Mòdul 1 Psicometria, Apuntes de Psicometría

¡Descarga Mòdul 1 Psicometria y más Apuntes en PDF de Psicometría solo en Docsity!

Aproximació

històrica i

conceptes bàsics

de la psicometria

Julio Meneses

PID_

Temps de lectura i comprensió: 4￿hores

Es garanteix el permís per a copiar, distribuir i modificar aquest document segons els termes de la GNU Free Documentation License, Version 1.3 o qualsevol altra de posterior publicada per la Free Software Foundation, sense seccions invariants ni textos dela oberta anterior o posterior. Podeu consultar els termes de la llicència a http://www.gnu.org/licenses/fdl-1.3.html.

Introducció

Aquesta introducció a la psicometria es proposa donar a l’estudiant algunes claus importants per a abordar la complexitat dels coneixements, procedi- ments i valors vinculats amb el desenvolupament i l’administració de tests. Partint de l’enquadrament de la psicometria en el context general de la psi- cologia, començarem desenvolupant una aproximació històrica al seu naixe- ment, des dels antecedents remots fins als primers desenvolupaments, descriu- rem l’estatus actual de la psicometria com a disciplina científica i, finalment, construirem una definició formal tenint en compte el paper que tenen els tests com a instruments d’avaluació psicològica. A continuació abordarem els fo- naments de la psicometria, en què tindrem l’oportunitat d’oferir una definició i classificació dels tests, abordar els models de mesura psicomètrica, introduir la teoria clàssica dels tests i recapitular el procés d’inferència psicomètrica en què es basen els tests. Finalment, discutirem les qüestions relatives a la cons- trucció i administració de tests, tractant les diferents fases implicades en el desenvolupament i oferint alguns criteris importants per a la valoració dels tests disponibles en la literatura. Conclourem aquesta introducció amb una discussió dels aspectes ètics i deontològics vinculats amb la utilització de tests en la pràctica professional de la psicologia.

1. La psicometria en el context de la psicologia

Entendre un camp d’estudi determinat implica, en la majoria dels casos, conèi- xer-ne les arrels fundacionals. És a dir, conèixer els problemes a què es van enfrontar els pioners, la manera en què els entenien i les solucions que hi

van donar. Tot i que aquest no és el lloc per a fer un viatge en profunditat^1 , una aproximació històrica a la psicometria ha de començar recollint el que es consideren els seus orígens i antecedents. Malgrat que el desenvolupament i l’administració de tests psicològics és una pràctica desenvolupada fonamen- talment a partir del segle XX, és possible trobar alguns antecedents remots en cultures tan antigues com la xinesa. Partint d’aquests antecedents, i repassant algunes de les contribucions més importants al seu desenvolupament com a disciplina científica, estarem en disposició d’oferir una definició formal de la psicometria que ens permeti situar-la en el context general de la psicologia.

1.1. Una aproximació històrica a la psicometria

(1)Entre d’altres, vegeu els treballs clàssics de Goodenough (1949), DuBois (1970), i Hilgard (1987), més recentment, Buchanan i Finch (2005), o Jones i Thissen (2007).

Tal com s’acostuma a assenyalar, el desenvolupament de les primeres dinasties de l’ antic￿imperi￿xinès va generar els primers sistemes d’avaluació dels indi- vidus en funció de la seva habilitat. Tot i que alguns cronistes han apuntat

a referències tan antigues com les de l’any 2000 aC^2 , l’estudi de les evidènci- es arqueològiques ha posat en dubte aquesta antiguitat. En qualsevol cas, tal com ha apuntat Bowman (1989), les proves documentals que es conserven permeten situar aquest origen en un període relativament més recent, durant la dinastia Tang (618-907). Durant aquests anys es va desenvolupar un siste- ma d’avaluació imperial que va permetre la selecció i promoció dels funcio- naris dels diferents departaments de l’Administració. Aquest sistema va tenir un important impuls durant la dinastia Ming (1368-1644) quan es va establir un examen institucional segons el mèrit per a tots els funcionaris dels dife- rents nivells territorials –des del nivell municipal al nacional–, posant en mar- xa un dels primers sistemes de classificació oficial mitjançant l’expedició dels primers títols formals que acreditaven l’accés als diferents nivells de respon- sabilitat.

Aquests sistemes d’avaluació són fàcilment homologables als que l’ educació formal￿europea , especialment la universitària, va desenvolupar a partir de la introducció dels exàmens orals per als seus estudiants a partir del segle XIII. Tal com assenyala Rogers (1995), la invenció i la incorporació del paper en la vida quotidiana a partir del segle XVI va facilitar el trànsit cap a les proves es- crites que durant el segle XIX van esdevenir els primers mecanismes de selecció competitiva dels estudiants universitaris. Com a antecedents remots de la psi- cometria, tant l’avaluació en l’educació formal com l’establiment del sistema d’avaluació imperial van portar un canvi important en la concepció sobre el

(2)Per exemple, podeu veure Du- Bois (1970).

judici de les capacitats de les persones. D’aquesta manera, es va anar traslladant la confiança en el judici personal basat en impressions cap a l’administració de proves institucionals bassades en una autoritat imparcial que objectivava les destreses i coneixements requerits en els àmbits educatiu i administratiu.

Tot i que algunes vegades s’ha passat per alt, un altre antecedent remot es trobaria a l’inici de l’ avaluació￿psiquiàtrica a mitjan segle XIX. D’acord amb el treball de Bondy (1974), és convenient tenir present l’esforç dels primers professionals orientats a l’estudi dels problemes mentals i les lesions cerebrals en l’establiment del que es podrien considerar les primeres proves d’avaluació psicològica. Així, per exemple, es van desenvolupar els primers tests per a ava- luar les conseqüències del dany cerebral, algun d’ells tan elaborat que exigia dedicar-hi períodes de 100 hores. Malgrat les seves limitacions, entre d’altres per l’absència de procediments estàndards en el seu ús, aquestes primeres pro- ves van incorporar molts dels elements que, amb l’evolució de l’estudi dels símptomes psicològics, encara són utilitzats en les proves de diagnosi actuals.

Desenvolupades les bases per a l’examen individual, tant en contextos d’activitat quotidiana com en situacions de trastorn psicològic o accident, els antecedents recents de la psicometria es trobarien en el desenvolupament de l’ estudi￿sistemàtic￿de￿les￿diferències￿humanes durant el segle XIX. Primer grà- cies als treballs de Friedrich W. Bessel (1784-1846) i Carl F. Gauss (1777-1855) –que van ser pioners en l’estudi de les diferències individuals en la percepció en el camp de l’astronomia– i després a les contribucions de Gustav T. Fechner (1801-1887) i Hermann von Helmholtz (1821-1894) en el desenvolupament de la psicofísica –que va representar l’inici de la psicologia com a disciplina acadèmica–, totes dues aproximacions van constituir un avenç important en la sistematització de la mesura de les sensacions psicològiques produïdes per l’estimulació física (Boring, 1978, per a una revisió històrica). Així, mitjançant el desenvolupament de les primeres lleis que relacionen estímuls físics i sen- sacions, es van anar assentant les basses per a la mesura psicològica. D’aquesta manera, es van perfeccionar els mètodes de presentació dels estímuls i el regis- tre de les respostes, es va treballar en la millora de la precisió de les mesures, i es van adoptar condicions controlades per a la seva consecució. Tots ells elements indispensables per al plantejament posterior dels problemes més importants que la psicometria hauria d’afrontar en el seu desenvolupament inicial.

Així, una vegada apuntats els antecedents remots i més recents, hem d’esmentar els treballs de Sir Francis Galton (1822-1911), James McKeen Cat- tell (1860-1944) i Alfred Binet (1857-1911) com els veritables pioners￿de￿la psicometria￿moderna. Com a continuadors de les aproximacions anteriors a l’estudi sistemàtic de les diferències humanes, Galton i Cattell van contribuir necessàriament a l’establiment de la psicologia experimental a Europa i els Es- tats Units, respectivament, mitjançant la creació dels primers laboratoris an- tropomètrics per a l’estudi de les característiques humanes (Valentine, 1999, i Sokal, 1982) i el desenvolupament dels primers tests per a l’avaluació de les diferències sensorials, perceptives i de comportament. Obrint un nou camí per

Beta (Carson, 1993), que també van abordar una controvèrsia important en- torn dels biaixos￿culturals￿dels￿tests que es va anar construint durant aques- tes primeres dècades del segle XX. Tal com es va discutir àmpliament (Jensen, 1980), les noves proves per a mesurar la intel·ligència podien no estar lliures d’influències culturals de manera que subestimarien els que no parlessin la llengua anglesa, els analfabets i qui patís alguna discapacitat visual o auditiva. Recollint els incipients moviments entorn de les proves no verbals, la versió beta del test d’intel·ligència de l’exèrcit nord-americà va representar el reco- neixement de la importància d’aquestes diferències, com també la necessitat de minimitzar-les en qualsevol context en què s’utilitzin els tests com a ins- truments d’avaluació psicològica.

Una qüestió interessant, per les conseqüències que va tenir més endavant en el desenvolupament de la psicometria, va ser la concepció que es va anar cons- truint entorn del mateix concepte d’ intel·ligència. Arrelada a les nocions bio- logicistes i hereditàries dels pioners, i sustentada en els desenvolupaments es- tadístics de Charles Spearman (1863-1945), un corrent important va concebre la intel·ligència com un únic factor –el factor g , segons Spearman– que expli- caria les puntuacions en els diferents tests d’intel·ligència desenvolupats fins aleshores. En canvi, des de la posició “alternativa” que va encapçalar Louis Leon Thurstone (1887-1955), la intel·ligència estaria composta en realitat per diversos factors específics. Els seus avenços en el desenvolupament estadístic de les tècniques￿d’anàlisi￿factorial que va introduir Spearman van permetre

comprendre millor aquesta aparent contradicció^4. De fet, es podia entendre el factor general d’intel·ligència com una mena de factor subjacent que recolliria la variabilitat de les aptituds específiques de Thurstone, tant si eren relatives a la comprensió verbal com a la competència numèrica o a l’habilitat espacial, entre d’altres. De la mateixa manera, una vegada controlat l’efecte del factor general, el plantejament d’uns factors grupals per part de Spearman permetria recollir la variabilitat comuna observada en tests que comparteixen deman- des verbals, numèriques o espacials similars. Més enllà de les conseqüències teòriques sobre la mesura de la intel·ligència, el perfeccionament de l’anàlisi factorial va permetre pavimentar el camí estadístic per al desenvolupament de la psicometria fins al final del segle XX.

A més a més, aquesta visió de la intel·ligència com un conjunt determinat d’aptituds cognitives específiques va contribuir necessàriament al desenvolu- pament dels primers￿estudis￿sistemàtics￿de￿validesa. Tal com va passar du- rant la Primera Guerra Mundial, el Govern nord-americà va tornar a incorpo- rar aquestes pràctiques als seus programes de reclutament uns quants anys abans de participar en la Segona Guerra Mundial. Tot i que els esforços ante- riors havien donat els seus fruits, l’exèrcit nord-americà va trobar en aquest plantejament la manera de resoldre algunes limitacions de l’enfocament uni- tari de la intel·ligència, principalment per la seva escassa capacitat per a selec- cionar candidats amb perfils molt especialitzats. Va ser durant aquest període quan, sota la direcció de John C. Flanagan (1906-1996), les forces d’aviació van administrar un conjunt de bateries de tests per a seleccionar i classificar

(4)Per exemple, podeu veure Cat- tell (1943).

els pilots, enginyers de vol i altres tècnics encarregats dels instruments de na- vegació. L’estudi de la relació entre les puntuacions en les diferents aptituds i l’èxit en la formació posterior dels reclutes va ser clau en aquest procés (Gos- lin, 1963), permetent la millora dels procediments de selecció i classificació, i conformant un dels primers estudis empírics de la validesa de les mesures psicològiques.

No hem d’oblidar, però, el treball que paral·lelament es va a portat a terme amb relació a l’ avaluació￿de￿la￿personalitat. Encara en el context de les po- lítiques militars de la Primera Guerra Mundial, el Govern dels Estats Units es va enfrontar a un altre tipus de problema pràctic. Més enllà de la selecció i classificació dels reclutes, un important esforç es va adreçar a la identificació de candidats susceptibles de patir trastorns psicològics. Robert S. Woodworth (1869-1962) va ser l’encarregat de desenvolupar un nou tipus de prova que permetés avaluar l’estabilitat emocional dels soldats per a minimitzar-ne la presència a les seves files. Aquest test, el seu Personal Data Sheet , va introduir un conjunt de preguntes amb resposta positiva o negativa que, a diferència de l’avaluació de la intel·ligència, no contenia respostes necessàriament correc- tes o incorrectes. D’aquesta manera, Woodworth va elaborar una prova que permetia detectar els casos problemàtics, no ja amb la comparació de la res- posta individual amb una mostra representativa de la població, sinó a partir de les respostes donades per individus amb trastorns psicològics ja diagnos- ticats. Aquest treball va assentar les bases per al desenvolupament dels tests d’avaluació de la personalitat posteriors (Gibby i Zickar, 2008), com també va començar a definir les bases per a tractar adequadament la possibilitat de frau en la resposta, tant per a amagar com per a fer veure que es pateix un trastorn.

El prolífic Thurstone, que va desenvolupar les primeres proves d’anàlisi de consistència interna dels tests en l’àmbit de l’avaluació de la personalitat, va fer una altra contribució important al desenvolupament de la psicometria. Partint dels experiments desenvolupats pels pioners (Gulliksen, 1968), especialment en la branca de la psicofísica, el 1927 va proposar la llei del judici comparatiu com el mètode per a la mesura￿de￿les￿actituds,￿les￿preferències￿i￿els￿valors. Aquesta innovació va consistir a traslladar el judici perceptiu sobre parelles d’estímuls físics –per exemple, la tria entre dos sons segons la intensitat– a la valoració de característiques psicològiques no estrictament relacionades amb les propietats físiques –per exemple, la tria entre dos comportaments segons l’acceptabilitat. Després de proposar una segona llei, la llei del judici categò- ric, l’aproximació de Thurstone a la mesura de les actituds estava preparada per a ser aplicada al judici general, és a dir, sense requerir la comparació entre parelles de fenòmens. D’aquesta manera, tal com pretenien Thurstone i els seus continuadors (Bock i Jones, 1968), la psicometria disposaria d’un mèto- de d’escalament per a mesurar i tractar numèricament valoracions individuals subjectives en la cerca d’una representació objectiva dels fenòmens psicolò- gics. Aquest mètode va donar un suport metodològic important a les dècades següents de recerca en psicologia social.

dia ser satisfeta amb els objectes físics, la controvèrsia va tenir una resposta inicial contundent. Tal com van concloure Ferguson i els seus col·laboradors (1940), la mesura psicològica que es proposava la psicometria simplement no era possible, ja que aquest model no es podia estendre per a incloure els atri- buts psicològics que, per definició, no eren observables ni manipulables em- píricament. El debat, però, no va quedar tancat i va ser Stevens (1946) amb el seu treball On the theory of scales of measurement qui va fer un pas fonamen- tal per al desenvolupament del que posteriorment va ser anomenat el model representacional de mesura psicomètrica.

Stevens va definir la mesura com el procés d’assignació de números a objectes o esdeveniments d’acord amb unes regles, producte de les quals s’obtindrien els diferents tipus d’escales proposades: nominal, ordinal, d’interval i de raó. Mesurar, en aquest sentit, no consistiria únicament en quantificar sinó que se- ria el producte de la utilització de diferents regles que, en darrer terme, deter- minarien el tipus d’operacions –o tècniques– estadístiques permeses en cada escala. No exempta de crítiques, és important destacar la importància de la se- va contribució com un primer intent per superar les restriccions imposades per la quantificació dels atributs físics amb l’objectiu de resoldre la controvèrsia entorn de la mesura dels fenòmens psicològics. Així, el debat sobre els models o paradigmes de mesura va formar part important de l’agenda psicomètrica i es van posar les bases per al desenvolupament posterior d’altres models com l’operacional i el clàssic, sobre els quals tornarem més endavant. D’altra ban- da, tancat aquest breu repàs de les contribucions importants durant els anys quaranta, no podem deixar de fer menció de la publicació de Thurstone (1947) de l’influent Multiple factor analysis , que a partir dels treballs de Spearman, Ke- lley i Burt dóna el suport estadístic necessari per a la construcció i validació dels tests durant les dècades següents.

En la dècada dels anys cinquanta assistim a la publicació de les altres dues obres de referència per a la psicometria moderna. Instal·lada en el circuit aca- dèmic, la feina portada a terme per diversos autors convergeix en el que s’ha anomenat la teoria clàssica dels tests (TCT). I ho fa de la mà de Gulliksen (1950) en el seu Theory of mental tests , en què formalitza el model lineal clàssic per primera vegada i en defineix les assumpcions principals. Com a teoria dels tests, la TCT proposa un nou enfocament basat en el concepte de puntuació vertadera. Partint de la puntuació empírica obtinguda mitjançant els tests, i seguint un conjunt determinat de supòsits, l’objectiu és descompondre-la en dues parts fonamentals per tal d’estimar l’error associat al procés de mesura i, així, inferir el valor real que es vol mesurar. No sense dificultats, es va con- vertir en poc temps en la teoria dels tests de referència i va estimular tant el debat sobre la mateixa mesura psicològica com el procés de desenvolupament dels tests durant les dècades següents. De manera anàloga, Torgerson (1958) publica Theory and methods of scaling i estableix el cànon per a l’escalament psicofísic i psicològic, és a dir, l’ordenació dels estímuls de manera paral·lela a la de les persones.

Finalment, els anys seixanta són una dècada de revisió￿ crítica￿ i￿ obertura de￿nous￿camins per a la psicometria. A partir de la TCT, el debat entorn de l’estimació dels errors va cristal·litzar en dos nous corrents en el desenvolupa- ment de tests: la teoria de la generalitzabilitat i la teoria de resposta a l’ítem. Per

tal d’incrementar la precisió de les mesures, Cronbach i els seus col·laboradors^5 van proposar la teoria de la generalitzabilitat, que mitjançant l’aplicació de l’anàlisi de variància permetria descompondre l’error genèric proposat per la TCT en la cerca dels seus diferents elements. Així, d’acord amb aquesta teoria, l’anàlisi de la fiabilitat es basa en el disseny d’investigacions que permeten analitzar les diferents fonts d’error –facetes, segons els seus termes– que afec- tarien el procés de mesura. Entre aquestes, per exemple, la forma del test, els ítems que el componen, les ocasions en què s’administra o els participants. Tot i que va ser una innovació important, la complexitat d’aquesta teoria va limi- tar la seva difusió a la pràctica i en poc temps els seus avenços van ser bàsica- ment reformulats per un segon enfocament, la teoria de resposta a l’ítem (TRI).

Així, la TRI es presenta com la resposta a les crítiques principals que havia re- but la TCT. En aquest sentit, és convenient fer esment de la publicació per part de Lord i Novick (1968) del seu Statistical theories of mental test scores. En aquest treball, també amb esperit de síntesi i anàlisi crítica de la feina desenvolupa- da en el context de la TCT, es plantegen les dificultats que aquest model no estava essent capaç de resoldre. Bàsicament, els problemes principals podrien ser organitzats entorn de la dependència dels instruments i les mostres utilit- zades en el procés de construcció i administració dels tests. Durant les dècades posteriors la TRI ocuparà, juntament amb la TCT, un lloc privilegiat entre les teories dels tests desenvolupades per la psicometria. Tornarem més endavant sobre aquestes qüestions però val la pena tancar aquesta etapa daurada de la psicometria moderna assenyalant un últim desenvolupament que també va tenir el seu inici en la dècada dels anys seixanta. Es tracta dels tests referits a criteri que, en el context de l’educació, tenen com a objectiu avaluar la des- tresa de les persones en un camp de coneixement molt ben delimitat.

Avaluar en funció de criteris i no sobre la base de la norma –és a dir, escalar o ordenar els individus comparant-ne les puntuacions– no és un enfocament nou. Al contrari, com hem vist en el recorregut històric del naixement i establi- ment de la psicometria com a disciplina científica, aquesta forma d’avaluació ha estat objecte d’interès amb anterioritat, però és gràcies a les contribucions de Glaser (1963) i Popham i Husek (1969) que el treball en aquest context queda formalitzat. El que és innovador, des del punt de vista del desenvolupa- ment dels tests, és l’enfocament en el procediment per a establir els estàndards d’avaluació i també en la consistència i precisió amb què es classifiquen els individus d’acord amb aquests estàndards. Tot i que va néixer en el marc de la TCT, aplicacions posteriors de la TRI han permès aprofitar els avenços en el desenvolupament dels tests referits a criteri com a instruments de mesura dels fenòmens psicològics.

(5)Cronbach, Rajaratnam i Gleser (1963); Gleser, Cronbach i Rajarat- nam (1965).

En una posició intermèdia, un tercer grup d’autors situa la psicometria en la intersecció￿dels￿dos￿corrents￿anteriors. En aquesta línia podem assenyalar per exemple la definició de Buchanan i Finch (2005), que especifica els domi- nis de mesura estandarditzada mitjançant tests amb relació a les habilitats, els atributs i les característiques psicològiques. És important assenyalar que, malgrat que en alguns casos es fa referència explícita a la utilització de tests, entre aquestes definicions podem trobar també un reconeixement explícit del sentit més ample del procés de mesura. Així, Holden (2000) defineix la psico- metria com la teoria i la tècnica de mesura que, en el context de la psicologia, s’encarrega dels factors que són mesurables. En aquest sentit, Muñiz (2003) ho fa definint la psicometria com el conjunt de mètodes, tècniques i teories implicades en la mesura de les variables psicològiques tenint-ne en compte l’especialització en les propietats mètriques exigibles a aquest tipus de mesura. Finalment, Jones i Thissen (2007) descriuen la psicometria com la disciplina –quantitativa, especifiquen en aquest cas– encarregada de desenvolupar mo- dels i mètodes orientats principalment al resum, la descripció i l’establiment d’inferències a partir de les dades recollides en la investigació psicològica.

Com hem pogut observar, la definició de la psicometria s’ha desenvolupat fonamentalment entorn dels mitjans o instruments que utilitza –els tests– i l’objecte que persegueix amb el seu ús –la mesura dels fenòmens psicològics. En canvi, una aproximació comprensiva a aquesta definició hauria de consi- derar un tercer element important vinculat amb la finalitat￿última￿a￿la￿qual serveix. Tal com hem esmentat en aquest apartat, la psicometria adquireix tot el seu significat amb relació a l’àrea de la psicologia en què té el seu pa- per fonamental: l’avaluació psicològica. D’aquesta manera, hem de tenir pre- sent que la mesura dels fenòmens psicològics mitjançant el desenvolupament i l’administració de tests no és més que una part del procés general d’avaluació,

i no sempre és la més important^6.

La psicometria, en aquest sentit, contribueix al desenvolupament de l’avaluació psicològica proporcionant teories, mètodes i tècniques que, en dar- rer terme, permeten descriure, classificar, diagnosticar, explicar o predir els fe- nòmens psicològics objecte de mesura. De fet, contextualitzada així la psico- metria podem anar un pas més enllà i assenyalar que, al seu torn, l’avaluació psicològica no es troba en cap altre lloc que al servei de la intervenció psicolò- gica. És a dir, la finalitat última que guia el desenvolupament i l’administració de tests és la de contribuir a la recollida de les evidències necessàries que per- metin als psicòlegs prendre una decisió o orientar alguna acció. Evidentment aquesta intervenció dependrà del context en què l’avaluació hagi estat desen- volupada, però és important tenir-ho present per a entendre no solament què és la psicometria, sinó la seva importància per a l’exercici professional dels psicòlegs en els diferents contextos en què intervenen.

(6)Podeu veure Fernández-Balleste- ros (1997) per a una discussió més àmplia.

Partint d’aquest enfocament comprensiu de la psicometria, podem sintetitzar les diferents aproximacions i formular finalment una definició que incorpori el seu paper en el marc de l’avaluació i la intervenció psicològiques.

Així, la psicometria és una branca de la psicologia que, mitjançant teo- ries, mètodes i tècniques vinculats al desenvolupament i l’administració de tests, s’ocupa de la mesura indirecta dels fenòmens psicològics amb l’objectiu de fer descripcions, classificacions o diagnòstics, donar expli- cacions o fer prediccions que permetin orientar una acció o prendre de- cisions sobre el comportament de les persones en l’exercici professional de la psicologia.

Per concloure aquest exercici de definició formal és important discutir breu- ment les diferències que hi ha entre la psicometria i una altra disciplina també

interessada per la mesura psicològica com és la psicologia￿matemàtica^7. En aquest sentit, podem reconèixer la psicologia matemàtica com la branca de la psicologia interessada pel desenvolupament de models dels processos percep- tius, cognitius i motors amb l’objectiu d’establir lleis que relacionin estímuls físics amb els comportaments a partir d’estudis quasi exclusivament experi- mentals. Són molts els autors comuns a les dues orientacions des dels orígens de l’estudi sistemàtic de les diferències humanes al segle XIX però, a diferència de la psicometria, la psicologia matemàtica no està tan interessada per les di- ferències individuals com per la definició de lleis generals que modelitzin el comportament mitjà de les persones.

(7)Podeu veure, entre d’altres, Jáñez (1989), i Padilla, Merino, Ro- dríguez-Miñón i Moreno (1996).

ques dels objectes –per exemple, el seu pes o la seva longitud–, que les ciències naturals poden observar i manipular directament. A més a més, tal com asse- nyala García Cueto (1993), hi ha d’altres diferències￿importants entre aquest tipus de mesura i la mesura indirecta dels fenòmens psicològics que han de ser tinguts en compte.

D’una banda, l’objectiu habitual de la mesura de les magnituds físiques és ob- tenir informació sobre un únic objecte. La psicometria, en canvi, és proposa desenvolupar instruments que permetin obtenir-la sobre un grup d’individus amb l’objectiu de treure conclusions sobre cadascun d’ells, sobre el grup sen- cer, i fins tot extrapolar-ne els resultats a les poblacions de referència d’on provenen aquests individus. D’altra banda, la mesura de magnituds físiques parteix de la possibilitat de repetir-ne el procediment tantes vegades com es vulgui sense variar les condicions en què es porta a terme la mesura. Aquest procediment és incompatible amb la mesura mitjançant tests, en tant que la repetició en l’aplicació d’una mateixa prova sobre els mateixos individus pro- dueix variacions en les puntuacions que poden ser explicades pel cansament o per l’efecte de la pràctica en l’aprenentatge i no per variacions substancials en els fenòmens d’interès. Malgrat això, podem trobar algunes pràctiques desen- volupades en els contextos aplicats de les ciències naturals que tenen molt en comú amb l’administració de tests.

Així, quan es vol analitzar la contaminació atmosfèrica d’una ciutat o el ni- vell d’alcohol en sang d’una persona, els científics desenvolupen un conjunt de proves objectives –anomenades reactius – per tal d’aplicar-les de manera es- tandarditzada sobre una mostra representativa de l’objecte que volen mesurar –tant si és l’aire de la ciutat com la sang de l’individu, seguint els mateixos exemples. En aquest sentit, el procés de desenvolupament i administració de tests és comparable amb aquestes pràctiques, i posa en relleu el sentit que la psicometria atribueix als tests com els seus instruments de mesura. Un test, lluny del domini de la psicologia, no és més que una prova, un examen o un assaig. En definitiva, és un reactiu que, en el cas de la mesura indirecta dels fenòmens psicològics mitjançant tests, no té cap altra finalitat que produir una reacció en el comportament dels individus per a registrar-lo i obtenir una puntuació com a resultat del procés de mesura. Aquest sentit etimològic de la paraula test el podem trobar en l’arrel de la seva definició en el context de la psicometria (per exemple, vegeu Yela, 1984), en què s’assimila directament amb el reactiu de les ciències naturals i se n’espera que, aplicat a un individu, reveli i doni testimoni fidel dels fenòmens psicològics no observables que són objecte de mesura.

Des d’aquest punt de vista, el valor d’un test es troba en la capacitat per a sus- citar￿i￿mesurar￿comportaments que resultin un bon indicador –és a dir, una bona representació– del conjunt global de comportaments implicats en els fe- nòmens d’interès. En aquest sentit, hem de fer una precisió important amb relació als fenòmens que són objecte de mesura mitjançant tests. En aquest text parlem dels fenòmens psicològics d’una manera general i ho fem en tant

que l’objectiu d’un test és la mesura objectiva i estandarditzada d’una mostra de comportaments. Això no vol dir, però, que els tests hagin d’adreçar-se ex- clusivament a elements amb una llarga tradició en la teoria psicològica com són, entre d’altres, la intel·ligència o la personalitat. Per exemple, alguns tests s’adrecen a la mesura de les respostes fisiològiques, com poden ser la conduc- tivitat de la pell o la freqüència cardíaca. D’altres es fixen en qüestions com les actituds racistes, el consum de substàncies o la sociabilitat de les persones. Finalment, en el camp de l’educació, no són pocs els tests que tenen per ob- jectiu avaluar el domini dels estudiants en diferents àrees de coneixement. En tots el casos parlem de fenòmens psicològics en tant que responen a objectes d’interès per a les ciències socials i del comportament i, a més a més, recauen en els dominis de la mesura indirecta mitjançant tests sempre que es reuneixin les condicions que estableix la psicometria.

Així, la mesura indirecta que es proposen els tests comença amb una defini- ció precisa dels fenòmens objecte d’interès i se sustenta fonamentalment en dos tipus de teories. D’una banda, en una teoria￿substantiva sòlida i ben es- tablerta sobre el comportament de les persones –per exemple, una teoria de la intel·ligència–, que donarà el suport teòric necessari per a definir els elements crítics que conformen aquests fenòmens i determinarà els comportaments im- plicats que seran emprats com a evidències observables en el procés de mesura. De l’altra, en una teoria￿dels￿test , que permet establir les inferències sobre els fenòmens psicològics no observables a partir de les puntuacions obtingudes en el procés de mesura. Al seu cor, un model￿de￿mesura determinat que serveix al propòsit de relacionar les puntuacions obtingudes i els fenòmens objecte de mesura, a partir del qual s’articula el procés￿d’inferència￿psicomètrica. Tant els models de mesura com el mateix procés d’inferència psicomètrica seran tractats en detall més endavant. Però és important fer-ne esment en aquest punt perquè resulten clau per a entendre la mesura indirecta que es proposen els tests i que els defineix amb relació a d’altres tipus de mesura científica.

Finalment, una última consideració sobre els tests i els diferents termes amb què es fa referència amb ells ens porta a fixar-nos en dues grans formes de tractar les respostes obtingudes per mesurar els fenòmens psicològics d’interès. D’una banda, els anomenats tests￿d’habilitat￿o￿de￿potència tenen com a ob- jectiu avaluar la competència, l’aptitud o els coneixements dels individus a partir de l’encert o la qualitat de les seves respostes. Són proves que discrimi- nen respostes correctes i incorrectes i és aquesta la base per a puntuar les exe-

cucions individuals. De l’altra, els anomenats tests￿de￿personalitat^10 tenen un objectiu diferent i cerquen conèixer de manera general les motivacions, pre- ferències, opinions o actituds dels individus envers a un determinat estímul. Aquest segon tipus de tests no tenen respostes correctes i per tant no serveixen per a avaluar l’encert o l’error dels individus. Aquesta distinció és rellevant des d’un punt de vista terminològic, ja que els tests de personalitat són moltes ve- gades anomenats qüestionaris , inventaris o escales , malgrat que aquest ús no és sempre consistent. De fet, el terme escala pot esdevenir sinònim de test quan aquest està conformat per diferents parts, o fins i tot de cadascuna d’aquestes

(10)Tot i que el terme personalitat pot fer referència a la branca de la psicologia interessada per les ca- racterístiques personals que influ- eixen les seves cognicions, emo- cions, motivacions i comporta- ments, en aquest cas s’utilitza en un sentit més ampli per a fer refe- rència als tests que, en oposició als d’habilitat o de potència, no pre- tenen mesurar les capacitats de les persones.