¡Descarga Llenguatge i comunicació TEMA 4 y más Apuntes en PDF de Procesamiento del Lenguaje Natural solo en Docsity!
TEMA 4: INVESTIGACIONS PSICOLÒGIQUES
1. LA DEFINICIÓ DE CONTEXT EN ELS INTERCANVIS COMUNICATIUS
Segons el model ostensiu – inferencial, en el pol de l’emissor la comunicació consisteix a fer ostensiva les seves intencions comunicatives i informatives, en el pol del receptor la comunicació consisteix a recuperar aquestes intencions a partir del senyal emès per l’emissor. Les produccions lingüístiques i el context son peces d’evidència per inferir el que l’altre vol dir. El model codificador-descodificador es queda una mica curt ja que del codi no es necessari del tot, es pobre. Hem de tenir en compte que el context també es important. A més, s’utilitza el feedback i retroalimentació. DEFINICIÓ DE CONTEXT El context es tot allò que creiem que és mútuament “compartit”. La situació pot ser la mateixa, però varia el que creiem que es mútuament compartit. La interpretació depèn de que es el que tots dos sabem que sabem. Es crític per la comunicació aquesta capacitat de generar un terreny conceptual comú. Les inferències es fan constretes pel que creiem que es el terreny conceptual comú (“common ground”). Aquest terreny conceptual comú depèn de la capacitat de generar nosaltres mentals. Sobre la base d’aquest terreny es on ens posem a fer inferències, per això interpretem una cosa o un altre. Es la suma dels coneixements, creences o suposicions que tenim conjuntament, que són mútuament compartits.
La capacitat de crear un terreny conceptual comú, es un factor crític per tota la comunicació humana. La creació del terreny conceptual comú, depèn crucialment, de la nostra capacitat per crear un ‘’nosaltres mentals’’. Nosaltres sabem conjuntament que l’Àlex és el teu o teva amant. És d’aquest terreny conceptual, és on fem les inferències e interpretem a les persones de diferents maneres. Aquest terreny conceptual comú segons Clark, hi ha dos fonts en base a les quals es pot generar continguts que considerarem ‘’terreny conceptual comú’’ un acte comunicatiu: Pertinença a una comunitat o Quan ens trobem amb algú ja l’hem col·locat en alguna de les nostres categories conceptuals. o Funcionem així perquè es adaptatiu. o Podem intuir com hem d’interactuar amb aquella persona, ens permet fer prediccions sobre com interactuar amb aquella persona. o És adaptatiu perquè ens permet predir quin contingut tindrà el terreny conceptual comú. Exemple: humor (memes segons el país) i publicitat (quan dissenyen la campanya ho fan en base al que pensen que es terreny conceptual comú entre el receptor de la campanya i la marca). Coneixement de normes, pautes, històrics, etc. El que considerem “terreny conceptual comú” es molt gran. Per exemple: Coses que tenen que veure amb la naturalesa humana , nomes sabent que som humans pressuposem les mateixes coses. Tots els humans disposem dels mateixos sentits (per exemple, si alguna cosa és audible per a mi, ho serà per a un altre). Tots coneixem les lleis de la natura (sers animats / inanimats, llei de la gravetat ...) Pel fet de ser humans i compartir el mateix idioma (lèxic ) donem per suposat que coneixem totes les convencions de l’idioma. També que l’altre actuarà cooperativament, expressarà els objectius il·locutius d’una manera determinada, etc. Suposem que compartim les mateixes normes i procediments , que tothom disposa de coneixements bàsics sobre una sèrie de fets culturals, que respectara certes convencions.....
En qualsevol intercanvi comunicatiu cerquem confirmació que, pels propòsits actuals, els nostres coneixements compartits són realment ‘’mútuament compartits’’. La comunicació és una activitat conjunta. El feedback (processos de control) és la verificació de que allò que s’està dient es terreny conceptual comú. (video dels nens petits). Quan establin un diàleg amb algú, tenim dos pistes:
- Track 1: atenem a allò que es diu, el contingut de la conversa
- Track 2: els interlocutors cerquen activament verificar que el missatge forma part del «terreny conceptual comú» En un diàleg es fàcil detectar que hi ha dos fases:
- Fase de presentació: algun dels interlocutors manifesta alguna cosa.
- Fase d’acceptació: el receptor dona pistes de que això esta acceptat, que forma part del terreny comunicatiu comú. Els interlocutors atenen al contingut de la conversa. Els interlocutors cerquen activament verificar que el missatge forma part del ‘’terreny conceptual comú’’. En un diàleg es fàcil detectar que hi ha una fase de presentació i una fase d’acceptació. En la fase de presentació un dels interlocutors manifesten alguna cosa amb una intenció comunicativa i en la fase d’acceptació el receptor dona pistes que allò ha estat acceptat o ha estat rebut. Acostumem a donar evidencia positiva i difícilment donem evidencia negativa que sigui molt explicita.
2. L’EGOCENTRISME EN LA PRESA DE PERSPECTIVA
S’han d’ajustar les creences sobre el que tots dos interlocutors pensin. Observacions informals suggereixen que intentem situar-nos en la perspectiva de l’altre. Informalment sabem, també, que quant més coneixement compartit menys cal explicitar (o no). Una de les habilitats que hem d’entrenar més es ajustar aquestes creences sobre el que creiem que es el terreny conceptual comú (presa de perspectiva). Observacions informals suggereixen que intentem situar-nos en la perspectiva de l’altre (ex: no parlem igual amb un nen que amb una persona gran ja que creiem que els terrenys conceptuals comuns són diferents), a partit d’aquí dissenyem les nostres produccions. Informalment sabem, també, que quant més coneixement compartit menys cal explicitar (“amb una mirada ja s’entenen”). Hipòtesi del disseny per a l’audiència Els emissors dissenyen els missatges d’acord amb els coneixements que creuen compartits amb els receptors. Les nostres converses amb els coneguts i amb els desconeguts evidències de laboratori. La presa de perspectiva és una habilitat per construir mons mentals per compartir-los amb els altres. I els mons mentals son ajustats, és a dir, que són bastant reals. En el exercici de classe, en la primera volta (que el emissor havia de donar indicacions per arribar d’un punt de partida a un punt de final), el que veiem es que el emissor necessàriament ha de construir el que creu que es terreny conceptual comú. En la major part dels missatges havien d’estar formulats des de la perspectiva visual del receptor, sinó es difícil comprendre. El que es veu es la perspectiva visual. El emissor ha de prendre la perspectiva visual de l’altre. En un intercanvi comunicatiu, la perspectiva inclou molts factors. Com per exemple: Coneixement que prenem com que tenim compartits amb altres. Emocions Creences Context físic Context social Virtualment, qualsevol aspecte de la nostra vida, forma part del terreny conceptual comú i la presa de perspectiva es construir aquest terreny conceptual comú. En la segona volta, la cosa canviava. Perquè en la segona volta el receptor tenia la possibilitat d’indicar al emissor si ho estava comprenent bé o no. Algunes persones havien creat un codi. És fàcil que com que sabem que l’altre té la possibilitat de
(2) La conversa entre coneguts és menys comprensible que la conversa entre desconeguts. Si es graven les converses entre una parella i les transcric, les poso en unes fitxes i les desordeno. Si després gravo les converses d’una altre parella però que tenen amb una altre persona, les transcric i les desordeno. Llavors les reparteixo a persones que no es coneixen de res. Quan les persones reben les targetes els hi diem que ordenin les targetes. Les converses que mantenen les parelles, són més difícils que les converses que mantenen la parella amb una altre persona. El terreny conceptual comú es diferent dels que creen amb una altre persona. És més difícil d’ordenar perquè no sabem el seu terreny conceptual comú i es com si nosaltres l’haguéssim de desxifrar, és per això que se’ns fa més difícil. Si hem d’ordenar una conversa entre desconeguts és més fàcil perquè no tenim que desxifrar el terreny conceptual comú. Si els parlants intentem ajustar-nos a la perspectiva de l’altre, les nostres contribucions a la conversa variaran en funció del que considerem que és ‘’terreny conceptual comú’’. El que intenten descobrir es com aquest terreny conceptual comú modula els enunciats que emetem o modula les nostres produccions lingüístiques.
Hi ha un emissor que té una sèrie de figures i un receptor que ha de col·locar les figures en el ordre que li diu el emissor. Hi ha una mampara que evita que emissor i receptor es vegin. Perquè aquest procés, tenir feed-back o no es diferent. Si no el tenim el cost que té generar el coneixement compartit és més elevat que quan si que el tenim. (3) Residents i forans identificant imatges emblemàtiques (Isaacs i Clark 1973). Ho fem amb imatges d’edificis emblemàtics de Barcelona. Utilitzem el paradigma de la comunicació referencial. El que passa es que tenim 4 parelles de participants. La primera parella està formada per 2 Erasmus acabats d’arribar (novell – novell). La segona parella esta formada per un Erasmus emissor i un receptor que porta a Barcelona sempre (novell – expert). La tercera parella el emissor es el de Barcelona i el receptor es el d’Erasmus (expert – novell). La quarta parella són de Barcelona de tota la vida (expert – expert). Tenim el percentatge de vegades que s’utilitzen noms propis per identificar els edificis i a sota tenim el nombre de vegades que es fa l’exercici. Els experts desde el començament ja donen per suposat el terreny conceptual compartit. Els novells no tenen ni idea del que és en si i el que fan es descriure la imatge. Els dos del mig son els que mostren els processos d’adaptació que consisteixen en la simplificació del codi. El novell i expert és el que mostra la simplificació del codi. El novell comença a descriure la imatge i el expert la identifica i diu ‘’ah les torres maphre!’’, en el moment que el expert diu això pel fet de que tenim la co - presencia
En aquest paradigma el que s’observa es quan els interlocutors han d’identificar unes imatges, la primera vegada comencen amb una descripció com en el assaig 1. Aquests processos de simplificació dels enunciats es donen perquè els interlocutors han anat establint aquest coneixement mútuament compartit. Si no formem part de la parella i la posem a fer aquesta tasca de reconeixement de figures geomètriques i el primer que fem es dir-li que busqui el patinador, difícilment el trobarem. EN CONCLUSIÓ El que fan aquests experiments de laboratori que es fan amb com els interlocutors identifiquem elements del nostre entorn físic corroboren les intuïcions que tenim. Els interlocutors ens ajustem a allò que creiem que es terreny conceptual comú i que per altre banda la retroacció que rebem del interlocutor es clau en termes de carrega cognitiva perquè com a emissors ens permet descarregar-nos de la representació mental que hem de construir sobre el terreny que creiem que es mútuament compartit i per altre banda el que escolta, si el missatge resulta incomprensible o ambigu no ha d’estar fent contínuament inferències sobre el que ha dit, sinó que li pots preguntar, no cal esforçar-se, nomes cal que li indiqui a qui parla que no ha entès. La retroacció de l’altre és essencial i aquesta retroacció la busquem habitualment (mirada, postures corporals, gestos…). Com podem millorar les habilitats comunicatives? Aprenent a donar una retroacció apropiada o simplement donant-la. Almenys tenir en compte que la retroacció és essencial. Però, com de bons som prenent la perspectiva de l’altre? Segons Keysar i els seus col·legues, no gaire bons. El que vol senyalar no és el que hem vist fins ara no passi, sinó que el que hem vist ara no passa d’una forma fàcil, fluida i de manera rutinària. El que vol posar de manifest es que no es tant fàcil prendre la perspectiva de l’altre. El receptor egocèntric Per demostrar que no és tant fàcil i que és costós però pot formar part de les seves habilitats. Dissenya un experiment i per entendre-ho hem d’entendre el dibuix. Tenim un emissor i un receptor. El director’s view es el emissor. I el matcher’s view el receptor.
Entre aquests dos el que passa es que tenen un objecte al mig, i des de la perspectiva del emissor es un prestatge que té una poma, un cub i una espelma, amb llocs buits i altres que no sabem que hi ha darrere. El receptors veuen la mateixa poma i el mateix cub i la mateixa espelma que jo veig, i darrere del que jo no puc veure nosaltres tenim un cub, una espelma petita i un altre cub. El emissor diu ‘’posa el bloc d’abaix al costat de la poma’’. El que recollim es la fixació de la mirada, és a dir, a on s’adreça la mirada del receptor. El receptor sap perfectament que el emissor no es pot estar referint a aquest bloc de cap de les maneres perquè no el veu, perquè no sap que aquest bloc existeix i tu com a receptor saps que el emissor no ho sap, perquè saps positivament que el emissor està veient un bloc en negre. Tot i així quan el emissor ens diu això els nostres ulls van allà directament, però és el nostre bloc d’abaix. Els investigadors enregistren la direcció de la mirada mentre el ‘’director’’ diu al receptor (‘’matcher’’): ‘’posa el bloc de baix, al costat de la poma’’. Posar-nos en la perspectiva de l’altre no es tant fàcil perquè la primera perspectiva que aprenem es una perspectiva egocèntrica. Aquesta és molt més rapida i automàtica. La perspectiva inicial nostre es la egocèntrica i és després d’un procés lent que adoptem la perspectiva de l’altre. A vegades no es pren la perspectiva de l’altre. El «model d’ajust de la perspectiva» de Keysar afirma que inicialment, de manera ràpida i automàtica, prenem una perspectiva egocèntrica. El receptor egocèntric La laura vol comprovar si efectivament prendre la perspectiva de l’altre és un procés que consumeix més recursos que prendre una perspectiva egocèntrica. Ajuda la Laura a comprovar-ho.
Hipòtesi experimental En la condició en la que hi ha un competidor els participants amb baixa capacitat de memòria fixaran durant més temps la vista en l’element “competidor” que els participants amb alta capacitat de memòria. Temps de fixació per cada grup de capacitat de memòria (Adaptat de Li, Keysar i Epley, 2010). L’emissor egocèntric Ús de la prosòdia o Els emissors utilitzen la prosòdia per desambiguar informació però no en benefici del receptor, perquè quan no cal utilitzar prosòdia l’utilitzem igual. Biaix del bon emissor o Els emissors tendeixen a sobreestimar l’efectivitat de la seva prosòdia. Biaix del bon emissor: Sobreestimem la claredat de les nostres emissions Quan et demanen que copegis una cançó sobreestimes la claredat de la teva emissió (Newton, 1990). El model d’ajust de la perspectiva de Keysar La paradoxa de la comunicació «Com que nosaltres sabem quina és la nostra intenció, la nostra comunicació sembla que la tramet de manera exclusiva, i sembla que té només el significat previst.» (Keysar, 2007, p. 81) «El coneixement privat fa que una intervenció ens sembli que no és ambigua. Un cop ens sembla que no és ambigua, creiem que és “objectivament” no ambigua; independentment del coneixement privat que la va desambiguar en primera instància» (Keysar, 2007, p. 82). Així doncs, efectivament intentem dissenyar les nostres produccions atenent a l’audiència però .. Aquest és un procés costós i més lent que prendre la nostra pròpia perspectiva.
Patim del biaix del bon emissor, és a dir, sobreestimem la claredat de les nostres emissions.
