¡Descarga Origen y evolución del cómic: arte antiguo a era digital y más Resúmenes en PDF de Cultura Audiovisual solo en Docsity!
El còmic
El material està extret de la web: Escola Ginebró
5.1 Origen i evolució del còmic
Diverses manifestacions artístiques de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana s'ajusten a la definició de còmic: Pintures murals
egípcies o gregues, relleus romans, vitralls d'esglésies, manuscrits, còdices precolombins, Biblia pauperum, etc.
L'orígen del còmic
Entre els antecedents més clars del còmic s’acostuma a citar els jeroglífics, una forma d’escriptura de l’antiguitat
que expressava amb dibuixos el significat de les paraules. En els murals egipcis els dibuixos i símbols s’ordenaven
generalment en seqüències linials per explicar històries. Relleus romans i vitralls medievals.
Amb la invenció de la imprenta (1446) es produeixen ja “ auques ” explicaven tot tipus d’esdeveniments i de
metàfores amb il·lustracions mostrant les imatges de manera seqüencial i els retaules religiosos:
Amb la invenció de la litografia (1789) s'inicia la reproducció massiva de dibuixos, entre elles les imatges
d'Épinal. Les imatges d'Épinal eren estampes de temàtica popular i colors vius que es van produir en França
durant el segle XIX. (esquerra). A finals del segle XIX la premsa experimenta una gran difusió i els diaris busquen
noves formes periodístiques com les caricatures i dibuixos satírics que incloïen a les seves pàgines. (dreta)
El còmic
Posteriorment es transformaran en les anomenades tires còmiques. Una tira còmica era una sèrie de dibuixos
senzilla que entretenia els lectors amb narracions.
El primer còmic
El còmic neix precisament al mateix moment que el cinematògraf (l’invent que aconsegueix reproduir imatges en
moviment extretes de la realitat). Els primers còmics són obra del dibuixant Outcault, que publica des de
l’any 1895 historietes del seu personatge The Yellow Kid al dominical del diari New York World.
L’èxit d’aquest fa que tots els diaris del món tinguin els seus propis dibuixants, i el poder de la nova forma
d’expressió fa que fins i tot els sindicats controlin els temes i els formats l’any 1915. El gènere humorístic serà el
més difós al segle XX, tot i que el còmic, com qualsevol altre mitjà gràfic, es deixa influenciar pels moviments
artístics d’avantguarda.
Els anys 30 als Estats Units
Els anys 30 són anys plens de creativitat i l’estètica evoluciona de manera extraordinària. Són anys en els quals es
comença a publicar llibres de còmics, amb una gran qualitat d’edició i amb històries més llargues i completes.
Neixen herois de còmic que es converteixen en mites que es dibuixen amb una gran qualitat i que serveixen
d’evasió per a qualsevol tipus de lector.
Destaquen personatges de gènere policíac, com Dick Tracy; de ciència ficció, com Flash Gordon; o d’aventures,
com Tarzan o Superman.
Els anys 40 i 50
La dècada dels anys 40 i 50 està marcada per dos factors rellevants:
- Després de la II GM els països entren en una profunda crisi econòmica que dificulta la producció i difusió del
còmic.
- Els governs descobreixen en el còmic un instrument eficaç de propaganda política i exerceixen un control
absolut sobre els continguts, els formats i els propis dibuixants.
Als Estats Units els personatges acaben vestint l’uniforme de l’exèrcit o s’embarquen en aventures bèl·liques amb
un alt grau de patriotisme.
A Europa, malgrat la crisi econòmica, sobreviuen personatges com ara Tintin, i en sorgeixen altres com El
Guerrero del antifaz, de l’espanyol Manuel Gago, o El Capitán Trueno, de Víctor Mora.
El còmic
D’aquesta manera cal dir que el llenguatge del còmic té una sèrie de característiques específiques que el diferencien de qualsevol altre tipus d’imatges. Es tracta d’un llenguatge que narra utilitzant la imatge i que descriu indrets, però que, a més a més, es complementa amb un text.
A causa de l’espai que acostuma a ocupar en l’edició impresa o, fins is tot, com a vinyeta aïllada dins de la producció periodística, el tipus de narració és ràpida i accelerada; a més, s’ha de condensar una gran quantitat d’acció en una sola vinyeta, articulant la imatge, el text, les línies cinètiques i els recursos gràfics amb fletxes i bafarades de text de manera que tot això faciliti als lectors la màxima comprensió del significat.
Pel que fa als textos compleixen una funció de vincle i relleu, és a dir, serveixen d’enllaç espaciotemporal amb la vinyeta següent o determinen el tema o el títol de referència de la seqüència.
Pel que fa al llenguatge verbal, acostuma a ser de to col·loquial, amb vacil·lacions, frases interrompudes, exclamacions, substitucions de paraules per signes d’expressió, reproducció de sons; en resum, tot el que faci que el llenguatge dirigit a les masses, però de consum individual, sigui més proper i quotidià. Per altra banda, l’ús de recursos humorístics (comparacions, ironies, hipèrboles, burles, jocs de paraules i noms que facin riure) és una altra de les característiques essencials d’aquest llenguatge.
5.2 La producció del còmic: Tradicionalment, la indústria del còmic ha requerit un treball col·lectiu, en el que s’ha produït una especialització dels propis historietistes. Es distingeixen:
Dibuixant. La seva tasca consisteix en la realització de l’esbós, llapis final i a vegades l’entintat.
Entintador. L’entintat consisteix a realitzar una pàgina en blanc i negre a partir d’una altra prèvia,
denominada llapis final, amb l’objectiu d’aconseguir una imatge neta i fàcil de comprendre visualment, marcant els
detalls que en llapis final no es poguessin apreciar i, a més a més, facilitant la posterior aplicació de color.
L’entintador, és un altre artista que pot donar, en aquest procés, nova càrrega visual a l’obra del dibuixant. Un
mateix llapis final, entintat per diferents entintadors pot donar com a resultat obres completament diferents i
personals.
Retolador o Retolista. La retolació pot fer-se per ordinador o a mà, encarregant-se de la mateixa el propi dibuixant
o un professional especialitzat. Té amples possibilitats com a mitjà expressiu.
En la retolació a mà, acostumaven a seguir-se els següents passos: Primer traçaven una pauta a llapis perquè les
lletres es mantinguessin a un mateix nivell; després escrivien els textos, amb majúscules, reforçant la lletra dels
encapçalaments. Quan hi havia exclamacions carregaven la tinta per tal que destaqués.
Colorista. És qui aplica el color als còmics. Als setanta, aquest element va ser revalorat gràcies a Richard Corben.
Actualment se’l considera com una part fonamental, recorrent majoritàriament a l’ordinador.
