistí o bé els articles, molt llegits i comentats, que escriví amb motiu de la setmana Tràgica, alguns dels quals foren retallats o otmesos del diari, ens demostra que fou un home amb un bon estatus econòmic i social.
Com a poeta, malgrat haver publicat diversos poemes a revistes, no fou fins la publicació del poemari Visions & Cants (1900) quan començà el seu reconeixement públic. Més tard, augmentà la seva fama en el món del vers amb la publicació d’Enllà (1906). Tanmateix, tingué una activitat notable coma traductor d’escriptors alemanys, com Goethe i Nietzsche i, d’altra banda, arrel del seu interès per la música i per difondre-la, també traduí de Beethoven, Brahms i Schubert.
En l’òrbita estrictament privada, Maragall fou un personatge amb una vida plàcida, burgesa. L’any 1891 es casà amb Clara Noble amb la qual tingué tretze fills. De fet visqué amb prou deseiximent per realitzar llargues estades fora de Barcelona per motiu d’esbarjo familiar i salut. Aconseguí de realitzar la seva passió juvenil: viure per la poesia, fins la seva mort el 20 de desembre de 1911.
EL MODERNISME
El modernisme va néixer com una explosió de llibertat, de reacció contra el passat, de rebuig a la lletjor de la ciutat industrial i la producció en sèrie. No renunciaven a l’ús de nous materials industrials, però volien que aquests oferissin un caràcter decoratiu als edificis.
Els artistes, trencant amb la tradició, van deixar anar la seva fantasia. Les formes ondulades i els entrellaçaments, que tenien com a font d’inspiració la naturalesa, dominarien totes les obres modernistes, per això podem dir que són construccions orgàniques, formes artificials construïdes a imitació de les formes naturals. Sovint sorgien temes vegetals, amb tiges enfiladisses molt llargues. La trilogia essencial i definitòria del moviment seria: fantasia, corba i natura.
La decidida voluntat d’artistes i intel·lectuals catalans d’incorporar-se als nous corrents culturals d’Europa va fer triomfar el modernisme a Catalunya, que va esdevenir un moviment amb uns trets identificatius propis.
Els artistes modernistes van prendre de la Renaixença la voluntat d’establir una cultura pròpiament catalana, però sobre unes bases modernes que s’allunyessin de la moderació i el classicisme que s’estava practicant.
Així, al voltant de la revista L’Avenç es configuraria el nucli modernista que s’articularia definitivament en les Festes Modernistes que van celebrar-se al Cau Ferrat de Sitges durant tres anys consecutius (1892, 1893 i 1894). Aquestes festes eren l’espai ideològic del modernisme català i en elles van desenvolupar-se totes les manifestacions
que defineixen la seva atracció per la natura i el paisatge. Maragall ja hi presenta la poesia com una eina de coneixement metafísic: “Un ressò de les cadences/ de l’aucell d’ales immenses/ que nia en l’eternitat”****.
L’any 1900 publicà Visions & Cants , un dels seus llibres més clarament modernistes. En els anys següents es publicaren tres llibres més: Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). En els darrers llibres reprèn temes vells, com el comte Arnau o la contemplació de la natura, o bé en planteja de nous, alguns dels quals son presos cíclicament. La darrera obra fou la tragèdia Nausica, que escriví tot utilitzant un projecte de Goethe per redactar la tragèdia sobre el cèlebre episodi de l’ Odissea. Tot plegat construeix una obra de dimensions limitades que sorprèn el lector per la gran densitat i la força moral d’alguns dels temes.
VISIONS & CANTS
VITALISME I REGENERACIONISME Quan Maragall publica el seu segon llibre de poemes no és encara, ni de bon tros,el poeta segur i reconegut públicament dels darrers anys de la seva vida. Però, aquest llibre marca l’inici d’una real projecció pública i cívica com a poeta. Aquí s’hi dibuixa un temperament fort; i no tan sols pel títol, Visions & Cants , sinó també per la disposició interna del volum, que amaga una intenció organitzadora i alhora “intervencionista” en els afers públics del país. Ell mateix ho havia afirmat en un article en què opinava sobre el paper dels poetes en la societat.
El títol, Visions & Cants , desperta curiositat. Visions de què? Cants per a qui? i l’agosarament provocatiu que
implica la utilització del signe “&” per unir les dues paraules. Maragall mateix, en diversos textos, explica el sentit del títol, si més no, dels dos mots que el componen.
Les “ visions”
En una carta al músic Felip Pedrell, explica quin sentit tenia per a ell el mot en relació amb el llibre. Aquests cinc poemes corresponien a “ figuras de personajes legendarios tales cuales pueda verlas un poeta de hoy ”. Hi ha, doncs, una clara intenció actualitzadora, de revisar amb nous ulls temes ben coneguts del públic lector. I afegia: “ Me hice la ilusión de que dentro de estas “visiones”, de su conjunto, se podrían encontrar algo de las “madres” del alma catalana y de su evolución”. En efecte, Maragall utilitza el mot visió en el sentit d’intel·lecció, contraposada a la simple visió sensible gairebé en el sentit de revelació, un mot tan important en la constitució de la seva teoria poètica. Vol, doncs, efectuar una depuració dels temes del cançoner tradicional, que les homes de la Renaixença havien recuperat unes dècades abans. I aquestes visions s’articulen a partir d’una compressió extraordinària de la versió primitiva.
L’esforç de comprensió és tant, que és impossible d’entendre el poema de Maragall si no ens coneixem la font original. Presentarem, doncs, abans de seguir, l’argument de cada poema.
La llegenda del mal caçador és d'origen germànic i molt difosa a Europa, especialment per tots els Pirineus. Se suposa que donava explicació a certs fenòmens meteorològics nocturns, causats per la boira i el vent, que
s’associaven amb una cavalcada d’un caballer que persegueix les feres amb els seus gossos. La versió cristianitzada no és la més antiga, però és la més coneguda, i diu: un noble assisteix a missa; mentre el sacerdot aixeca l’hòstia, els gossos senten passar una llebre; es posen a perseguir-la i el noble, abandonant la missa, els segueix. Com a càstig diví, es arrabassat, ell i els gossos, per un vendaval i obligat vagar eternament, caçant una peça impossible.
La llegenda de Joan Garí , popularitzada per Jacint Verdaguer, explica la història d’un eremita de Montserrat que és temptat per Riquilda, filla de Guifré el Pilós i posseïda pel dimoni. Garí la viola i la mata; com a condemna, el papa l’otorga a caminar a quatre potes i a convertir-se en una semibèstia. Capturat pels soldats de Guifré, es dut en presència seva; aleshores el fill petit de Pilós, acabat de néixer, es posa a parlar i en demana perdó. El poema de Maragall és un seguit de comentaris marginals a la història.
El comte Arnau parteix d’un personatge de la mitologia popular catalana, on el poeta busca trets que puguin ser característics de tots els catalans, que permetin entendre “l’ànima” de la nació que s’està construint. El personatge del comte Arnau és una fusió de diversos motius provinents del folklore europeu: el cavaller aparegut que purga els seus pecats vagant eternament, el mal caçador i el dels monestirs condemnats pels escàndols. A Catalunya, aquest personatge apareix en una canço del segle XVIII, i el tracten diversos poetes romàntics, que en desenvolupen la llegenda: El comte Arnau visita les monges de Sant Joan caminant a través de conductes subterranis; quan mor, és
condemnat a vagar eternament per les muntanyes, i s’apareix sovint a la seva dona, desitjant veure les seves filles. A partir de la visió que fan els poetes romàntics, Maragall recrea el seu personatge però, com en altres visions, Maragall no explica lícitament la història sino que la comenta.
L’estimada de Don Jaume és un poema narratiu, una balada, basat en un dels episodis més celebrats pel nacionalisme romàntic català: La conquesta de Mallorca ( setembre - desembre 1229). La narració que en fa la crònica de Jaume I n’és un dels primers testimonis. Maragall la coneix i hi al·ludeix, per exemple, quan Jaume I pregunta als seus que és Mallorca, o en el detall del mar blanc per la quantitat de veles. Potser és, de totes les visions, la que exigeix menys coneixements previs al lector.
Serrallonga també és un personatge històric: un bandoler del segle XVII adscrit al bàndol dels nyerros. Al segle XIX, Víctor Balaguer va novel·lar la seva història a partir de les actes de judici en què Serrallonga va ser condemnat a mort per coneguts i el lector en té prou amb identificar el personatge. De tota manera, l’originalitat del poema es basa en la forta personalitat del bandoler, que només està interessat a especificar quins pecats ha comès, de quins se l’acusa falsament i, sobretot, fins a quin punt està disposat a penedir-se. A aquests personatges, segons J.L.Marfany, Maragall els hi dona forma amb algunes de les idees fonamentals del catalanisme: resistència a la dominació, pragmatisme i contacte amb la terra. Alhora, presenta la imatge modernista del intel·lectual com a heroi, “ infatigable explorador de noves idees ”.
Insisteix en el caràcter misteriós i revelador de la poesia, però precisa, tot seguit, l’abast de l’estat d’ànim:
“ Un canto naciona, un himno patriótico, no es una definición de aspiraciones; no es un programa político ni un memorial de agravios; es el alma de un pueblo que cantando una canción vieja sueña a la vez con su pasado, con su presente y con su porvenir, aunque expansiona algo inmanente con su espíritu a través de los siglos “
Malgrat el rebuig del poeta d’associar cants i programes, en aquesta secció del llibre s’hi endevina un programa i un memorial de greuges.
Es destaca en alguns d'aquests poemes un ímpetu vitalista d’allò més sorprenent amb influència de Nietzsche. Defensa, en perfecta sintonia amb altres escriptors modernistes, la joventut com a valor en un moment de canvi, o bé, prenta els joves com a lluitadors en relació amb l’estació de l’any. Fins i tot el contrast que estableix a “Cants de novembre” entre l’estació i la decadència a què s’associa normalment, marca encara més aquesta proposta vitalista, i conté un rebuig del decadentisme, que havia interessat a Maragall en els primers anys de la seva activitat poètica, i que ara, a finals de segle, havia estat bandejat d’algunes publicacions modernistes.
Al costat d'aquests cants, de programa vitalista, n’hi ha d’altres que afecten més directament el sentiment nacionalista de Maragall. Poetitza, amb tècniques manllevades de la poesia popular, sobre temes d’intensa actualitat, temes candents, molts dels quals ja els havia tractat anteriorment en les seves col·laboracions al Brusi****. “ Els tres cants
de guerra” content bona part de la intervenció maragalliana en qüestió regeneracionista i ens presenten els dubtes del personatge en aquest tema: la intervenció decidida en els afers polítics espanyols o el trencament de lligams. Els cants de guerra , provocats per la darrera guerra colonial, són una visió poètica del problema d’Espanya des d’una possició estrictambet catalana. Més i tot. catalanista. On és més explícit aquest dubte és en les dues darreres estrofes de l’ “Oda a Espanya”. L’esperança de salvació que amaga la imatge de l’arc de Sant Martí de la penúltima estrofa contrasta obertament amb la negació, i el rebuig final de l’última. Els altres dos cants: “ La sardana” i “ El cant de la senyera” tenen un caràcter molt més constituent, i assagen d’expressar uns estats d'ànims. Aquí és on Maragall pren partit molt més conscientment per un determinat concepte de Catalunya, i exhala el sentiment patriòtic dels seus contemporanis. Tot dos, de fet, són treballs realitzats a partir de dos elements que caracteritzen externament qualsevol comunitat amb un mínim de vida comú: la dansa que els és característica i el símbol, la bandera, que representa un lligam amb el passat.
Maragall, doncs, poetitza sobre temes constituents de la catalanitat. Una catalanitat entesa com a proposta vitalista, oposada, com en altres poemes del llibre, al decadentisme; al costat d’això, la llei d’amor que ja havia aparegut a visions.
Aquesta doble teorització de la catalanitat, en termes regeneracionistes i vitalistes, cal llegir-la com a proposta ideal. En el fons, és el contrapunt als
problemes exposant en visions, la lluita per una manera de ser allunyada de les tensions de la quotidianitat. Una i l’altre part, així, es complementen i esdevenen l’alfa i l’omega d’una mateixa proposta: aquella llei d’amor que, rebutja qualsevol càrrega eròtica.
L'intermezzo
EL títol “ intermezzo” prové de l'alemany Heinrich Heine. Originàriament, “Lyrisches Intermezzo” havia aparegut com a acompanyament a un llibre de tragèdies que havia publicat Heine. Aquesta idea “d’acompanyament” també és en el llibre de Maragall.
Sovint aquesta segona part de Visions & Cants ha estat considerada com una mena de calaix de sastre, on Maragall col·loca diverses composicions escrites després dels seu primer llibre, l’any 1895.
En aquesta part és on hi ha els poemes que responen més exactament a la seva manera d’entendre la poesia. Són clarament fruits d’estats de contemplació, en els quals el poeta allibera una bona dosi d’emocionalitat interior. Fets diversos de la pròpia vida li provoquen fortes reaccions interiors que es tradueixen, per una mena d’impus incontrolable, en poesia. Molts dels poemes són escrits a propòsit de festivitsts religioses que l’han impressionat de manera important: “Els Reis”, “Dimecres de cendra”, “Lo diví en el dijous Sant”, “ La nit de la Puríssima”. O d’altres són escrits després d’un fet viscut : un concert particular ( “ La cançó de Sant Ramon “) , la mort d’un cunyat ( “ La mort d’un jove”) , i fenòmens atmosfèrics que l’han impressionat vivamnet “ A muntanya” i “ Després de la tempestat”. Hi troben també l’encís per la
feminitat : en abstaracte (“ La dona hermosa”) o conjugal ( “ L’esposa parla “).
Altres poemes són tematicament molt propers d eles altres parts del llibre, la qual cosa subratlla el caràcter unitari del conjunt. “ A la mare de Déu de Montserrat” coincideix geogràficament amb “ Joan Garí” ; la natura esdevinguda temple és molt a la vora del temple esquerdat de “ El mal caçador”. I montserrat és, per a Maragall, un dels símbols més clars de la catalanitat.
El vitalisme és reprès en alguns d’aquests poemes : “ En la mort d’un jove” o “ Dimecres de cendra”, posem per cas. L’atmosfera del primer és fàcil de relacionar amb la del “ Cant de novembre”. Un jove esportista mort és transfigurat en guerrer, “Heroi en flor”, en contrast amb l’ambient exterior: “ però a fora al camps, era un ponent dolcíssim…”, que és la imatge que utilitza per expressar el moment físic: La mort. I hi ha una intenció semblant en el rebuig de la cendra del front d’una jove, “verge de la sang tendre”.
Hi ha també un deute formal molt clar en la utilització de models de vers de poesia popular, com a molts poemes de visions i cants. O temes molt predilectes de la poesia d’Aufàbrega. D’altra banda, alguns dels poemes smeblen fer una clara al·lusió a un dels temes bàsics de la poesia de Maragall: la relacció entre aquest món i l’altre. “ Lo diví en el dijous Sant” conté, sense desenvolupar, la idea fonamental del “ cant espiritual” i allò que ell reconeixerà com a decisiu del tema del Comte Arnau : la unitat entra la vida present i la de després de la mort.
