¡Descarga La restauració borbònica y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
1. LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC
L’1 de desembre de 1874, el futur rei, Alfons XII, va fer públic des de l’exili a Gran Bretanya un document de caràcter polític. En aquest document, es posava a disposició dels espanyols com a rei i s’hi mostrava partidari a una monarquia parlamentària.
1.1. UN NOU RÈGIM POLÍTIC
El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo, amb l’objectiu de superar els problemes de la monarquia d’Isabel II: el caràcter excloent dels partits governants, l’intervencionisme de l’exèrcit i els enfrontaments polítics. Per aconseguir això es planteja dos objectius: la Constitució del 1876 i la creació d’un sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s’alternessin en el poder (torn dinàstic).
1.2. LA CONSTITUCIÓ DEL 1876
Tenia caràcter conservador i pretenia tenir certa flexibilitat, per evitar que els partits l’haguessin de canviar cada vegada que arribessin al poder. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren:
● Amplia declaració de drets i llibertats , deixant la seva regulació posterior a l’executiu. ● Sobirania compartida entre les Corts i el rei, donant àmplies competències a la Corona.
● El rei tenia un paper moderador, era el cap de l’exèrcit i no era responsable davant les Corts. ● La funció legislativa corresponia a les Corts bicamerals, amb un Senat format per membres escollits pel rei o de forma indirecta, i un Congrés dels Diputats, elegit per sufragi directe. ● El tipus de sufragi quedava a disposició del govern. ● Reconeixement del catolicisme com a religió oficial, fet que donava a l'Església un paper important en l’educació, a més d’un pressupost per al sosteniment del culte i el clero. ● Caràcter centralista que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia les mateixes lleis a tot el país.
2.3. EL DESENVOLUPAMENT DEL TORN DE PARTITS
Al llarg del període que va transcórrer entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van celebrar, sis van ser guanyades pels conservadors, i quatre pels liberals. Amb la mort del rei Alfons XII (1885), els conservadors i liberals van fer un acord, anomenat com Pacte d’El Prado, per donar suport a la regència de Maria Cristina d’Habsburg i garantir així la continuïtat de la monarquia i el torn de partits.
2. EL BIPARTIDISME I EL TORN PACÍFIC
Bases Socials
Aristocràcia, alta burgesia i jerarquia eclesiàstica
Mitjana burgesia i classes mitjanes
2.2. EL FUNCIONAMENT DEL TORN DINÀSTIC
L’alternança regular en el poder entre els partits quedava regulada d’aquesta manera: quan un govern experimentava el desgast o un líder polític considerava necessari un relleu, se suggeria al rei el nomenament d’un nou govern. El resultat de les eleccions era previst per tots dos partits, ja que es produïa de mutu acord, i el nou president del govern era sempre el líder de l’oposició.
3. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA
La restauració va marginar de l’activitat política amplis sectors socials i polítics: republicans, socialistes, carlins i nacionalistes. Els mètodes de funcionament del torn van impedir a
aquests sectors obtenir un nombre suficient de diputats per formar govern o constituir una minoria parlamentària influent.
4. ERA DEMOCRÀTIC EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ
El règim de la Restauració se sustentava en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral i l’abstenció generalitzada, que facilitava la manipulació de les eleccions en benefici dels partits del torn. El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades persones (cacics) que, servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament del electors.
El procés de preparació de les eleccions començava amb l’encasellat: el Ministeri de la Governació emplenava les caselles corresponents als districtes electorals amb els noms dels candidats que el govern tenia previst que sortissin elegits. Posteriorment, el governador civil de cada província ho acordava amb els cacics.
Per aconseguir els resultats previstos es recorria al frau electoral, un conjunt de trampes que adulteraven els resultats manipulant el cens, afegint persones mortes o impedint les vives votar, i comprant els vots. Aquest sistema va garantir el torn dinàstic durant el darrer quart del segle XIX.
Espanya va enviar gairebé 200.000 soldats a l’illa, molts dels quals van emmalaltir o morir a causa de les malalties tropicals i la manca de serveis sanitaris. Per tot això, les tropes espanyoles no van poder derrotar els insurrectes cubans, molt més adaptats a la lluita en zones tropicals i a la guerra de guerrilles. A Espanya, l’assassinat de Cánovas del Castillo, el 1897, provoca un canvi de govern i Sagasta es converteix en el nou president, que intenta iniciar una estratègia de conciliació:
● Destituir el general Weyler ● Decretar l’autonomia de Cuba ● Sufragi universal masculí ● Igualtat de drets entre insulars i peninsulars ● Autonomia aranzelària
Tot i això, les mesures van arribar massa tard per convèncer els partidaris de la independència.
6. LA GUERRA CONTRA ELS ESTATS UNITS I LA PÈRDUA DE LES ÚLTIMES COLÒNIES
La política espanyola havia intentat evitar un enfrontament amb els Estats Units. Per un altre costat, l'opinió pública i la majoria dels polítics estatunidencs estaven a favor de la intervenció militar a Cuba. La insurrecció cubana va ser l’oportunitat per mostrar el suport dels Estats Units obert als independentistes cubans. El 1897, el nou president McKinley, que enviaba armes als rebels, es va mostrar decidit a intervenir en el conflicte. Per poder fer això, va utilitzar com a pretext l’explosió i l’enfonsament del seu vaixell de guerra. La negativa d’Espanya a renunciar a l’illa va provocar l’enfrontament entre els dos països. Estats Units va destruir la flota espanyola en dos breus combats navals: Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Fet que va deixar a Espanya amb cap altre alternativa que demanar la pau. Amb el Tractat de París, Espanya cedia Cuba, Puerto Rico i les Filipines als Estats Units. Les últimes colònies al Pacífic es van vendre a Alemanya, a causa de la impossibilitat de mantenir-les.
7. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DEL 1898
Tot i que la guerra va comportar notables pèrdues materials a la colònia, no fou així a la metròpoli. Fonamentalment va ser una crisi moral i ideològica, que va causar un gran impacte psicològic en la població.
Econòmicament, a llarg termini, les conseqüències van ser greus a causa de la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies i que s’havia de fer front als deutes provocats per l’alt cost de la guerra.
Políticament, va augmentar encara més l’oposició a la Restauració i, per tant, va provocar la inestabilitat del règim. També, va comportar el desprestigi del govern i militar a nivell nacional i internacional, deixant a Espanya como una potència menor i endarrerida en comparació amb l’Europa Occidental.
Socialment, va sorgir un moviment crític amb la situació del país, el regeneracionisme. En resposta a la crisi moral i ideològica de 1898, alguns intel·lectuals van reclamar la necessitat de “regenerar” la vida política i social del país. També va donar lloc a la formació d’un grup de literaris i de pensadors coneguts com a Generació del 98, que van analitzar els fets en un sentit molt crític i pessimista.
A Catalunya, hi van haver conseqüències immediates a causa de la reducció de les exportacions catalanes a les colònies i l’endeutament públic, provocat per l’alt cost de la guerra. A partir de l’increment d’impostos per pagar aquests deutes, els gremis es van negar a pagar i van protagonitzar l’anomenat Tancament de Caixes de 1899.
principi de la consolidació del catalanisme, el final de l’esperit de regeneració, que havia durat només un any, i la tornada, el 1901, del torn dinàstic.
1.2. LES OPCIONS DEL REFORMISME
A la primavera del 1902, en fer setze anys, Alfons XIII va pujar al tron. Els primers anys del seu regnat es caracteritzen pels intents de reforma, promoguts per persones, de dintre i fora del govern, que volien una renovació moral de la vida social i política que posés fi al caciquisme i al falsejament electoral.
Dins dels corrents reformistes es poden diferenciar diverses tendències:
● Partits del torn dinàstic: Gran importància fins al 1912 i es basava en la crítica del frau electoral i la defensa d’una “revolució des de dalt” per evitar una “revolució des de baix”. Van destacar Francisco Silvela i Antonio Maura, del Partit Conservador, i José Canalejas, del Partit Liberal. ● Partits marginats del sistema: Volien renovar profundament els idearis, organitzacions i els dirigents, amb l’objectiu de mobilitzar l’opinió pública i fer fora del poder als partits dinàstics. ● Regeneracionisme intel·lectual i literari: Els principals representants van ser els membres de la Generació del 98, que van reflexionar sobre els problemes d’Espanya i defensaven la necessitat de regeneració.
1.3. EL REFORMISME CONSERVADOR
A causa del fracàs dels governs regeneracionistes, entre el 1899 i el 1903, dirigits per Silvela i Sagasta, el líder conservador Antonio Maura va fer-se càrrec del govern.
Maura va intentar regenerar el sistema formant una nova classe política que tingués el suport de les masses neutres i d’aquesta manera crear un Estat fort i eficaç, amb l’objectiu d’eliminar el caciquisme i impedir un protagonisme excessiu de les classes populars.
També va adoptar mesures proteccionistes per impulsar l’activitat industrial espanyola i va pretendre integrar el catalanisme, donant més autonomia a ajuntaments i diputacions. A més, va millorar la llei legislativa i va crear l’Institut Nacional de Previsió.
A causa del caràcter autoritari de Maura, les seves diferències amb el Partido Liberal i, sobretot, la repressió de la Setmana Tràgica, el 1909, van significar la fi del seu mandat.
1.4. EL REFORMISME LIBERAL
El Partido Liberal, liderat per José Canalejas, també va portar a terme el seu programa regeneracionista amb el que pretenia atreure els sectors populars mitjançant un reformsime social més gran.
Va plantejar la separació Església-Estat i va limitar el seu poder. També va reformar el sistema d’impostos, fet que va desencadenar protestes per part de les classes benestants. Finalment, va promulgar lleis per millorar les condicions laborals. En canvi, no va tindre tanta flexibilitat alhora d’enfrontar-se a les vagues i conflictes laborals, que van ser reprimits militarment.
L’assassinat de Canalejas en un atemptat anarquista l’any 1912 va posar fi a la etapa regeneracionista. A partir d’aleshores, es va complicar la crisi dels partits del torn.
El 1919 va tenir lloc un important conflicte obrer, la vaga de La Canadenca, l’empresa que proveïa d’electricitat Barcelona i la seva zona industrial, que va paralitzar el 70% de la indústria i va deixar la ciutat sense electricitat durant gairebé dos mesos. El conflicte va acabar amb un acord entre obrers i patrons que incloïa la jornada laboral de vuit hores i l’augment de sous. Tot i això, l’incompliment de readmetre els treballadors acomiadats va fer reprendre la vaga.
La patronal va respondre amb una dura repressió i amb la creació del Sindicat Lliure. Amb l’ajuda de les autoritats i la policia, es van organitzar bandes a sou per aturar les vagues i assassinar els dirigents obrers.
Des de el govern civil, es va encobrir els pistolers, es va reprimir els sindicalistes i es va posar en pràctica la Llei de fugues, que permetia disparar els detinguts que intentaven fugir.
L’activisme obrer també es va encaminar cap a la violència, i es va atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l’ordre. Aquesta situació es va allargar fins a l’any 1923, en el que s’anomena l'època del pistolerisme.
4. LA SETMANA TRÀGICA I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES (1909-1917)
A partir del 1906, Espanya va començar la seva penetració al nord d’Àfrica. A Espanya li van concedir una franja al nord, el Rif, i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni i Río de Oro). La penetració espanyola va estar afavorida pels interessos econòmics i la voluntat política de restaurar el prestigi de l’exèrcit, que pretenia convertir Espanya en una nova potència colonial.
La presència espanyola en aquests territoris, però, no va ser ben rebuda i va desencadenar atacs continuats per part dels rifenys. En una de les operacions militars, les tropes espanyoles van patir una dura derrota, fet que va ocasionar moltes baixes. Aleshores, el govern va decidir augmentar la presència de soldats i enviar-hi tropes de reservistes, molts d’ells casats.
4.1. LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA
L’enviament de les tropes de reservistes va provocar un important moviment de protesta popular a Barcelona, conegut com la Setmana Tràgica, que va tenir el suport d’anarquistes, socialistes i republicans.
Els incidents van començar el 18 de juliol durant l’embarcament de les tropes al port barceloní. El sindicat anarquista Solidaritat Obrera va fer una cridada a la vaga general per al 26 de juliol, que va tenir el suport de la UGT i de grups republicans. Durant la revolta, que va durar una setmana, es van aixecar barricades, es van produir enfrontaments amb les forces de l’ordre i es van incendiar més de 80 establiments religiosos. Les autoritats hi van respondre declarant l’estat de guerra i enviant reforços.
La situació va tornar a la normalitat a partir del 29 de juliol, deixant 100 morts, 300 ferits i gairebé un centenar d’edificis destruïts.
La Repressió posterior va ser molt dura: centenars de persones foren detingudes, 1500 van ser sotmesos a consells de guerra i es van dictar 17 condemnes a mort, de les quals se’n van executar cinc.
4.3. LES CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES
Aquesta va comportar la desestabilització dels partits del torn i la caiguda del govern de Maura. Com a conseqüència, el rei va entregar el govern al líder liberal, José Canalejas, que fins al seu assassinat l’any 1912 va portar a terme l’últim intent reformista.
Després de la caiguda de Maura i la mort de Canalejas, els partits dinàstics es van trobar fragmentats i dèbils. En el Partido Liberal, es van alternar en el poder el comte de Romanones i Santiago Alba. En el Partido Conservador, va agafar el poder Eduardo Dato, que va governar des de 1913 fins al 1921, quan va morir. A més, tot això va comportar la reorganització de l’oposició.
El fracàs del moviment va permetre que el sistema es mantingués durant 5 anys més. El rei, però, per donar més estabilitat, va proposar la formació d’un govern de concentració, presidit per García Prieto i integrat per conservadors, liberals, reformistes i catalanistes.
6. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI (1918-1923)
6.1. CRISI ECONÒMICA I AGITACIÓ SOCIAL
El final de la Primera Guerra Mundial va comportar la reducció de les exportacions i, per tant, l’economia va entrar en una crisi profunda. A causa de l’augment de preus i la poca demanda, milers de persones van perdre la feina i el sindicats van reaccionar amb vagues i protestes.
6.2. LA DESCOMPOSICIÓ POLÍTICA I EL PROJECTES D’ESTATUT
El projecte dels governs de concentració es van provar diverses vegades sense èxit. Entre el 1917 i el 1923 hi va haver 14 governs diferents, un de coalició àmplia i altres amb només ministres dinàstics, però cap no va durar més de 8 mesos. El més important va ser l’anomenat Govern Nacional, presidit per Maura, que va durar 7 mesos a causa de les diferències entre els ministres.
6.3. EL PROBLEMA DEL MARROC: ANNUAL
El domini del protectorat al Marroc tenia el suport de part de l’exèrcit, d’algunes empreses espanyoles i d’Alfons XIII. En canvi, l’opinió pública no entenia perquè Espanya volia intervenir en una zona tan pobra, arriscant-se a una nova guerra.
El 1921, es va produir un altre incident quan les tropes espanyoles van voler consolidar l’ocupació del territori. El conflicte va acabar en l’anomenada derrota d’Annual, a causa de la mala direcció per part del general Silvestre, que va morir en el conflicte, i la inexperiència de les tropes.
Això va provocar un impacte terrible en l’opinió pública que ja era contrària a la guerra. Hi va haver moltes protestes i es va reclamar l’abandonament del Marroc i la petició de responsabilitats dels fets. També, es va realitzar una investigació que va mostrar grans irregularitats, corrupció i ineficàcia en l’exèrcit espanyol destinat a l’Àfrica.
7. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)
El sistema de la Restauració finalitza amb un cop d’Estat militar dirigit per Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre del 1923, amb la finalitat de solucionar la crisi i evitar una revolució social.
L’alta burgesia, una part de les classes mitjanes, bona part de l’exèrcit i el rei, juntament amb el seu entorn, van acceptar la dictadura i la van veure com una solució a tot els problemes del país. La majoria de la població va reaccionar amb indiferència o va ser favorable a l’Estat, per tant, la dictadura no va tindre gairebé oposició política inicialment.
7.1. EL DIRECTORI MILITAR (1923-1925)
És el nou govern integrat únicament per militars. Directori militar: La declaració de l’estat de guerra quan va arribar al poder, la suspensió de la Constitució i la dissolució del Parlament, la il·legalització dels partits polítics i la supressió de la Mancomunitat de Catalunya, la substitució dels ajuntaments per juntes de vocals per posar fi al caciquisme, una política d’ordre públic molt repressiva, una política de col·laboració amb França al Marroc que va afavorir la derrota militar de la insurrecció i una legislació social que va regular la feina de la dona i va aportar algunes millores socials a la població.
Rivera presenta la seva dimissió al rei, el 27 de gener del 1930, i poc després va morir. Alfons XIII va intentar tornar al règim constitucional i va nomenar cap de govern el general Berenguer.
L’oposició republicana va signar el Pacte de Sant Sebastià, un acord per posar fi a la monarquia, al qual es van afegir els socialistes, els republicans i els nacionalistes catalans.
Es va tornar a fer un altre intent de govern presidit per l’almirall Aznar i es van convocar unes eleccions municipals, com a estratègia per tornar al sistema parlamentari i constitucional. Però, les eleccions van deixar clar que la població no volia la monarquia i van guanyar les candidatures republicanes.
La fi de la monarquia va ser el resultat del deteriorament del sistema polític que va iniciar el
