Mirall Trencat libro, Resúmenes de Catalán

¡Descarga Mirall Trencat libro y más Resúmenes en PDF de Catalán solo en Docsity!

«Una família, una casa abandonada, un jardí desolat… Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això. M’agradava pensar que la família seria rica, amb una senyora fora de casta. Desnivellada, d’origen modest… Sentia que la novel·la seria difícil, que exigiria molts personatges». Així ha estat. Començada abans que La plaça del Diamant , n’acabarà tres abans d’enllestir-la, i serà la més vasta, de més personatges i més complexa de les seves novel·les realistes, o sia les que també es podrien definir con «un mirall que es va passejant al llarg del camí». ¿Què han reflectit del camí alguns trossos d’aquest mirall trencat?…

Títol original: Mirall trencat Mercè Rodoreda, 1974

Editor digital: Titivillus ePub base r1.

«Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin».

SAINT-RÉAL

PRÒLEG

Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària…, tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel·lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com la bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues, que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials, et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: «Si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió…». Stendhal deia: «Els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la». I Txékhov: «S’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú». Fer una novel·la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari…, aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats. Hi ha novel·les que se t’imposen. D’altres les has d’anar traient d’un pou sense fons. Una novel·la són paraules. Voldria fer veure els espasmes

descobrir en Teresa Goday que en el moment de formar-se en el meu esperit no es deia Teresa ni es deia Goday. No tenia nom. Una bellesa que ajudava la seva mare a vendre peix però preparada interiorment a elevar- se de nivell amb aquella facilitat que té sovint una persona, sobretot una dona, arrencada al seu ambient per un destí. Naturalment, sentia que la novel·la seria difícil, que exigiria molts personatges, que seria eriçada de dificultats. Mentre hi pensava, s’anava acostant insinuosament, com si demanés perdó d’interferir-se, una altra novel·la, d’estructura senzilla, amb un ball, amb un casament, amb un terrat atapeït de coloms. La veia com una novel·la on dominés l’absurd més desesperat, en la qual els coloms, de tants, agafessin qualitat de malson. Feia camí, a poc a poc, La plaça del Diamant. I vaig triar de fer-la abans que la novel·la d’una família. Treballant en el casament de la Colometa, potser perquè feia temps que tenia ganes d'escriure un conte amb un personatge de cos present, va néixer, carregat de misteri, «Eladi Farriols de cos present» que així com Teresa encara no es deia Teresa, Eladi de cos present no es deia Eladi Farriols ni el vetllava una cuinera que es deia Armanda ni un pintor de parets que es deia Jesús Masdéu. Eladi Farriols, mort i estirat al mig d'una biblioteca de casa de senyors, em donava de la manera més impensada el primer capítol de Mirall trencat que es convertiria en el dinovè de la segona part. L’estil era diferent del de La plaça del Diamant. La novel·la d'una família havia de ser més àmplia, havia de tenir més obertura. No podia fer explicar la novel·la per un sol personatge… Havia de substituir el monòleg per l'estil narratiu. Vaig arraconar «Eladi Farriols de cos present». La plaça del Diamant se m'enduia; a primer pla hi tenia la Colometa, càndida, encarada a la vida que prendria sense ni un gra de sentimentalisme: tal com la pren la gent del poble, sana. La plaça del Diamant és una novel·la que va molt més enllà del que s’acostuma a qualificar de novel·la. Aparentment la que ho sembla més; en realitat la que ho és menys.

En La plaça del Diamant, el ball de la festa major té arrels profundes en mi. Filla única, havia tingut tots els avantatges i tots els desavantatges

d'una tal situació. Breu: jo tenia ganes de ballar i a casa meva no ho volien. Una noia com cal no ha de ballar. Només ballaven les noies que s'estimaven poc. Jo m’hi fonia. Una nit, per la festa major de Gràcia, vaig anar amb els meus pares a seguir carrers guarnits i a veure envelats: la plaça del Sol i la plaça del Diamant. Recordo, ho he recordat en moltes ocasions, que jo passava per carrers plens de música com una ànima en pena de tan trista que anava. Devia tenir dotze o tretze anys. De la manera més insòlita, anys després, com per art d’encantament, se’m va acudir de fer passar en un envelat el primer capítol de La plaça del Diamant que no recordava com era ni per quins carrers s’hi anava. Algú, en sortir la novel·la, segur d’ell mateix, convençut que era molt intel·ligent i que havia descobert una gran veritat, em va preguntar si la Colometa era jo. En tot els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo. Per altra banda el meu temps històric m'interessa d’una manera molt relativa. L'he viscut massa. En La plaça del Diamant el dono sense haver-me proposat de donar-lo. Una novel·la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast. Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. N’hi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets. Quan vaig voler escriure una altra novel·la no em sentia amb prou força per encarar-me amb una novel·la que tingués molts personatges. Em calia trobar una estructura com la de La plaça del Diamant. Vaig caure en un parany. M'havia ficat tant dintre de la pell del meu personatge, tenia tan a la vora la Colometa, que no podia fugir-ne. Només sabia parlar com ella. Havia de buscar algú de completament oposat. I així va néixer, lleugerament patètica, lleugerament desolada, la Cecília C. d’El carrer de les Camèlies. Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures. Jo no puc dir sense que soni fals: «La Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms». Tampoc no li puc fer dir directament «jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms». He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó

concret, conservant-li la frescor de cosa acabada d'escriure, no és gens fàcil. Vaig reposar una temporada. Ja tenia el camp lliure per dedicar-me sense destorbs a la novel·la d'una família. Em calia un títol, sense acabar de saber ben bé què passaria a la novel·la, La casa abandonada, Història d’una família. Temps passat. Tres generacions. Tots eren inexpressius. No puc recordar quins van ser els capítols que van seguir els dos primers. Escrivia a poc a poc, jo que escric a raig, sense prendre notes, sense projectar situacions. Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els jeia parlar amb la meva veu. «El dominó li arrossegava per terra. Obrí els braços a tota amplada. “Dec semblar un aguilot”. S’ajupí per recollir-se la roba i aixecar-la perquè hi ensopegava. Agafà el mirall de mà de la senyoreta Sofia amb el marc de roses de plata. Acabà de resseguir la casa amb el braç estès, amb el mirall encarat endavant com si aguantés una torxa enlaire. Del primer pis al vestíbul baixà l’escala amb el mirall encarat endarrere: hi veia trossos de sostre, trossos de barana, dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons; tot viu, desenfocat, fins que arribà al darrer graó, s’entrebancà i caigué tan llarga com era embolicada en plecs violeta. El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa. Fascinada, arrupida a terra, no ho entenia. Tot passava, desapareixia. El seu món prenia vida allà dintre amb tots els colors, amb tota la força. La casa, el parc, les sales, la gent; de joves, de més vells, de cos present, en el moment de néixer, les flames dels ciris, les criatures, els vestits, els escots amb els caps a dintre rient o tristos, els colls emmidonats, les corbates amb nusos perfectes, les sabates acabades d’enllustrar caminant damunt de catifes o per la sorra del jardí. Una orgia de temps passat, lluny, lluny…, que lluny que era tot… S’aixecà trasbalsada amb el mirall a la mà. Sentí trets. Com cada nit. Havia arribat l’hora del xampany». L’estil de Mirall trencat és així.

La Perla del Llac és un restaurant a la vora del Leman. Tancat a l’hivern, a l’estiu és un lloc encantador. A la terrassa hi prenen el te senyores i senyors ginebrins feliços d’haver nascut a Suïssa, paradís d’Europa. Entre glop i glop de te veus l’aigua tallada per esquiadors nàutics, per llanxes motores, per barquetes de vela, pels vaporets blancs amb la xemeneia negra i groga que fan la travessia del llac. El restaurant està voltat de jardins, de cedres i de til·lers centenaris, d’una bogeria de flors, d’esteses de gespa sense un bri que no tingui un verd de maragda. Una tarda, a posta de sol, una senyora ja gran baixà d’un Rolls, s’acostà al muret ran de llac i s’hi quedà tan immòbil que no semblava de debò. Duia joies, cosa rara en una ginebrina: un braçalet amplíssim de brillants i de safirs. Al cap d’una bona estona se n’anà. Què devia pensar tot mirant les barques, l’aigua amb sol i cel esmicolats al damunt, el vaporet que passava tot engegant la sirena amb alegria? Pensava en ella? Reveia la seva joventut? Veia alguna cosa o no veia res de tan profundament perduda en els seus records? Més tard, quan, sense fer res per pensar-hi, hi vaig pensar, no sabia si tenia els cabells rossos o negres, no ho sé. Recordava els seus ulls que, un moment, toparen amb els meus; uns ulls de color indefinit on s’havia anat acumulant molta vida. Una imatge de refinament, una mica fora del món, una mica diferent de tot. En crear Teresa Goday de Valldaura, li vaig donar els ulls de la dama del Leman.

El segle passat havia estat fulletonesc. Almenys jo l’imaginava així. Amb senyors i senyores voltats de fills naturals, fills que els pares allunyaven de les seves vides respectables. Un segle d’amors prohibits. Carregat de secrets de família. Faulkner fa dir a uns personatges de la seva novel·la Sartoris:

«—Els teus Arlen i els teus Sabatini[1]^ parlen molt, i ningú no ha tingut tantes coses a dir com el vell Dreiser. —Però tenen secrets —explicà ell—. Shakespeare no té secrets. Ho diu tot.

plata amb una rosa vermella a dintre. Ens va explicar que l’havia duta personalment de Cadaqués, de la seva finca. Era una tarda de vent i de pluja, grisa com el plom, animada pels llumets vermells dels cotxes que passaven carrer avall. Tot anant cap a casa vaig començar a pensar en l’amant de Teresa Goday de Rovira. El faria distingit, prim, amb un cap romàntic. El faria notari. Tindria damunt de la taula un gerret de cristall i de plata amb una rosa vermella a dintre. El presentaria ja sense amor, gran, recordant l’amor. Un d’aquells amors que el temps irisa.

Pel carrer de Santaló, en una de les meves estades a Barcelona, vaig veure una dona vella, molt endreçada, molt neta, carregada amb un cistell ple de menjar. Damunt de préssecs i de pomes, hi havia un pom petit de clavellets moros lila, amb una corona en el cor de les fulles, de color de gra de magrana. Coixejava una mica. La seguia un gosset blanc clapat de ros. En els ulls d’aquella dona hi havia una mena de tristesa, en tota ella una gran contenció. Encara tenia il·lusions: el pom de clavellets. En aquell moment nasqué Armanda, la cuinera dels Valldaura. L’agafaria de joveneta. Fidel als seus amos. A Teresa Valldaura li vaig donar una filla que no se li assemblés. Sofia Valldaura m’ha permès de jugar amb un cor sec, a mi, que només havia jugat amb cors tendres. Freda, es defensa acceptant, d’acceptar en fa la seva força, i gira l’arma de les seves acceptacions contra els seus enemics. Contra un sol enemic: Eladi Farriols, el seu marit, fill i nebot de botiguers i de fabricants de teixits. Tota aquesta teranyina que se m’anava filant m’empresonava. Fatigada, vaig perdre tota mena de comunicació amb les meves criatures. Em fugien dels dits. Em calgué oblidar-los per tornar-los a trobar. Tenia gairebé enllestida la primera part, algun capítol de la segona i l’últim, quan l’Armanda surt al parc a buscar esqueixos de roser. Però tot estava poc treballat, mig aguantat enlaire. La novel·la, per altra banda, se m’anava poblant de gent. M’hi perdia. Em vaig veure obligada a fer-me un fitxer, cosa que em va contrariar perquè pensava que em robaria espontaneïtat. No podia reprendre el treball. Em repel·lia. Mirall trencat

se’m convertia en una muntanya inaccessible. No l’acabaria mai. Havia perdut interès. Els títols que m’havia proposat mancaven de relleu. Una novel·la és un mirall. Què és un mirall? L’aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l’ànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrere del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall. Sense somnis ens agermanem a l’Étranger de Camus: «Lever, tramway, quatre heures de bureau ou d’usine, repos, sommeil et lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi sur le même rythme…». Però si la novel·la, creguem el que s’ha dit i repetit fins a la sacietat, és un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí, aquest mirall reflecteix la vida. Jo, en tot el que tenia escrit de la novel·la d’una família, només en reflectia trossos. El meu mirall al llarg del camí era, doncs, un mirall trencat. En trobar el títol vaig poder reprendre la novel·la. Havia passat molt de temps. Teresa Valldaura, Salvador Valldaura, Sofia, Eladi Farriols, Armanda, són personatges importants. Però n’hi ha d’altres, aparentment a segon terme, que encara ho són més: els que realment em van donar el nus de la novel·la. Ramon i Jaume, fills de Sofia i d’Eladi Farriols. I, sobretot, Maria, filla natural d’Eladi Farriols i de Pilar Segura, cupletista. L’assassinat del petit Jaume pels seus germans (gelosies infantils complicades amb gelosies dels grans) és una de les claus —la clau— de la novel·la. Complex de culpabilitat de Maria —suïcidi— i de Ramon — fracàs— que repercuteix indirectament en els altres: Eladi, Sofia, etc.

En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla, Totes han hagut d'anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les

d’«El senyor i la lluna» em reclamarà modestament un pont més de debò per pujar-hi, sense desencís final. Vindran tots. N’hi ha de nous que ja s’acosten i encara no sé com seran. Me’n sento responsable? Han fet tot el que jo he volgut o alguna vegada han anat per on ells volien? No ho sé. Amb tota la meva deslleialtat he tractat d’amagar-los. No són; han estat.

La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall que la Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella, portada de Viena per Salvador Valldaura, amb el peu verd i el dalt de color de rosa, les plomes de paó amb un ull blau a dalt de tot, el senyor sense cap de la casa de les nines que Ramon Farriols es va emportar quan va fugir de casa i el cap del senyor de la casa de les nines que l’Armanda va recollir i va guardar en un calaix per poder-lo raspallar de tant en tant, són uns quants elements d’una certa importància, entre molts, en Mirall trencat. I naturalment, el llorer.

Darrere de casa, quan jo era petita, el que ara és carrer de Balmes era la riera de Sant Gervasi de Cassoles. A l’altra banda de la riera hi havia el parc abandonat del marquès de Can Brusi. Des del menjador es veia frondós d’arbres centenaris. Ple de rossinyols a les nits d’estiu. Anava de la plaça Molina fins a l’Ateneu de Sant Gervasi a tocar del que ara és Mitre. Al capvespre se sentien crits de paons. Aquest parc, idealitzat, és el parc de la torre dels Valldaura. El jardí de tots els jardins.

Voldria parlar breument de dos temes que apareixen amb una certa freqüència en les meves novel·les: el tema de l’àngel i el tema de la metamorfosi. En copiaré els fragments. Potser tot plegat ajudarà algun estudiós que s’interessi per la literatura catalana. A Madame Louise Bertrand, de Niça, que fa una tesi sobre La plaça del Diamant, a la senyoreta Eva Bittner, d’Hamburg, que en fa una sobre la meva obra, i a Carme Arnau, de Barcelona, que també en fa una altra.

Àngels en els meus llibres

A tres o quatre anys, el meu avi va dir-me que jo tenia, meu, ben meu, un àngel de la guarda. Tot passejant pel jardí, entre plantes i flors, hi pensava. Els àngels tenien ales, eren rossos i, encastats sota el front, els brillaven dos ulls blaus. Anaven descalços. Ho havia vist a les estampes. No n’hi havia ni un que portés sabates. Em passejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que m’estimava; d’una manera diferent de la meva perquè ell em podia veure i jo no el podia veure a ell. Sabia com era però no podia tocar-lo. El meu àngel invisible no em deixava mai perquè m’havia de guardar. Sense que jo sentís que m’agafava de la mà, sabia que de vegades em duia agafada de la mà. Aquest glop de vent entre les fulles, pensava, el fan les ales de l’àngel. Una presència. Vaig estar malalta. Enyorada. Per fer-me passar l’enyorament em duien a veure aigua que corria. Obrien les aixetes: «Mira l’aigua». Engegaven el doll del sortidor: «Mira l’aigua». Groga com un ciri, no menjava i dormia poc. M’havia enamorat de l’àngel. Al llit em tapava de cap i parlava baixet: «T’estimo…». Hauria volgut abraçar- lo i no era enlloc. Potser com una conseqüència d’aquest record, a les meves novel·les, no me n’he adonat fins ara, hi surten àngels. En Aloma. En La plaça del Diamant. En El carrer de les Camèlies. En Mirall trencat. En un conte intitulat «Semblava de seda».

Aloma (capítol XIV): «—Què fan els àngels? —Es disfressen d’estrella».

La plaça del Diamant (capítol XXXV): «I damunt de les veus que venien de lluny i no s’entenia què deien, es va aixecar un cant d’àngels, però un caní d’àngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els