¡Descarga La Restauració (1875-1898) y más Esquemas y mapas conceptuales en PDF de Historia de España solo en Docsity!
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona) Albert Sunyer
LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. EVOLUCIÓ POLÍTICA (1875-
1. Els principals problemes polítics de la Primera República
Espanyola i el canvi de sistema polític
1.1 Conflictes bèlics i polítics a resoldre
La tercera guerra carlina. La proclamació de la República va agreujar la III Guerra Carlina , iniciada ja el 1872. Carles VII va entrar a Espanya i va formar una “Cort” a Estella. A mitjans del 1873 va dominar bona part del nord-est peninsular. La República va ser incapaç de vèncer els carlins, i la guerra es va estendre fins al 1876 La qüestó de Cuba. Situació de guerra des de 1868. Ineficàcia i “poca col·laboració” de l’administració espanyola a l’illa. L’abolició de l’esclavitud i el projecte d’autonomia per a Cuba van agreujar les tensions a l’illa. Inici de l’intervencionisme nord-americà a l’illa de Cuba Les insurreccions cantonalistes. Van esclatar moviments independentistes a multitud de municipis de tot l’Estat (el primer a Cartagena). Intervenció militar contra els “cantons” que van contribuir a desprestigiar el règim republicà. L’últim “cantó” independent (Cartagena) resistí fins a inicis del 1874.
1.2 El canvi sistema polític
La incapacitat per resoldre els problemes plantejats per part d’Emilio Castelar i la manca de suport social van fer molt fàcil el cop d’Estat del Gral. Pavía, amb forces de la guàrdia civil va irrompre a les Corts el gener de 1874, que va obrir el pas a una període de govern autoritari de Serrano , era una coalició de unionistes i progressistes. Sota una aparença de República unitària de signe conservador, va suspendre la Constitució, ajuntaments i diputacions. Censura d premsa i il.legalització de partits federals. L’opció alfonsina va prenent força, i el polític conservador Antonio Cánovas del Castillo va preparant el terreny per a una futura “ Restauració ” de la dinastia borbònica a Espanya. Isabel II havia abdicat en el seu fill, i Cànovas del Castillo s’havia convertit en el dirigent i ideòleg de la seva causa. L’1 de desembre de 1874 el príncep Alfons de Borbó havia signat, a Londres, el Manifest de Sandhurst , on es reconeixia com a legítim Rei d’Espanya i acceptava el tron i se li otorgava un paper d’àrbitre en política nacional. Malgrat Cànovas volia un canvi sense intervenció militar, el 29 de desembre un cop d’Estat, en forma de pronunciament, del general Martínez Campos a Sagunt, dóna per acabada la República i proclama com a Rei a Alfons XII.
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona) Albert Sunyer
2. El sistema polític de la Restauració
2.1 Les bases ideològiques del nou sistema
Els conservadors van rebre amb entusiasme la monarquia borbònica perquè creien que posaria fi a qualsevol intent de revolució democràtica i social. Sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país , posant fi als conflictes vigents. Va ser un règim profundament conservador i tradicionalista, políticament immobilista i no democràtic. El nou règim tenia com a prioritats l’estabilitat institucional , el manteniment de l’ordre públic i de la pau social. L’exèrcit subordinat al poder civil amb tasques de defensa i seguretat nacional. Monarquia al marge de decisions polítiques, solament com a àrbitre Desenvolupament dels principis del liberalisme econòmic. Convocatòria d’ eleccions a unes Corts Constituents per l’elaboració d’una nova Constitució. Feten amb sufragi universal per després tornar al censatari.
2.2 La Constitució de 1876
Caràcter conservador en els valors tradicionals de la monarquia, religió i propietat. Liberalisme doctrinari. Sobirania compartida entre les Corts i el Rei. Tipus de sufragi censatari (limitat als contribuents principals (3% de la població)) El govern liberal de Sagasta va atorgar el sufragi universal masculí el 1891. Poder moderador de la monarquia que garantís la bona entesa i l’alternança de poder. Corts bicamerals (Senat i Congrés). El Senat era de designació reial, i el Congrés de Diputats escollia els seus membres per sufragi. Poder legislatiu compartit entre el Rei i les Corts. La Corona era la titular també el poder executiu i nomenava i destituïa els ministres. Proclamava la llibertat de cultes , però amb la confessionalitat catòlica de l’Estat. L’Església catòlica obtenia importants prerrogatives en el tracte oficial amb l’Estat.
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona) Albert Sunyer Savoia i a la Primera República. Defensor del fill d’Isabel II, Alfons XII, va ser considerat l’artífex del règim polític de la Restauració. Inspirador de la Constitució 1876 i assassinat el 1897 per un anarquista italià al balneari d’Arrasate -El Partit Liberal. Fundat al 1880 per Sagasta de caràcter més progresista. Práxedes Mateo Sagasta , polític militant des de jove al Partit Progressista, va participar en la revolució de 1854 i 1868 “La Gloriosa”. Va presidir tres vegades el govern durant el Sexenni. Defensor de la monarquía democrática. Durant la Restauració més moderat, va aceptar la manipulació de les eleccions però va ser capaç d’introduir la llibertat d’impremta i el sugragi universal mascuí. Va morir al 1903 Eren partits notables, amb molts afiliats, òrgans de prensa i suports locals. Coincidien ideològicament en la defensa de la monarquia, de la Constitució, de la propietat privada i d’un Estat unitari i centralista. Divergien principalment en el tipus de sufragi (censatari per universal), immobilisme social davant el reformisme, en l’ampliació de drets i llibertats, en el tipus d’estat confessional (catòlic per laic), privilegis per l’esglèsia…
2.5 Torn pacífic de partits
El turnisme o canvi de torn era un sistema fonamentalment antidemocràtic i implicava un acurat mecanisme electoral, basat en la idea de que el canvis de govern es decidien en els cercles de poder, entre els líders dels dos grans partits amb l'arbitratge de la Corona, i s’aplicaven “de dalt a baix”. La formació de govern per part de cadascun no depenia del triomf a les eleccions, sinó de la decisió del reinen funció d’una crisi política o del desgast en el poder del partit governant. Aquest era el funcionament del sistema: 1. El rei feia paper d’àrbitre. Aconsellat pels seus assessors, quan es donava una situació de crisi política o d'esgotament del govern, el monarca decidia que era el moment de canviar el govern i convocava eleccions.
2. Es procedia a fer “l’encasellat”. Els líders dels dos partits dinàstics (o “del torn”) amistosament decidien el nom dels diputats anaven a guanyar en cada districte electoral - posaven els noms dels guanyadors en les diferents caselles. 3. El ministre de governació, encarregat d’organitzar les eleccions , transmetia clau del frau electoral: eren persones que tenien prou poder o influència en els seus pobles o comarques com per a garantir un resultat electoral. Utilitzaven tot tipus d’estratègies. 4. El dia de les eleccions, els resultats dels districtes rurals, controlats pels cacics, solien ajustar-se al que s’havia decidit en l’encasellat. Com que el sistema es basava en el bipartidisme (dos partits es reparteixen el poder), els dos partits s'anaven alternant en el govern sense deixar cap possibilitat a l'oposició no dinàstica.
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona) Albert Sunyer
2.6 Falsejament electoral i caciquisme
El sistema de torn pacífic es va poder mantenir durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització el poder econòmic d’individus (cacics i oligarquia) sobre la societat. El falsejament era una pràctica habitual en totes les eleccions. La seva influència en el medi rural era més important que en les grans ciutats. El triomf del partit del que requeria eleccions, convingut prèviament, s’aconseguia pel falsejament electoral. Així es garantizava una àmplia majoria al govern. Els cacics , eren persones notables, coactives, sobre tot en el medi rural, propietaris que donaven feina a jornalers i tenien gran influència en la vida local, tant en l’aspecte feien informes i certificats, dirigien sorteig de quintos i repartien contribucions. Per tant, podien complicar otos els aspectes si marxaven de l’orientació. El vot s’agraïa amb “favors”. Manipulaven les eleccions d’acord amb els governadors civils. El conjunt de trampes per ajudar al falsejament sistemàtic de resultats es coneix amb el nom de tupinada. Entre aquestes, les més conegudes eren: votar sense tenir credencial d'elector, amb una credencial que no és la seva, votar més d'una vegada, fer propaganda el dia de la jornada electoral, prendre la credencial per votar dels ciutadans, obstaculitzar o interferir el desenvolupament de les votacions, amenaces i coaccions dels cacics presents a les taules, sermons de capellans a favor d’un candidat, obligar a l’elector a mostrar el vot, posar vots de persones mortes segons el cens, encendre urnes i canviar-les per altres plenes amb butlletes marcades,… L’encasellat , el Ministeri de Governació emplenava les caselles dels districtes amb els noms dels que han de sortir elegits. El cunerisme era la pràctica corrent de presentar candidats externs al país a les eleccions a diputats a Corts i senadors, candidats sense relació amb les realitats econòmiques, socials o culturals de la circumscripció, i desconeixedors per complet d'aquestes. Els candidats cuners eren imposats des del Govern
2.7 El desenvolupament del torn de partits
El període del 1876 fins al 1898 va funcionar amb regularitat. Sis eleccions van ser guanyades pels conservadors i quatre pels liberals. La primera etapa va ser de govern conservador La segona etapa de 1881 fins al 1884. El primer govern liberal va introduir el sufragi universal masculí en els comicis municipals.
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona) Albert Sunyer Després de la derrota a la III guerra carlina (1876), el moviment pràcticament queda anul·lat. Ramón Nocedal va aconseguir, però, estendre els cercles carlins per tota Espanya amb notable influència al País Basc, Navarra i Catalunya. Al 1886 Vázquez Mella amb un programa adaptat a la nova política ( Acta de Loredan ) va refundar el partit amb antics principis com defensa del catolicisme, foralisme, autoritat del pretendent carlí i oposició democràtica. Ramón Nocedal (fill del líder carlí), va protagonitzar una escissió l’any 1888 i va fundar Partido Católico Nacional , va defensar el catolicisme d’una manera integrista on pensaven que el liberalisme era pecat i va evolucionar a posicions ultradretanes. Al 1890 aquest carlisme difós des de els cercles i assemblees s’anomenarà Comunió Tradicionalista. Grup actiu que al 1896 va aconseguir 10 diputats per tota Espanya.
3.3 Socialisme
El moviment obrer estava disgregat i era majoritàriament anarquista, però van aparèixer petits nuclis socialistes a les zones industrials i mineres i a les principals ciutats. El socialisme espanyol i europeu seguia les doctrines de Karl Marx , basades en la idea de que a mesura que el capitalisme s'implantés, les diferències entre una minoria rica (burgesa) i una majoria obrera es farien més i més grans fins acabar per provocar una revolució que donaria pas al comunisme. A diferència dels anarquistes, els socialistes o socialdemòcrates, però, optaren per no “accelerar” el procés cap a la revolució. Preferiren adaptar-se al sistema fundant partits i sindicats que lluitaren des de dins del sistema , per millorar la situació de la classe obrera. El principal líder del socialisme espanyol, Pablo Iglesias, fundà en 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El seu diari El socialista es va fundar al 1886, i va ser l’òrgan d’expressió del partit. En 1888 es va fundar, la UGT (Unió General de Treballadors), el sindicat socialista. En la dècada de 1890 el PSOE i la UGT es van estendre des de Madrid a Astúries (mineria), Biscaia (la siderúrgia) i Catalunya (indústria). El dia 1 de maig, es solien fer manifestacions, impulsaven la demanda de la jornada laboral de 8 hores i organitzaven les primeres vagues. Aliats amb els anarquistes i republicans van aconseguir rebaixar la jornada laboral a 9-10 hores i la implementació de mesures de caire social en el context de la crisi del 98. La llei d'Accidents de Treball de 1900. Una altra llei de l'any 1900 prohibia el treball de menors de 10 anys i obligava al patró a deixar dos hores lliures als menors de 14 per anar a escola.
3.4 Anarquisme
L’anarquisme és una de les dues grans corrents del moviment obrer del segle XIX (l'altra era el marxisme/socialisme). Com el marxisme, plantejava la futura destrucció del capitalisme per una revolució dirigida pels obrers i el pas a una societat igualitària, però sense Estat.
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona) Albert Sunyer L'anarquisme posa per davant de tot la llibertat i l'autonomia individual. L'individu ha de ser lliure d'obeir o desobeir a un govern; ha de posseir els mitjans necessaris per assegurar-se la seva supervivència. Com que no creien en els estats ni en els governs, els anarquistes eren enemics de la política i mai no fundaven partits i generalment no votaven mai. La forma d'impulsar la revolució passava doncs per difondre les seves idees des de periòdics i llibres, lluitar des dels sindicats pels drets dels treballadors i, en alguns moments per “ l'acció directa ”, organitzant-se amb armes i cometent atemptats o atracaments. L'anarquisme es va instaurar a Espanya entre 1868 i 1875, i Giuseppe Fanelli en va er un dels impulsors, aprofitant les llibertats del sexenni, però a partir de 1875 va ser molt perseguit i completament prohibides les societats anarquistes. Va quedar vinculat durant les primeres dècades de la Restauració amb la pràctica del terrorisme , en part per que alguns defensaven que l'assassinat de líders polítics podia fer avançar el camí cap a la revolució. Així, en 1878 i 1879 es produïren dos atemptats anarquistes contra Alfons XII; i en 1893 un altre contra Martínez Campos -tots fallits. També en 1893 un anarquista llançà una bomba dins del teatre del Liceu de Barcelona, un dels centres d'esplai de la burgesia catalana, assassinant a una vintena de persones, i en 1894 un altra bomba al pas de la processó del Corpus a Barcelona, causant una dotzena de morts. Aquests successos provocaren una dura repressió de l'anarquisme amb l'aprovació d'una “llei de repressió de l'anarquisme” en 1896 i la pràctica sistemàtica de tortures i execucions. Com a resposta a les execucions, en 1897 un anarquista italià va assassinar a Cànovas. Aquesta fase “terrorista” de l'anarquisme espanyol, encara s'allargaria a la dècada de 1900-1910 i va provocar que el moviment anarquista fora durament perseguit. Malgrat les persecucions, l'anarquisme continuà sent la ideologia preferida pels obrers catalans i els camperols andalusos, per davant del socialisme i tindria un èxit impressionant a partir de 1909, ja que la majoria dels anarquistes es centraren en el treball als naixents sindicats -anarcosindicalisme.
3.5 Nacionalismes
Nacionalisme català A mitjans segle XIX, la Renaixença , va començar el procés de regeneració cultural i de recuperació del català com a llengua escrita i culta per part de la burgesia catalana. A més, conflictes de tipus econòmic, contra el lliurecanvisme, van ajudar a reforçar el sentiment nacional. Les primeres oposicions al centralisme es van anomenar bullangues, després la Jamància un projecte de fort contingut federal i popular. Aquest federalisme, de la mà de Francesc Pi i Maragall havia de ser el resultat de la unió voluntària dels pobles de la Península. En la mateixa línea es va signar el Pacte Federal de Tortosa per tenir en compte l’antiga Corona d’Aragó. La caracterització d’un Estat federal es va concretar durant la Primera República (1873). Al 1880 la tasca propagandística de Valentí Almirall el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista per aplegar diferents tendències. Des de federalistes republicans fins a culturals al voltant de la primera associació catalanista ( La Jove Catalunya ).
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona) Albert Sunyer un partit representatiu de la burgesia vasca emergent, tot i que va tenir també molt d'èxit entre els pagesos. També van adoptar algunes de les idees bàsiques del carlisme com el catolicisme radical, ben visible en la bandera nacional ideada per Arana, amb dues creus superposades (actual bandera basca). També defensava la superioritat de la “raça basca” A més, Arana va promoure la recuperació de la cultura i la llengua basca , creant un alfabet escrit que tractava d’unificar la diversitat de dialectes A partir de 1898, coincidint amb la crisi del sistema de la Restauració, els sectors bascos conservadors van abraçar el nacionalisme. El PNB va començar a tenir èxits electorals.
4. La Guerra d’Ultramar. Cuba i Filipines
4.1 Els precedents. Cuba
A finals del XIX, Espanya mantenia un Imperi colonial força gran. A Àfrica : la franja nord del Marroc, l’Ifni, el Rio de Oro (Sahara Occ.) i Rio Muni (Guinea Eq.).Al Carib : Cuba, Puerto Rico i la part occidental de l’illa de Santo Domingo. Al Pacífic : les Filipines, l’illa de Guam, i alguns altres arxipèlags menors (les Carolines, les Marianes ...). La debilitat econòmica i les dificultats polítiques feien difícil un control real de la metròpoli espanyola sobre les seves colònies. Al 1868, amb l’anomenat crit de Yara , es va iniciar un conflicte a Cuba ( Guerra dels Deu Anys ). La insurrecció dirigida per alguns propietaris criolls (blancs nascuts a l’illa) va aconseguir el suport de les clases popular amb promeses de posar fi a l’esclavitud. La negativa dels sectors econòmics espanyols per fer reformes va convertir la guerra en problema pel govern. Amb l’acabament de la guerra carlina el govern i l’exèrcit van centrar esforços en posar fi a la insurrecció cubana. L’any 1878 es va signar la Pau de Zanjón. Aquest tractat incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud, i la promesa de reformes polítiques i administratives on Cuba tindria representants a les Corts. El retard o incompliment d’aquestes reformes va provocar, l’any 1879, un nou conflicte, la Guerra Chiquita. La insurrecció dels mambises (rebels cubans) va ser derrotada l’any següent per l’escassetat d’armament i superioritat exèrcit español. Durant la Restauració l’illa seguia el model bipartidista de la península. Hi havia dos grans partits, el Partido Autonomista, integrat per cubans i que demanava l’autonomia per l’illa i reformes polítiques i l a Unión Constitucional , partit espanyolista de gent instal.lada a l’illa. El Partit Liberal de Sagasta es l’únic que es va mostar favorable a introduir reformes. Es va concretar amb l’abolició formal de l’esclavitud al 1888 per tal de sufocar els ànims de la colònia. Tanmateix els conservadors no estaven disposats a fer cap concessió a l’illa.
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona) Albert Sunyer L’ineficàcia de l’administració per introduir reformes va estimular els grups independentistes per l’emancipació. Al 1893 l’intel.lectual José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano amb l’objectiu d’assolir la independència. Aquest va rebre el suport exterior dels Estats Units i de cabdills revolucionaris en altres lluites contra els espanyols, com Màximo Gòmez, Antonio Maceo i Calixto García. L’any 1891 el govern espanyol va elevar les tarifes aranzelàries als productes importats a l’illa que no procedissin de la península ( arancel Cànovas). El client més important era EUA que comprava productes cubans com sucre i tabac (88%) i exportava altres productes a l’illa (32%). Aquestes penalitzacions tant d’importació com d’exportació va ser protestades pel president nord-americà William Mckinley. Va amenaçar en tancar les portes las productes cubans si el govern español no modificava la política aranzelària.
4.2 L’esclat de la guerra a Cuba
El 24 de febrer de 1895 amb el Grito de Baire va donar inici un nou aixecament generalitzat. La rebel.lió que va començar a Santiago es va estendre ràpidament fins l’Havanna. Cànovas del Castillo va enviar al general Martínez Campos (el pacificador) que no va aconseguir controlar militarment als cubans. Va ser substituït pel general Valeriano Weyler que va iniciar una a forta repressió. Per evitar l’extensió del conflicte va obligar al camperols a concentrar-se en pobles tancats aïllats per no tenir contacte amb els rebels. Weyler va tractar molt durament als rebels i a la població que va augmentar considerablement la mortalitat per les epidèmies i fam. Es va desplaçar a més de 400.000 persones i va provocar una enorme crisi alimentària per l’abandonament de cultius i desplaçament dels ramats. Els morts de fam s’estimen en 300.000 persones en dos anys. D’això se’n va fer ressò la prensa americana, deixant malparats als espanyols i ajudant a iniciar una política intervencionista sobre l’illa. Va ser la primera guerra mediàtica. En el terreny militar, Espanya va enviar 200.000 soldats a l’illa. La majoria no van poder pagar la redempció. Això va crear un problema polític nacional també perquè solament anaven a la guerra els pobres i les classes treballadores. La majoria van emmalaltir o morir a causa d’enfermetats tropicals. A més, els insurrectes utilitzaven una guerra de guerriles causant gran mortalitat a les tropes espanyoles. L’any 1897 després de l’assassinat de Cànovas del Castillo i conscients del fracàs de Weyler el govern liberal el va destituir i va confiar amb Ramón Blanco. Va iniciar una estratègia de conciliació , amb l’autonomia de Cuba, sufragi universal masculí, igualtat de drets i autonomía aranzelària. Però ja era massa tard. Els independentistes que comptaven amb el suport dels EUA es van negar a aceptar la fi del conflicte. Els Estats Units havien fixat la seva àrea d’expansió al Carib i Pacífic, van intentar comprar l’illa a Espanya com van fer Alaska a Rússia. L’interés econòmic de l’illa era clar. Mckinley va mostrar des del 1895 el seu suport als insurrectes. Va enviar al port de l’Havanna el cuirassat Maine que el 15 de febrer de 1898 va patir una explosió on van morir més de 200 soldats americans. Els EUA no van dubtar el culpar a Espanya del fet que va negar responsabilitats
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona) Albert Sunyer (repatriació de capitals i augment de la inversió a la peninsula dins d’un bon cicle econòmic. Tanmateix Fernández Villaverde va fer una reforma per incrementar la recaptació a partir d’un augment de la presió fiscal i això va originar una forta protesta a Catalunya al setembre 1899 coneguda com el Tancament de Caixes A nivell polític , el règim es va mantenir i les bases polítiques de la Restauració no van tenir canvis d’importància, malgrat les fortes crítiques contra el govern i a favor de la regeneració política ( programa del General Polavieja ). Força pels moviments nacionalistes i fi del domini dels partits dinàstics. Irrupció de la Lliga i noves forces a escena política. Trencament entre les classes dominants catalanes i basca amb els cercles del poder polític de Madrid i desconfiança de la seva capacitat per regenerar l’Estat. A nivell internacional , pèrdua del prestigi d’Espanya com a potència colonial, amb una imatge generalitzada de debilitat, corrupció i endarreriment. A nivell moral i psicològic , sentiment generalitzat de frustració i desengany. Tristesa per la manera de morir i com van arribar derrotats els soldats. Es trenca amb el mite de la “glòria” nacional i s’inicia un fort desig de “regeneració” i de canvi polític i de les mentalitats. A nivell ideològic i intel.lectual va sorgir el moviment regeneracionista liderat per l'intel·lectual aragonès Joaquín Costa. Defensava la necessitat d’impulsar el país, modernitzant l'economia, la societat i la política. Apostava per abandonar l'enyorança del passat gloriós, per estendre el regadiu per a millorar la situació del camperolat, i per difondre l’ensenyament científic. Costa també va ser un dels màxims crítics del caciquisme i el frau electoral. Els regeneracionistes eren especialment periodistes i polítics que reclamaven reformes concretes. Pel que fa aquest grup d’intel.lectuals progressistes consideraven que s’havia de modernitzar el país, introduir teories científiques i pedagògiques avançades a Europa, renovació de la ciència amb difusió del possitivisme i afavorir la ciència experimental. També des de las Instituciones de Libre Enseñanza consideraven que l’educació i la societat espanyoles estaven massa influides per l’esglèsia catòlica i això s’havia de regenerar. A nivell cultural i literari , també va aparèixer la generació literària del 98 es caracteritzà per tindre una postura més pesimista, crítica i menys activa del desastre A nivell social , també es generalitzà el sentiment antimilitarista entre les classes populars, i alhora un gir envers postures més “dures” per part de la classe militar, que culpaven els polítics del desastre. Els militars també van prendre un sentiment més corporatiu i que havien de tenir més presència en la vida política.
