¡Descarga LLATÍ 1r BATXILLERAT y más Apuntes en PDF de Latín solo en Docsity!
Unitat 2
Vida quotidiana
El naixement
Ceremònia de naixement a Roma
- Posar el nom a l’infant
- Praenomen: nom propi, singularitzava cada home d’una familia
- Nomen: s’aplicava a tots els individus d’un clan
- Cognomen: el patronímic, nom que deia d’on era la persona
- Agnomen: seudonim que adquireix una persona
Les noies només portaven el nomen del clan en femení
- Oferir un sacrifici als déus
- Preparar un àpat per als familiars
- Penjar una bulla (capseta en forma de bola) plena d’amulets al coll de l’infant perquè el proteguissin durant l’infància.
Cerimònia dels nens als setje o disset anys:
- Ofrena als déus de la bulla i de la toga praetexta.
- Vestir-se amb la toga viril.
Les noies feien ofrena del seu vestit d’infància el dia del seu casament.
El matrimoni
A Roma, abans del casament, havia una festa de compromis (sponsalia) amb els parents i els amics on el nnuvi li regalaba un anell a la noia pel dit anular.
El dia del casament, la nuvia es vestia amb una túnica blanca telar sota una mena de mantell groguent. Es cobria els cabells amb un vel transparent de color carbassa que li tapaba el rostre, i una corona trenada de flors naturals al cap.
Ek dia del casament, el nuvi i els familiars i amics anaven a buscar-la a la seva casa i la portaven al lloc de la ceremonia. Començava amb el sacridici d’un animal propiatori, després, comprovats els bons auguris, els nuvis, davant de deu testimonis, firmaven un contracte matrimonial perquè quedes constancia legal de la seva voluntat de voler conviure. Després, una dona que només hagués tingut un marit, agafava la mà dreta dels nuvis i els prenia testimoni de fidelitat. Després de la ceremonia religiosa es feia el convit de noces. A l’hora fosca, els convidats simulaven un rapte. Agafaven la noia i l’acomanyaven a la casa del nuvi amb músics i portadors de torxes. Ella llençava als nens les nous amb les que jugava de petita. Arribant a la nova casa, dos amics del nuvi la alçaven en braços la noia i creuaven el llindà perquè no ensopeguès, considerant un mal auguri. Les seves tres millors amigues la introduien a la casa i, després que el nuvi li haguès ofert aigua i foc, una d’elles la deixava a la cambra nupcial.
Mort
Conclamatio: acte de cridar el nom del difunt.
Exposició del difunt a l’atrium de la domus
El dia del funeral acompanyaven el mort a través dels carrers fins al sepultera, amb músics, ploraneres professionals i un maniquí ajagut en un llit que simulava el difunt.
Es pronunciava un elogi fúnebre del mort en el fórum.
Després de donar-li sepultura, es feia un àpat fúnebre al tridinium.
Al cap de nou diez es tancava el dol amb un sacrifici (novemdiale: nové dia)
2 tipus d’enterrament:
- Cremació: el més habitual. s. II aC – s. II dC
- Inhumació: a partir del s. II dC
Cultura romana
2 avaluació
ELS ORÍGENS DE ROMA
01F 30E
SEGONS EL MITE
Eneas, princep troià, fill de Anquises i de Venus va comandar un dels dos grups de troians que van aconseguir escapar de la destrucció de Troia i assentar-se a Itàlia. Eneas i els seus homes es van establir al Laci, regió del centre de la península habitada pels llatins, on van fundar la ciutat de Lavini. El fill d'Eneas, Ascani, va fundar al seu torn la ciutat d'Alba Longa al mateix Laci. Alba Longa va ser governada durant més de 400 anys per la dinastia de reis albans descendents de Ascani fins al naixement de Ròmul i Rem.
HISTÒRICAMENT
Roma era una ciutat amb set turons.
Familia: tots els descendents d’un mateix avantpassat que porten el mateix nomen.
Les families quan es casaven pasaven a ser de la família del seu marit.
Domus: la família més els parents sobrevinguts.
EL NUCLI FAMILIAR
Pare: paterfamilias
Mare: materfamilias
Fills o filles: liberi
Els avis paterns: en alguns casos
A Roma la dona podia prendre part d’alguns banquets i en algunes manifestacions de la vida pública.
Fins a la epoca d’august només eren independents les vestals. Més tard esdevingueren independents les dones lliures amb tres fills i les llibertes, amb quatre.
EL PATERFAMILIAS 0 1 F4 6 8
Era el cap de la família, qui gaudia de la patria potestat envers els fills, la qual posseïa fins que moria.
El fill depenia del pare, mentre que la filla també fins a que es cases, llavors passava a ser part de la família del marit.
LLEI DE LES XII TAULES
Ius vitae necisque: dret sobre la vida i la mort dels fills
Ius exponendi: dret que tenia el pare de reconèixer com a propis els nounats o de rebutjar-los.
Es col·locava l’infant a terra, davant del parre. Si aquest l’agafava i l’alçava, l’infant era acollit a casa, en cas contrari l’infant era deixat a la intempèrie fins que moria o algú se’n feia càrrec de tenir-lo com esclau.
Ius venendi: dret a vendre als fills i filles.
Si un fill era venut pel seu pare com a esclau i el nou amo l’alliberava, el fill tornava a romandre sota la patria potestat del pare biològic. El pare el podria vendre fins a tres vegades.
Ius noxia dandi: dret del pare d’eximir-se dels danys i prejudicis que hagin pogut causar els membres de la casa seva a terceres persones o als seus bens.
Ius patrimonii: dret pel qual només el paterfamilias podia posseir béns patrimonials i fer- ne el que volia. Els fills no en disposaven fins a la mort del pare.
Ius exheredes faciendi: dret a desheretar els fills. El pare repartia l’herencia entre tots els fills i les filles solteres o viudes. El desheretar algu es veia amb mals ulls. Hi havia la preocupació que el patrimoni familiaar no quedes gaire fraccionat.
LA DONA 0 1 F4 6 9
La vida de la dona romana lliure està en funció dels barons. O es filla ( filia) , o esposa (uxor), o mare de la família (materfamilia), o viuda (vidua); en aquest cas la dona
esdevenia autònoma (sui iuris) , però seguia sota la tutela d’un tutor. Només les vestals, un cop arriben a la pubertat, es lliuraven de la tutela mulierum.
- Només va a l’escola primària
- Es pot casar a partir dels 12 anys
- No es pot dedicar a cap ofici propi dels homes
- No pot participar en la vida política
- No pot administrar el seu patrimoni
- No te cap poder sobre els fills
A partir del seu matrimoni la patria potestas pasava del pare al sogre
L’ADOPCIÓ I EMANCIPACIÓ^ 0 1 F4 7 6
Si una família no tenia descendents vius era normal que adoptessin un fill.
L’escollit era sempre baró. Prenia el nom del pare adoptiu i conservava el record del seu nom antic en una mena d’afegió als nous tria nomina.
Gai Juli Cèsar Octavià, fill de Gai Octavi i adoptat per Gai Juli Cèsar
La preocupació per assegurar descendència feia fins i tot que alguns es divorciessin de les seves dones embarassades i les cedissin als amics. Un cop nascut el fill aquest es considerava del segon marit i la dona tornava a casar-se amb el primer.
Els nois als disset anys abandonaven el domicili. El pare donava uns diners al fill (peculium) però el fill no tenia entitat jurídica per administrar cap bé. Amb la mort del pare els descendents directes esdevenen sui iuris , és a dir, entitat jurídica pròpia.
EL MATRIMONI I EL DIVORCI 0 1 F4 9 10 1 F4 9 4
Després del sponsio tenen lloc altres cerimònies:
- Traditio : la esposa es desvincula de les obligacions de la casa dels seus pares
- (^) Deductiu in domum: l’esposa es coberta amb un vel i es acompanyada a la llar amb cants i himnes
- Confarrectio: oferiment d’un pastis farreum
El fet de casar-se era un dret privat de tot ciutadà romà (ius connubii) que es considerava un deure civil. Al final de la epoca republicana es va legalitzar el matrimoni per usum , es a dir, per cohabitació. Consistia en viure junts durant un any sense interrupció de més de tres nits seguides sense dormir junts. August va instituir les nuptiae , cerimònies formals.
August va aprovar disposicions contra solters i matrimonis sense fills.
August també va promulgar la llei que permetia al pare matar a la filla i al seu amant si els trobava in flaganti. Al marit només li era permès matar a l’amant.
La relació s’acabava si un dels dos no volia estar amb l’altre. Si el matrimoni era per usum només s’havien de separar.
Ius proucationis: dret a apel·lar debat del poble contra la sentencia de qualsevol magistrat
Ius rogarionis: dret a no sofrir suplicis infames
Ius censos: dret i deure de ser classificat segons la fortuna
Ius sacrorum: dret a ser escollit sacerdot
Drets privats
Ius connubii: dret a casar-se i exercir la pàtria potestat
Ius comercii: dret a adquirir propietats
ELS ORGANS DEL GOVERN
REPUBLICANS⚖
ORGANS EXECUTIUS SEGONS EL CURSUS HONORUM
Censors: encarregat d’incloure o excloure membres al senat
Cònsols: encarregat de convocar i presidir el senat
Edils: encarregat del manteniment de les vies públiques
Qüestors: encarregats de gestionar les finances públiques
Tribuns de la plebls: representants del poble d’origen no patrici amb dret a veto
Dictador: magistratura de caràcter excepcional
ORGANS JUDICIALS
Pretors: encarregats d’administrar justícia entre els ciutadans romans
Jurats: tribunals per a jutjar casos especials
ORGANS LEGISLATIUS I ELECTORALS
El senat: assemblea formada per sis-cents membres. Era la màxima representació de la constitució republicana. Prenien totes les decisions legislatives i executives que s’expressen mitjançant el senatusconsultum, o decret del Senat.
Comicis: assemblees nacionals de caràcter deliberatiu
CARACTERISTIQUES DE LES MAGISTRATURES
Periodicitat: Tots els càrrecs eren anuals tret dels censors i els magistrats extraordinaris
Col·legialitat: Tots tenien dret de la intercessió (podien intervenir) a les decisions dels magistrats inferiors
Edat: quan un ciutadà arriba a la majoria d’edat te dret a ser candidat i a votar. L’accés a la qüestura era permès als 31 i al consolat als 43.
Reiteració: els romans no es podien presentar en unes eleccions per ocupar un càrrec que ja havien exercit abans fins al cap de 5 anys.
Auspicis (auguris): tots els magistrats tenien la facultat de consultar els auspicis.
Imperium: poder suprem de comandar l’exercit i d’aplicar les lleis. També era el dret de decidir sobre la vida i la mort dels ciutadans
Inviolabilitat: qualitat que tenien alguns magistrats de que ningú podia agredir-los.
Llatí 3ª avaluació
1. L’expansió per la Mediterrània occidental (264-
aC):
Segons la història, la causa fou la confrontació de l’interès romà per expandir-se cap a
occident amb l’interès cartaginès de mantenir intacte el seu imperi comercial i marítim,
a l’oest de la Mediterrània.
Segons el mite, l’origen fou el fet que Eneas, fugint de Troia per dirigir-se a Itàlia,
s’hagués aturat a Cartago i, després d’enamorar la reina Dido, l’hagués abandonat per
continuar el seu viatge. Dido s’hauria suïcidat, maleint l’home que havia causat la seva
dissort amorosa.
2. La primera Guerra Púnica (264-241 aC):
Fins el s. III aC, les relacions entre els romans i els cartaginesos s’havien desenvolupat
mitjançant pactes de no-agressió. L’any 264 aC, però, els cartaginesos assetjaren
Messina, a Sicília, i les romans decidiren ajudar la ciutat assetjada. El resultat fou una
guerra de vint-i-tres anys, de la qual sortiren vencedors es romans, amb la consegüent
expulsió definitiva dels cartaginesos de l’illa i l’annexió de les dues primeres províncies
romanes, Sicília i Sardenya.
3. La segona Guerra Púnica (218-201 aC):
Acabada la Primera Guerra Púnica, els romans es dedicaren a consolidar el poder a la
Gàl·lia Cisalpina, avui la regió que coincideix amb la plana del Po. Paral·lelament, els
cartaginesos havien conquerit la meitat oriental del territori de la península Ibèrica i hi
havia establert una mena de regne subsidiari amb capital a Cartagena. L’any 219 aC, els
cartaginesos assetjaren Sagunt, una ciutat que estava sota la protecció de Roma. Aquest
fet desencadenà una nova guerra.
Anníbal es dirigí a Itàlia travessant els Pirineus i els Alps, vencé els romans a les
batalles de Trèbia, Ticí, Trasimè i Cannes.
fins que Gai Mari, amb la col·laboració de Luci Sul·la, aconseguí enganyar Jugurta,
capturar-lo i endur-se’l a Roma, on morí estrangulat.
7. L’expansió per la Mediterrània oriental (215-
aC):
7.1. La conquesta del territori grec (215-146 aC):
A partir del 215 aC, Roma mantindrà una sèrie de guerres defensives contra les
monarquies hel·lenístiques de la Mediterrània oriental, que volien apoderar-se de Grècia
i podien esdevenir un perill per a la península Itàlica.
Malgrat les victòries, Roma va evitar annexionar el territori hel·lènic i hi va establir una
mena de protectorat que durà fins a l’any 148 aC. Després d’un episodi bèl·lic, el Senat
va convertir Macedònia en la primer província oriental.
L’any 147-146 aC, Grècia estava immersa en una sèrie de pugnes internes socials i
polítiques. Els romans ho van aprofitar per enviar dues legions que van combatre les
tropes antiromanes i les va vèncer definitivament a Corint on la ciutat fou devastada. A
partir d’aleshores, el territori de la Grècia central i del Pelponnès esdevé província
romana amb el nom d’Acaia, que fins ara havia estat una regió septentrional del
Peloponnès.
7.2. Fi de l’expansió per la Mediterrània oriental:
Durant aquest període, Roma multiplicà per dos el nombre de les seves províncies
orientals gràcies a dues herències. L’any 133 aC, l’últim rei de Pèrgam morí sense
successors i llegà el seu regne a Roma; l’any 96 aC succeí un fet similar amb la
província nord-africana de la Cirenaica.
El 102 aC, els romans atacaren i inutilitzaren les bases de pirates que s’havien establert
a Cicília que esdevé província. Alhora, Pompeu el Gran lluità contra Mitridates, rei del
Pont. El Pont esdevingué una nova província.
A l’expansió oriental es van annexionar els dos últims regnes hel·lenístics: Síria per part
de Pompeu (64-63 aC) i Egipte per part d’August (30 aC).
8. Latinitas enfront de graecitas:
El món romà sempre havia estat en contacte ambla cultura grega però partir de
l’annexió de Macedònia i d’Acaia que les relacions culturals esdevenen més estretes. En
alguns sectors cultes de Roma augmenta espectacularment l’admiració pel món
hel·lènic, aquesta influència es nota en un augment de luxe i la magnificència.
A mitjan del s.II aC aquests nous corrents i formes de comportar-se dividiren
culturalment la societat romana en dos bàndols: el dels filohel·lènics, que defensaven la
necessitat d’obrir-se als nous costums; i el dels tradicionalistes, que defensaven
l’aferrament als antics costums romans ja que, segons ells, la mol·lície oriental
comportaria la decadència irreversible de la república.
Un exemple és el cònsol Luci Emili Pau que com a botí de guerra reclamà els llibres del
rei i construí la primera biblioteca privada de Roma.
La tradició ha volgut subratllar les diferències entre Cató i Escipió.
9. Conseqüències de l’expansió. Els primers conflictes
civils (133-60 aC):
Les principals conseqüències de l’expansió territorial:
Alguns dels grans canvis que van tenir lloc a Itàlia durant el s.II aC fruit de l’expansió
territorial fins a provocar la desaparició del règim republicà i la instauració de l’Imperi:
Augment de la massa d’esclaus procedents de les diverses companyes militars, la qual
cosa anorreà el treball dels ciutadans lliures sense recursos (proletarii)
Arribada a Roma de grans quantitats de cereals procedents de les noves províncies, cosa
que convertí en molt poc rendible la producció dels petits propietaris rurals itàlics, que
es veieren obligats a vendre les terres i es van traslladar a Roma. Les petites propietats,
doncs, passaren a formar part de grans latifundis amb un únic propietari.
Establiment de relacions comercials amb els pobles conquerits.
Ciutadans
Patricis Descendents dels primers habitants de Roma, que posseeixen la terra i les grans fortunes hereditàries i que gaudeixen d’una sèrie de privilegis.
Classe sen
o optimat
Plebeus NOBILITAS o noblesa d’origen plebeu, enriquida i amb els mateixos privilegis que els patricis.
EQVITES o cavallers, enriquits gràcies al comerç i a altres activitats econòmiques prohibides a la noblesa patrícia i plebea.
CLIENTES o clients, massa social que cerca la protecció judicial i vital d’un patrici a canvi de suport electoral.
Popvlares
No ciutadans
Lliberts Esclau que ha aconseguit la llibertat (manumissió) per algun dels mitjans següents:
Testamento, per testament del seu amo.
Per uindictam, per mitjà d’una cerimònia simbòlica en què l’amo col·loca una vareta damunt el cap de l’esclau i el declara lliure.
Censu, mitjançant la seva inscripció en el registre dels censors.
Encara que ells no gaudien de tots els drets de ciutadania, els seus fills sí.
Al començar el segle I aC van haver els primers intents unipersonals d’acaparar el
poder.
El general Gai Mari es va fer conegut per esdeveniments militars importants de final de
segle, com a la guerra de Numídia contra Jugurta, i es va convertir en el representant del
partit dels populars. Això va fer que l’escogisin sis vegades com a cònsol.
Per aquella època va tornar a haver un enfrontament entre els populars i els optimats a
causa de la guerra contra Mitridates. Uns volien que comandés les tropes de Mari i
altres que fossin les de Sul·la (cònsol representant de la familia patrícia dels Corneli).
Sul·la va marxar a l’Àsia i Mari es va quedar en el poder i es va fer anomenar cònsol
per setena vegada a demés de fer una matança dels partidaris sul·lans. Mari va morir per
causes naturals i Sul·la va tornar d’Àsia i va crear una dictadura basada en el poder dels
optimats.
14. De Sul·la al primer triumvirat (79-60 aC)
Després de la mort de Sul·la, a Roma va tenir un papet important Pompeu, un cavaller
itàlic que havia posat fi a la insurrecció de Sertori. Pompeu era partidari de Mari i havia
intentat crear un estat independent a Hispània i juntament amb Cras havia esclafat la
revolta d’Espàrtac.
Va aconseguir el consolat l’any 70 en un cop d’estat. Pompeu va conquerir Síria i va
lluitar contra Mitridates a qui va vèncer a l’any 62 aC.
Mentre Pompeu era a Àsia, Ciceró va crear la conjuració de Luci Sergi Catilina contra
la república.
Quan Pompeu va tornar a Roma, a la ciutat s’havia creat un estat d’opinió que creia que
la solució més adient era la consolidació del poder unipersonal, però a la llarga donaria
lloc a l’imperi, sistema de govern inaugurat per Octavi August.
15. El primer triunvirat
El primer triunvirat estava format per Pompeu, Cèsar i Cras, un govern de tres persones.
Es van repartir les provincies quedant Orient per a Cras ; la Gàl·lia per a Cèsar i Itàlia,
Hispània i Àfrica per a Pompeu.
Aviat va morir Cras i Cèsar i Pompeu es van enemistar. Pompeu va intentar governar tot
sol, però Cèsar va tornar a Roma. Va desoveir les ordres del Senat i va traspassar el
Rubicó i va continuar la lluita contra els partidaris de Pompeu, els quals derrotà
definitivament a Munda, a la Bètica. Aquesta derrota va significar el fi de la guerra
civil.
16. La dictadura de Cèsar
Cèsar va bassar el seu èxit en tres pilars sòlids : la fidelirar dels soldats veterans, el
support de la classe social i el seu prestigi popular en la simpatia de la plebs. Més tard
va ser nomenat dictador vitalici.
També va acumular els càrrecs més importants : censor (cap polític), pòntifex màxim
(cap religiós) i imperàtor (cap de l’exèrcit). També va fer una reforma al calendari, el
ccalendari julià. Els aristòcrates consideraven a Cèsar com un opressor de les velles
llibertats republicanes. L’assassinat de Cèsar el dia de les idus de març del 44 aC, en
una sessió del Senat celebrada al teatre Pompeu.
17. El segon triunvirat
Després de la mort de Cèsar, les lluites van continuar entre els partidaris del vell sistema
republicá i els continuadors de Cèsar i Marc Antoni, el seu lloctinent. Els dos, juntament
amb Lèpid (un senador), van decidir formar un segon triumvirat per a un període de
cinc anys. Aquest es ca inaugurar amb proscripcions terribles. Una de les primeres
víctimes va ser Ciceró. Els triúmvirs van eliminar als assassins de Cèsar i van prescindir
de Lèpid. Marc Antoni i Octavi van arribar a un acord segons el qual es repartien el
poder i segellaven una aliança amb el casament de Marc Antoni amb Octavia, la
germana d’Octavi. Marc Antoni va deixar a Octavia per Cleopatra trencant l’aliança.
Octavi va iniciar una guerra de propaganda amb la qual acusava a Marc Antoni de
pretendre convertir l’imperi romà en una monarquia hel·lenística amb Cleòpatra com a
reina i amb la capital a Alexandria, a la costa septentrional d’Egipte.
Esdevingut impopular Marc Antoni a Roma, va esclatar novament la guerra civil,
declarada pel Senat a petició d’Octavi. La batalla decisiva va ser a Àccium, al nord-oest
de Grècia. Marc Antoni i Cleopatra van escapar cap a Egipte perseguits per Octavi.
Marc Antoni i Cleopatra finalment es van suicidar. Així va acabar la república romana.
El reialme hel·lenistic dels Ptolemeus, fundades després de la mort d’Alexandre el
Magne, va passar a ser controlat per Roma com una província més i Octavi va ser l’únic
que va tenir autoritat i va poder administrar tot el món considerat civilitzat, que durant
cinc segles havia de romandre sotmès a Roma.
19. El territori
Des de l’any 60 a.C. fins a la mort d’August, l’imperi s’amplià. Aquests nous territoris es distribuïren administrativament en províncies. Aquesta gran ampliació territorial va establir fronteres amb civilitzacions molt diverses i sempre molt geloses de conservar la independència: al nord, els bretons i els germànics; a l’est, els parts i els nabateus i, al sud, els nubis, els etíops i pobles nòmades del nord-oest d’Àfrica. L’any 27 a.C. es van distribuir totes les províncies romanes es dos grans blocs: unes de sobirania senatorial, governades per un procònsol (diplomàtic) i les altres de sobirania imperial, governades per un legatus Augusti (militar). Després del govern d’August qualsevol ampliació de fronteres només podia ser iniciativa de l’emperador.
20. La dinastia julioclàudia (14-68)
A August sempre el va preocupar molt que, amb la seva mort, s’iniciés una altra vegada una guerra civil entre els seus possibles successors. Per evitar-ho, va creure que el millor era demostrar en vida qui era el seu preferit, adoptant-lo o fent-lo casar amb la seva única filla, Júlia.
Finalment, amb Tiberi, fill de Lívia i tercer espòs de Júlia va ser qui va succeir August, després que la resta de candidats haguessin mort abans que ell. Així s’introduí a Roma la successió dinàstica, concepte que havia estat rebutjat insistentment pels homes de la república.
7.3. Característiques generals
Aquests primers emperadors no van voler donar la sensació de trencament absolut amb la república de manera que van preservar moltes de les funcions que tenia el Senat però de manera molt controlada. Tot i així va haver-hi una certa oposició per part de les antigues famílies aristocràtiques per la tirania del príncep i no per tornar als vells temps.
Finalment l’exèrcit va tenir un paper fonamental a la política en el temps a venir.
7.4. Tiberi
Sempre va ocupar el segon lloc en els designis successoris d’August fins que la mort de tots els seus possibles rivals el va convertir en emperador. Tiberi era un home culte i intel·ligent, de fortes conviccions republicanes però mai no fou popular. El seu prefecte, Sejà, el va apartà del poble aconsellant-li que es retirés a Capri. Des del seu palau en aquesta illa va esdevenir un governant embogit, que sembrà un règim de terror.
7.5. Gai Juli Cèsar, “Calígula” (37-41)
A la mort de Tiberi va ser anomenat emperador amb 25 anys. El poble i el Senat estaven molt contents d’això ja que era molt popular per ser nét d’Antonia Menor la qual el seu llinatge tocava amb Marc Antoni i August. Però va passar a la història con un individu cruel i obscè que va morir assassinat 4 anys després de ser proclamat emperador.
7.6. Claudi (41-54)
Va ser el primer emperador proclamat per la guàrdia pretoriana, costum que esdevingué popular mes endavant.
Claudi era nét de Lívia i fill d’Antònia Menor. La família imperial sempre el va tenir en poca consideració, ja que era coix i quequejava, va destacar per endegar moltes obres públiques com el port d’Òstia, per adaptar l’administració imperial a les noves necessitats, i per incorporar la província de Britànnia. Va tenir com a fill Neró.
7.7. Neró (54-68)
Va ser proclamat emperador als 17 anys, després de prometre diners als pretorians. Durant el seu regnat, Neró va iniciar la guerra contra els parts d’Armènia i contra els jueus, i sufocà revoltes a les Gàl·lies i a Britànnia. És famosa la conjuració contra ell encapçalada per Pisó, que va ser descoberta i que va provoca la mort de Sèneca, preceptor seu, i dels seus amics. Finalment, l’emperador es va suïcidar l’any 68, després que el Senat el declares enemic públic.
21. La dinastia flàvia (69-96)
Després d’un any de lluites internes per la successió i d’inestabilitat externa, amb l’acord dels comandants de les legions de les províncies d’Orient, Vespasià, un general de sense antecedents nobles, fou proclamat emperador i va restablir l’ordre immediatament. Vespasià i els seus fills regnaren durant els últims anys del segle I.
L’art
Característiques generals
S’ha dit que l’art romà va ser una simple imitació de l’art grec.
- Assimilà les influències de l’art de tots els pobles mediterranis, especialment dels grecs, qui van reformular per a obtenir les seves pròpies produccions.
- Es un art estandarditzat, en la mesura que va cercar un llenguatge comú que fos interpretat de la mateixa manera arreu de l’imperi.
- Es un instrument que es va posar al servei de la política, des del model que el poder va
Col·legis (sacerdotals de caràcter permanent) Càrrec Membres Funcions Símbols Pontifices 16 Experts en dret sagrat, eren els dipositaris de la tradició religiosa i vetlaven pel compliment del ritual de tots els cultes romans. Eren presidits pel Pòntifex Màxim, que tenia jurisdicció sobre els flamines i les vestals.
