Matemáticas aplicadas, Resúmenes de Matemáticas

¡Descarga Matemáticas aplicadas y más Resúmenes en PDF de Matemáticas solo en Docsity!

URTX

BERTRANA, CAPMANY I ROIG:

ESCRIURE EL SEGLE XX AMB VEU DE DONA

Mª Àngels Cabré

BERTRANA, CAPMANY I ROIG: ESCRIURE EL SEGLE XX AMB VEU DE DONA Abstract El siglo XX ha sido el de la normalización de la literatura hecha por mujeres y ha servido al tiempo para contar la evolución de la condición femenina. En la literatura catalana, podemos seguir dicha evolución a través de tres autoras consecutivas en el tiempo: Aurora Bertrana, Maria Aurèlia Capmany y Montserrat Roig. Nos acercamos a ellas a través de tres ejes comunes: la condición de escritoras profesionales, el feminismo y el espíritu republicano. The twentieth century saw the normalisation of literature by women and time has served to explain the evolution of the female condition. In Catalan literature, we can follow this evolution chronologically through three consecutive authors: Aurora Bertrana, Maria Aurèlia Capmany and Montserrat Roig. We approach them through three common axes: their condition as professional writers, feminism and the republican spirit.

Filla de l’escriptor Pru- denci Bertrana, havia gaudit d’una bona bi- blioteca familiar -Du- mas, Zola, Flaubert- i des de nena va ser una lectora apassionada: “Res al món, ni la mú- sica, ni un paisatge, no podia enfervorir-me tant com un llibre. Han passat anys, molts anys, i encara resto fidel a aquest fervor, el qual, a vegades, fins ha eclip- sat el fervor de <viu- re> -és clar que amb un llibre davant els ulls hom pot viure més que caminant pels viaranys de la vida ”, llegim a les seves memòries. Ser filla d’escriptor no li va facilitar però la seva dedicació: “La meva carrera literària sem- pre s’havia presentat difícil, plena d’esculls. Per començar, el pare no volia que fos escriptora. M’havia fet estudiar música.” Després de for- mar-se com a violoncel·lista i d’exercir com a tal, va publicar el seu primer llibre l’any 1930, és a dir va fer una entrada tardana a la professió li- terària. Aquest llibre va ser el fruit d’una llarga estada -de gairebé tres anys-, a la Polinèsia, on hi va anar a raure a causa de la feina del seu marit, un enginyer elèctric suís del qual després se separaria. A la tornada de l’exòtica estada, l’Editorial Proa li va proposar publicar-li algunes cròniques viatgeres sobre les illes del Sud i així va néixer Paradisos oceànics. L’edició es va ex- haurir en dues setmanes, encara que es veu que el volum era car per a l’època (15 pessetes), per la qual cosa encara té més mèrit. “Per bé que la meva adolescència era ja molt lluny, Paradisos oceànics és, en realitat, una obra d’ado- lescent, perquè jo entrava amb retard en el món de les lletres”. I és ben veritat que la seva dedicació musical o d’altres circumstàncies van fer que no passés abans de les col·laboracions periodísti- ques a la publicació d’obres literàries. L’experièn- cia va resultar satisfactòria i el seu segon encert va ser un llibre sobre el Marroc, publicat l’any 1936 i en aquest cas fruit d’un viatge solitari al nord d’Àfrica, cosa molt inusual per una dona en aquella època. Una altra obra molt ben rebuda que la va ratificar en la seva nova dedicació. A partir de llavors, abandonada la faceta musical, Bertrana ja no va deixar de considerar- se escriptora, tot i que el context històric no li va resultar gens propici. Quan va tornar a la Catalunya grisa del franquisme després de l’obligada estada en el seu cas a Ginebra i després a la Prades de Pau Casals, va publicar entre d’altres algunes novel·les que recullen l’ambient post-bèlic, com Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958). Són peces importants en un recorregut literari irregular i ple de silencis forçats. La redacció de les seves memòries durant els darrers anys de la seva vida donen fe del sentiment ferm d’escriptora que sempre va conservar. En honor a les tristes circumstàncies històriques que li va tocar viure, en aquestes detallades memòries no va voler explicar més enllà de la data del seu retorn, l’any 1948: “Aquests darrers anys no he viscut. És difícil d’explicar. Són anys sense cap aventura, anys somorts, anys grisos. Només he viscut en les meves obres literàries. Ara, per a mi, escriure és viure”. De joveneta, Bertrana va passar una tempora- da a casa d’una feminista cèlebre, Carme Karr, amb la qual el seu pare tenia amistat. Això va succeir quan estudiava música a la capital ca- talana, mentre la seva família encara vivia a la ciutat de Girona. Ja convertida en escriptora, Bertrana va ser una figura rellevant com a inte- grant de la generació d’autores dels anys repu- blicans –on trobem noms com Mercè Rodoreda, Anna Murià, Maria Teresa Vernet o Rosa Maria Arquimbau-, que va ser la que va determinar el pas a la modernitat. Com elles, va saber apro- fitar l’avinentesa d’un ambient cultural propici per a les dones, que començaven a participar d’una nova inscripció al món. Per la seva go- sadia aventurera i viatgera, a Bertrana se la va considerar una escriptora de gran modernitat, i els seus llibres vam ser exemples d’aires nous, testimonis de la vida que les dones estrenaven, on deixaven de ser secundàries per convertir-se en protagonistes. Bertrana venia com tantes altres d’una joventut sense l’empenta feminista, cosa que queda pa- lesa en un article publicat a La Nau en el que recorda que quan va marxar per primer cop a Suïssa a estudiar música el feminisme li era completament indiferent, fins al punt de des- confiar de la seva eficàcia. Poc després, però, es va engrescar en diverses iniciatives culturals que el tenien com a pal de paller. És el cas del Lyceum Club de Barcelona, fundat l’any 1931, del qual va ser la primera presidenta. L’esperit del Lyceum Club el va recollir el “Manifiesto de las mujeres”, que ella per descomptat va signar, i com a tret de sortida de la seva activitat va ser Bertrana l’encarregada de dictar a l’Ateneu Bar- celonès una conferència titulada, justament, “El nostre feminisme”. Ja abans s’havia interessat per la condició de les dones incorporant-se a l’equip docent de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Aurora Bertrana. Fons Bertrana (Universitat de Girona)

Dona que havia posat en marxa la Sra. Frances- ca Bonnemaison al carrer Sant Pere més Baix. I anant més enllà, convençuda de la necessitat de donar educació a les dones, va pensar que era necessari crear una Universitat Popular que els permetés no anar a remolc de les transforma- cions del país. La idea no va prosperar, tot i que com el seu feminisme era poc burgès, al Lyceum Club va durar poc. Cal dir que així mateix en el seu periodisme va quedar molt palès el seu interès per la condició femenina, perquè en les seves col·laboracions periodístiques en publicacions com D’ací i d’allà, Mirador, La Rambla i La Publicitat, van destacar dos temes: els viatges i les dones, fins al punt que va escriure sobre la prostitució, mostrant la seva preocupació per les condicions de vida de les dones que es dedicaven al mal anome- nat ofici més vell del món. Més tard, les seves memòries serien una clara reivindicació del dret de les dones a fer-se fortes lluny de les conven- cions familiars i matrimonials. De les tres, Aurora Bertrana és l’escriptora més plenament republicana, perquè va protagonitzar des de primera fila aquell temps tan propici per les dones i per la cultura i, en general, per una concepció del món basada en valors que enca- ra avui reconeixem com els més favorables a la convivència i l’evolució social. En els anys republicans, Bertrana va desenvolu- par també una faceta política perquè va formar part activa d’Esquerra Republicana de Catalunya, essent-ne l’única dona candidata a la circums- cripció de Barcelona en les eleccions generals de

1933. No va sortir perquè a la llista la van posar força avall, tot i que a un dels mítings de la cam- panya la veiem per exemple al costat de Francesc Macià. Van ser de fet les seves conviccions polí- tiques les que van refredar l’aliança amb el seu marit, d’idees franquistes, de qui hem dit que es va separar. De fet, va ser Bertrana qui va haver de patir el dur exili mentre ell romania a Espanya al bàndol dels guanyadors. Els ideals republicans mai la van abandonar i, quan va tornar a Catalunya, l’esperaven totes les dificultats pràctiques imaginables. Evidentment ni pensar a publicar amb normalitat, donat que era una escriptora que havia agitat la bandera del republicanisme. Foragitada del món literari i periodístic, es va haver de conformar a fer pre- càries feines editorials a l’ombra i donar classes de francès, fins al punt de posar en marxa una acadèmia casolana al seu propi domicili. Allunyada de l’èxit de què havia gaudit en els anys de la llibertat, ningú semblava recordar-la i el franquisme va fer el possible per fer-li acotar el cap, com a tants, tot i que del seu antifran- quisme no va abdicar mai. Persistent, mai va deixar d’escriure i, quan ja era molt gran, l’èxit sobtat d’una novel·la la va reconciliar una mica amb el seu passat. Maria Aurèlia Capmany: de la formació re- publicana a l’antifranquisme cultural A Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-

1991) s’ha de dir que els llibres la van acompan- yar sempre, des de ben petita. Una mare molt lectora i un pare agitador cultural imprimeixen caràcter, però en el seu cas potser encara més tenir una tieta bibliotecària, la tieta Mercè –di- rectora de la Biblioteca de Canet-, en la qual la nena Capmany va emmirallar-se. A la ciste- lleria-habitatge que els Capmany tenien al bell mig de les Rambles barcelonines, la lectura era un costum habitual. _“Escales amunt arribaves a_ _dues estances prou amples, que en el meu record_ _més persistent vessen de llibres i caixes plenes de_ _papers. Hi dominaven els llibres que el pare havia_ _anat comprant al llarg de la seva vida i les estibes_ _de cançoner, paquets i paquets de cançons i de_ _clixés per anar reeditant els volums que faltaven”_ , escriu a _Mala memòria_. Maria Aurèlia Capmany 

Arxiu fotogràfic de la família Capmany.

passos per endegar una Universitat Popular de la Dona, una idea que als anys 30 havia llançat Bertrana. Quan va morir, Capmany era una re- ferència com a intel·lectual feminista i com a tal ha quedat. “Nací en Barcelona, en el año 18, tomé concien- cia de la vida política del país con el advenimiento de la República, mi familia era eso que se ha dado en llamar de izquierdas, me eduqué en el Institut Escola, y viví entre libros e ideas desaforadamen- te esperanzadoras”. Amb aquestes paraules es presentava a la seva Carta al macho ibérico. Sa- bem que en Capmany la formació és fonamen- tal, i que a ella deu la dona completa que va ser. Si hi a les vides de cadascú de nosaltres mo- ments fundacionals en els quals comencem a ser els que estem destinats a ser, per Capmany aquest moment determinant va ser el seu pas per l’Institut Escola. A Mala memòria escriu “em van salvar de mi mateixa perquè em van recon- ciliar amb el que jo era capaç de fer”. Allà va ser on realment va començar a construir-se la Maria Aurèlia Capmany que coneixem des dels valors de la llibertat i el coneixement. No hi ana- va qualsevol, a l’Institut Escola, sinó els fills de famílies per a les quals l’esperit republicà era un eix vertebrador: “Recordaré sempre el moment de la proclamació de la República, veient entrar a la nostra botiga de la Rambla els amics del meu pare, amb llàgrimes als ulls, abraçant-lo i cridant: Ja la tenim! Ja la tenim!”. Però la confirmació de les seves conviccions republicanes va venir una mica més tard, ja a la universitat. Com abans de la contesa havia començat Filosofia i Lletres –quan l’edifici de la Plaça Universitat es deia Universitat Autònoma-, va haver de reprendre els seus estudis quan, de- purats els mestres republicans, la universitat era una desfilada d’uniformes i sotanes. Uns anys gens alegres, si no de, en paraules seves, “color de gos com fuig”. La frustració de veure’s sob- tadament sotmesa a un franquisme aclaparador i sancionador la va obligar a adaptar-se com va poder a un temps tan advers, no sense recança. Al volum de memòries Això era i no era parla del que s’havia perdut amb la guerra: “M’havíeu preparat per viure en un món que no existeix. Jo no puc viure en un desert”. De mica en mica, exponent d’aquella genera- ció que va veure truncades les seves il·lusions i que va haver de reinventar-se sobre la marxa, Capmany va transformar la frustració en ferma resistència. A Dietari de prudències ho explica en aquests termes: “Per viure, cal viure del tot; no es pot viure un trosset, perquè viure un tros- set és morir-se. I nosaltres hem estat ben a punt de morir-nos, però no ens hem mort. I aquí som, disposats a exigir tot l’aire per respirar”. Mogu- da per aquest instint de fer front a la usurpació, va participar en actes de resistència col·lectius com la Caputxinada. Fins a l’adéu del dictador, que va morir al llit de casa seva i no a la presó -com hauria estat desi- tjable-, Capmany va cultivar un antifranquisme actiu, sobretot pel que fa a la defensa a ultrança d’una cultura basada en els valors republicans i pensada per mantenir viu l’esperit d’un poble. I com no, va ser una de les impulsores del Con- grés de Cultura Catalana, clausurat l’any 1977. Entre les seves guerres personals va destacar la lluita per la llengua i, convertida en una ferma defensora de l’ús del català com a instrument literari, va animar a les generacions més joves (Montserrat Roig, Terenci Moix, Josep Maria Be- net i Jornet i tants altres) a no deixar-se seduir per l’hegemonia del castellà. Compromesa civil i intel·lectualment amb la causa de la catalanitat, entre 1979 i 1983 exer- cirà com a presidenta del Centre Català del PEN. Aquell any, 1983, s’incorporarà a l’Ajunta- ment de Barcelona com a Regidora de Cultura a petició del llavors alcalde Pasqual Maragall. Junts van compartir un somni de ciutat: “Fer de la política allò que ha de ser, allò que significa en la llengua grega: l’exercici responsable del civisme, l’activitat incessant de sol a sol, per tal que la pròpia ciutat sigui el lloc més habitable de la terra”. Montserrat Roig: de la fosca postguerra a la societat democràtica “Com comencem a narrar? Quan sentim la ne- cessitat de veure’ns narrats?”, escriu Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) al que és dels seus el meu llibre favorit, Digues que m’estimes en- cara que sigui mentida , un recull de proses que ajuden a entendre la seva vocació literària. Com Bertrana, i en part també com Capmany, Roig va ser també filla d’escriptor. De fet, sempre va confessar que havia començat a escriure per- què el seu pare li fes cas. També va ser una dona polifacètica i va cultivar diversos gèneres, encara que el seu gran refugi va ser la narrativa. No la va abandonar mai, tot i que pel camí sovintegi el periodisme i puntual- ment emprengui camins que la porten a narrar la realitat en la seva cruesa, sense subterfugis, en dos llibres claus del periodisme d’investiga- ció que són L’agulla daurada i Els catalans als camps nazis , que va ser el llibre que la va con- sagrar i amb el qual va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or. Amb aquestes feines altament com- promeses amb la memòria històrica, Roig va ser la nostra Oriana Fallaci i la nostra Svetlana Aleksiévich.

Abans, essent encara molt jove, a diferència de Bertrana i de Capmany, havia guanyat el Premi Víctor Català amb el seu primer llibre de re- lats, Molta roba i poc sabó (1970), que la van convertir en una jove promesa de les lletres catalanes. Al pròleg va escriure: “Incapaç com em veia de transformar el món –per possibles tares fisiològiques o de classe, segons com t’ho miris-, vaig decidir d’escriure’l”. En total, en la seva curta però intensa trajectòria com a na- rradora va publicar dos llibres de relats i cinc novel·les, que constitueixen de fet una novel·la de novel·les que arrenca amb Ramona, adéu. És la història de les tres Mundetes i ens convida a recórrer la ciutat de Barcelona a través de les dècades, com fa Capmany a Feliçment, jo sóc una dona. I si Ramona, adéu arrenca al segle XIX i recorre part del segle XX, les que la segueixen se cen- tren en la postguerra i la Transició, que coin- cideix amb la infantesa i la joventut de Roig. Són El temps de les cireres –Premi Sant Jordi 1976-, L’hora violeta , L’òpera quotidiana i La veu melodiosa , una història que roba el cor al lector i que explica la vida d’un noi al qual l’avi vol protegir dels dolors del món. Mencionar que en les seves obres Roig va mostrar sempre una predilecció per la seva ciutat, Barcelona, que és en la seva narrativa una protagonista més: “ Era una ciutat que em perseguia amb la veu dels altres, aquelles veus que no existien perquè mai no havien estat escrites”. Com escriptora, a l’avantsala de la Transició i després als primers anys de la democràcia, Roig va haver de lluitar amb el masclisme im- perant, que la veia amb ulls condescendents, com una jove atractiva, espavilada i poc més. Però la seva literatura, la feina incessant i la seva ferma convicció de què el que feia valia la pena es van anar imposant, a pesar d’alguns crítics que la miraven amb recel. I també molt a pesar de l’opinió d’algun dels membres del més ranci patriarcat, com Josep Pla, que li deia que amb les cames tan boniques que tenia escriure era una pèrdua de temps. A desgrat d’aquestes dificultats, de la seva serietat i la seva professionalització dóna fe el fet que hagi estat la nostra primera periodista mediàtica, amb programes de televisió com ara Personatges , una referència pel que fa al difí- cil art de seduir l’entrevistat i treure-li el millor. D’altra banda, amb el seu punyent periodisme, sense pèls a la llengua i ple de sentit de l’hu- mor, va fer el que deia Gaziel que era el verita- ble periodisme: “ reflectir fidelment en les seves llunes la fisonomia del temps”. Quan va morir, molts i moltes llegien els seus articles diaris a l’ Avui i miraven per una estona el món amb els ulls de Montserrat Roig. Deia abans que Capmany es va mostrar ferma partidària del feminisme de la igualtat. Roig no. Tot i que sentint-se alumna avantatjada de Capmany, fa ser fidel al seu temps i va beure de corrents feministes com el que va catalitzar a la Llibreria de les Dones de Milà. Es va inclinar doncs pel feminisme de diferència, el que rebut- ja que les dones vulguin ser igual que els homes en un món androcèntric i celebra la diferència sexual com a base de la identitat femenina. Jove rebel al maig del 68, va viure la sexualitat lliurement i va fer de la maternitat una bandera feminista, allà on la Capmany no entenia per què insistia a fer llibres i fills alhora. A la darrera entrevista que les dues van mantenir, i que va publicar a la revista El Temps (“Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, l’última conversa. Amb opinió pròpia”, 15/XI/1991), a la pregunta de Capmany de si es va veure de seguida en el paper de mare, Roig respon: “Era una necessi- tat. No volia haver d’escollir entre ser mare o ser escriptora. Volia ser totes dues coses”. Activista del feminisme, juntament amb les se- ves companyes de lluita, va donar la cara a les manifestacions que sobretot a finals dels 70 i als 80 van reivindicar i defensar els drets de les dones a avortar o a ser adúlteres sense patir el càstig social. Va participar en les Primeres Jor- nades Catalanes de la Dona presidides per Cap- many i es va sumar a iniciatives com la revista Vindicación feminista , dirigida per Lidia Falcón i Carmen Alcalde, on segons sembla va ser ella qui es va oferir a col·laborar. Des del seu primer llibre de narrativa, va crear un univers de personatges femenins que re- apareixen a diverses de les seves obres i que aspiren a explicar-nos quin ha estat el recorre- gut que han fet les dones durant el segle XX al nostre país. Així, ja a Molta roba i poc sabó , hi trobem contes que denoten que la seva gran protagonista col·lectiva seran les dones: “Breu història sentimental d’una madama Bobary bar- celonina nascuda a Gràcia i educada segons els nostres millors principis i tradicions”, “Na Patrí- cia Miralpeix, una pigmaliona desagraïda”... Roig vol explicar el món en clau de dona a través de les Mundetes o de la mateixa Norma, la perio- dista alter ego de l’autora que intenta escriure, quina casualitat, un llibre sobre els camps nazis. Vol explicar-lo i se’n surt. Però no només a la seva narrativa trobem aquest interès a donar veu a les dones, sinó que també ho va fer molt especialment a Els catalans als camps nazis , on per primer cop van poder agafar la paraula dones supervivents com per exemple Neus Català. També va posar negre sobre blanc el seu compromís a llibres divilgatius com Muje- res en busca de un nuevo humanismo i ¿Tiempo