Límites de la reforma.
La Constitució de 1978 no estableix cap límit de caràcter material a la
possibilitat de la seva reforma, tots els preceptes poden ser modificats si
es segueix el procediment establert. Quan la pròpia Constitució estableix
límits parlem de clàusules de intangibilitat (constitució d’Alemanya, Itàlia
i França) que es fonamenten amb la diferència entre poder constituent i
poder constituent-constituit i obté la seva legitimitat en el propi
ordenament constitucional. Tot i així, cal dir que algun sector sosté
l’existència de límits implícits determinats per continguts bàsics com per
exemple l’existència d’un regim democràtic o la unitat de l’estat.
L’article 169 CE només introdueix un “límit temporal” al prohibir que
s’iniciés una reforma constitucional en situacions d’anormalitat com
podria ser una guerra o vigència d’algun estat excepcional.
Un cop realitzada la reforma, el text resultant és la Constitució i
s’incorpora a la mateixa amb el mateix rang i posició a l’ordenament
jurídic que la resta de preceptes constitucionals, el que determina el seu
caràcter vinculant per tots els poders públics i també pel pròpia Tribunal
Constitucional. El possible control només podrà afectar als aspectes
formals però no als materials ja que des del moment de l’aprovació, el
Tribunal Constitucional, queda sotmès als nous preceptes.